Expressions franceses II

20171230_110409

Just fa dues setmanes escrivia, per primera vegada, una breu entrada sobre frases fetes en francès. Avui vull reprendre el tema i donar-vos- en a conèixer un parell més. Potser tinc la sort de que no les hagueu sentides mai. A veure si encerto! La primera es fa servir quan a un li han pres el pèl i se n’adona. Un exemple d’això podria ser quan fem una compra d’un producte i poc després tots els nostres amics ens fan veure que hem pagat un preu desorbitat per aquell objecte que, en la majoria de botigues, costa només la meitat. En aquest cas, els francesos dirien que són “le dindon de la farce”, el gall dindi de la farsa. També, i amb el mateix sentit, diuen “être pigeon”, ser el colom. Es veu que són bèsties confiades i que cauen fàcilment en trampes. També relacionada amb els animals tenim l’expressió “poser un lapin” posar un conill, que s’utilitza quan t’han deixat plantat i algú no ha aparegut al lloc i l’hora convinguts. Això que passa sovint si fem tractes amb la gent pel wallapop. En aquesta situació ja s’hi han trobat diversos companys de la feina a qui els hi “han posat un conill” i el comprador no ha aparegut. Com podeu veure no és un frase feta útil només per a cites amoroses.
I per continuar amb el bestiari tenim una expressió que els anglesos probablement han copiat i que és “mettre la charrue avant les boefs”, és a dir, posar el carro davant dels bous. En anglès senzillament es diu posar el carro davant el cavall “to put the cart in front of/before the horse”. En aquest cas la frase vol dir fer una cosa contrària a l’ordre convencional o anar massa ràpid en les conclusions que traiem de quelcom. Segons els entesos, l’expressió francesa tindria l’origen a l’edat mitjana i venia carregada d’un doble sentit eròtic. Però aquest sentit ja s’ha perdut i per tant la idea és la que transmet a la majoria de gent. I en aquets moments és prou innocent. El nostre equivalent seria començar la casa per la teulada.
Continuem en el regne animal per analitzar l’expressió que va néixer el segle XV “achter le chat en poche” o també “dans le sac”. Aquesta es fa servir quan es conclou un negoci sense tenir en compte tots els factors i mig a cegues i sense haver vist l’objecte concret que està en joc. La “poche” era el sac on la gent portava els diners en aquella època. Quan podem utilitzar aquesta frase feta? Per exemple si compréssim una casa per internet sense veure-la personalment. Mal assumpte perquè ens podrien donar gat per llebre.
I com a bons veïns que som, els francesos també pensen que una persona molt orgullosa és un “paó”. Per això diuen “être fier com un paon“. Pel que sembla l’exhibició de les seves meravelloses plomes ha fet enveja sempre als humans que consideren aquest animal orgullós…
Per acabar amb l’animalari d’avui, una darrera frase feta “quand le chat n’est pas là, les souris dancent” que traduïda és “quan el gat no hi és, els ratolins ballen”. Una típica situació per exemplificar-la seria uns pares que marxen de cap de setmana i deixen els fills sols casa. I què fan els fills? Doncs una festa ben sonada, ja us ho dic! Ara, ja cal que després netegin bé el pis perquè sinó els acabaran enxampant! Això és el que va passar a un conegut i la seva germana a Anglaterra. Van aprofitar que els pares no hi eren per organitzar una festa al pur estil de Holywood i es van fer un croquis i tot de com estaven les coses per poder-ho deixar tot després ben endreçat. I realment la casa els va quedar com si no hi hagués hagut més que els dos germans. Tanmateix, havien oblidat un petit detall, perquè al jardí de la casa, els pares hi van trobar un gran escampall de tasses que van delatar la malifeta dels fills. Crec recordar que el meu conegut em va dir que els pares no els van renyar. Es veu que la casa l’havien deixada com una patena i no van gosar. I en part ja devien tenir prou clar quan van marxar que “quan el gat no hi és els ratolins ballen”. Bona setmana a tots!

El Nadal a Anglaterra i l’esperit de l’alcohol…

IMG-20171228-WA0006

Ara que ve Nadal em venen sempre unes ganes enormes de viure aquestes festes tan tradicionals i familiars de la manera en què es viuen en altres països. Com que una de les grans sorts que he tingut en aquesta vida ha estat poder tenir amics de fora, sempre m’ha resultat curiós saber què fan ells pels Nadals. I certament els anglesos i els seus tiberis m’han atret des de fa molts anys. Potser algun dia podré tenir la sort de viure aquestes dates a la gran illa!
Si nosaltres pensem en Nadal segur que no el podem desvincular dels torrons ni tampoc del caga-tió. Quan els britànics pensen en el 25 de desembre una de les coses que els venen al cap són els Christmas crackers, uns petards amb forma de caramel que inauguren l’àpat familiar.  Els podeu veure a la foto que m’ha enviat en viu i en directe el meu amic britànic. La tradició és que dues persones estiren les dues puntes del caramel amb força i quan es trenca, el que guanya és el que té el cantó més gran del caramel. Es diuen crackers perquè dintre dels embolcalls hi ha un petit petard que sona en esquinçar-se el paper. I dintre de la gran llaminadura d’enganyifa hi ha una corona de rei de paper, una endevinalla, que per regla general sol ser molt dolent, i una espècie de sorpresa. Per exemple, una de les endevinalles que s’hi poden trobar és “what’s the oldest part of a clock?” The second hand!. Tradueixo per si algú necessita ajuda: Quina és la part més vella del rellotge? La busca petita. En català no funciona perquè la busca petita no s’anomena com en anglès la “segona mà” i per tant no podem fer el joc de paraules.
Són molt típics del dinar de Nadal britànic els mince pies, uns pastissos que semblem unes mini Quiches Lorraines però versió dolça i alcoholitzada. Porten fruits secs i algun tipus licor dintre i serveixen per obrir la gana i posar de bon humor les famílies britàniques que celebren el 25 asseguts a taula durant hores—com nosaltres si fa no fa— però amb potser més alcohol a l’estómac.
Generalment i per anar-se deixant anar, a Anglaterra la beguda que acompanya l’àpat de Nadal és el mulled wine, que no és una altra cosa que el Glühwein alemany, el vi calent amb espècies que es pren als mercats de nadal i sense el qual seria impossible aconseguir veure totes les parades sense patir congelació de les extremitats. El mulled wine anglès, com el Glüwein, es prepara escalfant — no bullint— vi negre amb pells de taronja i cítrics com la llimona i afegint-hi espècies dolces com la canyella. Amb el vi de Nadal calent al cos els anglesos són uns campions aconseguint digerir el seu dinar altament nutritiu. La menja per excel·lència és el gall d’indi, que se sol fer farcit al gust de la família consumidora. Per guarnir la bèstia i que no quedi tan desprotegida a la taula, se l’acompanya amb cols de brussel·lès, patates guisades, castanyes guisades també i els pigs in a blanket— literalment porquets en una manta— que no són res més que bocins de salsitxa Frankfurt, sovint embolcallada amb formatge, i amb una pasta que l’envolta similar a la del croissant. Opcionalment poden portar bacó també. Per remullar la vianda hi posen una salsa anomenada gravy que es fa amb el suc concentrat de la cocció de les carns. Per si algú encara es pot aixecar de la taula després de la ingesta de tot això, per postres, mai millor dit, es menja el Christmas pudding, una mena de panettone molt més tou, esponjós i nutritiu ple de fruits secs com les panses i regat amb molt de licor. De fet se sol servir a taula tot flamejant-lo.
Moltes famílies també preparen el Christmas cake, que sol ser una base de pa de pessic banyada amb licor. I sort que es menja prou consistentment durant el dia 25 perquè amb tot l’alcohol que conté l’àpat, els anglesos podrien acabar ben torrats.
Com ja sabeu que tinc amics de molts llocs, un d’ells és un anglès molt eixerit i molt crític amb el seu país natal. Sempre m’ha explicat que pels britànics, l’autèntica amistat se celebra bevent fins estar borratxo perquè només en estat d’embriaguesa podem conèixer la persona veritablement. Serà allò que els romans anomenaven “in vino veritas”. Com més alcohol consumim, més ens desinhibim i més surt el nostre “jo” autèntic perquè generalment portem posat el nostre filtre emocional tota l’estona. És cert que aquesta droga líquida legal fa estralls a tot el món. Els alemanys mateix tenen una dita que fa “je später die Nacht, umso schöner die Gäste”, és a dir, “com més tard per la nit, més macos són els convidats”. Òbviament fa referència a que com més begudes s’han consumit per la nit, més capaços som de veure-ho tot i a tots amb bons ulls.
Bé però això passa en celebracions nòrdiques. Aquí nosaltres brindarem amb el nostre cava i gaudirem d’un bon àpat familiar sense haver de cometre excessos perquè, al cap i a la fi, amb el ritme de vida que portem, gairebé només ens podem entaular amb tota la família per Nadal.
Nois. Encara ens queden unes quantes celebracions en període del solstici d’hivern. Gaudiu-ne al màxim que estem a punt de canviar l’any i necessitem energia per rebre el 2018. Una abraçada a tots!

