L’endemà es llevà a quarts de deu i amb el crit d’una gavina persistent que l’Elisenda escoltà encara mig entre somnis embolcallada pels llençols frescos de cotó. Obrí i tancà els ulls amb celeritat per assaborir el so d’aquella au marítima mentre recordava que aquell dia no s’hauria d’afanyar a vestir-se per esmorzar amb el Jérôme. Aquell pensament la colpejà com un martell impertinent picant una paret veïna a hores intempestives de la nit. Hauria d’estar un pèl més trista del que estava perquè en realitat havia enyorat durant uns dies no tenir ni suficient temps per a cultivar els seus propis pensaments. Ell els havia aclaparat tots. Mirà el despertador de la tauleta de nit per corroborar allò que li deia el seu cos: que devia ser tard perquè se sentia plenament descansada. Quelcom que no tenia l’oportunitat d’experimentar gaire sovint per la seva agenda atapeïda i el seu ritme ivarsós. Gaudiria d’aquell dia lliure per carregar piles i tornar a la feina podent treballar una setmana més abans de començar les seves vacances definitives d’estiu. Quan la seva esquena ja havia fet prou estiraments, s’aixecà del llit deixant que cruixissin tots el seus ossos. Li abellia aquell missatge del seu cos perquè la feia sentir viva. La majoria de gent només pensava en aquella part tan important que suportava tota l’estructura de l’organisme tan bon punt es trencaven quelcom amb una caiguda o practicant esport. Ella tenia la sort de pensar-hi cada dia sense haver de patir cap dany. Sempre havia cregut que la gent parava poca atenció a la maquinària del seu organisme. A ella li abellia estar agraïda pel bon funcionament del seu cos. No s’obsessionava per a res però procurava donar-li suficient descans per exemple. Allò que li havia mancat durant els dies de visita del Jérôme. Tot i que el nivell d’activitat dels dos havia estar menor, ella no havia pogut fer cap becaina ni tampoc fruir de la seva hora de lectura estirada al llit, sense cap mena de soroll d’ambient. Aquells dos moments dels dia i el seu cafè al matí seguit d’uns minuts que dedicava a posar ordre als seus pensaments davant de l’ordinador, representaven per a ella una font d’equilibri que no havia tingut durant uns dies. I l’havia trobada a faltar!
Aquell matí es llevà pensant que ser mestressa del propi temps era un autèntic regal. Anà a la cuina a fer-se un cafè i aprofità per mirar el mòbil mentre es bevia el líquid cremós. El Jérôme li havia escrit que la trobava ja a faltar i que tenia ganes de saber com estava. Respongué que s’acabava de llevar i que aprofitaria el magnífic dia per descansar una mica. Seguidament volia respondre amb calma els missatges de la Clara i del Toni. Als dos els interessava com estava ella i com s’havia sentit amb el Jérôme. Decidí proposar fer un cafè per la tarda i convidar-los als dos. També era bo que els seus amics es coneguessin per si podien fer alguna activitat plegats. Les sortides en cotxe eren més econòmiques si les despeses de benzina i peatge es pagaven entre tres i no només dos.
L’Elisenda quedà sorpresa de que tots dos responguessin gairebé de manera automàtica que un cafè era una idea excel·lent. Així doncs passà la primera meitat del dia en una solitud no forçada sabent que la tarda li portaria l’agradable companyia de dues persones que havia trobat a faltar durant una setmana. A un quart de cinc sortí de casa i travessà tot el Parc de la Ciutadella fins arribar a l’avinguda Wellington, aquell refugi del sol punxegut de l’estiu que clavava fiblades calentes fins quarts de vuit. En arribar a Vila Olímpica, l’Elisenda es demanà per quin motiu s’havia perdut la moda de portar paraigües per defendre’s del sol. Es va plantejar tenir la valentia de posar-se sota un d’aquells para-sols portàtils la propera vegada. Probablement la gent la començaria a imitar sense trigar gaire. No es podia estar exposat als rajos de l’astre rei gaire estona sense notar com la pell se’n ressentia.
