“Bacha Posh” When being a woman is still a stigma.

Deixa un comentari

 

 

Some time ago, when I was searching for interesting documentaries in Russian, I came across one that was shocking and that made me go to sleep happier than usual for having been lucky to have been born in Europe and not Afghanistan or Pakistan. The documentary was called “Bacha Posh” and reported about a widespread practice in the two countries and that dates back from a century ago but that could have its roots in even older times. It is about the habit of some families, where no male child has been born, to pick up a girl in the family, cut her hair short, dress her as a boy and bring her up accordingly. This practice must have originated in war times, when women were left without men in their houses and they had to disguise as men in order not to be in danger when trying to provide for themselves.
It is for a Pakistani or Afghanistan family a great dishonour not to have a son and therefore, very often both parents agree to have a “Bacha Posh” at home, so that she can enjoy the privileges of a boy. And if the mother is a widow the “Bacha Posh” can go shopping and benefit from education. If there are no sons in the family having a “Bacha Posh” avoids the stigma that entails not having male offspring, necessary to preserve the name of the family and to have him as a heir of the properties.
The term “Bacha Posh” comes from the Parsi, the Persian language, and it means literally “dressed as a boy”. For the little girls chosen to be “Bacha Posh” childhood is fool of freedom: they can go to school, ride a bike, practice sport, walk alone down the street and to sum up, do all activities that boys can do. But they spend the day surrounded by lads and their personality becomes a bit masculine. I don’t mean that this is bad. I have never thought that playing with dolls and learning how to cook are essential to feel fulfilled as a woman. By far not. However, one has to consider that having a male taste for activities in Europe is not as problematic as it is in Pakistan or Afghanistan if you are a woman. It won’t be too much of a problem here if a woman can’t cook or sew. But in those countries, it will. And the problem is that the “Bacha Posh” are only such until they enter adolescence and they can marry. After years of freedom in which they have been able to taste the independence of walking down the street on their own or going for a coffee or a coke with their friends, all of a sudden, they have to be “girly girls” again. This is so because they have to get married, of course. But many have seen men’s world from inside and are afraid of gender violence. Even more so because they have lost years of acquisition of skills for the domestic tasks that any husband in those countries is going to expect them to be able to carry out perfectly.
The documentary in Russian showed the experience of different “Basha Posh”. One of them, the youngest one, a seven-year-old girl, was suffering a lot. She wanted to dress as a girl and be with the other girls at traditional parties. The other two where old enough. One of them didn’t want to come back to “woman’s life” because she was fully enjoying all privileges men have. During the day she worked as a secretary- I guess in a big city there will be more women working than in rural areas- and when she finished, she went to a school to practice Martial Arts and then to a night school to keep on learning as a man. A double life with an identity that is also split in two.
Despite the benefits that this deceit might bring to the families there is something that should be considered: the possible psychological damage caused to the “Bacha Posh”. How can one let a girl live in total freedom to make her come back to the submission of a sexist world afterwards? How can families wipe out the freedom of those girls to decide if they want to live as girls or as boys? To which extend gender is only a biological feature and not educational? Why do people say that “Bacha Posh” girls are masculine when they come back to their “girly” lives? Or is it that women who play football, are competitive and want to walk in the streets on their own are only half-men?
This accepted tradition of making “boys” out of “girls” in those two countries is rather shocking and should make us reflect upon the reason why in so many countries in the world giving birth to a baby girl is still a curse. It took the Homo Sapiens 100,000 million of years to get from Africa to every single corner of the world. How come that humans have not yet evolved to stop considering women as less valuable than men. What makes us evolve so slowly?
This is food for thought. Let’s see if we all find out a solution to the problem…

 

 

 

L’espanyol de l’Argentina. Cal ser “piola” per entendre’l!

2 comentaris

 

 

tango[1]