 

 

Expressions curioses del francès (I)

 

IMG-20171220-WA0008[1783]

 

Avui per primera vegada escric una entrada sobre una llengua veïna i preciosa que tenia, he de reconèixer, un pèl oblidada fins fa cosa de mig any. Endevineu quina? La francesa! I sí, des de fa uns sis mesos tinc el privilegi de tenir contacte amb aquest idioma melodiós i absolutament dolç capaç d’embolcallar infinitat de conceptes de la manera més tendra possible. Un anàlisis superficial ens de tres llengües europees ens permet extreure conclusions encertades sobre cadascuna d’elles. Per exemplificar-ho us diré que l’anglès és una llengua que té l’enorme capacitat de dir moltíssim en breu. Hi ha una quantitat esfereïdora de paraules monosíl·labes, cosa que permet ser fluid i ràpid. Pensem en el concepte de la posta de sol, que en anglès és el “sunset”, increïblement curt i eficaç. El podríem anomenar “el posar del sol”. El mateix fenomen en alemany s’anomena“ Sonnenuntergang” i esdevé així una llengua altament descriptiva i científica. “Sonnenuntergang” vol dir exactament “L’anar cap avall del sol”. Molt encertat. El francès en canvi anomena al concepte “le coucher du soleil” és a dir, el “anar a dormir del sol”, absolutament metafòric i per a mi, romàntic.
Una de les coses més interessants del francès, com en d’altres idiomes, són les frases fetes. I fa dues setmanes vaig tenir l’oportunitat que un belga me’n ensenyés unes quantes de molt útils i absolutament simpàtiques que ara vull compartir amb vosaltres.
La primera i gairebé la més original d’avui és “couper les cheveux en quatre”, Literalment “tallar els cabells en quatre” que s’utilitza quan fem les coses molt més complicades del que ja són de per si. Equivaldria a l’expressió castellana “rizar el rizo” que també té a veure amb cabells.
També relacionada amb els cabells hi ha una frase feta que diu “tomber comme un cheveu dans la soupe”, és a dir, caure com un cabell a la sopa, que designa aquella situació tan extremadament desagradable en què “posem la pota fins al fons”, ja sigui perquè hem dit quelcom desafortunat o perquè som inadequats en una situació determinada. Si, per exemple, en un sopar d’empresa anem massa arreglats i veiem que tothom va en texans i que donem la nota, doncs llavors haurem “caigut com un cabell a la sopa”.
Curiós és també que l’alemany tingui una expressió similar a aquesta “ ein Haar in der Suppe finden” “ trobar un cabell a la sopa” que té un sentit completament diferent perquè vol dir veure sempre les pegues a tot, és a dir, ser un aixafa-guitarres i un pessimista nat. Els francesos en aquest sentit dirien “ chercher la petite bête” buscar la bèstia petita.
Una altra expressió que m’abelleix moltíssim i que s’assembla a una que ja coneixia de l’alemany és la de “avoir un chiat dans la gorge” que vol dir traduïda literalment “tenir un gat a la gola”, cosa que passa quan tenim veu de rogall perquè estem refredats. Jo el tinc sovint el gat. O el gripau, perquè els alemanys ho anomenen “ein Frosch im Hals haben” tenir un gripau a la gola, i com a bons parents germànics els flamencs ho anomenen també “ een kikker in de geel”. Sembla impossible oi? quina similitud hi ha de vegades entre les llengües!
Una de les coses que més m’agrada del meu contacte més intensiu i recent del francès és que estic descobrint que l’anglès ha calcat moltes coses del francès. Per exemple en l’expressió “nouer les deux bouts”,” lligar els dos finals” que té el seu equivalent anglosaxó “make ends meet” i que vol dir estar en la situació en la que s’han de fer molts números per arribar a final de mes. I en francès hi ha una frase feta equivalent a aquesta per designar la mateixa situació: “tirer le diable par la queue” és a dir, “estirar el diable per la cua”. No us sembla molt simpàtica aquesta expressió? Serà que jo l’he de menester sovint! I suposo que vosaltres també ho notareu a final de gener després de tots els tiberis i compres de Nadal.
Els que ja em coneixeu ja sabeu perfectament que jo no necessito ni àpats ni regals. A mi em fan feliç petites coses de la vida com els tresors lingüístics que descobreixo de tant en tant i que comparteixo amb vosaltres, i les xerrades amb els meus amics amb qui visc, sovint a distància, part de la meva rutina diària. Aquests no em poden faltar! Com tampoc em podria faltar aquest amic belga tan intensament especial i responsable del meu modest progrés en llengua francesa i a qui li dec la bonica foto del blog d’avui. Gràcies Yves!
M’acomiado aquesta setmana tot desitjant-vos un bon Nadal envoltats del qui us estimen i a qui estimeu. Ja sabeu que l’amistat no té preu! Bones festes!

 

Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.

20171128_205417

 

Fa uns anys vaig llegir un article de Cristina Sánchez Miret al Periódico que s’anomenava “de Kafka a las vacaciones”. En ell s’explicava la dantesca solució que van trobar les caixeres d’un supermercat a Xilè, que havia decidit que les empleades no podien anar al bany durant la seva jornada laboral de nou hores. Sense poder evitar haver de fer les seves necessitats les treballadores van haver de començar a fer servir bolquers. Cristina Sánchez esmentava en el seu article que les males condicions laborals eren, desgraciadament, tan habituals fins i tot al nostre país, entès en aquest cas com Espanya, que només eren notícia si provocaven situacions rocambolesques com la de la cadena de supermercats Santa Isabel.

D’ençà de l’article han passat uns anys i s’ha de reconèixer que les condicions laborals al nostre país s’han deteriorat de manera significativa com a resultat d’una política de dretes que afavoreix els empresaris. El curs passat es va aprovar una resolució per la qual un centre educatiu pot, per exemple, acomiadar un treballador que ha estat fora de la feina diversos cops en un any per malaltia, encara que sigui baixa mèdica, si aquesta és inferior a 3 setmanes. Resolucions com aquesta provoquen no només la indignació dels treballadors, que són el motor de l’economia, sinó que contribueixen, a passes agegantades, al deteriorament de la salut dels treballadors.
Com a empleada d’un centre educatiu en relació amb companys i companyes a altres centres puc exemplificar l’extrem al que s’ha arribat en el món de l’ensenyament.
Sense anar més lluny, una escola de Barcelona va tenir tres baixes per pneumònia en un sol hivern. En adonar-se el departament de salut que els tres malalts pertanyien al mateix centre hi va fer passar una inspecció ràpida.
Com que la sala de professors no disposava de ventilació natural adequada es va ordenar una neteja dels filtres dels aparells d’aire condicionat de les sales de professors, així com una neteja química de les sales, per evitar més contagis.
Per si fos poc insalubre que una sala de professors no disposi ni de llum ni de ventilació natutals, resultà que el remei fou gairebé pitjor que la malaltia.
L’escola contractà una empresa per dur a terme la neteja de la sala de professors però sembla ser que va fallar i en va contractar una altra per complir amb la normativa de maner més ràpida. Enlloc de desinfectar amb químics la sala de professors el divendres i mantenir-la tancada tot el cap de setmana com s’havia recomanat, la neteja es va fer entre setmana i els productes químics encara estaven en actuació quan el professorat començà a treballar al centre l’endemà. Pel que en sé no va haver cap queixa ni reclamació dels treballadors de l’escola, probablement perquè a aquestes alçades ja poca gent gosa queixar-se. Total, tots sabem que les denúncies es deuen arreglar amb feixos de diners. Si algú creu en la justícia que aixequi el dit.
Lamentable és també la situació en què es trobà un treballador xilè del sector de la restauració fa prop de mig any. Aquest és un cas que he viscut de prop perquè és un conegut del barri que treballava a un local de la zona on visc.
El noi de 47 anys d’edat treballava de cuiner en un restaurant fosc i ombrívol i es passava el dia al local des de que l’obria, cap a les dotze del migdia, fins que el tancava a la una o dues de la matinada. Per tenir-lo més disponible, la propietària del restaurant li havia facilitat un pis a l’edifici on hi havia el restaurant. Tot un detall que no ho era tant si sabem el que va passà a continuació. El conegut en qüestió patia de dolors d’esquena molt forts i al final li van diagnosticar una hèrnia discal que va caler operar. La propietària del restaurant però, no fou capaç de trobar cap altre treballador que fes tantes hores encofurnat en aquell local de mala mort i acabà obligant el noi a incorporar-se a la feina abans del que ell bonament havia d’haver fet. Com a conseqüència d’això el van haver de tornar a operar.
Per sort allò fou la gota que féu vessar el got i el xicot va entregar la carta de comiat a la seva patrona. D’allò ja fa uns mesos i el restaurant ha tancat perquè l’empresària no ha pogut trobar ningú que faci tantes hores per la misèria de salari per la que treballava ell. Bé, suposo que ha pogut tancar perquè ja ha fet prou caixa durant anys amb el que s’estalviava en un sou com cal amb el meu conegut.
I com que els que estem sota de tot ens envoltem dels de sota de tot, el millor amic del cuiner esmentat també podria escriure un article sobre l’explotació laboral. L’home del que parlo es dedica a fer instal·lacions elèctriques, de paleta, de pintor i de manyà, i serveix per tot una mica. O molt. El coneix tot el barri perquè treballa amb la calma però acaba les coses bé i és realment amable. Feineja, entre d’altres, per un propietari de diversos edificis de Barcelona que els lloga a gent com jo.
Fa un any va començar a treballar en la reforma d’uns baixos que s’havien de convertir en loft per a rics. Es va passar setmanes per netejar el pati ple de porqueria acumulada durant anys i rascant les parets del local per deixar l’obra vista. Per fer-ho va haver de menester una màquina que va pagar de la seva butxaca. Quan ja portava més d’un mes treballant sense veure ni un duro, li demanà al propietari dels edificis els diners per la broca i el seu sou. El senyor li contestà amablement que pagaria quan pogués i que aquell dia no li podia donar els diners de la broca perquè no portava res sobre.
Cal demanar-se com pot ser que gent amb aquestes galtes, dels que se sap que tenen diversos edificis de vàries plantes amb inquilins que paguen entre 650 i 850 euros al mes, siguin capaços d’engalipar treballadors com l’amic del cuiner. Es veu que com més ric és el propietari o patró, menys conscient és de que la gent “de sota” com ens anomeno als del meu club, treballa per viure i per cobrir unes necessitats. I el pitjor dels casos és que en els darrers dos anys, el temps de descans del treballador ha minvat molt perquè es demana, amb la gastada excusa de la crisi, que fem un esforç amb extres perquè altrament “l’empresa s’ensorra”.
No us vull enganyar. A mi també me l’han “colada” infinites vegades en aquesta vida en totes i cadascuna de les empreses per les que he treballat i en diversos països. I tot i que crec que el treball dignifica, i estic a més convençuda que no podria viure sense treballar, he de reconèixer que el que més em dol, és que no s’entengui que per rendir, els empleats han de poder descansar.
I descansar vol dir també tenir temps entre una jornada laboral i l’altra per pensar en les seves coses, per les seves activitats de lleure, les seves amistats i pel seu repòs, tan necessari per conservar l’estat de salut física i mental.
Malauradament veig al meu entorn una tendència al menyspreu dels drets del treballador. M’entristeix pensar que ens vanagloriem de viure en una societat avançada però sovint els de sota som uns esclaus. Quanta gent va pel carrer amb el mòbil responent correus de la feina en el seu temps lliure?
Quan la meva mare era jove i treballava de secretària, a l’hora de plegar marxava a la residència i ja no pensava més en la feina fins l’endemà. Ningú li embrutava l’espai mental lliure i propi amb WhatsApps que li recordessin l’entorn laboral que vivia cada dia.
No obstant la situació ha canviat i ara, la immensa majoria s’ha acostumat a estar a disposició de l’empresa vint-i-quatre hores al dia.
Tot plegat un panorama esfereïdor que ens ha de fer reflexionar. Hem de sotmetre sempre la nostra salut i sacrificar el nostre temps de lleure per satisfer els empresaris golafres o podem d’alguna manera fer valer allò que en un principi són drets fonamentals?
Si hi ha unes lleis que realment estan per protegir els nostres drets i tots sabem que hi són, com és que ens em acostumat a que no calgui respectar-les fins al punt que tenen el mateix valor o menys que el paper higiènic?
No en tinc la resposta. Us deixo amb la pregunta per si algú s’anima a obrir la boca i donar la seva opinió… tot i que ben pensat, sotjats com estem pel senyor google potser acabarem a la presó per fer-ho!

