La caiguda del mur de Berlín després del 9 de novembre del 1989 ha estat l’esdeveniment més emotiu a Alemanya de les darreres dècades. Durant anys famílies senceres van quedar dividides i de cop la barrera arquitectònica va desaparèixer. Però la mental va romandre intacta i encara es farà sentir durant molt de temps.

L’Alemanya occidental havia entrat a la roda de la societat del consum i del capitalisme que deixava als ciutadans poc protegits pel que fa al mercat laboral. La societat del lliure mercat implicava una major competitivitat i molts alemanys de l’est van convertir-se en vulnerables després de la caiguda del mur.

Recordem que el sistema socialista soviètic preferia treballadors de fàbrica i pagesos a investigadors i metges. Bé, de fet la URSS tenia fantàstics cirurgians, però en general el sistema no discriminava, en base al sou, als que estaven en posicions inferiors. Això, juntament amb la necessitat de servir a l’exercit per entrar a la universitat en cas de no tenir unes notes més que excel·lents, va fer que una gran part de la gent es conformés amb una Berufslehre, una formació professional.

Es podia ser ferrer, mecànic, fuster o administratiu per un sou competitiu que li permetia a un formar ràpidament una família.

Com que els infants de la RDA anaven als jardins d’infància des de ben petits i no es quedaven amb la mare a casa com els nens de l’oest, les autoritats per ells eren diferents.

La figura dels pares passava una mica a segon terme perquè els companys i les colles prenien un paper molt important en les vides dels joves. Els nanos tenien amics d’escola, amics als grups dels “Pioniere” i després els companys de la FDJ.

El principal al·licient per als joves eren formar una família pròpia que, a més, els donava la possibilitat d’accedir a un pis més ràpidament.

Els que ho havien tingut millor eren aquells que vivien en grans cases que l’estat no va gosar a socialitzar, ja que per a aquests el problema amb l’habitatge era inexistent.

La mitjana d’edat per casar-se era els 22 i molts tenien dos fills del primer matrimoni. A la RDA al 1980 una de cada tres parelles fracassava i els dos membres buscaven un nou nucli familiar i tornaven a tenir fills.

El lloc de treball també representava quelcom sagrat. L’atorgava el govern i era, per a la majoria, de per vida. Conseqüentment, els vincles personals amb els companys de treball eren molt forts i estaven reforçats pels petits comitès de partit que vetllaven per l’harmonia de la convivència a la feina. Els empleats treballaven plegats, s’entretenien plegats i es controlaven els uns als altres.

Però el dia 9 de novembre del 1989 la rutina dels alemanys de l’est va quedar interrompuda i no tornaria a ser mai, allò al que estaven acostumats. Per començar, amb la reunificació el país es va trobar davant del fet que tenia una indústria doblada innecessària i la majoria de les fàbriques i empreses de la RDA no eren prou competitives a l’oest. Algunes es van desmantellar, altres es van vendre a inversors estrangers. Aquells que havien treballat tota la vida al mateix lloc van patir un xoc perquè o cercaven feina a una altra empresa, i els era difícil, poc avesats com estaven a la competitivitat, o havien d’adaptar-se a una nova estructura. Per als joves entre vint i quaranta anys no va ser gaire traumàtic. Per als de quaranta cap amunt sí.

Durant els primers mesos després de la reunificació l’economia d’Alemanya es va reactivar ràpidament. Això va ser degut a que la part occidental va incorporar al seu mercat 13 milions d’habitants amb unes butxaques prou plenes d’estalvis i afamats de bens de consum. El dia 1 de juliol del 1990 va tenir lloc la introducció d’una única moneda. Els alemanys orientals podien canviar fins a 4.000 mil marcs a raó d’1 a 1. Un marc oriental per un d’occidental i a partir de quatre mil es comptava a raó de dos marcs orientals com a equivalents d’un d’occidental. De cop i volta la gent tenia potser menys diners que abans. És a dir que havien entrat al mercat de consum, però sense el mateix poder adquisitiu que els de l’oest.

