El Jérôme reprengué la comunicació amb l’Elisenda de manera que després d’aquella misteriosa interrupció, seguí enviant-li diversos missatges cada dia. Li digué que trobava que la vida l’havia tractada molt bé a jutjar per la foto, que se la veia jove i amb energia i que no coneixia ningú amb tantes aficions com ella. En un moment donat li demanà a l’Elisenda què en pensava ella de com havien passat els anys per a ell. Fou sincera en dir-li que, en veure les arrugues d’ell, ella s’havia adonat que el temps passa per a tots i que, no obstant això, el veia encara força jove. I era cert. Tenia contacte amb diversos nois amb els que havia estat en la seva època minyonívola i cap d’ells li resultava en el més mínim interessant. El Jérôme s’havia sabut cuidar. O potser només era genètica. Els intercanvis de missatges s’anaven allargant tant com el dia i va arribar un punt en què les converses podien durar tot una hora. L’Elisenda no trobava a faltar el temps que dedicava a aquella estranya amistat però sí anava més de bòlit que habitualment. Un dia, el Jérôme li proposà fer una vídeo-conferència per WhatsApp. L’Elisenda s’ho va rumiar una bona estona però finalment va decidir que podia ser divertit i enriquidor conversar amb aquell home amb qui ja havia compartit tantíssims detalls. Li proposà fer-ho per Skype còmodament des de casa perquè estar davant de l’ordinador permetia veure l’altra persona en un mida més gran que la pantalla del mòbil. A ell la idea li semblà genial. I una tarda de dijous, quan l’Elisenda tornava a casa de córrer per la Barceloneta, es dutxà amb més rapidesa que habitualment i engegà el seu portàtil.
El Jérôme ja tenia la manera de localitzar-la. Només havia d’esperar la trucada i despenjar. Quan començà a sonar el dispositiu l’Elisenda notà unes papallones a la panxa. Una cosa era comunicar-se per WhatsApp enviant missatges i fotos i l’altra veure a l’altra persona en moviment. Deixà sonar el programa tantes vegades que ell va penjar. Li hagué de demanar per WhatsApp que la tornés a trucar per Skype. Aquell cop estaria preparada per respondre. Així és que en sentir el senyal acústic mogué el ratolí per prémer vídeo i esperà uns moments fins que la càmera de l’altra banda li enviés la imatge. El començament de la comunicació enganxà desprevingut el Jérôme que mirava la pantalla cercant la imatge de l’Elisenda amb ulls de cérvol. L’Elisenda somrigué i el noi la saludà en francès. No van poder evitar pensar en quants anys havien passat des de que s’havien vist per darrera vegada i com havia avançat el món. La tecnologia els permetia estar en contacte tot i viure relativament lluny l’un de l’altre. Van parlar de la seva feina i de com els ordinadors i els mòbils havien facilitat la gestió de moltes tasques. De fins a quin punt els avenços els permetien ser més lliures i sentir-se més segurs i quins aspectes havien empitjorat amb la tècnica. El Jérôme vivia en una casa moderna i intel·ligent en què un ordinador central decidia si la temperatura era l’adequada o si s’havia d’engegar automàticament la calefacció o l’aire condicionat. Abaixava les persianes a una determinada hora del dia i encenia el llum del dormitori a les set del matí per llevar el Jérôme. L’Elisenda trobà aquell grau de sofisticació exagerat. El seu interlocutor tenia programada fins i tot la màquina de cafè per tenir la seva beguda llesta en sortit del dormitori. L’Elisenda no entenia per quin motiu era necessària tanta tècnica per viure però reconegué que si visqués en una casa de més de tres-cents metres quadrats amb prop de catorze finestres, potser seria pràctic que les persianes o cortines baixessin automàticament. En certa manera s’alegrà de habitar en un pis més petit. Li estalviava mal de caps i també despesa en dones de la neteja.
