El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…

 

 

 

Altre cop sentí unes veus cridaneres i obrí els ulls. La passejada pel barri copte amb la Bushra i la compra posterior l’havien deixada esmaperduda. Ja gairebé no sabia si acusava la calor sufocant, la gran sensació de sequedat, o el bombardeig insaciable de preguntes de la seva única amiga, que l’assetjava amb àvida curiositat. Es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. La finestra, aclaparada per la cortina blau fosc, provocava un efecte blavenc sobre la cambra que tranquil·litzava la Laura i li recordava el mar que li quedava tan llunyà.

L’Ahmed no tornaria fins tard. Ara ja havia començat a fer amics a la feina i sortia amb ells a l’hora de dinar. Al vespre, de vegades també li trucava per dir-li que no l’esperés per sopar. No compartia la vida social amb la seva dona. Barrejar esferes no era gaire comú a Egipte. Va pensar d’anar a la cuina on l’esperaven els deures. Havia d’aprendre els principis de la gastronomia àrab, altrament decebria la família del seu marit. Malgrat tot, preferia romandre a la sala d’estar. Va treure de la calaixera el seu manual d’àrab, i asseguda a la cadira va començar a estudiar l’abjat. Va repassar totes les lletres. Allò que la nun i la ta lligades a altres lletres només es distingissin per la quantitat de punts que portaven a sobre era confús. Altres signes també s’assemblaven i només els punts els diferenciaven. Un cop repassat l’abjat va fer un primer exercici de lectoescriptura ajudada d’un diccionari. Era relaxant poder seure a la taula a fer deures. Aquell interval de temps que el seu marit li havia regalat inconscientment era un moment preciós del dia. Seure i aprendre. No ho havia pogut fer mai. De menuda li agradava molt anar a l’escola. Però quan arribava a casa, sa mare li engegava quatre crits si veia sa filla obrir els quaderns d’escola. «¡Laura, desgrasiá! ¡Qué hases con esas pamplinas cuando tu madre tiene las manos llenas de callosidades de tanto fregá el bar! Ya te estás viniendo a ayudarme. A ver si te crees que nos hemos venido para aquí tu padre y yo pa que nos salgas una vaga!». Als deu anys ja no tenia temps per repassar per a l’escola. I als onze va desaparèixer el seu pare. Va marxar un dia i no va tornar. Aquesta va ser la versió de sa mare.

Passà el temps volant fins que el telèfon sonà,irreversible. S’aixecà per agafar-lo al rebedor.

—Hola, Laura. Com estàs?

—Bé, gràcies. I tu? Com va la feina?

—Molt bé. Escolta, recordes el Sergei? Aquell rus que et va portar el moneder que t’havies deixat sobre la taula al cafè?

—Sí, és clar que el recordo.

—Doncs ha vingut avui a entrevistar algú aquí i ens hem vist. L’he convidat a sopar, si no et fa res…

—No, és clar que no em fa res. Tinc ganes de parlar amb gent. És molt bona idea. Vols que prepari quelcom?

—No. No ens hi podem arriscar. L’he convidat a sopar al restaurant. És prop de casa, a la vora del Nil. Ja veuràs com t’agradarà.

—Ho sabré trobar?

—Segur. Camina recte pel carrer Lofti Hassauna en direcció al Nil fins a la plaça. Tira després com si volguessis agafar el carrer Tahrir i queda’t el més prop del riu que puguis. Allà hi ha nombrosos restaurants. El que he triat jo té les taules i les cadires blaves. Quan el vegis seus a la terrassa. Jo arribaré més tard.

—A quina hora heu quedat?

—A les deu.

—Escolta, ara he de tornar a la cuina. Ens veiem després. T’estimo.

La Laura mirà el rellotge. Eren dos quarts de nou. Es va arreglar, va tornar als llibres durant una estona i va marxar suficientment d’hora per arribar la primera. A aquella hora del vespre l’aire era més respirable, lliure del núvol de gasos que desprenen tants cotxes. Els que circulaven, tanmateix, avançaven anàrquics esquivant els carros amb mules i imposant amb els clàxons el dret a infringir les regles de trànsit. Enmig d’aquella jungla, els semàfors tenien una funció purament simbòlica, i la Laura va haver de travessar la via amb quatre ulls.

La terrassa era fàcilment distingible. Amb taules i cadires blaves ressaltava visiblement. Va entrar per veure si hi veia el seu marit o el rus. No hi havia ningú conegut. Només el que semblaven famílies o grups d’amics gaudint d’un sopar que, de ben segur, no devia ser econòmic. Va sortir i va seure en una taula. Un cambrer vestit amb camisa blanca, americana negra i corbata li va preguntar què volia prendre. Va demanar una ampolla d’aigua perquè era el menys car. No portava gaires diners per no haver de tocar els seus estalvis. Anava fent amb el que li donava l’Ahmed, que era poc generós.

