Poc sabia, fa cosa d’un any, quan vaig pujar al blog un post sobre els orígens del dia 8 de març, que aquest any tornaria a sentir la necessitat d’escriure’n un altre. I si miro enrere i recordo com vaig apuntar-me al curs d’anglès per estudis de gènere que m’oferia la Universitat Tècnica de Dresden, m’adono que, amb els anys, m’he anat tornant cada cop més combativa i més feminista. I és que quan vaig escollir el curs, ho vaig fer perquè m’encaixava dintre l’horari i me’l podia compaginar amb la feina, no perquè l’assignatura em semblés interessant ni necessària. No obstant, només em van caler dues classes per albirar fins a quin punt encara s’havia de lluitar molt per arribar a una igualtat entre homes i dones. I això que vaig estudiar a la TU Dresden, una de les universitats amb més dones catedràtiques d’Alemanya. En aquella època potser encara no havia obert els ulls a la crua realitat de la discriminació entre sexes, potser en part, perquè havent-me criat a Barcelona, els rols i els estereotips encara em semblaven d’allò més natural.
La desgràcia és que des de la meva època d’estudiant fins ara han passat gairebé vint anys i la igualtat de les dones en aquest país encara va en bolquers. No hem avançat pas gaire i un dels àmbits més clars és el mercat laboral. Només ens hem de fixar que el sou anual per una jornada completa de les treballadores catalanes és de 25.509,9 euros i el dels homes 30.164,2 euros. Ells cobren una mitja de quatre mil euros més que nosaltres i el més trist és que, sovint, la discrepància salarial no està justificada per una diferència en les tasques a desenvolupar.
Per posar exemples clars. Una de les meves millors amigues, una peruana que viu aquí des de fa 15 anys i que treballa de caixera en un restaurant turístic de la zona de Vila Olímpica, reconeix que els homes cambrers guanyen més que les cambreres tot i que demostren el mateix rendiment. Irònicament la Patricia diu que el seu patró pensa que les dones mengen menys i per tant se’ls pot pagar un sou inferior. Senzillament indignant!
A més, ja sabem que quan es tracta de viure en parella i de parelles en què treballen tots dos, la dona acaba posant més hores del seu temps lliure per a la realització de les tasques domèstiques que els homes. Nosaltres en consagrem quatre i els nostres companys dos a la cura de la llar.
Això em recorda la gran enrabiada que vaig patir jo fa anys amb una de les meves parelles alemanyes. Jo treballava i estudiava alhora i ell era jurista al Ministeri d’Economia. Pel que fa a la repartició de les feines domèstiques ell s’encarregava de fer les compres i jo de la neteja, de cuinar i de la bogada. Quan ens vam traslladar a Bèlgica, jo vaig continuar fent les feines de casa que, segons ell, tampoc eren gran cosa. No obstant, quan vaig decidir tornar a Alemanya per acabar el treball de final de carrera i ell es va veure sol fent totes les feines de casa, només va aguantar tres setmanes sense ajut. Va contractar una dona de fer feines que li netejava l’apartament i li preparava un parell de plats calents a la setmana. La qual cosa vol dir que la meva “negligible” feina no ho era tant i que potser no estaria malament que les mestresses de casa rebessin un sou. Reconec que en el temps que vaig ser a Bèlgica, on em vaig traslladar perquè s’havia esperat de mi que seguís a la meva parella per ser-li una bona companya, em vaig sentir increïblement babaua. Deixar la meva feina de docent a Alemanya per dedicar-me a la casa no em va omplir gens ni mica i crec que totes aquelles dones que tenen cura de les seves famílies sense ser assalariades contribueixen enormement a la família i no haurien de ser, com ha anomenat una amiga del barri, invisibles com ho són per a una majoria. Ans al contrari, haurien de rebre un sou per la seva feina.
I és que a països un pèl més desenvolupats que el nostre com Alemanya i França una dona pot quedar-se a casa tenint cura dels infants durant tres anys i l’estat li remunera la seva dedicació a la família. Aquí les dones donen a llum, agafen el temps de baixa reglamentari per no fer anar malament les empreses i han de deixar als menuts a mans de mainaderes, avies i avis i llars d’infants.
