The 8th of March: A day to stand up for our rights!

Deixa un comentari

IMG_20180308_182022_resized_20180308_062055053

Little did I know when I uploaded the post about the origins of the 8th of March approximately a year ago, that I would feel the urge to write one again a year later. And if I look back in time and remember how I registered for the English course “language for gender studies” that the TU Dresden was offering that semester, I quickly realise that as the years have gone by, I have become more and more concerned with gender related issues and have turned into a feminist.
I have to reckon that when I choose that course I only did it because I could make it fit into my schedule, however, only a few classes after starting it I began to grasp to which extend gender studies were necessary to fight for equality between men and women. And this despite the fact that I was studying in one of the German Universities with more female lecturers. In those days I still lacked the awareness of the cruel reality about the discrimination against women. Maybe it was because I had been raised in Barcelona with roles and stereotypes that were, to me, quite natural.
The most bitter thing about it all is that my salad days as a student were no less than twenty years ago and equality between men and women in this country is nothing but a toddler. We have not made great progress and one of the clearest examples is the labour market. We only need to look at the average yearly income for Catalan women which is 25,509 euros, whereas men earn 30,164. They receive on average about four thousand euros more and the difference in the salaries is, very often, not justified with a difference in the tasks carried out.
To provide a clear example. One of my best friends, a Peruvian women who has been living here for 15 years already, works as a cashier in a touristic restaurant in the area Vila Olímpica. She is outraged because waiters and waitresses who work the same amount of hours and show equal performance don’t receive the same money. Men of course get more. The boss apparently thinks that women need less to eat, says my friend ironically.
Besides, when it comes down to living with your partner in a couple where both work, it is always women who end up devoting more of their free time to the household tasks. Women spend on average 4 hours a week with house duties and men only two.
This reminds me that I once really lost temper with my then German boyfriend with whom I was living together. I was studying and working part-time at the same time and he was working for the Finance Ministry. As for the household division I was in charge of cooking, cleaning and the laundry. He went shopping and cleaned a part of the flat. When we moved to Belgium because he was going to work for the EU I was expected to follow my partner and so I did. Since I was out of job, I overtook the household nearly completely. After all “it wasn’t really too much work” as my partner nicely put it. However, once in Brussels I quickly understood that I would not finish my degree as I really wished since I could not go to Germany as often as I needed to for my end- of-degree project and exam preparation. So I decided to go back to Germany. And my boyfriend had to take care of himself again and this involved cooking, cleaning, laundry etc. It took him less than a month to hire someone for the cleaning and part of the cooking. Which means that my “neglectable” work wasn’t so neglectable at all and that it might be a good idea if housewives received a salary. I have to admit that in my time in Belgium, where I moved to be a good “girlfriend” to my partner, I felt completely stupid. Quitting my job as a teacher to stay home did not fulfil me as a person at all and I strongly believe that all those women that give up their jobs to take care of their families should not be, as one of my friends in the neighbourhood has called them, “invisible”. Quite the opposite is the case, they should receive a salary for their work.
And the truth is that in more developed countries such as Germany of France, a woman can stay home and take care of the children for three years and the state grants her some money for her time and work in the family. In our country women give birth, they are on a maternity leave only for 5 months maximum so they don’t cause any inconvenience to companies, and then they leave their babies with nannies, grandpas and grandmas or in nurseries.
As for domestic violence it seems that progress in the field of technology and science does not keep pace with de mental development of the human species as shown in its treatment towards women. It is appalling, and the adjective is far from expressing what it should, to read the statistics about domestic violence that circulate in internet out of reliable sources. In countries that we surely consider “developed” the quantity of assaults of men attacking their partners should make us really redefine the concept of “progress”. In New Zeeland domestic violence is about 35% and in Switzerland 21% . In Canada— a country that a lot of my students see as a possible scape from the eternal crisis in Europe— domestic violence represents a 27 % and in the United States no less than a 33%. If we compare these percentages to the percentage of a country such as Egypt with its 34% we will have to stop seeing those “developed” countries as such. In Catalonia, the number of women treated in health centres due to domestic violence in 2017 was 12.907. It’s clear that this sort of violence does not go hand in hand with the level of economic development of a country. It should be interesting to carry out research to find out if this sort of violence appears in socioeconomic low layers of society or simply in all of them.
And talking about Egypt there is one very uncomfortable issue I deal with in my second novel “Pintor de boira” and has to be placed in the limelight at some point: violation within marriage. It is still a very delicate matter since in many cultures husbands consider they have the right to force their wives to intercourse. Sickening and shameful yet so true and sad that it should cause the outrage of honest men. It is all the worst because it shows that equality between men and women still does not exist and we therefore have to make the problem evident in days such as the 8th of March.
For many people, women still have a purely reproductive function. How many of us need to justify not wanting to have children? Some of them want to devote themselves to science, art, culture or they simply don’t feel like having kids. Or to be tied up to a man forever. They suffer from the pressure of a society for which womanhood is still a synonym of motherhood.
I asked some of my acquaintances to tell me what they still felt annoyed with in their everyday life and in several cases they have mentioned this pressure to become a mother. If women were not seen as incomplete creatures if they did not have children, how many more would opt not to have them?
Unfortunately I have heard in the fitness centre too often “ how terrible, the holiday is approaching and I will have to be with my children all day”. If motherhood is such a burden to them why be a mother then? Maybe because they don’t want to feel as an imperfect nature’s creature.
And social pressure does not finish here. We keep on considering, in the XXI century, a woman without a partner as a sort of “half woman”. I have to mention what happened to another friend of mine that had to go to a celebration with her father. She is still single and when the friends of my friend’s father saw her, they were astonished because she is beautiful. They can’t accept or understand that a woman who is not ugly does not have a boyfriend or husband. We have to find someone even if he is “Nosferatu” or someone with whom we can’t have no decent conversation or someone that bores us to death.
But it is simply like that: society wants us married and because of this fact some women put up with partners that are not really what they wish for. Being an old bachelor is charming but being a happy single woman it is not.
We have to continue celebrating the 8th of March because we are still considered as incomplete creatures without a man at our side and this is, to me, absolutely outrageous. I’ll explain to you something that happened to me not long ago. Somebody who is in a much better position than me asked me to have dinner with him. I knew I was in trouble the minute he came up with the idea for the evening. It was a deadly trap. I did not feel like a wine and dine session with him but on the other hand I knew if he felt rejected I would have a problem later. I commented on this to a friend of mine and he recommended me telling the man that if I didn’t have a boyfriend, I would gladly dine with him. I found that a very “sexist” way out to the problem. Completely unfair and undignifying for me. Why should I pretend to have a boyfriend I don’t to be able to tell him that I don’t feel like dining with him? Do we always have to be afraid of finding someone in a higher position that wants to take advantage of our vulnerability because we are alone? Do I need the excuse of having a partner to say “no”? the solution proposed by my friend was so pathetic as the mentality and hypocrisy in which we live.
We are a progressive society but women still have to be careful and not wear too much of a short skirt in order to avoid men telling them dirty things. We are progressive but men still go to so-called night clubs to satisfy their needs but women can’t have the same needs cause then they are considered nymphomaniac probably. We are an advanced society but paediatricians still talk to mothers and not fathers when both show up with their children and the procedure for the cure has to be explained. We are a progressive society but in fairs and congresses young stewardesses are required to wear tight skirts but there are no male stewards with tight shirts or trousers to enhance their trained chests and six-pack bellies. We proud ourselves on being an advanced society but women are still expected to put on make up which is proven to be a highgly dangerous hormone disruptive and to go on diets to starve ourselves to death to look as beautiful as to fit the “canon” of the time. Or to wear high-heel ill shoes that make us look “sexy” but completely destroy our backs and feet. We strive for equality but some women still chase for compliments and wish to be told they have impressive curves. Is it logic at all? Or does equality mean we, women, have to mimic male’s behaviour? Should we tell men now they should have implants in their bottoms to make them more attractive to us? Not at all!
I have been asked several times in my life whether I would not like to have bigger breasts. My answer has always been the only thing I wish for is more men with brain so that I don’t have to put up with those offensive stupid questions. Let’s see how many of them would like to be told they could do with a couple more centimetres in their most intimate parts!
I did not strike last Thursday. But I don’t think I need to because I stand up for my rights every time I have to. And I still remember I once changed the rules in the Berlin Fair when I was only 23 years old. I had been hired as an interpreter English-German and I was asked to dress in a blouse and skirt. The temperature was below freezing and the congress facilities were so big that it was really as cold as in Siberia there. On my first work day I appeared with my uniform but wearing a sort of scarf on my head. Worn pretty similarly to the hijab. I was asked why I had put that on and I simply told them they could either see my head or my legs. I had been hired for my language skills and not for my legs and I was in bad need for some trousers in that cold weather.
The girls next to me grinned in agreement. They had to allow an exception so that I could wear uniform trousers to cover my legs and protect me a bit from the cold. It was my way to let them see how ridiculous that sexist uniform was, even more so in the middle of the winter! And all this happened long before I registered for the course “language for gender studies”. I must have been a feminist even before I was aware of how bad the problem still is in the world.
Feminism is not an option. In the society we live in is, unfortunately, still a matter of survival!

 

El vuit de març: recordem que cal lluitar!

