El pla B (V)

20180127_110931

Pocs dies després de Sant Joan, just durant l’skype setmanal que l’Elisenda mantenia amb el Jérôme, aquest li va demanar si podria visitar-la a Barcelona. Ella ni tan sols s’havia plantejat que ell vingués i per tant es va quedar sense saber què respondre. Ell ho va notar i li va dir que tenia ganes de veure-la, de parlar amb ella sense tenir prop de set-cents kilòmetres que els separaven i, sobre tot, sense una pantalla freda entre ells. També li demanà sense embuts si podria dormir a casa seva en el cas que decidís viatjar a la ciutat comtal. L’Elisenda reaccionà ràpidament a aquella pregunta dient-li que casa seva era massa petita i que no tenia cap cambra pels convidats. La qual cosa no era cap mentida. El seu mini-pis, en el que era completament feliç sense necessitar res més, no tenia res a veure amb la gegantina casa del Jérôme amb dues habitacions per possibles visitants. Les converses per Skype eren una cosa, però la proximitat d’un home al que no es coneixia suficientment bé i que se’t posava a casa, una altra. Ell digué que ho entenia i que miraria de trobar algun hotel econòmic prop d’on vivia ella. L’Elisenda li recomanà vila Olímpica perquè era la zona on ell tindria bars, restaurants, platja i vida nocturna en cas que ella hagués d’acabar quelcom per la feina i no pogués d’estar per ell.
Quan el Jérôme va penjar, i sempre era ell que acabava la conversa, l’Elisenda tingué una sensació molt estranya. Per una banda aquella amistat recuperada havia començat d’una manera abrupta amb una pregunta que a ella ja l’havia incomodada. Portaven ja mesos conversant intensament i ara aquell rampell de visitar-la a Barcelona era massa poc espontani per ser fruit d’una curiositat intensa. Tingué la impressió que el Jérôme s’havia estat “treballant el terreny” els darrers mesos amb atencions desmesurades i un afany poc natural de pintar-se a si mateix de color de rosa. Aquella setmana, amb els braços al voltant de la seva cintura després d’un contacte físic intens amb el Frank, l’Elisenda pensà que en aquells moments de la seva vida no li faltava ni li sobrava res. I que si realment el Jérôme la visitava no volia deixar-se prendre aquell espai vital del que disposava. Tot i que el Frank i ella no es veien gaire sovint, aquells moments de tendresa li proporcionaven un equilibri que no volia perdre per res. Ni tan sols per una setmana si ho podia evitar.
El curs acadèmic s’acabava i l’Elisenda feia horari intensiu. Aprofitava les tardes per anar a la platja, anava a ballar dos cops per setmana amb el Toni i, a més, havia començat a sortir amb ell amb regularitat per prendre una cervesa i discutir de tot i de res. Hi havia guanyat prou confiança per explicar-li la estranya relació amb el Jérôme. El Toni se la mirà amb comprensió i li anà fent preguntes sobre allò que la incomodava. L’Elisenda, a qui coneixia com a noia inquieta però equilibrada, havia anat canviant però no gosava dir-li-ho. I tanmateix ho intuïa sense una confessió directa. Aquesta arribà una càlida nit d’estiu amb la segona cervesa.
— El Jérôme diu que vol venir en dues setmanes!
— I no és una visita desitjada?
— Les visites són desitjades fins que arriben. Estic alterada.
El Toni no s’atreví dir-li que ja se n’havia adonat per no fer-se el setciències. No li abellia la gent que pensava que tenia la veritat absoluta i intentava no pecar de manca de modèstia.
— I això?
— No ho sé. Estic molt còmoda com estic ara i no sé què he d’esperar d’aquesta visita. Hem reprès l’amistat després de molts anys d’una manera molt curiosa i no acabo de veure per on anirà tot plegat…
— Tindrà ganes d’estar amb tu després de conversar tant<1 Fixa’t amb nosaltres. Ballem plegats des de fa molt temps. Jo també tenia ganes i curiositat d’estar amb tu una estona més. Però tu i jo vivim a la mateixa ciutat i podem anar a prendre quelcom o a donar una volta quan vulguem. A ell no li queda cap més remei que venir fins a Barcelona. I és clar, no vindrà només per un cap de setmana! Això costa calés. Quants dies vol venir?