Quan arriba l’estiu amb els seus dies llargs i calorosos, una de de les coses que més m’ajuda a fer-me passar la calor enganxosa de la ciutat és la platja. O millor dit, l’aigua del mar que em refreda les idees i em deixa suficientment fresca per aguantar les primeres hores de la tarda. Visc a la ciutat però és com si fos un poble. Ens coneixem tots i ens anem trobant als mateixos indrets de la platja, any rere any. Tos més grans i, també, un pèl més savis. Ja fa uns anys vaig conèixer a la vora del mar una parella encantadora d’argentins que venen a passar aquí una bona part de l’estiu. El seu llenguatge educat, viu i reblert de peculiaritats va despertar d’immediat la meva curiositat de lingüista non-stop. I com que ells venen amb temps i jo amb ganes d’escoltar i aprendre, els vaig demanar que anessin fent memòria de paraules típiques de l’Argentina per poder escriure un article al blog. Però abans de revelar-vos aquests mots tan especials que ells fan servir, m’heu de deixar explicar quatre coses de l’espanyol d’Argentina.
En primer lloc cal recalcar que hi ha una infinitat de termes d’ús comú en argentí que han esdevingut arcaics en la llengua espanyola. El que més ràpidament associem amb el país del Riu de la Plata és el vos. El pronom vos s’emprava en el tractament de respecte a Espanya al voltant del 1500. El tu, romania relegat als inferiors o a aquelles persones amb les que es tenia un tracte molt familiar. A la Península el vuestra Merced, que posteriorment passaria a ser Usted, va desplaçar al vos durant els segles XVII i XVII i ara ningú l’utilitza. Però l’argentí el fa servir per la segona persona del singular el vos. Igual que també l’utilitzen a l’Uruguai, el Paraguai, l’Amèrica central i l’estat mexicà de Xiapas.
Els argentins utilitzen el vos amb la segona del singular no diftongada “vos andás”, “vos venís”, “vos querés”. I curiosament fan correspondre el pronom possessiu tu per al nominatiu vos: “vos leés tu libro” “vos ganás tu plata”. De la mateixa manera també alternen el vos nominatiu amb el te pronom: “vos te comportás”.
Com l’andalús occidental i el canari, l’espanyol de tot Amèrica ha eliminat la distinció entre vosaltres i vostès tant pel tractament de respecte com el de confiança.
El vos concorda amb formes verbals que en el seu origen van ser de plural, i els imperatius han quedat avui dia sense la “d” final. “andá” per exemple.
Una altra característica que burxina de manera harmoniosa les nostres oïdes avesades a un castellà poc melodiós, és la pronunciació vibrant de tot el que porta una grafia [ll]. Una pronunciació que fa tornar algunes paraules autèntiques pessigolles auditives.
Altres característiques menys remarcables són l’ús dels futurs perifràstics com “voy a viajar” en detriment dels sintètics que no s’utilitzen o l’ús dels passats simples com “comí” més que el “he comido” que pràcticament no fan servir. A més l’oïda d’un argentí també prefereix els termes esdrúixols com “austríaco” i “cardíaco” als *“austriáco” y *“cardiáco” que tenim acceptats a la Península. Aquí no els accentuem però jo ho he fet per facilitar-ne la lectura.
S’ha escrit moltíssim sobre el castellà dels estats del Riu de la Plata i també molt de l’espanyol d’Argentina perquè és un castellà absolutament modificat, tant, que alguns lingüistes amb renom com Fontanella de Weinberg afirmen que l’argentí és un idioma propi.
I de fet hi ha dues coses que afegeixen un grau suprem de dificultat a aquesta llengua i que són el lunfardo i el vesre.
El lunfardo és un llenguatge que es van inventar els empresonats per tal que els seus carcellers no els entenguessin. Data de finals del segle XIX i moltes de les seves paraules van arribar a través dels immigrants- en major part italians- i també, segons Rafael Lapesa, del gautxo. No obstant la paraula lunfardo prové de la llengua Llombarda.
Paraules com “laboro” per treball venen claríssimament de l’Italià. El lunfardo original, que va estar prohibit durant molt temps, està immortalitzat en una gran quantitat de lletres de tango que no entendríem sense un diccionari d’aquest argot. Per tal de preservar aquest patrimoni cultural tan gustós el 21 de desembre del 1962 es va crear l’Acadèmia Portenya del Lunfardo.
I per acabar de complicar més la comprensió de l’argentí, resulta que la llengua ha adaptat també nombroses paraules del vesre a l’ús quotidià. El vesre és una manera de parlar que es caracteritza per invertir les síl·labes. Així per exemple un “negro” esdevé un “grone” i el “timbo” és el “botín” o simplement calçat i “jermu” mujer.
A més a més, hi ha una infinitat de paraules d’ús diari que són diferents a les nostres. Els diners són “plata”, la gasolina “nafta” la “mina” una dona i la “papusa” una noia jove igual que la “percanta” i el corresponent terme per noi seria “pibe”. Una persona que va explicant mentides i sopars de duro, és un “chanta” i un homosexual un “trolo”, que ens recorda la paraula catalana “trola”.
Una persona desperta i ràpida és un “piolo” i quan a la platja les dones no cobreixen els seus pits, els argentins diuen que “van en Lolas”.
Dues paraules que martiritzen als argentins perquè per a nosaltres a la Península són normals però per a ell no, són: “coger”, per a ells és sinònim de “realitzar l’acte sexual” i “Concha”, que per a nosaltres és un nom propi un pèl passat de moda, però per a ells l’òrgan reproductiu femení. Així és que quan nosaltres diem “agafo l’autobús” a ells els deu venir una imatge força grotesca al cap. La paraula corresponent per l’òrgan masculí és “pija”.
Però el més curiós del cas és que a Mèxic una “pija” és un cargol. Per tant a les portes de les ferreteries es pot llegir “Tenemos pijas de todas las medidas”, quelcom que pot fer morir-se de riure a un argentí. El “telo” és l’hotel i un “bulin” és un apartament de solter que les parelles joves que no estan casades sovint fan servir per anar-hi a fer de les seves. Si el “bulin” és “mistongo”, com diu un dels tangos, vol dir que és un apartament molt ben arreglat. Algunes paraules ens poden sonar d’altres idiomes i les podrem entendre. Les “gambes” són les cames i el mot s’assembla força al francès. Altres termes, com el verb “funcar” ja només els entendrem per context. “El coche no funca” vol dir que no tira, que no funciona, i llavors haurem d’anar amb el “bondi” que és l’autobús per la “lleca”, el carrer.
Parlant amb la Susi em va recordar que el quinze d’agost era un dia “feriado” i no festiu com diríem aquí. Aquesta paraula però, es podia deduir més fàcilment que els termes “junar”, “vento”, “croto” i “cocoliche”, que ja em van deixar absolutament esmaperduda quan me les van dir. “Junar” vol dir mirar, observar. “Vento”, que a saber d’on vindrà, vol dir calés, pasta. Un “croto” és una persona mal vestida, que va amb parracs i mig brut i un “cocoliche” una persona que va vestida de manera dissonant, poc harmoniosa, sense combinar bé els colors i amb poc gust. A l’Argentina, quan una persona renega contínuament, això que per desgràcia tenim el costum de fer per aquí, diuen que és una “cloaca” i quan coneixem a algú molt bé es diu que tenim la persona “bien mangiada”.
Encara no m’he cremat l’espatlla al sol apuntant tot el que m’han dit aquesta simpàtica i entranyable parella d’Argentina. Dues persones excel·lents que per problemes de les nostres lleis i per una política d’estrangeria que em dedicaré a criticar en algun moment, només poden fruir de la nostra platja plegats durant 90 dies. I això que estan jubilats podrien estar aquí molt més temps. Doncs bé. Demà, abans de donar l’article per conclòs els diré de memòria tots els termes que m’han ensenyat. A veure si així, en llenguatge argentí “no me bochan”, és a dir, no em suspenen. I a vosaltres molt bona setmana a tots. Aprofiteu-la bé que se’ns acaba l’estiu!

 

Link de la imatge: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.AzGtB3SFHMEGZk1B5dfOigEBEs&q=Tango&simid=608027522359036430&selectedIndex=12

 

 

 

Tres fantàstiques paraules per adoptar!