Deixa un comentari

IMG_20180308_182022_resized_20180308_062055053

Poc sabia, fa cosa d’un any, quan vaig pujar al blog un post sobre els orígens del dia 8 de març, que aquest any tornaria a sentir la necessitat d’escriure’n un altre. I si miro enrere i recordo com vaig apuntar-me al curs d’anglès per estudis de gènere que m’oferia la Universitat Tècnica de Dresden, m’adono que, amb els anys, m’he anat tornant cada cop més combativa i més feminista. I és que quan vaig escollir el curs, ho vaig fer perquè m’encaixava dintre l’horari i me’l podia compaginar amb la feina, no perquè l’assignatura em semblés interessant ni necessària. No obstant, només em van caler dues classes per albirar fins a quin punt encara s’havia de lluitar molt per arribar a una igualtat entre homes i dones. I això que vaig estudiar a la TU Dresden, una de les universitats amb més dones catedràtiques d’Alemanya. En aquella època potser encara no havia obert els ulls a la crua realitat de la discriminació entre sexes, potser en part, perquè havent-me criat a Barcelona, els rols i els estereotips encara em semblaven d’allò més natural.
La desgràcia és que des de la meva època d’estudiant fins ara han passat gairebé vint anys i la igualtat de les dones en aquest país encara va en bolquers. No hem avançat pas gaire i un dels àmbits més clars és el mercat laboral. Només ens hem de fixar que el sou anual per una jornada completa de les treballadores catalanes és de 25.509,9 euros i el dels homes 30.164,2 euros. Ells cobren una mitja de quatre mil euros més que nosaltres i el més trist és que, sovint, la discrepància salarial no està justificada per una diferència en les tasques a desenvolupar.
Per posar exemples clars. Una de les meves millors amigues, una peruana que viu aquí des de fa 15 anys i que treballa de caixera en un restaurant turístic de la zona de Vila Olímpica, reconeix que els homes cambrers guanyen més que les cambreres tot i que demostren el mateix rendiment. Irònicament la Patricia diu que el seu patró pensa que les dones mengen menys i per tant se’ls pot pagar un sou inferior. Senzillament indignant!
A més, ja sabem que quan es tracta de viure en parella i de parelles en què treballen tots dos, la dona acaba posant més hores del seu temps lliure per a la realització de les tasques domèstiques que els homes. Nosaltres en consagrem quatre i els nostres companys dos a la cura de la llar.
Això em recorda la gran enrabiada que vaig patir jo fa anys amb una de les meves parelles alemanyes. Jo treballava i estudiava alhora i ell era jurista al Ministeri d’Economia. Pel que fa a la repartició de les feines domèstiques ell s’encarregava de fer les compres i jo de la neteja, de cuinar i de la bogada. Quan ens vam traslladar a Bèlgica, jo vaig continuar fent les feines de casa que, segons ell, tampoc eren gran cosa. No obstant, quan vaig decidir tornar a Alemanya per acabar el treball de final de carrera i ell es va veure sol fent totes les feines de casa, només va aguantar tres setmanes sense ajut. Va contractar una dona de fer feines que li netejava l’apartament i li preparava un parell de plats calents a la setmana. La qual cosa vol dir que la meva “negligible” feina no ho era tant i que potser no estaria malament que les mestresses de casa rebessin un sou. Reconec que en el temps que vaig ser a Bèlgica, on em vaig traslladar perquè s’havia esperat de mi que seguís a la meva parella per ser-li una bona companya, em vaig sentir increïblement babaua. Deixar la meva feina de docent a Alemanya per dedicar-me a la casa no em va omplir gens ni mica i crec que totes aquelles dones que tenen cura de les seves famílies sense ser assalariades contribueixen enormement a la família i no haurien de ser, com ha anomenat una amiga del barri, invisibles com ho són per a una majoria. Ans al contrari, haurien de rebre un sou per la seva feina.
I és que a països un pèl més desenvolupats que el nostre com Alemanya i França una dona pot quedar-se a casa tenint cura dels infants durant tres anys i l’estat li remunera la seva dedicació a la família. Aquí les dones donen a llum, agafen el temps de baixa reglamentari per no fer anar malament les empreses i han de deixar als menuts a mans de mainaderes, avies i avis i llars d’infants.
Pel que fa a la violència de gènere sembla que l’evolució en el camp de la tecnologia i els avenços en les ciències no han anat acompanyades d’una evolució mental de l’espècie humana en el seu tracte vers la dona. És esfereïdor, i l’adjectiu es queda curt, llegir les estadístiques sobre la violència domèstica que hi ha a internet de fonts fiables. A països que considerem paradisos de progrés l’índex d’atacs d’homes a la seva parella íntima ens haurien de fer redefinir el concepte de societat avançada. A Nova Zelanda la violència domèstica està al voltant del 35 %, a Suïssa la xifra és d’un 21%, a Canada d’un 29%, un país que molts dels joves d’avui dia veuen com una escapatòria a la crisis que es viu al vell continent. Als Estats Units l’agressivitat d’alguns contra la seva parella se situa al voltant d’un 33%. Si comparem aquests percentatges amb els d’un país com Egipte amb el seu 34% ens haurem de demanar si podem titllar una societat de més o menys masclista només per pertànyer al bloc de països desenvolupats o no. A Catalunya es van atendre 12.907 dones per violència domèstica el 2017. Les estadístiques deixen clar que el nivell econòmic d’un país no té gaire a veure amb el seu índex de violència de gènere. Potser caldria veure i estudiar si aquesta apareix més en el nivell socioeconòmic més baix de la societat.
I parlant d’Egipte he de treure un tema que surt a la meva segona novel.la “Pintor de boira”:el de la violació dintre del matrimoni. Una qüestió molt delicada perquè en moltes cultures els marits encara consideren que tenen el dret de forçar les seves mullers a sexe. I els casos no es denuncien perquè segueix sent “acceptat” que les dones tenen unes funcions que han de complir de cara als seus marits. Escabrós i vergonyós alhora i tan cert i trist que hauria de provocar la repulsió dels homes íntegres. Llastimós sobre tot perquè fa palès que la igualtat entre homes i dones encara no existeix ni de bon tros i que, per això, hem de seguir recordant, cada vuit de març, que encara patim injustícies.
I és que, per a molts, el gènere femení és un producte de la natura que compleix una finalitat reproductiva. Quantes dones han de justificar contínuament no voler tenir fills? N’hi ha que estan completament entregades a la ciència, l’art, la cultura o que senzillament no tenen ganes de tenir-ne. O de lligar-se a un home. Aquestes pateixen la mania persecutòria d’una societat que encara insisteix en què la feminitat és igual a la maternitat.
Vaig demanar a unes quantes conegudes que em diguessin quins aspectes de la vida quotidiana les feien sentir molestes i en desigualtat i en diversos casos ha sortit la “pressió social” per ser mare. Si no es considerés a les dones com a persones incapacitades o malaurades quan no tenen fills, potser algunes triarien no ser mares.
Desgraciadament he sentit massa cops al gimnàs allò de que “quin horror les vacances, ara hauré d’estar amb els nens tot el dia”. Si tan feixuc és per a algunes, per què han tingut fills? Potser perquè encara es titlla a les que no volen nens d’errors de la natura!
I la pressió social no acaba aquí. En ple segle XXI seguim tractant les dones solteres sense parella d’éssers imperfectes. Em recorda el cas d’una altra amiga que va acompanyar al seu pare a una celebració. Quan els amics del seu pare la van veure es van sorprendre de que fos tan bonica. És clar, una dona bonica i soltera no entra al cap de molts mascles encara perquè resulta que nosaltres no podem triar. Ens hem d’aparellar sí o sí encara que només ens passin per davant “Nosferatus” amb qui no podríem tenir cap conversa digna, o homes que ens poden avorrir fins a la somnolència més profunda. Però és així, la nostra societat ens vol aparellades i per això algunes dones aguanten companys que no les acaben de convèncer. I és que ser el solter d’or té encant, però ser la soltera d’or no s’entén de cap manera.
Res. Que hem de seguir celebrant el vuit de març perquè encara se’ns tracta com a éssers no complets sense un home al costat. I aquí arriba un dels aspectes que més m’indigna a mi. L’exemplificaré amb una anècdota que em va passar no fa gaire. Un home que, per la seva posició, té la paella pel mànec, em va demanar anar a sopar. En fer-me la proposta ja sabia que havia caigut en un parany mortal. Per una banda no m’abellia per a res una vetllada en la seva comanyia però per una altra sabia que dir-li que “no” podria suposar-me un problema dintre de poc. Li vaig comentar el meu dilema a un amic que va trobar una solució molt “masclista” al contratemps. Em va recomanar dir-li al senyor en qüestió que soparia de grat amb ell si no tingués parella.
Em va semblar una sortida fàcil i repulsiva alhora. És que hem de tenir por sempre d’afrontar soles la vida per por a trobar algú en posicions superiors que es vulgui aprofitar de nosaltres? I el que és pitjor: És que necessito l’excusa de tenir parella per poder dir que no a un home? La solució del meu conegut em va semblar tan patètica com la seva mentalitat i l’estat d’hipocresia total en què continuem vivint.
Som una societat avançada però les dones hem d’anar amb compte de no portar una faldilla curta per tal que no se’ns diguin bestieses pel carrer. Som una societat avançada, però els homes segueixen trobant bé anar a prostíbuls però malament que les dones siguin massa experimentades. Som una societat avançada, però els pediatres segueixen mirant a les dones quan expliquen quines cures necessiten els infants malalts. Som una societat avançada, però a fires i congressos sempre es demana que hi hagi hostesses joves i boniques amb faldilles ben curtes i ajustades però mai es demana que hi hagi hostesses masculins que ensenyin uns pectorals treballats i una panxa de persiana. Som una societat avançada, però els homes segueixen esperant que les dones es pintin amb cosmètics plens de disruptors hormonals, s’empolainin, facin dietes tiràniques per estar “bones” i es posin uns talons insans per augmentar la libido masculina però maltractar-se els peus i l’esquena alhora. Volem una igualtat però algunes segueixen coquetejant amb els homes i desitgen que els diguin que són boniques i que tenen unes corbes impressionats. Això és lògic? O és que la igualtat passa per copiar les males pràctiques masculines? Ara les dones ens hauríem de dedicar a potser a dir als homes que necessiten implants als glutis per fer-los ser més atractius potser? De cap manera!
Jo he hagut d’escoltar diverses vegades que segur que desitjaria tenir uns pits més grans. La meva resposta va ser sempre que no ho havia desitjat mai ,però que en canvi sí desitjaria més homes amb més cervell per no haver d’escolar bestieses. A veure a quants els agradaria que els diguessin que necessiten un parell de centímetres més a les seves parts baixes?
Avui no he fet vaga. Però crec que no em cal perquè continuo plantant cara al masclisme cada dia que passa i sempre que puc. I encara recordo que vaig canviar les regles del joc a la fira de Berlín fa molts anys. Quan jo en tenia vint-i-tres i se’m va contractar com a traductora simultània de l’anglès a l’alemany. Em van demanar que hi anés amb brusa i faldilla curta. Era hivern i a Berlin estàvem a uns deu sota zero. La fira era a l’interior d’una superfície enorme amb una calefacció insuficient i jo patia moltíssim el fred. Em vaig presentar mitja hora abans a la recepció amb la meva faldilla curta i un mocador— molt semblant a la hijab àrab— i em van demanar que em tragués el mocador del cap. Els vaig dir que havien de triar entre veure’m les cames, que no servien per a res com a traductora simultània, o la cara. Les noies del meu voltant no van poder aguantar la rialla. Em van deixar posar-me uns pantalons en conjunt amb la jaqueta i em vaig treure el mocador del cap. Va ser una manera de fer-los-hi veure com de ridícul era exigir que el meu uniforme fos sexista i més encara en unes condicions meteorològiques extremes. Se’m contractava pels idiomes no com a objecte. Per cert, tot això va passar abans d’inscriure’m al curs “Language for gender studies”, llengua pels estudis de gènere. Es veu que sense saber-ho ja era feminista abans d’adonar-me de debò de com de greu és el problema en el món.
El feminisme no és una opció. En la societat en la que vivim és malauradament sovint qüestió de supervivència!

