La Paula i el Joel s’havien passat la pel·lícula menjant crispetes mentre quedaven tan endinsats en la història fantàstica d’aquells Pirates que s’oblidaven d’empassar-se el blat de moro torrat de color blanc a mig mastegar. L’Elisenda gaudia de la pel·lícula tan o més que els seus nebots i s’adelitava mirant a dreta i esquerra els rostres dels dos nanos adesiara. Això sí, en sortir del cinema un gran dubte li queia a sobre sobtadament: després de tanta crispeta, serien capaços el Joel i la Paula de menjar quelcom nutritiu? No es podia permetre inflar-los amb coses poc saludables i que després no els entrés el que els seus cossos necessitaven per créixer. Per assegurar-se que fessin gana van anar a passejar una estona al Parc de la Ciutadella després del cine.
— Anem al zoo tieta! — xisclà la Paula en sentir el bram d’alguna de les bèsties engabiades. — Fa temps que no hi anem!
— La propera vegada us hi porto. Avui només hi donarem una volta. Potser aconseguim veure l’home que fa les bombolles de sabó gegants.
—Sí, sí! — Digué la nena entusiasmada. Havia oblidat que la darrera vegada havia jugat a empaitar les bombolles fins que esclataven.
— Creus que li podrem demanar al senyor la barreja de sabó amb què fa les bombolles? Així podrem fabricar-les nosaltres…— Digué el Joel amb el seu esperit tècnic heretat del seu pare.
— Diria que no ens la donarà. Altrament tots sabríem fer-les i el seu espectacle perdria l’encant.
El Joel emmudí com sempre quan estava rumiant. La Paula era massa menuda encara per cavil·lacions de lògica.
— Doncs llavors si vull jugar amb les bombolles he de venir a aquest parc oi?—Conclogué el Joel.
— Fins que no trobis cap altre home de les bombolles sí. A veure si avui hi és. Potser fa festa…
Però quan van arribar al parc, prop de l’entrada principal de davant el Passeig Lluis companys el Joel i la Paula van albirar, ja de lluny, el senyor enlairant el bastó amb les cordes sucades que produïen les bombolles. Estava envoltat de nens i adults fent fotografies als infants amb cara d’il·lusió. L’Elisenda els va deixar córrer. Després d’una hora i mitja de cinema i de vint minuts de cua necessitaven esbargir-se. Recordà que encara no havia connectat el mòbil i aprofità per fer-ho asseguda a un banc al costat del encantador de butllofes. Havia rebut diversos whatsApps. Quatre de la seva germana i cinc del Jérôme. Finalment havia tornat a escriure. Aquell silenci inoportú havia refredat el seu entusiasme. Per això primer mirà amb calma els missatges de la Teresa. Demanava com estaven els nens i donava instruccions a la seva germana. L’Elisenda no va evitar un somriure quan llegí que no calia que s’amoïnés si els dos no tenien prou gana per sopar després de les crispetes. Allò l’alleujà un xic. Escrigué breument un informe sobre el dissabte dels nanos i aprofità per quedar en l’hora en què la Teresa passaria a buscar els seus fills. Després mirà els missatges del Jérôme. Li preguntava com estava i es disculpava pel llarg silenci. Li deia que havia estat molt enfeinat i li havia sabut greu no respondre els seus missatges. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò. Era obvi que no calia respondre sempre els missatges immediatament però després d’un contacte tan intensiu li sorprengué que ell no hagués estat capaç ni de dir “hola, estic molt enfeinat i per això no puc respondre de seguida”. No costava gens, pensà l’Elisenda, sobre tot quan la persona que havia iniciat aquell intercanvi de missatges havia estat ell. Decidí respondre més tard. Un cop el Joel i la Paula estiguessin dormint al sofà.
