Es quedava sovint fent hores extres per revisar els correus dels estudiants estrangers que amb dubtes sobre com aniria la convalidació de crèdits després de l’estada Erasmus. I ho feia a gust. L’abellia poder respondre totes les preguntes que li arribaven per tal de fer que aquells joves fràgils, sovint enfrontats per primera vegada amb un món relativament real, se sentissin una mica més segurs d’aquell pas que estaven a punt de fer. La seva feina l’apassionava perquè li permetia estar en contacte amb gent de tota Europa i també viatjar adesiara per assabentar-se des darrers canvis en la llei comunitària. Tenia uns horaris de fantàstics, unes vacances excepcionals i treballava en un indret de la ciutat que ella sempre havia trobat encisador. Als seus quaranta-dos anys havia aconseguit l’equilibri total prescindint d’una sèrie de mal de caps que enterbolien l’existència de la majoria de les seves amistats. Ni havia necessitat lligar-se mai definitivament a un home, ni tenir fills, ni embrancar-se amb una hipoteca que l’hagués deixat sense uns estalvis al banc que, tot i ser escarransits, la podien treure d’una situació complicada en el cas que es quedés sense feina. Tenia unes aficions que l’entretenien i uns nebots deliciosos per abocar-hi tota la seva tendresa. En cas que li haguessin demanat si li calia quelcom, no hagués sabut què respondre. Viva una existència plàcida i n’era conscient. Com també ho era del fet que havia sabut descomplicar-se la vida per a concentrar-se en allò que li proporcionava equilibri. No aspirava a un sentiment fort de felicitat ni a grans esdeveniments com els de les pel·lícules de Hollywood. Es conformava en què no hi haguessin daltabaixos i en assaborir una cervesa el divendres al vespre amb el seus amics, a la companyia fugissera però intensa del seu amant a temps parcial, a les seves sessions de ball que la deixaven sense esme i li elevaven la producció d’endorfines i als diumenges per la tarda amb un bon llibre i un cafè a algun local dels de la seva ciutat que no coneixia i que s’esforçava per descobrir.
L’Elisenda trobava racons de repòs i felicitat en la seva quotidianitat sense ensurts ni emocions fortes. No li calien per sentir-se bé perquè en tenia prou assaborint el seu dia a dia ple d’activitats i gent i en què, de tant en tant, introduïa un element que donava encara més color a la seva vida. Una nova amistat, una afició que estrenava i que encara la mantindria més ocupada i lluny de cabòries innecessàries, o un petit repte personal per superar-se sense estridències.
Així havien estat els darrers vuit anys de la seva vida després d’aprendre la gran lliçó de que no tot el que ens volen vendre com a felicitat ho pot ésser per a nosaltres. Havia après que no calia un gran cotxe, ni una parella per celebrar els aniversaris, ni un pla de pensions que la fes pensar en les darreres primaveres de la vida, que encara li quedaven lluny. Ni tan sols la publicitat penetrant havia aconseguit atemorir-la amb la idea que després dels trenta només resta un espai gris i ple d’avorriment que condueix inexorablement fins a la decrepitud. Per a l’Elisenda la joventut acabava només després dels setanta, quan alguns començaven a sentir els primers estralls de les trifulgues de la vida. Vivia, per tant, fruint de tot el que podia, emprenyant-se amb les injustícies del món, implicant-se en activitats socials i capficada en el ball.
Però una tarda de primavera que ja feia pensar en l’estiu càlid i vigorós, aquell assossec es va alterar. S’havia passat dues fent un bon repàs a allò que necessitava i el que no per acabar donant o venent el que no utilitzava. Estava esgotada i va decidir fer una capcinada per reprendre la tasca amb força i s’estirà al llit. Un so conegut l’arrencà del seu son reparador. Era el seu mòbil. Trigà uns segons en tornar del món de la realitat. La mandra la vencia i per això, tot i estar desperta, no tenia pressa en aixecar-se per mirar el missatge del mòbil. Aquell dispositiu electrònic era per a ella una eina útil per comunicar-se amb el món però no estava tot el dia enganxada enviant i rebent missatges per sentir-se part de la vida de ningú. Senzillament gaudia de restar a soles amb els pensaments propis. Mandrejà uns minuts encara estirada. Li quedava encara un regust de son trencada per espolsar però decidí aixecar-se per acabar tot el que tenia previst fer aquella tarda. Per curiositat agafà el mòbil. No era l’hora en què solia rebre els missatges i volia saber qui podria haver-li dedicat unes línies en un moment tant dissonant. Obrí el WhatsApp i veié una pregunta escrita en francès. La foto del perfil no li deia absolutament res. El desconegut li demanava si tenia res en contra de que la contactés ocasionalment. A l’Elisenda li pujà una sensació de gelor per l’esquena. Qui podia ser aquell home que no estava entre els seus contactes ni tampoc s’identificava? Potser pensava que ella el reconeixeria de seguida?
Escrigué una pregunta senzilla demanant qui era. La resposta no trigà. Era obvi que l’altra persona estava pendent dels missatges en aquell moment. Amb un to exquisidament educat, el rostre de la fotografia borrosa es disculpà i s’identificà. Era el Jerôme, un noi que havia conegut feia molts anys al seu poble d’estiueig i que l’havia retrobada a través de Facebook. L’Elisenda somrigué instintivament. Aquell jove francès d’ulls blaus li havia fet bategar el cor durant dos mesos feia aproximadament vint anys. Li féu tanta gràcia que ni tan sols li demanà com havia trobat el seu número de telèfon. El Jerôme no era cap desconegut ni, com havia temut en un primer moment, cap ximple amb ganes de molestar.
S’assegué a la taula del menjador per respondre que agraïa el seu missatge i per demanar com li anaven a ell les coses. Ell li escrigué que la vida l’havia tractat prou bé. Que treballava al departament de vendes de la cadena de supermercats Leclerc i que vivia a Arle des de feia uns vuit anys. Seguidament li demanà a l’Elisenda si estava casada. Es quedà mirant la pantalla del mòbil com si es tractés d’un animal en extinció. No sabia ben bé com tractar aquella pregunta. Com és que aquell noi que es comunicava amb ella per una via que no era la habitual no volia saber primer la ciutat de residència, o la professió? Tan important era l’estat civil? Decidí anar a fer les compres i posposar el moment de la resposta fins a analitzar per quin motiu no li havia acabat d’agradar. Amb un sentiment de sorpresa grata barrejat amb una certa precaució sortí de casa per seguir amb les seves activitats diàries com sempre. I tanmateix la curiositat que la martellejava aconseguí distreure el seu esperit seré aquella tarda…