El pla B (IV)

Deixa un comentari

20180127_110931

El Jérôme reprengué la comunicació amb l’Elisenda de manera que després d’aquella misteriosa interrupció, seguí enviant-li diversos missatges cada dia. Li digué que trobava que la vida l’havia tractada molt bé a jutjar per la foto, que se la veia jove i amb energia i que no coneixia ningú amb tantes aficions com ella. En un moment donat li demanà a l’Elisenda què en pensava ella de com havien passat els anys per a ell. Fou sincera en dir-li que, en veure les arrugues d’ell, ella s’havia adonat que el temps passa per a tots i que, no obstant això, el veia encara força jove. I era cert. Tenia contacte amb diversos nois amb els que havia estat en la seva època minyonívola i cap d’ells li resultava en el més mínim interessant. El Jérôme s’havia sabut cuidar. O potser només era genètica. Els intercanvis de missatges s’anaven allargant tant com el dia i va arribar un punt en què les converses podien durar tot una hora. L’Elisenda no trobava a faltar el temps que dedicava a aquella estranya amistat però sí anava més de bòlit que habitualment. Un dia, el Jérôme li proposà fer una vídeo-conferència per WhatsApp. L’Elisenda s’ho va rumiar una bona estona però finalment va decidir que podia ser divertit i enriquidor conversar amb aquell home amb qui ja havia compartit tantíssims detalls. Li proposà fer-ho per Skype còmodament des de casa perquè estar davant de l’ordinador permetia veure l’altra persona en un mida més gran que la pantalla del mòbil. A ell la idea li semblà genial. I una tarda de dijous, quan l’Elisenda tornava a casa de córrer per la Barceloneta, es dutxà amb més rapidesa que habitualment i engegà el seu portàtil.
El Jérôme ja tenia la manera de localitzar-la. Només havia d’esperar la trucada i despenjar. Quan començà a sonar el dispositiu l’Elisenda notà unes papallones a la panxa. Una cosa era comunicar-se per WhatsApp enviant missatges i fotos i l’altra veure a l’altra persona en moviment. Deixà sonar el programa tantes vegades que ell va penjar. Li hagué de demanar per WhatsApp que la tornés a trucar per Skype. Aquell cop estaria preparada per respondre. Així és que en sentir el senyal acústic mogué el ratolí per prémer vídeo i esperà uns moments fins que la càmera de l’altra banda li enviés la imatge. El començament de la comunicació enganxà desprevingut el Jérôme que mirava la pantalla cercant la imatge de l’Elisenda amb ulls de cérvol. L’Elisenda somrigué i el noi la saludà en francès. No van poder evitar pensar en quants anys havien passat des de que s’havien vist per darrera vegada i com havia avançat el món. La tecnologia els permetia estar en contacte tot i viure relativament lluny l’un de l’altre. Van parlar de la seva feina i de com els ordinadors i els mòbils havien facilitat la gestió de moltes tasques. De fins a quin punt els avenços els permetien ser més lliures i sentir-se més segurs i quins aspectes havien empitjorat amb la tècnica. El Jérôme vivia en una casa moderna i intel·ligent en què un ordinador central decidia si la temperatura era l’adequada o si s’havia d’engegar automàticament la calefacció o l’aire condicionat. Abaixava les persianes a una determinada hora del dia i encenia el llum del dormitori a les set del matí per llevar el Jérôme. L’Elisenda trobà aquell grau de sofisticació exagerat. El seu interlocutor tenia programada fins i tot la màquina de cafè per tenir la seva beguda llesta en sortit del dormitori. L’Elisenda no entenia per quin motiu era necessària tanta tècnica per viure però reconegué que si visqués en una casa de més de tres-cents metres quadrats amb prop de catorze finestres, potser seria pràctic que les persianes o cortines baixessin automàticament. En certa manera s’alegrà de habitar en un pis més petit. Li estalviava mal de caps i també despesa en dones de la neteja.
Tot i dur un estil de vida molt diferent, els dos conversaren animadament i quan se’n va adonar ja havia passat gairebé una hora i mitja. S’acomiadaren i l’Elisenda tingué l’estranya sensació de familiaritat completa amb el Jérôme, algú que havia fet una aparició curta en la seva vida, havia deixat una dolça petjada durant anys i ara tornava per entrar en la seva quotidianitat amb virulència. I tanmateix, una ombra tèrbola de dubte emboirava la imatge feliç del seu amic retrobat. Per quin motiu havia interromput la comunicació durant uns dies? Era possible estar tan ocupat que no es podia enviar cap missatge? Decidí no deixar-se espatllar el moment. Acabà el dia amb una passejada pel Parc del Clot i una cervesa freda per acompanyar el nou llibre que havia tret de la biblioteca. Les seves necessitats comunicatives estaven cobertes.
A partir d’aquell dijous el Jérôme va demanar a l’Elisenda fer un Skype els dilluns i ella digué sempre que sí, tot i que sovint hagué de reconèixer que una hora i mitja de conversa entre setmana li ocupava un espai que havia de menester per fer altres coses. Així per exemple deixà el seu hàbit de treballar l’italià una mica de banda, perquè només disposava d’unes dues hores a la setmana i una i mitja ara la passava conversant amb el Jérôme. Les classes de ball i el Toni no les volia deixar i, òbviament, tampoc volia prescindir del seu pla del dijous al vespre. Així que aparcà l’italià.
Aquell estiu començà amb una nit de Sant Joan en què, per primera vegada durant anys, l’Elisenda sortí a ballar i ho féu amb el Toni, però amb el cap a la darrera visita del seu amic especial feia uns dies. Havia estat molt curta i mancada de tendresa i a l’Elisenda la deixà un pèl aixafada. Potser ell estava perdent l’interès en ella! Per això digué que sí a sortir amb el Toni tot i el cansament que havia acumulat les darreres setmanes. Sense adonar-se responia els missatges del Jérôme de manera immediata, i aquest li podia fer unes quinze preguntes al dia. L’Elisenda sovint interrompia el que feia per respondre i acabava la jornada havent de córrer més del compte. Aquella revetlla de Sant Joan se’n va adonar gràcies precisament al seu company de ball.
— Ja tenia ganes de veure’t una mica relaxada Elisenda! Darrerament arribes sempre esperitada i tard a classe. Passa res?
L’Elisenda reflexionà breument i no trigà en adonar-se que el Jérôme era la causa d’aquell canvi d’actitud. De fet portava ja uns dilluns pensant que les converses amb ell la feien anar a dormir massa tard i llavors el dia següent no es despertava del tot fresca.
— Estic dedicant un temps a una activitat que potser m’absorbeix una mica massa… — Digué conscient del seu problema.
—Però és una activitat positiva? — Féu el Toni encuriosit.
— Suposo que sí. Em permet practicar el francès altre cop. El tenia rovellat. Però és clar, com que jo ja tenia tota l’agenda prou plena i m’ho noto.
El Toni no va saber què respondre. Ell tenia un parell d’aficions però no una dotzena com l’Elisenda. No havia de córrer mai enlloc i tampoc anava a dormir massa tard. Excepte quan la seva filla adolescent anava a la discoteca i ell no aclucava l’ull fins que sentia les claus a la porta.
Per regla general el Toni no insistia mai i no burxava amb preguntes a les persones. Se les quedava per ell i intentava observar per cercar les respostes a allò que desitjava saber. L’Elisenda seria objecte del seu estudi perquè la notava distreta i atabalada i li semblava que havia perdut tota la seva aparent serenitat. Després de dos mojitos, tan l’un com l’altre no aconseguiren ballar com haguessin volgut però no estaven sota la supervisió de la seva professora i per tant es podien permetre ser maldestres per una nit. Rigueren de valent amb les seves pífies i s’acomiadaren al metro amb una abraçada entre crit i crit dels borratxos que desfilaven cap al darrer bar. Quan l’Elisenda es posà al llit aquella nit quedà adormida pensant en la mirada analítica del Toni. Hi havia quelcom d’ell que la feia sentir molt bé. Potser era precisament la seva paciència. Les dones inquietes com ella necessitaven homes pacients…

 

El pla B (III)

