El successor de Walter Ulbricht fou un dels seus homes de confiança i també el que va dur a terme la planificació i implementació del mur de Berlín per assegurar l’estabilitat de la RDA. Com Honecker mateix diria en una entrevista després de deixar de ser president del SED, Ulbricht va donar l’ordre, Els russos la seva benedicció i el món va tancar els ulls perquè el mateix president dels Estats Units anà de pesca en rebre la notícia sobre la construcció del mur.

Erich Honecker va ser un dictador impassible i inescrutable fins els seus darrers anys demandat, quan les malalties van començar a enterbolir-li el cervell.

La seva vida va ser turbulenta. Dels tres grans personatges de la RDA, Wilhem Pieck, Walter Ulbricht i Erich Honecker, aquest últim fou l’únic que no va passar per cap fase social-demòcrata en la seva joventut. Venia d’una família de miners que simpatitzava amb els comunistes i ell es va afiliar al KPD el 1929, any en que fou enviat a l’escola Lenin de Moscou. En va tornar el 1931 i el 1935 no va tenir temps de fugir a l’exili quan el NSAPD va pujar al poder, per això va ser empresonat pels nazis. Mai va parlar de que hagués estat torturat i sovint es diu que va aconseguir aquest tracte de privilegi delatant a companys del seu partit. Durant l’època de presidi aconseguí fugir i va començar una relació amorosa amb una de les seves guardianes de garjola, una dona vuit anys més gran que ell. Gràcies a aquesta, Honecker tornà a la presó sense cap mena de represàlia i s’hi està fins el 1945. El jove impulsiu es va casar amb la seva carcellera temps després, en l’època de la planificació de la implantació del sistema socialista a l’Alemanya oriental.

Honecker tenia molt bona intuïció per saber on residia el poder i es va convertir aviat en una de les persones de confiança d’Ulbricht, podent així entrar a formar part del Politburó. Era un jove ambiciós amb les idees molt clares en el terreny polític però no gaire en l’amorós. Quan ja formava part del cercle d’Ulbricht, s’embolicà sentimentalment amb una altra companya de partit amb qui s’hagué de casar perquè havia quedat embarassada.

Durant els anys en que estigué a l’ombra d’Ulbricht, aquest darrer imposà una política d’austeritat que féu tirar l’economia del país endavant tot i que els ciutadans només sentien la manca de llibertat i d’al·licients a la seva Alemanya socialista. No obstant, els alemanys de la República Federal parlaven d’un miracle econòmic roig en referir-se a la RDA. Amb un país mancat de la millor maquinària industrial perquè se l’havien endut els russos i aquests explotant les riques fonts d’urani de la serralada Herzgebirge, els alemanys orientals continuaven pagant les reparacions de guerra i per tant, tot el que s’aconseguia a la “Alemanya sense Marshall” era una proesa. Ulbricht n’era conscient i no va perdre mai l’ocasió de recordar als russos que a pesar de les adversitats, a la RDA les coses anaven moltíssim millor que a qualsevol dels altres satèl·lits soviètics. Òbviament allò no abellia gaire als comunistes.

Just l’any en què Ulbricht havia de batallar amb els ciutadans i en el moment en què els ciutadans de la RDA es van revoltar contra la política socialista, Erich Honecker es casava amb Margot Feist, una líder de l’agrupació política FDJ. Ella serà, segons els historiadors i biògrafs, el gran amor d’Erich i la dona que el va fer anar de corcoll. L’única de les seves relacions de fins aquell moment que era més jove que ell.

Honecker va ser capaç de mantenir-se fins el 1970 a l’ombra d’Ulbricht quan aquest va cometre un altre error fatal a més de l’entrevista amb Brejnev: En un discurs públic l’ancià polític anticipà una reforma per aconseguir entrar en l’etapa del socialisme d’afluència pel que tant havia lluitat. El Maig del 1971 la Unió soviètica forçà a Ulbricht a retirar-se de la vida política i finalment Honecker esdevingué primer secretari del SED.