S’entretingueren tots una estona abans de tornar a casa i un cop allí tots tenien gana. L’Elisenda va fer una amanida de tomàquet i escalfà unes ales de pollastre que sabia que agradaven als dos. Mirà com els dos devoraven el sopar amb fam i després ajudà a la Paula a posar-se el pijama. El Joel ja era més autosuficient. Amb un llibre a la mà, anà al dormitori i s’estirà al llit. Abans d’endinsar-se en la lectura respongué al Jérôme. Tot i estar un pèl emprenyada per aquell silenci tan abrupte, no li ho digué. Redactà un missatge dient que estava contenta de tenir notícies seves i que comprenia que pogués haver estat ocupat. Callà tota la veritat. Estava decebuda. S’havien estat enviant missatges diàriament i ara de cop ell interrompé el contacte de manera només mitjanament justificada. Li caldria anar amb peus de plom perquè no li agradava la gent de qui no sabia què esperar. Era obvi que a ell encara no el coneixia prou. En sabia els detalls més irrellevants però res en absolut de la seva personalitat.
Li costà entrar dins el món de la ficció tot i que la història “Eagles and angels” de la Julie Zeh l’havia transportada a l’entorn sòrdid de tres addictes a les drogues. El seu cap però estava més ocupat encara amb el seu enuig personal. No volia que ningú trenqués el seu equilibri personal i enfadar-se per la manca de missatges de WhatsApp que li arribaven d’algú a qui ni tan sols coneixia de debò la pertorbà. Finalment decidí tancar el llibre i apagar el llum. El Joel i la Paula l’havien deixada sense energia perquè no trigà gens en quedar totalment adormida.
El llevar-se de l’endemà fou encisador però trist alhora. Mentre el dissabte matí els havia portat la certesa de poder estar plegats tot el dia, el diumenge volia dir un retorn a allò que era usual. Els nanos anirien cap a casa on la tieta no els mimaria tant i ella quedaria sola amb una pila d’espai per ocupar amb les seves activitats habituals. Les que sempre l’animaven però que semblaven foteses després de vint-i-quatre hores amb els seus nebots.
Un cop la Teresa es va endur els nanos en cotxe, l’Elisenda tingué una idea. I si escrivia un missatge al seu company de ball i li demanava si tenia temps aquella tarda? Dubtà uns segons però finalment ho féu. La resposta no trigà en arribar. El Toni li proposà anar a dinar plegats a un local nou que havia descobert a ciutat vella. A ella la idea de gastar diners a la babalà no li abellia i el cap de setmana amb els menuts havia fet desaparèixer uns calés que potser trobaria a faltar a final de mes. Li proposà trobar-se per a fer un cafè però ell insistí en convidar-la. Continuà l’estirà i arronsa. Allò que la convidessin no li feia il·lusió tampoc però estava tan arrelat a la cultura ibèrica que no es podia canviar fàcilment. Acabà dient que es deixava convidar al cafè de la tarda i el Toni acceptà una carabassa a mitges. L’Elisenda tenia ganes de xerrar amb el seu company de ball amb qui no havia fet una cervesa feia poc, però també necessitava un matí i un migdia tranquils per recuperar-se de les gairebé quaranta hores que havia passat amb els seus nebots. Els estimava amb bogeria però volia fer-ho tot tan bé que s’esgotava.
Aquella tarda mentre esperava al Toni davant d’un dels seus cafès preferits al Passeig de Sant Joan mirà el mòbil per entretenir-se una mica. El Jérôme li havia enviat un missatge amb una fotografia seva. Era un selfie fet des del jardí de casa seva. Les arrugues del contorn dels ulls havien quedat marcades com solcs profunds en un terra àrid. Els llavis, que l’Elisenda recordava molsuts, havien quedat lleugerament desinflats i els cabells eren més grisos que no pas rossos cendra. No obstant tenia la mirada del noi de vint-i-quatre anys que havia conegut aquell estiu llunyà. Repassà la fotografia detingudament fins que el Toni la tornà a la realitat.
Aquella tarda l’Elisenda es divertí i rigué amb el seu company de ball com no ho havia fet en els darrers ben bé dos anys de la seva vida. I en tornar a casa una sensació vigoritzant l’ajudava a caminar ràpidament. Dos elements nous podien donar-li un impuls inesperat: el Toni, i el Jérôme. Potser podria fins i tot planificar un viatge per anar a veure’l i sortir una mica del seu món per fer el nas en un altre?