Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.

20171128_205417

 

Fa uns anys vaig llegir un article de Cristina Sánchez Miret al Periódico que s’anomenava “de Kafka a las vacaciones”. En ell s’explicava la dantesca solució que van trobar les caixeres d’un supermercat a Xilè, que havia decidit que les empleades no podien anar al bany durant la seva jornada laboral de nou hores. Sense poder evitar haver de fer les seves necessitats les treballadores van haver de començar a fer servir bolquers. Cristina Sánchez esmentava en el seu article que les males condicions laborals eren, desgraciadament, tan habituals fins i tot al nostre país, entès en aquest cas com Espanya, que només eren notícia si provocaven situacions rocambolesques com la de la cadena de supermercats Santa Isabel.

D’ençà de l’article han passat uns anys i s’ha de reconèixer que les condicions laborals al nostre país s’han deteriorat de manera significativa com a resultat d’una política de dretes que afavoreix els empresaris. El curs passat es va aprovar una resolució per la qual un centre educatiu pot, per exemple, acomiadar un treballador que ha estat fora de la feina diversos cops en un any per malaltia, encara que sigui baixa mèdica, si aquesta és inferior a 3 setmanes. Resolucions com aquesta provoquen no només la indignació dels treballadors, que són el motor de l’economia, sinó que contribueixen, a passes agegantades, al deteriorament de la salut dels treballadors.
Com a empleada d’un centre educatiu en relació amb companys i companyes a altres centres puc exemplificar l’extrem al que s’ha arribat en el món de l’ensenyament.
Sense anar més lluny, una escola de Barcelona va tenir tres baixes per pneumònia en un sol hivern. En adonar-se el departament de salut que els tres malalts pertanyien al mateix centre hi va fer passar una inspecció ràpida.
Com que la sala de professors no disposava de ventilació natural adequada es va ordenar una neteja dels filtres dels aparells d’aire condicionat de les sales de professors, així com una neteja química de les sales, per evitar més contagis.
Per si fos poc insalubre que una sala de professors no disposi ni de llum ni de ventilació natutals, resultà que el remei fou gairebé pitjor que la malaltia.
L’escola contractà una empresa per dur a terme la neteja de la sala de professors però sembla ser que va fallar i en va contractar una altra per complir amb la normativa de maner més ràpida. Enlloc de desinfectar amb químics la sala de professors el divendres i mantenir-la tancada tot el cap de setmana com s’havia recomanat, la neteja es va fer entre setmana i els productes químics encara estaven en actuació quan el professorat començà a treballar al centre l’endemà. Pel que en sé no va haver cap queixa ni reclamació dels treballadors de l’escola, probablement perquè a aquestes alçades ja poca gent gosa queixar-se. Total, tots sabem que les denúncies es deuen arreglar amb feixos de diners. Si algú creu en la justícia que aixequi el dit.
Lamentable és també la situació en què es trobà un treballador xilè del sector de la restauració fa prop de mig any. Aquest és un cas que he viscut de prop perquè és un conegut del barri que treballava a un local de la zona on visc.
El noi de 47 anys d’edat treballava de cuiner en un restaurant fosc i ombrívol i es passava el dia al local des de que l’obria, cap a les dotze del migdia, fins que el tancava a la una o dues de la matinada. Per tenir-lo més disponible, la propietària del restaurant li havia facilitat un pis a l’edifici on hi havia el restaurant. Tot un detall que no ho era tant si sabem el que va passà a continuació. El conegut en qüestió patia de dolors d’esquena molt forts i al final li van diagnosticar una hèrnia discal que va caler operar. La propietària del restaurant però, no fou capaç de trobar cap altre treballador que fes tantes hores encofurnat en aquell local de mala mort i acabà obligant el noi a incorporar-se a la feina abans del que ell bonament havia d’haver fet. Com a conseqüència d’això el van haver de tornar a operar.
