Quan vaig aterrar a Barcelona, després de nou anys de peripècies per terres germàniques, vaig trobar feina d’allò que ja havia començat a fer durant els meus estudis i que és una gran vocació: la docència. No vaig trigar gaire en ensopegar un centre que m’agafés, per hores és clar, com a professora d’espanyol, d’anglès i sobre tot d’alemany. Tot i que em sentia en alemany en un terreny molt segur no havia exercit tant de professora d’aquest idioma com de docent d’anglès o espanyol. Per això al principi vaig cometre les típiques errades de “profe novell”. En recordo una amb especial claredat perquè em va comportar una reflexió posterior força intensa sobre l’ús de les llengües en general.

Va succeir una tarda durant una sessió amb un dels meus alumnes espanyols de la SEAT. Ell estava a punt de marxar a la fàbrica d’Ingolstadt, a Alemanya, per a treballar-hi d’enginyer i feia un intensiu per no marxar sense saber dir absolutament res. En un determinat moment de la classe em va preguntar, molt innocentment, com es deia el verb “canviar” en Alemany.

Després de dos segons per processar la qüestió li vaig respondre que allò depenia de què exactament es volia “canviar”. En general el verb era “ändern”, de manera que un podia, per exemple, canviar una cosa “etwasändern. Però si el canvi era intrínsec llavors utilitzàvem el verb “verändern” en la seva variant reflexiva. Si pel contrari el que volíem canviar eren diners, llavors teníem el verb “wechseln”. Aquest però passava a ser “verwechseln” si preníem una persona per una altra. Però si el que fèiem era un intercanvi,  el verb era en aquest cas era “tauschen”. Pels  petons i les targetes de visites  utilitzem aquest darrer.

No obstant, si havíem comprat quelcom a una botiga i després ho anàvem a canviar perquè no ens feia el pes, el verb era “umtauschen”. I si el que intercanviàvem eren impressions en tot cas s’utilitza el verb reflexiu “sichaustauschen”.

Arribat a aquest punt de sobre-informació, el meu alumne, que d’intel·ligent n’era una estona, em va fer la següent observació que no oblidaré mai:

“A ver Mariona o sea que es imposibleaprenderalemán”. Òbviament jo li vaig respondre que no ho era impossible, que ja l’aprendria. I llavors ell em va preguntar: “¿Y no te parece que hubierasidomejor que me dijeras que “cambiar” en alemán era alguno de estos verbos y yaestá? Yo de toda manera me hubieraolvidado del verbo en tres minutospero en cambio me hubieraido a casa con la impresión que aprender este idioma es factible”.

Han passat molts anys d’aquella observació i encara em balla pel cap. Jo també vaig tornar a casa pensant que potser l’Alemany era una llengua molt complexa. Tanmateix, després de la meva experiència amb el rus i la meva amb l’àrab he après una cosa ben senzilla que es pot aplicar a tots els idiomes.

Hi ha molts conceptes verbals que s’expressen amb una arrel en una llengua però que afegint-hi prefixes van variant de significat. El “tauschen” “umtauschen” i “sichaustauschen” estan a l’ordre del dia i no tenen res de l’altre món tot i que nosaltres només tinguem “canviar”, “intercanviar” i potser “bescanviar”. L’àrab es compon de verbs primaris de tres lletres -trilíters- als que es va afegint prefixes per anar-ne modificant el seu significat principal. Un cop se saben les arrels i el significat dels prefixes es pot gairebé deduir la resta.

El que sí s’ha de reconèixer com a docent és que aprendre aquests prefixos i no “intercanviar-los” és una tasca que pot resultar feixuga i un pèl frustrant. Per tant s’ha de pensar sempre que les llengües en la seva complexitat no són difícils sinó interessants.

Particularment sempre he discrepat de l’opinió estesa de que l’anglès és una llengua fàcil. Perdó, però en sóc docent i la comparo contínuament amb d’altres i el seu grau de “simplicitat” comportasovint pel nostre cervell una tasca “doble” per desxifrar-la.

L’anglès, a diferència de l’alemany per exemple, és una llengua amb poca flexió. Això entusiasma a qualsevol alumne que hagi après el rus o el llatí abans i s’hagi hagut d’empassar les temudes declinacions de l’idioma. Però aquesta mateixa “manca de flexió”  fa que en nombroses ocasions sigui difícil interpretar els missatges.

Només cal posar un exemple per veure-ho clar: Agafem una frase extremadament curta de l’anglès que ens pot aparèixer a la pantalla de l’ordinador: “emptydisk”. Breu i genial. No obstant, fora del context aquesta frase pot voler dir dues coses ben diferents: “disquet buit” o “buidi el disquet” com a imperatiu. Morfològicament les frases són idèntiques però les dues tenen significats diferents. Això en alemany no ens passaria. Disquet buit seria: “LeereDiskette” mentre que l’imperatiu seria “LeerenSie die Diskette”. Amb un cop d’ull qualsevol principiant sap el que se li vol dir.

Ara semblarà que vull “espantar” la gent amb l’anglès però no és així. En realitat el que vull es alleujar el seu sentiment de culpabilitat, amb el que lluito sovint, perquè ens cal entendre que pel nostre cervell massa simplicitat implica un doble esforç d’interpretació.

Amb cada llengua que aprenem ens adonem de quina escala de valors té la cultura que el parla. Sembla que els alemanys consideren el “canvi” quelcom tan admirable que cal dedicar-li diversos verbs per tal de definir-lo exactament. I ben mirat, el català i el castellà fan prou la punyeta als aprenents estrangers amb la seva diferència entre els verbs “estar” i “ser”, entitats  separades per nosaltres. Peròun alemany o anglès i encara menys un rus o un àrab no entenen la distinció en absolut i els costa força temps arribar a capir-la.

Ni en àrab ni rus en s’utilitza el verb“ser” o “estar” en present. I per això haver de pensar si han d’emprar l’un o l’altre és un envitricoll! I és que com diu el refrany “Cada terra fa sa guerra” i jo afegiria “i cada llengua també!”.