Deixa un comentari

420589[1]

Bon dijous a tots! L’entrada d’avui va dedicada de nou a unes paraules catalanes que m’han agradat molt perquè serveixen per fer el nostre llenguatge diari molt més llaminer i menys repetitiu. El primer mot d’avui ens sona a tots però no perquè el coneguem i l’emprem sinó perquè en la seva arrel apareix reflectit en el nom que es va donar a uns essers fantàstics de dibuixos animats, immensament entranyables i que ens van alegrar les tardes dels diumenges a molts de nosaltres quan érem infants. Són petits, de color blau, porten barretina i estan tots enamoradíssims d’una femelleta que va crear, per equivocació, el seu gran enemic Gargamel. Us sona? Estic parlant dels barrufets i el seu nom, qui sigui que va decidir que fos aquest i no un altre, ve d’un substantiu català molt cofoi: barruf. Un barruf és una cosa imaginària que es pren o considera com a real. Els ovnis podrien ser un barruf, els fantasmes, tot allò que no és cert sinó imaginari. Un barruf podria ser també una idea fixa que tenim però que no es correspon amb la realitat. Jo coneixia la paraula barrufet abans de creuar-me amb la de barruf. I us asseguro que en memòria als meus dolços amics d’infantesa a partir d’ara utilitzaré molt barruf.
Desgraciadament no hi ha cap verb que es correspongui amb barruf. No puc barrufar i imaginar coses que no són. Per molt que els personatges dels dibuixos animats parlessin contínuament de “em barrufa” o “no em barrufa”. Però si ho recordeu ells utilitzaven el verb com a sinònim de “agradar” o “no agradar”.
La segona paraula màgica d’avui és platxèria, que ja té una acústica captivadora. Aquest nom designa el fet de passar el temps xalant, alegrement dues o més persones fent gatzara. O com ja vaig comentar en un post anterior garolant. La platxèria és quelcom que hauríem de practicar més sovint però que estic segur que tots fem durant el període de vacances, quan tenim realment temps per la comunicació distesa.
El tercer mot d’avui és un verb que jo no he sentit gaire sovint, bleir. És un sinònim de cremar i es pot emprar de manera reflexiva. Un plat de sopes ben calenta ens pot bleir les mans mentre el portem a taula, o el sol de la platja a les dotze d’un migdia de juliol ens pot bleir la pell. Quelcom ens pot fer bleir la sang. Els casos de corrupció política, els tràmits per fer la declaració d’hisenda, les caravanes per entrar a les localitats costaneres en plena temporada, o senzillament la mirada fetillera d’algú a no ser que tinguem orxata a les venes és clar.
Bé. I com que ja queden poques setmanes per a gaudir d’un astre rei bleïdor, espero i us desitjo que pugueu passar tots una bona estona estirats a una gandula fent volar coloms i gaudint de la platxèria amb els vostres companys i companyes de vacances. I no deixeu que cap barruf desagradable us esbordelli els dies de descans. Fins la setmana propera!!!!

Link de la imatge: https://goo.gl/images/nd7iPN

 

 

Les Bacha Posh. Quan ser una dona és un estigma!

Deixa un comentari

Fa ja un temps, cercant reportatges en rus que em semblessin interessants en vaig trobar un de colpidor que em va fer anar a dormir més feliç que mai per la sort d’haver nascut a Europa i no a l’Afganistan ni a Pakistan. El documental es deia Bacha Posh i parlava d’una pràctica molt estesa als dos països mencionats i que està datada des de fa cent anys, però que pot venir encara de més lluny. Es tracta del costum d’algunes famílies on no ha nascut cap baró, de triar una de les filles més petites, tallar-li el cabell ben curt, vestir-la com a noi i educar-la com a tal. Aquest costum devia néixer en temps de guerra, quan les dones es quedaven sense homes a casa i elles havien de disfressar-se d’homes per no estar en perill o per poder abastir-se. Recordem que en alguns països les dones encara no poden anar soles pel carrer.
Per a una família a l’Afganistan o el Pakistan és tot un deshonor no tenir cap fill i per tant, molt sovint, tan el pare com la mare estan d’acord en tenir una Bacha Posh a casa, per tal que aquesta pugui gaudir dels privilegis d’un noi. I si la mare s’ha quedat vídua, per tenir una persona a casa que pugui anar a comprar i que estigui instruïda.
Si no es té fills mascles, tenir una Bacha Posh evita l’estigma social que representa no tenir descendència d’aquest gènere. Tenir un fill és indispensable si es vol preservar el nom de la família i que el descendent pugui heretar les propietats.
El terme Bacha Posh prové del persa i vol dir, literalment, vestida com a un noi. Per a les nenes a qui s’escull ser Bacha Posh la infantesa està plena de llibertats: poden anar a l’escola, en bicicleta, practicar esport, anar soles pels carrers i en definitiva, fer totes aquelles activitats que no estan permeses a les nenes. Però es passen el dia envoltades de nens i la seva personalitat esdevé masculina. No vull dir que això sigui pas dolent. Mai he pensat que jugar amb nines i aprendre a cuinar de petita siguin coses indispensables per a sentir-se auto realitzada o més femenina en absolut. Ni molt menys. Però cal pensar que no és el mateix tenir uns gustos “masculins” en una societat com la nostra que no pas en una com a Afganistan o Pakistan. M’explico. En una societat com la nostra no serà un gran problema si una dona no sap cuinar o cosir. Però en aquelles terres sí. I el que passa és que les Bacha Posh ho són fins que entren a l’adolescència i llavors estan en edat de casar-se. Després d’anys de llibertats i en què han sabut tastar la independència de poder anar soles pel carrer o a fer una cafè i una coca-cola amb els amics, de cop han de tornar a ser “noies”. Això evidentment perquè les han de casar. Però moltes, que han vist el món masculí des de dins, tenen por a la violència de gènere. I més encara perquè elles han perdut uns anys d’aprenentatge pels treballs de la casa que qualsevol espòs esperarà que compleixin a la perfecció.
Al reportatge retransmès en rus es documentava el testimoni de diverses Bacha Posh. Una d’elles la més joveneta, una nena d’uns set anys, patia moltíssim. No li abellia haver de fer les activitats dels nens. Es delia pels vestits de nena i per poder estar amb noies a les festes tradicionals. Les altres dues eren ja prou grans, una no volia tornar a la vida de “noia” perquè gaudia de tots els privilegis dels homes i no estava disposada a perdre’ls. I la tercera, que ja estava en l’edat crítica per casar-se, portava una doble vida: de dia treballava de secretària- pensem que en una gran ciutat hi haurà més dones treballant que en zones rurals- i quan sortida de la feina es treia el vel per vestir-se d’home, anar a practicar arts marcials i seguir l’escola nocturna. Una existència desdoblada molt dura amb una identitat partida per la meitat.
Lluny del benefici que aquesta enganyifa pugui aportar a les famílies caldria pensar en el dany psicològic que es pot causar a les Bacha Posh. Com es pot deixar a una noia viure en les llibertats totals que es concedeixen als homes per fer-la tornar a la submissió d’un món masclista després? Com es pot aniquilar la llibertat d’aquestes noies a triar ser noies o nois i que no ho facin les famílies per elles? Fins a quin punt el sexe masculí i femení és tan sols un tret biològic i no educacional? Per què es diu que les Bacha Posh són llavors noies masculines quan tornen a fer vida de noia? És que s’ha de saber cosir i cuinar per ser dona de veritat? O és que les dones que juguen a futbol, són competitives i volen anar soles pels carrers són en realitat mig homes?
Sobta i molt que en dos països com l’Afganistan i el Pakistan hagi sorgit el costum de fer nois a les noies que tenen. És un fet enormement trist i que ens ha de fer reflexionar sobre per quin motiu encara en molts països del món tenir només filles és una maledicció. L’homo sapiens va trigar 100.000 milions d’anys en arribar des de l’Àfrica a tots els continents del món. Com és que la raça humana encara pot arribar a considerar una dona menys valuosa o vàlida que un home? Què ho fa que evolucionem tan lentament?
Us deixo el dubte a veure si entre tots el resolem…