El cambrer portà la comanda. La Laura en va fer un primer glop amb la vista posada al Nil, que en aquella hora foscant adquiria el seu caire misteriós. El riu li retornà la promesa que s’havia posat a la maleta en emprendre la seva aventura cap a una nova vida. El Caire era exotisme i llibertat. A Gavà l’havien reduïda a ser cambrera de bar i escarràs a les ordres de sa mare. Conèixer l’Ahmed li va obrir una porta aquell únic estiu de la seva vida que passar a Ceuta amb la seva tieta. Al Caire hi tenia el seu marit; a Gavà només li quedaven poques amistats. Va somriure en veure unes nenes en uniforme enjogassades amb una baldufa a la taula del costat. Ella havia deixat els jocs puerils de banda per satisfer les necessitats d’un negoci que sa mare va tirar endavant amb el seu ajut. Li havia costat la infantesa i no volia perdre també la joventut.

Aquell va ser l’argument que va presentar al Moisés quan va intentar convèncer-la de que no marxés amb el seu marit. Era un bon amic. L’únic, potser, de la seva vida. La seva amistat il·lícita havia sobreviscut totes les proves de foc. Intentava recordar quantes vegades aquella relació els havia portat problemes, quan la veu del Sergei la va tornar al present.

—Hola, Laura! Fa estona que esperes?

—No gaire, no. De fet, tot just m’han portat l’aigua.

— Doncs ja gairebé te l’has acabada…

—És aquesta sequedat terrible. Sento que em deshidrato per instants…

La Laura demanà una altra ampolla. Al cap d’uns instants, el mateix noi d’abans va aparèixer portant a la safata l’aigua, enclaustrada com el geni de la llàntia, i una llauna de Birrel. La cervesa sense alcohol que bevia mig Egipte i que produïa, sàviament, l’empresa Heineken.

—Shukran shasilan! —va fer la Laura.

—La shukran a la washib! —va fer el cambrer amb una reverència.

—Fa un temps agradable a aquesta hora, no trobes? —digué mentre obria la llauna.

—Sí i tant! Ara és quan el Caire em sembla més bonic. No es veu tan brut, ni es nota la pols i la sorra a l’aire. Llàstima que no tinc gaires oportunitats de poder sortir a aquestes hores. L’Ahmed arriba tard i cansat a casa, i la meva veïna Bushra només desatén el seu marit de tant en tant. Durant el dia ens passem moltes hores plegades. Però quan el marit arriba a casa, ella està per ell.

—Tradició musulmana.

—Suposo.

—Què et sembla el Caire fins ara? T’adaptes bé a la vida d’aquí?

—M’adaptaria si parlés l’àrab, que és el que més necessito per ara.

Va aparèixer de nou el cambrer portant-los un menú en àrab. El rus observava perplex com la Laura mirava atentament les lletres.

—Saps llegir?

—N’estic aprenent. L’Ahmed diu que només necessito saber parlar l’àrab, però jo crec que per ser autònoma del tot em cal saber-lo llegir i escriure.

-—I què penses fer?

—De moment, amb la Bushra hem comprat un manual i estic fent els exercicis corresponents. Però avanço molt lentament. De fet, vaig tan lenta que crec que aprendré abans a cuinar els plats d’aquí. Tot i que a mi la cuina no se’m dóna gaire bé. Imagina’t! I això que a Gavà cuinava per als clients. Però el que preparàvem era senzill. La cuina àrab és molt més elaborada…

—Has pensat d’anar a alguna escola a aprendre l’àrab?

—No sé si li faria gaire gràcia a l’Ahmed. M’ha passat pel cap sí. M’ajudaria en el meu dia a dia i hi coneixeria gent.

—El teu francès és molt bo.

—D’aquella manera. Tu sí que, per força, deus dominar uns quants idiomes, oi?

—Tres i mig només. El rus i l’anglès els sé bé. El francès el vaig aprendre a l’escola de segona llengua materna quan vivíem a Rússia, i l’àrab l’estic aprenent amb les meves estades aquí.

Van continuar parlant de la seva feina. El Sergei intentava interrompre el fil de la conversa per esbrinar més sobre la Laura. La perspectiva d’una espanyola al Caire li semblava d’allò més interessant. Però ella menystenia la seva pròpia opinió. Es considerava una persona poc instruïda.

—Hola! Sento molt el retard! —es disculpà l’Ahmed fent un petó a la Laura—. Un dels cuiners ha cremat el plat principal i teníem clients importants. No ens quedava perca fresca i ens l’han hagut de portar d’un altre hotel. Sort que entre nosaltres ens ajudem.

—Doncs quina vetllada has tingut avui, no? —va fer la Laura, amb uns ulls com unes taronges. Comparat amb el seu avorrit dia, qualsevol incident a l’hotel li semblava una gran notícia digna de la portada del diari principal del Caire.

—Quina nit més bonica! —va fer el nouvingut.

—Sí. Abans ho comentàvem amb la Laura. La nit fa que el Caire sigui més màgic encara.