Tot i dur un estil de vida molt diferent, els dos conversaren animadament i quan se’n va adonar ja havia passat gairebé una hora i mitja. S’acomiadaren i l’Elisenda tingué l’estranya sensació de familiaritat completa amb el Jérôme, algú que havia fet una aparició curta en la seva vida, havia deixat una dolça petjada durant anys i ara tornava per entrar en la seva quotidianitat amb virulència. I tanmateix, una ombra tèrbola de dubte emboirava la imatge feliç del seu amic retrobat. Per quin motiu havia interromput la comunicació durant uns dies? Era possible estar tan ocupat que no es podia enviar cap missatge? Decidí no deixar-se espatllar el moment. Acabà el dia amb una passejada pel Parc del Clot i una cervesa freda per acompanyar el nou llibre que havia tret de la biblioteca. Les seves necessitats comunicatives estaven cobertes.
A partir d’aquell dijous el Jérôme va demanar a l’Elisenda fer un Skype els dilluns i ella digué sempre que sí, tot i que sovint hagué de reconèixer que una hora i mitja de conversa entre setmana li ocupava un espai que havia de menester per fer altres coses. Així per exemple deixà el seu hàbit de treballar l’italià una mica de banda, perquè només disposava d’unes dues hores a la setmana i una i mitja ara la passava conversant amb el Jérôme. Les classes de ball i el Toni no les volia deixar i, òbviament, tampoc volia prescindir del seu pla del dijous al vespre. Així que aparcà l’italià.
Aquell estiu començà amb una nit de Sant Joan en què, per primera vegada durant anys, l’Elisenda sortí a ballar i ho féu amb el Toni, però amb el cap a la darrera visita del seu amic especial feia uns dies. Havia estat molt curta i mancada de tendresa i a l’Elisenda la deixà un pèl aixafada. Potser ell estava perdent l’interès en ella! Per això digué que sí a sortir amb el Toni tot i el cansament que havia acumulat les darreres setmanes. Sense adonar-se responia els missatges del Jérôme de manera immediata, i aquest li podia fer unes quinze preguntes al dia. L’Elisenda sovint interrompia el que feia per respondre i acabava la jornada havent de córrer més del compte. Aquella revetlla de Sant Joan se’n va adonar gràcies precisament al seu company de ball.
— Ja tenia ganes de veure’t una mica relaxada Elisenda! Darrerament arribes sempre esperitada i tard a classe. Passa res?
L’Elisenda reflexionà breument i no trigà en adonar-se que el Jérôme era la causa d’aquell canvi d’actitud. De fet portava ja uns dilluns pensant que les converses amb ell la feien anar a dormir massa tard i llavors el dia següent no es despertava del tot fresca.
— Estic dedicant un temps a una activitat que potser m’absorbeix una mica massa… — Digué conscient del seu problema.
—Però és una activitat positiva? — Féu el Toni encuriosit.
— Suposo que sí. Em permet practicar el francès altre cop. El tenia rovellat. Però és clar, com que jo ja tenia tota l’agenda prou plena i m’ho noto.
El Toni no va saber què respondre. Ell tenia un parell d’aficions però no una dotzena com l’Elisenda. No havia de córrer mai enlloc i tampoc anava a dormir massa tard. Excepte quan la seva filla adolescent anava a la discoteca i ell no aclucava l’ull fins que sentia les claus a la porta.
Per regla general el Toni no insistia mai i no burxava amb preguntes a les persones. Se les quedava per ell i intentava observar per cercar les respostes a allò que desitjava saber. L’Elisenda seria objecte del seu estudi perquè la notava distreta i atabalada i li semblava que havia perdut tota la seva aparent serenitat. Després de dos mojitos, tan l’un com l’altre no aconseguiren ballar com haguessin volgut però no estaven sota la supervisió de la seva professora i per tant es podien permetre ser maldestres per una nit. Rigueren de valent amb les seves pífies i s’acomiadaren al metro amb una abraçada entre crit i crit dels borratxos que desfilaven cap al darrer bar. Quan l’Elisenda es posà al llit aquella nit quedà adormida pensant en la mirada analítica del Toni. Hi havia quelcom d’ell que la feia sentir molt bé. Potser era precisament la seva paciència. Les dones inquietes com ella necessitaven homes pacients…