Plegà la seva tenda de campanya amb molt poca gràcia. Aquelles andròmines que es muntaven soles no es podien tornar a enquibir en la seva funda tan ràpidament com volien donar a entendre els manuals d’instruccions. No obstant havia de reconèixer que havia millorat moltíssim. De necessitar l’ajut de cinc adults al primer càmping, va passar a necessitar només ajut d’una persona al segon i ara ja la sabia plegar sola. Allò de portar la casa a l’esquena com un cargol l’abellia perquè no s’havia trobat mai a gust als hotels. En primer lloc perquè hi havia una pila innumerable de gent que havia passat pel mateix llit on ella havia de dormir, en segon lloc, perquè eren espais totalment impersonals i no tenien cap detall íntim tret de la maleta o bossa que portava el viatjant, i en tercer lloc, perquè tothom es tancava a partir d’una determinada hora a la seva habitació i no en sortia fins a estar físicament recompost. És a dir, que just en llevar-se, quan la son ens enterboleix les faccions ningú es deixava veure a l’hotel per vanitat. En canvia al càmping les cares inflades i lentes o despertes i rialleres no es podien ocultar fàcilment i allò feia aquells espais moltíssim més humans que qualsevol hotel, fonda o pensió. I tot i ser molt exigent amb si mateixa i trobar-se la persona més horrorosa del món, l’Elisenda no hagués canviat per a res aquelles vacances de càmping per una ruta plena de comoditats. Va riure tota sola intentant posar altre vegada aquella tenda dins la seva funda i un cop ho aconseguí gairebé s’hagués volgut recompensar amb un cafè dels de debò però li era massa difícil intentar trobar un lloc on fer-ne un com li agradaven, i a més tampoc volia trigar massa en arribar a Arle. Volia instal·lar-se primer i després anar a fer el nas prop del supermercat on treballava el Jérôme. Ja el contactaria després. Quan s’assegué al cotxe un sentiment de felicitat s’apoderà d’ella. Era fantàstic no haver anat a cap hotel com havia pensat fer en un primer moment. Aquelles estades al càmping li permetien gaudir de quelcom que no tenia a Barcelona: un espai verd que podia considerar temporalment el seu jardí. El recorregut se li va fer curt i travessà el Parc natural de la Camarga molt més ràpidament del que hagués desitjat de veritat. El paisatge era fabulós i relaxant alhora i la va fer pensar que el Jérôme havia tingut sort d’anar a parar a un indret així, on podia tenir la natura tan prop. Va trobar enrevessat arribar al càmping que havia cercat per internet però un cop allí tot anà com una seda. Li van assignar una parcel·la i un cop hagué parat casa seva, decidí escriure un WhatsApp al Jérôme. Fins aquell moment havia aconseguit donar-li tan sols informació bàsica com allò que dinava o sopava per evitar qualsevol dada que pogués rebel·lar que estava a França. El següent WhatsApp que escrigués ella ho canviaria tot. Es deixà uns instants per assaborir aquella espècie de victòria. Desplegà la seva taula de campanya i es preparà un cafè amb la Oroley de viatge, la fidel companya que l’havia mantingut desperta durant els seus recorreguts per Europa treballant en els projectes europeus. Flairà el líquid negre que sortida de l’Oroley i anava omplint la tassa. No era un cafè de luxe ni estava asseguda en un indret exquisit però la remor dels arbres acaronats pel vent de la Provença, la gespa cruixent sota els seus peus i aquell aroma mancat d’artifici la feien sentir la persona més afortunada del món. No tots eren capaços d’assaborir coses simples com ella.
El Jérôme li havia enviat diversos missatges i ella no els havia pogut respondre encara perquè estava pendent de la conducció. Ara era el moment. Li digué que estava bé i que acabava de subjectar la seva tenda de campanya al terra de la parcel·la de terreny assignada. Que havia decidit fer una incursió espontània a França i que després d’haver escoltat tantes meravelles sobre Arle, al final hi havia anat a parar. No esperava resposta immediata i per tant va decidir acabar d’arranjar l’equipatge abans d’explorar el centre de la ciutat. I va resultar ser molt més encisadora encara del que havia imaginat. Va passar l’estona fent fotografies des de totes les perspectives possibles de les arenes i quan se’n va adonar ja era hora de començar a pensar en anar a fer quatre compres per sopar. Havia vist un centre comercial senyalitzat a la sortida d’Arle i per tant no va amoïnar-se gaire per trobar res a cap altra banda. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Encara no tenia cap WhatsApp del Jérôme. Això li començà a semblar sospitós. Tret d’aquella vegada que no va donar senyals durant dies, ell sempre li escrivia missatges contínuament. L’Elisenda tornà a pensar com de bo era tenir una vida completament independent de la dels altres. Ben segur s’havia trobat molt sovint amb gent que la criticava pel seu esperit autònom però era molt pràctic a l’hora de no haver d’esperar que els del voltant fossin un factor decisiu en la pròpia felicitat. Quan tornà al càmping eren prop de les nou i estava baldada. S’assegué a la taula i assaborí el plat fet i l’amanida que s’havia comprat. Pensà en el Frank un moment fugisser. Segur que ell no pensava en ella en absolut. Des que el Jérôme havia entrat en la seva vida un dubte li enterbolia un xic els bons moments que passava amb el que havia estat company de llit durant tant temps. Necessitava esbrinar si s’havia mig embrancat en la relació amb el Jérôme perquè en realitat, la que tenia amb el Frank li resultava massa superficial. Ben segur era agradívol tenir un mascle prop que la feia sentir bé i la satisfeia adesiara, però el Frank marxava i no sabia pràcticament res de la seva vida fins que tornava a voler estar prop seu. I això volia dir que durant sis dies de la setmana, ella no tenia ni idea del tipus de vida que portava ell, del que pensava, de com se sentia, de si era feliç, infeliç o si havia tingut algun problema a la feina. Era una relació iceberg. Ella en veia només la punta, com ella la d’ell, però la profunda realitat restava submergida dins l’aigua freda i aquella manca de transparència l’havia començada a molestar.