—Feia temps que volia gaudir d’un sopar prop del Nil. Alguns vespres, de camí a casa, passo per aquí i observo la gent a les terrasses contemplant els creuers i penso: «un dia has de venir a sopar aquí amb la Laura».

—Ara sentiré que faig d’espelma!

—No! —va refutar ella—. No t’hi sentis. L’Ahmed i jo no fem gaire vida social aquí i ens agrada parlar amb gent. Jo pràcticament només tinc dues persones amb qui conversar, l’Ahmed i la Bushra.

—I la informació que li donem és, evidentment, repetitiva i limitada… —ironitzava l’Ahmed jovialment.

—Home!, la teva rutina és més emocionant que la de la Bushra… Ets l’encarregat de la cuina d’un hotel de luxe. Ella s’ha quedat de mestressa de casa… tot i que va anar a la universitat, sabeu?…

—Sí, però ara prefereix cuidar del seu marit, oi? —va desviar l’Ahmed—. No et deixis enlluernar per la carrera de la nostra veïna. No tot és anar a la universitat en aquesta vida.

—Probablement no. Però m’hauria agradat continuar els meus estudis. I em fa molt contenta veure que hi ha dones que s’han pogut formar i que tenen ments més obertes que la meva, que m’he passat la vida tancada al bar familiar.

—Ei, però ara ja no cal que treballis a desgrat! Tens temps per tu, pots quedar amb la teva amiga, pots dedicar-te més a la teva pròpia casa…

—Sí, tens raó. Però potser trobo a faltar tenir un objectiu. Per això se’m fa estrany que la Bushra hagi deixat la feina i no l’enyori. Jo voldria tornar a treballar.

—Què dius! Com vols treballar si no saps àrab? Trobar feina serà impossible sense la llengua… —la dissuadia l’Ahmed.

El Sergei va percebre que allò podia convertir-se en una baralla familiar i va canviar de tema.

—I tu, Ahmed? Com t’estàs adaptant a la vida al Caire? Ets d’aquí?

—No i sí. Bona part de la meva família és egípcia. Però quan jo era petit vam haver de marxar al Marroc.

—Per feina?

—Ma mare de jove tenia el cap ple d’ocellets i es va posar en assumptes que no li pertocaven. Quan va conèixer a mon pare es va decidir que el millor seria canviar de país i mantenir-la allunyada de segons quines idees i influències.

—Quines idees? —va preguntar la Laura, encuriosida.

—Tant se val! Eren només ximpleries…

No hi va voler insistir. Coneixia les respostes seques de l’Ahmed. El convidat va mirar la Laura amb ulls comprensius. Com a reporter sabia com d’important era satisfer la curiositat.

Una lleugera brisa va refrescar l’ambient i va portar altres temes de conversa en aquell vespre que per a la Laura representava la primera escapada de l’àmbit purament familiar. En acabar el sopar, van decidir que havien de tornar a repetir l’experiència i s’acomiadaren efusivament. Agafats per la mà, l’Ahmed i la Laura van tornar cap a casa sense parlar, assaborint la companyia mútua en el silenci permès entre còmplices. Un cop tancada la porta de la llar, l’Ahmed s’endugué la Laura al dormitori. I entre carícies i paraules dolces, la va fer sentir altre cop la noia més afortunada de tot Ceuta. La que havia robat el cor al moro més guapo de la ciutat híbrida l’estiu més meravellós de la seva vida.

***************

 

El Ramon mirava contínuament el rellotge de la paret de davant seu, però tenia la impressió que no passava l’estona. A l’aula tots els alumnes, dispersats per la sala en forma d’amfiteatre, observaven el plec de fotocòpies que ell els havia repartit i llegien el text o bé s’entretenien parlant amb el company. De tant en tant, vigilaven el mestre amb un cop d’ull i deixaven anar un somriure sorneguer.

Definitivament, la jovenalla d’avui dia era ben irreverent i ell cada cop tenia menys ganes de fer-los classe. Al cap i a la fi, els seus alumnes no hi posaven gens d’interès. Només estudiaven per als exàmens, no tenien retentiva i oblidaven immediatament allò que havien après.

Aquell dia, però, el Ramon estava més pendent de la porta d’entrada que no pas del rellotge. Com més minuts passaven, més es confirmava la seva sospita que la Sara, una de les poques alumnes que l’escoltaven amb atenció i que, a més a més, tenia talent, no arribaria.

La vigilava des que l’havia coneguda. El seu esguard i el seu somriure franc li recordaven la Judit. La mateixa mirada encuriosida, i aquell seu caminar amb les passes juntes, com si intentés no fer soroll.

S’entretenia fent veure que fullejava també el text que havia donat als seus alumnes, sense deixar de pensar que la Sara potser havia caigut malalta. Era estrany, però, perquè el dia anterior feia bona cara. A més, la lliçó era tard i no podia haver quedat adormida. La seva absència el feia posar nerviós. L’abellia passar per la cafeteria i asseure’s al costat seu per xerrar una estona. Però avui no podria. Hauria de fer el seu cafè sense la companyia d’algú agradable.

