El cafè i la professió de barista.

Deixa un comentari

Segons la llegenda més popular, el cafè es va inventar a Etiòpia, més concretament a la regió de Kaffa, a la província d’Abissínia, i va ser fruit de la curiositat i l’esperit empíric d’un monjo: Naironus Banesius. Es veu que els pastors de cabres de la regió estaven queixosos perquè els seus ramats no els deixaven tranquils fins ben entrada la nit i el monjo maronita va decidir investigar què passava. Es va adonar que les bèsties menjaven uns fruits de color verd fosc que semblaven petites cireres. No sabem quantes infusions es va fer el bon home per arribar a descobrir quina planta exactament produïda la hiperactivitat de les cabres, però el que sí sabem és que quan se la va fer amb la del cafè va poder dedicar més hores de la nit a les seves oracions.

Dels primers beuratges no en devien treure res de bo fins que a algú se li va acudir torrar els grans del fruit i produir una de les maneres més exquisides d’aportar al nostre cos líquid i una bona porció de cafeïna, sovint indispensable per arrencar pel matí o senzillament per continuar actius quan ens sentim cansats.

Han passat molts centenars d’anys des de que Naironus Banesius ens va fer el favor d’experimentar amb la planta i ja podem donar gràcies que no s’enverinés amb qualsevol altre vegetal que ben segur ingerien els ramats, perquè altrament la nostra civilització seria tota una altra!

De cafè se’n consumeix per tot arreu i de maneres diferents i avui dia s’ha convertit en quelcom tan sofisticat que fins i tot ha sorgit la professió de barista. Sabeu el què és? Jo tampoc ho sabia fins fa gaire, quan un conegut del barri, amb qui en aquells moments prenia una cerveseta, em va explicar que ell el cafè només el consumia d’un amic seu que n’era tot un expert.

Com a amant del cafè que sóc, i al mateix temps ignorant dels seus secrets, li vaig demanar al conegut si em seria possible anar a parlar amb el barista i que m’aclarís un parell de dubtes sobre aquesta beguda, que em salva del tedi dels matins. El noi em va fer un forat a la seva atapeïda agenda i així doncs vaig anar al seu taller del Poblenou un dimecres per la tarda. El Kim Ossenblok, que és com es diu l’expert en cafès i barista famós, ens va rebre puntualment amb un somriure als llavis i moltes ganes d’enregistrar les meves preguntes curioses per preparar un dels seus nombrosos vídeos.

Jo portava un parell de preguntes preparades per ell. La primera va ser obvia. Com havia entrat en això del món del cafè.

Em va explicar que ell treballava en restauració aquí al nostre país i es va fixar en com fer un bon cafè per a tots els seus clients. Es veu que no va trigar gaire en tenir adeptes que demanaven expressament que la beguda la preparés ell i no cap dels companys. La reputació sobre el seu cafè devia córrer ràpidament i un dia, una empresa dedicada a torrar cafès, li va oferir que s’encarregués de fer cursos de formació sobre com elaborar la beguda. Fa tres anys que s’hi dedica i que ha esdevingut barista. Així va començar una gran aventura que el va portar el 2012 a guanyar el campionat nacional de tasts de cafè. Bé, i de fet també va quedar tercer del món en el concurs de tasts internacional, poca broma!

L’aventura del cafè l’ha portat fa poc a publicar el seu llibre. Jo el fullejava agullonada per la curiositat mentre l’escoltava.

La següent pregunta va ser una de les que més m’interessava. Li vaig demanar quin era el secret d’un bon cafè. El Kim em va respondre que és fonamental tenir en consideració com l’han processat i on es cultiva. Amb el processat es refereix a com es torra el cafè. Uns grans poc torrats no donaran el gust desitjat però un cafè massa torrat serà excessivament amarg.

Li comento que fa anys vaig llegir un article a Alemanya sobre un enginyer que estava intentant fer una màquina per aconseguir que el cafè fos dolç. El Kim em recordà que el cafè prové d’un fruit i que la fruita és dolça. El cafè el fem amarg torrant-lo. El barista va continuar amb la seva explicació tot dient que els altres factors per preparar un bon cafè són el molinet, i les tècniques per fer-lo. La temperatura i el temps. Segons ell, per fer un bon cafè necessitem temps, perquè és com cuinar.

Durant la xerrada l’expert cafeter belga ens va preparar un cafè per tal que el tastéssim. Em va sorprendre que oferís un cafè fet amb filtre i no un italià però la meva sorpresa es va esvair amb la següent pregunta. Li vaig demanar que si hagués de triar entre una cafetera l’Oroley, la de filtre, una expresso de bar i una Nespresso, quina triaria. Em va deixar completament corpresa quan va dir que la de filtre. Vaig demanar-li si no creia que el gust del paper del filtre malbaratava el paladar del cafè. Em va respondre que de filtres n’hi havia un munt i que es podia fer servir un filtre metàl·lic, un de teixit i que fins i tot n’hi havia de pedra. El cert és que jo no els he vist mai i ell tampoc me’n va poder ensenyar cap. Francament gairebé estava a punt de mirar si en aquell local hi podia o no haver una càmera oculta. Això del filtre de pedra em va semblar si més no curiós!

Pel que fa a l’Oroley tampoc la va lloar gaire perquè diu que s’ha de controlar molt el temps de cocció del cafè per tal que no es cremi.

El Kim va justificar la seva predilecció pel cafè de filtre dient que si el cafè no és tan intens, els sabors i les aromes es perceben millor. L’expert em recordà que el noranta per cent de la població mundial consumeix cafè de filtre. Quan li vaig demanar si trobava a faltar la crema al cafè em va dir que ell no la necessitava. El nostre cafè espanyol i l’italià és una bomba pel paladar i no s’assaboreix bé.

La resposta a la següent pregunta em va sorprendre ja només parcialment. Vaig demanar al belga que em digués quin país europeu feia els millors cafès en general. Em va dir que a Escandinàvia sabien beure un bon cafè perquè en general la gent pagava amb gust uns tres euros pel cafè i això permetia comprar qualitat. Escandinàvia. Ho hauríeu dit mai? Es veu que allà es compra majoritàriament el cafè Aràbiga i no el Robusta. La següent pregunta va ser obligatòria. A quin país d’Europa es consumia el pitjor cafè. No va saber decidir si era Espanya o Itàlia. Vaja i nosaltres que ens vantem de preparar-lo tan bé oi? Suposo que el gust del cafè vindrà del fet que volem estalviar i comprem la varietat Robusta, més amarga i amb molta més cafeïna però que resulta més econòmica. Això més el fet que el volem molt fort i que com havíem comentat abans, alguns bars el fan amb aigua de l’aixeta i no netegen prou les màquines…

Seguidament li vaig demanar la seva opinió sobre el cafè torrefacte, que és el que es torra juntament amb el sucre, i em digué assertiu que potser sí que s’hauria d’estudiar si aquest tipus de cafè té un efecte nociu sobre la salut. Em va quedar clar que tampoc li agradava.

La darrera pregunta no se la va haver de pensar gens. Li vaig demanar que em digués les proporcions que ell creu adequades per preparar un bon cafè i em respongué sense ni tan sols parpellejar: 50% Brasil, 30% cafè del Salvador i 20% Etiòpia. Aquesta proporció me la vaig apuntar fins i tot al mòbil per experimentar tan bon punt tingui temps d’anar a buscar aquests cafès a llocs diferents…

Abans de marxar ens va obsequiar al meu conegut i a mi amb un paquet de cafè, que em vaig endur tota cofoia cap a casa. Vaig sortir per la porta alegre però al mateix temps un pèl amoïnada. Sembla que el meu paladar no serà mai prou fi per ser tastadora de cafès. Si us he de dir la veritat fa més d’un any que la meva cafetera expresso va començar a fer figa i que prenc el cafè de l’Oroley. Però de tant en tant m’arrisco i torno a fer servir la cafetera exprés tot i la por que la cassoleta per on goteja el cafè surti disparada per la pressió. I és que no ho puc evitar, tinc la necessitat imperant d’assaborir tota la intensitat d’un cafè ben fort amb una bona capa de crema! Potser és que com deia l’slogan alemany dels caramels Fishermans Friend, “sind sie zu stark, bist du zu schwach”, és a dir, que si són massa forts és que tu ets massa dèbil…

El cas és que jo aniré fent caixa per fer arreglar la meva cafetera expresso o comprar-ne una de nova. De cafè de mitjó ja en bec prou quan estic de vacances a l’estiu! A més, oferir als convidats un bona tassa del líquid amarg i reviscolant és molt gratificant i un sinònim de que vols que el convidat torni. Potser per això els turcs van convertir la cerimònia de prometatge en un acte oficial on es prenia cafè. I les paraules exactes per descriure la beguda representaven un missatge concloent sobre el futur enllaç.