Amb una cervesa a la mà i contemplant una lluna plena esplèndida i unes estrelles que feia temps que no veia a Barcelona, s’adonà que potser el Jérôme no hagués estat ni una opció si en el fons ella no hagués sentit que allò amb el Frank no l’acabava d’omplir. Després d’aquell humil sopar que a ella li semblà un menjar digne de reis en aquell tros de terreny a la natura envoltada d’arbres i sense sorolls impertinents, posà tots els coberts i el got en un recipient de plàstic i anar a fregar-los a la pica comuna. Després es netejà les dents i caminà cap a la tenda de campanya. Volgué llegir una estona a la llum de la làmpada que s’havia comprat per a poder fer la seva hora de lectura diària. No obstant només fou capaç de seguir el fil de la història de la novel.la durant vint minuts. Es veié obligada a apagar aquell estri i dormí com un soc fins que el so de les branques trepitjades pels ocells i de la remor del vent la transportaren altre cop al món dels conscients. Estirà totes les extremitats i s’alegrà en comprovar que fins i tot en una tenda de campanya era capaç de dormir bé. I de fet molt millor que al centre de la ciutat perquè el seu son no havia estat interromput per res i se sentia plena d’energia. Agafà el mòbil situat a la seva dreta per veure l’hora. Eren tres quarts de nou. Tot un record perquè havia apagat el llum a dos quarts i tres minuts d’onze! Allò era l’efecte relaxant del camp. Sens dubte. S’adonà que tenia uns WhatsApps. Pensà que un seria del Jérôme però s’equivocà. El primer era del Toni que volia saber com estava i si ja havia vist el Jérôme. El segon era de la Clara, que també estava encuriosida. Els respongué encara estirada. El Toni estava connectat i de seguida li tornà el missatge. Volia saber com se sentia ella pel silenci del Jérôme. L’Elisenda necessitava posar-se dreta de nou i per això li respongué al Toni que li escriuria tan bon punt s’hagués fet un cafè i hagués anat a alliberar la bufeta al bany. Amb l’amarg beuratge entre les mans i l’aroma de la gespa fresca atordint el seu nas, escrigué en poques línies la reflexió que s’havia fet la nit anterior. El Toni trigà uns minuts en respondre i ho va fer amb tota la sinceritat del món. Escrigué que pensava que ella podia estar decebuda perquè la no reacció del Jérôme no era inacceptable d’algú que havia estat mostrant un interès tan persistent i una necessitat de contacte continuat. L’Elisenda li donà la raó. Ell preguntà què pensava fer ella i digué que aquell dia volia visitar Avinyó i el palau papal i que potser la seva antiga flama donaria senyals de vida. El Toni li digué que no es volia fer pesat però que estaria content de rebre notícies seves. Li assegurà que li faria saber com anava i fins i tot li enviaria alguna fotografia que li semblés interessant. Va trigar una mica en arreglar-se per marxar cap a Avinyó perquè es deixava sempre alguna cosa que necessitava per a enllestir-se a la tenda. El raspall de dents, la tovallola, el paper higiènic… era ben bé una qüestió de costum. Dos dies més i seria experta en acampada.
La ciutat d’Avinyó la va enamorar tot i estar plena de turistes fent fotografies per tot arreu. Aquell palau papal construït sobre roca i el pont donaven un toc realment màgic a una ciutat envoltada d’un verd intens a pesar de la calor de l’estiu. Tingué temps d’escriure un missatge a la Clara i a la seva germana mentre esperava per entrar al palau. La visita durà fins les 15:00 i després la gana de llop la va fer entrar a un restaurant a menjar-se una crep de xocolata gegant. En allò ningú guanyava els francesos, tot s’havia de dir! Després mirà el mòbil però no tenia cap missatge del Jérôme. Ara sí que ja començava a tenir la mosca darrera l’orella. Se sentia enganyada perquè no es podia interrompre una comunicació de manera tan abrupta sense donar explicacions. Per espolsar aquells sentiments negatius que la feien sentir tan malament va anar a veure botigues pel centre de la ciutat. Va comprar un parell de foteses que li van fer il·lusió i després tornà a Arle, passà pel centre comercial on comprà el seu sopar després de rumiar quin plat provaria aquell dia i anà al càmping. Eren ja quarts de nou quan va arribar acalorada però tingué prou temps per a fer un bany a la piscina. S’estava eixugant quan sonà el seu mòbil. S’assegué per guaitar de qui era. Finalment era el Jérôme que es disculpava perquè havia estat molt ocupat i no havia pogut respondre abans. Allò li sembla una estupidesa a l’Elisenda. No costava tan respondre, sobre tot tenint en compte que algú era a la ciutat de visita. Un “Benvinguda” no hagués estat de més. Ell li demanava com estava, on era i si podia anar-la a veure. Ella rumià. Podia arribar-se ella al seu territori. No havia mostrat tantes vegades en foto el seu despatx o la seva casa? Ara ella els volia veure en persona. Li respongué que el podia passar a veure a l’oficina. Hi hagué altre cop uns deu minuts de silenci en què ella tingué temps de preparar-se el sopar. Després ell respongué amb un d’acord. I li donà les indicacions per anar-hi. Entre onze i dotze li aniria bé perquè podrien dinar plegats. Demanava si li aniria bé a ella. S’ho pensà. Estava de vacances i no tenia plans fixes. Aniria a Nimes per la tarda o un altre dia. Així doncs s’acomiadaren fins a les dotze del dia següent.

Passaren els dies fins a l’arribada de les vacances més lentament del que havia esperat l’Elisenda. Una part d’ella s’havia quedat arrelada als racons on havia estat amb el Jérôme i sentia com si una força que l’empenyia cap al passat li hagués fet tornar el cos més tardaner i hagués apaivagat un xic el seu impuls habitual. Fins i tot el Frank s’adonà del canvi i li demanà si no es trobava bé.
— Sí. Estic amb el cap una mica a un altre lloc… a les vacances potser.
Ell se la mirà de reüll i els seus llavis dibuixaren una mena de somriure que volia ser interpretat correctament. La coneixia suficientment bé per saber que no podia ser allò. Però no volia esbrinar què era per si de cas es tractava de la influència d’un mascle que podia convertir en la seva funció en la vida de l’Elisenda en totalment irrellevant.
Un dia abans de plegar de la feina volgué veure el Toni i quedaren al mateix bar on s’havien trobat amb la Clara la darrera vegada. L’Elisenda li explicà al seu amic aquella sensació d’esgotament que portava sobre.
— Potser hi ha quelcom que et tomba pel cap i et pren l’espai mental que necessites per posar l’energia en les teves activitats de sempre.
Ella es quedà pensant i demanà si ell l’havia notada toixa a la classe de ball.
— No, res d’això, ans al contrari! Crec que durant la última classe ens vam superar els dos.
— Sí, jo també ho vaig pensar!
— Només estic intentant donar resposta a aquest esgotament que et sembla que tens.
