Va agafar el cotxe en direcció a l’aeroport. Havia esbrinat a quina hora arribaria l’Alfred dels Emirats Àrabs i li havien concedit el matí lliure a la redacció. La seva germana era més important que una reunió. Un cop va haver sortit de Manhattan, el trajecte se li va fer molt agradable. Amb un sol tímid il·luminant el verd dels arbres, conduir era senzillament relaxant.
Arribà força abans de l’hora que havia d’aterrar el vol i comprovà en un dels panells informatius que no tingués cap retard. No seria el cas. Decidí fer temps en una de les cafeteries. Assegut a la taula, fullejava un diari i es prenia un suc de taronja. Darrere les grans portes d’accés als corredors que conduïen fins als avions, podia veure com centenars de viatgers feien llargues cues en els controls de duana. Molts turistes europeus s’emocionaven en posar un peu a la ciutat dels gratacels. Havien vist tantes vegades els seus carrers a les pel·lícules, que trepitjar-la de debò esdevenia un somni fet realitat. Els més joves es deixaven enlluernar per l’encís de la metròpoli de l’Empire State Building.
Quan l’avió hagué aterrat, l’Igor s’acostà a la barrera d’entrada, però mantenint una certa distància, i barrejat entre la gent que esperava familiars, coneguts, amics o clients d’agències. Els primers passatgers van sortir uns trenta minuts després de l’arribada del vol. Eren els homes de negocis del país que podien eludir l’interrogatori a les duanes. Un dels primers a travessar la porta va ser l’Alfred. Havia arribat cinc dies abans del que la Masha l’esperava.
Es va quedar davant la barrera, es va treure les ulleres de sol i va escorcollar la sala. L’Igor va tenir sort de dissimular la seva gran tossa darrere un altíssim americà de color que devia ser jugador de bàsquet.
De cop i volta, l’Alfred va aixecar el braç i va fer una diàfana rialla. L’Igor el va seguir amb la mirada. Una dona vestida de negre, alta, esvelta, morena i amb uns grans ulls el va anar a rebre fent-li un petó als llavis. El seu cunyat va retornar-li el bes tot abraçant-la. L’Igor va prémer les dents. Tenia sort, el paio, de no ser prop seu, perquè no hauria pogut reprimir l’instint de donar-li un cop de puny.
La parella es va dirigir a l’entrada. Ell els va seguir a una distància més que prudencial. La dona havia aparcat el cotxe pràcticament a la sortida de la terminal i l’Igor va haver de córrer per anar a buscar el seu vehicle. A aquelles hores la circulació era fluïda i havia de procurar que l’Alfred no s’adonés que els seguia. Coneixia el seu Chevrolet Malibú i no els separaven gaires cotxes. Van circular per la 678 fins a Howard Beach, allà on la majoria de visitants de Nova York agafaven el tren cap a Manhattan. Després el Ford va girar cap a l’Atlantic Ave. L’Igor havia d’anar amb cura, s’estava apropant massa. El Ford va aparcar i l’Igor continuà conduint. La parella va baixar del cotxe i va entrar en una de les nombroses casetes de dos pisos d’aquesta simpàtica avinguda. Va reduir la velocitat en passar per davant. A la planta baixa hi havia un antiquari i la façana era de color lila. Fàcil de recordar.
Si accelerava arribaria a la redacció a punt per a la darrera reunió. Enfonsà el peu al pedal del gas pensant que havia estat una sort convèncer la Masha de quedar-se uns dies amb ell. Això li donava un marge per planificar què faria o com li ho diria.
L’entrada a Manhattan estava congestionada. El trajecte va durar més del que tenia previst i no va poder assistir a la reunió. Quan va ser a l’edifici va anar directament a la taula del Daniel.
—Hola, Daniel! Com ha anat la sessió?
—Res d’interessant. Hem discutit les notícies que van sortir a la portada ahir i la reacció del públic. I tu on eres?
—Tenia un assumpte familiar pendent. Et ve de gust un cafè? Hauríem de parlar un moment.
—És del nostre viatge a Egipte? —va preguntar el Daniel, alarmat—. T’hi has repensat? Ho sabia, sabia que alguna cosa passaria!
—Escolta, parlem-ne tot prenent un cafè, si et plau.
El noi va agafar d’una bursada la jaqueta que tenia penjada a la cadira. L’Igor li va llegir la decepció als ulls.
La immensa sala de la cafeteria, inundada amb una lluminària encegadora i blindada dins l’estructura metàl·lica que protegia els enormes finestrals, recordava una nau espacial. La vista a la ciutat potenciava aquella impressió, que quedava només esmorteïda pels colors groc intens de les parets i vermell sang de les catifes.
L’Igor va agafar una safata per demanar un cafè sol i un Mocaccino per al Daniel. Ja li coneixia les preferències.
El Daniel, que ja havia triat una taula vora la finestra, l’esperava assegut amb cara de circumstàncies.
—El teu. Espero haver-ho encertat —digué l’Igor apropant-li la tassa.
—Ja saps què m’agrada… Anem per feina. Què m’has de dir? Si són males notícies prefereixo saber-les aviat.
—Vols no ser tan impacient?
El Daniel va fer un glop sense mirar l’Igor.
—M’ha sorgit un petit problema que he de resoldre abans d’anar a Egipte.
—Ho sabia! Sabia que no hi aniríem!
—Jo no t’estic dient que no hi anem. Només informo que no serà dintre de tres setmanes, ni potser de quatre. No serem dels primers a viatjar, si encara vols comptar amb mi, però tinc la intenció ferma d’anar-hi. És només que necessito resoldre un assumpte que tinc pendent aquí.
El Daniel alçà la mirada. La seva desil·lusió es va convertir en interrogant.
—Tot va bé? Tens problemes familiars? No cal que em responguis, si no vols. No et demano cap explicació.
—No me la demanes, però te la donaré. Vull ajudar a ma germana a superar una situació difícil. A més, ma mare està molt delicada i voldria assegurar-me que li fan una bona revisió abans de marxar. Però tan bon punt tingui això solucionat, per mi podem fer la maleta.
—De debò? —va fer el Daniel amb un gran somriure—. Creia que t’ho hauries repensat…
—Sí, ja m’ho he imaginat. Per això t’he dit que has de ser pacient. Et toca esperar, noi. No sé ben bé quant de temps trigaré a enllestir aquests dos temes…
—Puc fer quelcom per tu?
—De moment no, gràcies. Però si et necessito, t’ho faré saber. Al cap i a la fi, serem un equip a Egipte, oi?
Els enormes ulls blaus i guspirejants del Daniel van arrencar a l’impassible Igor un petit somriure.
marionamar 