Els xinesos i el dolmen de Vallgorguina

20160327_171251.jpg

Fa uns anys vaig tenir l’estranya oportunitat d’anar a parar a una classe d’orientals que, com jo, volien aprofundir els seus coneixements de rus amb un curs d’estiu a la МГУ, la Universitat estatal de Moscou. Com que tots els integrants del grup menys jo eren asiàtics els coordinadors van assignar al grup una professora que tenia unes nocions de xinès i a qui li interessava la cultura de les terres del sol naixent. Aquell juliol vaig aprendre tant de la llengua i cultura russes com dels hàbits orientals perquè sovint comparàvem a classe, amb el nostre llenguatge rudimentari de principiants, què era típic d’un país i de l’altre i una observació de la meva professora em va arribar al cor. Ens va dir que a la Xina, si un es perdia i demanava als vianants com arribar a cert lloc, els xinesos no tenien per costum dir que no et podien ajudar en cas de no saber exactament com donar-te les indicacions per arribar-hi. Això volia dir que en quan un es perdia a més valia agafar un taxi per no acabar donant més voltes que una rentadora inútilment.

El que no havia imaginat mai és que una de les meves darreres sortides em faria pensar que nosaltres els catalans potser tenim quelcom en comú amb els xinesos. Això va ser un dissabte d’aquells que se m’acut agafar el cotxe i fer d’Indiana Jones de les nostres contrades. Hi vaig convidar un amic que es va deixar convèncer després d’haver llegit un comentari i vist unes fotos a internet. Efectivament semblava que a Vallgorguina teníem un dolmen que, si bé no podia competir amb el de Stonehendge, valia la pena cercar tenint-lo tan prop. A més també havíem vist unes fotos d’uns tòtems que imaginàvem havien estat el producte d’alguns artistes moderns que intentaven aprofitar l’existència del dolmen per acabar guarnir l’entorn natural. Ni ell ni jo coneixíem Vallgorguina i vam pensar que tot plegat seria una bona manera de passar la tarda del dissabte. Jo volia fer un recorregut un pèl més llarg que m’era mig conegut però el meu company d’aventura va voler agafar la variant més agosarada, la que google maps assenyalava com a més ràpida i que va ser tan enrevessada que trobar Vallgorguina ens va costar ben bé mitja hora més del que havíem previst. I sort que anava amb copilot i em vaig sentir menys inútil del que em sento anant sola quan em perdo! Tant vam trigar que tan bon punt vaig aparcar vam haver de fer un cafè per “canviar l’aigua de les olives” que amb el llarg trajecte s’havia acumulat incòmodament. Vam aprofitar al avinentesa per demanar a la cambrera el camí per arribar al dolmen. La noia, tot dient que només portava cinc anys a Vallgorguina, ens va indicar una direcció que “havia sentit a dir” hi portava però que no hi podia posar la mà al foc.

Uns minuts després va passar una dona pel costat de la taula de la menuda terrassa i li vaig preguntar si sabia com podíem trobar el monument megalític. Ens va dir que s’havia de caminar una mica però que caldria trobar primer la depuradora i a partir d’allí tot seria més fàcil. Una depurada! Què poc romàtic! Amagant una mica el nostre desencís vam acabar-nos el cafè i vam agafar el camí no asfaltat que la dona ens havia assenyalat. Després d’enfilar un tram de terra durant vint minuts sense percebre cap senyal de la instal·lació ni visual ni olfactiva, vaig demanar a un grup de gent que semblava d’allí on podríem trobar el dolmen o, en el seu defecte, la depuradora. Es van mirar tots amb cara d’incredulitat i després d’un intercanvi d’informació entre ells van coincidir que era encertat cercar primer la instal·lació higiènica que ja ens havien mencionat amb anterioritat. No obstant érem al lloc incorrecte i ens calia recular. Així ho vam fer i retornàrem on havíem deixat el cotxe, vam agafar-lo i vaig conduir-lo, tal com indicava la senyal del començament del poble, cap a la “depuradora”. El problema va ser que passats uns vuit-cents metres el camí de terra es bifurcava i no hi havia manera humana de poder imaginar per on havíem de seguir. Vam decidir democràticament la direcció que agafaríem a peu i quan ja portàvem uns deu minuts caminant ens vam adonar que érem just al mateix lloc on havíem preguntat al grup feia una estona. El sistema de GPS tampoc ens va funcionar. Desorientats com estàvem una parella en moto se’ns va apropar per demanar-nos el camí cap al famosíssim dolmen. Els vaig dir que nosaltres també el cercàvem i que teòricament havíem de seguir en direcció a la depuradora. Ja era ben estrany tot plegat. Per una banda Vallgorguina s’anunciava al cercador de google com a indret d’interès turístic pel dolmen però d’altra banda ningú sabia on parava…