Durant el meu viatge a Istanbul, el guia que vam contractar a Topkapi un matrimoni egipci i jo ens va explicar la següent tradició. Antigament, quan un home es volia casar amb una dona, la mare d’aquest anava amb les seves amigues i el seu fill a visitar la futura esposa.

Aquesta preparava un cafè i després de la xerrada, quan la família de l’home ja estava altre cop a soles, la mare donava el seu veredicte. Podia dir quelcom com “la noia molt educada i de molt bona família. Però el cafè no estava gaire bo”. Això volia dir “fill no et casaràs amb aquesta dona”. L’elaboració del cafè i els qualificatius que es donaven al cafè servien com a llenguatge per comunicar al pretendent si la seva elecció era o no el que la mare creia adequat.

Bé, d’anècdotes al voltant del consum del cafè en trobarem moltes i a tot arreu del globus, perquè aquesta beguda marca les nostres vides. I a més, algú ha pensat mai que seria de les llargues nits dels que preparem exàmens si aquell monjo d’Etiòpia no hagués estat l’esperit empíric personalitzat?

 

 

Pintor de Boira (VI)

Deixa un comentari

L’Igor no estava d’humor per fer una visita als seus pares i la seva germana. Li havien permès viatjar al Caire, però l’estada no s’allargaria tant com ell voldria. La primavera àrab i la revolta eren un tema interessant, però dubtava que en aquell moment es pogués escriure res tan colpidor com quan va esclatar. La violació dels drets de les dones. Amb això potser sí que podria guanyar un Pulitzer… De fet, les agitades protestes civils   no havien comportar tot el canvi que les dones necessitaven en aquelles contrades. Havia viatjat a Egipte nombroses vegades i sabia del cert que, amb el temps, fins i tot la indumentària sexista contribuïa a imposar una repressió retrògrada i injusta sobre el gènere femení. En els darrers anys, el nombre de dones amb burca havia augmentat considerablement. Durant la seva última estada al Caire havia hagut de presenciar una escena denigrant.na parella jove que dinava en un restaurant asseguts l’un davant de l’altre. L’home menjava còmodament sense lligams, mentre ella, coberta de cap a peus amb la túnica àrab, maldava per posar-se el menjar a la boca de manera elegant, fent-lo passar per l’orifici del vel . Els ulls intensos i vius de la noia i la seva veu aguda suggerien que s’hi ocultava tota una personalitat. però amb aquell uniforme cruel resultava difícil donar-li una personalitat pròpia independent de la del seu company de taula. Poques dones podien passejar soles amb una faldilla massa curta sense patir per la seva integritat física. No era agradable el retrocés. I ben poques l’acceptaven . Senzillament havien d’oposar resistència ferotge a una tendència generalitzada. Per viure tranquil·la com a dona calia tenir marit i benefactor. Un enorme pas enrere. Entrà al metro a Chambers street. Els passadissos vells i més aviat bruts i empudegats no impedien als novaiorquesos fer el seu àpat aguantant la safata de plàstic que contenia la vianda. A ell encara el sorprenia que algú pogués menjar enmig d’aquell paisatge tan poc acollidor. La dona del seu costat, però, devorava àvidament un plat de pasta sense ni tan sols parar atenció al company de banc.

Va arribar el tren i hi va pujar. El trajecte fins el carrer quaranta-dos se li va fer curt, ocupat com estava a contemplar la barreja de gent de dins el vagó. Els americans orientals, els africans i els d’origen llatí representaven sovint una gran majoria dels presents en els combois. Enyoraria aquella mescla de gent, de cultures, de menjars, d’olors i d’idees a Egipte. La ciutat del Times Square i de Broadway podia ser estressant i impersonal però s’hi podia trobar tot el món sencer. El metro era també més comunicatiu que el de Sant Petersburg. O això era el que li semblava recordar. Va sortir al cap d’una estona al carrer quaranta-dos. Aquest, que ni de bon tros tenia la fama de la cinquena avinguda, era el seu favorit per ser més modest però igualment ple de vida, comerços, restaurants i botigues. Hi havia a més el seu cafè italià predilecte, l’únic on es podia degustar un exprés fet a l’estil del vell continent. En general, a Nova York el cafè o bé era aigualit o bé massa fort.

Quan va ser a l’alçada del Bryant Park, amb els seus arbres rodejant les terrasses, va rumiar si enfilar directament a l’apartament dels seus pares o passar per la cafeteria primer. Eren dos quarts de dues, prou tard per no fer esperar encara més la seva família.

Va treure’s les claus de la butxaca i va obrir la porta. La bullícia que generava la ciutat convulsa era ensordidora… fins que s’entrava a aquell edifici. Llavors tot el soroll desapareixia.

—Hola a tots! —va saludar des de l’entrada. A la sala ja se sentien les veus. La seva mare va sortir a rebre’l més gran i encongida que mai. L’artritis no la deixava viure.

—Igor! Passa ,que ja érem a punt de seure a taula. Et ve de gust un vodka?

—Un bon vodka sempre va bé, mare—digué fent-li un petó al front.

—Vaig portar al món un bon rus…

—De ben segur, mare.

Ambdós es van dirigir a l’esplèndid menjador que donava al parc i amb aquelles vistes es va servir el borsh de primer.

—Fill, què t’expliques de nou? Com va per la redacció? No tenen pensat enviar-te enlloc?

Volia anar a Síria, pare. No obstant, sembla que al diari ho troben massa arriscat en aquests moments, perquè estan segrestant reporters… Per tant ,m’envien a Egipte a escriure sobre la revolució.

—Hauries d’estar content. Ta mare hauria patit molt si haguessis anat a un país en guerra…

—I tu també, papa! –va afegir la Masha, la germana de l’Igor. Tampoc havia nascut als Estats Units. Però havent-hi arribat de petita, no se sentia russa en absolut. El seu caràcter i les seves vivències eren americanes.

—Casar-te, Igor. Això hauries de fer! Aquesta sí que és una gran aventura. Busca’t una dona que et doni fills i deixa’t de reportatges… La teva mare i jo volem néts. Així els podrem explicar la nostra història…

—Deixa’l, papa! Li agrada la seva feina. Una dona el lligaria molt, l’ofegaria. No tothom està fet per tenir família!

—Ximpleries! Estem fets precisament per tenir família. És el més important en aquesta vida… veure com creixen els fills, com es fan adults i com tenen fills. I llavors ja et pots morir tranquil. Però sembla que nosaltres ens hem equivocat amb vosaltres…

—No comencis, que els atabales… Poc que vénen a veure’ns i a sobre els has de criticar…-—digué la Irina.

La Masha va fer també mala cara i va mirar amb complicitat la seva mare.

—I ja cal que corris si vols trobar algú, que t’estàs fent gran… l’edat passa per tots. La Masha, si més no, ja té home…

—Nikolai! Ja n’hi ha prou! Si no ens tornen a venir a veure en tres mesos te’n donaré a tu la culpa. No els atorrollis més i menja, coi!

Després del segon plat van beure un te i van prendre unes galetes. La tarda era bonica, amb un sol tímid acaronant els colors verds frescos de les fulles de primavera. El matrimoni va decidir anar a donar una volta i deixar als fills fer el seu camí. La Masha i l’Igor van tenir un moment per canviar impressions a l’ascensor.

—Com veus la mama, Igor?

—Amb tota sinceritat? No gaire bé. Hauria d’anar al metge però no hi ha manera. És tossuda com una mula.

—És car i tu ho saps.

—Ja ho pagaria jo! Necessita una revisió. Està cada cop més prima. -—No té gaire gana i es fa gran. Troba a faltar Sant Petersburg i la dacha de joventut. I anar a buscar bolets, i el golf de Finlàndia, i la platja de Kronstadt… Hi hauria de tornar. Tu creus que podrien anar-hi amb el papa?

—El papa no vol i tu ho saps. Té mals records del seu país..

—Però està castigant la mare sense voler. No ho sé… Potser podria anar-hi amb ella les properes vacances. A mi em faria il·lusió conèixer la terra natal dels pares. I el meu marit es passarà mig estiu de viatge de negocis. Nova York a l’estiu m’ofega.

—Creia que teníeu altres projectes tu i l’Albert… –—va arrugar el front.