Pitjor encara va ser que una gran part dels treballadors del a RDA sense qualificacions acadèmiques no va trobar feina després de la reunificació i això comportà una disminució radical del seu nivell de vida. En qüestió d’un any un percentatge no gens menyspreable dels alemanys va veure desaparèixer el país on havia viscut potser gairebé tota la seva vida, va haver d’adaptar-se a una escala de valors diferents i aprendre a sobreviure a la societat capitalista, que suposava realment una competitivitat que no sabien afrontar.

Per sort Alemanya era prou potent econòmicament per poder mantenir, a base de rendes, a tots aquells que no es van poder incorporar a la societat de l’oest. En els darrers 15 anys el país ha invertit una quantitat substancial de diners en concepte d’ajudes de la Unió Europea per reciclar als treballadors de l’antiga RDA i preparar-los per reinserir-se al mercat laboral.

Òbviament la reunificació ha tingut dues cares. La que veuen els guanyadors i la dels perdedors. A la RDA tothom tenia diners però no hi havia productes. A l’actual Alemanya hi ha infinitat de productes a les botigues però l’estat no garanteix un salari suficient per a que tots els Alemanys es puguin permetre el que desitgen.

No seria just, no obstant, acabar la història de la RDA sense potser parlar d’alguns casos personals als que dedicaré part de l’entrada del blog d’avui i de la propera setmana.

El primer gran personatge de la RDA és Robert Havemann. Nasqué el 1910 a Múnic en una família benestant. Estudià química i començà la seva activitat política el 1932, quan ingressà en el moviment Neu beginnen (començar de nou) que endegava la resistència contra el nazisme. El 1933 ingressa al KPD, el partit comunista d’Alemanya. Va fundar un grup anomenat Europäische Union (Unió Europea) que planejava accions per enredar i esbordellar les accions dels nazis.

El règim però, sense saber res de les activitats subversives del científic, li donà la possibilitat de cooperar amb ell per investigar les armes químiques i Havemann acceptà per tal de poder encobrir millor encara la seva tasca a la resistència.

Però la seva doble vida no va romandre durant molt de temps en l’obagor i fou descobert per la Gestapo i posteriorment arrestat el 1943. Se’l va processar i condemnar diversos cops, tanmateix, la seva tasca com a investigador era tan valuosa que no el van executar. Va sobreviure al règim i fou alliberat del camp de concentració per l’exercit roig.

Havemann va accedir a un càrrec de director financer de l’institut científic Max Plank al Berlín occidental. No obstant, degut a la seva afiliació al KPD fou perseguit per les autoritats occidentals i finalment perdé la feina el 1948. Recordem que el món ja estava dividit en dos blocs. El capitalista i el comunista.

Havermann marxà a viure a l’Alemanya oriental que el rebé amb els braços oberts doncs havia lluitat contra el nazisme. Al Berlín oriental obtingué una càtedra a la universitat Humboldt. Però el 1956 començà a criticar el règim socialista de la RDA i el 1964 perdé la feina i també el seu càrrec al SED. L’any 1971 el seu fill fugí, com tots els que podien, a l’Alemanya occidental i ell i tota la seva família passà a estar sota la monitorització de la Stasi. El 1976 Havermann va ser condemnat a arrest domiciliari i morí tot estant-hi el 1982.

Havermann és, com a molts d’altres, una de les figures tristes de la història. Algú que per les seves ideologies va patir tant la repressió d’un cantó com la de l’altre. I també és un exemple de com una persona pot lluitar contra el mal i per la llibertat d’expressió durant tota la seva vida.

Ben segur la RDA estava plena de gent com ell que patí en silenci la violència del sistema i que no són menys valuosos que Havermann. Només són més ignorats perquè d’ells no s’ha escrit res enlloc. A tots ells els dedico l’entrada del blog d’aquesta setmana. Perquè la història també és d’aquells de quin no s’escriu mai res.