Quan arribà al cafè on havia quedat amb la Clara i el Toni no trigà gens en veure-la a ella amb el seu somriure diàfan i el seu aspecte jovenívol. No sabia si ella mostrava la mateixa frescor que la seva amiga però en tot cas s’esforçava per a fer-ho. S’hi apropà i les dues s’abraçaren. L’aroma fresc de la Clara fou un impacte agradable pel nas de l’Elisenda, a qui la proximitat del Parc Zoològic li havia deixat una impressió olfactiva més aviat desagradable.
— Com ha anat? —Va fer la Clara sense poder esperar ni que la seva amiga s’assegués còmodament a la cadira.
L’Elisenda respirà tot traient aire per la boca de manera notablement sorollosa. La Clara arronsà el nas.
— No sabria què dir-te. Encara ho estic analitzant tot plegat. El que sí et puc dir és que ha estat molt intensiu i que penso que ell espera molt de mi i massa de pressa.
La Clara posà cara d’estar processant la informació però l’Elisenda es veié obligada a interrompre el fluix de pensaments de la seva amiga per afegir una informació important.
— Escolta. Al final sí que vindrà el meu company de ball. És psicòleg i està al corrent de tot així és que no cal que et tallis amb ell. És un paio fantàstic.
— Perfecte! Ja saps que m’agrada conèixer gent nova!
Arribà el Toni amb un somriure que enlluernà la Clara i encengué els ulls de l’Elisenda. En una fracció de segon aconseguí demanar-se si era degut a la companyia de la seva amiga perquè ella no podia recordar haver-li vist mai els clots de les galtes tan pronunciats. La pertorbà aquell pensament que podia ser una gelosia encoberta, deguda a la seva inseguretat latent.
Els presenta i després de saludar-se amb els dos petons reglamentaris que a l’Elisenda li continuaven semblant ridículs tantíssims anys després del seu retorn al país, la Clara reprengué la conversa amb l’Elisenda per incloure-hi el nou participant. Una jugada molt encertada perquè va trencar el gel de cop i volta.
— I com l’has vist el Jérôme? S’han portat bé amb ell els anys?
— Jo diria que sí. Òbviament té les xacres que tenim tots quan ja passem dels quaranta però no està cascat ni s’ha engreixat com un toixó com la majoria d’homes…
— Home gràcies! Jo tampoc no he posat gaire pes des dels meus vint anys!
Era cert que el Toni era com el seu amant Frank, un d’aquells homes que sempre havien estat secalls i que ni tan sols havien acumulat uns grams de grassa a la panxa. O això pensava l’Elisenda que l’havia palpat una mica durant les sessions de ball.
— Pertanyeu a una minoria! — Digué la Clara. — I em sembla que l’Elisenda és experta en retrobar flames del passat que s’han deixat anar molt…
— Sí, és ben cert! A veure, tampoc es pot dir que el Jérôme no hagi posat gens ni mica de pes. Sí que fa una mica més de panxa però en general s’ha sabut cuidar. Bé, de fet és que li agrada viure còmodament, fer el possible per veure només el cantó positiu de tot i sobre tot no anar mai amb presses…
— Vaja! El que no estàs acostumada a fer tu, oi?
— Sí. Exacte. M’ha fet anar a càmera lenta aquests dies, en realitat jo hagués volgut fer més del que m’ha donat temps fer amb ell. M’ha mancat temps per ensenyar-li millor la ciutat.
— I li ha agradat Barcelona? — Demanà la Clara, convençuda que diria que sí perquè sabia que la seva ciutat era com una pereta dolça per als estrangers.
— Sí. Imagineu-vos, fins i tot diu que voldria instal·lar-s’hi en un futur, cosa que m’ha sorprès molt.
— Vol venir a viure aquí? — preguntà el Toni en un to alarmat que li havia sortit tan espontàniament que no l’havia pogut reprimir.