Deixa un comentari

20180127_110931

La Paula i el Joel s’havien passat la pel·lícula menjant crispetes mentre quedaven tan endinsats en la història fantàstica d’aquells Pirates que s’oblidaven d’empassar-se el blat de moro torrat de color blanc a mig mastegar. L’Elisenda gaudia de la pel·lícula tan o més que els seus nebots i s’adelitava mirant a dreta i esquerra els rostres dels dos nanos adesiara. Això sí, en sortir del cinema un gran dubte li queia a sobre sobtadament: després de tanta crispeta, serien capaços el Joel i la Paula de menjar quelcom nutritiu? No es podia permetre inflar-los amb coses poc saludables i que després no els entrés el que els seus cossos necessitaven per créixer. Per assegurar-se que fessin gana van anar a passejar una estona al Parc de la Ciutadella després del cine.
— Anem al zoo tieta! — xisclà la Paula en sentir el bram d’alguna de les bèsties engabiades. — Fa temps que no hi anem!
— La propera vegada us hi porto. Avui només hi donarem una volta. Potser aconseguim veure l’home que fa les bombolles de sabó gegants.
—Sí, sí! — Digué la nena entusiasmada. Havia oblidat que la darrera vegada havia jugat a empaitar les bombolles fins que esclataven.
— Creus que li podrem demanar al senyor la barreja de sabó amb què fa les bombolles? Així podrem fabricar-les nosaltres…— Digué el Joel amb el seu esperit tècnic heretat del seu pare.
— Diria que no ens la donarà. Altrament tots sabríem fer-les i el seu espectacle perdria l’encant.
El Joel emmudí com sempre quan estava rumiant. La Paula era massa menuda encara per cavil·lacions de lògica.
— Doncs llavors si vull jugar amb les bombolles he de venir a aquest parc oi?—Conclogué el Joel.
— Fins que no trobis cap altre home de les bombolles sí. A veure si avui hi és. Potser fa festa…
Però quan van arribar al parc, prop de l’entrada principal de davant el Passeig Lluis companys el Joel i la Paula van albirar, ja de lluny, el senyor enlairant el bastó amb les cordes sucades que produïen les bombolles. Estava envoltat de nens i adults fent fotografies als infants amb cara d’il·lusió. L’Elisenda els va deixar córrer. Després d’una hora i mitja de cinema i de vint minuts de cua necessitaven esbargir-se. Recordà que encara no havia connectat el mòbil i aprofità per fer-ho asseguda a un banc al costat del encantador de butllofes. Havia rebut diversos whatsApps. Quatre de la seva germana i cinc del Jérôme. Finalment havia tornat a escriure. Aquell silenci inoportú havia refredat el seu entusiasme. Per això primer mirà amb calma els missatges de la Teresa. Demanava com estaven els nens i donava instruccions a la seva germana. L’Elisenda no va evitar un somriure quan llegí que no calia que s’amoïnés si els dos no tenien prou gana per sopar després de les crispetes. Allò l’alleujà un xic. Escrigué breument un informe sobre el dissabte dels nanos i aprofità per quedar en l’hora en què la Teresa passaria a buscar els seus fills. Després mirà els missatges del Jérôme. Li preguntava com estava i es disculpava pel llarg silenci. Li deia que havia estat molt enfeinat i li havia sabut greu no respondre els seus missatges. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò. Era obvi que no calia respondre sempre els missatges immediatament però després d’un contacte tan intensiu li sorprengué que ell no hagués estat capaç ni de dir “hola, estic molt enfeinat i per això no puc respondre de seguida”. No costava gens, pensà l’Elisenda, sobre tot quan la persona que havia iniciat aquell intercanvi de missatges havia estat ell. Decidí respondre més tard. Un cop el Joel i la Paula estiguessin dormint al sofà.
S’entretingueren tots una estona abans de tornar a casa i un cop allí tots tenien gana. L’Elisenda va fer una amanida de tomàquet i escalfà unes ales de pollastre que sabia que agradaven als dos. Mirà com els dos devoraven el sopar amb fam i després ajudà a la Paula a posar-se el pijama. El Joel ja era més autosuficient. Amb un llibre a la mà, anà al dormitori i s’estirà al llit. Abans d’endinsar-se en la lectura respongué al Jérôme. Tot i estar un pèl emprenyada per aquell silenci tan abrupte, no li ho digué. Redactà un missatge dient que estava contenta de tenir notícies seves i que comprenia que pogués haver estat ocupat. Callà tota la veritat. Estava decebuda. S’havien estat enviant missatges diàriament i ara de cop ell interrompé el contacte de manera només mitjanament justificada. Li caldria anar amb peus de plom perquè no li agradava la gent de qui no sabia què esperar. Era obvi que a ell encara no el coneixia prou. En sabia els detalls més irrellevants però res en absolut de la seva personalitat.
Li costà entrar dins el món de la ficció tot i que la història “Eagles and angels” de la Julie Zeh l’havia transportada a l’entorn sòrdid de tres addictes a les drogues. El seu cap però estava més ocupat encara amb el seu enuig personal. No volia que ningú trenqués el seu equilibri personal i enfadar-se per la manca de missatges de WhatsApp que li arribaven d’algú a qui ni tan sols coneixia de debò la pertorbà. Finalment decidí tancar el llibre i apagar el llum. El Joel i la Paula l’havien deixada sense energia perquè no trigà gens en quedar totalment adormida.
El llevar-se de l’endemà fou encisador però trist alhora. Mentre el dissabte matí els havia portat la certesa de poder estar plegats tot el dia, el diumenge volia dir un retorn a allò que era usual. Els nanos anirien cap a casa on la tieta no els mimaria tant i ella quedaria sola amb una pila d’espai per ocupar amb les seves activitats habituals. Les que sempre l’animaven però que semblaven foteses després de vint-i-quatre hores amb els seus nebots.
Un cop la Teresa es va endur els nanos en cotxe, l’Elisenda tingué una idea. I si escrivia un missatge al seu company de ball i li demanava si tenia temps aquella tarda? Dubtà uns segons però finalment ho féu. La resposta no trigà en arribar. El Toni li proposà anar a dinar plegats a un local nou que havia descobert a ciutat vella. A ella la idea de gastar diners a la babalà no li abellia i el cap de setmana amb els menuts havia fet desaparèixer uns calés que potser trobaria a faltar a final de mes. Li proposà trobar-se per a fer un cafè però ell insistí en convidar-la. Continuà l’estirà i arronsa. Allò que la convidessin no li feia il·lusió tampoc però estava tan arrelat a la cultura ibèrica que no es podia canviar fàcilment. Acabà dient que es deixava convidar al cafè de la tarda i el Toni acceptà una carabassa a mitges. L’Elisenda tenia ganes de xerrar amb el seu company de ball amb qui no havia fet una cervesa feia poc, però també necessitava un matí i un migdia tranquils per recuperar-se de les gairebé quaranta hores que havia passat amb els seus nebots. Els estimava amb bogeria però volia fer-ho tot tan bé que s’esgotava.
Aquella tarda mentre esperava al Toni davant d’un dels seus cafès preferits al Passeig de Sant Joan mirà el mòbil per entretenir-se una mica. El Jérôme li havia enviat un missatge amb una fotografia seva. Era un selfie fet des del jardí de casa seva. Les arrugues del contorn dels ulls havien quedat marcades com solcs profunds en un terra àrid. Els llavis, que l’Elisenda recordava molsuts, havien quedat lleugerament desinflats i els cabells eren més grisos que no pas rossos cendra. No obstant tenia la mirada del noi de vint-i-quatre anys que havia conegut aquell estiu llunyà. Repassà la fotografia detingudament fins que el Toni la tornà a la realitat.
Aquella tarda l’Elisenda es divertí i rigué amb el seu company de ball com no ho havia fet en els darrers ben bé dos anys de la seva vida. I en tornar a casa una sensació vigoritzant l’ajudava a caminar ràpidament. Dos elements nous podien donar-li un impuls inesperat: el Toni, i el Jérôme. Potser podria fins i tot planificar un viatge per anar a veure’l i sortir una mica del seu món per fer el nas en un altre?

El “run for fun” que provoca estralls: la història de les maratons.

Deixa un comentari

20180212_114353

De ben segur que tots coneixeu la sensació d’incertesa que provoquen les tanques que barren el pas. I si viviu al meu barri encara us són més familiars perquè les veiem molt sovint tallant els carrers que van a la platja. De vegades el motiu és una festa tradicional com la rua del carnestoltes però en la majoria dels casos aquests dispositius de seguretat anuncien una marató, mitja marató, triatló o cursa de qualsevol mena. I és que la ciutat de Barcelona s’ha convertit en capdavantera organitzant aquesta activitat esportiva que s’ha posat de moda entre gent de totes les edats i de totes les nacionalitats. El “running” i les maratons són per a molts una activitat de lleure molt seriosa que acaba, sovint, provocant un trasbals als mateixos que la practiquen i als de l’entorn.
Però fixem-nos en la història de la marató com a cursa esportiva perquè té una tradició força llarga. El precursor d’aquesta activitat va ser un missatger anomenat Pheidippides que, segons informa Herodot, l’any 490 abans de Crist va córrer d’Atenes a Esparta en dos dies per tal d’anar a demanar ajut contra una incursió dels perses. Aprofitant aquesta fita històrica, uns cinc-cents anys després Plutarc va confeccionar una llegenda que narrava la cursa d’un home des de Marató, on s’havia lliurat una batalla, fins a Atenes, on va anar a donar la bona notícia sobre la victòria. Plutarc, al més pur estil grec, va donar molt mal final a l’heroi perquè després d’anunciar que havien vençut va caure mort al terra. Ja sabem que als hel·lènics els agradaven les tragèdies!
El cas és que la llegenda i el pobre corredor Pheidippides van caure en l’oblit totalment fins que l’any 1890, durant uns treballs d’excavacions a la localitat de Marató es va descobrir un pujol. En aquest s’hi va trobar la tomba de corredor d’Atenes i als historiadors els va despertar l’interès pels fets remots.
En realitat, al segle XVIII, tant a Anglaterra com als Estats Units s’havia estès la moda de fer curses compreses entre els 32, 18 Kilòmetres (20 milles) i 48,27 Kilòmetres (30 milles). L’esport es va anomenar “pedestrianism” i va guanyar adeptes ràpidament.
Potser perquè la nova tendència ja arribava al continent, el filòleg Michel Bréal va tenir la idea de commemorar la llegendària cursa de Pheiddipides als Jocs Olímpics. Així doncs va proposar per carta al seu amic el baró Pierre de Coubertin, fundador del comitè Olímpic Internacional, que hi hagués una modalitat de competició que consistís en una cursa. Al baró li abellí la idea i el 1896 es va organitzar la primera marató als Jocs Olímpics.
I la disciplina de córrer ha perdurat fins ara i durant els darrers vint anys, i encara diria més, en el darrers deu, ha agafat un impuls tan gran que mou gent d’un país a un altre per participar en les maratons més conegudes. L’any 2000 a Nova York 52.000 corredors van participar en la marató més gran dels EEUU. Una xifra que és una autèntica barbaritat!
I la nostra ciutat també ha passat a les llistes de ciutats maratonianes juntament amb Atenes, Berlín, Boston, Chicago, Londres, Madrid i Miami. I és clar, estar situat dins el rànking té el seu preu: En primer lloc ciutadans i ciutadanes com jo es troben la ciutat “segrestada” als peus dels maratonians durant hores i cada dos per tres. Quantes vegades m’he trobat que volia fer una volta en bicicleta pel matí i tenia el pas barrat? “Tenen dret a fer esport” diuen els agents que vigilen les tanques. No obstant, jo mateixa també faig esport quan vaig en bici des de Poblenou fins el Vela i després fins el Fòrum per tornar al meu barri. La diferència és que jo no ho faig de manera notòria, no molesto a ningú i, a sobre, i aquest és el pitjor crim, no pago per la samarreta amb el dorsal ni pago per participar en cap cursa. I és clar, llavors amb mi no fan negoci i per tant sóc ciutadana de segona a qui se li pot barrar el pas a la platja si convé. Això per no parlar del que passa si tens la intenció de sortir de la ciutat comtal en cotxe i et trobés amb una d’aquestes mil maratons barrant la sortida per la Ronda Litoral. S’ha d’anar a buscar una altra alternativa que implica donar una volta impressionant i gastar més en gasolina i provocar unes emissions de carboni innecessàries. I jo em pregunto: Per què no s’anuncien les maratons al telenotícies com es fa amb les tempestes? Així els ciutadans estaríem ben informats.
He vist més d’una persona perdre els estreps davant les tanques que impedien passar a l’altra banda del carrer. S’ha de creuar quan sigui segur per als corredors i no se’ls faci ensopegar perquè això els faria perdre uns segons per fer la marató i s’hi juguen l’honor. Ens ho hem de fer mirar tots plegats.
No sé per quin motiu tinc la impressió que el “running” ha esdevingut per a molts una moda poc saludable com la d’estar prim en excés, que porta a una anorèxia encoberta, o la d’estar morè, amb la seva tanorèxia malaltissa, o la d’estar massa musculat com passa amb la vigorèxia. La gent surt a córrer en manada i mancada de preparació física adequada. Molts corredors dels que participen en maratons regularment acaben amb els genolls destrossats o amb problemes a les cames. Altres arriben a la feina del dilluns completament extenuats. Aquest és el cas d’una ex-companya de feina i substituta d’un altre company que va anar un divendres a Pamplona a córrer una marató, tornà un diumenge i el dilluns se l’havien d’emportar a urgències per connectar-la al gota a gota. Va venir deshidratada, esgotada i mal menjada. I és que molts dels corredors no fan el correcte per restablir la normalitat al seu organisme després de l’esforç titànic.
No només sóc jo que s’ha adonat de que encara no se saben les conseqüències d’un esforç físic sostingut tan elevat. L’hospital de Michigan William Beaumont va realitzar un estudi als corredors després d’una marató i va constatar que el 40 per cent patia una lesió als ronyons després de la cursa. Els ronyons tornaven al seu estat habitual en uns dies però és obvi que encara no se sap quina conseqüència té una inflamació regular dels ronyons sobre la salut de la persona.
Coneixem que de tant en tan algun corredor no arriba a la meta i mor pel camí. Potser perquè el seu cor no està en prou bon estat, perquè la deshidratació és extrema o perquè, senzillament els sobre-esforços no són saludables. I tot i així cada cop més gent s’apunta al running.
Em demano si als humans els ve de la necessitat antropològica de sentir-se com els animals que corren en esbarts per fugir d’un perill. O si les maratons són una expressió de la lluita per la vida i si els corredors senten la necessitat de superar-se a ells mateixos per vèncer les seves pors.
Conec algú al barri que viu per córrer. Entrena cada dia i s’apunta a totes les maratons agudes i per haver. Una afició com una altra, val a dir. Tanmateix, tot i que m’empipa profundament que s’interrompi el meu espai de lleure i es segresti la meva ciutat per l’entreteniment patrocinat per les grans marques que es fan publicitat a les maratons, encara m’emprenya més que les autoritats locals recolzin aquesta activitat sense que hi hagi res que controli el nivell de perill que suposa un esforç físic d’aquesta magnitud per les persones. I és que la moda és tan potent que no interessen els estudis. Les begudes energètiques i les marques que venen les samarretes fan massa negoci per aturar una bogeria com la de les maratons. Però jo, per acabar aquesta entrada, vull recordar que Plutarc ja va fer acabar el seu heroi corredor mort del sobreesforç després d’haver recorregut uns 43 kilòmetres. I això que ho devia fer en un ambient infinitament més net que el que respirem a les ciutats maratonianes d’avui dia. No caldria mirar l’impacte d’aquestes activitats sobre els humans abans d’impulsar-ne la pràctica?
Us deixo una setmana per a pensar-hi. Bon dijous i bon cap de setmana, que ja el tenim a sobre!