Vam girar cua i retornàrem al punt on havíem perdut el rastre de la depuradora, on el camí es partia en dos. Vam continaur a peu per una senda que havia de portar a una casa de colònies tot i que dubtàvem seriosament que a ningú se li acudís tenir un allotjament per infants prop d’una amoïnosa depuradora. La pendent era cada cop més pronunciada i després dels dos kilòmetres i mig de piscina que ja havia fet em quedaven poques ganes de seguir pujant sense cap garantia d’èxit. Afortunadament al cap d’una estona no gaire llarga vam veure un home d’uns quaranta i escaig que descendia amb el seu gos i jo vaig aprofitar per assaltar-lo amb un “bona tarda! Per casualitat no sap vostè si anem bé per trobar el dolmen de Vallgorguina?” “El dolmen! -Va dir- Ah sí! Heu de seguir el camí de la depuradora però n’hi ha un bon tros!”- Jo, que ja portava una bona estona aguantant-me un riure sorneguer que m’ataca quan em surten les coses del revés vaig esclafir a riure sota la mirada inquisitiva del meu amic. Ell, és clar, ja se n’havia fet un fart quan anàvem en cotxe buscant la depuradora. Per això podia aguantar-se’n les ganes en aquell moment. Mig disculpant-me vaig explicar que ja portàvem una estona darrere la “depuradora” i que ningú a Vallgorguina semblava saber-nos dir on coi raïa. Amb un somriure comprensiu el noi també es va disculpar en nom de Vallgorguina i ens va confessar que des de que ell s’havia mudat a la vila fins el moment en que va trobar finalment el dolmen van passar sis mesos. Desesperant! –Vaig pensar- Per escriure una carta a l’Ajuntament i demanar explicacions!- Però no va caler perquè ell mateix ens va informar que per accedir al rústic monument, que per cert no era al lloc original on el va trobar, calia sortir de Vallgorguina i anar al Corredor de Montnegre per enfilar després muntanya amunt. Li hagués pogut fer una abraçada! Amb el meu company martellejat per la curiositat i jo amb l’orgull esmolat vam pujar al cotxe i vam anar fins al corredor. Tenia la seva lògica catalana suposo. Si la famosíssima “Roca Village” no estava ubicada a la població “La Roca del Vallès” per quin motiu havia de trobar-se el dolmen de Vallgorguina a Vallgorguina? I per què hauríem de ser els catalans diferents dels xinesos i dir directament que no sabíem el camí en lloc de donar unes indicacions tan vagues? Eren misteris de la vida que potser resoldríem contemplant el dolmen. Si més no una manifestació artística tan antiga bé pagava la pena un darrer esforç..

Just a l’entrada del corredor vam observar el mapa però del nostre tresor ni senyal. No hi feia res ja! Havíem anat a Vallgorguina a oxigenar els pulmons i caminar per muntanya i finalment ho aconseguiríem. Començàrem l’ascens amb l’impuls dels que no volen fracassar de cap manera i quan vam ensopegar amb la primera família que baixava de la muntanya vam demanar si era cert que per “allà” hi havia un dolmen. Sí!- van respondre- I tant!- calia continuar amunt i a cinc-cents metres del monument aquest estava molt ben indicat! Òbviament em vaig estalviar el comentari cínic que em va passar pel cap en aquells moments… Efectivament ja no vam trigar gaire més en albirar-lo enfilat dalt d’un turó. Amb el sol de la vesprada semblava una taula preparada per celebrar el darrer somriure d’aquell dia tan càlid del començament de la primavera. No sé si va ser perquè em va emocionar veure una petita mostra d’un Stonehenge més gran, o perquè trobar el dolmen em va semblar una modesta victòria però va ser un d’aquells instants fugissers que hagués volgut guardar en una ampolla. Aquella senzilla excursió de dissabte va fer adonar-me que de vegades els costums estrambòtics d’altres països no són tan diferents als nostres al cap i a la fi. I qui sap? Potser si un altre dia cerco els tòtems encara descobriré una relació secreta entre nosaltres i alguna altra cultura llunyana…

 

 

 

 

 

The verb “marry” in Russian: a reflection of the culture of the country?

