Some years ago I had the strange opportunity to end up in a classroom full of Asian people who, like me, wanted to improve their knowledge of the Russian language and culture in a summer course in the мгу, the State University of Moscow. Since all participants in the group except for me were oriental the coordinators chose a teacher that was interested in the territories of the rising sun. That July I learned as much from the Russian language and culture as from the oriental habits because in the classroom we very often discussed, in our rather primitive beginner’s language, what is typical in one country and in the others and one remark of my Russian teacher made an impact on me. She told us that in China if someone got lost and ask for directions Chinese people would not tell you they did not know how to get to the place you wanted to reach. This meant that if you lost your way you had better take a taxi or you might end up being led astray.

What I had never imagined is that one of my last day-trips would make me think that Catalans do indeed have something in common with the Chinese. That was one of those Saturdays I decide to take the car and play Indiana Jones in own area. I invited one of my friends who I convinced easily after he had read a comment in internet and seen some pictures on a website. In fact it seemed there was a Dolmen in Vallgorguina which, in spite of not being comparable to the Stonehenge one, was worth a visit since it was so close. We had also seen some pictures with totems and we imagined that they had been the product of some contemporary artists who had taken advantage of the existing dolmen trying to round up the site embellishing the surrounding area. Neither my friend nor I knew Vallgorguina and we thought it might be a good way to spend the Saturday afternoon. I wanted to go for the slightly longer but a bit more familiar way, yet my buddy wanted to choose a more daring variant, the one that google maps pointed as faster and that turned out to be so intricate that finding Vallgorguina took us half an hour more than we had expected. And thanks God I had a co-driver to make me feel less useless than when I am on my own and get lost! It took us so long to get there than when we finally arrived we immediately found a place where we could drink a coffee to relieve ourselves cause the water had been stored uncomfortably. We took the chance to ask a waitress there for some directions to find the dolmen. The girl, clearly embarrassed, informed us that she had only been living there for five years and pointed at a direction which she had heard lead there but wasn’t quite sure about that.

A couple of minutes later a woman was passing by the tiny table and I asked her if she knew how we could find the megalithic monument. She informed us that we had to walk a little and that we needed to find the water treatment plant first and from there everything would be easier. A water treatment plant! How romantic! Hiding our disappointment we finished our coffee and we took the non-paved way the woman had pointed at. After going up the dusty path without any visual or olfactory sign of the facility I asked a group of people that seemed from that neck of the woods if they knew the way to follow in order to find the dolmen or the treatment plant. They all looked at each other unbelievingly and after an exchange of information among themselves they agreed that it was the right thing to do to try and find the hygienic facility mentioned before but that we were in the wrong spot and we had to go back first. And so we did and walked back to the place where my car was parked and I drove it, as it was indicated at the beginning of the village “to the water treatment plant”. The problem was that after some eight-hundred metres the dusty path split in two and there was no way whatsoever to figure out which way to follow. We decided democratically to head for one direction and when we had already been walking for about ten minutes we realised that we were exactly on the same place where we had asked the group of people before. The GPS wasn’t working either. Confused as we were, a couple on a motorbike stopped us to ask us the way to the dolmen. I told them we were searching for it too and that theoretically we all had to follow the way to the treatment plant. It was really quite strange. On the one hand Vallgorguina was advertised in the search engine in google as a place of touristic interest due to the dolmen. On the other hand nobody knew where it was.

