Són les set del matí del dilluns i el mòbil de la Paula sona irreversible. El Bernd s’abraça a ella com convidant-la a que es quedi una estona més amb ell però sap que si ho fa, arribarà tard. El besa als llavis i li demana:
— No en vas tenir prou ahir?
— Jo mai em canso de tu!
No aconsegueix alliberar-se dels seus braços golafres i el joc continua fins que ell queda sadollat. Llavors ella li dona un darrer petó fugisser i s’aixeca tot recollint del terra la roba de la que ell l’ha desempallegada. Mira el rellotge. Pot beure’s el cafè, dutxar-se i arreglar-se però l’esmorzar ja se’l pot pintar a l’oli. Aconsegueix fer-ho tot amb suficient velocitat per arribar al carrer Pujades i entrar al forn a comprar-se un croissant de sobrassada que es cruspirà amb delit durant la primera pausa de la jornada. Té una fam de llop i probablement els alumnes li puguin sentir el rau-rau dels budells durant la classe. “El sexe d’aquest matí ha pagat la pena!” pensa tot entrant a la sala de professors. El Sergi i la Clara estan comentant les darreres xafarderies del cor, el Marc vol posar la bomba de calor perquè té fred i la Tània veu la sala plena i va a buscar una aula per treballar.
— Bon dia! — anuncia la Paula de bon humor.
— Bon dia! —respon el Sergi allargant la “o” per emfatitzar la salutació.
— Ja has vist el correu? —demana la Clara inquisitiva.
— Quin correu? — La Paula no té sincronitzats els correus de la feina al mòbil perquè pensa que si va a treballar cada dia no pot haver-hi res per la tarda que hagi de saber abans de l’endemà matí. Comprèn però que això és un luxe perquè a Barcelona penca menys hores que a la recepció de l’Adlon.
— Tenim reunió a dos quarts de quatre. —El Sergi també està sorprès perquè tampoc s’ha mirat el correu.
La Paula se sent lleugerament irritada perquè després de la visita diària a la mare, volia anar al pis i passar-hi una estona mirant fotografies antigues. Vol fer un àlbum que es pugui endur a Berlin. El pensament li cou de nou. Té uns mesos de marge i li cal gaudir de la ciutat al màxim. Pensava anar a una visita guiada pel barri del Poblenou amb el marit i ara no té clar que pugui fer-ho tot. Sortosament no ha pagat per endavant.
— Vaja! Tenia plans i ja veig que els he de capgirar…
— És el que passa aquí. Que sempre anem improvisant i no se’ns comunica res amb antelació.
Entén el disgust dels companys però està acostumada a les reunions imprevistes a l’hotel.
El matí passa ràpidament entre les classes i la xerrameca amb els companys. Els temes recurrents a la seva ciutat són ben diferents als que sentiria a la cantina de Berlín. Aquí es parla molt d’estètica. Perruqueries, manicures, depilació masculina, dietes i restaurants. Aquests dos temes van l’un relacionat amb l’altre. Li sembla que segueix sent imperatiu en terres catalanes menjar molt bé i que això repercuteix en la quantitat de reserves en forma de grassa dels catalans. A Alemanya molts sopen o dinen fred i ràpidament perquè només tenen una pausa curta per l’àpat que els hi toca fer a la feina. I per tant la bona taula queda pel cap de setmana i això ajuda a no posar pes. Prefereix no dir-ho perquè a ella també li agrada més poder menjar millor. A l’hora de l’esbarjo í li escriu un missatge al Bernd i li diu que no sap encara si arribarà a temps a la visita guiada i ell la truca de seguida per suggerir-li que deixi de passar per casa seva i així podrà arribar a tot. Al cap i a la fi ell no hi és sempre. Pensa que té raó i que ja passarà pel pis l’endemà. Se sent una mica desil·lusionada perquè l’estona a casa dels pares és com la seva passejada vora el mar, un ritual que li fa sentir una mena de felicitat sense estridències que només recordava d’un període curt de la seva vida quan tenia setze anys. De més jove podia haver-se sentit molt contenta per algun esdeveniment proper però la sensació sostinguda de tranquil·litat per cap motiu especial no era el més habitual. I els darrers anys a Berlín s’ha acontentat amb fer una cervesa amb els companys a la sortida de la feina per comentar de manera distesa i amb humor els entrebancs del dia. Comprar algun moble nou per acabar d’arreglar la casa també li ha donat una injecció d’energia. Això i es banys als llacs de l’estiu que no duren gaire. Al·licients suficients per sobreviure sense atipar-se’n i sense cap eufòria exagerada.