A dos quarts de tres acabà la lliçó. El Ramon, alleujat, guardà els fulls dintre la cartera i s’acomiadà de l’alumnat rutinàriament. Pràcticament ningú no li respongué. Feia només deu anys, quan el professor marxava de l’aula els deixebles solien retornar-li la salutació o l’aplaudien al final de la sessió. Això ja feia temps que s’havia acabat. Els estudiants moderns reflectien només una total indiferència i incredulitat. La majoria el veien com una figura obsoleta i completament prescindible, convençuts com estaven de poder trobar tota la informació necessària per a la carrera a Internet. «Tots són una colla d’internautes autistes», considerava el mestre.

Tot baixant per les escales del metro, li vingué al cap que ell també s’estava convertint en un autista. Pràcticament no sortia del seu cau. Quan havia estat l’última vegada que havia vist l’Eduard? o el Daniel i la seva dona? Tots els amics tenien vides autèntiques, mentre que ell només vegetava.

Va arribar al Parc de la Ciutadella. Feia un dia rúfol, però caminar li venia de gust. Va travessar el recinte per sortir al passeig d’Isabel II i continuar fins a Colom. Com sempre, hi havia dotzenes de turistes deambulant al voltant de la columna i l’estàtua. Evidentment, ignoraven que per als nascuts als anys seixanta aquell monument fos un bastió d’una Barcelona desapareguda. Al Ramon, però, ja li estaven bé els canvis de la ciutat. Per fi estava oberta al mar i els ciutadans podien gaudir de la platja sense necessitat d’agafar el cotxe.

Passejar el feia sentir jove. Va decidir tirar Rambla amunt per caminar una estona pel Passeig de Gràcia. El que havia estat prop de l’antiga Riera d’en Mallà en una època que li era aliena, s’havia convertit en primer carrer comercial per als àvids compradors estrangers. Es va aturar a la casa Batlló per contemplar-la durant uns minuts. Potser era aquell edifici, precisament, la raó que el mantenia allunyat del centre. Era el preferit de la Judit. I mentre admirava la seva arquitectura, li feia l’estranya i dolorosa sensació que la veuria aparèixer a ella en qualsevol instant.

La Judit no envelliria mai. No obstant, això no era cap consol.

El Passeig de Gràcia, com sempre, també estava ple de turistes prenent refrescos a les terrasses. El Ramon es fixà en una colla de nois asseguts en una taula que assaborien una sangria. «Renoi! A les quatre ja aniran ben contents.» Però la joventut ho permetia tot! Fins i tot el pitjor dels estats d’intoxicació etílica. Molts d’aquells joves potser acabarien la nit anant de gairell i cridant incongruències pel carrer. Tanmateix, com que eren turistes i deixaven divises ningú no se’ls miraria malament. I és que feia anys que Barcelona semblava un abocador incontrolat per a tots aquells que cercaven una vàlvula d’escapament a la seva vida.

I ell? On podia anar ell? De moment, a casa seva. Tornà enrere i en uns vint-i-cinc minuts arribava al carrer Princesa. Una gran porta pintada de marró feia pensar que els habitatges de dintre devien ser mansions senyorials, però ell trobava que el seu pis no ho era gens. El primer tram d’escala estava ben arreglat. S’havia donat una mà de pintura a les parets de l’entrada i estava degudament il·luminada. Quan es deixava enrere el primer replà, però, el color de les parets canviava rotundament a un to granat completament deslluït.

Posà la clau al pany, la girà mitja volta i la porta s’obrí fàcilment. Al capdavall, tampoc no posseïa res que convingués protegir. D’objectes de luxe no n’hi havia. El més valuós que es podrien endur els lladres seria el televisor de pantalla plana. A banda d’aquell aparell, l’únic que valia la pena era la nevera, i quins malfactors estarien disposats a baixar tres plantes carregats amb un electrodomèstic de segona mà que, per molt bo que fos, s’hauria de mal vendre a qualsevol botigota? Mal negoci robar al seu pis.

Encengué el llum del rebedor i deixà les claus sobre un petit moble a l’esquerra que li havia regalat l’Eduard. Ell no tenia ganes de dedicar-se a la decoració. Què en diria el seu amic Sebastià si visités el pis? Que li faltava un toc femení, definitivament.

Va anar a la cuina per servir-se un got de llet, que assaborí lentament i de peu dret. Feia dia d’anar a comprar quelcom al xinès per endur-s’ho a casa.

Tot just tornava a posar-se l’abric quan sonà el timbre de la porta. Esperà a sentir-lo de nou per assegurar-se’n. Potser algú s’havia equivocat. A aquella hora, qui li havia de voler fer una visita?

En obrir la porta, un noi ros relativament jove li somrigué d’orella a orella. «Deu ser un mormó que em vol convèncer de canviar d’orientació religiosa», recelà el Ramon.

—Bona tarda! —el saludà el noi amb un accent marcadament francès.

—Bona tarda —respongué ell amb cara d’expectativa.