— Sembla que sí. I és clar, li deu anar de conya això de tenir una vella amistat per aquí…
La manera amb què ho va dir l’Elisenda va sonar com un violí desafinat a oïdes del Toni i la Clara. Els dos van creuar una mirada fugissera barreja de preocupació i curiositat. No els va caler posar oli a la maquina que grinyolava perquè ella endegà de nou la conversa que havia quedat en un incòmode punt silenciós.
— Vam reprendre l’amistat d’una manera molt inesperada i ell s’ho va prendre amb un ímpetu que ja no s’escau a la nostra edat. No vaig trobar gaire lògic que comencéssim un intercanvi tan intensiu de missatges després de tantíssim temps sense saber res l’un de l’altre…
El Toni se la mirà. Amb tota seguretat l’Elisenda era menys romàntica del que molts homes desitjaven perquè amb un esperit tan pràctic els seria molt més difícil engalipar-la. Aquell realisme la feia semblar menys càndida però li atorgava el poder màgic de salvar-se de molts sinistres sentimentals en què queien moltes dones. Tot tenia avantatges i inconvenients.
— Vols dir que li agrada la ciutat i potser li aniria bé que l’ajudessis a prendre la decisió de venir a viure aquí? — Digué la Clara amb una pregunta que era més aviat una reflexió.
— Em sap greu no poder deixar-me endur per sentiments i estar entre núvols. Però és que senzillament el Jérôme és massa reposat per ser apassionat i haver-se tornat a enamorar de mi. I tinc una visió d’ell que no m’acaba de quadrar. El veig completament aburgesat, aferrat a moltíssimes comoditats, conservador fins i tot. I això no encaixa amb voler-ho deixar tot per venir aquí a començar una vida nova en una ciutat que no coneix i on no té ningú ni sap la llengua.
Una Clara pensívola abaixava els ulls per ocultar el dubte que l’Elisenda pogué llegir perfectament. El Toni mirà les dues dones i entengué que una no volgués donar la raó a l’altra. No obstant la incredulitat de l’Elisenda tenia fonaments sòlids.
— Bé. Ara de moment ell és allà i tu aquí i caldrà veure quan té intenció de tornar-te a visitar. Perquè si realment vol venir a viure a Barcelona haurà d’intentar, si més no, aprendre la llengua. No pot deixar-ho per quan vingui i tampoc seria just que esperés que tu li fessis tots els tràmits… Et cal esbrinar de quin peu calça.
— Cert. Però de moment respiro. És trist però ja no estic avesada a estar tantíssimes hores amb la mateixa persona ni tampoc tants dies seguits…
El Toni la mirà. Se la veia més cansada del que caldria tenint en compte que s’havia agafat uns dies de vacances. Estava clar que havia fet un esforç en algun sentit.
Van gaudir de la resta de la tarda parlant de les vacances properes i de la feina dels tres i van riure de gust amb les anècdotes de psicòleg del Toni i de coordinadora de projectes europeus de l’Elisenda. Quan s’acomiadaren ja eren quarts de vuit. L’Elisenda anà a fer una volta en bicicleta. Volia acompanyar la platja per acabar de fruir d’aquell dia en què havia tornat a ser mestressa i senyora de tot el seu temps i en què havia recuperat la sensació perduda durant uns dies de poder escoltar els seus pensaments. En arribar a casa, s’adonà que tenia set missatges del Jérôme. Li anava explicant la seva rutina i li demanava a ella què feia i si l’enyorava. Va resoldre tots els seus dubtes menys aquell darrer. Encara estava assaborint el respir per adonar-se de si el trobava a faltar. Ell en canvi li escrivia que tenia ganes de veure-la i sentir-la prop. Sense un repòs i la distància no calia encara fer una valoració dels seus sentiments. Les hores nocturnes se li feren solitàries aquell dia, però podia ben ser el resultat de l’efecte de la companyia continuada més que no pas de la seva necessitat d’estar amb ell. O amb algú altre. I tampoc ho analitzà gaire perquè havia de tornar a la feina i enllestir-ho tot abans les vacances dels estudiants i per tant necessitava rendir i ser la de sempre. La rutina esborraria el record de la companyia en pocs dies. O això, si més no, era el que pensava…