 

 

 

 

 

 

 

Expressions similars en anglès i català.

Deixa un comentari

petrol_prices_cost_an_arm_and_a_leg_by_sopecartoons-d9ipdmp[1]

Com que ja fa temps que no publico cap post a la categoria curiositats lingüístiques se m’ha acudit que ja toca altre cop. Aquest dijous vull parlar d’expressions fetes de l’anglès que utilitzen parts del cos. Algunes d’elles tenen un equivalent en el nostre idioma, altres no. Les llengües, ja ho sabem, no són tan fàcils, altrament només ens caldria aprendre paraules i verbs i sintaxi i emprant el mateix codi de la nostra llengua amb les nostres metàfores aniríem a tot arreu. Però no és així. Cada comunitat de parlants ha escollit un codi determinant i pel que fa a les frases fetes, si les canviem en el més mínim, molt probablement ja no ens entenen. La primera frase feta de la que vull parlar avui és la de “let my hair down” que podríem traduir al castellar com a “desmelenarse”. Es refereix a actuar sense seguir les normes de conducta que es creuen necessàries, sense tota l’artificialitat que imposa la societat. Està clar que l’expressió faci servir el cabell per fer arribar el missatge. Un cabell pentinat i arreglat pressuposa un empolainament que, sovint, resulta poc natural. Quan ens deixem anar, el que en castellà s’anomena ens “desmelenamos” som impetuosos i naturals.
La segona expressió anglesa fa referència a quelcom que desgraciadament tots fem amb regularitat: pagar excessivament per una cosa o producte. Quan un angloparlant vol dir que ha pagat el gust i les ganes de manera cara diu “ to pay through the nose”, literalment pagar a través del nas. Curiós. I quan una cosa és molt costosa o dispendiosa nosaltres diem que costa un ronyó. Però als anglesos els costa “an arm and a leg” un braç i una cama.
Nosaltres donem carabasses a un pretendent o a una pretendent, depenent del cas, però els angloparlants donen literalment el colze “to give the elbow”. I aquí quan prenem el pèl a algú resulta que els nostres veïns britànics estiren la cama d’una persona “to pull one’s leg”.
Aquí som prosaics i aprenem les coses de memòria però el anglesos, calcant semànticament els francesos, aprenen quelcom de cor “par cour” o en anglès “by heart”. I aquí he de dir que això em recorda a mi el que vaig aprendre en una magistral lliçó de psicolingüística, que tot el que interioritzem de debò, per molt que hagi estat processat pel cervell, perquè aquest ho processa tot, ha d’haver estat vinculat a emocions per tal de que se’ns gravi permanentment. Potser els francesos i anglesos amb la seva sapiència popular ja ho coneixien i per això van optar la memòria amb el cor.
En castellà podem “salvar a un el pellejo” però en anglès li salvem el coll “save one’s neck”. Però no totes les expressions són diferents en els diversos idiomes perquè els anglesos, com nosaltres poden tenir quelcom a la punta de la llengua “to have something on the tip of one’s tongue”. Curiosament als russos allò els dona voltes a la llengua… A més tant nosaltres com els angloparlants sentim quelcom a la gola quan ens emocionem de debò. A nosaltres se’ns fa un nus a ells un grumoll. “ A lump in one’s throat”.
Nosaltres tenim “pebrots” per fer quelcom, que deu ser ben segur una manera eufemística de dir “collons” o “nassos” mentre que els anglesos tenen “guts” budells o bé “balls” pilotes per fer-ho.
Sigui com sigui, i tot i que aparentment aprendre l’anglès és relativament fàcil, el que no ho és gens, i aquí aplico un estereotip que puc corroborar amb la meva experiència amb ells, aconseguir que demostrin les seves emocions. Ells mateixos dirien amb una expressió molt eixerida que és com arrencar les dents, “like pulling teeth” és a dir, quelcom extremadament dificultós. Qui sap. Potser algun dia coneixeré un britànic que no entri en estat de xoc si algú expressa les seves emocions obertament. O algun capaç de fer-ho sense avergonyir-se’n. Molt bona setmana a tots!