La reunió no dura gaire i els companys volen anar a fer un cafè plegats a la sortida. La conviden però els diu que no pot. Va a buscar la bicicleta i a cop de pedal fort arriba a la plaça Joanic en temps rècord. Avui no té ganes d’anar esquivant la gent i tria els carrers un pèl menys transitats per arribar a la cita amb la seva princesa. Quan hi és s’adona que panteixa perquè hi ha anat més ràpida que mai. Dona dos cops a la porta però ningú surt. És curiós perquè això és més típic del cap de setmana que és quan tenen menys personal però en dilluns no és habitual. No surt la seva infermera favorita sinó una noia esprimatxada i amb el rostre esbarrellat que la coneix però no gasta gaires paraules.
—Si has vingut a treure la teva mare hem d’advertir-te que avui no és bon dia. S’ha refredat i ara amb els canvis de temperatura encara podria empitjorar. De cop es gira aire o de cop plou.
Se li encongeix el cor i demana si pot veure sa mare i la resposta és seca.
— Te la porto aquí a l’entrada però vigila que no agafi corrent d’aire.
Treuen la Maite amb la cadira de rodes. Avui té els ulls oberts i sembla que una espurna de memòria li fa esbossar mitja rialla en veure la Paula. Per primer cop en dies torna a parlar-li en català.
—Nina. On anem? Quan em trauràs d’aquí? Les monges no es porten gens bé amb mi i em castiguen!
En sentir aquestes paraules a la Paula li cau l’ànima als peus.
— Hola mare! —li diu mentre li posa els llavis a la galta per fer-li un petó. Porta els cabells descambuixats i les mateixes mitges que el divendres passat i no fan pinta de ser netes. Una calrada d’indignació li esquitxa la cara. Dintre se sent la garola d’alguns dels ancians mentre juguen al dominó. — Diuen que estàs refredada i que és millor que no et porti al parc. Posa’t bé i demà sortim de nou!
Hi ha gent que pica al timbre i l’empleada prima les fa apartar per obrir la porta. Vol fer notar que fan nosa.
La Paula treu de la seva bossa el berenar i li dona. A l’anciana se li encén la curiositat i es posa un tros d’ensaïmada a la boca. L’obagor d’aquell rebedor cau com una llosa pesada sobre l’ànim de la Paula. Voldria tenir més diners per portar la seva mare a una residència més agradable però ja ha fet tots els càlculs i no és assumible. La Maite s’acaba el berenar i la Paula li neteja el sucre farina que li ha quedat a la cara.
—Torno demà amor! — diu empipada perquè el refredat els ha pres un passeig que prometia un intercanvi de frases entre la Paula i un bocí de consciència de la Maite. Un dels moments de reconeixement efímers que volia agafar fort per evocar-li quelcom a cau d’orella que la fes tornar ni que fos per un moment al món real. Però avui ja no podrà ser i no sap si tornarà a veure la lluentor dels ulls de sa mare com els ha vist avui.
La noia prima avança cap a elles amb pas ferm i en ser al costat li diu a la Maite:
— Apa quin berenar més bo que t’han portat avui! Ara cap a la sala d’estar que ja no falta gaire per la visita del metge…
— Marxo doncs. Gràcies per deixar-me passar. Torno demà per veure si ja està millor.
En aquell moment la Maite es posa a tossir i la Paula s’apressa a tancar la porta.
Tan bon punt és al carrer la truca el Willi que fa dies que intenta endebades trobar una estona per parlar-hi.
— Hola Willi! Com va tot?
— Bé, i tu? Fa dies que intento parlar amb tu però no trobo el moment. Tot bé?
— Sí i no alhora. A la mare no la veig bé i això em preocupa. I el Bernd és aquí i tinc una mica menys de temps que habitualment.
— Ah! Vols que parlem en un altre moment?
— Sí!. Tinc moltes coses per explicar-te Willi. El que passa és que he de trobar una estona de calma per parlar amb tu.
— Posa’m un WhatsApp quan et vagi bé i et truco.
— Fantàstic! Et trobo molt a faltar Willi!
— I jo també a tu Paula. Cuida’t molt i no et desanimis!