We turned round and walked back to the point where we had lost the track of the sewage plant, where the path was split in two. We continued through a footway that was supposed to lead to a summer camp house although we had our serious doubts anybody would place one in the near of an annoying sewage plant. It was getting steep and after two and half kilometres of swimming that day I did not feel like walking any further without any guarantee for success. Fortunately enough, after a short while we spotted a middle-aged man who was descending with his dog and I sprang at the chance to attack him verbally with a: “good afternoon!” do you happen to know if we are on the right way to find the dolmen?” “The dolmen!- he said- Oh yes! You have to follow the path to the water treatment plant but it’s a long way”. Having been repressing my extreme urge to burst in laughter now I started crying my lungs out, something I can’t help doing when things don’t work out as expected. In the meantime my buddy was looking at me inquisitively. He had already had his doses of laughter while I was driving in the pursue of the sewage plant. Therefore he could now hold it back. I explained to the man apologetically that we had been looking for the smelly plant for quite some time and that nobody in Vallgorguina seemed to be able to tell us where the heck the dolmen was. With an understanding smile the man told us that it had taken him six months to find it after moving to Vallgorguina. Outrageous! -I though- worth writing a letter to the Major to ask for some sort of explanation! – But it wasn’t necessary because he enlightened us by saying that in order to access the rustic monument, which by the way was not in the original place where it was found, we had to get out of Vallgorguina and drive to the Corredor de Montnegre to walk the way up a mountain. I could have hugged him right there! With my friend gnawn by curiosity and my pride absolutely pounded we jumped into the car. It has it’s Catalan logic I suppose. If the “Roca village” was not located in the village “ La Roca del Vallès” why should the dolmen of Vallgorguina be in Vallgorguina either? And why should Catalans be different from the Chinese and be able to tell you straight away they didn’t know the way instead of giving such vague directions? It was a mystery we might solve contemplating the dolmen. Such an ancient token of art was definitely worth a last effort…

 Right at the beginning of the corridor of Montnegre we had a careful look at the map but found no sign of the dolmen. Never mind! We had decided to go to Vallgorguina to breath some fresh air and hike and we would finally manage to. We started walking up with the drive of those who definitely don’t want to fail and when we run into the first family who was descending we asked whether it was true that there was a dolmen somewhere around. Yes!- they said- Indeed!- we only needed to keep on walking up and five hundred meters away from the monument there was a proper sign for it. I obviously did not utter the ironic comment that crossed my mind that moment… In fact it did not take us much longer to lay eyes on it awaiting on top of a hill. With the very last sun shines illuminating it, the dolmen looked like a table that had been prepared to celebrate the smiling sunset of that warm day of the beginning of the spring. I am not sure if it was because I was a bit moved with that small sample of a bigger Stonehenge or because finding it was a humble victory but it was one of those fugitive moments I would have liked to bottle. That unpretentious Saturday trip made me realise that sometimes the bizarre habits of other countries are not at all that different from ours. And who knows? Maybe if I try and find the totems another day I will end up finding out a secret link between us Catalans and a distant culture…

La sorra i la pols es barregen a l’ambient fent que l’aire es torni espès i la visió s’enterboleixi en una cortina transparent però densa. El brogit constant de la ciutat, amb els seu tràfic agressiu de cotxes atrotinats que circulen caòticament atorrollant els carros empesos per mules, m’embolcalla i em fa oblidar Europa completament. La metròpoli d’Egipte tan immensa que provoca basarda progressa lentament i a passos desigualtats. No gaire lluny de l’hotel Sheraton, situat en un indret benestant de la ciutat, les escombraries s’acaramullen descuidades i no enganyen la mirada de cap turista. El Caire necessita progrés i el necessita urgentment. Tot l’exotisme de la ciutat dels faraons queda engarjolat artificialment i reduït a uns nuclis turístics que volen captivar els forasters equipats amb càmeres i sobre tot amb divises. La mesquita del sultà Hassan, el Museu d’Egipte, el parc de Al Azhar, la Ciutadella de Saladí, el Mercat de Khan-al-khalili i evidentment les Piràmides són indrets impressionants i altius, i tanmateix, al mateix sud-est de la metròpolis també hi trobem el recinte d’Arafa, altrament conegut com la ciutat dels morts, el punt que cap guia turístic vol mostrar i que el govern s’esforça per amagar.  Aquest gegantí cementiri construït el segle XIV per a albergar-hi les tombes i els mausoleus dels antics califes, emirs  i sultans mamelucs disposa de sepulcres prou grans per tal que les famílies dels difunts hi poguessin estar durant els quaranta dies que s’hi vetllava els morts. Com en d’altres religions els musulmans es concedeixen un temps per “acompanyar” els que els han deixat mentre superen el tràngol.