Fa més de mig any que ho intentem però no ens en sortim. Jo tinc gairebé quaranta anys i el meu cos ja no és el d’abans…

—Hi ha moltes dones que són mares a la teva edat. Potser només necessites un ajut.

—La naturalesa és sàvia, Igor. Si el meu cos ja no està preparat no podré quedar embarassada. He esperat massa.

Eren ja a la sortida de l’edifici i l’Igor volia acabar aquella conversa amb la seva germana. Se la veia ensorrada.

—Masha, anem al bar de la cantonada. El te és genial però no m’espavila prou.

—D’acord. Tu i jo no ens veiem mai i quan ho fem sempre és a casa els pares…

Es van asseure en una de les tres taules del petit local. El servei va ser ràpid i amable i els dos germans van poder continuar parlant.

—Has pensat que el problema podria no ser teu? —insinuà ell seriós.

La Masha va lligar-se la cabellera rossa amb una cua al costat. Aquell pentinat la feia semblar molt més jove. Ja no ho era, però encara tenia aspecte de nena i per a l’Igor sempre ho seria. Li havia canviat els bolquers i ara volia ser mare.

—Sé que és estrany, però sento que el problema és meu.

—Masha, això que dius és una bajanada. Tu saps que pensar així ja pot fer que no quedis en estat?

—No ho sé. És tan frustrant… Em passo el dia pendent de l’ovulació. I quan la tinc, llavors el problema és que l’Albert hi sigui. No és gens espontani… i a mi m’agradaria poder donar un nét als pares abans que la mare no sigui massa gran per gaudir-ne…

L’Igor la va agafar del braç i li va apartar una grenya de la cara.

—Potser sí que t’aniria bé un viatge amb ella. A l’estiu San Petersburg és màgica. O almenys jo la recordo així encara… La mare podria banyar-se a Kronstadt altre cop. T’has adonat de les vegades que ha parlat de Rússia durant el dinar?

—És gran i sap que, per molt temps que li quedi, ja no pot ser tant com el que ha viscut. El seu present el veu cada dia. Per això necessita recordar el passat i no oblidar-lo…

La tarda s’estava enfosquint. Uns núvols blanquinosos tapaven a estones el sol entremaliat però encara dèbil. El Bryant Park també s’havia apagat i en aquell instant, per davant del verd dels arbres, s’imposava el color gris dels alts edificis. Els germans es van acomiadar amb una forta abraçada. Abans de separar-se la Masha va preguntar a l’Igor:

—Tu també penses molt en el passat, oi?

—Què vols dir? En Rússia?

—No necessàriament. Vull dir en el passat. En el teu…

—Per què ho dius?

—Síria, Egipte, Àfrica, sempre en llocs diferents i en conflicte. Sembla com si no volguessis romandre en un lloc massa temps…, com si fugissis…

—Tots fugim del nostre passat, Masha, perquè si no ho fem no vivim el present…—va abaixar la mirada.

Mentre ella seguí en direcció a la cinquena avinguda, no va poder evitar pensar que el seu germà continuava tractant-la com si fos un infant. Hi havia quelcom que no li aconseguia arrencar…

**************

No fem marrada…

Deixa un comentari

P7090064.JPG

A l’entrada d’avui vull parlar-vos de dues paraules catalanes curioses i una expressió que em va semblar molt útil quan la vaig veure per primer cop.

La primera paraula és espona, que s’utilitza només per designar o bé el costat del llit o l’espai que tenim entre aquest i la paret. Quantes vegades de petits hem tingut la mare- avui dia també és el pare- asseguda a l’espona del llit quan ens trobàvem malament i ens volia fer companyia? O quan ens llegien rondalles per tal que ens adormíssim? Doncs bé, aquest espai que ocupaven en aquells moments i que potser no sabíem com anomenar és l’espona.

La segona paraula que em va captivar és ivarsós, un adjectiu que té com a sinònims ràpid i rabent i que podria molt bé descriure la velocitat en la que circula la gent pel metro barceloní entre les vuit i les nou del matí o segons quines bicicletes pel carrer. Ivarsós pot ser també el ritme de les nostres vides, sobre tot a les grans metròpolis com Nova York, on els seus habitants es beuen els gots de litre i mig de cafè mentre caminen acuitadament per arribar al lloc de treball.

Finalment avui voldria fer-vos cinc cèntims de l’expressió “fer marrada” o fer “marrades”. Marrada designa la volta que fa un quan, per equivocació, s’agafa un camí més llarg que l’habitual. La marrada vindria a ser el contrari de la drecera. L’expressió “fer marrades” es pot utilitzar en el sentit metafòric per designar el temps que perdem a la vida fent coses que no porten enlloc perquè anem fent provatures. Es poden “fer marrades” quan un no troba la carrera que li agrada i en comença diverses- d’aquests casos en conec diversos- o quan una persona posa negocis que no acaben de rutllar, o quan senzillament cerquem una afició pel nostre temps de lleure i res sembla ser prou adequat per nosaltres.

Bé. Espero que vosaltres no “feu marrada” i que a més pugueu adoptar algun d’aquests mots que necessiten ser rescatats del diccionari del que sembla que ja gairebé mai surten…

L’ Efecte cobra

Deixa un comentari

Algú ha sentit a parlar de l’efecte cobra? A Alemanya és una expressió que està en boca de tothom i que designa, en economia, el fenomen que es produeix quan una mesura que aplica el govern per resoldre un problema acaba produint una exacerbació d’aquest. L’expressió, que s’ha convertit en popular, té una base històrica molt curiosa que deixa palès que la nostra dita catalana “feta la llei, feta la trampa” és ben veritable.

Durant l’època colonial britànica hi va haver una plaga de cobres a la Índia. Com que el problema era molt greu el governador va decidir oferir una recompensa per cada cobra morta que s’entregués al llocs estipulats per fer-ho. Calia convertir a la gent en “caçadors de cobres” per reduir-ne el nombre altre cop. Durant un temps sembla que la mesura va funcionar. Tanmateix, la població de la Índia no va trigar gaire en començar a criar-les per matar-les i obtenir els diners que oferia l’estat per cada exemplar mort. Era una font d’ingressos molt llaminera tot i que no gaire agradable.

Òbviament quan el govern va tenir clar què passava va retirar els diners oferts com a premi. Això va tenir com a conseqüència que totes les cobres que es criaven per ser sacrificades s’alliberessin vives. En lloc de controlar la plaga el que es va aconseguir amb la mesura va ser un increment espectacular del nombre de cobres.

A Hanoi va passar un cas semblant quan el govern francès va oferir diners per cada cua de rata que portessin els ciutadans. La gent va acabar tallant les cues de les bèsties però deixant-les lliures per tal que es reproduïssin.

En ambdós casos l’efecte cobra s’entén i s’explica perfectíssimament perquè la pobresa impulsa a la gent a utilitzar els incentius del govern per aconseguir uns diners força necessaris.

Però de casos d’efecte cobra en què l’actuació ciutadana està menys justificada també se’n poden trobar.

El 1989 les autoritats de la ciutat de Mèxic van decidir aplicar una mesura dràstica per abaixar els nivells de contaminació ambientals de la ciutat. En aquells moments l’smog cobria el nucli urbà i les filmacions de l’època mostren persones amb mascaretes per evitar inhalar els fums de la metròpolis. Es va decidir no deixar circular un cop per setmana cada cotxe de la ciutat. Els habitants van resoldre la incomoditat d’haver de prescindir del seu vehicle comprant un altre cotxe, sovint molt més antic per manca de recursos suficients, i amb un motor atrotinat. La conseqüència de l’actuació ciutadana va ser un increment encara més perillós dels nivells de contaminació. Brillant actuació!

L’efecte cobra demostra molt clarament que de vegades l’esser humà només és capaç de pensar a curt termini i que, ens agradi o no, les polítiques dels governs de vegades sí estan encaminades a solucionar problemes però nosaltres mateixos no estem disposats a pensar globalment. Utilitzaré una metàfora utilitzada per un home admirable dels que encara tenim la sort de tenir viu en aquests moments: Al-Gore. Durant el seu discurs a “una veritat incòmoda” el que diu és que un addicte a la droga descobreix que té venes als dits i als peus quan les dels braços i les cames se li col·lapsen. Es veu que també es propi de l’esser humà continuar explotant un recurs fins que no li queda cap més remei que cercar solucions. El missatge de Al Gore és també molt clar pel que fa a la responsabilitat ciutadana. No es pot sempre culpabilitzar els governs i responsabilitzar-los de que les coses vagin o no vagin bé perquè els ciutadans, amb el nostre granet de sorra, també podem canviar el món.