—Sóc el Pierre, el seu nou veí. Visc sobre el seu pis, al tercer, sap? Fa poc que m’he mudat.

—Encantat. Jo sóc el Ramon. Puc fer quelcom per vostè? —Sonà sincerament groller, però havia decidit marxar i volia acabar aquella conversa de seguida.

—Sí, de fet sí. Bé, jo… voldria disculpar-me, primer de tot.

El mirà fixament als ulls. Què podia haver fet el noi per disculpar-se?

—Bé, és que jo he comès un petit error.

—No l’entenc.

—Miri, jo m’he instal·lat al pis de dalt…, però com que l’apartament és tan gran he decidit llogar-ne dues habitacions.

—Em sembla fantàstic. I això què té a veure amb mi, si es pot saber?

—Doncs res…, que quan vaig posar l’anunci a Internet, en lloc de dir que vivia al tercer vaig dir que vivia al segon. I ara tots els que vulguin veure el pis trucaran a la seva porta.

El Ramon es va fer el càrrec de la situació. «Un d’aquells estrangers que busquen pis i en relloguen mitja superfície. Perquè un apartament de quatre cambres fóra massa gàbia per a tan poc ocell i massa despesa innecessària. I molt probablement, ell es quedarà el dormitori més gran, cobrarà un mínim de dos-cents o tres-cents euros per la resta d’habitacions i acabarà pagant un lloguer pràcticament ridícul. Un negoci rodó i poc controlat.»

—Entenc. Ho tindré en compte i els reenviaré al seu pis, no hi pateixi. Espero que no organitzi cap visita a altes hores de la matinada…

El noi rigué nerviós.

—No, és clar que no. Seran de les tres a les vuit, que és quan jo treballo.

—Doncs no s’hi amoïni, que ja ho tinc en compte.

—Fantàstic. Moltes gràcies pel seu temps. Em penso que l’he enganxat a punt de sortit.

—Doncs sí. De fet, estava a punt d’anar a comprar-me quelcom al xinès.

—El menjar xinès és fabulós!

El Ramon se’l mirà de cap a peus. O bé aquell noi pretenia ser amable o perdia oli i li estava tirant els trastos. Tant se valia. No tenia ganes d’esbrinar-ho.

—Li fa res que l’acompanyi? A mi també m’agrada el menjar xinès i encara no sé on hi ha bons restaurants per aquí a la vora.

S’ho va rumiar. No li feia gràcia la companyia, però era la millor medicina contra la seva solitud i el seu pèssim humor. Havia de tornar a relacionar-se.

—Si vol, acompanyi’m. El restaurant on vaig no és gran cosa, però el xop suei està força bo.

El Pierre passà tot l’àpat explicant, com en estat d’embriaguesa, el motiu de la seva estada a Barcelona. Es guanyava la vida fent propaganda dels esdeveniments de la ciutat i en les estones lliures es dedicava a la pintura.

—I què pinta?

—Principalment cares.

—Cares? —repetí sorprès el Ramon.

—Sí, cares.

—Puc preguntar-li per quin motiu pinta cares? Per què no pinta paisatges?

—Les cares són més interessants. Quan veiem un rostre, aquest ens transmet automàticament una determinada sensació. Associem amb aquella persona unes determinades qualitats, que pot o no tenir. Però si només veiem el retrat no ho sabrem mai. Ens quedarem amb aquella impressió que ens provoca la pintura.

—No és una mica frustrant?

—Frustrant? El què?

—Precisament això, no arribar mai a saber si aquella cara realment revela el veritable caràcter d’una persona.

—Això depèn. De vegades arribo a conèixer-la. Veig una cara que m’interessa i li demano si la puc pintar.

—Així com així?

—Sí. Per què no? Quin mal hi ha?

—No cap, però com reacciona la gent? S’ho pren bé?

—La majoria sí. Els afalaga que els vulgui pintar, que trobi la seva fesomia prou interessant, i per això es deixen retratar. Tots som una mica narcisistes, en el fons.

El Ramon recollí amb la forquilla la resta del xop suei que no aconseguia agafar amb els pals. Ell no es considerava narcisista Feia anys que passava desapercebut, i no li sabia pas gens de greu.

—Doncs jo prefereixo ser invisible. I de vegades penso que ho sóc i tot. De fet, fa anys que tinc un somni recurrent. Passejo per Ciutat Vella amb l’estómac buit i entro a un dels nombrosos establiments d’alimentació dels seus carrerons foscos. Els dependents no m’atenen. Torno a preguntar educadament el preu d’un producte, però no obtinc resposta. Empipat, crido al dependent per demanar-li que em cobri la compra. Però l’home, que ni em veu, agafa els objectes que he posat al taulell i els deixa altre cop a les prestatgeries. Llavors, enrabiat, busco un altre establiment, i torna a passar exactament el mateix. A l’últim arribo a la conclusió que sóc invisible. I aquest sol ser el final del meu somni. Em desperto i no sé si he d’estar sorprès, angoixat, content, o si realment he de canviar de vida.