Pel que fa a la violència de gènere sembla que l’evolució en el camp de la tecnologia i els avenços en les ciències no han anat acompanyades d’una evolució mental de l’espècie humana en el seu tracte vers la dona. És esfereïdor, i l’adjectiu es queda curt, llegir les estadístiques sobre la violència domèstica que hi ha a internet de fonts fiables. A països que considerem paradisos de progrés l’índex d’atacs d’homes a la seva parella íntima ens haurien de fer redefinir el concepte de societat avançada. A Nova Zelanda la violència domèstica està al voltant del 35 %, a Suïssa la xifra és d’un 21%, a Canada d’un 29%, un país que molts dels joves d’avui dia veuen com una escapatòria a la crisis que es viu al vell continent. Als Estats Units l’agressivitat d’alguns contra la seva parella se situa al voltant d’un 33%. Si comparem aquests percentatges amb els d’un país com Egipte amb el seu 34% ens haurem de demanar si podem titllar una societat de més o menys masclista només per pertànyer al bloc de països desenvolupats o no. A Catalunya es van atendre 12.907 dones per violència domèstica el 2017. Les estadístiques deixen clar que el nivell econòmic d’un país no té gaire a veure amb el seu índex de violència de gènere. Potser caldria veure i estudiar si aquesta apareix més en el nivell socioeconòmic més baix de la societat.
I parlant d’Egipte he de treure un tema que surt a la meva segona novel.la “Pintor de boira”:el de la violació dintre del matrimoni. Una qüestió molt delicada perquè en moltes cultures els marits encara consideren que tenen el dret de forçar les seves mullers a sexe. I els casos no es denuncien perquè segueix sent “acceptat” que les dones tenen unes funcions que han de complir de cara als seus marits. Escabrós i vergonyós alhora i tan cert i trist que hauria de provocar la repulsió dels homes íntegres. Llastimós sobre tot perquè fa palès que la igualtat entre homes i dones encara no existeix ni de bon tros i que, per això, hem de seguir recordant, cada vuit de març, que encara patim injustícies.
I és que, per a molts, el gènere femení és un producte de la natura que compleix una finalitat reproductiva. Quantes dones han de justificar contínuament no voler tenir fills? N’hi ha que estan completament entregades a la ciència, l’art, la cultura o que senzillament no tenen ganes de tenir-ne. O de lligar-se a un home. Aquestes pateixen la mania persecutòria d’una societat que encara insisteix en què la feminitat és igual a la maternitat.
Vaig demanar a unes quantes conegudes que em diguessin quins aspectes de la vida quotidiana les feien sentir molestes i en desigualtat i en diversos casos ha sortit la “pressió social” per ser mare. Si no es considerés a les dones com a persones incapacitades o malaurades quan no tenen fills, potser algunes triarien no ser mares.
Desgraciadament he sentit massa cops al gimnàs allò de que “quin horror les vacances, ara hauré d’estar amb els nens tot el dia”. Si tan feixuc és per a algunes, per què han tingut fills? Potser perquè encara es titlla a les que no volen nens d’errors de la natura!
I la pressió social no acaba aquí. En ple segle XXI seguim tractant les dones solteres sense parella d’éssers imperfectes. Em recorda el cas d’una altra amiga que va acompanyar al seu pare a una celebració. Quan els amics del seu pare la van veure es van sorprendre de que fos tan bonica. És clar, una dona bonica i soltera no entra al cap de molts mascles encara perquè resulta que nosaltres no podem triar. Ens hem d’aparellar sí o sí encara que només ens passin per davant “Nosferatus” amb qui no podríem tenir cap conversa digna, o homes que ens poden avorrir fins a la somnolència més profunda. Però és així, la nostra societat ens vol aparellades i per això algunes dones aguanten companys que no les acaben de convèncer. I és que ser el solter d’or té encant, però ser la soltera d’or no s’entén de cap manera.