— Doncs podria molt bé ser el que dius. No hagués pas pogut imaginar que el Jérôme deixaria un solc tan profund en una estada tan curta…
— Ara t’adones del que vol dir tenir companyia! Portaves molt temps sola Elisenda i en certa manera ni t’havies plantejat com deu ser estar amb algú. I això que no el vas tenir a casa de convidat, altrament ara potser encara estaries més confosa.
— És que ja ni pensava estar amb algú, saps? Aquesta idea seva de venir aquí en certa manera m’està obligant a pensar com seria estar en parella un altre cop.
— Veus! Tu mateixa t’estàs responent la pregunta. Estàs intentant esbrinar si podries o no estar en parella. I aquest esforç mental et cansa.
— Tens raó!
— I què, com ho veus?
— Que vingui aquí ell o tenir parella?
— Les dues coses.
— No ho sé. No he tingut pas gaire temps de veure com és en realitat. — Hi hagué un silenci i continuà.— I la veritat és que m’envia molts missatges, insisteix en el nostre Skype setmanal però de tornar a venir a veure’m no en diu res… I em sembla estrany.
El Toni se la quedà mirant. A ell tampoc li feia il·lusió allò. O bé tenia interès en l’Elisenda o no. I si no venia no en demostrava gaire. Bé podria passar com quan era jove, que ella en va trobar un altre que sí va saber venir-la a veure abans. La mirada de l’Elisenda denotava un cert desencís.
— Si tant interès té per què no torna a baixar? No és pas tan lluny! No creus?
— Cert. Però també pots anar-hi tu no? No sempre hem de ser nosaltres que donem el primer pas, no?— Digué ell resolutiu.
Ella aixecà la mirada per fitar-lo directament. Els seus ulls càlids de cop mostraven un tel de por que el Toni no hagués esperat. La coneixia com a una dona valenta, però potser era més fràgil del que imaginava ell.
— Escolta, que no hi has d’anar si no vols. Però és que potser així el coneixeries a ell en el seu habitat natural i el clissaries millor.
— No ho sé. — Quedà pensívola i en uns segons afegí— Però ara que ho dius, podria fer una escapada a França per vacances. Em planejo una ruta i passo per Arle. A veure si puc quedar amb ell…
— O així també. La qüestió és que no et trenquis massa la closca pensant si tu podries tenir o no parella abans de saber si ell et fa o no el pes.
«Sabies paraules» — pensà l’Elisenda. I amb la perspectiva del seu viatge, aparcà per unes hores el tema de tenir parella o no i gaudí d’un segon cafè amb el Toni, d’una passejada per la platja amb ell i d’un sopar improvisat a un restaurant libanès de Poblenou. Un dia perfecte per a començar unes vacances perfectes.
A mida que van anar passant els dies l’Elisenda es va anar il·lusionant amb el projecte d’anar a França. Per una banda, perquè volia fer una sortida no gaire llarga, i per una altra perquè no acabava d’entendre el comportament del Jérôme i volia presentar-se a la seva ciutat sense gaires preàmbuls. Així el podria enganxar durant la seva rutina sense que ell pogués programar-se.
Va fruir d’uns dies de platja i lectura i va tenir els seus nebots durant dos dies seguits abans de fer les maletes. No hi va posar gran cosa perquè no seria un viatge llarg. Faria una nit a Agde, una nit a Montpellier i la següent ja seria a Arle. On havia reservat un càmping però no li havien respost. En realitat el que esperava era que el Jérôme li pogués fer un lloc a casa seva, ja que tan es vantava de tenir una mansió esplèndida i construïda amb les últimes modernitats disponibles al mercat.
Els dos dies amb els seus nebots van ser deliciosos. A més, el Toni demanà a l’Elisenda poder estar una estona amb ells a la platja i els quatre van passar-ho d’allò més bé fent competicions de tenis-platja i intent aguantar la torre feta de sorra més alta de totes. Per a l’Elisenda aquelles hores foren com un regal diví que hagués volgut posar en una ampolla per recordar-les vivament en moments més melancòlics. Tots quatre foren tan feliços que s’hagué de demanar si potser no havia estat un gran error no haver-se esforçat per trobar algú amb qui tenir una família. Estirada a la sorra al costat del Toni amb els menuts discutint prop d’ells, ella hagué de demanar-li:
— Toni. I si m’he equivocat no volent ser mare?
Ell se la mirà molt seriosament. Estava molt bonica quan era feliç com en aquell instant. Esclafí a riure i digué.
— Ser mare no és això que veus ara. Tu t’estàs enduent el millor de la maternitat per dir-ho d’alguna manera, creu-me. Jo tinc una filla i sé el que és tenir moments molt baixos… per no parlar-te del fet de que sovint no dormo pensant en com aconseguirem jo i sa mare pagar-li la carrera! És un patiment constant.