El pla B (II)

Deixa un comentari

20180127_110931

Continuà amb la seva vida plàcida però amb un component nou: el Jerôme, amb qui compartia detalls d’una rutina que a ella li semblaven monòtons però l’abellien i pels que ell s’interessava. A més de totes les seves activitats que la tenien entretinguda, aquell francès d’ulls blaus ocupava un espai mental que ella ni sabia que tenia per a algú. Passava estones pensant en com seria el despatx on treballava ell i el centre comercial d’Arle on ell estava de sis a vuit hores al dia. I també l’encuriosia imaginar-se la seva casa amb jardí propi, tan diferent al pis estiuenc que habitava l’Elisenda. Poc a poc anava arrelant una familiaritat entre els dos. Ella sabia què bevia ell pel matí i què li agradava esmorzar. I ell havia entès de seguida que l’Elisenda era de les que no paraven quietes ni un sol instant i no li abellia res de tot allò que eren aficions passives com restaurants o cinema. Li calia estar en moviment per estar bé. Eren força diferents en aquell sentit perquè al Jerôme li encantava anar a menjar fora i coneixia totes les novetats cinematogràfiques. Fins i tot s’havia proposat fer-li entrar a ella les ganes de provar d’anar al cinema explicant-li els arguments més interessants de les pel·lícules que havia vist darrerament. I finalment ella va decidir que hi aniria de tant en tant quan es trobés massa cansada per qualsevol altra cosa. Un experiment més.
Només havien passat unes setmanes des d’aquell primer missatge però l’Elisenda tenia la impressió d’entendre prou bé aquell conegut desconegut. Si més no els detalls més bàsics de la seva vida i dels seus gustos. Un bon matí, en mirar el mòbil per comprovar si ell li havia escrit res es trobà un missatge tot demanant-li si li podia enviar una foto seva. L’Elisenda quedà un pèl sorpresa. Potser perquè ella en tenia prou amb la foto de perfil d’ell i amb el record mig enterbolit per la memòria imperfecta dels anys. Es va passar tota la tarda pensant en quina imatge li podia enviar i finalment, quan era amb una de les seves amigues prenent un cafè, li demanà que li fes un foto. Allò dels selfies encara no era el seu fort. No se n’havia fet mai cap i li feia vergonya fer-ho. La Clara la féu somriure mentre enregistrava aquell instant en forma de milers de píxels que es podien enviar còmodament a l’altre banda del món en dècimes de segon. Això era quelcom que el Jérôme i ella no havien tingut durant la joventut i que potser els hagués permès seguir aquella relació que va quedar troncada a finals d’un estiu de mitjans dels noranta. La Clara observà la seva amiga amb alegria.
— T’agrada o te’n faig una altra?
— Potser ric massa, se’m veuen les arrugues del contorn d’ulls!
— Per a qui és aquesta foto? — Esclafí a riure la Clara. — Necessito saber qui és l’afortunat!
— És un amic. —Digué ella a qui el somriure la delatava.
— Un amic que et demana una foto? Te la pot fer ell, no?
— Viu lluny. És una història molt llarga…
— Tinc temps Elisenda! I ja saps que sóc molt xafardera!
L’Elisenda féu cinc cèntims ràpids d’aquella amistat estrambòtica a la seva amiga, però deixar d’esmentar, de manera deliberada, que s’havia enamorat del Jérôme feia més de vint anys. No volia que la seva amiga deixés anar la seva imaginació ferotge i li inflés el cap. A la Clara aquell retrobament li semblà molt enriquidor i li preguntà a la seva amiga si ella també li demanaria una foto al Jérôme.
— No t’adones que potser encara el veus com quan era jove i el més probable és que s’hagi engreixat deu quilos que és el que fan tots?
A l’Elisenda li passà pel cap la imatge d’un Jerôme amb panxa d’embaràs, com la que feien la majoria de les seves ex parelles, i li vingué un calfred. Decidí ràpidament demanar-li a ell també una foto seva. I amb aquell pensament burxinant-li el cervell va acabar de fer tot el que tenia programat per aquell dia fins que arribà el vespre. S’assegué a la taula del menjador i li envià al seu amic en la distància la seva foto i un missatge breu. Li demanava una foto actualitzada d’ell. Aquell dia sopà i anà a dormir sense cap notícia més del Jérôme.
Durant tot el dia següent l’Elisenda tampoc no en rebé cap notícia. Sabia que ocupava un càrrec important i que potser li havia sorgit algun imprevist i per això no reprengué el contacte. Però a mitja tarda del dia posterior al primer en què no havia sentit res d’ell es començà a inquietar. I si ell havia quedat decebut de l’Elisenda feta dona de la foto enviada aquell vespre? Tan important era el físic per reprendre una amistat? O és que ell havia esperat veure-la a ella encara amb la mateix a pell lluenta i immaculada dels encara no vint anys? Potser ell s’havia mantingut envejablement invariable durant aquelles dues dècades de la seva vida i li havia sobtat que la vida l’hagués tractada a ella amb tan poca benevolència? La pertorbà el fet que una persona que havia desaparegut durant tant temps de la seva vida ara li ocupés un espai mental tan valuós. A aquelles hores ella s’havia d’estar preparant la bossa per anar a classe de ball sense cap altre preocupació que no fos intentar millorar el moviment dels seus malucs per donar més agilitat a la dansa.
Aquell vespre, la parella artística de l’Elisenda, el Toni, li hagué de cridar l’atenció un parell de vegades.
— Estàs bé? Et noto tensa?
— Sí, cert. Tinc el cap a un altre lloc Toni.
— Quelcom greu?
— No. Una fotesa si em demanes però m’està distraient un pèl massa i no paro massa atenció. Disculpa’m.
El parell d’errors van costar un avís per part de la professora de ball a la parella. Aquella nit no els deixarien ballar amb els ulls tancats perquè amb els ulls oberts ja eren prou maldestres. A la sortida de la sessió el Toni va demanar-li si volia anar a fer una cervesa. L’Elisenda sabia que no podia perquè era el dia de la seva cita setmanal amb el Frank, l’home amb qui tenia, des de feia anys, una relació de companyia esporàdica que beneficiava als dos però no lligava a ningú. Hagué de fer un esforç per dir que no perquè el Toni ja feia temps que li cridava l’atenció. No obstant, no volia perdre la seva oportunitat de veure el Frank. Era un petit oasis en una vida plena d’activitats però un pèl mancada d’adrenalina. En acomiadar-se el veié marxar amb passes cansades. La sessió de ball l’havia deixat esgotat perquè havia hagut de fer un esforç per fer-la seguir a ella. Li va saber greu. Tragué el mòbil de la bossa per mirar si ell ja havia enviat un missatge demanant si podia passar a veure-la o si li venia de gust sopar a algun lloc. No obstant no hi havia missatge. Més alterada encara del que havia entrat a la classe, envià un missatge al Frank. Respongué que estava molt ocupat aquella setmana i que se li havia girat feina. Allò li passava adesiara.
Arribà a casa amb els peus cansats i decidí omplir la banyera per relaxar-se. Coberta d’aigua i envoltada d’escuma aromàtica l’Elisenda tingué un moment de dubte. Fins feia poc havia pensat que la seva vida era equilibrada i suficientment harmoniosa i que no li mancava res més del que en realitat pot arribar a mancar a tothom. Tanmateix, aquells darrers dos dies s’havia adonat que potser hi havia un element que no acabava d’encaixar en tota aquella aparent balança perfecta. Altrament no podia entendre que la manca de missatges per part del Jérôme haguessin alterat tant el seu assossec habitual. Potser necessitava sentir-se vinculada a algú i no s’havia adonat de la seva necessitat abans?
Sortí de la banyera, s’eixugà i es posà una camisa per estar còmoda per casa. Sopà quelcom lleuger i es posà a llegir una estona fins que li arribà un missatge. Agafà el mòbil de sobre la taula del menjador de bursada. Era la seva germana que li enviava una foto dels menuts en què se’ls veia assaborint un pastís de nata i xocolata i amb la cara mig bruta. Estaven per menjar-se’ls! Potser voldrien tornar a passar el cap de setmana a casa de la seva tieta?
Aquell vespre anà a dormir pensant en les veuetes del Joel i la Paula i van ser elles les que van calmar la seva sensació d’intranquil·litat. L’endemà trucaria a sa germana i demanaria permís per fer de tieta tot el cap de setmana!

