El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…