En un passat el cementiri devia estar contínuament transitat per membres de famílies benestants. Tanmateix a partir del 1967 i degut a la guerra amb Israel, molts egipcis van fugir de les zones fronteres i van cercar habitatge a la gran ciutat. El govern però  no va ser capaç de proporcionar un habitatge digne a tot l’allau de gent que hi arribà de manera que  moltes famílies es van instal·lar en aquest cementiri dins els panteons que oferien un modest aixopluc. Molts d’altres ciutadans del Caire també s’hi van traslladar quan l’habitatge es va convertir en un luxe pels més desafavorits. Aquesta ocupació es fa amb el vistiplau i consentiment  de les famílies a qui pertanyen els monuments funeraris a canvi de que els que hi viuen s’encarreguin del manteniment de les tombes. De fet alguns dels residents a la ciutat dels morts eren oficialment “cuidadors de tombes” i ara conviuen amb els que no ho són oficialment. És probablement impossible saber del cert quant gent ocupa el cementiris però la informació a internet presenta xifres que oscil·len entre les 500.00o persones fins al milió en un territori de sis kilòmetres.  Que ningú sàpiga del cert la xifra dels residents a Arafa no és res estrany ja que hi ha una part de la població no censada i per tant el recompte és aproximat. El que sí és cert és que a la ciutat dels morts hi habiten els que encara viuen pitjor que una immensa part de la població egípcia que en gran part ja malviu. Fonts oficials de pàgines en àrab calculen que una família resident a la ciutat dels morts disposa d´uns ingressos mitjans del voltant dels 125 dòlars al mes.

Decideixo explorar la ciutat dels morts un cop ja he fet totes les rutes turístiques recomanades per allò que es bo saber la crua realitat del país que es visita i no quedar-se amb la cara de xocolata de les coses. Hi vaig en taxi perquè la xarxa d’autobusos és pràcticament inexistent i el metro no arriba, no cal ni dir-ho, més que a punts centrals. La ciutat dels morts no interessa a ningú perquè els que hi viuen no tenen cap possibilitat de sortir de la misèria i per tant se la pot abandonar.

El taxista que m’hi porta em demana nombroses vegades el motiu del meu interès per aquell racó de la ciutat. Semblava no creure’s que jo tingui la intenció de veure quelcom més que el que esperen la majoria dels turistes però la meva conversa i les meves preguntes insistents sobre les condicions de vida de la majoria dels egipcis el convencen. No només m’acompanya fins la ciutat dels morts sinó que persuadeix una família que em deixi entrar un moment a casa seva per tal de filmar breument el seu espai vital.

Curiosament aquest indret del Caire és l’únic on no se sent el brogit els cotxes: és clar aquí no n’hi arriben! Entro i els dos membres de la família presents em deixen recórrer de manera fugaç i empegueïda  aquell clos mig cobert amb els meus ulls indiscrets.

Semblen no desaprovar el fet que finalment algú intenti prendre consciènciade “l’altre Caire”. Em sorprèn que el taxista m’indiqui que els residents a Arafa agraeixen viure en un dels pocs llocs tranquils de la ciutat. L’esser humà és capaç de veure el cantó positiu d’absolutament tot!- penso admirada.

En sortir de la ciutat dels morts el meu cor s’encongeix de cop perquè em diu que com a forastera no puc fer gran cosa per un país. El meu insignificant gra de sorra consisteix en consumir únicament productes locals en lloc dels importats per tal que les divises es quedin a Egipte. Dit així sembla una ridícula contribució però si tots els turistes fessin el mateix l’impacte seria diferent és clar…

