El pla B (II)

20180127_110931

Continuà amb la seva vida plàcida però amb un component nou: el Jerôme, amb qui compartia detalls d’una rutina que a ella li semblaven monòtons però l’abellien i pels que ell s’interessava. A més de totes les seves activitats que la tenien entretinguda, aquell francès d’ulls blaus ocupava un espai mental que ella ni sabia que tenia per a algú. Passava estones pensant en com seria el despatx on treballava ell i el centre comercial d’Arle on ell estava de sis a vuit hores al dia. I també l’encuriosia imaginar-se la seva casa amb jardí propi, tan diferent al pis estiuenc que habitava l’Elisenda. Poc a poc anava arrelant una familiaritat entre els dos. Ella sabia què bevia ell pel matí i què li agradava esmorzar. I ell havia entès de seguida que l’Elisenda era de les que no paraven quietes ni un sol instant i no li abellia res de tot allò que eren aficions passives com restaurants o cinema. Li calia estar en moviment per estar bé. Eren força diferents en aquell sentit perquè al Jerôme li encantava anar a menjar fora i coneixia totes les novetats cinematogràfiques. Fins i tot s’havia proposat fer-li entrar a ella les ganes de provar d’anar al cinema explicant-li els arguments més interessants de les pel·lícules que havia vist darrerament. I finalment ella va decidir que hi aniria de tant en tant quan es trobés massa cansada per qualsevol altra cosa. Un experiment més.
Només havien passat unes setmanes des d’aquell primer missatge però l’Elisenda tenia la impressió d’entendre prou bé aquell conegut desconegut. Si més no els detalls més bàsics de la seva vida i dels seus gustos. Un bon matí, en mirar el mòbil per comprovar si ell li havia escrit res es trobà un missatge tot demanant-li si li podia enviar una foto seva. L’Elisenda quedà un pèl sorpresa. Potser perquè ella en tenia prou amb la foto de perfil d’ell i amb el record mig enterbolit per la memòria imperfecta dels anys. Es va passar tota la tarda pensant en quina imatge li podia enviar i finalment, quan era amb una de les seves amigues prenent un cafè, li demanà que li fes un foto. Allò dels selfies encara no era el seu fort. No se n’havia fet mai cap i li feia vergonya fer-ho. La Clara la féu somriure mentre enregistrava aquell instant en forma de milers de píxels que es podien enviar còmodament a l’altre banda del món en dècimes de segon. Això era quelcom que el Jérôme i ella no havien tingut durant la joventut i que potser els hagués permès seguir aquella relació que va quedar troncada a finals d’un estiu de mitjans dels noranta. La Clara observà la seva amiga amb alegria.
— T’agrada o te’n faig una altra?
— Potser ric massa, se’m veuen les arrugues del contorn d’ulls!
— Per a qui és aquesta foto? — Esclafí a riure la Clara. — Necessito saber qui és l’afortunat!
— És un amic. —Digué ella a qui el somriure la delatava.
— Un amic que et demana una foto? Te la pot fer ell, no?
— Viu lluny. És una història molt llarga…
— Tinc temps Elisenda! I ja saps que sóc molt xafardera!
L’Elisenda féu cinc cèntims ràpids d’aquella amistat estrambòtica a la seva amiga, però deixar d’esmentar, de manera deliberada, que s’havia enamorat del Jérôme feia més de vint anys. No volia que la seva amiga deixés anar la seva imaginació ferotge i li inflés el cap. A la Clara aquell retrobament li semblà molt enriquidor i li preguntà a la seva amiga si ella també li demanaria una foto al Jérôme.
— No t’adones que potser encara el veus com quan era jove i el més probable és que s’hagi engreixat deu quilos que és el que fan tots?
A l’Elisenda li passà pel cap la imatge d’un Jerôme amb panxa d’embaràs, com la que feien la majoria de les seves ex parelles, i li vingué un calfred. Decidí ràpidament demanar-li a ell també una foto seva. I amb aquell pensament burxinant-li el cervell va acabar de fer tot el que tenia programat per aquell dia fins que arribà el vespre. S’assegué a la taula del menjador i li envià al seu amic en la distància la seva foto i un missatge breu. Li demanava una foto actualitzada d’ell. Aquell dia sopà i anà a dormir sense cap notícia més del Jérôme.