Link de la imatge: http://sopecartoons.deviantart.com/art/Petrol-prices-cost-an-arm-and-a-leg-575612737

Pintor de Boira (XII)

Deixa un comentari

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va agafar el cotxe en direcció a l’aeroport. Havia esbrinat a quina hora arribaria l’Alfred dels Emirats Àrabs i li havien concedit el matí lliure a la redacció. La seva germana era més important que una reunió. Un cop va haver sortit de Manhattan, el trajecte se li va fer molt agradable. Amb un sol tímid il·luminant el verd dels arbres, conduir era senzillament relaxant.
Arribà força abans de l’hora que havia d’aterrar el vol i comprovà en un dels panells informatius que no tingués cap retard. No seria el cas. Decidí fer temps en una de les cafeteries. Assegut a la taula, fullejava un diari i es prenia un suc de taronja. Darrere les grans portes d’accés als corredors que conduïen fins als avions, podia veure com centenars de viatgers feien llargues cues en els controls de duana. Molts turistes europeus s’emocionaven en posar un peu a la ciutat dels gratacels. Havien vist tantes vegades els seus carrers a les pel·lícules, que trepitjar-la de debò esdevenia un somni fet realitat. Els més joves es deixaven enlluernar per l’encís de la metròpoli de l’Empire State Building.
Quan l’avió hagué aterrat, l’Igor s’acostà a la barrera d’entrada, però mantenint una certa distància, i barrejat entre la gent que esperava familiars, coneguts, amics o clients d’agències. Els primers passatgers van sortir uns trenta minuts després de l’arribada del vol. Eren els homes de negocis del país que podien eludir l’interrogatori a les duanes. Un dels primers a travessar la porta va ser l’Alfred. Havia arribat cinc dies abans del que la Masha l’esperava.
Es va quedar davant la barrera, es va treure les ulleres de sol i va escorcollar la sala. L’Igor va tenir sort de dissimular la seva gran tossa darrere un altíssim americà de color que devia ser jugador de bàsquet.
De cop i volta, l’Alfred va aixecar el braç i va fer una diàfana rialla. L’Igor el va seguir amb la mirada. Una dona vestida de negre, alta, esvelta, morena i amb uns grans ulls el va anar a rebre fent-li un petó als llavis. El seu cunyat va retornar-li el bes tot abraçant-la. L’Igor va prémer les dents. Tenia sort, el paio, de no ser prop seu, perquè no hauria pogut reprimir l’instint de donar-li un cop de puny.
La parella es va dirigir a l’entrada. Ell els va seguir a una distància més que prudencial. La dona havia aparcat el cotxe pràcticament a la sortida de la terminal i l’Igor va haver de córrer per anar a buscar el seu vehicle. A aquelles hores la circulació era fluïda i havia de procurar que l’Alfred no s’adonés que els seguia. Coneixia el seu Chevrolet Malibú i no els separaven gaires cotxes. Van circular per la 678 fins a Howard Beach, allà on la majoria de visitants de Nova York agafaven el tren cap a Manhattan. Després el Ford va girar cap a l’Atlantic Ave. L’Igor havia d’anar amb cura, s’estava apropant massa. El Ford va aparcar i l’Igor continuà conduint. La parella va baixar del cotxe i va entrar en una de les nombroses casetes de dos pisos d’aquesta simpàtica avinguda. Va reduir la velocitat en passar per davant. A la planta baixa hi havia un antiquari i la façana era de color lila. Fàcil de recordar.
Si accelerava arribaria a la redacció a punt per a la darrera reunió. Enfonsà el peu al pedal del gas pensant que havia estat una sort convèncer la Masha de quedar-se uns dies amb ell. Això li donava un marge per planificar què faria o com li ho diria.
L’entrada a Manhattan estava congestionada. El trajecte va durar més del que tenia previst i no va poder assistir a la reunió. Quan va ser a l’edifici va anar directament a la taula del Daniel.
—Hola, Daniel! Com ha anat la sessió?
—Res d’interessant. Hem discutit les notícies que van sortir a la portada ahir i la reacció del públic. I tu on eres?
—Tenia un assumpte familiar pendent. Et ve de gust un cafè? Hauríem de parlar un moment.
—És del nostre viatge a Egipte? —va preguntar el Daniel, alarmat—. T’hi has repensat? Ho sabia, sabia que alguna cosa passaria!
—Escolta, parlem-ne tot prenent un cafè, si et plau.
El noi va agafar d’una bursada la jaqueta que tenia penjada a la cadira. L’Igor li va llegir la decepció als ulls.
La immensa sala de la cafeteria, inundada amb una lluminària encegadora i blindada dins l’estructura metàl·lica que protegia els enormes finestrals, recordava una nau espacial. La vista a la ciutat potenciava aquella impressió, que quedava només esmorteïda pels colors groc intens de les parets i vermell sang de les catifes.
L’Igor va agafar una safata per demanar un cafè sol i un Mocaccino per al Daniel. Ja li coneixia les preferències.
El Daniel, que ja havia triat una taula vora la finestra, l’esperava assegut amb cara de circumstàncies.
—El teu. Espero haver-ho encertat —digué l’Igor apropant-li la tassa.
—Ja saps què m’agrada… Anem per feina. Què m’has de dir? Si són males notícies prefereixo saber-les aviat.
—Vols no ser tan impacient?
El Daniel va fer un glop sense mirar l’Igor.
—M’ha sorgit un petit problema que he de resoldre abans d’anar a Egipte.
—Ho sabia! Sabia que no hi aniríem!
—Jo no t’estic dient que no hi anem. Només informo que no serà dintre de tres setmanes, ni potser de quatre. No serem dels primers a viatjar, si encara vols comptar amb mi, però tinc la intenció ferma d’anar-hi. És només que necessito resoldre un assumpte que tinc pendent aquí.
El Daniel alçà la mirada. La seva desil·lusió es va convertir en interrogant.
—Tot va bé? Tens problemes familiars? No cal que em responguis, si no vols. No et demano cap explicació.
—No me la demanes, però te la donaré. Vull ajudar a ma germana a superar una situació difícil. A més, ma mare està molt delicada i voldria assegurar-me que li fan una bona revisió abans de marxar. Però tan bon punt tingui això solucionat, per mi podem fer la maleta.
—De debò? —va fer el Daniel amb un gran somriure—. Creia que t’ho hauries repensat…
—Sí, ja m’ho he imaginat. Per això t’he dit que has de ser pacient. Et toca esperar, noi. No sé ben bé quant de temps trigaré a enllestir aquests dos temes…
—Puc fer quelcom per tu?
—De moment no, gràcies. Però si et necessito, t’ho faré saber. Al cap i a la fi, serem un equip a Egipte, oi?
Els enormes ulls blaus i guspirejants del Daniel van arrencar a l’impassible Igor un petit somriure.