Esclavitud moderna: només a certs països del món?

Deixa un comentari

 

img-20161025-wa0000

Fa ja uns anys, el text d’anglès de la selectivitat es titulava “modern slavery” i venia a ser una reflexió sobre les condicions laborals d’avui dia en alguns països. El text reflectia claríssimament que en èpoques remotes tenir un esclau li sortia més car al patró que tenir treballadors explotats avui dia. Tots sabem que hi ha indrets d’aquest món on els obrers fan jornades laborals extremes en unes condicions infrahumanes i aporten uns beneficis brutals a les empreses per les que treballen.

Quan pensem en aquest “esclavatge modern” potser ens hauríem de plantejar si nosaltres en els nostres països desenvolupats i civilitzats no som també esclaus o no se’ns tracta com a tals.

El següent cas, que he viscut en primera persona, servirà per il·lustrar el que he de dir. El darrer divendres 9 de setembre quan vaig arribar a casa cap a les 14:00 del migdia em vaig trobar que no hi havia llum a casa meva. No m’hi vaig trencar gaire la closca i em vaig enfilar al tamboret per apujar la palanca que s’havia abaixat sola i m’havia deixat a les fosques a casa. S’havien “fos els ploms”, com encara ho anomenem ben anacrònicament.

Vaig dinar i en acabat altre cop em vaig tornar a quedar sense llum. Dos cops en poc temps em va semblar força estrany i vaig trucar a la porta de la meva veïna per comprovar si ella també tenia problemes amb l’electricitat o l’avaria era només del meu pis.

Curiosament a ella se li havien fos dues bombetes en poca estona. En aquells moments un amic que volia venir a visitar-me em va trucar per telèfon perquè el timbre de l’edifici ja no funcionava. Vaig pensar que segurament quelcom estava fallant a tot l’edifici i vaig anar a picar a la porta de diversos veïns. Els que van sortir em van dir que estaven notant que hi havia baixades de la tensió elèctrica perquè la intensitat de la llum anava variant. Una altra veïna em va informar que se’ls havia espatllat un aparell elèctric.

Amb la veïna de la meva planta vam decidir trucar a FECSA per tal que s’ho vinguessin a mirar però la companyia va respondre que si trucava un usuari i l’avaria era de la finca, l’usuari que havia trucat hauria de pagar la reparació total. Lògicament ni ella ni jo vam voler arriscar-nos i vam avisar al propietari de la finca per fer-lo trucar a ell a ENDESA. Eren prop de les 15:30 quan ell ho va fer. Poca estona després ens va dir que la companyia elèctrica havia assegurat que passaria algú a mirar-s’ho en 90 minuts, com a màxim.

Casualment la noia que viu al costat de casa meva té un amic electricista i va poder venir un moment a revisar la instal·lació de casa seva. Com que jo estava encara una mica pendent del tema, em va dir que el que veia és que hi havia unes pujades i baixades de tensió elèctriques inusuals i que per seguretat havia de treure l’electricitat de casa meva per seguretat. Ho vaig fer i vaig quedar amb les dues veïnes, amb qui havia estat parlant, que ens avisaríem del que havien dit els de la companyia elèctrica.

Jo vaig marxar a la feina mitjanament tranquil·la però patint perquè el menjar del congelador rebria les conseqüències de la manca de llum.

Vaig tornar a casa cap a les 20:15 i quan vaig arribar al meu edifici vaig mirar primer si veia llum a l’escala. Com que tot semblava correcte quan vaig entrar a casa meva vaig “apujar els ploms” però aquests em van tornar a saltar immediatament. Vaig sortir del meu pis per preguntar què havien dit els electricistes de FECSA però en aquell moment el matrimoni que viu una planta més amunt va treure el cap per la finestra de l’escala i em va dir “nena ens està sortint fum de la pantalla de la tele”. Al mateix temps el meu veí del principal sortia del seu pis per avisar-me que li acabava de petar l’ordinador. De cop es va començar a sentir pudor de cremat i els veïns que eren als pisos van anar sortint per avisar de les avaries que estaven tenint. A uns se’ls va espatllar el microones, a d’altres la nevera. Vam decidir sortit tots de l’edifici, alarmats sobre tot per la ferum a socarrim. Un cop al carrer vam trucar al propietari. FECSA no havia aparegut ni havia enviat cap tècnic. El propietari va tornar a insistir però segons ens va dir no li feien cas. Arribat a aquest punt vam trucar als bombers. No podíem tenir la certesa que no hi hagués una averia greu a les llars, i a més amb una pujada de tensió una simple guspira podia posar foc accidentalment.

Els bombers van aparèixer que eren dos quarts de deu del vespre. Unes sis hores ben bé després d’haver comunicat a FECSA la incidència. Van revisar la instal·lació i ens van dir que l’avaria venia del carrer. Just en aquell moment apareixia un petit vehicle de la companyia FECSA i van baixar-ne dos operaris que van fer les seves comprovacions. Fins i tot el propietari de l’edifici havia arribat per fer-nos costat i estava tan confús com nosaltres. La companyia elèctrica se’ns havia estat torejant tota la tarda i només havien aparegut un cop havíem enviat a buscar els bombers. Bé. L’únic que en vam treure va ser que ens fessin un “pont” per tal que tornéssim a tenir llum per la nit. Ens el van fer cap a les 00:00.

Al dia següent els veïns ens vam reunir. Menys un parell de pisos, entre els quals estava el meu, cada habitatge tenia com a mínim un aparell elèctric espatllat. La nevera, la rentadora, la tele i en el pitjor dels casos tots aquests aparells més la cafetera, el mòdem i el telèfon.

Com que els bombers ens havien dit que l’errada era de la companyia elèctrica i que FECSA s’hauria de fer càrrec del cost dels desperfectes, vam decidir reclamar. El dilluns següent els afectats van començar a moure’s i ens vam anar informant del que passava. D’això ja fa unes setmanes i tot el que hem tret de l’assumpte és que FECSA escrigui diverses cartes als veïns per comunicar-los que a ells no els hi costa cap incidència i que en tot cas les pujades i baixades de tensió són normals. La companyia que mou milions d’euros es renta les mans i deixa als veïns afectats amb noves factures amb què cap de nosaltres comptava.

No és que jo, ni pel que he vist cap dels que habita en el meu edifici, visqui en cap mena d’il·lusió de democràcia i justícia social. Els pilars de la nostra societat són la feina i els impostos d’una gran majoria de gent a qui es considera material de consum. Tenim drets però sembla que el que falla és que només existeixen en paper, però en realitat ningú insisteix en exercir-los.

Si la gent té drets però no a exercir-los, acabem vivint en una societat que practica l’esclavitud “socialment acceptada” i sense resistència activa. Què se n’ha fet, per exemple, del dret al descans? Quan els meus pares eren joves, d’això fa uns quaranta anys, quan plegaven de la feina tancaven la porta de casa seva i podien gaudir en cos i ànima del seu temps de lleure.

Ara això s’ha acabat. Per a una gran part de gent, si més no. Qui no ha rebut un whatsapp el cap de setmana a les set o les vuit del vespre perquè un company, companya o un superior creia absolutament necessari comunicar-te quelcom relacionat amb la teva activitat professional? O entre setmana però quan l’horari laboral s’ha acabat? No és tan greu podreu pensar. Total és un whatsapp. Exacte. És un missatge que ens transporta mentalment a la feina altre cop quan el que hem de fer és estar al cent per cent concentrats en el que ens calgui en aquell moment. Sense interferències d’altres esferes.

Aquí de fet no és obligatori ni es considera part de la feina respondre missatges fora d’horari laboral. I si no és urgent el millor és no fer-ho perquè altrament el missatge que nosaltres donem és que el nostre temps de lleure no és prou valuós.

De la mateixa manera tampoc podem de cap manera pagar tots els electrodomèstics que se’ns han espatllat sense, com a mínim, intentar que FECSA es faci càrrec del que li pertoca.

L’esclavitud comença per la mentalitat i s’ha de lluitar contra aquesta de manera individual i col·lectiva alhora. Les empreses fan diners però els fan perquè ofereixen uns productes o serveis que els consumidors paguem. Si algú compra un producte defectuós ben segur que reclama. Amb els serveis ha de ser el mateix. Sobre tot quan es tracta de serveis bàsics com la llum, l’aigua o el gas. Permetre que una gran empresa prengui el pèl als usuaris impunement és de mentalitat feudalista.