Ell va recollir des d’un bon principi la collita que Ulbricht havia sembrat, un creixement econòmic modest però estable i una industria que podia funcionar progressar perquè a la RDA s’havien construït una gran quantitat de central elèctriques, que funcionaven amb carbó.

Per això quan Honecker succeí a Ulbricht, el primer va apujar els sous i disminuir les hores de feina dels treballadors i l’edat de jubilació. Va subvencionar les vacances en hotels de luxe a la costa alemanya als treballadors escollits per sorteig, va obrir botigues amb productes de l’oest, les anomenades “intershops” on els ciutadans podien comprar capricis no produïts a al RDA amb els sous competitius que l’estat pagava. I va fer aparèixer tota una sèrie de botigues de productes gourmet per apaivagar la gana i set de luxe dels ciutadans més estalviadors i afortunats.

Amb Honecker va començar l’etapa del socialisme d’afluència perquè, segons volia donar a entendre al món, els habitants del país havien de ser capaços d’aprofitar els fruits del seu esforç sense esperar massa. Però tot i així a les prestatgeries dels supermercats continuaven faltant-hi productes perquè molt d’allò que es produïa, i que no era poc, anava a parar a l’oest, i el 40 % del que es fabricava a la RDA i s’hi venia era manufacturat a les encara 11.000 empreses privades que hi quedaven. I aquestes van passar a mans de l’estat el 1971, un any després de l’arribada del Volkswagen Golf d’importació a l’est. Era tres vegades més car que el Trabant, el cotxe de la RDA per excel·lència, el que costava 20.000 euros de produir i es venia per 10.000. No obstant, els diners no eren un problema pels alemanys de l’est. Mancats de productes per gastar els sous, una gran part de la població es va poder permetre comprar el Golf que tenia l’avantatge que es podia adquirir sense llistes d’espera.

La dècada dels 70 va fer palesos els dos problemes bàsics de la petita república. Un era la manca d’una industria plenament socialista capaç d’activar l’economia i proporcionar als ciutadans tots els bens de consum necessaris. L’altre era la precarietat de l’habitatge. Des de la segona guerra mundial la RDA havia fet un gran esforç per anar pagant les reparacions de guerra i endegar una economia que començava de zero. L’estat no havia tingut diners per ocupar-se del manteniment dels edificis i per això els barris antics de les ciutats queien literalment a trossos. Reconstruir el que havien estat cases magnífiques hagués suposat una inversió que la RDA no es podia permetre. Però la població anava creixent i calien habitatges. Honecker va començar a planificar i construir enormes complexes de blocs d’edificis. Durant la vuitena convenció del partit del SED, Honecker va anunciar el seu ambiciós pla d’edificació de 3 milions d’habitatges fins l’any 1990.

La majoria dels pisos del a RDA no disposava de calefacció central sinó que s’escalfava amb forns de carbó que produïen calor ràpidament però de manera contaminant. A més, sovint l’inodor era fora dels habitatges i alguns d’aquests pisos no teníen una cambra de bany. Les famílies preferien anar a viure a llocs més petits però amb les comoditats de la calefacció central, el bany i el balcó encara que aquests estiguessin en enormes blocs soviètics sense cap caliu. Un pis de tres habitacions podia costar uns 61 marcs al mes. Un regal pràcticament. Es prioritzà a les famílies de classes treballadores amb més fills.

I és que a la RDA els nens portaven un pa sota el braç literalment, perquè a les famílies se’ls concedia un crèdit de 7.000 euros pel primer fill. Això explica que la mitjana d’edat dels matrimonis de la república fos de 22 anys.

El més que necessari programa d’edificació d’habitatges endeutà la RDA definitivament. El 1982 aquesta acumulava uns números vermells de 25 milions de marcs i Joseph Strauss hagué de concedir, des de la Bundesrepublik, un crèdit d’un bilió de marcs a la RDA. D’això evidentment els habitants de l’Alemanya oriental no en van saber res. Van romandre en la ignorància.