 

Endevades, blastomar i esbarrellat.

20171126_191133

Aquest dijous pre-nadalenc, us vull apropar, de nou, un parell de paraules catalanes que potser no coneixeu, o que si coneixeu, heu oblidat utilitzar. Als mots cal treure’ls la pols de tant en tant, i si algú comença a emprar-ne un que als altres ens sembla útil i original, llavors pot esdevenir popular i l’haurem rescatat del pou de l’oblit o fins i tot de la desaparició. Rarament som conscients de que moltíssimes expressions de les que fem servir s’han posat de moda perquè algú les ha utilitzades a un anunci i ens han agradat. Òbviament, cap de nosaltres té el poder de persuasió dels mitjans com la televisió o l’internet, però no podem descuidar el nostre granet de sorra, i per tant, us animo a reciclar paraules arraconades que ens caldran si no volem repetir massa el de sempre.
La primera d’avui és l’adverbi endebades que de ben segur serà molt aprofitable per tots, perquè a tots ens passa, per desgràcia, que fem les coses endebades, és a dir, inútilment. Jo fa poc vaig fregar el terra de la cuina endebades, perquè una hora després em va caure el cafè pel terra i vaig haver de netejar-ho tot altre cop. Endebades pot substituir la frase feta “ en va” acceptada de ple pel valencià. Com a professora, sovint corregeixo els treballs dels meus alumnes endebades ja que després, ells no es miren la correcció i fan el mateix error inútilment. I no us ha passat mai que feu la bogada, l’esteneu i de cop plou a bots i barrals quan sou fora i heu de tornar a posar la rentadora? Doncs això és fer feina endebades. I quan us passa això segur que us agafen ganes de blastomar. Aquest verb vol dir “blasfemar”, que fem, adesiara, sense mala intenció quan les coses no ens surten prou bé.
La següent paraula d’avui resulta curiosa per allò que ja he comentat sovint del grau de sofisticació que poden arribar a demostrar les llengües com la nostra.
Es tracta de l’adjectiu esbarrellat o esbarrellada que s’aplica a les cares magres o grogues o magres i grogues alhora. Com podeu imaginar designa un rostre d’aspecte poc saludable com pot ser el nostre després de passar per uns nervis considerables que ens han tret la gana i la son. És un adjectiu original i molt específic que espero que no us hagueu d’aplicar mai referit a vosaltres mateixos.
I com que ja estem tots pensant en els darrers preparatius pel Nadal només cal desitjar-vos que no aneu de botiga en botiga endebades per no poder allò que us faci el pes per regalar. I que no comenceu a blastomar quan veieu les cues immenses de gent a determinats locals d’alguns centres comercials de la ciutat. I tot per satisfer la nostra necessitat de regalar i que ens regalin quelcom. Potser algun dia m’animo a escriure un post sobre si aquesta tradició del Nadal només serveix per fer-nos gastar els pocs diners que ens queden després de pagar el lloguer, l’electricitat, que per cert han tornat a apujar de nou, l’aigua i la teca. I és que amb els pocs estalvis que ens queden, la gent normal com jo necessita que li enviïn missatges subliminals de compra per tal d’acabar gastant els diners de vegades endebades.
Però que res ens tregui la il·lusió del Nadal que per mi és el banc d’aliments, la joguina solidària, la Marató de TV3, que en les iniciatives similars els veïns de la península ibèrica es queden ben curts, i si us seré sincera, sí per a mi també és la grossa de Nadal que em permetria anar menys ofegada del que vaig ara… I si no em toca si més no m’hauré passat tot un mes fent volar coloms!
Ai! Què bonic és somniar! Bona setmana i bons somnis!

 

Goodbye Europe!

20171126_210025[1636]