D’igual manera permetre que la feina ens envaeixi els espais personals també ho és. No per estar tot el dia connectats al mòbil o als correus electrònics treballem millor. Al contrari. Rendim molt més quan hem pogut descansar i desconnectar de debò. A França ja fa temps que se’n van adonar i han promulgat lleis per protegir el descans del treballador. Bé, la Revolució Francesa va ser allà i no aquí, és clar. Potser aquí nosaltres mateixos anirem deixant enrere la mentalitat feudalista i en algun moment també aprendrem tots a dir alhora: ja n’hi ha prou! I de moment es pot fer reclamant quan toca fer-ho encara que no sigui còmode.

 

 

 

Pintor de boira (V)

Deixa un comentari

224360_1945974364751_6401501_n

Eren les quatre de la tarda i la Sara es despertà de la seva becaina esglaiada pel crit d’un veí. Obrí els ulls i mirà el mòbil que havia deixat a la tauleta de nit per si rebia un missatge del Raül. S’aixecà lleugera i es posà les vambes tot considerant si tindria temps de fer les compres, tornar a casa i posar la carpeta a la motxilla per anar a la universitat. Va fer cap   al rebedor, agafà dues bosses de la calaixera i les claus i sortí de casa. Trià el camí que passava per davant de la biblioteca vigilada per una de les moltes xemeneies de Poblenou. Al supermercat situat dins el mercat hi comprà formatge, pa, nous, mandarines, enciam, plàtans i xocolata. Després s’arribà a la polleria del carrer Joncar.

—Com van les classes? —l’interrogà la dependenta tot netejant un pollastre.

—Molt bé. Però m’esperen una pila de traduccions per fer, i els exàmens, i no tinc gaire temps per estudiar.

—No pots demanar un parell de dies lliures a la feina i així t’hi poses?

—Suposo que sí. Però necessito els diners, i no em puc permetre fer festa ni tan sols un cap de setmana.

—I de pretendents com vas?

—Malament com sempre. No hi ha manera…

—No ho entenc. Deuen ser cecs els xicots d’avui dia… i no hi ha ningú a la facultat que et faci el pes?

—I ara! Els companys de classe són avorridíssims.

—Doncs si que anem bé!

—No gaire, no.

La Josefina embolicà el pollastre en paper d’estrassa i el posà dins d’una bossa que la Sara va agafar d’una revolada. La va saludar i va marxar rabent per deixar les compres a casa i anar a la facultat del carrer Roc Boronat. Abans de tornar a sortir comprovà el mòbil. El Raül no havia mostrat senyals de vida en quatre dies.

Entrà a l’aula mig plena i hi va veure la Júlia que aixecava el braç i somreia.

—Sara! No vas venir ahir! No saps quina classe magistral et vas perdre…

—Fantàstic, ara em faràs sentir remordiments!

—Què va passar?

—Que estava baldada i necessitava dormir. La campanya de primavera ens fa fer moltes hores extra perquè just hem rebut el gènere nou i els que ja havien vist els aparadors i ja no s’hi fixaven ara els tornen a mirar. A més, estem preparant la Setmana Santa, que és molt intensa perquè compren els d’aquí i els turistes, i l’encarregada vol incrementar les vendes. Ja no aguanto el ritme. Vàrem trigar més d’una hora per quadrar els inventaris després de tancar la botiga. I quan vaig arribar a casa no tenia esma de fer la traducció…

—Dona… Però és millor venir, encara que no tinguis els deures fets…

—Ja ho sé, ja, però se m’han acumulat una pila de coses… La nevera també la tenia mig buida. Havia de posar una rentadora i anar al banc perquè no entenc un dels rebuts que m’han passat. I si venia, ja no ho podia fer… Són dos-cents euros, saps? Una clavada més com aquesta i ja no puc comprar res fins a finals de mes.

—Si vols que t’ajudi m’ho dius. O si saps que no pots venir, em truques i jo llavors t’escanejo els deures i te’ls passo.

—Moltes gràcies! Ets un sol d’amiga.

La Júlia es fixà en la marca de xuclet del coll de la Sara.

—I aquesta marca?

—Un noi que vaig conèixer l’altre dia…

—I que t’ha deixat cansada i planxada… potser tant com la campanya de primavera…—féu l’ullet.

—No cal exagerar…-—va dir tot abaixant la mirada cap al paper—. Es diu Raül i no és d’aquí. És molt atractiu…

—Vaja, et van els estrangers…

Va mirar el mòbil il·lusionada abans de desconnectar-lo per començar la classe i aparegué un sms. L’obrí esperant que fos d’ell, però comprovà decebuda que era publicitat de la companyia de telefonia.

El professor entrà a classe i anà a seure a la taula situada davant els alumnes. La Sara i la Júlia van treure un bolígraf de l’estoig. Amb ulls escrutadors, el docent escorcollà l’aula i enregistrà les cares presents i les absents. La Sara hi era. Seria un bon matí, doncs.

Entretant, el Raül arribava a l’hospital tard com de costum. Se’n va anar cap a la sala, obrí el seu armariet i es posà la bata blava. Portava un plec de papers amb tot d’explicacions sobre les interaccions i efectes d’uns medicaments amb els altres, que no s’havia llegit encara. Faltava poc per a l’examen, però no havia aconseguit motivar-se per estudiar. A més, al pis compartit hi havia hagut una festassa darrere una altra, i així no es podia concentrar. Li aniria bé quedar amb el Jonathan per repassar el cap de setmana. El problema era que el seu número el tenia al mòbil que s’havia deixat a la motxilla al metro.

Fins ara no havia trobat a faltar aquell estri que tanta gent considerava imprescindible . Havia vist noies que el deixaven a la tauleta de nit amb el volum al màxim abans d’apagar el llum. Una exageració. Ell només l’utilitzava quan necessitava quelcom d’algú. Si el volien localitzar, el seu número no servia de gaire perquè generalment ell no responia. Havia de ser quelcom molt urgent. Preferia els sms. Li permetien saber el motiu del missatge i decidir llavors si era prou peremptori per respondre a l’acte. No volia ser esclau del mòbil, sinó el seu amo, L’havia desconnectar amb la realitat quan ell ho volia, però no sempre.

Es va reunir amb els seus companys en una petita sala que feien servir per a les reunions. La infermera en cap els va donar les ordres del dia. El Raül s’hauria d’ocupar principalment dels pacients ancians. A l’Eva li havia semblat recentment que el noi feia mala cara als avis i com a lliçó d’humilitat la cap va decidir fer-lo encarregat de la gent gran. No es podia permetre tenir un intern amb manies. Acabada la reunió, va anar a la cafeteria de la planta baixa. Va decidir esmorzar perquè sabia que les secrecions geriàtriques, els cossos arrugats i les converses repetitives el deixarien sense gana més tard. Mentre feia cua, es fixà en la noia de bata blanca de davant seu. «Està ben fotuda la tia. Té un bon cul i les cames tornejades». No reconeixia la seva cabellera rossa, potser era nova. Quan ella va arribar a la caixa per pagar, la va poder veure de perfil . Era jove però no tant. Trenta i tants, difícil de precisar. «L’edat ideal per a les dones», pensà. “A aquestes alçades ja se’ls ha passat la vena romàntica dels vint i encara no han entrat a la fase crítica dels quaranta, que els priva de fer segons què.»

—No ho té més petit? —digué la caixera amb cara de prunes agres en rebre un bitllet de cinquanta per una consumició d’un cafè i un croissant de dos euros amb seixanta.

—Ho sento però no. M’he deixat tota la xavalla al parquímetre…

—Permet que t’ho pagui jo. No guanyo gaire, però dos euros amb seixanta per l’esmorzar d’una dona bonica encara els tinc —fanfarronejà ell.

La rossa de la bata blanca se’l mirà sense regalar-li un somriure.

—Es pot pagar amb targeta de crèdit? Sé que la quantitat és ridícula però no hi puc fer res.

La caixera arrufà el nas. Els maleïts diners de plàstic havien adormit les neurones de la gent, que ja no portava ni el mínim en efectiu.

-—Dos euros amb seixanta amb targeta. Només ens faltaria això! Ja li dono canvi.—I tot dirigint-se a la cua afegí en veu alta i clara:— Si algú altre té intenció de pagar una quantitat així amb un bitllet dels grossos ja se’n pot anar al bar del davant.

La rossa de la bata blanca va agafar el canvi nerviosa. Diposità la tassa de cafè i el croissant a la safata i s’escapolí fins a una de les taules del fons. El Raül va pagar i la va seguir. S’hi acostà i quan era arran de taula li digué, encara de peu dret:

—De debò és tan difícil deixar-se convidar? T’hauries estalviat el comentari de la caixera.

