Ara fa precisament una setmana que vaig tornar d’una de les ciutats que feia temps que volia visitar: Florència. Certament partia d’unes expectatives clares per un senzill motiu, que vaig viure durant més de sis anys a Dresden i se l’anomena la Florència de l’Elba. Esperava per tant una ciutat similar en dimensions i bellesa però el que he trobat m’ha sorprès de diverses maneres. Pel que fa a les seves dimensions Florència és més petita que Dresden i té a menys en el seu nucli urbà menys gent. Això la fa ideal per a visitar el centre històric i poder-se orientar en pocs dies. De l’aeroport al centre de la ciutat s’hi va en tramvia i el preu del bitllet no és car. De fet és probablement l’únic preu que sembla fet a la mida per als florentins. Al centre històric tot és car perquè la ciutat, com la nostra, fa temps que ha quedat sufocada per les masses de turistes que impedeixen als mateixos habitants d’allí gaudir de la pròpia ciutat. Us recomano anar a visitar Florència fora de les temporades altes perquè anar-hi i voler veure tot allò que ofereix implica fer llargues cues fins i tot si s’han comprat amb anticipació les entrades. Des de la parada de Santa Maria Novella fins al nucli on trobarem una perla de l’art darrera l’altra només hi ha una passejada d’uns vint a vint-i-cinc minuts. Aquesta seria generalment agradable si no aneu carregats amb l’equipatge i arribeu a Florència en plena onada de calor. Dimarts 14 es va arribar als 37 graus i la calor seca de la ciutat s’emporta les nostres reserves d’aigua més ràpidament del que estem acostumats. No és una calor que fa suar visiblement però et deixa sec igual perquè et va evaporant fins que quedes com un carquinyoli. Cal portar aigua i beure encara que no hi hagi set. El dia que vam arribar de seguida ens vam adonar que s’està imposant la moda de fer de turista sota el paraigües per evitar una mica els rajos solars. Jo em vaig deixar de tonteries i ho vaig fer també i us adverteixo que a Florència és necessari perquè no és una ciutat d’ombralls doncs no hi ha arbres al centre. Potser això va ser un dels aspectes que més m’ha mancat de la ciutat. Un bombó de l’art tan recollit i polit en mig de la Toscana mereixeria que se’l guarnís amb arbres i plantes per acabar-la d’embellir. Però no és així. També us heu d’acostumar a caminar sobre un empedrat irregular i malmès que us cansarà no només els peus sinó també tota l’esquena. Hi heu d’anar doncs mentalitzats de que si porteu sandàlies a l’estiu potser us podeu tòrcer el turmell per haver posat el peu en un forat i ensopegat sense voler. No us puc recomanar res en especial d’aquesta ciutat perquè senzillament tot val la pena. La galeria dels Uffizi és una joia que ens presenta pintures i escultures que hem vist als llibres d’història de l’art i que de cop i volta estan vius davant nostres després de tants segles d’existència. Tot i tenir les entrades haureu de fer cua per passar el control de seguretat pertinent per entrar a l’edifici. Lògic perquè malauradament sempre hi ha ximples disposats a malmetre obres d’art. A més ens van fer llençar l’ampolla d’aigua de litre que portàvem a les motxilles perquè només permeten les petites de mig litre. I ja us dic jo que amb la calor inhumana que feia us l’acabeu de seguida i tombeu per les sales com ànimes en pena mortes de set. Si hi aneu feu atenció a la segona cua que hi ha dintre d’una de les sales. Vam estar de peu per accedir a una de les habitacions de la galeria uns trenta-cinc i minuts i quan ens va tocar poder accedir a la cambra resulta que només es podien contemplar les obres d’art des de fora de la sala i a través d’un vidre. Penseu molt bé si us val la pena.
En algun moment del passat el famosíssim David de Michelangelo va estar exposat a aquesta Galeria abans de passar a la seva residència permanent a la Galeria de les arts. De la galeria Uffizi em van impressionar els quadres “La Primavera” de Boticelli i “el naixement de Venus” també de Boticelli. I de Leonardo da Vinci em emocionar veure “La Verge de la Cadernera”. Malauradament els Caravaggios que volia veure estaven just a la sala on no es podia ni entrar. Si hi aneu amb temps us recomano fer una visita guiada que aquest cop jo no vaig poder fer per manca de temps. Sempre és millor que un expert o experta us expliqui el significat de les obres que no pas intentar copsar la bellesa de totes elles i deixar el cervell completament estabornit en l’intent, que és el que em va passar a mi.