—Bona pregunta. I vostè a què es dedica?

—Endevini-ho.

—És escriptor.

—Escriptor?

—Sí. És el que he pensat quan l’he vist, que potser és escriptor.

—Em sento afalagat. La vida dels escriptors deu ser bohèmia i apassionant. Però el decebré. Sóc professor de traducció a la Universitat.

—Professor? Això també és força interessant.

—Li sembla interessant? Doncs cregui’m que no ho és gens.

—Està sempre envoltat de gent jove.

—Això li sembla estimulant? La gent jove? Si encara no té experiència…

—Però té energia!

—Però l’energia sola no va enlloc si no està ben canalitzada, Per desgràcia, la majoria de joves d’avui dia només la fa servir per anar a la discoteca a bellugar-se sota l’efecte perniciós de l’alcohol o les drogues.

—Això pensa dels que l’han de jubilar, dels que són el seu pla de pensions?

—Pla de pensions? A nosaltres no ens retirarà mai ningú. Si hem d’esperar que ens jubili aquesta jovenalla que puja, ja estem ben posats!

El Pierre somrigué. Un altre detractor de la joventut. Potser tindria l’oportunitat de fer-lo canviar d’opinió.

***************

Pujà escales amunt a tota pastilla. Li quedava el temps just de deixar la carpeta, menjar una poma, posar-se les vambes i anar a la classe de conducció. Tan bon punt entrà al pis es va desempallegar de la jaqueta i va deixar la bossa pesada sobre una cadira del passadís. Un cop al bany es va rentar les mans tot mirar-se al mirall. Anava un pèl despentinada, però no tenia temps per arreglar-ho. A la cuina va triar una poma i hi va clavar dues mossegades. Després es va calçar les vambes que tenia guardades en un armari-sabater a l’habitació del centre. I en tornar a agafar la bossa, no ho va poder evitar i va prendre el mòbil amb l’esperança de trobar-hi un missatge del Raül. No en tenia cap. I això que ella ja n’hi havia enviat tres només per demanar-li com estava. Si no els havia rebut era inútil enviar-ne un quart. I si els havia llegit i no responia, també, perquè volia dir que passava d’ella. No hauria haver-se’n anat al llit amb ell tan irreflexivament. No ho feia mai, això. Però li havia semblat tan encantador amb els cabells rossos, els ulls clars i el seu aspecte descurat de noi maldestre i no acabat de fer… El seu somriure sensible l’havia engalipat. Potser s’havia equivocat.

A Llacuna amb Roc Boronat l’esperava el seu instructor de cotxe.

—Bona tarda, Sara. Com anem?

—D’aquella manera. Estic una mica nerviosa avui perquè demà tinc examen. Suposo que ho notaràs…

—A veure, doncs.

Com sempre, va canviar de marxes massa lenta. I a la rotonda de Colom es va desviar del seu carril i va acabar ficant-se al del mig sense senyalitzar. L’instructor anava mig remugant, i als tres quarts d’hora ja estava visiblement malhumorat. La Sara també. Aquelles classes li costaven un gran sou. A més de la feina al Zara havia de fer de mainadera els caps de setmana. No li quedava ni temps per esbargir-se.

Un cop a Poblenou, el monitor li va fer donar un parell de voltes més. A la cruïlla del carrer Roc Boronat amb Doctor Trueta la Sara va fer una parada massa llarga per cedir el pas. L’instructor, veient que l’aprenenta no es decidia a arrencar el cotxe, no va poder evitar l’emprenyada i va deixar anar uns sospirs que a la Sara li van fer venir ganes de plorar.

Va baixar del cotxe desanimada. Li agradava conduir però era un desastre al volant. El carnet, però, el necessitaria ben aviat perquè li havien ofert una feina d’intèrpret els caps de setmana i s’hauria de desplaçar. Ben mirat, amb la nova feina guanyaria més amb unes hores dissabtes i diumenges que amb tota la setmana a la botiga. Així, doncs, l’esforç pagava la pena. O això havia pensat al principi.

Va donar una volta per desemboirar-se. En el precís moment en què volia tornar a casa va sonar el mòbil.

—Júlia, hola! Què tal?

—Bé. Escolta, és l’aniversari d’un amic d’una amiga i han organitzat una festa a Gràcia aquesta nit. T’hi apuntes?

—Uf! Estic rebentada i de mal humor. Amb les classes de conducció no progresso; ahir a la feina ens va caure la bronca perquè ens han tornat a robar molt de gènere; i per rematar, no he estudiat prou per a l’examen de la setmana vinent.

—Sara! T’anirà bé sortir… Només seràs jove una vegada.

—No ho sé. On és la festa?

—A Gràcia, prop de Joanic. Agafes la línia groga i en un moment hi arribes.

—Passa’m un sms amb l’adreça i m’ho penso…

—D’acord… Ara te l’envio.