—Però hauria d’aguantar la conversa amb tu, molt probablement. Com et dius?

—Raül. Raül Benítez per servir-la.

-—Sóc la doctora Pelayo. Cirurgiana. Ja ens veurem, Raül. Que vagi de gust l’esmorzar!

«Doctora?, recoi!», es digué perplex. «Doncs quins collons que té la doctora. I quin cul…»

«Ei Raül! —cridà una veu per darrere.— Ja t’he vist, ja, fent de Kamikaze. És la nova cap de departament, Raül. La que ens portarà a tu i a mi ben rectes! —rigué el company—. Estaves intentant lligar-te la teva superior, nano. Mal pas!

«Doncs quin èxit », pensà ell. Ja en tenia prou amb l’Eva que li havia agafat tírria…

Enderiat, el matí li va passar molt lentament. Havia de fer massatges als pacients mig nafrats i ocupar-se de les seves necessitats més bàsiques… una tasca apassionant que intentaria oblidar tan bon punt arribés a casa fent un porro. «Hòstia». Tampoc li quedava haixix perquè el portava tot a la motxilla que s’havia deixat al metro. «El dia serà llarg», pensà. Però a mig matí el busca el cridà a recepció. Algú li havia deixat la motxilla a l’hospital. Obrí la butxaca interior i no va poder evitar l’eufòria en veure-hi el paquet de tabac de liar on hi tenia la mercaderia. Intacta. Encara hi havia bona gent al món…

 

The Camargue and Saint Sara Kali.

1 comentari
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Looking at one of those maps that turn out to be impossible to fold back to its original shape, it seems that from Pond de Crau to Saint Marie de la Mer it might take you about 40 minutes by car. And maybe it is true but it is worth trying to drive slowly so that one can enjoy the views of the lush vegetation and the arrogant trees throwing their merciful shadow when the sun heats the atmosphere so much it becomes difficult to breath. I cross a small part of what it was, a long time ago indeed, an island devoted to the Egyptian God father of the sun Ra. This island is now part of three different areas: Arles, Port Saint Louis and Saintes Maries de la Mer. It is the largest humid region in France and the fourth biggest one in Europe. You can see it perfectly in the fresh green colour of the vegetation, so perfect that it makes you think of a photograph. But it is not! I arrive in Saintes Maries de la Mer expecting to glimpse, even if only fleetly, what the Camarga is known for: its wild horses galloping freely and bulls grazing peacefully. And I also arrive there with two questions that have been bugging me ever since the moment I left Arles: Why is the village called Maries in plural? And why is the Camargue and more specifically Saintes Maries de la Mer a holy place for the gypsy pilgrims?

The first impression I have from the small village is that of an extraordinarily orderly place clogged with little houses of a yellow colour that stand out in the sharp contrast with the deep blue of the sky. Tourists walk lively in its streets and I am surprised to spot very quickly a beautiful grey sand beach nearly empty. Later I’ll find out that at five o’clock in the afternoon the water is frozen and maybe this is the reason why at half past ten nobody wants to venture a bath in the sea.

I walk towards the church I see from far and once there I examine a square where a “bailadora”, a flamenco dancer, carries out a galvanising exercise following the rhythm of the Spanish guitars. For a second I need to remind myself of the fact that I am in France and not in Andalusia. Of course! It is due to the gypsy tradition! Here the flamenco and the bulls are part of every day’s life. Two gypsies approach me to ask for money but I dissuade them quickly speaking Russian. They simply can’t communicate with me. The trick always works.

The church behind which the stage has been build is the church of Notre Dame de la Mer. Well at least here they seem to be talking only of one virgin Marie and not more… I look at the performance for a while and then I decide to book a ride alongside the river on a boat. The Camargue is a delta area with no less than 25.000 arable hectares. Rice, salt and wine are produced there. The typical dish is bull meat and rice and restaurants offer menus for prices that are the same we would pay in Costa Brava.

At half past three the boat departs with us passengers hoping that the journey will provide some fresh air to calm down the furious effect of the sun. It seem to me the most natural thing in the world to have a region such as the Camargue devoted to the God Ra. Here you can feel the power of the king amongst the stars more harshly than anywhere else! The nearly 90-minute-journey goes by quickly because my eyes are trying to grasp the beauty of some of the treasures of the region: some bulls, a wild horse splashing in the water ignoring completely our presence and some birds I could not name that are by far not so eye-catching as the flamingos. They have not honoured us with their visit.

When the guides are sitting and since I have already grown tired from going from one side to the other of the boat taking pictures of everything so I jump at the chance to ask the boat staff and satisfy my curiosity. I want to know why La Camargue is gypsy territory. The non-beatified saint Sara Kali, or Sara the black, is worshipped there. And many gypsies around the world who can’t get pregnant go there to offer the saint a shawl so that she makes them fertile. I will find out later about the story behind Sara kali I think while listening to the explanations of the two guides. Apparently the bullfight in La Camargue has nothing to do with our Spanish corrida because in the French region the bull is not killed at all in the celebration. It is embellished with some objects that the bullfighter has to skilfully take away from the bull. It fills my heart with joy to realise that the inhabitants in La Camargue have been able to adapt our tradition keeping the dignity of the bull and the bullfighter. According to the guides the farmers in the area take part in a contest every year and the best bull is chosen amongst all of them. The best animal receives a “golden bull” award and the farmer is famous for half a decade.

The typical Camargue bull is quite different from our Spanish bull. It is thinner and its horns point to the sky. I also find out in complete astonishment that the white horse that we know from the Camargue is born either black or red and turns white as it ages. I feel hypnotised by the blue colour of the delta and the trees shaping up a nice skyline in the bright sky. I think back of what is bugging me: the history of Sara Kali, which I will find out more about later.

As the legend says, Sara Kali was a black slave from Egypt that accompanied Maria Magdalena, Maria Salomé and Maria Cleofas after the dead of Jesus. Apparently they were sent out on a boat and reach the Camargue after a rather difficult travel. In fact it was so dangerous that Sara Kali promised Jesus if they survived the travel she would cover her head with a Shawl forever. For this reason married gypsies cover their heads with kerchiefs.

When they reached the French region save and sound they started spreading the story about Christ the redeemer.

Some very mean sources claim that when the boat reached la Camargue the party did not have any money and Sara started begging which is why she became the saint of the gypsies. Other sources mentioned the fact that Sara was Egyptian and since it was long time believed that gypsies came from that part of Africa they made her “their saint”. The similarity between the words gypsy and Egyptian are clear, I guess.

Other sources point out at the resemblance of Sara Kali with the Indian Goddess Durga. In fact gypsies might originally very well come from that area.

Christianity indeed was successful partly because it integrated elements of other religions in its own. Think of the Christmas tree. The evergreen was worshipped in northern Europe and it has become a part of our Christian tradition. The devotion to virgins could very well date back from the times the goddess nature was worshipped. We all know that the deity of fertility is widespread in many ancient cultures.

The truth is, that the most modern version of the arrival of the Maries contains a terrible time mistake. It is said that the three ladies were accompanied by two men, one of those being saint Trofim, who was indeed born at some point in the 5th century ad and not four hundred years before. However, the anachronism does not blur the spell of the legend of Sara Kali, that has been made even more interesting with a new theory: She is supposed to be the daughter of Jesus and Maria Magadlena. That of course is a story we have to thank to the “Da Vinci Code”. The origin of Sara Kali is and remains a mystery that does not steal from any Gypsy heart any bit of devotion or love for her. Sara kali is worshipped in this lovely village in La Camargue that has been able to provide a home for the gypsies that want to go on a pilgrimage to France. On the 24th and 25th of May Saint Maries de la Mer fills with crowds of gypsies from all over the world that celebrate the festivity of saint Sara Kali.

Driving back to Arles on my car I can’t help thinking that it will be very difficult for me to ever forget this magic place. Magic for two reasons: due to its superb landscapes and to the spell caused by the pleasant mixture between French and gypsy elements. And who knows: maybe one day some Pope will decide to make the community of gypsies happy beatifying their saint. It would be a nice way to make up for all the discrimination they are still having to face…

Capitalisme i comunisme.

Deixa un comentari

 

Farà cosa d’uns mesos, un vell amic meu d’Alemanya, el Danilo, va escriure un post al Facebook al que vaig haver de reaccionar ràpidament. Hi mostrava la foto en uns magatzems i comentava que quan ell era jove, a la RDA, no hi havia suficients productes i per tant no podia satisfer les seves necessitats consumistes. Afegia que ara, als seus cinquanta anys, el problema era que de productes sí que en trobava però no podia permetre’s comprar res. Els seus afanys d’adquirir i acaramullar possessions han estat frustrats per un motiu o per un altre.