I have been reluctantly thinking of writing the post I am writing now for quite a long time. I suppose the disappointment about the European “project” I was sold as a young, dynamic and naive teenager has been growing with the years and reached its highest peak after the events of October the first in Catalonia.
But let me go back in history to the time “Spain” started campaigning for the EU. In those days people were talking about the “Europe of the nations” not the Europe of the states, which were and are, from my modest point of view, an ugly leftover of the colonial times when some countries claimed the right to patronise others. The Europe I used to believe when I was 16 and 17 was one that respected nations and minorities within nations, that allowed people from certain countries to keep their identity and language, way of thinking and the right to decide about their future. I did feel back then, and even more so now, that Catalonia or the Basque country are pretty distinct from the rest of Spain and, therefore, my dream was a united Europe in which each “nation” was considered as such.
The most attractive point about that megalomaniac project called “EU” was the fact that, according to the agreements, citizens of any of the countries that were in the treaty could move freely from country to country and work in any of them.
Nothing, as I found out later, was further away from reality as that. I reckon the general laws of the EU were only enforced to ensure big companies can move transport merchandise and products saving a lot of money from taxes. But for the insignificant citizen, the treaty has turned out to be mere paper.
My first big disappointment started with my experience in Germany, where I moved to improve my German and maybe start a degree at university. But after a 3-month stay I was sent a very formal and direct letter reminding me of the fact that I should leave the country cause I was not in possession of a residence permit. Residence permit. What was it? Was I supposed to have one as a European citizen? Of course I was. I found a sort of job to support myself and when I wanted to register to start a degree in Germany I had my next problem. I could not get my resident permit to become a student if I was working. I needed a work permit but then I wasn’t allowed to study.
It took me a while to understand the core of the problem and even longer to work out a solution. After hours and hours of standing in line at the “Auslandsamt” in Berlin and several days to enquire all the information needed, somebody was explicit enough about it. If I wanted to become a student at university I was supposed to have a regular income- coming for instance from my family- to live from. But work was still forbidden.
The solution to the problem was letting all my family send a big sum of money to my bank account in Germany to make it shiny enough to show it to the authorities. Then I was given the residence permit that entitled me to register for the University exams. Indeed I had to pass them cause, of course, my Spanish level had to be put to a test. I fully understood that.
Needless to say when you get your permit as student ,you can start working pretty easily cause Germans had, back then, the rule that they could hire students and pay them up to 600 DM a month – 300 euros- without having to settle the regular taxes. Students lived for years and years as such with low wages and state money for learners and were not particularly keen on finishing their degrees early. They knew very well some might face difficulties to find a job.
Anyway, I managed to finish the degree- working with the “Lohnsteuerkarte” at first- then as a freelance teacher.
The second big surprise came when I got to know my second German boyfriend who was working in the Finance Ministry . He had to watch over the state aid distributed to private companies in the region of the former GDR. Not only did Spain receive great sums from the EU to trigger the economy of the poorest regions that never really recovered, but also Germany, which took pride in contributing to a big extend to fund, was drying up money collected from all countries. Training programmes in East Germany started but only took place partially, as I suppose it might have been the case in other countries. Private institutions got the money to give future workers six hours of training but they only received four hours instruction. I have never had much faith in Spain cause it has always been corrupt, but finding such a behaviour in Germany was a hard blow for me.
My then boyfriend made his way to the European Commission with the help of the Ministry of Finance. He was becoming an inconvenient worker in Germany since he kept on discovering cases of illicit state aid. So he was sent to Brussels as a national expert, enjoying all the advantages of the EU bureaucrats such as a double salary. His job there seemed irrelevant even to himself.
I had to witness the waste of time and money myself. My boyfriend was German and his level of English was intermediate. He was expected to write the reports in English and then, other employees translated the reports into German again. Completely nonsense! After a while in Brussels I came back to Dresden where I finished my degree and decided to head for Barcelona in 2004.
My big surprise was that nobody, really nobody, could accept my German University degree and I had to go through a long procedure that involved money in translations and time to get it authorised so that I could work in my own country. I kept on wondering what was true about the whole EU project. In 2004 it was already clear to me the EU was only good for big enterprises to save money in the tolls, but as far as citizens were concerned, it wasn’t much help.
I reckon the final disappointment was after the events of the 1st October 2017 in Catalonia. We held a referendum to find out how many people would support independence. The referendum was, according to Spanish constitution, not legal. Well, the PP finances the party by means of ways that are not lawful and against the constitution too but, indeed, those who rule the country make the laws and enforce them only if it suits them.
Voters were dragged outside of polling stations with violence, thrown downstairs by armed policemen and citizens were intimidated by the authorities to prevent them from voting. VOTING FOR HEAVEN’S SAKE! Something engraved in all our democratic minds and hearts. We vote the representatives in our schools, the speakers in the buildings we live in, as a teacher we vote whenever we can,t find an agreement on whether to give a pass to a certain student or not. Are we going to be now hit by policemen to do so? Did we commit a crime for voting? How many times have rulers changed the constitution? Every time it suits them is the answer.
And what was Europe’s reaction to the undemocratic and dictatorial behaviour from Spain? Look away.
Europe has always taken pride in its pillars based on fundamental rights. It recognises the right to self-determination. It “supposedly” stands up for civil rights like freedom of speech. But we have had our Catalan politicians, voted democratically, imprisoned and our Parliament dissolved under the blessing of a Europe full of those fat cats that need to maintain the status quo no matter what. Game over. There are no real “moral” or ethical pillars sustaining the EU. It’s only big concerns and multinational companies that decide on the future of countries and citizens. And we, neglectable part of society, only exist to pay taxes to feel protected against evils that only those on top invent.
The first of October I was too busy to defend the right to vote to think of something else. But I have had enough time to reflect on what has happened till now. The 8th of October Europe died for me. And so did the dream that some politicians, and most certainly the big companies pulling the strings behind them, wanted to sell to me.
As far as I am concerned I’d better be living here among my people, cause there is no such thing like a European law that is going to defend my rights. When I cross the border I am even less valuable than here. I will have to stand up for my rights with the help of my friends, those at the same level and not over me. They, believe me, don’t care about whether I am an European citizen or not. People have always found ways to overcome barriers and borders when they feel empathy. It’s countries and their governments that have a special interest in building walls and I personally feel personal interests and socio-economic level makes us feel a boundary or hostility towards people much more that the piece of land they have been born in. So to start thinking positive I have to stop worrying about treaties that have been signed by politicians I don’t even know. I want to bid Europe farewell to become, for real, a world citizen willing to establish boundaries with anybody capable of standing up for basic human rights such as respect and also to start from scratch in any country where I feel those human rights are guaranteed!

 

 

Xarbotar, llostrejar i atzagaiada.

20171124_173536[1627]Donant un cop d’ull a la darrera entrada del blog que vaig dedicar a les paraules catalanes, m’he adonat que des de meitat d’agost no us he tornat a escriure res dels nostres petits tresors lingüístics mig oblidats. I això que el català i el seu ús ha estat en la meva ment més que mai, per motius obvis, des del mes d’octubre. No he deixat de cantó la nostra llengua ni molt menys. Per això aquesta setmana us vull apropar tres mots interessants que fan palès com de ric és el català. El primer és un d’aquells verbs que vaig haver de cercar al diccionari la primera vegada que el vaig llegir perquè no l’havia sentit mai. Es tracta de “xarbotar” o també “xarbotejar” i que es refereix a l’acció d’agitar-se un líquid de la superfície d’un recipient quan se l’ha sacsejat. Ni tan sols m’havia passat pel cap que hi pogués haver un verb per això en el nostre idioma i en castellà només equival a “agitarse”, és a dir, la nostra variant més coneguda. El que més m’abelleix d’aquest verb és la seva fonètica perquè és potser una onomatopeia. Es podria fer servir en sentit metafòric referit als sentiments i, així doncs, una vida “xarbotant” d’emocions seria una existència en què qui ha força il·lusió, alegria, desconsol, aflicció i en general, tot allò que ens fa sentir éssers humans vius. De fet, probablement no és gaire bo que les emocions restin quietes sempre, perquè podem arribar a pensar que no hi són o que no les sentim. Certament en altres idiomes apareix la comparació entre l’estat de les emocions i el comportament de l’aigua. En alemany se sol dir que “stilles Wasser sind tief”, és a dir, que les aigües quietes són profundes. Els germànics doncs creuen que l’exteriorització dels sentiments és més aviat senyal de poca profunditat. Els russos opinen de manera similar i així ho expressà A. Marlinski amb la seva frase “ глубокие чувства редко проявляются имено потому, что они глубоки” Els sentiments profunds rarament surten a la superfície perquè són això mateix, profunds. Bé, jo em quedo amb la idea que de tant en tant cal sacsejar-los i fer-los sortir a passejar una mica. Amagar-los sempre no és del tot saludable però això ja ho deixo pels psicòlegs.
La segona paraula d’avui també és un verb en què penso sovint quan em llevo. Es tracta de “llostrejar” i significa fer una claror fluixa durant la matinada quan s’aixeca el sol, i per la nit, quan ja va desapareixent. Com que quan vaig a la feina em llevo a dos quarts de set i a l’hivern és encara fosc, els dies que tinc la gran sort d’obrir els ulls i comprovar que ja llostreja em sento doblement contenta. Per una banda perquè no m’ha calgut interrompre el son amb l’alarma del despertador arrencant-me del meu món de ficció, i per altra perquè vol dir que em llevo suficientment d’hora per aprofitar tot el dia. A més, quan llostreja en el moment en què em sona el despertador, és quan ja definitivament puc dir que s’acaba l’hivern i s’apropa la primavera. I que consti que no em desagrada la època de fred, però és que llevar-se quan és de nit fa molta, molta mandra!
El darrer petit tresor lingüístic d’aquesta entrada de blog és un substantiu que desgraciadament m’ha vingut molt sovint al cap des de principis d’octubre cada cop que he engegat la televisió i he vist les notícies. La paraula és “atzagaida”. En el seu sentit més primitiu designa un cop que es dona amb una llança curta i lleugera. Evidentment si “atzagaiada” no tingués també un sentit metafòric molt probablement hagués caigut en complet desús. No obstant, també significa acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna, i és un sinònim de bajanada o disbarat. I bé, tot i que tots anem sempre amb peus de plom, de vegades no podem evitar fer alguna atzagaiada. En definitiva som humans i no sempre posem la lògica i la raó per davant de les emocions i els impulsos oi? En fi. Jo us desitjo una setmana en què pugueu veure llostrejar el cel al capvespre i no al matí, tingueu prou temps per entretenir-vos contemplant com xarbota el líquid dels vostres gots o de la banyera si en teniu i podeu omplir-la per relaxar-vos-hi una estona, i sobre tot, una setmana en què no hagueu d’aguantar atzagaiades de ningú…

Amor virtual (IX)

20171019_184954[1577]