A les deu del vespre la Sara entrava a l’edifici del Torrent de l’Olla seguint les indicacions de la Julia. Hi havia força joves bevent i conversant i un parell de convidats semblaven estrangers. Els pisos compartits podien ser l’espai idoni per conèixer gent d’altres països i intercanviar vivències i punts de vista diferents.

Es va servir un suc de taronja, va arreplegar quatre patates de bossa i va decidir donar un cop d’ull a tot el pis, un habitatge gran però allargassat, ombrívol i senyorial. Algunes de les habitacions tenien balcó. Era agradable per a tenir-hi plantes. Tanmateix, la proximitat a la casa veïna devia impedir de fer gaire vida en aquell apèndix de l’habitacle. En una de les cinc habitacions del pis la Sara hi va trobar la Júlia conversant amb un noi.

—Ei Sara, has vingut! Ets tota una campiona. Mira, et presento l’Albert, estudiant de Medicina.

—Hola! —el va saludar amb un somriure.

El noi es va atansar i li va fer dos petons.

—I tu què fas?

—El mateix que la Júlia. Estudio Traducció.

—Això sí que té futur. Trobaràs feina aviat!

—De fet, la Sara ja ha tingut una bona oferta. Li ha vingut de la universitat mateix. Un dels professors es va adonar de seguida del que valia i li va proporcionar un contacte per concertar una entrevista. Dintre d’uns mesos ja la tindrem treballant de debò…

—Caram, doncs, això sí que és fabulós! Jo no tinc tantes possibilitats. Em passaré anys d’interí o treballant en alguna mútua privada. Però abans hauré de patir les privacions econòmiques dels que han de pencar als restaurants, als bars o com jo de mecànic. I sort que els meus pares em donen una quantitat cada mes, altrament m’ho passaria ben magre… Ja pots estar contenta de la sort que tens. No deuràs una fortuna a la teva família…

—No, no la deuré perquè no en tinc, de família… no pròpiament dita.

L’Albert es va empassar de cop l’oliva del seu Martini. Havia volgut elogiar la noia, però no havia estat oportú enfocant el tema… Esperava no haver despertat cap record dolorós.

—Em sap greu això de la teva família…—quequejà—. Ja veig que l’he espifiada. Quin mal començament, oi?

—No passa res. Ho tinc més que superat. Tinc un padrastre que em va passant el mínim i jo em guanyo la resta. El pis és meu. I com que no pago lloguer, les despeses les cobreixo bé amb el sou que guanyo a la botiga. Els extres ja són una altra cosa…

—Ja t’han presentat tot el personal de la casa? —féu ell en un intent de fugir del tema que havia encetat inoportunament.

—No. De fet, tot just he arribat….

—Doncs serveix-te més beguda que ara coneixeràs la fauna del nostre pis!

La va estirar del braç fins a la cuina. Allí li va presentar la Mònica, infermera de l’hospital i xicota d’un altre habitant de la casa amb un nom que no va poder recordar. A la cuina només hi havia tres persones, enfeinades preparant plats d’amanida. La Sara se’n va acomiadar amb timidesa.

A la cambra del davant, un grupet seia a terra al voltant d’un gran llit on un noi de cabells llargs tocava la guitarra.

—Aquest és l’Estanislav. Estudia al conservatori i és aquí per un semestre. Fa dos mesos que viu amb nosaltres i ja sap parlar una mica de català. Quan deixi de tocar te’l presentaré. És l’únic que no es dedica, ni es vol dedicar, al món de la salut. Molt refrescant, perquè altrament només parlaríem de la vida a l’hospital…

A la següent habitació, la de l’Albert, les parets eren plenes de fotografies d’ell en indrets exòtics. Una parelleta s’estava fora al balcó gaudint del aire nocturn. La Sara va repassar ràpidament els paisatges.

—Com has viatjat!, quina sort! I això que dius que el sou d’interí és una misèria…

—Els viatges me’ls pago amb la feina a l’hospital. Però també redacto foto-reportatges i de vegades aconsegueixo vendre’ls…

—Foto-reportatges! Que interessant! I en quin idioma els escrius?

—Anglès.

—Potser jo també podria intentar-ho…, per guanyar uns diners extra. I per sortir una mica… No he pogut viatjar gaire, jo.

—Doncs ja veurem què hi podem fer…

El noi del balcó es va apropar de manera sospitosa a la noia i ella no va fer res per evitar-ho. L’Albert va agafar de la mà la Sara, i la va estirar fora de l’habitació.

—Deixem aquests dos sols una estona, que sembla que s’entenen prou bé.

La propera habitació semblava un camp de batalla. El llit de matrimoni dominava clarament l’espai però quedava mig disfressat per la quantitat d’objectes que s’hi amuntegaven. Al terra hi havia caixes de cartró plenes de roba i llibres que encara no s’havien col·locat a les prestatgeries. A les lleixes, que recorrien dos panys de paret, l’únic que s’hi havia posat eren un parell de samarretes brutes i mal doblegades.

A un cantó de l’habitació un noi alt i prim parlava animadament amb una noia de cabells llargs fins la cintura. A la Sara, quan el va veure, li va fer el cor un salt.