Durant tot el dia següent l’Elisenda tampoc no en rebé cap notícia. Sabia que ocupava un càrrec important i que potser li havia sorgit algun imprevist i per això no reprengué el contacte. Però a mitja tarda del dia posterior al primer en què no havia sentit res d’ell es començà a inquietar. I si ell havia quedat decebut de l’Elisenda feta dona de la foto enviada aquell vespre? Tan important era el físic per reprendre una amistat? O és que ell havia esperat veure-la a ella encara amb la mateix a pell lluenta i immaculada dels encara no vint anys? Potser ell s’havia mantingut envejablement invariable durant aquelles dues dècades de la seva vida i li havia sobtat que la vida l’hagués tractada a ella amb tan poca benevolència? La pertorbà el fet que una persona que havia desaparegut durant tant temps de la seva vida ara li ocupés un espai mental tan valuós. A aquelles hores ella s’havia d’estar preparant la bossa per anar a classe de ball sense cap altre preocupació que no fos intentar millorar el moviment dels seus malucs per donar més agilitat a la dansa.
Aquell vespre, la parella artística de l’Elisenda, el Toni, li hagué de cridar l’atenció un parell de vegades.
— Estàs bé? Et noto tensa?
— Sí, cert. Tinc el cap a un altre lloc Toni.
— Quelcom greu?
— No. Una fotesa si em demanes però m’està distraient un pèl massa i no paro massa atenció. Disculpa’m.
El parell d’errors van costar un avís per part de la professora de ball a la parella. Aquella nit no els deixarien ballar amb els ulls tancats perquè amb els ulls oberts ja eren prou maldestres. A la sortida de la sessió el Toni va demanar-li si volia anar a fer una cervesa. L’Elisenda sabia que no podia perquè era el dia de la seva cita setmanal amb el Frank, l’home amb qui tenia, des de feia anys, una relació de companyia esporàdica que beneficiava als dos però no lligava a ningú. Hagué de fer un esforç per dir que no perquè el Toni ja feia temps que li cridava l’atenció. No obstant, no volia perdre la seva oportunitat de veure el Frank. Era un petit oasis en una vida plena d’activitats però un pèl mancada d’adrenalina. En acomiadar-se el veié marxar amb passes cansades. La sessió de ball l’havia deixat esgotat perquè havia hagut de fer un esforç per fer-la seguir a ella. Li va saber greu. Tragué el mòbil de la bossa per mirar si ell ja havia enviat un missatge demanant si podia passar a veure-la o si li venia de gust sopar a algun lloc. No obstant no hi havia missatge. Més alterada encara del que havia entrat a la classe, envià un missatge al Frank. Respongué que estava molt ocupat aquella setmana i que se li havia girat feina. Allò li passava adesiara.
Arribà a casa amb els peus cansats i decidí omplir la banyera per relaxar-se. Coberta d’aigua i envoltada d’escuma aromàtica l’Elisenda tingué un moment de dubte. Fins feia poc havia pensat que la seva vida era equilibrada i suficientment harmoniosa i que no li mancava res més del que en realitat pot arribar a mancar a tothom. Tanmateix, aquells darrers dos dies s’havia adonat que potser hi havia un element que no acabava d’encaixar en tota aquella aparent balança perfecta. Altrament no podia entendre que la manca de missatges per part del Jérôme haguessin alterat tant el seu assossec habitual. Potser necessitava sentir-se vinculada a algú i no s’havia adonat de la seva necessitat abans?
Sortí de la banyera, s’eixugà i es posà una camisa per estar còmoda per casa. Sopà quelcom lleuger i es posà a llegir una estona fins que li arribà un missatge. Agafà el mòbil de sobre la taula del menjador de bursada. Era la seva germana que li enviava una foto dels menuts en què se’ls veia assaborint un pastís de nata i xocolata i amb la cara mig bruta. Estaven per menjar-se’ls! Potser voldrien tornar a passar el cap de setmana a casa de la seva tieta?
Aquell vespre anà a dormir pensant en les veuetes del Joel i la Paula i van ser elles les que van calmar la seva sensació d’intranquil·litat. L’endemà trucaria a sa germana i demanaria permís per fer de tieta tot el cap de setmana!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s