De ben segur que tots coneixeu la sensació d’incertesa que provoquen les tanques que barren el pas. I si viviu al meu barri encara us són més familiars perquè les veiem molt sovint tallant els carrers que van a la platja. De vegades el motiu és una festa tradicional com la rua del carnestoltes però en la majoria dels casos aquests dispositius de seguretat anuncien una marató, mitja marató, triatló o cursa de qualsevol mena. I és que la ciutat de Barcelona s’ha convertit en capdavantera organitzant aquesta activitat esportiva que s’ha posat de moda entre gent de totes les edats i de totes les nacionalitats. El “running” i les maratons són per a molts una activitat de lleure molt seriosa que acaba, sovint, provocant un trasbals als mateixos que la practiquen i als de l’entorn.
Però fixem-nos en la història de la marató com a cursa esportiva perquè té una tradició força llarga. El precursor d’aquesta activitat va ser un missatger anomenat Pheidippides que, segons informa Herodot, l’any 490 abans de Crist va córrer d’Atenes a Esparta en dos dies per tal d’anar a demanar ajut contra una incursió dels perses. Aprofitant aquesta fita històrica, uns cinc-cents anys després Plutarc va confeccionar una llegenda que narrava la cursa d’un home des de Marató, on s’havia lliurat una batalla, fins a Atenes, on va anar a donar la bona notícia sobre la victòria. Plutarc, al més pur estil grec, va donar molt mal final a l’heroi perquè després d’anunciar que havien vençut va caure mort al terra. Ja sabem que als hel·lènics els agradaven les tragèdies!
El cas és que la llegenda i el pobre corredor Pheidippides van caure en l’oblit totalment fins que l’any 1890, durant uns treballs d’excavacions a la localitat de Marató es va descobrir un pujol. En aquest s’hi va trobar la tomba de corredor d’Atenes i als historiadors els va despertar l’interès pels fets remots.
En realitat, al segle XVIII, tant a Anglaterra com als Estats Units s’havia estès la moda de fer curses compreses entre els 32, 18 Kilòmetres (20 milles) i 48,27 Kilòmetres (30 milles). L’esport es va anomenar “pedestrianism” i va guanyar adeptes ràpidament.
Potser perquè la nova tendència ja arribava al continent, el filòleg Michel Bréal va tenir la idea de commemorar la llegendària cursa de Pheiddipides als Jocs Olímpics. Així doncs va proposar per carta al seu amic el baró Pierre de Coubertin, fundador del comitè Olímpic Internacional, que hi hagués una modalitat de competició que consistís en una cursa. Al baró li abellí la idea i el 1896 es va organitzar la primera marató als Jocs Olímpics.
I la disciplina de córrer ha perdurat fins ara i durant els darrers vint anys, i encara diria més, en el darrers deu, ha agafat un impuls tan gran que mou gent d’un país a un altre per participar en les maratons més conegudes. L’any 2000 a Nova York 52.000 corredors van participar en la marató més gran dels EEUU. Una xifra que és una autèntica barbaritat!
I la nostra ciutat també ha passat a les llistes de ciutats maratonianes juntament amb Atenes, Berlín, Boston, Chicago, Londres, Madrid i Miami. I és clar, estar situat dins el rànking té el seu preu: En primer lloc ciutadans i ciutadanes com jo es troben la ciutat “segrestada” als peus dels maratonians durant hores i cada dos per tres. Quantes vegades m’he trobat que volia fer una volta en bicicleta pel matí i tenia el pas barrat? “Tenen dret a fer esport” diuen els agents que vigilen les tanques. No obstant, jo mateixa també faig esport quan vaig en bici des de Poblenou fins el Vela i després fins el Fòrum per tornar al meu barri. La diferència és que jo no ho faig de manera notòria, no molesto a ningú i, a sobre, i aquest és el pitjor crim, no pago per la samarreta amb el dorsal ni pago per participar en cap cursa. I és clar, llavors amb mi no fan negoci i per tant sóc ciutadana de segona a qui se li pot barrar el pas a la platja si convé. Això per no parlar del que passa si tens la intenció de sortir de la ciutat comtal en cotxe i et trobés amb una d’aquestes mil maratons barrant la sortida per la Ronda Litoral. S’ha d’anar a buscar una altra alternativa que implica donar una volta impressionant i gastar més en gasolina i provocar unes emissions de carboni innecessàries. I jo em pregunto: Per què no s’anuncien les maratons al telenotícies com es fa amb les tempestes? Així els ciutadans estaríem ben informats.