 

El pla B (I)

Deixa un comentari

20180127_110931

 

Es quedava sovint fent hores extres per revisar els correus dels estudiants estrangers que amb dubtes sobre com aniria la convalidació de crèdits després de l’estada Erasmus. I ho feia a gust. L’abellia poder respondre totes les preguntes que li arribaven per tal de fer que aquells joves fràgils, sovint enfrontats per primera vegada amb un món relativament real, se sentissin una mica més segurs d’aquell pas que estaven a punt de fer. La seva feina l’apassionava perquè li permetia estar en contacte amb gent de tota Europa i també viatjar adesiara per assabentar-se des darrers canvis en la llei comunitària. Tenia uns horaris de fantàstics, unes vacances excepcionals i treballava en un indret de la ciutat que ella sempre havia trobat encisador. Als seus quaranta-dos anys havia aconseguit l’equilibri total prescindint d’una sèrie de mal de caps que enterbolien l’existència de la majoria de les seves amistats. Ni havia necessitat lligar-se mai definitivament a un home, ni tenir fills, ni embrancar-se amb una hipoteca que l’hagués deixat sense uns estalvis al banc que, tot i ser escarransits, la podien treure d’una situació complicada en el cas que es quedés sense feina. Tenia unes aficions que l’entretenien i uns nebots deliciosos per abocar-hi tota la seva tendresa. En cas que li haguessin demanat si li calia quelcom, no hagués sabut què respondre. Viva una existència plàcida i n’era conscient. Com també ho era del fet que havia sabut descomplicar-se la vida per a concentrar-se en allò que li proporcionava equilibri. No aspirava a un sentiment fort de felicitat ni a grans esdeveniments com els de les pel·lícules de Hollywood. Es conformava en què no hi haguessin daltabaixos i en assaborir una cervesa el divendres al vespre amb el seus amics, a la companyia fugissera però intensa del seu amant a temps parcial, a les seves sessions de ball que la deixaven sense esme i li elevaven la producció d’endorfines i als diumenges per la tarda amb un bon llibre i un cafè a algun local dels de la seva ciutat que no coneixia i que s’esforçava per descobrir.
L’Elisenda trobava racons de repòs i felicitat en la seva quotidianitat sense ensurts ni emocions fortes. No li calien per sentir-se bé perquè en tenia prou assaborint el seu dia a dia ple d’activitats i gent i en què, de tant en tant, introduïa un element que donava encara més color a la seva vida. Una nova amistat, una afició que estrenava i que encara la mantindria més ocupada i lluny de cabòries innecessàries, o un petit repte personal per superar-se sense estridències.
Així havien estat els darrers vuit anys de la seva vida després d’aprendre la gran lliçó de que no tot el que ens volen vendre com a felicitat ho pot ésser per a nosaltres. Havia après que no calia un gran cotxe, ni una parella per celebrar els aniversaris, ni un pla de pensions que la fes pensar en les darreres primaveres de la vida, que encara li quedaven lluny. Ni tan sols la publicitat penetrant havia aconseguit atemorir-la amb la idea que després dels trenta només resta un espai gris i ple d’avorriment que condueix inexorablement fins a la decrepitud. Per a l’Elisenda la joventut acabava només després dels setanta, quan alguns començaven a sentir els primers estralls de les trifulgues de la vida. Vivia, per tant, fruint de tot el que podia, emprenyant-se amb les injustícies del món, implicant-se en activitats socials i capficada en el ball.
Però una tarda de primavera que ja feia pensar en l’estiu càlid i vigorós, aquell assossec es va alterar. S’havia passat dues fent un bon repàs a allò que necessitava i el que no per acabar donant o venent el que no utilitzava. Estava esgotada i va decidir fer una capcinada per reprendre la tasca amb força i s’estirà al llit. Un so conegut l’arrencà del seu son reparador. Era el seu mòbil. Trigà uns segons en tornar del món de la realitat. La mandra la vencia i per això, tot i estar desperta, no tenia pressa en aixecar-se per mirar el missatge del mòbil. Aquell dispositiu electrònic era per a ella una eina útil per comunicar-se amb el món però no estava tot el dia enganxada enviant i rebent missatges per sentir-se part de la vida de ningú. Senzillament gaudia de restar a soles amb els pensaments propis. Mandrejà uns minuts encara estirada. Li quedava encara un regust de son trencada per espolsar però decidí aixecar-se per acabar tot el que tenia previst fer aquella tarda. Per curiositat agafà el mòbil. No era l’hora en què solia rebre els missatges i volia saber qui podria haver-li dedicat unes línies en un moment tant dissonant. Obrí el WhatsApp i veié una pregunta escrita en francès. La foto del perfil no li deia absolutament res. El desconegut li demanava si tenia res en contra de que la contactés ocasionalment. A l’Elisenda li pujà una sensació de gelor per l’esquena. Qui podia ser aquell home que no estava entre els seus contactes ni tampoc s’identificava? Potser pensava que ella el reconeixeria de seguida?
Escrigué una pregunta senzilla demanant qui era. La resposta no trigà. Era obvi que l’altra persona estava pendent dels missatges en aquell moment. Amb un to exquisidament educat, el rostre de la fotografia borrosa es disculpà i s’identificà. Era el Jerôme, un noi que havia conegut feia molts anys al seu poble d’estiueig i que l’havia retrobada a través de Facebook. L’Elisenda somrigué instintivament. Aquell jove francès d’ulls blaus li havia fet bategar el cor durant dos mesos feia aproximadament vint anys. Li féu tanta gràcia que ni tan sols li demanà com havia trobat el seu número de telèfon. El Jerôme no era cap desconegut ni, com havia temut en un primer moment, cap ximple amb ganes de molestar.
S’assegué a la taula del menjador per respondre que agraïa el seu missatge i per demanar com li anaven a ell les coses. Ell li escrigué que la vida l’havia tractat prou bé. Que treballava al departament de vendes de la cadena de supermercats Leclerc i que vivia a Arle des de feia uns vuit anys. Seguidament li demanà a l’Elisenda si estava casada. Es quedà mirant la pantalla del mòbil com si es tractés d’un animal en extinció. No sabia ben bé com tractar aquella pregunta. Com és que aquell noi que es comunicava amb ella per una via que no era la habitual no volia saber primer la ciutat de residència, o la professió? Tan important era l’estat civil? Decidí anar a fer les compres i posposar el moment de la resposta fins a analitzar per quin motiu no li havia acabat d’agradar. Amb un sentiment de sorpresa grata barrejat amb una certa precaució sortí de casa per seguir amb les seves activitats diàries com sempre. I tanmateix la curiositat que la martellejava aconseguí distreure el seu esperit seré aquella tarda…

 

Expressions angleses properes a les nostres: tan bones com l’or!

Deixa un comentari

20180125_173105

 

Aquesta setmana m’he adonat que ja he escrit unes quantes entrades de blog dedicades a expressions curioses en anglès o francès, però que no he escrit encara res que tingui a veure amb frases fetes que siguin properes entre l’anglès i les que coneixem del català o l’espanyol. Per això avui toca realment posar l’atenció en allò que és semblant entre les llengües que coneixem i l’anglès, aquest idioma que porta tants mals de caps a la majoria de la gent d’aquí. De vegades és important fixar-nos en allò que és afí per ajudar-nos a expressar aquells fets i situacions que aquestes frases fetes comuniquen de manera tan efectiva i acolorida.
La primera frase feta d’avui és una que en castellà fem servir molt sovint i que correspon a l’anglesa “Jack of all trades, master of none” és a dir, “aprendiz de mucho, maestro de nada”. Aquesta me la repeteixo jo com a mínim un o dos cops per setmana perquè tinc moltes aficions i la meva atenció es dispersa en tantes direccions que penso que no arribaré mai a fer res prou bé. És el que té això d’apassionar-se per diverses coses!
I ara ve una de les meves favorites: la castellana “más pobre que un maestro de escuela”, a la que no he fet gaire cas mai perquè, com sabeu, segueixo sent mestra o “profe” i “teacher” com m’anomenen els meus alumnes i alumnes. Es veu però que els mestres a Anglaterra devien cobrar una mica més que per aquí a la Península Ibèrica, perquè ells no associen la misèria amb el meu ofici i diuen “as poor as a church mouse”, és a dir, tan pobre com una rata d’església. Aparentment allí els recintes sagrats no devien ser un lloc gaire opulent i per això, fins i tot els animalons s’hi morien de gana!
Si hi ha una cosa que m’agrada de totes aquestes frases fetes o “idioms”, com es diuen en anglès, és que reflecteixen molt bé la cultura i l’escala de valors de cada societat. Fixem-nos sinó en allò tan típic de “más bueno que el pan”. En anglès el pa no és prou bo i ja piquen una mica més amunt quan diuen “as good as gold”, tan bo com l’or! Aparentment a ells el pa els deu semblar una fotesa i van directament a buscar el metall preciós!
Altres expressions idiomàtiques que sempre m’han fet força gràcia han estat el nostre “costar un ronyó” o “costar un ull de la cara” que als britànics senzillament els costa “an arm and a leg”, un braç i una cama. I quan paguen massa per una cosa, acaben dient que ells “pay through the nose” , paguen “a través del nas”, que caldria saber com es pot fer oi?
Ells, com nosaltres, si tenen una idea massa simplificada del que està bé o malament diuen “ to see in black and white” veure les coses en blanc o negre, sense poder discernir els colors entre mig com el gris ni els matisos entre dos extrems.
Si una persona connecta amb nosaltres i té una manera molt similar de pensar direm en anglès “ to be on the same wavelength”, literalment “estar a la mateixa longitud d’ona”, o el que fa uns anys, potser més de vint i tot, s’anomenava “estar en la misma onda”. Potser vam calcar nosaltres dels anglesos aquesta expressió en plena era radiofònica…
Per a tots aquells que cometen sovint errors que altres han d’arreglar hi ha la famosíssima “sacar las castañas del fuego” castellana, amb una germana bessona anglesa que diu “pull chestnuts out of the fire”, que en anglès té, a més, el sentit afegit de “fer una cosa perillosa” per algú altre. Per sort jo ja fa temps que sé envoltar-me de gent que no es posa en cap situació perillosa i em demana ajut i per tant no he de treure les castanyes del foc de ningú. I de ben segur que si no em poso en cap problema greu és perquè  vaig aprendre de ben joveneta a tocar de peus a terra, és a dir, a ser una persona molt pràctica, o com diuen els britànics “down-to-earth”. Reconec que a les persones que toquem excessivament de peus a terra sovint se’ns titlla de poc romàntiques, però la veritat és que el pragmatisme és immensament útil en el dia a dia, més que res per no endur-se decepcions gegantines. I malgrat ser una persona molt sensata i poc enfilada als núvols,  sóc capaç de moure cel i terra, igual que els anglesos quan diuen “move heaven and earth” per ajudar als meus amics si ho necessiten o per aconseguir allò que em proposo.
A vosaltres us desitjo aquesta setmana que no us calgui  “pull chestnuts out of the fire” per ningú, que no uns facin “pay through the nose” en cap establiment i que trobeu algú que sigui “as good as gold” per ajudar-vos quan ho necessiteu de debò!