Per tranquil·litzar-lo vaig respondre al post que havia escrit ell de la següent manera: li vaig dir que a la RDA sí hi havia productes, però en edicions limitades, i que per tant tothom tenia si fa o no fa el mateix. No obstant ara, en una Europa plenament capitalista, ens passa gairebé el mateix amb l’agreujant que l’estat no ens garanteix un treball de per vida. Hi penso cada cop més sovint quan necessito quelcom tan bàsic com la roba. De botigues n’hi ha unes quantes que veig repetides per tot arreu i que, majoritàriament, pertanyen al grup INDITEX. Si em vull comprar quelcom que no porti ningú més o que no trobi repetit quatre o cinc vegades en un dia, ho tinc magre. I el panorama esdevé desolador si sortim a l’estranger.França mateix, on he passat els dos darrers estius serveix com a exemple. El principal carrer comercial de les ciutats està farcit de les titàniques botigues INDITEX o, a falta d’aquestes, les típiques H & M i Pimkie. Amb uns productes adaptats i molt similars als que trobaré aquí sense sortir del meu barri.

A l’antiga República Democràtica Alemanya es podien comprar als Intershops, productes dels països de l’oest que no es venien en botigues de l’est. I és que importar-ne suficients quantitats per satisfer els habitants orientals hagués estat massa car. De tal manera quan un havia estalviat prou, i estalviar no era difícil, es podia adquirir per un preu abusiu un article de moda que el fes a un diferent.

El sou d’un treballador oscil·lava entre els mil i els mil vuit-cents marcs i un metge no tenia un salari gaire superior al d’un dependent. La RDA volia fomentar l’estat dels “Bauer und Arbeiter”, els grangers i els treballadors, entesos com els de fàbrica i no volia afavorir els acadèmics amb sous molt més alts. Els lloguers eren assequibles i podien anar dels trenta als dos-cents marcs. I per acabar-lo d’arrodonir, les vacances dintre del territori de la RDA estaven finançades. Així doncs de calers els habitants de la RDA en tenien prou. No obstant, els mancaven productes agradívols per gastar-los. Els plàtans, sense anar més lluny, eren una fruita preuadíssima. Com que era un producte d’importació, el govern només podia permetre’s comprar-ne per Nadal i per això moltes famílies alemanyes feien cua durant hores al supermercat per emportar-se’n uns quants a casa abans de que s’acabessin i haguessin de tornar a esperar tot un any.

Això per no parlar del famosíssim cotxe “Trabant”, pel que s’havia d’esperar uns dotze anys ja que el govern no en podia produir suficients i a més perdia diners en la seva manufactura.

Quan va arribar la reunificació els alemanys de l’Est es van llençar eufòrics a comprar aquells productes desitjats durant anys.

Per això li vaig respondre al Danilo que no veia gaire la diferència entre la situació de la RDA i la d’ara. Tenim una pila de botigues que ofereixen totes si fa no fa el mateix. I estan repetides per tot el globus de manera que costa “ser diferent”. El problema afegit avui dia és que per una banda l’economia es basa en el consumisme continuat i tot està pensat per fer-nos voler acaramullar més i més coses, quan sovint el principal problema és la manca de recursos.

La gent de la RDA no podia comprar per manca de productes i molts d’ells ara no ho poden fer per manca de diners. La qüestió és: què és pitjor? Tenir diners i viure en un món on no hi ha productes agradívols per poder ocasionar el plaer escàpol de l’adquisició del que ens agrada? O bé viure en un món on es produeix en excés i on se’ns vol fer creure que sense consumir no podem ser feliços?

Desgraciadament crec que a nivell de sostenibilitat ecològica la primera variant és millor. Les muntanyes immenses de residus dels abocadors ens recorden que molts productes tenen una vida curta. L’economia capitalista no funcionaria sense fer-nos comprar contínuament. És el que s’anomena obsolescència programada. Els productes de baixa qualitat que comprem estan destinats a omplir el buit que la societat ens ha preparat per sentir. Però l’omplen de veritat? O millor dit, l’omplirien si fóssim conscients que per tal que una minoria de gent pugui comprar fins caure rodó, en anglès “shop till you drop” és absolutament necessari que una altra part del món visqui amb els mínims?

Malauradament la majoria no tindrà mai la possibilitat d’esbrinar si realment es necessita tant per viure com ens volen fer creure. El que realment importa, ens agradi o no, continua sent quelcom que mai es podrà comprar amb diners. Sona a tòpic però la veritat és que una passejada per la platja amb bona companyia no costa ni un cèntim però omple probablement més que la majoria de les compres que fem impulsivament…

Pintor de boira (IV)

Deixa un comentari

224360_1945974364751_6401501_n

La Laura s’assegué a la saleta amb els peus inflats dins la palangana. Quan es desembotornessin ja aniria a fregar els plats. Reclinada al sofà blau marí, notà que el seu lumbago finalment es relaxava. Deu minuts. Era el seu temps de descans abans de vèncer la mandra i dirigir-se a la cuina a preparar quelcom . La cuina no era el seu punt fort, però l’Ahmed no tenia cap intenció   de posar-se a fer menjars a casa després d’hores de feina entre fogons. A ella se li feia encara més difícil cuinar en aquell país, la gastronomia autòctona no la motivava gens ni mica. Allà tot tenia un altre gust i les hortalisses fresques eren cares. Era terra seca. Els pebrots, les albergínies i l’enciam ja li sortien per les orelles i la carn de xai també.

Va treure el peu lentament de la palangana i començà a moure’l descrivint moviments circulars mentre es fixava en la lluminària que entrava per la finestra de darrere seu. Tot i la persiana, el sol inquisitiu la perseguia i els racons ombrívols li semblaven un refugi. Va aixecar l’altre peu pensant quins plats típics li resultarien més senzills per aprendre a elaborar-los abans no vingués la família de l’Ahmed. Seria una prova de foc.

De moment, les classes de la Bushra no havien aconseguit que els menús de la Laura tinguessin   gust àrab. Va concloure que, molt probablement, acabaria servint-los pollastre al cus cus en lloc de la macluba.Era infinitament més fàcil i no hauria de passar tantes hores a la cuina en va. Tancà els ulls i es deixà emportar pels sons del carrer. Els clàxons no s’aturaven ni per un instant i li colpejaven les orelles, atentes als sons de les converses de les cases dels veïns. Aquella remor la neguitejava perquè no entenia ni un borrall i tot li semblava una discussió quan, en realitat, molt possiblement tan sols dialogaven. Els àrabs tenien per costum enraonar en veu alta i gesticular, eren més efusius que els hispans.

Les xerrameques de les cases contigües la van fer pensar en sa mare. Ella també s’havia hagut d’acostumar al so del català que, com a andalusa, se li havia fet molt sec al principi. La Laura era afortunada, l’havia après sense gaire esforç. Molts dels seus amics, en canvi, no l’havien ni practicat i encara tenien problemes per parlar-lo . El Moisés havia crescut amb ella a dos carrers i no era capaç d’articular ni una frase en català. Si no espavilava, l’àrab la tancaria a casa seva i la deixaria aïllada del món. Només podria limitar-se a fer les tasques de la llar i tan sols es relacionaria amb aquelles persones que sabien dir quatre coses en francès. I no n’eren gaires, perquè a Egipte, en general, la llengua estrangera dominant era l’anglès. Una situació ben ògica després de tants anys de dominació gens subtil.

El benestar dels seus peus es va anar estenent per tot el cos i s’acabà endormiscant, però el so de les claus al pany la despertà.

—Laura!

S’incorporà ràpidament oblidant els peus en remull. El resultat va ser un escampall d’aigua.

Ell encara no era a la sala i va poder mig eixugar l’aigua del terra amb la tovallola. Però no va tenir temps de cordar-se els darrers botons de la camisa. Des de la sala va percebre dues veus. Un veí potser?

—Laura?

Mig ajupida encara arreglant els desperfectes, la Laura aixecà la mirada per trobar la del seu marit i la d’un home d’una edat similar però alt, ros i força corpulent.

—Hola! –—féu ella desprevinguda —, no m’havies dit que portaries visita.

—No t’amoïnis. No ho sabia. El senyor Nikolaiev i jo ens hem trobat per les escales. Ens buscava a nosaltres, o més aviat, de fet, a tu.

–A mi?

El noi va obrir la seva motxilla de pell i en va treure quelcom. Era la cartera que la Laura havia oblidat a la taula del cafè de Khan-al-Khalili. Els colors li van pujar a la cara sense cap mirament.