— Cert. Això també ho veig jo perquè hi ha un sacrifici enorme darrere de tenir un fill. I sempre estaràs amb l’ai al cor. Com a tieta, gaudeixo del millor dels meus nebots i si és cert que si ma germana i el seu marit necessiten un cop de mà, ajudo, però no sé què és haver de fer números contínuament per tirar la família endavant…
— Mira. Tu ara passa-t’ho bé amb nosaltres. Demà descanses i demà passat fas un viatge per França per veure coses noves i esbrinar potser si el Jérôme és l’home que et pot donar la sensació de família…
L’Elisenda li donà altre cop mentalment la raó i acabà de passar un dia fantàstic amb els tres, perquè el Toni es quedà amb ells fins que els pares van passar a buscar els nens. I com que els dos adults havien quedat baldats de tan jugar, van anar a sopar a un italià. Quan s’acomiadaren l’Elisenda sentí un impuls que l’empenyia cap a al Toni però es va reprimir. Ell l’abraçà i li donà un petó al front tot demanant-li que anés informant de com li anava el viatge. Hagués desitjat deixar-ho córrer tot per repetir un altre dia com el que acabava de passar amb ell. Però no. Potser el seu destí era a França i l’havia esperat durant vint anys. Potser l’error havia estat no esperar llavors, de jove i potser si ho hagués fet aquell meravellós dia a la platja hagués estat el dia que ella hagués passat amb el Jérôme i els seus fills a la ciutat comtal. Ho havia d’esbrinar. Tanmateix, enfonsà el seu cap al pit ossut del Toni i flairà la seva pell salada i ferrosa. No havia notat mai el seu olor de manera tan clara. Se separaren i ella tornà a casa, on es deixà engolir pels llençols que l’embolcallaren per transportar-la a l’endemà amb la immediatesa provocada pel son. L’únic que tenia per enllestir-ho tot per al seu viatge cap al passat. O potser cap al futur…

El dia i mig que restava fins que ell va marxar van aprofitar per gaudir de la ciutat i de la platja, que agradava als dos. Ell la passava a recollir d’hora i esmorzaven a casa l’Elisenda tot comentant algunes de les notícies de les que s’havien assabentat. Després agafaven les bicicletes— el Jérôme n’havia llogada una per les darreres quaranta-vuit hores del seu viatge— i feien un recorregut d’una hora o bé una hora o hora i mitja per pair el primer àpat del dia i per tenir suficient calor per arribar a la platja i llençar-se a l’aigua sense rumiar-s’ho gaire. Anaven i tornaven de l’aigua a la sorra per seguir conversant sense por a cap cop de calor fins quarts d’una. Amb el Jérôme de boca-terrosa mullat i morè al costat seu, l’Elisenda pogué evocar la sensació que havia tingut feia anys amb ell. Es demanà què havia quedat de la noieta que havia estat als dinou anys. En un moment donat, la conversa girà al voltant de si havien canviat o no. Ell li digué que encara veia força clarament l’Elisenda de joventut estrenada. Seguia sent inquieta i dinàmica i de tenir unes ganes impressionants de canvis i d’experiments. Inexorablement, el Jérôme va demanar a l’Elisenda que reconeixia del jove de vint-i-tres anys del seu passat. Ella no sabia què dir. Els dos primers dies havia vist una evolució en ell que l’entristia. La gent es feia gran i es tornava sedentària i conservadora. El seu esperit d’aventura s’esvaïa i ella mateixa també havia esdevingut una persona certament inflexible. Tenia una agenda plena d’activitats però un canvi radical de vida l’hagués espantada. No volia perdre el que ja tenia. Per això, tot i saber que ell s’havia tornat molt amant del confort, el fet que li hagués repetit diverses vegades que li agradaria traslladar-se a Barcelona la sorprengué gratament. Expressar aquells sentiments contradictoris era complex i per tant va optar per dir-li que encara albirava en ell un esperit d’aventura que ella potser ja havia perdut. Aquells dos darrers dies amb ell la van fer reflexionar moltíssim. El noi s’havia convertit en un pont entre el seu passat i les seves ambicions de jove i el present. L’havia ajudada a veure’s a si mateixa amb uns altres ulls. Havia aconseguit un equilibri personal però estava també certament estancada en la seva vida. Un xic si més no. I per tant, que hagués aparegut ell per redimir-la del tedi d’una existència plena d’activitats però amb poques sorpreses, era sens dubte positiu.
L’últim matí plegats l’Elisenda tingué la mateixa impressió que tenia els diumenges amb els seus nebots a casa. Havia de fruir-ne les darreres hores i desitjava enregistrar a la seva memòria cadascun dels moviments dels nanos perquè era conscient que creixerien ràpidament i la propera vegada els trobaria canviats. No sabia si trigaria o no en veure el Jérôme però havia nascut un sentiment de familiaritat molt fort i a més, ell era un passaport a una vida amb un parell d’emocions més. Sabia que estaria trista quan marxés.
La platja d’aquell matí tingué regust a final d’estiu, amb un sol esblanqueït i uns núvols enterbolint l’escalfor. El cel ple de taques blanques li sembla a l’Elisenda un dàlmata enjogassat però al cantó de muntanya unes grans clapes fosques feien entreveure que plouria en un moment o altre. Aquella sensació de que el període estiuenc de descans i d’esperança s’acabava enconguí el cor de l’Elisenda, que buscà aixopluc al costat del Jérôme. Tenint-lo tan prop li sentia el cor bategar feroçment i ell li passà el braç per l’esquena fins trobar el seu clatell mullat, cobert pels cabells llargs xops. Apropà el seu cap als seus llavis i besà el seu front i tot seguit l’Elisenda apujà el cap i ell la besà als llavis. No va ser un petó escàpol de tanteig. Va ser un petó cert i atrevit de dues persones que es coneixen i sabien el que volen. Ambdós sentiren el cor a les orelles però l’Elisenda no volia interrompre la màgia d’aquell instant. Amb els núvols augurant el final de l’època de l’any amb més llum i fent-la sentir diminuta sota el cel amb aspecte de capa que aviat els cauria sobre, ella volia romandre encara una estona als braços del Jérôme per sentir-se segura. Tot i que allò pogués ser una percepció completament enganyosa. Apartà aquell pensament del seu cap i ell l’agafà amb més força com si hagués llegit els seus pensaments.
Un aire fred per un principi de juliol la els va fer decidir anar a l’apartament de l’Elisenda. Necessitaven un xic d’intimitat per recomençar allò que havien deixat a mitges feia més de vint anys.
Amb tota la tendresa del món el Jérôme va agafar l’Elisenda per la cintura i la besà als llavis tan bon punt ella va tancar la porta de casa seva. Li posà la mà al pit i notà que el cor del noi estava accelerat però ella no acabava de sentir-se còmoda. O bé estava pensant en el Frank, o potser en el Toni o en els dos i no tenia el cap on l’havia de tenir. Deixà que el Jérôme s’embalés però el frenà un cop ell l’havia portada al sofà. Ell notà que ella es refredava i tot acaronant-la la mirà als ulls.
— Estàs pensant en algú? — Digué ell de cop i volta.
L’Elisenda quequejà perquè no sabia què dir i a més l’havia sorprès com de transparent era per aquell home que, en realitat, continuava sent un mig estrany. Aquells casos requerien una resposta ràpida perquè qualsevol altra cosa podria ser interpretada com una afirmació. Un tel de dubte cobrí els pensaments d’ella i decidí deixar que el silenci digués més que qualsevol paraula. I tingué l’efecte que calia esperar perquè el Jérôme s’ incorporà i s’assegué al sofà on ella encara estava estirada. Li passà la mà pel braç per acaronar-la i se la quedà mirant.
— No estàs preparada crec. — Digué amb una seguretat que no deixava cap lloc per a matisos. El seu to no havia estat el d’algú que espera que li rebatin un argument sinó el d’una persona que vol alleujar l’altra dient una veritat incòmoda.