Res. Que hem de seguir celebrant el vuit de març perquè encara se’ns tracta com a éssers no complets sense un home al costat. I aquí arriba un dels aspectes que més m’indigna a mi. L’exemplificaré amb una anècdota que em va passar no fa gaire. Un home que, per la seva posició, té la paella pel mànec, em va demanar anar a sopar. En fer-me la proposta ja sabia que havia caigut en un parany mortal. Per una banda no m’abellia per a res una vetllada en la seva comanyia però per una altra sabia que dir-li que “no” podria suposar-me un problema dintre de poc. Li vaig comentar el meu dilema a un amic que va trobar una solució molt “masclista” al contratemps. Em va recomanar dir-li al senyor en qüestió que soparia de grat amb ell si no tingués parella.
Em va semblar una sortida fàcil i repulsiva alhora. És que hem de tenir por sempre d’afrontar soles la vida per por a trobar algú en posicions superiors que es vulgui aprofitar de nosaltres? I el que és pitjor: És que necessito l’excusa de tenir parella per poder dir que no a un home? La solució del meu conegut em va semblar tan patètica com la seva mentalitat i l’estat d’hipocresia total en què continuem vivint.
Som una societat avançada però les dones hem d’anar amb compte de no portar una faldilla curta per tal que no se’ns diguin bestieses pel carrer. Som una societat avançada, però els homes segueixen trobant bé anar a prostíbuls però malament que les dones siguin massa experimentades. Som una societat avançada, però els pediatres segueixen mirant a les dones quan expliquen quines cures necessiten els infants malalts. Som una societat avançada, però a fires i congressos sempre es demana que hi hagi hostesses joves i boniques amb faldilles ben curtes i ajustades però mai es demana que hi hagi hostesses masculins que ensenyin uns pectorals treballats i una panxa de persiana. Som una societat avançada, però els homes segueixen esperant que les dones es pintin amb cosmètics plens de disruptors hormonals, s’empolainin, facin dietes tiràniques per estar “bones” i es posin uns talons insans per augmentar la libido masculina però maltractar-se els peus i l’esquena alhora. Volem una igualtat però algunes segueixen coquetejant amb els homes i desitgen que els diguin que són boniques i que tenen unes corbes impressionats. Això és lògic? O és que la igualtat passa per copiar les males pràctiques masculines? Ara les dones ens hauríem de dedicar a potser a dir als homes que necessiten implants als glutis per fer-los ser més atractius potser? De cap manera!
Jo he hagut d’escoltar diverses vegades que segur que desitjaria tenir uns pits més grans. La meva resposta va ser sempre que no ho havia desitjat mai ,però que en canvi sí desitjaria més homes amb més cervell per no haver d’escolar bestieses. A veure a quants els agradaria que els diguessin que necessiten un parell de centímetres més a les seves parts baixes?
Avui no he fet vaga. Però crec que no em cal perquè continuo plantant cara al masclisme cada dia que passa i sempre que puc. I encara recordo que vaig canviar les regles del joc a la fira de Berlín fa molts anys. Quan jo en tenia vint-i-tres i se’m va contractar com a traductora simultània de l’anglès a l’alemany. Em van demanar que hi anés amb brusa i faldilla curta. Era hivern i a Berlin estàvem a uns deu sota zero. La fira era a l’interior d’una superfície enorme amb una calefacció insuficient i jo patia moltíssim el fred. Em vaig presentar mitja hora abans a la recepció amb la meva faldilla curta i un mocador— molt semblant a la hijab àrab— i em van demanar que em tragués el mocador del cap. Els vaig dir que havien de triar entre veure’m les cames, que no servien per a res com a traductora simultània, o la cara. Les noies del meu voltant no van poder aguantar la rialla. Em van deixar posar-me uns pantalons en conjunt amb la jaqueta i em vaig treure el mocador del cap. Va ser una manera de fer-los-hi veure com de ridícul era exigir que el meu uniforme fos sexista i més encara en unes condicions meteorològiques extremes. Se’m contractava pels idiomes no com a objecte. Per cert, tot això va passar abans d’inscriure’m al curs “Language for gender studies”, llengua pels estudis de gènere. Es veu que sense saber-ho ja era feminista abans d’adonar-me de debò de com de greu és el problema en el món.
El feminisme no és una opció. En la societat en la que vivim és malauradament sovint qüestió de supervivència!