El Joan no s’havia esperat pas gaire d’aquella cita amb la Carol i per tant va fer un esforç mental per tal d’imaginar-se el pitjor dels escenaris i no emportar-se una gran desil·lusió. Pensà en la Carol posant cara de circumstàncies en veure’l, també li vingué al cap que potser no tindria cap tema de conversa i ella voldria marxar cap a casa amb qualsevol excusa. Se li va acudir fins i tot que ella podria ser molt diferent a la noia de la foto. Potser s’hauria engreixat engolint llepolies tot el dia per calmar l’ansietat que deia que patia per la feina, o potser semblaria molt més gran que a la foto. De fet, segons la imatge, la Carol aparentava menys edat de la que tenia. Al Joan no li hagués estranyat que ella escollís la fotografia més afavoridora de si mateixa per atreure l’atenció del personal. Però realment era algú que tanta necessitat tenia de companyia?
Aquell divendres fresc de tardor primerenca se li havia fet d’allò més curt. I això que les darreres dues setmanes havia après què volia dir avorrir-se se debò. Però entre el massatge del matí, netejar el pis, fer la bogada i acabar de llegir la novel.la que s’havia emportat de la biblioteca, no va tenir gaire oportunitat de preparar-se les frases d’emergència en cas que la companyia de la Carol se li fes per algun motiu ingrata. Era una possibilitat remota però existia. I si ella era similar a la Marta aquella del xat i li semblava antipàtica de seguida? Bé havia de pensar en sortides de fugida, no? A les sis en punt va sortir de casa i va agafar la bicicleta fins al parc de la Ciutadella. Era l’indret que havia triat la Carol i a ell li va semblar bé perquè el vehicle de dues rodes encara no era del tot apte per una zona lumbar a mig recuperar. Per tant no volia haver de fer grans recorreguts encara. Havien quedat a tres quarts i entre deslligar la bicicleta, pedalejar fins al parc i trobar un aparcament on lligar-la, poc li va faltar per arribar tard a l’entrada del parc que quedava just davant de l’arc del triomf. Va deixar la seva fidel companya al lloc reglamentari i va donar unes passes fins a la porta. El que primer albirà el Joan fou la mitja melena negra de la Carol brillant al sol. Estava convençut que era ella però no li va semblar digne apropar-s’hi per darrere. Per això va caminar fins estar davant d’ella i llavors li somrigué. Els enormes ulls foscos d’ella van guspirejar però amb timidesa, no pas amb la irreverència de les noies que se senten massa segures de si mateixes. Aquell rostre clar i emmarcat per la cabellera fosca recordà al Joan el conte de la Blancaneus.
— Carol? — Digué ell tot intentant imitar el seu somriure.
— Hola Joan! — Féu ella tot allargant-li la mà.
Es va quedar una mica sobtat perquè estava acostumat als dos petons. Tanmateix li va agradar que ella escollís aquella salutació més reservada.
— Com va l’esquena?
— Molt bé gràcies! Dilluns aniré al metge a buscar l’alta. Ja tinc ganes de tornar a la normalitat!
— I no preferiries uns dies més de descans?
— No! Ni parlar-ne, ja n’he tingut ben bé prou de fer el manta…
Tot i que en Joan no considerava que fos cap persona ni interessant ni especial, la Carol va aconseguir fer-li suficients preguntes per sentir-se una estrella del pop. Mentre responia, l’anava observant. No tenia un caminar enèrgic sinó més aviat suau, com si no gosés trepitjar el terra amb massa força per no fer soroll. Conversava també en un to de veu baix que al Joan li resultà d’allò més agradable. La seva ex tenia la capacitat de fer rebentar el timpà de qualsevol ésser humà sense estar enfadada. I havia quedat de les explosions d’energia incontinguda força saturat. La delicadesa de la Carol el relaxava. Al cap d’una estona va aconseguir girar la truita per poder preguntar ell el que li interessava. El sorprengué el grau de modèstia de la Carol perquè no era gens fingit. Es considerava una noia senzilla i allò li va cridar l’atenció al Joan de seguida.
I li seguia cridant l’atenció dos mesos després d’aquella trobada de la que, segons es van confessar uns dies després, ni l’un ni l’altre havien pensat que en pogués sortir res de bo. La Carol perquè esperava que en qualsevol moment el Joan resultés ser un Don Joan com el Sergi, i el Joan perquè assumia que algú del web de cites no li faria el pes.
No obstant, no va ser així. El Joan i la Carol van trobar l’un en l’altre la companyia desitjada que omplia els espais buits. Ella va aprendre a gaudir de les tardes i estones que tenia per si mateixa. Va continuar fent esport, reinventant la seva rutina diària, veient la Silvia més regularment que mesos enrere i quan quedava amb el Joan, retrobava l’escalfor de tenir un company. Ell tornava a tenir algú de qui ocupar-se cada dia una mica. A qui explicar-li la rutina diària encara que fos tan ensopida com la seva. I algú que sabia que esperaria la seva trucada. La Carol era un llac pacífic on un podia nedar relaxadament. No era un mar o oceà amb dies d’onades ferotges que fessin venir basarda als nadadors més temeraris. La Carol no donaria cap sorpresa. O si més no aquella era la impressió que en tenia el Joan. Tanmateix, encara de tant en tant es demanava si potser la Silvia, aquella noia híbrida d’equilibri exquisit entre l’extraversió i la introversió, entre l’energia i la calma, la serenitat i el dinamisme, si potser ella no hagués estat un complement més actiu per la seva vida. Però aquella tarda amb la Carol al parc el va fer canviar d’idea. La Silvia no hagués estat una dona adequada per ell. Una pastilla efervescent s’avorriria completament amb un anti Bruce Willis. I en tot cas la Carol havia entrat en la seva vida sigil·losament però de manera efectiva, perquè ja l’havia presentada a les seves dues filles i a elles la serenitat de la noia les havia encisat. La Carol preguntava molt i les feia sentir importants. I el Joan va desaparèixer del web de cites discretament. Dues setmanes després de la primera trobada amb la Carol es va donar de baixa. Ella, i això no li digué mai, ho féu tan sols dos dies després. Tenia molt clar que aquell món virtual era molt decebedor i no tenia ganes de perdre el temps. I això tot i que havia arribat a pensar que en tenia massa de temps! Però la relació amb el Joan li donava les estones de “família” que ella desitjava sense haver de renunciar també a estones lliures. Era la relació perfecta amb una persona al cent per cent compatible. I de fet, ell havia entrat de manera tant contundent a la seva vida que ella va pensar que ja era hora de presentar-li les seves amistats. Havia de començar per la Silvia, òbviament, que era qui la coneixia des de la seva època d’adolescent i l’havia vista passar per nombroses etapes: La de l’adolescent amb problemes familiars; la de la desorientada universitària que anà a viure amb la seva parella convertint-se en la primera de la promoció en haver de pagar lloguer cada mes; la de la jove amb problemes en la seva relació; la titulada universitària acabada de separar i buscant parella la de la Carol a la recerca i captura d’un noi per tornar a viure amb ell, i des de feia uns anys, la Carol independent que havia aconseguit una certa estabilitat econòmica però no emocional. Amb el Joan al seu costat inaugurava una nova etapa de la seva vida en què no hi podia faltar al seva millor amiga. Convèncer al Joan d’un sopar de divendres nit tots tres no va ser gens difícil. A ell li abellia conèixer gent nova i si era de l’entorn de la Carol, hi posava encara més interès. Aquell divendres havia plogut tot el dia i quan el Joan va arribar a casa d’ella, la va trobar a punt d’entrar a la dutxa per treure’s el fred de sobre. Es va arreglar mentre ell posava música d’ambient i se servia una cervesa. La Carol sempre comprava la marca que li agradava a ell per a les ocasions en què tenien un temps per passar plegats escoltant música, xerrant de temes d’actualitat o de foteses sense importància. Per relaxar-se i disminuir el grau de preocupació i tensió que s’anava acumulant durant tota la setmana.
Aquell vespre la Carol es va posar un vestit negre amb un estampat de colors que jugava perfectament amb ella. El seu cabell color carbó i brillant, tenyit només un parell de cabells grisos per donar un to més personal a la melena, encaixaven de manera fantàstica amb el seu rostre més aviat pàl·lid però amb galtes naturalment enrojolades. Amb el seu cutis blanc i aquells ulls negres emmarcats per llargues pestanyes, la Carol no necessitava maquillatge. El vermell de l’estampat del vestit li donava et toc de color que li calia. Quan va sortir de la cambra el Joan quedà enfavat. La Carol era exquisidament elegant sense ser ni ostentosa ni excessivament vistosa. En aquell vestit se la veia més fràgil que de costum.
Per celebrar la trobada de la parella amb la seva millor amiga, ella havia triat un restaurant elegant però de mitjà preu situat a ciutat vella, prop de la Via Laietana. No li quedava ni gaire lluny a la Carol, ni tampoc a la Silvia. La parella arribà puntual i s’assegué a la taula reservada. Ella se sentia com una princesa perquè durant molt de temps no havia anat a un restaurant d’aquella categoria. Sense la companyia adequada no calia esmerçar ni temps ni diners. Ara però la situació havia canviat finalment.
Estaven xerrant un davant de l’altre amb el Joan situat a la cadira des de la qual es veia la porta de l’entrada. De cop es va obrir i una imatge fresca i dinàmica aparegué il·luminant amb la seva espontaneïtat i frescor aquell indret elegant però també un pèl massa tocat i posat. El Joan es quedà, per segona vegada aquell vespre, sense paraules. La noia de la porta era la Silvia i un pressentiment el travessà com una fletxa esmolada. La Silvia donà un cop d’ull a la gran sala amb els seus ulls vius i de cop veié que la Carol girava el cap. L’expressió de la seva cara era incert. Què passava? Mentre es dirigia a la taula amb un somriure que volia amagar aquella sensació de preocupació que havia tingut feia un segon en veure la seva amiga, s’adona que coneixia l’acompanyant de taula. El Joan! El que havia estat client seu durant dues setmanes i fins no feia tant! Quina casualitat!