—Mira, Sara —li va avançar l’Albert—, aquest és un altre dels de la colla de l’hospital, el Raül. Ja fa un temps que viu aquí, però encara no s’ha instal·lat del tot, com pots veure. Aquest estil “provisori” el fa sentir més lliure.

L’Albert va cridar el Raül, que desvià per uns instants l’atenció de l’escot de la rossa exuberant i albirà una Sara incòmoda. Aquesta no va tenir temps de reacció perquè l’Albert, agafant-la pel braç, ja l’havia portada davant de tots dos.

—Us presento. Raül, aquesta és la Sara.

—Sí, ja ho sé, ja ens coneixem… Ei, què hi fas per aquí?

El Raül no havia d’haver revelat tanta familiaritat, pensà la Sara. Podia semblar com si ella hagués estat una presa fàcil d’un caçador de mena. No era la impressió correcta de cara a l’Albert.

—I això? —l’Albert volia esbrinar la mirada de la Sara.

—No res, un vespre vàrem coincidir en un bar mentre feia unes copes amb unes amigues. D’això ja fa un temps…

—No tant! Com van els estudis, Sara —va dissimular el Raül per no delatar-se davant la seva possible nova conquesta.

—De moment vaig una mica atabalada, però ja me’n sortiré.

—La Sara ha rebut una oferta per fer d’intèrpret, saps? Serà una de les primeres alumnes de la facultat que tindrà una feina relacionada amb el seu camp! No és fantàstic? Probablement cobrarà més que nosaltres!

—Bé, això si aconsegueixo treure’m el carnet. Perquè ara com ara no em va gaire bé!

—Potser podria fer-te unes classes extra, si vols! Jo tinc un cotxe que m’ha passat mon pare.Tot i que no gosaria circular amb algú sense carnet, sempre et puc ensenyar a aparcar. I així t’estalvies uns diners.

—Quant costen ara? —va preguntar el Raül.

—Pago seixanta-sis euros per una hora i mitja de classe. I em passo el cap de setmana fent hores de més a Glòries per poder-m’ho finançar.

—Uf! Quina barbaritat! —va intervenir la rossa del Martini—. A mi m’ho van pagar els meus pares com a regal quan en vaig fer divuit. No em gastaria pas aquest dineral per poder agafar un cotxe.

—No és que me’l vulgui gastar jo tampoc, però no em queda cap més remei.

—I un préstec? —suggerí el Raül—. Això et permetria no haver de treballar tantes hores per pagar aquest extra.

—Ho he demanat al banc, però necessito una nòmina regular i jo tinc contracte per obra i servei fins la campanya de Nadal de l’any vinent. Després, com que ja portaré amb ells molt temps i potser no em voldran fer fixa, em fotran fora i buscaré una altra botiga.

—I un bar? —proposà la rossa—. Al bar es guanyen moltes propines.

—Sí, però l’horari és més aviat nocturn i llavors no seguiria les classes del matí. Ja aniré trampejant la situació com pugui. De tota manera, gràcies per les idees.

—De res.

—Albert, què teniu per beure? Em vindria de gust un vi o una cervesa.

La mirada de la Sara no deixava dubtes. Volia anar-se’n d’aquella habitació, i a ell ja li estava bé, desitjava ser la seva única companyia. Van anar a la cuina i va servir-li un Marqués de Riscal fresc. La convidada assaboria el primer glop deixant que li passegés per la boca uns segons abans d’empassar-se’l. No havia estat una bona idea anar a aquella festa i preferiria no haver vist el Raül.

—T’agrada?

—Sí gràcies, molt bo. És un dels meus vins favorits, tot i que en general prefereixo el negre. —Ella seguia mirant la copa.

L’Albert la va notar incòmoda i va encetar un nou tema de conversa.

—Què et sembla el nostre pis? El tenim prou net, oi, per ser una colla d’estudiants majoritàriament masculins?

—Sí, força net. I és molt cèntric! Gràcia és un bon barri per als estudiants. Hi ha un munt de cafès i bars interessants. Però nosaltres ho tenim millor perquè tenim el mar prop…

—Important per a tu, pel que veig…

—I tant! M’agrada el mar i els espais amples. Per això m’encanta al meu barri.

—On vius?

—A Poblenou.

—Línia groga. Doncs ho has tingut molt bé per venir aquí, no? No has ni de fer transbord…

Després d’una estona s’hi afegí l’Estanislav. El músic va deixar de tocar un parell d’hores la guitarra per sentir-se part de la festa. Just quan tots tres xerraven animadament, la Júlia va acostar-se al grup per acomiadar-se de la Sara. Anava a la plaça de la Virreina a fer unes cerveses amb el Raül i la rossa. La Sara volia advertir la seva amiga, però no va tenir temps ni possibilitats de fer-ho d’una manera discreta. Així és que va servir-se un altre Marqués de Riscal, va acabar la conversa i va marxar cap a casa un pèl desanimada.

***************