Amongst the hundreds of curiosities in the Russian language, today I would like to write about the verb “marry” which in this language has two different roots. One is “жениться”, that is pronounce as “jenitza” in English and is used to express the official union of a man with a woman. The other root is “выйти замуж», something like “get out after the man or a man” and which is pronounced as “buiti zamush”. As it can be noted easily the verb has to different stems. The first one comes from the word “wife” and the second is an entire expression that conveys an awesome way to look at marriage. Men wed when they get married, this is nothing extraordinary. Women, however, “go after a man”, this is, they  leave their own family to follow a man and become probably a “yes man”.

It is indeed true that Russian women love their jobs and they are proud of being a part of the labour force. In fact, the 8th of March, which has now become the international Women’s day, has been for quite some time now a  big festivity in Russia with husbands bringing bunches of flowers for their wives. They honour all working women there on that day.

Yet it is also true that Russian culture finds it difficult to believe a woman can be happy without a man at her side and his sort of “sponsoring”. This is mirrored in well-known films such as «Москва слезам не верит» “Moscow doesn’t believe in tears” in which its main character, a middle-aged attractive woman in a top management position  is portrayed  as an “incomplete” person until she gets to know a man she likes. The only wall between both of them is the incapability of the man to accept he is not the one with the highest income. Maybe in spite of the 8th of March Russian society has not yet adopted a feminist stance. Not long ago I read an interesting “graffiti” on my way to Cardedeu’s Sant Isidre Market: “Feminism is the radical idea that a woman is also a person”. Maybe we should learn to add: “with the same rights as a man”?

About

 

Vaig néixer per casualitats de la vida a Palència un set de maig del 1974. Vaig tenir la sort de créixer a Barcelona i viure-hi fins als 21 anys, edat amb què em vaig traslladar a Berlin. Passats dos anys a la metròpoli alemanya vaig anar a Dresden on vaig poder fer realitat el somni de la meva vida: estudiar Filologia. La carrera me la vaig pagar com a professora de castellà, anglès i alemany i vaig continuar exercint aquesta professió un cop vaig tornar a la ciutat comtal gairebé nou anys després de marxar-ne. La passió per les llengües i les seves possibilitats comunicatives em van portar a continuar aprenent idiomes i finalment a fer un experiment que va ser publicat amb el nom de “La Vall dels ignorants”. Escriure ara ha esdevingut una de les meves passions i el món de la ficció em crida ara tant com el de les llengües…

barcelona-023 (2)

I sobre el meu primer llibre “La Vall dels Ignorants” una petita introducció:

 

El verb casar-se en rus: un reflex de la societat?

D’entre els centenars de curiositats de la llengua russa, avui m’agradaria parlar-vos del verb casar-se, que en aquesta llengua té dos arrels. Una és el “жениться”, que es pronunciaria com “genitsa” en català i que s’utilitza per designar la unió oficial d’un home amb una dona. L’altre verb és “выйти замуж» literalment una cosa així com “sortir darrere d’un home o de l’home” i que es pronunciaria com a “ buiti samux”. Com es pot reconèixer fàcilment el verb té dues arrels ben diferents la primera arrel prové de la paraula “esposa” en rus i la segona és senzillament tota una locució que amaga darrere seu una visió del matrimoni molt particular. L’home quan es casa “s’amullera”, això no té res d’estrafolari, en canvia la dona “surt darrere un home”, és a dir deixa molt probablement el nucli familiar per anar “darrere el marit” i ser-ne comparsa.

És ben veritat que les dones russes són amants de la seva feina i se senten orgulloses de formar part del mercat laboral, de fet el 8 de març, que ara és el dia internacional de la dona, és la celebració de la dona treballadora a Rússia, el dia que els marits porten rams de flors a les seves mullers. No obstant, també és veritat que la cultura russa no pot imaginar una dona feliç sense la companyia i gairebé el patrocini d’un home al seu costat. Així ho fan paleses les pel·lícules que han passat a la història del país com la de « Москва слезам не верит», “Moscou no creu en les llàgrimes” en la que la seva principal protagonista, una senyora de mitjana edat amb un càrrec directiu a una important empresa russa es mostra com a persona “insatisfeta” i “incompleta” fins que arriba a conèixer un home que li agrada. L’única barrera entre els dos serà la incapacitat de l’home d’acceptar que ella guanyi més que ell. I és que potser a pesar del vuit de març la societat russa encara no es prou feminista… Precisament avui he llegit un “graffiti” interessant mentre anava a la fira de Sant Isidre de Cardedeu: “Feminisme és la idea radical que una dona també és una persona”. Potser caldria afegir: “amb els mateixos drets que un home?”