Quan arribà a la taula, donà dos petons a la Carol i l’abraçà abrandadament. Com per confortar-la per la incomoditat que li havia llegit als ulls feia uns segons. I si li havia llegit volia dir que era ben clara ja que els ulls negres de la Carol eren transparents com el plom. S’adonà de seguida que havia estat la cara de sorpresa del Joan que l’havia amoïnada. Potser seria millor aclarir aquella casualitat…
— Joan! Quina casualitat! — Féu ella de la manera més natural del món.
— Us coneixeu? — Demanà la Carol amb la seva inseguretat innata.
— Sí, i tant! — s’afanyà a dir el Joan. — La Silvia i els seus massatges m’han accelerat la recuperació!
— Home! No n’hi ha per tant! La inflamació hagués baixat per si sola!
Finalment la Carol somrigué. És el que volien tant la Silvia com el Joan.
— No m’ho puc creure! Ja us coneixíeu! I jo sense saber que les dues persones que més properes em són en aquests moments ja s’havien que l’altre existia! Increïble!
L’alegria de la Carol va quedar esvaïda en el núvol de dubtes del Joan. I com més estona passaven plegats més enterbolida era la seva percepció de la realitat. La Carol va quedar dissipada en la conversa animada de la Silvia, que amb la seva exuberant energia explicava els seus progressos musicals i que havia començat a fer un curs per ser guia turística. No li corria pressa però tenia ganes de tenir una altra titulació. La Carol quedà en segon terme mentre la Silvia portava la veu cantant i el Joan la interrogava. Aquella combinació prometia! No sempre li havia passat que a les millors amigues li caiguessin bé les seves parelles, o que les seves parelles no s’avorrissin amb les seves amistats. Però aquell no era el cas. La vetllada fou agradable i distesa. O això pensà la Carol.
Quan s’acomiadaren, la Silvia donà abraçades i petons als dos i agafà un taxi per marxar. Estava contenta de que la Carol finalment hagués trobat algú amb cara i ulls. La Carol s’acomiadà de la seva amiga dient-li que aviat havien de quedar per fer una cervesa “al local de sempre” per xerrar de les seves coses. Es delia per demanar-li quina impressió havia tingut d’ell quan el va veure per primera vegada a la consulta i ara que sabia que estava amb ella.
Dels tres el Joan va ser, decididament, el que menys eufòric estava. Finalment havia tingut l’oportunitat de conèixer la Silvia i de sopar amb ella. I no l’havia decebut el més mínim. Era la injecció d’energia renovada que el podia transformar. Que l’arrancaria de la seva monotonia per transportar-lo a un món de possibilitats noves i engrescadores en què ell no hagués pensat mai.
— Ei! — Digué la Carol veient que el Joan estava emboirat en els seus pensaments. — Dormiràs a casa avui?
— I tant! — Féu el Joan amb menys entusiasme de l’habitual.
Aquell divendres nit, amb la Carol entortolligada amb el seu cos i la seva escalfor al costat, el Joan sentí una fiblada de dubte. Era completament adorable. Una persona amb qui no tindria mai una discussió, a qui tot el que ell feia li semblava bé, que no li exigiria mai que fos Bruce Willis per estimar-lo. I estava content d’haver-la trobada en una ciutat tan gran i amb una vida tan entaforada de moments buits i sorolls, que no permet conèixer gent fora de l’entorn quotidià. La Carol era la calma i la serenitat. I era compatible amb ell. Això havia dit l’ordinador del web de cites. Però i si no hi hagués entrat mai? I si, senzillament amb aquell atac de ciàtica hagués conegut la Silvia sense que hi hagués hagut cap Carol a l’abast? I si no hagués tingut una pantalla d’ordinador per protegir-se? I si hagués gosat convidar la Silvia a passejar amb ell?
El Joan es començava a abaltir amb les imatges confuses de la pantalla de seu ordinador, dels missatges de whatsapp que intercanviava diàriament per no sentir-se sol i perdut. Tan sol i perdut com ho estava en aquell moment, en la foscor de la cambra sense la fressa de les notícies de les ràdios enceses properes a ell, sense els missatges fugissers en pantalles de gran o petit format , sense el núvol d’informació arribada per canals retransmesos que controlava la seva vida. Tant, que havia estat capaç d’escollir una persona per ell. I les pampallugues lumíniques de les pantalles protectores dels éssers vulnerables i fràgils com el Joan i la Carol desaparegueren només per unes hores de descans nocturn. L’endemà la seva realitat quedaria emboirada per la tempesta de pseudo-coneixement retransmès per mitjans electrònics. I el seu amor virtual, seguiria encès gràcies a la tecnologia que havia permès la seva relació i que, potser, havia impedit altres camins menys matemàticament correctes. I és que, de vegades, la tècnica ens pot fer arribar a la lluna però no ens deixa contemplar els núvols…

 

 

 

Amor virtual (VIII)

20171019_184954[1577]

La setmana que se li féu llarga al Joan, poc avesat a la ociositat, i el seu únic al·licient foren les xerrades amb la Sílvia acompanyades d’aquelles mans màgiques recorrent-li tot el cos, i les dues visites de les seves filles, que li enllepoliren les inacabables tardes en què les hores de lectura l’havien arribat a avorrir. En les gairebé dues setmanes de baixa que portava havia llegit més que en els darrers set anys de la seva vida. El dijous a la tarda el Joan es preparà per la seva cita amb la Carol com no ho havia fet mai. Anà al barber a tallar-se el cabell i es comprà una camisa nova. Res espectacular però faria el seu efecte. Els polos li donaven un aspecte massa descuidat. Arribà a casa i es posà a mirar una pel·lícula que havia tret de la biblioteca. Encara veia la televisió estirat per por a forçar massa l’esquena abans d’incorporar-se a la feina de nou.
La Carol en canvi tingué una setmana trepidant. Amb tres reunions a mig matí que li deixaren poc temps per avorrir-se o meditar durant les hores de feina. El dijous havia quedat amb el Sergi a la sortida de l’oficina. No sabia si havia estat ben bé una bona idea allò de veure’l sense tenir temps d’esbargir-se ni un pèl, perquè probablement ell la notaria força menys relaxada que en la primera cita. Havien quedat en el mateix bar en què sovint veia a la Silvia. A l’interior. Quan hi va arribar, ell ja l’estava esperant en una taula del racó. Per què hauria triat aquell lloc tan fosc?
— Hola Silvia! — Digué ell tot aixecant-se de la cadira com ho feien els homes que volien donar la impressió de ser especialment atents amb les dones.
— Hola Sergi. — Digué ella en un to sec. Potser allò de no deixar-se temps de desconnexió després la feina no havia estat la millor idea. Notà de seguida que li mancava un temps per relaxar-se i tornar a ser ella mateixa i no un agent d’assegurances.
— Estàs bé? — Féu ell tot dolç.
— Sí, ho estic. He tingut una jornada dura, això és tot.
— Doncs seu que jo ja faré que et relaxis! — Digué ell tot posant-li les mans a la zona de les cervicals com per fer-li un massatge.
— Què fas? — Preguntà la Carol visiblement molesta per aquell gest agosarat del noi pel que ella no havia donat cap mena de permís.
— Perdona! Et molesta? — digué enretirant de manera brusca les mans de les seves espatlles i obrint els ulls. — Sé fer massatges. Si t’has passat molta estona davant de l’ordinador tindràs les cervicals carregades…
— La meva millor amiga és massatgista. I si em fa molt mal vaig a fer natació i se’m passa!
El Sergi s’adonà de seguida que la Carol no era apta per flirtejos ràpids.
— D’acord! No sabia que et molestava que et toquessin!
— No em fa el pes que em posin les mans a sobre sense el meu consentiment.
— Vaja! O sigui que si vull apropar-me a tu, t’ho hauré de demanar?
— Seria força adequat sí. I si no et sap greu podem parlar de qualsevol altra cosa. Economia, temps, cinema… el que vulguis. Ens hem quedat en un mal moment de la conversa.
— Tens raó! — Digué el Sergi que començava a albirar que la Carol no cauria fàcilment rendida als seus braços.
La sensació agradable de companyia que havia tingut ella en la seva primera cita havia desaparegut. Potser tornaria, però de moment la boira de la incomoditat havia de dissipar-se. Per sortir de l’atzucac la Carol li preguntà al Sergi com podia viure de la fotografia i el noi li confessà que havia començat com a fotògraf a bodes i batejos i que no trigà gaire en entrar en el món de la fotografia artística per encàrrec. Es tractava de fer retrats originals i sovint transgressors que la gent penjava a les seves cases.
— I pots arribar a tenir uns ingressos fixes?
— No els necessito. — Digué ell assertiu. — Vaig heretar el pis dels meus avis i sense la càrrega del lloguer visc balderament. Tampoc tinc aficions cares.
La Carol es va interessar per saber a quin barri era el pis del Sergi. Estava situat a Sant Andreu i, de fet, la meitat de la família del Sergi vivia al mateix edifici que ell. A la Carol ja li va començar a desagradar el tema. No creia que es pogués madurar gaire en la proximitat absoluta de la família. El Sergi seguí explicant a la Carol com d’afortunat era per haver tingut la vida que li havia tocat. No s’havia de preocupar gaire per la feina, no pagava lloguer, la seva tieta li deixava la furgoneta per tal que la conduís quan volgués i a més, sa mare fins i tot li portava algun plat cuinat a casa per tal que ell tingués més temps per entretenir-se. Arribat aquell punt, la Carol ja veia el Sergi com un home a mig fer. No estava ni emancipat, ni havia vist el món per un forat. De cop i volta li vingueren ganes d’anar cap a casa, omplir-se la banyera amb unes sals de bany perfumades i llegir una estona. Sortosament l’endemà li portaria una cita amb el Joan. De ganes no en tenia ja perquè en aquells moments estava veient amb claredat diàfana que les descripcions dels individus al web de cites donaven una impressió ensibornada de la realitat. Per cortesia continuà conversant amb el Sergi una estona, tot mirant de cua d’ull el seu rellotge de tant en tant. Es delia per arribar a casa! Estar amb algú amb qui existia tan poc en comú era una pèrdua de temps… I el Joan potser també ho seria. Quan ja havien passat cinquanta cinc minuts la Carol mirà el rellotge per desena vegada i digué:
— Mare meva què tard se’ns ha fet un altre cop!
— Tard? — Digué el Sergi confós. — Si tan sols són les set…
— Sí però és que jo he tingut un dia molt llarg, encara he d’anar a fer les compres, preparar-me el sopar i demà tindré altre cop una jornada laboral intensa…
— Doncs xerrem una estona més i anem a sopar a algun lloc si et sembla?
— No em va bé Sergi. He tingut diverses despeses aquest mes i jo sí que pago lloguer saps?
Allò últim havia sortit sense filtre i, tot i ser el que pensava, no li va semblar correcte haver-ho mencionat.
— Doncs comprem quelcom fet i em convides a casa teva a sopar. També estaria bé oi?
— Sergi, no et conec de res. Si no et sap greu no vull anar tan ràpida.
— D’acord, d’acord! — Digué ell un pèl irritat. — Però jo opino que si hi ha afinitat entre dues persones tampoc no cal esperar gaire per anar un pèl més lluny, no?
La Carol hagués pogut dir que no veia l’afinitat amb el Sergi enlloc però va preferir la tàctica més subtil de marxar cap a casa i rumiar després com desfer-se del noi.
— Tu ho has dit. És una opinió.
— O sigui, que sopem a casa teva? — Féu ell sense haver-la deixat acabar la frase.