 

Envescar, reblert i espellingat

Deixa un comentari

 

Aquesta setmana, amb la galvana que m’ha envaït per aquesta calor d’estiu apegalosa que no ens deixa moure’ns amb la celeritat habitual, he decidit fer una entrada lleugera, com si fos un tastet per prendre-se’l ràpidament. Us vull apropar de nou l’ús de quatre paraules que potser no coneixeu o heu oblidat. Són com sempre meravelles oblidades que caldria tornar a integrar a la nostra llengua per no fer-la insípida amb el vocabulari de sempre. La primera és el verb envescar, un petit tresor lingüístic que en sentit metafòric podem emprar molt sovint. Prové del nom “vesc” i vol dir untar amb vesc, que com podeu imaginar no és una cosa que fem pas gaire. Envescar, no obstant, té el sentit de deixar-se agafar per afalacs o abelliments, és a dir, deixar-se ensabonar, com diem repetidament. Algú que està envescat, és algú a qui s’ha ensarronat tot afalagant-lo o fent-li la pilota.
El segon mot d’avui és reblert, que és un sinònim de ple o curull. Així per exemple un bosc pot estar reblert de bolets quan n’és temporada, el carrer està reblert de turistes que passegen amunt i avall amb càmeres per fotografiar tot el que poden, i les aules al juliol estan reblertes d’estudiants que s’han apuntat a cursos d’estius per apaivagar la seva mala consciència, però que estan a la classe maleint-se els ossos per haver-ho fet i no estar ajaguts a la platja o prenent una cervesa amb els amics enlloc de tancats a una aula…
La tercera paraula d’avui és un adjectiu que equivaldria al castellà “haraposo”, és a dir, vestit amb parracs. És espellingat. Literalment designa a qui porta roba destrossada i feta pelleringues.
Espero que vosaltres no aneu espellingats i menys ara que els grans magatzems estan reblerts d’ofertes i rebaixes per poder adquirir, a uns preus menys abusius que normalment, roba per jubilar definitivament el que ja està esparracat.
I no deixeu que us envesquin a les botigues i acabeu comprant finalment el doble del que teníeu previst només perquè la venedora o venedor ha sabut engalipar-vos… Això sí, amb la calor que fa, ben segur estarem tots molt millor dintre d’algun establiment o centre comercial que no pas al carrer..
Que tingueu una molt bona setmana!!!!

Can Masdeu: un projecte ocupa per traure’s el barret.

Deixa un comentari

icoy36111070-can-masdeu161101161813-1478013698023

 

Ja vaig comentar a l’entrada del blog de la setmana passada el problema amb l’habitatge que tenim en aquests moments a la nostra ciutat. Recordo que vaig escriure que ens veiem gairebé obligats a viure encofurnats en pisos increïblement diminuts. I a sobre paguem per ells unes quantitats completament desorbitades. No obstant, el problema amb l’habitatge deu ser tan antic com la mateixa raça humana. Des de que l’home va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se a un territori concret, ha hagut de lluitar per la vivenda. El manteniment i construcció d’habitatges ha estat un tema delicat sempre i, de fet, la RDA es va endeutar definitivament per tal de construir prou pisos per als seus ciutadans. Joseph Strauss va haver de concedir a la veïna soviètica un crèdit milionari per tal que Honecker pogués oferir els edificis que havia promès als habitants de la petita república. La solució al tema de l’habitatge és difícil i sovint s’encalla per temes de corrupció i pels interessos d’aquells que més es beneficien d’un sistema en què només els més rics poden dormir tranquils sota un sostre.

Amb l’entrada d’avui m’agradaria iniciar una sèrie d’articles sobre algunes formes “alternatives” d’accedir a la vivenda, una de les quals és el famosíssim i temut moviment “Ocupa”, també escrit “okupa”. Tot i tenir mala reputació aquest moviment té una història molt llarga, a Anglaterra molt més que al nostre país. La paraula ocupa designa l’acció d’ocupar terrenys i propietats privats de manera temporal o permanent, majoritàriament sense el consentiment dels que podrien atorgar l’ús dels espais. El moviment ocupa és principalment social i polític perquè afirma que l’habitatge és un dret de tothom i que no pot estar associat a un capital. Per escollir un nom adequat per al moviment en la nostra llengua hi va haver un estira i arronsa considerable es veu. Però finalment ocupa escrit amb “c” s’ha imposat sobre el mateix nom escrit amb la “k” anàrquica i revolucionària.

En un principi el moviment es denominà “squat” i a Anglaterra, un dels països precursors, té una tradició que ve de lluny. En època feudal si una casa es podia construir entre la posta i la sortida de sol, els seus ocupants tenien dret a viure-hi de manera indefinida sense que ningú els en fes fora. L’any  1649 hi hagué la revolta dels Diggers, també anomenats True levellers, uns pagesos que, basant-se en el cinquè llibre del Testament, el “Book of acts” clamaven que la terra no era propietat de ningú i volien reformar la societat estintolant-la en una estructura que explotava el subsòl de conreu, tot creant societats igualitàries de camperols. Tot això recorda i molt, els actuals models més solidaris i ecològics de masoveria urbana dels que escriure en algun post més endavant.