He vist més d’una persona perdre els estreps davant les tanques que impedien passar a l’altra banda del carrer. S’ha de creuar quan sigui segur per als corredors i no se’ls faci ensopegar perquè això els faria perdre uns segons per fer la marató i s’hi juguen l’honor. Ens ho hem de fer mirar tots plegats.
No sé per quin motiu tinc la impressió que el “running” ha esdevingut per a molts una moda poc saludable com la d’estar prim en excés, que porta a una anorèxia encoberta, o la d’estar morè, amb la seva tanorèxia malaltissa, o la d’estar massa musculat com passa amb la vigorèxia. La gent surt a córrer en manada i mancada de preparació física adequada. Molts corredors dels que participen en maratons regularment acaben amb els genolls destrossats o amb problemes a les cames. Altres arriben a la feina del dilluns completament extenuats. Aquest és el cas d’una ex-companya de feina i substituta d’un altre company que va anar un divendres a Pamplona a córrer una marató, tornà un diumenge i el dilluns se l’havien d’emportar a urgències per connectar-la al gota a gota. Va venir deshidratada, esgotada i mal menjada. I és que molts dels corredors no fan el correcte per restablir la normalitat al seu organisme després de l’esforç titànic.
No només sóc jo que s’ha adonat de que encara no se saben les conseqüències d’un esforç físic sostingut tan elevat. L’hospital de Michigan William Beaumont va realitzar un estudi als corredors després d’una marató i va constatar que el 40 per cent patia una lesió als ronyons després de la cursa. Els ronyons tornaven al seu estat habitual en uns dies però és obvi que encara no se sap quina conseqüència té una inflamació regular dels ronyons sobre la salut de la persona.
Coneixem que de tant en tan algun corredor no arriba a la meta i mor pel camí. Potser perquè el seu cor no està en prou bon estat, perquè la deshidratació és extrema o perquè, senzillament els sobre-esforços no són saludables. I tot i així cada cop més gent s’apunta al running.
Em demano si als humans els ve de la necessitat antropològica de sentir-se com els animals que corren en esbarts per fugir d’un perill. O si les maratons són una expressió de la lluita per la vida i si els corredors senten la necessitat de superar-se a ells mateixos per vèncer les seves pors.
Conec algú al barri que viu per córrer. Entrena cada dia i s’apunta a totes les maratons agudes i per haver. Una afició com una altra, val a dir. Tanmateix, tot i que m’empipa profundament que s’interrompi el meu espai de lleure i es segresti la meva ciutat per l’entreteniment patrocinat per les grans marques que es fan publicitat a les maratons, encara m’emprenya més que les autoritats locals recolzin aquesta activitat sense que hi hagi res que controli el nivell de perill que suposa un esforç físic d’aquesta magnitud per les persones. I és que la moda és tan potent que no interessen els estudis. Les begudes energètiques i les marques que venen les samarretes fan massa negoci per aturar una bogeria com la de les maratons. Però jo, per acabar aquesta entrada, vull recordar que Plutarc ja va fer acabar el seu heroi corredor mort del sobreesforç després d’haver recorregut uns 43 kilòmetres. I això que ho devia fer en un ambient infinitament més net que el que respirem a les ciutats maratonianes d’avui dia. No caldria mirar l’impacte d’aquestes activitats sobre els humans abans d’impulsar-ne la pràctica?
Us deixo una setmana per a pensar-hi. Bon dijous i bon cap de setmana, que ja el tenim a sobre!