— Un altre dia potser Sergi. Estic cansada i realment voldria anar a casa sola.
Aquelles paraules van ressonar com un tro dins el seu cap. Era possible que ella tingués ganes d’estar sola? O és que senzillament la companyia no li era prou grata?
— Eps. Ho he entès. — Digué el Sergi.— No insistiré més. Em deixes però que et doni un petó de comiat a la galta de comiat?
La Carol accedí. Quan ella va acostar-li la galta, ell li furtà un petó als llavis. Li hagués pogut ventar una bufetada però preferí una mirada freda.
— Ei quina reacció és aquesta Carol? Generalment agrada molt a les dones això!
— A les dones Sergi. Jo no sóc “les dones” sóc la Carol. I si em disculpes marxo a casa. Ja pago jo. No m’estalvio cap lloguer però puc permetre’m dos cafès amb llet. No el volia tornar a veure i per tant no li volia deure absolutament res
D’una revolada agafà la jaqueta que estava penjada a la cadira, la bossa i anà de manera accelerada cap al taulell. Allà pagà les consumicions i sortí per la porta sense mirar cap enrere. En arribar a casa es tragué la jaqueta i les sabates i anà al lavabo a omplir la banyera. Amb el so de l’aigua caient al gran recipient i l’aroma de les sals perfumades emanant del bany, encengué l’ordinador i entrà al web de cites per comprovar l’encert de la seva intuïció. Efectivament el Sergi tornava a estar connectat xatejant…

Amor virtual (VII)

20171019_184954[1577]

El dia de la Carol fou d’allò més gris. Es llevà a dos quarts de vuit i se sentí decebuda en no veure cap missatge del Joan al web de cites. Havia continuat xatejant amb un paio que es deia Sergi i que volia quedar de manera imminent amb ella, però la Carol no sentia cap curiositat cap a ell. No obstant, no tenia cap pla pel diumenge i el gimnàs amb la corresponent sessió de piscina no l’ompliria suficientment. No volia tampoc molestar a la Silvia que anava sempre de corcoll i, si el Joan no li proposava sortir, bé s’hauria de conformar amb una companyia esporàdica. Es va posar els leggins i va fer la bossa per anar al gimnàs. Va esmorzar frugalment i va respondre al missatge del Sergi de la nit anterior. «Sí. Si vols quedem aquesta tarda a les sis al parc de Diagonal Mar». Va acabar el missatge i va fer el darrer glop del seu suc de taronja de bric. Volia anar a donar una volta abans de tancar-se al gimnàs. Això li faria passar les cabòries i el mal humor en veure que no havia rebut cap missatge del Joan. A dos quarts d’onze tornava a casa per agafar la bossa i anar al centre esportiu municipal. Allà s’hi va passar dues hores i tornà a l’apartament, força cansada, amb el temps just per fer-se un dinar lleuger, entrar un segon al web de cites i estirar-se per una becaina ràpida. Seguia sense notícies del Joan.
El Sergi havia dit que l’esperaria puntual a l’entrada del parc i que tenia moltíssimes ganes de veure-la. No el volia fer esperar, la Carol era al parc a dos quarts de cinc al parc i per no deambular mitja hora esmaperduda, va entrar al centre comercial. Allí va tornar-se a connectar a internet per veure si el Joan li havia respost el missatge. Res de res. Va donar un cop d’ull a les botigues de roba amb poques ganes. Li passava amb els productes que trobava a les botigues el mateix que amb els homes del web de cites. Cap li cridava l’atenció i sabia del cert que tots ells eren models similars a algun dels paios amb qui havia anat sortint els darrers cinc anys, després de deixar-ho amb el que havia estat la seva parella des de l’època de l’institut. La Carol no estava feta per estar sola i ho sabia. Enyorava tenir algú amb qui compartir pensaments quan arribava a casa al vespre i albirava que amb una persona especial al seu costat ella no hauria caigut en el pou en què estava. Però no trobava cap noi amb qui saltés l’espurna. El Sergi tampoc l’encendria i n’estava convençuda. Havia quedat per despit, perquè l’entristia que el Joan no mostrés prou interès per voler quedar amb ella.
A tres quarts i cinc minuts va començar a caminar en direcció a l’entrada del parc. No s’hi veia encara ningú però a mida que avançava van anar apareixent i desapareixent homes i dones a qui la porta de ferro engolia i, quan va arribar al lloc de la cita el Sergi no hi era. Per uns moments una estranya alegria la va envair. Potser ell l’havia “ghostejada” i no es deixaria veure per aquella zona en absolut. Llavors ja podria tenir la consciència tranquil.la perquè hauria fet el possible per conèixer algú. I és que el web de cites li demanava si ja havia quedat amb algun dels candidats que li enviaven missatges. Un cop a casa respondria que no i esperaria que el Joan digués quelcom i mentre, passejaria pel parc i gaudiria d’aquella tarda magnífica amb el sol groguenc il·luminant el cel amb tons enrojolats. Aquella “manca d’interès” per part del Joan en aquell moment tenia un regust de salvació. Sense ser-ne conscient començar a somriure. Mirà el rellotge i veié que només passaven cinc minuts de l’hora prevista de trobava. Va decidir entretenir-se fotografiant els gegantins testos de l’entrada del parc. Eren molt pintorescos amb els gratacels imponents darrera desafiant la gravetat i sobresortint com modernes torres de vigilància. La Carol estava entretinguda amb la seva creació fotogràfica quan sentí que algú li posava la mà a l’espatlla suaument. Es girà sorpresa.
— Hola Carol! Sóc el Sergi! Em sap greu arribar tard. M’he distret llegint i he baixat una parada massa tard i llavors he hagut de tirar enrere. Espero no haver-te fet esperar gaire!
La Carol el fità amb els seus enormes ulls foscos. No havia esperat un somriure tan cordial ni tampoc s’havia imaginat que el Sergi fes aquella tossa considerable, tot i tenir la informació sobre la seva alçada disponible al web. Aquella mena de detalls no li interessaven. L’espontaneïtat del noi la va agafar tan per sorpresa que li va costar reaccionar i quan ho féu va ser quequejant.
— Ah sí, no, no t’amoïnis, estava entretinguda. De fet pensava marxar, però no. Ja has arribat. No passa res. Volia venir igualment per aquí…
El Sergi seguia somrient. Definitivament el noi havia triat la pitjor foto que tenia perquè la imatge que havia vist al web no li feia cap mena de justícia.
— Bé, doncs, si vols marxar… no obstant, proposo anar a passejar per aquí i xerrar una estona per aprofitar aquest sol d’última hora. És el millor per fer fotos, que és el que estaves fent quan he arribat oi?
— Sí…
— Doncs per mi pots continuar. M’agrada moltíssim la fotografia. Tant que de fet m’hi dedico.
— Però no poses al web que ets comptable?
— També ho sóc. A temps parcial. Però encara que et sorprengui la meva font d’ingressos principals és la fotografia. M’hi dedico des de que tenia vint anys…
El sol groguenc de la tarda va il·luminar el rostre encuriosit de la Carol, a la que se li van acudir de cop una desena de preguntes que no hagués pensat mai que li faria al Sergi. La foscor del vespre quedava encara un xic lluny i el parc era prou gran per recorre’l mentre parlaven i es coneixien abans de que se’ls fes tard. I finalment aquell espai recreatiu se’ls va quedar petit i el temps, com sempre escàpol, els va deixar amb ganes per a una propera cita. L’excusa perfecta era que el Sergi no havia tingut temps d’explicar-li a la Carol quatre trucs de fotografia necessaris per immortalitzar moments d’una manera digna amb el mòbil. El parc se’ls va quedar petit i el temps se’ls va escapar de les mans. Quan van agafar el metro per tornar a casa la Carol va tenir una estranya sensació de conèixer el Sergi des de feia molt temps. I de cop va deixar de sentir-se sola…

