Ara fa precisament una setmana que vaig tornar d’una de les ciutats que feia temps que volia visitar: Florència. Certament partia d’unes expectatives clares per un senzill motiu, que vaig viure durant més de sis anys a Dresden i se l’anomena la Florència de l’Elba. Esperava per tant una ciutat similar en dimensions i bellesa però el que he trobat m’ha sorprès de diverses maneres. Pel que fa a les seves dimensions Florència és més petita que Dresden i té a menys en el seu nucli urbà menys gent. Això la fa ideal per a visitar el centre històric i poder-se orientar en pocs dies. De l’aeroport al centre de la ciutat s’hi va en tramvia i el preu del bitllet no és car. De fet és probablement l’únic preu que sembla fet a la mida per als florentins. Al centre històric tot és car perquè la ciutat, com la nostra, fa temps que ha quedat sufocada per les masses de turistes que impedeixen als mateixos habitants d’allí gaudir de la pròpia ciutat. Us recomano anar a visitar Florència fora de les temporades altes perquè anar-hi i voler veure tot allò que ofereix implica fer llargues cues fins i tot si s’han comprat amb anticipació les entrades. Des de la parada de Santa Maria Novella fins al nucli on trobarem una perla de l’art darrera l’altra només hi ha una passejada d’uns vint a vint-i-cinc minuts. Aquesta seria generalment agradable si no aneu carregats amb l’equipatge i arribeu a Florència en plena onada de calor. Dimarts 14 es va arribar als 37 graus i la calor seca de la ciutat s’emporta les nostres reserves d’aigua més ràpidament del que estem acostumats. No és una calor que fa suar visiblement però et deixa sec igual perquè et va evaporant fins que quedes com un carquinyoli. Cal portar aigua i beure encara que no hi hagi set. El dia que vam arribar de seguida ens vam adonar que s’està imposant la moda de fer de turista sota el paraigües per evitar una mica els rajos solars. Jo em vaig deixar de tonteries i ho vaig fer també i us adverteixo que a Florència és necessari perquè no és una ciutat d’ombralls doncs no hi ha arbres al centre. Potser això va ser un dels aspectes que més m’ha mancat de la ciutat. Un bombó de l’art tan recollit i polit en mig de la Toscana mereixeria que se’l guarnís amb arbres i plantes per acabar-la d’embellir. Però no és així. També us heu d’acostumar a caminar sobre un empedrat irregular i malmès que us cansarà no només els peus sinó també tota l’esquena. Hi heu d’anar doncs mentalitzats de que si porteu sandàlies a l’estiu potser us podeu tòrcer el turmell per haver posat el peu en un forat i ensopegat sense voler. No us puc recomanar res en especial d’aquesta ciutat perquè senzillament tot val la pena. La galeria dels Uffizi és una joia que ens presenta pintures i escultures que hem vist als llibres d’història de l’art i que de cop i volta estan vius davant nostres després de tants segles d’existència. Tot i tenir les entrades haureu de fer cua per passar el control de seguretat pertinent per entrar a l’edifici. Lògic perquè malauradament sempre hi ha ximples disposats a malmetre obres d’art. A més ens van fer llençar l’ampolla d’aigua de litre que portàvem a les motxilles perquè només permeten les petites de mig litre. I ja us dic jo que amb la calor inhumana que feia us l’acabeu de seguida i tombeu per les sales com ànimes en pena mortes de set. Si hi aneu feu atenció a la segona cua que hi ha dintre d’una de les sales. Vam estar de peu per accedir a una de les habitacions de la galeria uns trenta-cinc i minuts i quan ens va tocar poder accedir a la cambra resulta que només es podien contemplar les obres d’art des de fora de la sala i a través d’un vidre. Penseu molt bé si us val la pena.