 

 

 

L’habitatge a Barcelona: una plaga sense solució immediata?

Deixa un comentari

20180118_185915

 

Ja fa un temps vaig escriure un post sobre el barri del Poblenou i el problema que va generar el començament de la construcció de dos hotels prop de casa meva. Un gegantí edifici al carrer Ramón Turró, on ja hi ha un altre hotel mastodòntic a quatre passes , i el del carrer Llull, prop del Travelodge, que tampoc és precisament petit. Per causa de les males pràctiques de l’hotel, l’edifici del carrer Llull 155 va estar a punt d’enfonsar-se i aquest i els dos edificis del costat van ser desallotjats durant gairebé un més. El 155 més i tot.
En aquella època i, seguint el dictamen del meu cervell, vaig començar a buscar pis de lloguer. De tota manera a mi el contracte se m’acabava a finals de maig i pels pisos del bloc on visc, d’uns cinquanta cinc metres quadrats, ja s’estaven pagant a vuit-cents euros. Un preu que s’emporta una part substancial del meu sou per ser sincera. Buscar pis per un preu raonable va resultar ser, però, ser com buscar una agulla en un paller i ara us en faré cinc cèntims.
Els pisos de quaranta metres quadrats, fins i tots els situats en un àtic sense ascensor estaven entre 850 i 900 euros. Després de donar veus pel barri, els farmacèutics del carrer Marià Aguiló que tenen contactes amb mig Sant Martí, em van proporcionar el telèfon d’una coneguda seva que llogava un pis i cercava algú de confiança.
Vaig anar a veure el pis un dissabte al matí. L’edifici estava ben conservat i molt ben ubicat prop d’on visc jo. Però era un cinquè sense ascensor i molt petit. El bany era suficient i les dues habitacions més habitables eren interiors amb una finestra a l’escala. Vaja, que s’hi havia de posar cortines sí o sí. La cuina-menjador era tan petita que m’hagués hagut de vendre els mobles. Vaig agrair de tot cor que la mestressa fos tan sincera quan em va dir que les portes del menjador-cuina que donaven al carrer no tancaven prou bé i això el feia un espai molt fred. A l’estiu ja em va advertir que m’hi moriria de calor i que, en definitiva, hauria de fer vida a les dues habitacions interiors. Vaig caure de cul quan em van dir el preu que en demanaven: 900 euros mensuals! I el pitjor era que no podia fer el trasllat fins finals d’agost perquè l’havien llogat a uns americans durant tot el mes de juliol. Probablement a un preu encara superior. Això sí, la família era un encant. I em feia un preu d’amic perquè venia de part dels farmacèutics del barri. La qüestió és: quin preu m’haguessin volgut fer pagar per una capça de mistos si hagués anat per lliure?
És cert que durant la bombolla immobiliària els preus dels pisos es van inflar de manera extraordinària. Quan va petar i es van “humanitzar”, molta gent va poder pujar al tren de la hipoteca. Aquest és el cas d’uns veïns meus que van ser capaços de comprar el pis en 10 anys invertint el sou d’un dels dos membres de la parella. Unes condicions prou bones si mirem el mercat en aquests moments. El post d’aquest dijous va dedicat als que volen saber com funciona la venda de pisos en aquests moments. Des del maig de l’any passat es pot dir que, de tant en tant, he anat mirant pisos de compra, esfereïda pels preus abusius dels lloguers a la ciutat.
El primer que vaig veure era un pis per 185.000 euros situat al carrer Pallars,a mig camí entre Diagonal Mar i el metro de Poblenou. Ja em va emprenyar prou que a les fotos del portal immobiliari s’hi mostressin fotos de Can Felipa, el centre Esportiu municipal del barri que queda a un carrer de l’estació del metro i en ple centre de Poblenou. Però el pis en qüestió estava allunyat de la zona. Quan vaig fer la visita vaig trobar un menjador cuina a l’entrada sense cap mena de llum natural. El bany era ínfim i a continuació, en un passadís estret i petit s’hi trobava una habitació, òbviament sense llum natural. Només hi havia una cambra que disposava de ventilació i entrada per fer passar un raig esquifit de sol. Això sí, quan s’estirava el braç per la finestra es podia tocar la paret de l’edifici del davant. Pintada d’un blanc immaculat. Encara recordo l’explicació d’aquell home, que no era agent immobiliari sinó propietari: “això que sembla un inconvenient, en realitat és una gran avantatge perquè tens molta lluminositat a aquesta habitació gràcies a la paret”. Em vaig mossegar la llengua per no dir el que en pensava. Es va vanagloriar d’haver estat capaç de regalar un pis a cadascun dels seus tres fills i em vaig demanar si no ho va poder fer a base d’explotar als altres. Amb tota franquesa no em podia imaginar ni haver de passar una setmana sencera al pis. Durant la meva vida d’estudiant ja vaig viure en un apartament com aquell uns sis mesos i el vaig triar perquè l’habitació dels mals endreços que em pertocava i que estava situada fora del pis era prou gran per posar-hi el meu despatx per estudiar. I tenia llum i ventilació. Em va semblar infrahumà que s’intentés vendre un cau com aquell per un preu tan elevat!
Des de llavors he anat visitant pisos de compra fins arribar a la conclusió que potser no serà mala idea comprar-se un mobil home i anar a viure a la muntanya. Per 239.000 euros, un preu excel.lent per la zona on visc, es pot comprar un pis de 65 metres quadrats amb una sola entrada de llum i tot a reformar. El més bo del cas és que les fotografies dels portals immobiliaris no tenen absolutament res a veure amb la realitat. Les fan amb grans angulars de manera que els pisos semblen espaiosos i després resulta que només hi podrien habitar pigmeus.
La gent que no ha tingut l’oportunitat d’arriscar-se amb una hipoteca fins als quaranta ho té ben magre amb els preus d’avui dia. Ell lloguer no està gaire més bé. Com que no és possible dintre del marc legal vigent posar uns límits als preus dels pisos, els propietaris han anat pujant els lloguers altre cop en els darrers vuit anys. Als portals immobiliaris es veuen autèntiques bestieses com pisos de menys de cinquanta metres quadrats per a nou-cents euros al mes. O bé volen que visquem enxubats i compartim pis, o bé els amos i les mestresses que lloguen edificis pensen que tots tenim el sou d’un executiu.
I com que la situació és tan nefasta molta gent ha deixat ja la ciutat comtal per anar a viure a zones com Sant Cugat, Valldoreix, Premià de Mar, Gavà entre d’altres, que no queden excessivament lluny però són més assequibles. O ho eren fins ara, perquè Sant Cugat mateix ja comença a ser també privatiu.
Ens trobem a Barcelona amb un cas similar al de París, tot i que ja podem donar gràcies que la situació encara no és tan dramàtica. La ciutat és per a venir-hi a treballar perquè viure-hi és un privilegi gairebé.
Amb aquest panorama resulta fàcil d’entendre perquè cada cop hi ha més gent que s’interessa per projectes de masoveria urbana. La gent ocupa una casa i no paga lloguer, o en paga un de molt assequible a canvi de fer reformes a la propietat.
Sostre Cívic, una cooperativa d’aquí nascuda el 2005, porta força projectes per incentivar el lloguer social i ha finançat diversos habitatges d’aquest tipus. La casa al carrer Princesa 49 n’és un. A més també cal dir que inverteixen en comprar terrenys i edificis per membres de la cooperativa. Aquí al nostre país encara no estem acostumats a que l’habitatge estigui a mans d’una cooperativa. Coneixem només les immobiliàries que tramiten la compra o el lloguer. Però a països com Dinamarca ja gairebé el 30 per cent dels habitatges són propietat de cooperatives.
I com funcionen alguns dels projectes de Sostre Cívic? Posem com a exemple l’edifici de Princesa 49. Va ser comprat per la cooperativa i els membres que hi volien viure van pagar nou mil euros d’entrada/dipòsit per poder habitar-lo. El lloguer mensual que paguen és de 450 a 500 euros mensuals i la sessió és per 10 anys.
Pels més agosarats, i he de reconèixer que jo seria una d’ells, Sostre Cívic està obert a grups de persones que vulguin negociar amb un propietari l’arrendament d’un edifici a canvi d’obres de millora en ell.
Entitats com aquesta poden impulsar projectes com micro-pobles ecològics que representin una sortida al sistema brutal del lloguer actual.
Si la mensualitat per viure entre quatre parets s’emporta el 40 fins al 60 per cent dels ingressos, com pretenen els polítics que els ciutadans sortim i consumim per impulsar l’economia?
Estic enamorada de la ciutat. Ho reconec. Però viure aquí cada cop es farà més difícil per a mi perquè hauré d’anar a parar a barris desavinents amb concentracions desorbitades de col·lectius marginals per tal de poder pagar un lloguer digne. Semblarà rocambolesc però ja fa temps que em passa pel cap de comprar-me un mobil home i trobar un inversor que compri un terreny per a mi i uns quants d’altres en algun indret com Les Planes. Si una entitat com Sostre Cívic inverteix els diners per a comprar el sòl i quatre o cinc persones tenen prou valentia per “trencar” amb el sistema imposat fins ara, potser llavors hauríem posat una primera pedra per canviar quelcom.
De vegades per progressar cal fer, com diuen els anglesos, “think outside of the box”. A mi m’abelliria molt endegar un projecte així. Perquè si he d’anar a viure fora de la ciutat que estimo, si més no voldria fer-ho per anar a parar a un sistema d’habitatge ecològic i sostenible lluny dels blocs d’edificis mastodòntics que sempre m’han semblat impersonals…

 

Com l’arc iris (I)