S’acomiaden i puja a la bici per baixar-ne al carrer Joncar. La visita guiada comença a Can Saladrigues, un testimoni del passat industrial del barri d’acollida de la Paula. Mira el rellotge perquè ja és l’hora de començar i vuit persones s’han aplegat davant la biblioteca però el Bernd no hi és. Li escriu un missatge perquè la visita començarà en breu però no li respon. Potser se n’ha oblidat o l’han trucat de la feina i ha hagut de fer quelcom a última hora. Ella s’adhereix al grup multicultural i decideix que ja li anirà enviant al Bernd la localització d’on són. Quan ja fa una hora que passegen pel barri ell li demana on són en aquells moments i ella li envia de nou la localització. El Bernd arriba enrojolat i s’adhereix al grup sota la mirada inquisitiva del guia que arronsa el nas. La segona meitat del recorregut es fa encara més amena que la primera i la visita s’acaba just on ha començat. Tothom felicita al guia i els participants agraeixen la feina i l’amenitat de l’activitat. La Paula proposa al Bernd anar a fer una cervesa al bar de la Sílvia i ell sap que aquest cop no s’hi pot negar. Li ha parlat molt de la seva amiga i no li pot fer un lleig.
S’hi arriben i seuen dintre perquè s’ha fet fosc i un aire impertinent dels que es cola pels racons no ben protegits de la roba els pot fer venir fred. La Sílvia porta el cabell agafat a una cua de cavall, i tot i ser prop del moment de tancar, les seves galtes denoten un maquillatge que encara aguanta després de moltes hores de batalla. El Bernd se la mira de cap a peus tot intentant dissimular. Per la narració de la Paula la feia més gran però la seva imatge encara reflexa el miratge la de la jove que va ser temps enrere. La frescor de la mirada i el toc de coqueteria li mantenen una joventut que ja no té i, el que és més curiós, al seu rostre no hi porta dibuixades les ombres del anys malviscuts. Sens dubte la Sílvia té el mèrit de les dones que no permeten que el seu passat les deixi malmirroses ni en cos ni en ànima.
— Paula quants dies sense veure’t! Aquest marit et té ben ocupada! —li pren les mides molt dissimuladament però a la seva amiga no li passa per alt que l’està analitzant i etiquetant i somriu maliciosa.
— Silvia, et presento el Bernd! Bernd, la Sílvia.
Ell fa un pas endavant per donar-li els dos petons reglamentaris del país i ella els accepta. El Bernd s’adona que fa una olor força similar a la de la Paula. Potser els agrada el mateix tipus de perfum afruitat i sec.
— Què voldreu prendre?
— Dues cerveses. —Diu la Paula tot mirant el seu marit que si més no sí que sap que cervesa és “Bier” en alemany. És una de les poques paraules que domina juntament amb el “gràcies”, “adéu” i les salutacions com “bon dia”, “bona tarda” i “bona nit” i també el “quant costa?” que pertany al seu vocabulari habitual.
— Vols seure amb nosaltres i prens quelcom també?
La Silvia mira el local. Hi ha tres clients més. Una parella que semblen col·legues de la feina i un home llegint el diari. Si seu a fer la cervesa els pot seguir atenent igual de bé. Si volen menjar ja s’aixecarà a preparar-lo. Es serveix una cervesa i s’asseu amb ells i li demana al Bernd si li agrada Barcelona. Aquest ha entès el sentit de la pregunta i respon amb un “sí” allargat com per donar a entendre que li agrada molt. Quan el Bernd diu això a la Paula se li encén la il·lusió. La Sílvia li pica l’ullet i ella respon amb un somriure diàfan. La seva amiga s’encarrega de mantenir una conversa que la Paula va traduint. Està interessada per com és la vida a Alemanya perquè ha tingut poques oportunitats de viatjar i la història de la ciutat que va pertànyer a dos països diferents la fascina. És una aficionada incondicional a totes les pel·lícules que tinguin com a tema l’espionatge entre les dues Alemanyes però no gosa a dir-ho al Bernd per no caure en estereotips. La Paula tradueix i ressegueix la mirada del seu marit en tota la conversa. No denota cap mena d’emoció en parlar del seu país i la seva ciutat i la sorprèn una mica. Ella en canvi s’ha emocionat dotzenes de vegades parlant de Catalunya i de Barcelona quan els seus col·legues li han demanat quelcom. La gran diferència és que el Bernd sap que tornarà aviat a casa i ella en canvi cada dia sent més l’enyorança de la seva ciutat, sobre tot aquests darrers tres anys perquè Berlin ja no és cap novetat, els dies succeeixen similars els uns als altres i el seu matrimoni i la seva vida han esdevingut tan previsibles com la seva regla. Un dia no es distingeix gaire de l’altre i els únics al·licients són la cervesa amb els companys després de la feina, els banys als llacs a l’estiu i les sessions de cinema o les festes “Laberparty” que organitzen ell i el Bernd els vespres dels dissabtes d’hivern. Ara precisament la Silvia li ha demanat al Bernd amb què s’entretenen els caps de setmana d’hivern quan el fred no convida a passejar pel carrer.