L’Elisenda també s’aixecà per acabar asseguda al sofà i amb el cap enrere agafà la mà del Jérôme. La mirada del noi havia canviat. Aquell silenci descarregà la tensió que ella havia anat acumulant durant aquells dies. Estava confosa i esgotada i a més drenada. Drenada perquè ja havia perdut el costum de dedicar tantíssim temps a una persona que no fos ni el Joel ni la Paula i perquè inconscientment necessitava agafar distància per veure si allò que sentia era veritable o si només era la il·lusió escàpola de qui té una companyia que feia molt de temps que li mancava. Volia tornar a la realitat i al seu espai per assegurar-se que no enganyava ningú.
Com si ell entengués els pensaments de l’Elisenda, la mirà amb comprensió i li donà un petó al front. Van romandre entortolligats una bona estona, gaudint de la presència sense demandes de l’altre i van perdre la noció del temps fins que la panxa dels dos els va començar a fer massa soroll. Llavors l’Elisenda va oferir al Jérôme una dutxa mentre ella feia la comanda d’una pizza per telèfon. Ell li havia demanat passar aquelles darreres hores en intimitat i li va semblar una idea molt reconfortant. Una pizza, una amanida i una mica de tendresa sense presses era just el que necessitaven aquelles darreres hores. Quan ell va sortir de la dutxa hi va entrar ella. L’aigua dolça i l’olor de sabó la van relaxar encara més que aquelles moixaines amb el Jérôme. Les carícies l’havien tornada a transportar al passat, a l’època en què moments com aquell la feien poder esperar un noi durant mesos… I de fet ella havia confiat veure’l a Barcelona després dels últims petons robats de l’estiu de feia tantíssims anys. Però el Jérôme, a diferència d’altres nois que havia conegut, no va viatjar per a visitar-la i li escrigué que estava frisós de retrobar-la però ella no havia cregut mai en paraules sinó en fets. I per això l’estiu següent ella havia marxat a estudiar fora i van perdre el contacte.
Després de l’àpat jovenívol ell li va confessar que s’havia sentit decebut de no veure-la altre cop al seu lloc de vacances estivals. Hi havia anat durant tres anys seguits sempre pensant que ella apareixeria en qualsevol moment. L’Elisenda no sabia què dir. De jove volia viure intensament i devorar la vida, veure món, començar a treballar per ser independent i no pas esperar el príncep blau a casa dels seus pares.
— No em vas esperar! — repetí ell en un cert to de queixa.
— M’ofegava a Barcelona i tenia ganes de viatjar. Anar a estudiar a l’estranger em va donar la llibertat que necessitava per respirar.
Ell la fità als ulls.
— I ara?
— Ara què? — xiuxiuejar ella que tenia una idea nítida de cap a on volia dirigir la conversa el Jérôme.
— M’esperaràs ara?
— Cinc dies no són suficients per a conèixer algú. Cal temps i nosaltres seguim separats per una distància considerable.
— Però ho podem intentar, no?
— Podem intentar conèixer-nos millor sí. I llavors ja decidirem quin lloc ha d’ocupar l’altre a la nostra vida.
Els ulls blaus del Jérôme s’enterboliren i ell abaixà la mirada fins el terra. Aquella resposta no era la d’una persona romàntica o il·lusionada sinó la d’algú molt pragmàtic.
— És hora de començar a pensar en marxar. M’acompanyaràs a l’aeroport o vols que hi vagi sol?
— T’hi acompanyo, és clar!
Van dirigir-se a l’hotel per recollir les quatre coses que ell havia portat pel seu viatge. El Jérôme estava més silenciós del que l’havia conegut ella els darrers dies.
Anaren en cotxe fins a la terminal i ella baixà un moment del vehicle per abraçar-lo de nou. Tenia els ulls lleugerament rosats i semblava emocionat.
— Ens mantindrem en contacte oi? — Digué ell en to de suplica.
— I tant! Home, ara que ens hem tornat a veure, no et deixaré marxar de la meva vida tan fàcilment!
Un petó llarg va segellar allò que semblava una promesa aquella tarda d’estiu. Quan l’Elisenda pujà al cotxe es posà la música ben forta per espolsar els seus sentiments convulsos. No tenia clar si li agradava ell o els records de la seva jovenesa. I això que mai no s’aferrava al passat per a res!

Dos dies després de l’arribada del Jérôme, la primera impressió de l’Elisenda no s’havia evaporat com el seu perfum penetrant i incisiu que sentí amb el primer apropament físic, sinó que anava guanyant terreny poc a poc, per cobrir d’un vel de blanquinós tot el que l’envoltava a ella. El Jérôme era un home apuntalat al terra, de costums fixes, metòdic, poc amant de l’espontaneïtat i de la manca de confort. Havia de saber amb exactitud què farien l’endemà quan s’acomiadaven a la porta de l’hotel perquè així ell podia preparar-se la roba adequada per la nit. Ell havia passat una tarda intentant convèncer l’Elisenda de que la manca de planificació podia acabar portant al més estrepitós dels desastres. Per això estava convençut de necessitat de la noia de preparar la seva jubilació i planejar-la detalladament per tal que no es trobés sola, desemparada i sense recursos. Ell, sense anar més lluny ,ja estava pensant on podria passar els seus anys de pensionista de manera més còmoda i li semblava que Barcelona era una bona opció. I aprofità per dir-li que ella podria ser un factor decisiu a l’hora de triar el seu emplaçament.
La companyia del Jérôme era agradable perquè la feia anar a càmera lenta i la transportava a un món que ella no coneixia: el de la previsió i el càlcul absoluts. Van passar un dia passejant i gaudint del sol a Sitges i un dia visitant els racons més bonics de Barcelona entre els que estaven els Búnkers. Ell era un fotògraf amateur força bo i portava sempre la seva càmara per enregistrar les imatges més boniques. No obstant, l’Elisenda es demanà per quin motiu, després d’haver insistit tantíssim en que ella li anés enviant selfies, ara no li feia cap foto. Uns anys enrere, un dels seus millor amics havia visitat Barcelona amb un aparell fotogràfic professional i l’Elisenda s’havia endut un parell d’imatges d’ella mateixa de les que estava enormement contenta. El Jérôme no li va demanar ni una sola vegada. Era obvi que no la trobava bonica i de fet, ella tampoc necessitava cap foto d’ell perquè li anava veient les xacres de l’edat: la pell flàccida, les taques a la cara i les mans i les dents desgastades. La lentitud dels moviments del Jérôme i la seva actitud conservadora l’estava fent pensar un pèl massa en el pas del temps. I en la vellesa i en la soledat en què potser es trobaria. A mida que passaven les hores i els dies la companyia del Jérôme semblava més natural i necessària, com si ell hagués aparegut del passat per rescatar-la d’un abisme en el que havia estat a punt de caure: l’abisme de la despreocupació pel demà, del no afany per acumular coses materials i del viure dia a dia.