Òbviament vam anar a contemplar el David de Michelangelo a l’Acadèmia de les arts. L’estàtua de marbre fa 5,17 metres i representa David abans d’enfrontar-se a Goliat. Va esdevenir un símbol de la República florentina perquè el va encarregar el govern de la ciutat després de la mort de Lorenzo Medici. Va estar exposat durant molt de temps a la Piazzale Michelangelo però ara ja està a cobert. És l’estrella de l’acadèmia i una obra mestra que impressiona i aclapara tots els ulls de la sala.
Al centre de Florència haureu d’anar a descansar els ulls d’obres d’art i les cames d’estar drets als bars i les cafeteries perquè si hi ha una altra cosa a la ciutat que m’ha mancat han estat sens dubte els bancs per seure. N’hi ha ben pocs així és que sovint ens ha tocat reposar a les escales dels edificis. Però sigui com sigui els ulls no s’afarten de veure estàtues precioses a la ciutat monumental. A la Piazza della Signoria mateix s’hi troba la Loggia dei Lanzi que és una mena de museu a l’aire lliure.
He mencionat ja diverses coses que he trobat a faltar a Florència: Arbres i vegetació, bancs per seure i sens dubte també papereres. I és quelcom que no requereix una forta inversió però així com aquí a Barcelona podem llençar la brossa sovint on toca i si la gent no ho fa és per manca de civisme, a Florència haureu de traginar les ampolles d’aigua buides fins trobar una paperera on dipositar-les.
Els preus de Florència són els típics dels indrets turístics. Els allotjaments són cars i amb els restaurants haureu de pagar la taxa pel cobert que no és res més que una manera d’assegurar-se uns ingressos extra. L’especialitat de Florència és la vedella i la fan deliciosa. Us puc recomanar el Peposo alla Chaiantiagiana del restaurant Francesco vini al centre. No és econòmic però considero que quan viatgem també hem de contribuir a l’economia local i deixar-nos els diners en la gastronomia.
Ara no penseu que només vam visitar el que he esmentat. També vam veure el Palazzo Vecchio i el Palazzo Medici i ens vam arriscar a pujar fins a la Piazzale Michelangelo des d’on es contempla una vista preciosa a la ciutat. He trobat a faltar poder fer la catedral però és que la cua era enorme i la temperatura extrema.
Per fer quelcom menys turístic vam visitar el museu antropològic que va ser el que ens va resultar veritablement econòmic i agradable perquè estava pràcticament buit tot i que el que s’hi exposa és immensament interessant.
D’italians en trobareu de tota mena. Des dels que potser estan farts dels turistes fins els veritablement amables. A mi però em va semblar que dels de la segona categoria n’hi havia molts per la pressió turística que pateix la ciutat. Aprecien que una/un intenti comunicar-se en el seu idioma. De l’italià m’ha sorprès el grau extrem de pragmatisme que els ha dut a suprimir totes les has mudes “h”. Si voleu que digui la veritat m’ha fet una mica de mal llegir “ipotetico” o “orarios” però m’hi he acostumat ràpidament. Això sí, el que treuen d’una banda ho posen a l’altra perquè els abelleix repetir lletres com a “piazza”, “loggia”, “vecchio” però sempre és per motius fonètics i no per caprici. I ara que he esmentat el “vecchio” no us podeu perdre el Ponte Vecchio al vespre. Les cases a banda i banda del riu em van recordar les de Girona però certament el pont té un encant especial que enamora qui el contempla.
Els italians són força xamosos. No es pot generalitzar però els que m’he ensopegat durant aquest viatge majoritàriament ho eren. El mateix recepcionista de l’hotel on vaig ser em va resultar una persona enormement entranyable. Es diu Fabrizio i ens va rebre molt càlidament.
Tots els italians a qui els he anant demanant si la temperatura extrema era normal m’han respost que no. Que durant els tres darrers estius la calor s’ha anat fent intensa i que si bé generalment a la Toscana al vespre baixa la temperatura, els darrers estius ja no ha estat el cas. Alguns locals tenen aire condicionat però per regla general no el posen tan fred com aquí. I d’altres ni en tenen i per això no hem pogut gaudir de la nostra estada a la bella ciutat com es mereix. El meu cor s’ha quedat però també en el patiment de la ciutat que veu com els preus i els lloguers pugen degut a l’especulació turística, un mal de poc remei que està descafeïnant els paisatges de moltes de les nostres ciutats europees. Florència però és una parada obligatòria per a tots els amants de l’art i de les humanitats.