— En principi s’ha agafat cinc dies lliures. I li he recomanat un hotel perquè això de tenir algú a casa contínuament podria ser molt traumàtic. Sobre tot perquè jo no hi estic acostumada.
— Tinc entès que a Europa és d’allò més normal…
— Cert. Els veïns europeus tenen més costum d’anar a casa dels amics i coneguts quan viatgen que no pas nosaltres. Aquí som més reservats.
El Toni va estar a punt de dir que després de tant de temps encara no s’havien convidat l’un a casa de l’altre. I a ell li semblava interessant perquè, com a psicòleg, pensava que la decoració dels espais que habitaven les persones deia moltíssim d’aquestes. Li hagués agradat saber quins objectes decoratius tenia l’Elisenda a casa seva. Portava temps analitzant-la…
— Bé. Ara tindràs l’oportunitat de veure’l i de parlar-hi. Cinc dies intensos et diran molt més d’ell que mesos i mesos de WhatsApps i skypes.
Restà pensívola observant la corona blanca de la cervesa. Ben mirat es moria de ganes d’intentar esbrinar per quin motiu el Jérôme li resultava sospitós. Feia molts anys que treballava amb tota mena de gent i la seva intuïció no solia fallar massa…
— Toni, si hi ha alguna cosa que em sembla estranya d’ell, et sabrà greu que t’escrigui un missatge per demanar-te el parer? Ja sé que els psicòlegs no teniu la solució de tot però potser sí que podries reconèixer alguna cosa anormal.
— Mare meva Elisenda! Pobre Jérôme! Ja li estàs buscant patologies abans que vingui! Dóna-li una oportunitat.
— Ho faré, ho faré…
Aquell vespre es van acomiadar amb una abraçada més llarga del que era normal. El Toni es girà per veure-la desaparèixer engolida per les escales del metro. Quelcom li deia que el Jérôme no ho tindria fàcil amb l’Elisenda per molt bones que fossin les seves intencions. Ella ja era feliç amb la seva vida i no necessitava complements. Per això estava inquieta i no se sentia tan còmoda com habitualment. Sospirà. Molta llicenciatura en psicologia i dos màsters però no aconseguia esbrinar quina era la clau de l’equilibri. Potser l’Elisenda se sentiria encara més plena en parella i allò era el que potser en el fons desitjava ell secretament. D’altra banda la seva independència la feia molt forta. Quantes dones havia hagut d’ajudar perquè s’havien deixat capgirar la vida per un home que havia intentat fer-les canviar per moderar-les al seu gust? A l’Elisenda allò no li passaria pas.
En tot cas ell estaria pendent del mòbil en dues setmanes. Potser ella el necessitaria i no li volia fallar. Era la millor companya de ball que havia tingut mai i una dona excepcional.
El Toni va anar tenint notícies de la visita del Jérôme en les trobades que feien, ara ja, a les terrasses de la Ciutadella. Dos dies abans de l’arribada del noi l’Elisenda semblava intranquil·la i el Toni va voler saber per què.
— Hauria pogut tenir els meus nebots durant quatre dies seguits si no hagués dit que sí a la visita del meu amic francès.
— Però sorgiran altres ocasions per tenir-los tots per a tu i cansar-te’n, no?
— No crec que n’hi hagin gaire d’ocasions. Han convidat ma germana i el seu marit a un cap de setmana en un veler. Ells no fan mai aquestes activitats i els ha fet il·lusió. A més, un dels meus amics hagués vingut a passar mig dia amb nosaltres i m’hagués interessat veure com és amb la canalla.
L’Elisenda va eludir explicar que el noi que li hagués donat un cop de mà era també el seu company de relacions íntimes, el Frank, i que aquella activitat hagués representat la primera que els faria estar en un estat similar al d’una família. A l’Elisenda la idea de tenir l’oportunitat de tenir totes aquells persones que li importaven tantíssim prop li va semblar tan fantàstica que ara es penedia d’haver dit que sí a la visita d’aquell amic d’una època tan remota que ja havia oblidat.
El Toni pensà que no era el millor començament. L’Elisenda estaria condicionada pensant en l’oportunitat perduda i no seria capaç potser de valorar l’entusiasme del noi. No li va semblar del tot just i hi va voler dir alguna cosa.