El quart dia el Jérôme va proposar l’Elisenda anar a sopar a un restaurant que li havien recomanat i que estava ubicat a l’Eixample, a tocar amb el barri de Gràcia. Era un local d’aquells on només hi podia entrar gent ben vestida per sentir-se còmoda i on pocs joves hi podrien posar els peus. Ella no s’hi trobava del tot a gust en llocs com aquells, perquè no volia desdinerar-se per un àpat ni li abellien els indrets encarcarats, per molt exquisit que fos el menjar. Com que no tenia res adequat per posar-se, el Jérôme va suggerir anar de compres amb l’Elisenda perquè de tota manera volia emportar-se a França un parell de camises i pantalons nous. A l’Elisenda, poc acostumada al consumisme, cercar una brusa i un jersei nous que pogués portar en ocasions com aquelles li va semblar refrescant. Així és que van passar la tarda mirant i triant roba a la Illa i a dos quarts de nou anaven en metro cap a Diagonal. A a les nou entraven al restaurant. Va haver de reconèixer que era embriagador poder formar part d’aquell ambient tan selecte ni que fos per una nit. No volia fer-ho sovint però una experiència com aquella de tant en tant valia la pena. Les làmpades color bronze desprenien una llum groguenca i càlida que inferia un aire encara més elegant a l’escàs però exclusiu mobiliari. L’elecció del menú fou ràpida i va resultar que tots dos van coincidir en la tria. El menjar era deliciós, l’ambient immillorable i el vi li anava enterbolint els pensaments a l’Elisenda, que se submergí en aquell món de luxe innecessari que no hagués assaborit si ell no hagués insistit en aquell sopar. Era l’atmosfera perfecta per a confidències i el Jérôme ho sabia perquè li preguntà per quin motiu no havia tingut fills. Una pregunta que, en altres circumstàncies, podria haver trencat l’encís de la nit. L’Elisenda respongué amb tota sinceritat que no havia sentit mai la necessitat de ser-ho i que, per tant, havia preferit no complicar-se la vida. Que els seus nebots ho eren tot per a ella i ser tieta tenia l’avantatge que et permetia molt de temps lliure.
Quan van arribar a les postres tots dos van coincidir en l’elecció: gelat casolà de crema catalana amb encenalls de xocolate negre sense sucre. Estaven assaborint el menjar quan el Jérôme va posar la seva mà sobre la de l’Elisenda, no gaire subtilment. A ella li vingué un calfred.
— Saps? Abans de venir aquí no tenia gaire clar què em trobaria… ara ja ho començo a veure!
— Començar a veure què? — Digué ella a qui ni tan sols el vi li podia emboirar el cap.
— Que quan dues persones s’han sentit unides, encara que passin molts anys, s’hi continuaran sentint…
L’Elisenda no ho acabava de tenir clar. El Jérôme li havia agradat de jove, vestit en samarreta i texans, despentinat, amb les llibres a la mà i la seva càmera fotogràfica amb la que volia retratar el món per donar-lo a conèixer a tothom. Ara era un home de negocis, amant de la bona vida, aburgesat, més aviat sedentari i molt exigent de cara als altres. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò de que els dos se sentien units. Tanmateix no va tenir temps de respondre perquè el Jérôme va continuar en mode monòleg. Parlant de la gran responsabilitat que tenia a la feina, de que tots els seus amics comptaven sempre amb ell, de que estava content d’haver arribat on havia arribat i que volia gaudir de tot allò fantàstic i meravellós que li oferia la vida. I de cop afegí:
— Com tu! Tu ets una de les coses meravelloses que m’ha donat la vida!
L’Elisenda estava mastegant una cullerada d’encenalls de xocolata i va estar a punt d’escanyar-se. Tan meravellosa era ella per a algú que havia desaparegut durant més de vint anys de la seva trajectòria vital? I tan ràpidament anava ell tirant floretes? I tampoc és que es pogués dir que ella formés part de la vida d’ell de cap manera… Però el Jérôme continuà evocant el comiat entre ells dos aquell estiu, i digué que quan la veié marxar, feia més de vint anys, se sentí trist. Fitant-lo directament als ulls s’adonà que aquells dos cercles blau clar no deixaven albirar cap mena de sentiment. L’Elisenda començà a notar que l’aire li resultava espès. I de sobte el vestit l’oprimia com una faixa cenyida. Decidí anar al bany i deixà el Jérôme a la taula, que no trigà gens en treure el seu mòbil de disseny per donar-hi un cop d’ull en la seva absència. Un cop al bany l’Elisenda es mirà al mirall. Potser un sopar de Schawarma en pantalons texans i jersei desenfadat se li hagués posat millor. I a més, tant amb el Frank com amb el Toni tenia la impressió de no haver d’interpretar cap paper. De ser justament ella el que ells triaven i no un miratge. El grau de sofisticació del Jérôme no encaixava gens amb el seu estil i per tant no podia ser que ell pensés que eren afins. Aprofità l’escapada al bany per enviar un WhatsApp al Toni. Normalment no era tan directa però en aquella ocasió ho necessitava. Li va escriure que hi havia quelcom que l’estava incomodant profundament. Que li explicaria amb la propera cervesa. Desitjà que la resposta fos automàtica però no fou així. S’empipà amb si mateixa perquè s’havia acostumat a la immediatesa amb el Jérôme. Ella no era així de mena perquè tenia la seva vida i esperava que la resta de gent fes la seva sense seguir pendent d’ella. Tanmateix com que el Jérôme responia sempre tan bon punt rebia el missatge, ara ella havia canviat la seva actitud. I aquell canvi no li agradava però si n’era conscient el podia canviar. I ho faria.
En sortit del bany el Jérôme va proposar anar a fer una ultima copa a algun lloc però l’Elisenda només volia tornar a casa i li digué així mateix. Ell ho entengué i un cop al carrer li agafà la mà. Toixa com de costum quan es veia en una situació delicada, ella no va saber desentortolligar els seus dits enllaçats amb els d’ell. La mà del Jérôme no era com l’havia recordada. La tenia com a robusta i aspra en ment però ara li semblava suau i poc consistent. Els anys s’havien empassat els ossos del noi o ella els comparava, sense voler, als del Frank, molt més prominents i forts.
Quan el taxi va aturar-se davant de casa de l’Elisenda, el Jérôme va fer-li un petó fugisser als llavis. Hagués estat massa cruel apartar la cara però ni el tacte ni l’aroma del noi li cridaven gaire l’atenció.