Però el tema d’avui és el del moviment ocupa que va aparèixer tal i com el coneixem ara durant els anys 60 i 70 del segle passat. Els països capdavanters van ser Holanda, Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia i la corrent va arribar posteriorment a Espanya, Portugal i Polònia. Cal pensar que en aquella època va haver-hi una migració massiva de gent que venia del camp a treballar a les ciutats i aquestes no els podien oferir un lloc on viure. Lluny del que la majoria de nosaltres té al cap, el fenomen ocupa va estar molt d’hora vinculat a idees polítiques i a l’activisme social. Els ocupes s’organitzaven en grups per rehabilitar espais i edificis, incentivaven les tasques solidàries i en general intentaven difondre les seves idees contràries a les polítiques liberals. Alguns edificis ocupats han esdevinguts centres de trobada dels ciutadans i els mateixos ocupes organitzen tallers i xerrades per donar a conèixer els seus projectes. L’any 1994 els centres socials ocupes espanyols i italians organitzaven trobades internacionals i debats contra les polítiques neoliberals i globalitzadores que implicaven un empitjorament de les condicions laborals a països pobres.

Més endavant, l’any 1999, la protesta anti-globalització arribaria al seu punt àlgid amb la cimera de Seattle, que tingué lloc del 29 de novembre al 3 de desembre. En un principi l’Organització Mundial del Comerç tenia previst reunir-se per parlar d’aspectes bàsics de la globalització. Però milers i milers de persones convocades per sindicats, organitzacions ecologistes, anarquistes i persones crítiques amb els aspectes més durs de la globalització, es van mobilitzar als carrers de la ciutat per manifestar-se contra la corrent que estava enriquint només uns quants.

S’havia pensat en un acte reivindicatiu que consistia en què els assistents a la manifestació s’asseguessin a les escales d’entrada de l’edifici on tenia lloc la cimera per evitar que els 3.000 participants poguessin accedir al recinte. No obstant, va arribar tanta gent a l’acte ,la policia de Seattle diu que uns 40.000, que allò es va convertir en una autèntica revolta “anti-globalització”.

Fins aquell moment la paraula globalització s’associava tan sols a un aspecte comercial que era l’objectiu de les empreses multinacionals i els grans grups financers. Però a partir dels esdeveniments de Seattle, els mateixos ciutadans van encunyar el terme per representar la capacitat internacional de mobilització sense fronteres de persones que cercaven la millora de les condicions de treball i de vida per a tots. No només per a uns quants.

Aquesta és per a mi també la definició de globalització en el seu sentit més ampli. Globalització també vol dir que els que tenen més consumeixin menys per tal que els que no tenen res puguin accedir als recursos que són de tots.

I és també en aquest sentit i amb aquesta filosofia que va néixer l’slogan “ cases sense gent, gent sense cases”.

Dins d’aquest context trobem els orígens del grup de precursors del projecte ocupa Can Masdeu. Ells eren un conjunt de joves amb ment oberta i de diferents països que es van reunir i van decidir ocupar l’antiga leproseria ubicada a la Vall de Can Masdeu a Barcelona. L’edifici portava buit uns quaranta anys i els propietaris –tripartits- l’Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat no en feien res i probablement no n’haguessin fet res durant un segle més si no l’hagués estat ocupat l’any 2000 per aquests joves dissidents, alternatius i arriscats. Els movia l’afany de viure de manera diferent a la programada i establerta.

El col·lectiu va ocupar l’enorme edifici i va començar a conrear els terrenys al voltant de l’antic hospital però les autoritats van intentar desallotjar-lo el 2002. Com que els ocupes estaven molt influïts pel moviment de resistència pacífica anglesa, van optar per oposar-se al desallotjament d’una manera molt original. Es van lligar amb cordes a les parets de la façana. Com podreu imaginar aquell acte de desobediència explosiva va tenir un ressò molt positiu a Nou Barris, una zona de Barcelona enormement activa des del punt de vista polític. Veïns i veïnes de la barriada van anar a Can Masdeu a expressar el seu suport als joves valents. I finalment el coratge va tenir la seva recompensa perquè després de 3 dies d’assetjament, la policia va deixar estar els ocupes i el barri va guanyar de cop un espai públic.

A Can Masdeu hi viuen actualment 23 adults i, si no m’equivoco, uns sis nens. A més de les tasques a la casa, el grup d’ocupes organitza tallers, conrea les terres del voltant de la vall i ha convertit el seu hort en un indret on els veïns de Nou Barris poden anar a gaudir de l’espai verd prop de la ciutat.

A l’antic hospital també hi ha una botiga de reciclatge on s’hi pot portar roba que ja no s’utilitza i emportar-te peces que t’agradin. També s’hi organitzen de tant en tant calçotades- això darrer m’ho ha dit un amic que ha tingut el temps d’anar-hi- tallers i activitats diverses.

Viure en una comunitat així implica també sacrificis, òbviament. No tothom sap o pot viure amb tanta gent de diverses procedències i amb ideologies diferents. A més també hem de pensar que els projectes de manteniment de la casa absorbeixen una bona part dels temps dels seus habitants i per això només un parell d’ells treballen a jornada completa en algun lloc. També ha de ser difícil explicar als coneguts que vius en un antic hospital i que t’has convertit en un ocupa legalment acceptat. I és que la majoria encara està ancorada en antigues estructures i aquestes per exemple basen la vàlua de la persona en el seu poder d’adquisició de bens materials.

Aquest és un dels motius pels quals al nostre país ha triomfat el negoci de la compra d’habitatges. Se’ns ha fet pensar que comprar un pis representa una inversió i una manera d’assegurar-nos el capital. Potser és veritat i pot representar una font d’ingressos posterior en cas de venta. No obstant, a una pila de països europeus el lloguer ha estat sempre un model viable i fins i tot aconsellable. No tots podem saber que voldrem viure a una determinada ciutat durant un llarg període de temps. I les circumstàncies familiars i personals també van canviant. Una mateixa persona pot viure sola, en parella, formar una família, tornar a separar-se, ajuntar-se amb algú altre, etc. I tot això implica que potser el més convenient és adaptar l’habitatge a la nostra situació personal i també professional. El lloguer representa una alternativa flexible al problema de la vivenda que ha torturat l’home des de que va sortir de les coves i va decidir establir assentaments.