Deixa un comentari

20171019_191612.jpg

Primera Part: engabiada

El dia se’m va tòrcer just començar-lo i el so de la melodia del mòbil no aconseguí donar-me prou energia per aixecar-me d’aquell llit que darrerament havia esdevingut l’únic indret on em sentia reconfortada. En escoltar la cançó per segona vegada vaig fer un esforç de tità i vaig encendre el llum. Potser així la il·lusió de tenir uns segons per mi s’esvairia per deixar pas a la rutina matinera. Vaig fer un salt i em vaig posar un jersei llarg per anar a la cuina gèlida a preparar-me el cafè. Aquell beuratge amarg i fosc m’il·luminava els primers minuts de vigília esdernegats pel despertador des de que era una adolescent. Vaig omplir la cassoleta de la màquina i vaig anar al bany. Quan em volia rentar les mans vaig sentir un soroll metàl·lic contra les rajoles del terra i de seguida vaig saber que la cafetera havia decidit declarar-me la guerra per no netejar-la ni descalcificar-la tan sovint com era recomanable. De fet li faig el manteniment pertinent només quan m’adono que el porta-filtres ja no encaixa a la rotllana del dispositiu. Em vaig maleir els ossos i vaig recollir amb l’escombra i els ulls encara mig tancats, l’escampall del marronós del terra. Aquell matí hauria de fer servir l’ Oroley de ma mare, vella i deslluïda però eficaç. Vaig mirar el rellotge de la cuina. El contratemps potser em faria no arribar tant puntual com volia. M’havia proposat escriure un parell d’idees a casa perquè aquell matí només tindria una hora per inventar-me una frase prou encertada per captar nous clients per a una empresa que n’havia anat perdent d’ençà de la crisi.
En sortir de la dutxa vaig abocar el cafè en una tassa i vaig anar a la cambra del pis on hi tinc el minúscul estudi. Poca gent visita el meu habitatge però els que ho fan sempre queden sorpresos de que el lloc més lluminós i espaiós estigui destinat a ser un espai de treball. Em costa fer-los entendre que una humil secretària dediqui el seu temps de lleure a aprendre llengües i escriure perquè creuen que no s’ha de malbaratar temps en coses que no aporten ni diners, ni fama ni la fan a una més coneguda a les xarxes socials. Encara recordo el dia que un noi de la meva edat amb qui havia començat a sortir em va demanar per què no convertia l’estudi en dormitori i em quedava la cambra petita com a despatx. Quan li vaig dir que passava més temps conscient treballant que dormint em va fitar amb cara d’aflicció i jo vaig albirar no arribaríem gaire lluny.
I aquell vint de març a dos quarts de set del matí la menuda alcova amb l’escriptori em semblà un petit palau que feia més dolç el començament d’un dia que estaria marcat, ineludiblement, per una feina que m’entuixegava el viure.
A les vuit en punt vaig sortir de casa i vaig girar el primer carrer fins on tenia aparcada la meva bicicleta. Mentre la deslligava els meus llavis dibuixaren un somriure un pèl sorneguer dedicat a uns companys laborals pels que el transport urbà dels triomfadors era el cotxe. Anar en aquell vehicle tan poc sofisticat era per mi una empremta emocional que posava de manifest una manera de ser. M’abelleix tot allò que em fa sentir bé amb mi mateixa de manera continuada i no només per uns instants. No sóc amant de les disfresses de la realitat i per això no m’ha fet mai cap gràcia utilitzar maquillatge per millorar la meva aparença, ni anar amb el cabell tenyit o planxat i sóc conscient que el membre d’una empresa de màrqueting hauria de tenir molta més cura de la imatge personal que jo. Potser aquell primer pensament rebel del dia fou el que em donà una injecció d’eufòria desmesurada i vaig aconseguir fer la meitat del recorregut batent un temps record fins a l’alçada de la casa Terrades. Quan vaig voler girar a l’esquerra per agafar el carrer Bruc un altre ciclista més ràpid que jo em va encalçar i se’m va tirar a sobre fent-me caure al terra. El cop va ser colossal perquè vaig repenjar tot el meu pes i el de la meva bicicleta, que no era el model més lleuger del mercat precisament, sobre el meu maluc i el braç esquerra. El meu esgarip ben segur se sentí fins al Passeig de Gràcia perquè els vianants de la vora, a qui creia androides similar a humans però mancats d’emocions, van alterar la seva fisonomia per expressar sorpresa. Alguns van córrer a ajudar-me però van desistir quan van veure que el malfactor ocasionant de l’accident s’aturava per a fer-ho.
Tot va passar molt ràpidament i no en recordo tots els detalls: els rostres perplexos de la gent, el meu dolor lateral, els cotxes amb les botzines que ens cridaven l’atenció i jo estirada al terra vaig sentir una veu amb un accent estranger que em diu:
— Estàs bé?
Ni en aquest moment ni en cap d’altre penso gaire en el que dic. Tot i tenir per costum no badar boca si no es necessari perquè sempre m’havien dit que només tenim control sobre allò que no diem, quan bado boca llavors surt el que tinc a la meva ment sense filtrar.
— I a tu què et sembla? —Vaig dir tot aixecant el cap per veure el culpable de l’escena. Un noi d’una edat similar a la meva, cap rapat i unes seies rosses i espesses que emmarcaven uns ulls verd-blaus em fità inquisitivament.
—Em sap greu.
La seva expressió era eixuta i el seu posat encimbellat però duia uns pantalons desgastats i una camisa a quadres a la que li faltaven dos botons.
—M’ajudes o et quedes com un estaquirot? —digué jo que intentava incorporar-me.
Ell va aixecar la bicicleta que jo tenia damunt i llavors em va allargar la seva mà aspre i rugosa i em va estirar tot apropant-me a ell. Llavors em posà els braços a la seva espatlla per no deixar que la meva cama esquerra aguantés tot el pes. Llavors vaig notar la seva olor. Era una fragància feréstec que feia temps que no sentia i que recordava només de la meva infantesa a Begur. Aquell noi desprenia una olor barreja a llenya, all i suor que a la majoria de persones els hagués semblat desagradable. A mi però em va resultà refrescant per tota la naturalitat que comportava. N’estava tipa de les ferums artificials dels sabons i dels productes cosmètics que feien servir tant homes com dones. Al meu cervell no se l’enganya tan fàcilment.
—Gràcies. –Vaig dir tímidament.
— Pots caminar bé? Si vols t’acompanyo fins on anaves. Crec que el cop et farà mai. Has fet una bona patacada…
—Treballo una cantonada més avall al següent carrer. Si vens amb mi em faràs un favor.
Vaig dir-ho sense reflexionar. Per una banda aquell noi potser tenia un assumpte pendent urgent i per d’altra probablement no seria bo que a la feina em veiessin acompanyada d’un paio amb aquell aspecte tan descuidat. Ja em tenien prou martiritzada perquè no responia a les seves expectatives pel que feia a la meva presència. Si algú em veia amb aquell home m’acabarien de titllar d’espècie estranya. Però ja no podia tirar enrere les meves paraules i vaig fer aquells darrers tres-cents metres fins al meu lloc de tortura habitual envoltada del seu aroma, que definitivament emboirà el meu cervell. Sense parlar-ho jo vaig aguantar la meva bicicleta i ell em va passar un braç per la cintura per ajudar-me a caminar a mi mentre sostenia la seva Orbea amb l’altre braç. El seu cos desprenia també força escalfor. Era reconfortant perquè el sol enteranyinat lluitava per lluir una mica entre uns núvols espessos i grisos i l’aire que passava era fred i humit. Un ambient no gens primaveral. Em va acompanyar fins a l’empresa i quan hi érem em va tornar a demanar si em trobava bé. El vaig fitar als ulls i seguidament vaig apartar l’esguard empegueïda amb por que notés l’agullonament de la meva curiositat. Vaig abaixar la mirada i llavors adonar-me que tenia un trau als pantalons i acte seguit vaig notar la calrada al rostre. A la feina, on tots em criticaven sovint per darrera i també per davant, ara tindrien un motiu per riure ben fort de mi. No podia amagar de cap manera aquell accident matiner. Quan vaig tornar-lo a mirar els seus ulls verds-blaus continuaven fitant-me.
— Sí, estic bé. No t’amoïnis. –Vaig mentir tot pensant que desitjava tenir un nom per aquell olor i aquell tacte que de ben segur s’haurien impregnat al meu cervell altrament buit de sensacions interessants.
Ens vam acomiadar i jo vaig lligar la bicicleta davant de l’oficina a una senyalització de prohibició d’aparcament. En entrar vaig assegurar-me que la recepcionista estigués prou ocupada per no veure’m. Arribava deu minuts tard i clarament trasbalsada. A dos quarts de deu teníem una reunió amb un client important i jo havia de fer una presentació que ja m’encaboriava prou però que ara a més l’hauria de fer en uns pantalons que degut al trau ja no estaven a l’alçada. Quan vaig entrar a la cambra on tenim el despatx quatre companys i jo la vaig trobar buida. La directora creativa els havia reunit a tots per repassar l’estratègia a seguir amb el client. Jo m’assegué a la taula, encengué l’ordinador i vaig començar a llegir els correus. Òbviament s’esperava de mi que els tingués sincronitzats amb el mòbil per tenir-me treballant vint-i-quatre hores al dia però jo seguia mirant-los en hores de feina. Tenia dues tasques a fer i eren dos PowerPoints amb les idees de tot l’equip per presentar-les al client. En definitiva es podia resumir tot en una sola diapositiva. Es tractava de presentar les xarxes socials com a mitjà infal·lible per aconseguir clientela, fidelitzar la que ja es tenia i proposar al client fer els antics alumnes membres seguidors del facebook per promocionar l’escola. Vaig enllestir aquella primera tasca mig adolorida per la caiguda i quan tot just l’havia acabada entrà el Toni al despatx:
— Bon dia Estel. On eres? —La directora ha preguntat tres cops per tu.
Vaig sentir la calrada que m’escalfava el rostre. El color m’aniria bé vaig pensar perquè jo no utilitzava maquillatge i sovint havia d’escoltar de les companyes que estava pàl·lida. Tenia just temps per anar a fer una aigua i acabar de posar a punt el que em calia per a la presentació amb els clients.
— He tingut un petit accident matiner. Res de greu.
— Has acabat totes les tasques? La Laia està amoïnada perquè aquest client ens pot portar molta feina si tot va bé i no vol que falli res.
— Sí, ja ho tinc tot.
— Perfecte. Vaig a fer un cafè…
Vaig sortir del despatx, un cau poc il·luminat equipat amb quatre taules i tres ordinadors per retirar on havíem de tenir idees innovadores per seduir una clientela que cada cop prescindia més de les agències de màrqueting i comunicació. Per no posar-me de mal humor vaig decidir remullar-me la gola amb una ampolla d’aigua de la màquina a la segona planta on cap de les meves companyes vindria a fer-me companyia.