Aquella nit, embolcallada pels llençols suaus, es va adormir pensant en el noi fort i jove que havia conegut. En aquella promesa d’esdevenir un home lliure, fort i valent. I ràpidament li vingué la imatge del Jérôme actual. Un home dolç i atent amb qui segurament es podien passar vetllades molt agradables però totalment mancat de passió, si més no cap a ella…

Pocs dies després de Sant Joan, just durant l’skype setmanal que l’Elisenda mantenia amb el Jérôme, aquest li va demanar si podria visitar-la a Barcelona. Ella ni tan sols s’havia plantejat que ell vingués i per tant es va quedar sense saber què respondre. Ell ho va notar i li va dir que tenia ganes de veure-la, de parlar amb ella sense tenir prop de set-cents kilòmetres que els separaven i, sobre tot, sense una pantalla freda entre ells. També li demanà sense embuts si podria dormir a casa seva en el cas que decidís viatjar a la ciutat comtal. L’Elisenda reaccionà ràpidament a aquella pregunta dient-li que casa seva era massa petita i que no tenia cap cambra pels convidats. La qual cosa no era cap mentida. El seu mini-pis, en el que era completament feliç sense necessitar res més, no tenia res a veure amb la gegantina casa del Jérôme amb dues habitacions per possibles visitants. Les converses per Skype eren una cosa, però la proximitat d’un home al que no es coneixia suficientment bé i que se’t posava a casa, una altra. Ell digué que ho entenia i que miraria de trobar algun hotel econòmic prop d’on vivia ella. L’Elisenda li recomanà vila Olímpica perquè era la zona on ell tindria bars, restaurants, platja i vida nocturna en cas que ella hagués d’acabar quelcom per la feina i no pogués d’estar per ell.
Quan el Jérôme va penjar, i sempre era ell que acabava la conversa, l’Elisenda tingué una sensació molt estranya. Per una banda aquella amistat recuperada havia començat d’una manera abrupta amb una pregunta que a ella ja l’havia incomodada. Portaven ja mesos conversant intensament i ara aquell rampell de visitar-la a Barcelona era massa poc espontani per ser fruit d’una curiositat intensa. Tingué la impressió que el Jérôme s’havia estat “treballant el terreny” els darrers mesos amb atencions desmesurades i un afany poc natural de pintar-se a si mateix de color de rosa. Aquella setmana, amb els braços al voltant de la seva cintura després d’un contacte físic intens amb el Frank, l’Elisenda pensà que en aquells moments de la seva vida no li faltava ni li sobrava res. I que si realment el Jérôme la visitava no volia deixar-se prendre aquell espai vital del que disposava. Tot i que el Frank i ella no es veien gaire sovint, aquells moments de tendresa li proporcionaven un equilibri que no volia perdre per res. Ni tan sols per una setmana si ho podia evitar.
El curs acadèmic s’acabava i l’Elisenda feia horari intensiu. Aprofitava les tardes per anar a la platja, anava a ballar dos cops per setmana amb el Toni i, a més, havia començat a sortir amb ell amb regularitat per prendre una cervesa i discutir de tot i de res. Hi havia guanyat prou confiança per explicar-li la estranya relació amb el Jérôme. El Toni se la mirà amb comprensió i li anà fent preguntes sobre allò que la incomodava. L’Elisenda, a qui coneixia com a noia inquieta però equilibrada, havia anat canviant però no gosava dir-li-ho. I tanmateix ho intuïa sense una confessió directa. Aquesta arribà una càlida nit d’estiu amb la segona cervesa.
— El Jérôme diu que vol venir en dues setmanes!
— I no és una visita desitjada?
— Les visites són desitjades fins que arriben. Estic alterada.
El Toni no s’atreví dir-li que ja se n’havia adonat per no fer-se el setciències. No li abellia la gent que pensava que tenia la veritat absoluta i intentava no pecar de manca de modèstia.
— I això?
— No ho sé. Estic molt còmoda com estic ara i no sé què he d’esperar d’aquesta visita. Hem reprès l’amistat després de molts anys d’una manera molt curiosa i no acabo de veure per on anirà tot plegat…
— Tindrà ganes d’estar amb tu després de conversar tant<1 Fixa’t amb nosaltres. Ballem plegats des de fa molt temps. Jo també tenia ganes i curiositat d’estar amb tu una estona més. Però tu i jo vivim a la mateixa ciutat i podem anar a prendre quelcom o a donar una volta quan vulguem. A ell no li queda cap més remei que venir fins a Barcelona. I és clar, no vindrà només per un cap de setmana! Això costa calés. Quants dies vol venir?
— En principi s’ha agafat cinc dies lliures. I li he recomanat un hotel perquè això de tenir algú a casa contínuament podria ser molt traumàtic. Sobre tot perquè jo no hi estic acostumada.
— Tinc entès que a Europa és d’allò més normal…
— Cert. Els veïns europeus tenen més costum d’anar a casa dels amics i coneguts quan viatgen que no pas nosaltres. Aquí som més reservats.
El Toni va estar a punt de dir que després de tant de temps encara no s’havien convidat l’un a casa de l’altre. I a ell li semblava interessant perquè, com a psicòleg, pensava que la decoració dels espais que habitaven les persones deia moltíssim d’aquestes. Li hagués agradat saber quins objectes decoratius tenia l’Elisenda a casa seva. Portava temps analitzant-la…
— Bé. Ara tindràs l’oportunitat de veure’l i de parlar-hi. Cinc dies intensos et diran molt més d’ell que mesos i mesos de WhatsApps i skypes.
Restà pensívola observant la corona blanca de la cervesa. Ben mirat es moria de ganes d’intentar esbrinar per quin motiu el Jérôme li resultava sospitós. Feia molts anys que treballava amb tota mena de gent i la seva intuïció no solia fallar massa…
— Toni, si hi ha alguna cosa que em sembla estranya d’ell, et sabrà greu que t’escrigui un missatge per demanar-te el parer? Ja sé que els psicòlegs no teniu la solució de tot però potser sí que podries reconèixer alguna cosa anormal.
— Mare meva Elisenda! Pobre Jérôme! Ja li estàs buscant patologies abans que vingui! Dóna-li una oportunitat.