Per sort allò fou la gota que féu vessar el got i el xicot va entregar la carta de comiat a la seva patrona. D’allò ja fa uns mesos i el restaurant ha tancat perquè l’empresària no ha pogut trobar ningú que faci tantes hores per la misèria de salari per la que treballava ell. Bé, suposo que ha pogut tancar perquè ja ha fet prou caixa durant anys amb el que s’estalviava en un sou com cal amb el meu conegut.
I com que els que estem sota de tot ens envoltem dels de sota de tot, el millor amic del cuiner esmentat també podria escriure un article sobre l’explotació laboral. L’home del que parlo es dedica a fer instal·lacions elèctriques, de paleta, de pintor i de manyà, i serveix per tot una mica. O molt. El coneix tot el barri perquè treballa amb la calma però acaba les coses bé i és realment amable. Feineja, entre d’altres, per un propietari de diversos edificis de Barcelona que els lloga a gent com jo.
Fa un any va començar a treballar en la reforma d’uns baixos que s’havien de convertir en loft per a rics. Es va passar setmanes per netejar el pati ple de porqueria acumulada durant anys i rascant les parets del local per deixar l’obra vista. Per fer-ho va haver de menester una màquina que va pagar de la seva butxaca. Quan ja portava més d’un mes treballant sense veure ni un duro, li demanà al propietari dels edificis els diners per la broca i el seu sou. El senyor li contestà amablement que pagaria quan pogués i que aquell dia no li podia donar els diners de la broca perquè no portava res sobre.
Cal demanar-se com pot ser que gent amb aquestes galtes, dels que se sap que tenen diversos edificis de vàries plantes amb inquilins que paguen entre 650 i 850 euros al mes, siguin capaços d’engalipar treballadors com l’amic del cuiner. Es veu que com més ric és el propietari o patró, menys conscient és de que la gent “de sota” com ens anomeno als del meu club, treballa per viure i per cobrir unes necessitats. I el pitjor dels casos és que en els darrers dos anys, el temps de descans del treballador ha minvat molt perquè es demana, amb la gastada excusa de la crisi, que fem un esforç amb extres perquè altrament “l’empresa s’ensorra”.
No us vull enganyar. A mi també me l’han “colada” infinites vegades en aquesta vida en totes i cadascuna de les empreses per les que he treballat i en diversos països. I tot i que crec que el treball dignifica, i estic a més convençuda que no podria viure sense treballar, he de reconèixer que el que més em dol, és que no s’entengui que per rendir, els empleats han de poder descansar.
I descansar vol dir també tenir temps entre una jornada laboral i l’altra per pensar en les seves coses, per les seves activitats de lleure, les seves amistats i pel seu repòs, tan necessari per conservar l’estat de salut física i mental.
Malauradament veig al meu entorn una tendència al menyspreu dels drets del treballador. M’entristeix pensar que ens vanagloriem de viure en una societat avançada però sovint els de sota som uns esclaus. Quanta gent va pel carrer amb el mòbil responent correus de la feina en el seu temps lliure?
Quan la meva mare era jove i treballava de secretària, a l’hora de plegar marxava a la residència i ja no pensava més en la feina fins l’endemà. Ningú li embrutava l’espai mental lliure i propi amb WhatsApps que li recordessin l’entorn laboral que vivia cada dia.
No obstant la situació ha canviat i ara, la immensa majoria s’ha acostumat a estar a disposició de l’empresa vint-i-quatre hores al dia.
Tot plegat un panorama esfereïdor que ens ha de fer reflexionar. Hem de sotmetre sempre la nostra salut i sacrificar el nostre temps de lleure per satisfer els empresaris golafres o podem d’alguna manera fer valer allò que en un principi són drets fonamentals?
Si hi ha unes lleis que realment estan per protegir els nostres drets i tots sabem que hi són, com és que ens em acostumat a que no calgui respectar-les fins al punt que tenen el mateix valor o menys que el paper higiènic?
No en tinc la resposta. Us deixo amb la pregunta per si algú s’anima a obrir la boca i donar la seva opinió… tot i que ben pensat, sotjats com estem pel senyor google potser acabarem a la presó per fer-ho!

 

2 pensaments sobre “Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s