Erich Honecker s’esforçà per renovar la imatge del seu país fent-hi fabricar alguns productes que eren una imitació dels que es venien a l’oest. Els texans per exemple, popularitazats als EEUU als anys 50, començaren a produir-se a la RDA el 1975 però en color marró. Un mal succedani. Els blaus no es comercialitzaren fins el 1978 i ni amb el color adequat s’assemblaven als que venien “a l’altra banda”.

També a la Coca-Cola li va sortir una germana comunista que s’anomenava “Vita cola” o “Club cola” i el hotdog de l’Alemanya oriental era la “Ketwurst” –una paraula formada per Ketchup i Wurst- que vol dir salsitxa. Òbviament l’hamburguesa tenia la parenta pobra “Triletta”.

Però el polític que es volia posar als alemanys a la butxaca continuava semblant distant. I a la seva vida privada feia temps que tenia greus problemes. Se li coneixien afers sentimentals amb dones més joves i la seva muller Margot Honecker, que ja era Ministra d’educació, també tenia les seves escapades. El matrimoni vivia plegat de portes cap enfora però de portes endins es distanciava. Molt a pesar de la voluntat de Honecker que, segons els historiadors i biògrafs, continuava enamorat de Margot.

Als anys vuitanta els ciutadans de la RDA estaven tan cansats com el mateix dictador de la república. Molts continuaven intentant fugir cap a l’oest i entre els que no ho aconseguien, alguns cercaven refugi en l’església. Aquesta esdevingué la llavor de l’oposició al règim. El mateix Honecker ho reconeixeria amb certa tristesa anys després de la reunificació. Tots els ciutadans esperaven un canvi en la seva política perquè Gorbatxov va ser escollit cap d’estat el 10 de març del 1985 i no va trigar en anunciar la seva intenció de reconstruir l’estat i de fer-lo més transparent i permeable a l’oest. Honecker no afluixà.

A finals dels anys vuitanta, més concretament el 1988, Honecker patí un revés del destí que li clavaria un punyal al cor. La seva neta favorita de dos anys, la Marianne, morí d’una infecció respiratòria agreujada per la pol·lució. L’home de ferro es trencà poc a poc. La seva esclerosi no li deixava el cap clar per veure la realitat del que estava passant als països aliats de Rússia. El 1989 Hongria obrí les fronteres i molts Alemanys fugiren a l’oest a través d’aquest país i de Txèquia.

El 6 de febrer del 1989 caigué la darrera víctima del mur de Berlin, un noi de 20 anys que es deia Chris Gueffroy i que no va aconseguir veure la revolució pacífica del 9 d’octubre d’aquell any. La gent sortí als carrers a reclamar més llibertats i fronteres obertes. Només a Leipzig 7.000 persones van eixir per demanar la renovació del país.

Un Honecker malalt que feia poc havia celebrat els 40 anys de la seva RDA s’assabentà del seu estat de salut i de que la seva república estava a les acaballes a través de la televisió. El Politburó l’obligà a dimitir pocs dies després de la darrera gran celebració.

Ja afeblit, el polític va ser acusat de totes les morts ocasionades pel mur de Berlin i de diversos casos de corrupció. Va cercar asil a Xile on l’esperava la seva dona Margot, fervent comunista fins el darrer moment i que donaria suport i consol al seu marit malalt fins a la seva mort el maig del 1994. La parella semblà reconciliada en el seus últims anys plegats.

Els alemanys occidentals encara anomenen la RDA “die Honecker Diktatur” –la dictadura Honecker- quan volen fer broma d’aquella època. Tant Walter Ulbricht com Erich Honecker van ser dictadors implacables que van aixecar un país del no res a través d’un dispositiu de força que mantenien amb la violència silenciosa de la por infosa als ciutadans. I en cadascun d’aquests dos grans dictadors, com potser de tots els dictadors del món, ens caldria buscar les persones insegures, inestables i vulnerables que van ser realment per poder entendre, si és possible fer-ho, el motiu del mal que van fer repercutir en aquells que tenien per sota seu.