Gent com el col·lectiu de Can Masdeu són ciutadans capaços de demostrar que potser cal replantejar-se els models en què es basa la societat. Ells ho han fet escollint una alternativa al lloguer. D’ençà de l’ocupació de Can Masdeu a Barcelona han anat sorgint projectes de masoveria urbana. Aquesta s’entén com el pacte entre una persona o grup de persones que ofereixen al propietari o propietària de l’edifici fer-se càrrec dels treballs de restauració i manutenció de l’edifici a canvi de no pagar cap lloguer.

A Barcelona hi ha diversos projectes de Masoveria urbana com la M.U.L.A del que escriuré un post més endavant. A més també han sorgit cooperatives com Sostre Cívic que promouen aquest tipus de projecte de llar alternativa. A Dinamarca un 20% dels habitatges ja pertanyen a cooperatives que ofereixen uns lloguers dignes. Aquí estem, per variar, vint anys endarrerits en el tema.

No totes les formes d’habitatge alternatiu han de ser tan radicals com el projecte Can Masdeu. Com ja he mencionat en aquest mateix article, no tothom és capaç de viure en una comunitat tan gran i encara menys de dedicar tant temps a la pròpia llar. Podem considerar que els lloguers abusius esclavitzen els ciutadans perquè ens tenen condemnats a fer, molt sovint, hores extres per satisfer l’avarícia dels propietaris. No obstant, dedicar i invertir hores de la teva vida i temps de lleure a projectes comunitaris és també sens dubte una activitat laboral. No remunerada però recompensada amb el dret a emprar un espai determinat i no menys digna en absolut que una activitat professional remunerada. En aquest sentit crec que cal felicitar gent com la que participa en el projecte can Masdeu. Són capaços de construir quelcom en comunitat i de prescindir una mica de les possessions materials. Contribueixen amb els seus projectes a crear vincles dintre del seu barri, mantenen un edifici i els terrenys del voltant en condicions i a més no els hem de pagar cap sou per fer-ho. Des d’aquest punt de vista potser seria interessant incentivar l’ocupació per treure profit d’espais abandonats i facilitar a gent amb empenta i poc solitària l’accés a una llar assequible.

Enllaç imatge: http://www.elperiodico.com/es/noticias/nou-barris/historia-masia-can-masdeu-nou-barris-5601559

Tres boniques paraules: avern, encofurnar i xalar.

Deixa un comentari

 

I a l’entrada del blog d’avui, com que ja fa dies que no us recordo com de bonica n’és la llengua catalana i quantes paraules té que hem oblidat i podríem tornar a fer servir, us en vull fer arribar tres.

La primera és el substantiu avern que és un sinònim d’infern. Ja sé que en el sentit bíblic de cel i infern ja no utilitzem aquesta terminologia però sí que li donem un ús metafòric a la segona paraula. Així per exemple podem dir que el transit per sortir de la ciutat un divendres per la tarda és un avern, o la calor a les dues del migdia d’un més de juny o juliol en un país com el nostre i sobre tot a les ciutats grans. Deixant-nos de bromes, el que sí és un avern és el que passen milers d’essers humans en època de guerra, o quan hi ha sequera a països africans i la gent ha de caminar kilòmetres i kilòmetres cada dia per anar a cercar aigua.

La segona paraula d’avui és un verb derivat d’un substantiu. El verb és encofurnar-se, que prové del nom “cofurna” que és un lloc tancat, fosc i mal endreçat. L’acció significa tancar-se i recloure’s en una habitació fosca i petita.

Segons com, molts pisos dels que s’ofereixen a la ciutat comtal són tan foscos i diminuts que viure-hi és encofurnar-se a casa. Jo m’hagués sentit absolutament encofurnada si hagués decidit entrar a viure al pis que em van ensenyar ara farà tres divendres al carrer Pallars de Poblenou. Uns baixos sense llum i amb només una habitació amb finestra a l’exterior. Malauradament aquesta donava a una paret que podia tocar jo amb el braç, i això sent menuda com sóc. La cambra, que era la privilegiada per poder tenir llum natural, em féu sentir com una reclusa a una presó, i això que per aquell cau es demanava una hipoteca milionària! El piset costa cent vuitanta-cinc mil euros i em van voler fer entendre que era tota una ganga. En fi. I de pisos per sentir-s’hi encofurnat Barcelona n’és ple, perquè de la manera que s’han disparat els preus els que no som rics no ens podem permetre gaires metres quadrats…

La darrera paraula que us vull apropar avui és xalar-se, que vol dir passar-s’ho bé, gaudir i esbargir-se. És un verb que no he sentit gaire sovint però que aporta molt de color al ja tan rebregat passar-s’ho bé. Esbargir-se sembla que queda un pèl curt al seu costat perquè no aporta el sentit d’alegria.

Jo per exemple xalo quan patino tot escoltant música pel Passeig Marítim, a l’hivern és clar, perquè ara amb els grups de bicicletes turístiques, patinets elèctrics, Seeways, nens que juguen a pilota i creuen sense mirar, gossos que corren lluny dels amos i tampoc són conscients del codi de circulació i, des de fa uns anys, els pedicaps, taxi-bicicletes i les guaguacletes –autobusos amb pedals- doncs resulta que amb tots aquests elements tombant pel Passeig Marítim jo ja no patino a la Barceloneta fins que deixi de ser una temeritat. Ja xalaré a partir de la tardor per compensar el tedi de la feina.

També xalo tot prenent una cerveseta amb el meu amic de Poblenou. Això sí, la fem al xinès perquè la Rambla de Poblenou és ja prohibitiva. I és que als barcelonins ens han apujat els preus com si tinguéssim els sous dels turistes europeus que ens venen a visitar. Bé, sempre hi ha dues cares de la mateixa moneda. Els Jocs Olímpics van impulsar la ciutat i ara agrada tant que ja gairebé no és nostra…. Ens cal reinventar maneres de xalar més econòmiques a la nostra ciutat.

Què tingueu molt bona setmana!