El Joan s’havia adormit aquell matí. No ho entenia. Amb la baixa no portava un ritme ni molt menys tan estressant com de costum i en canvi dormia més que mai. O bé tenia un cansament acumulat dels darrers tres anys o bé la piscina s’hi notava. S’havia de plantejar fer més esport regularment. Com que no podia fer tard a la seva cita amb la Silvia, va fer un cafè ràpidament per poder-se dutxar amb els ulls mitjanament oberts. Sense cap obligació més, sortí de casa per anar fins a la consulta. No li calgué ni anunciar la seva arribada amb el seu nom. Just acabava de prémer el timbre que ella accionà el botó que obria la porta. Pujà en ascensor i trobà la consulta oberta. La Silvia estava escrivint a l’ordinador de l’entrada.
— Com et trobes Joan? Vas notant millora?
— Doncs sí. Ara ja no apareixen les punxades i puc estar assegut a estones sense tornar-me a quedar clavat.
— Excel·lent! Quan vagis a fer-te la radiografia poca cosa et veuran. Suposo, és clar. Per cert, potser et prescriuran rehabilitació. Agafa-la. El fisioterapeuta podrà ensenyar-te exercicis que hauràs de fer regularment per no tornar a quedar-te clavat. Pensa que amb la teva feina això et tornarà a passar si no fas un bon manteniment de l’esquena.
— Completament d’acord. Però tot i així espero que la setmana vinent em donin l’alta.
La Silvia va esclafir a riure.
— Ets dels que no es pot estar quiet oi? — Digué tot donant-li un cop amistós a la cama.
La reacció del Joan va ser inesperada perquè va sentir que la sang se li anava dipositant a la part més baixa del ventre. Bé, ara, sí més no, ja sabia que li agradava la Silvia. En aquells moments però havia de fer durar el massatge a l’esquena el que calgués. O inventar-se quelcom per tal que ella no notés el “problema”.
— No dius res? — continuà ella incisiva.
— No sóc la persona més moguda del món francament. La veritat és que no em considero ni dinàmic. Però d’aquí a passar-se el dia a la piscina, passejant i llegint hi ha molta diferència.
— Què fas normalment?
Era just la pregunta que necessitava per destrempar.
— Agafo la furgoneta a les vuit i treballo fins les sis de la tarda repartint. Amb una parada per dinar d’una hora. Em porto el tàper i menjo a qualsevol lloc. Quan arribo a casa em poso les sabatilles esportives i vaig a córrer vora el mar. O bé faig una volta en bicicleta. Faig les compres i em preparo el sopar. Si aquella setmana en concret sé que venen les nenes el dissabte i diumenge, llavors cuino quelcom especial per tenir-ho llest quan vinguin. I així quan hi som fem quelcom que ens agrada. Platja, anar al zoo o a algun parc, al circ o al cinema de tant en tant. O senzillament fem una sortida amb algun dels meus amics. I sovint anem al Montseny que hi tinc un amic que té una casa i ens hi podem quedar.
— Caram si no pares! I a això ho anomenes poc dinàmic? I quan no tens les nenes?
— Doncs llavors estic mig moix. Si tinc sort convido a amics a dinar o sopar a casa o faig una cervesa amb algú dissabte o diumenge. I prou content estic de tenir dos dies per baixar el ritme…
El Joan va reflexionar un moment. Si la Silvia havia fet una pregunta personal, ara ell també podria fer-ne una.
— I tu?
— Jo treballo de dilluns a dissabte en horaris irregulars perquè convenen als clients. No tinc una rutina fixa i per això tinc poques ocasions d’organitzar quelcom amb els amics. Els meus amics s’adapten als forats que tinc per anar a dinar o sopar o senzillament la típica cervesa. Vaig a patinar sovint per fer-me passar el mal humor però prefereixo no anar-hi en grup. I com a afició extra estic aprenent a tocar la guitarra i això se’m menja moltes estones. No tinc gaire temps per avorrir-me.
— No tens fills?
— No he tingut temps. Sé que sona estrany però és la veritat. No hi ha hagut prou temps per conèixer l’home adequat per formar una família. I ara tampoc tinc temps per frustrar-me per no haver-ho fet.
El Joan somrigué. Com que estava de boca terrosa no se li havia notat. La Silvia estava lliure. Potser sí que li havia de demanar per anar a fer un cafè. Però aquell matí no s’atreví. I marxà frustrat cap a la piscina pensant que, si més no, sí que escriuria a la Carol. Allò sí que tindria pebrots de fer-ho perquè estava, encara, protegit per una pantalla. Ja ho havia descrit bé ja. Era tot un anti-heroi ell.

La Carol encengué el portàtil i el posà a la taula de la cuina. Aquell vespre es faria un sopar diferent a l’alçada del seu esforç per canviar les petites coses. Ja n’hi havia prou de menjar sempre el mateix. Potser el seu estat anímic estava ocasionat, en part, per una falta de nutrients que la deixaven sense força. I amb el cos a mig gas, l’humor empitjorava. Aquella nit es faria endívies saltejades. Era un plat senzill de fer però gustós. Quan havia tallat i netejat les endívies entra al web de cites. Sorpresa! El Joan l’hi havia enviat un missatge explicant-li que havia estat de baixa però no havia volgut de seguida per no donar la impressió que era un avi. Li proposava d’anar a fer un volta o qualsevol activitat que no suposés estar assegut gaire estona. A la Carol li va picar la curiositat de seguida. Què tenia el Joan? Seguia de baixa? Es donà el temps de preparar l’àpat per pensar com respondria i quan ja el tingué llest i ella s’havia assegut a la taula amb el seu plat i el seu got d’aigua de Vichy, va redactar la resposta. “Amb gust aniré a passejar amb tu una estona. No sé com tens els horaris però jo a partir de les sis estic lliure. Tinc moltes ganes de que ens coneguem”. Just havia enviat el missatge que li arribà un WhatsApp del Sergi. Volia tornar a quedar amb ella i a la Carol allò la va animar encara més que el missatge del Joan. Al cap i a la fi al Sergi ja l’havia vist i en canvi al Joan no. I el Sergi havia insistit en veure’s i el Joan l’havia feta esperar. Bé. Hi havia allò de la malaltia… Va teclejar la resposta al Sergi mentre menjava la fruita. Podien quedar o l’endemà o l’altre. Ella necessitava un dia per ella sola. Què estrany era allò. Fins feia ben poc precisament el problema havia estat que l’excés de temps sense companyia i ara de cop volia una tarda sola. No podia pas ser que s’hagués acostumat a no tenir ningú i que la interacció la cansés. O és que li feia por tornar-se addicta a algú per no saber estar sola altre cop? No ho tenia clar però en tot cas li digué al Sergi que podien quedar o bé el dijous o el divendres. Ell respongué ràpidament que dijous. Que no podia esperar tant de temps. Fità la pantalla del mòbil com si aquest hagués d’estar capaç de donar-li una resposta sobre el seu passat o el seu futur. Temps enrere li hagués abellit molt una impulsivitat com aquella perquè semblava demostrar una necessitat imperant d’estar amb una altra persona. Tanmateix, amb el temps s’adonà que aquella gent que tenia tanta necessitat d’escapar de la solitud no estaven bé amb si mateixos. I eren sovint a més dependents dels altres. Com ho havia estat ella. Tot i així escrigué al Sergi que el veuria el dijous i tornà a enviar un missatge al Joan a través del web, per dir-li que li aniria bé quedar divendres. En entrar a la pàgina i sense tenir-ne la intenció, es fixà que el Sergi estava en línia. No tenia cap dret a malpensar d’ell però no li acabà de fer gràcia que l’estigués escrivint a ella i alhora aparegués al xat. Decidí anar a dormir per reorganitzar les seves idees. Potser l’endemà li portaria més claredat.