— Ho faré, ho faré…
Aquell vespre es van acomiadar amb una abraçada més llarga del que era normal. El Toni es girà per veure-la desaparèixer engolida per les escales del metro. Quelcom li deia que el Jérôme no ho tindria fàcil amb l’Elisenda per molt bones que fossin les seves intencions. Ella ja era feliç amb la seva vida i no necessitava complements. Per això estava inquieta i no se sentia tan còmoda com habitualment. Sospirà. Molta llicenciatura en psicologia i dos màsters però no aconseguia esbrinar quina era la clau de l’equilibri. Potser l’Elisenda se sentiria encara més plena en parella i allò era el que potser en el fons desitjava ell secretament. D’altra banda la seva independència la feia molt forta. Quantes dones havia hagut d’ajudar perquè s’havien deixat capgirar la vida per un home que havia intentat fer-les canviar per moderar-les al seu gust? A l’Elisenda allò no li passaria pas.
En tot cas ell estaria pendent del mòbil en dues setmanes. Potser ella el necessitaria i no li volia fallar. Era la millor companya de ball que havia tingut mai i una dona excepcional.
El Toni va anar tenint notícies de la visita del Jérôme en les trobades que feien, ara ja, a les terrasses de la Ciutadella. Dos dies abans de l’arribada del noi l’Elisenda semblava intranquil·la i el Toni va voler saber per què.
— Hauria pogut tenir els meus nebots durant quatre dies seguits si no hagués dit que sí a la visita del meu amic francès.
— Però sorgiran altres ocasions per tenir-los tots per a tu i cansar-te’n, no?
— No crec que n’hi hagin gaire d’ocasions. Han convidat ma germana i el seu marit a un cap de setmana en un veler. Ells no fan mai aquestes activitats i els ha fet il·lusió. A més, un dels meus amics hagués vingut a passar mig dia amb nosaltres i m’hagués interessat veure com és amb la canalla.
L’Elisenda va eludir explicar que el noi que li hagués donat un cop de mà era també el seu company de relacions íntimes, el Frank, i que aquella activitat hagués representat la primera que els faria estar en un estat similar al d’una família. A l’Elisenda la idea de tenir l’oportunitat de tenir totes aquells persones que li importaven tantíssim prop li va semblar tan fantàstica que ara es penedia d’haver dit que sí a la visita d’aquell amic d’una època tan remota que ja havia oblidat.
El Toni pensà que no era el millor començament. L’Elisenda estaria condicionada pensant en l’oportunitat perduda i no seria capaç potser de valorar l’entusiasme del noi. No li va semblar del tot just i hi va voler dir alguna cosa.
— Elisenda. Tampoc passa cada dia que algú del nostre passat vulgui fer un viatge per veure’ns oi? Procura gaudir del moment.
L’Elisenda li va prometre fer-ho i també escriure-li algun missatge de tant en tant per fer-li saber com anava tot plegat. El Toni seria un observador pacient i també seria un bon amic que li faria costat si passava quelcom. N’estava convençuda.
Es van acomiadar i al Toni li va quedar una sensació de falta d’assossec. Realment l’Elisenda estava molt arrelada i prou contenta amb la seva vida actual com per fer concessions esperant una millora del present. Va ser el seu diagnòstic. Tot el que representés un canvi brusc seria poc benvingut.
Dos dies després l’Elisenda es llevà a toc de despertador tot i que tenia sis dies de vacances davant seu. Com que havia de recollir el Jérôme a l’aeroport i sabia que probablement ja no tindria gaire temps lliure per ella mateix durant quatre dies, va decidir anar a córrer per la platja i fer un parell de piscines en acabar. Va agafar el cotxe a les dotze i calculava arribar a l’aeroport mitja hora més tard. El vol del noi havia d’aterrar a dos quarts d’una. No obstant, mentre ella donava més voltes que una rentadora al pàrquing de l’aeroport, li arribà un whatsApp. El vol havia aterrat abans del previst i la maleta del Jérôme havia estat una de les primeres en aparèixer a la cinta. Realment aquella visita era “oportuna” en tota regla.
Li va respondre que estava intentant aparcar el cotxe i que s’afanyaria cap a la terminal tan bon punt li hagués trobat un forat.
Finalment va trobar un lloc i encaixonà el seu petit automòbil entre dos altres cotxes tot desitjant que si havien de sortir abans que ella, tinguessin cura de fer cap cop ni cap rallada. Va tancar la porta i va sortir ràpidament. Per no perdre temps, un cop a la terminal demanà pel vol del Jérôme. Les hostesses li indicaren la sortida i ella hi anà corrents. Va arribar pràcticament panteixant i mirant amb ulls àvids l’altra banda de la barra de ferro que separava els que esperaven dels que arribaven. No obstant, abans de tenir temps d’adonar-se de la gentada que hi havia, sentí el seu nom. Un home de cabells grisos i aspecte de jove envellit prematurament la cridà. La molestà que ell l’hagués enxampada tan estressada i el seu somriure no fou del tot d’alegria sinó més aviat d’incomoditat. Però el Jérôme sí tenia un somriure d’orella a orella i s’apropà a ella per saludar-la amb dos petons. Una bafarada de perfum pujà al nas de l’Elisenda que reaccionà amb ganes d’esternudar. A la primera impressió òptica se li sumà l’olfactiva. Un home de l’edat del Jérôme no hauria de portar el perfum que portava ell. Què s’havia posat mitja ampolla de massatge potser?
L’Elisenda el saluda, li demanà com havia anat el vol i li explicà que havia tingut dificultats per trobar aparcament. Ell li parlava com qui parla a un nen, en un to que no va acabar de satisfer l’Elisenda perquè la feia sentir com si ell la veiés com a una persona inferior. O com si li estigués prenent el pèl. O potser estava molt susceptible per la proximitat de la regla o perquè pensava en el seus nebodets i en com de bé podria haver estat amb ells i el Frank. En tot cas anaren a l’hotel i ell insistí en què ella l’acompanyes a l’habitació només fins que hagués posat ordre a les seves coses. La maleta del noi estava pràcticament buida i ella va agrair que, si més no, el Jérôme no fos una d’aquelles persones que necessiten endur-se la casa a coll per a sentir-se segurs.
S’adonà sense voler que ja s’havia posat en el seu mode “microscopi” i que aniria analitzant cadascun dels seus moviments per extraure’n conclusions. No li agradava ser així. Feia anys que havia aconseguit desconnectar el seu cantó més summament racional. Només l’activava quan estava en estat d’alerta i era obvi que quelcom l’estava fent dubtar. Molt probablement des del moment en què ell havia interromput la comunicació sospitosament i sense previ avís. Quelcom hi havia que a l’Elisenda no li acabava de fer el pes i això que ell només havia arribat…