— Elisenda. Tampoc passa cada dia que algú del nostre passat vulgui fer un viatge per veure’ns oi? Procura gaudir del moment.
L’Elisenda li va prometre fer-ho i també escriure-li algun missatge de tant en tant per fer-li saber com anava tot plegat. El Toni seria un observador pacient i també seria un bon amic que li faria costat si passava quelcom. N’estava convençuda.
Es van acomiadar i al Toni li va quedar una sensació de falta d’assossec. Realment l’Elisenda estava molt arrelada i prou contenta amb la seva vida actual com per fer concessions esperant una millora del present. Va ser el seu diagnòstic. Tot el que representés un canvi brusc seria poc benvingut.
Dos dies després l’Elisenda es llevà a toc de despertador tot i que tenia sis dies de vacances davant seu. Com que havia de recollir el Jérôme a l’aeroport i sabia que probablement ja no tindria gaire temps lliure per ella mateix durant quatre dies, va decidir anar a córrer per la platja i fer un parell de piscines en acabar. Va agafar el cotxe a les dotze i calculava arribar a l’aeroport mitja hora més tard. El vol del noi havia d’aterrar a dos quarts d’una. No obstant, mentre ella donava més voltes que una rentadora al pàrquing de l’aeroport, li arribà un whatsApp. El vol havia aterrat abans del previst i la maleta del Jérôme havia estat una de les primeres en aparèixer a la cinta. Realment aquella visita era “oportuna” en tota regla.
Li va respondre que estava intentant aparcar el cotxe i que s’afanyaria cap a la terminal tan bon punt li hagués trobat un forat.
Finalment va trobar un lloc i encaixonà el seu petit automòbil entre dos altres cotxes tot desitjant que si havien de sortir abans que ella, tinguessin cura de fer cap cop ni cap rallada. Va tancar la porta i va sortir ràpidament. Per no perdre temps, un cop a la terminal demanà pel vol del Jérôme. Les hostesses li indicaren la sortida i ella hi anà corrents. Va arribar pràcticament panteixant i mirant amb ulls àvids l’altra banda de la barra de ferro que separava els que esperaven dels que arribaven. No obstant, abans de tenir temps d’adonar-se de la gentada que hi havia, sentí el seu nom. Un home de cabells grisos i aspecte de jove envellit prematurament la cridà. La molestà que ell l’hagués enxampada tan estressada i el seu somriure no fou del tot d’alegria sinó més aviat d’incomoditat. Però el Jérôme sí tenia un somriure d’orella a orella i s’apropà a ella per saludar-la amb dos petons. Una bafarada de perfum pujà al nas de l’Elisenda que reaccionà amb ganes d’esternudar. A la primera impressió òptica se li sumà l’olfactiva. Un home de l’edat del Jérôme no hauria de portar el perfum que portava ell. Què s’havia posat mitja ampolla de massatge potser?
L’Elisenda el saluda, li demanà com havia anat el vol i li explicà que havia tingut dificultats per trobar aparcament. Ell li parlava com qui parla a un nen, en un to que no va acabar de satisfer l’Elisenda perquè la feia sentir com si ell la veiés com a una persona inferior. O com si li estigués prenent el pèl. O potser estava molt susceptible per la proximitat de la regla o perquè pensava en el seus nebodets i en com de bé podria haver estat amb ells i el Frank. En tot cas anaren a l’hotel i ell insistí en què ella l’acompanyes a l’habitació només fins que hagués posat ordre a les seves coses. La maleta del noi estava pràcticament buida i ella va agrair que, si més no, el Jérôme no fos una d’aquelles persones que necessiten endur-se la casa a coll per a sentir-se segurs.
S’adonà sense voler que ja s’havia posat en el seu mode “microscopi” i que aniria analitzant cadascun dels seus moviments per extraure’n conclusions. No li agradava ser així. Feia anys que havia aconseguit desconnectar el seu cantó més summament racional. Només l’activava quan estava en estat d’alerta i era obvi que quelcom l’estava fent dubtar. Molt probablement des del moment en què ell havia interromput la comunicació sospitosament i sense previ avís. Quelcom hi havia que a l’Elisenda no li acabava de fer el pes i això que ell només havia arribat…

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s