—No m’havies comentat que haguessis perdut la cartera, Laura… el senyor NIkolaiev ha hagut de fer recerca per poder-te-la tornar.

—Sergei. Em dic Sergei. No cal que em digueu pel cognom. I tampoc ha estat tan difícil trobar-vos. L’ambaixada m’ha donat de seguida l’adreça. En el cas de les persones amb papers és qüestió de com a màxim una hora.

—Voleu prendre quelcom? Us puc oferir suc de llimona casolà, un te a la menta, te Jordà amb sàlvia o un cafè.

—Per a mi un te –va fer l’Ahmed tot assenyalant el sofà al convidat per tal que si assegués.

—A mi també m’anirà bé –s’hi afegí el ros.

–Jordà amb sàlvia o la variant egípcia de l’estiu amb menta? a la meva dona li encanta amb menta.

—Doncs un amb menta.

La Laura, com s’esperava d’ella, va anar a la cuina a preparar el te. Havia tingut sort de poder fregar-ho tot en un moment sense que ni l’Ahmed ni la visita vegessin aquell mullader. Col·locà la infusió dins la tetera platejada que havia comprat a Khan-al-Khalili amb la Bushra i sobre la safata platejada hi diposità també tres gots de vidre. L’únic no oriental d’aquell te era ella mateixa. Vestida amb texans i camisa de quadres no semblava adequat servir-lo. Però no tenia temps d’anar a canviar-se i portà la safata a la sala. L’Ahmed i la visita s’havien assegut de costat al sofà. Va servir el te a la taula de centre i va seure a la butaca.

—Si hagués sabut que vindria visita m’hauria arreglat una mica.

—Per què? A mi em sembla refrescant veure una dona vestida a l’occidental de cap a peus.

—Fa molt temps que ets aquí?-—va preguntar l’Ahmed.

—Uns sis mesos. Vaig venir a fer un reportatge de la ciutat i el Caire em va semblar tan fascinant que vaig demanar al diari on treballo de quedar-me a Egipte de corresponsal.

—Un periodista! Què interessant! Deus viatjar molt per feina –continuà interrogant l’Ahmed.

–No em puc queixar. Els viatges curts no m’apassionen perquè no et donen temps de conèixer res en profunditat, però fer de corresponsal ja és una altra cosa…

—I d’on ets, si es pot saber? El teu nom i cognoms semblen russos, però potser ets ucraïnès, o serbi, o d’algun país eslau…–La Laura se’l mirava amb deteniment. Parlava un francès impecable. No s’imaginava que un rus el pogués dominar d’aquella manera.

—Sóc rus de naixement però els meus pares es van traslladar als Estats Units quan jo era un adolescent. El meu pare havia treballat a la base militar de Kronstadt prop de Sant Peterburg i va començar a tenir problemes amb alguns caps. Vam haver de fugir a Finlàndia. , Però allí no ens hi vam sentir de gust i després d’un any absolutament necessari per recollir uns estalvis vàrem marxar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrere, com qui diu. I aquesta és la meva història de manera molt resumida. I vosaltres? —el Sergei va mirar la Laura als ulls—. Com heu vingut a parar aquí?

—Jo treballo al sector hoteler i en aquest moment sóc cap de personal de la cuina.

—I a quin hotel?

—Al Sofitel.

—Tot un hotelàs! Com és tenir gent a càrrec teu?

—M’agrada la responsabilitat i el treball en equip. Que el personal et faci cas depèn del seu grau de motivació, però això forma part de la meva feina. Estressant ho és, això sí. M’ocupo que el rebost estigui ple per a preparar els àpats, que tothom compleixi la seva funció a la cuina, i que els menjars se serveixin a l’hora que toca. No obstant, no és una feina apassionant.

—Jo no estic gaire acostumat a treballar en equip. Prefereixo respondre només de la meva activitat. Per això sóc periodista, pràcticament em puc moure tot sol sense haver de necessitar ningú més. I tu, Laura, què fas?

—Jo no tinc cap feina important ni de responsabilitat, ni l’he tinguda mai. El negoci familiar a casa era un bar d’allò més modest en una ciutat petita del nord d’Espanya. Vaig créixer preparant cafès i entrepans i no he tingut l’oportunitat de fer res més. A casa no van sobrar mai els diners, i quan el meu pare va marxar deixant la mare sola, a ella li va costar molt tirar-nos a mi i als meus germans endavant. A les ciutats petites la vida no té al·licients.

—I on vas aprendre el francès? —preguntà el Sergei, sorprès del nivell que mostrava la noia.

—Doncs a l’escola una mica, una altra mica amb mon pare…, Però principalment pel meu compte en les poques hores lliures que tenia. I d’amagat de la mevamare, és clar.

—I sempre has treballat de cambrera?

–No, quan vaig fer els disset vaig començar a treballar a l’hivern d’auxiliar administrativa a temps parcial. Res d’interessant. Vivia en un món tancat i remenut. Conèixer l’Ahmed i venir a viure amb ell a Egipte ha estat el millor que m’ha passat.

—Doncs quin canvi, oi?

–Sí, espectacular! –La Laura va oferir al Sergei una gran rialla pensant que, possiblement, era l’únic que podia aportar a una persona com ell.

—Escolta, per què no et quedes a sopar? —se li va acudir a l’Ahmed—. Fa setmanes, per no dir mesos, que no tenim ningú a casa, i tu ben segur que ens podràs posar al dia de moltes coses…

—Seria un plaer sopar amb vosaltres! Només tracto amb la gent que entrevisto aquí, i la veritat és que quan no treballo deambulo completament sol. Però avui no puc. He d’escriure a la redacció i aprofitaré les primeres hores de la nit perquè així a Nova York és de dia i ells reben les noticies fresques.

—Doncs en una altra ocasió ! I així tindré una motivació per intentar preparar quelcom comestible! -—va fer la Laura entusiasmada.

—I per si de cas no se’n surt, ja l’ajudaré jo… A la meva dona no li agrada gaire la cuina…

—Doncs fet. Quedem un altre dia.

Van intercanviar-se els números de telèfon i el Sergei va marxar que ja eren dos quarts de set de la tarda. Quan l’Ahmed va tancar la porta del pis la Laura va recollir el servei de te i va anar a la cuina a fregar-lo. Ell es va quedar observant-la des de l’entrada i li va dir:

—Com és que no me n’havies dit res, que havies perdut el moneder? Era prou important, no creus?

Sense dir ni paraula ella va continuar endreçant.

—Ei! Mira’m, si et plau, i respon! —el seu to era aspre .

Es va girar lentament per mirar-lo als ulls

–No ho vaig trobar necessari. Pràcticament no hi duia diners . I pel que fa als papers, els hauria arreglat jo mateixa sense atabalar-te. Tinc molt de temps…

Amb el braç alçat i repenjat al marc de la porta, l’Ahmed la va mirar severament als ulls durant uns segons sense dir res. Ella va continuar eixugant les tasses i no va donar més explicacions. L’Ahmed va marxar de la cuina. Al cap d’uns minuts, la Laura va tornar a sentir la porta. Aquesta vegada amb un cop fort i sec.

*****************

Esdernegar i neulit.

Deixa un comentari

Avui torno a dedicar l’entrada de la setmana a dues boniques paraules que m’han aparegut a un dels llibres que he llegit fa poc. El llibre en qüestió és “L’amor prohibit de la Gioconda”, un diamant escrit per Josep Maria Serra i que ens fa reviure l’època de Leonardo Da Vinci com si fos abans d’ahir com qui diu.

La primera paraula que em va cridar l’atenció és esdernegar. És un sinònim que jo no coneixia d’espatllar o esbordellar i vol dir literalment fer dernes alguna cosa. I una derna, per qui com jo no hagués sentit mai el mot, és cadascun dels bocins de quelcom que es trenca. També existeix l’adjectiu “esdernec” que s’empra com a sinònim d’escarràs.

El segon petit tresor del que vull parlar avui és la paraula neulir-se. Potser m’erro però m’aventuro a dir que força gent coneix neulit com a sinònim de prim o esprimatxat. Tanmateix també existeix el verb neulir-se en el sentit de decandir-se, perdre les forces o el pes i debilitar-se. L’autor el fa servir en el context d’un home que perd les forces a causa del patiment en un amor impossible tot i que correspost.

Així doncs un imprevist ens pot esdernegar el dia i una situació difícil a la llarga ens pot anar neulint. Espero però que per a vosaltres no s’esdernegui res i que continueu plens d’energia positiva!