Han passat uns anys d’aquell meu viatge al Caire més xardorós d’un juliol de Ramadà i encara en sento el ressò. Em va ajudar a conèixer una altra cultura, unes condicions de vida diferents esfereïdores i també a mi com a persona. Vaig esbrinar que no puc ser una turista sorda, muda i cega i anar a dormir i somniar en Piràmides i en deliciosos plats de ful medamès i recrear-me la vista amb el Nil sense anar més enllà. Quan tanco ells ulls i penso en el Caire no m’és possible desvincular la ciutat d’un immensa majoria de gent que viu sota el llindar de la pobresa i a qui no li arriba, ni de bon tros, el benefici de l’explotació turística.
Egipte té un gran passat que coneixem, el dels faraons i Cleòpatra i  també un passat desconegut de moviments per la independència encapçalats, i  d’això ja n’escriuré  un altre dia, per una gran dona, la Doria Shafik. Però més enllà  de la seva posició en el mercat turístic està fent un gran esforç per evolucionar. Ha assolit gairebé l’escolaritat infantil universal tot i que molts nens i nenes abandonen l’escola amb el pas a secundària degut a un desajust en els continguts curriculars, està lluitant per acabar amb la maleïda i cruel pràctica de l’ablació i està intentant anivellar les oportunitats per a homes i dones. Egipte és un país preciós i fascinant amb una població hospitalària que es veu obligada a emigrar a altres països musulmans per sobreviure. Tant de bo en un futur no llunyà reverberi amb l’espurna d’aquell esplendor del seu passat!

Fa uns anys vaig tenir l’estranya oportunitat d’anar a parar a una classe d’orientals que, com jo, volien aprofundir els seus coneixements de rus amb un curs d’estiu a la МГУ, la Universitat estatal de Moscou. Com que tots els integrants del grup menys jo eren asiàtics els coordinadors van assignar al grup una professora que tenia unes nocions de xinès i a qui li interessava la cultura de les terres del sol naixent. Aquell juliol vaig aprendre tant de la llengua i cultura russes com dels hàbits orientals perquè sovint comparàvem a classe, amb el nostre llenguatge rudimentari de principiants, què era típic d’un país i de l’altre i una observació de la meva professora em va arribar al cor. Ens va dir que a la Xina, si un es perdia i demanava als vianants com arribar a cert lloc, els xinesos no tenien per costum dir que no et podien ajudar en cas de no saber exactament com donar-te les indicacions per arribar-hi. Això volia dir que en quan un es perdia a més valia agafar un taxi per no acabar donant més voltes que una rentadora inútilment.

El que no havia imaginat mai és que una de les meves darreres sortides em faria pensar que nosaltres els catalans potser tenim quelcom en comú amb els xinesos. Això va ser un dissabte d’aquells que se m’acut agafar el cotxe i fer d’Indiana Jones de les nostres contrades. Hi vaig convidar un amic que es va deixar convèncer després d’haver llegit un comentari i vist unes fotos a internet. Efectivament semblava que a Vallgorguina teníem un dolmen que, si bé no podia competir amb el de Stonehendge, valia la pena cercar tenint-lo tan prop. A més també havíem vist unes fotos d’uns tòtems que imaginàvem havien estat el producte d’alguns artistes moderns que intentaven aprofitar l’existència del dolmen per acabar guarnir l’entorn natural. Ni ell ni jo coneixíem Vallgorguina i vam pensar que tot plegat seria una bona manera de passar la tarda del dissabte. Jo volia fer un recorregut un pèl més llarg que m’era mig conegut però el meu company d’aventura va voler agafar la variant més agosarada, la que google maps assenyalava com a més ràpida i que va ser tan enrevessada que trobar Vallgorguina ens va costar ben bé mitja hora més del que havíem previst. I sort que anava amb copilot i em vaig sentir menys inútil del que em sento anant sola quan em perdo! Tant vam trigar que tan bon punt vaig aparcar vam haver de fer un cafè per “canviar l’aigua de les olives” que amb el llarg trajecte s’havia acumulat incòmodament. Vam aprofitar al avinentesa per demanar a la cambrera el camí per arribar al dolmen. La noia, tot dient que només portava cinc anys a Vallgorguina, ens va indicar una direcció que “havia sentit a dir” hi portava però que no hi podia posar la mà al foc.

Uns minuts després va passar una dona pel costat de la taula de la menuda terrassa i li vaig preguntar si sabia com podíem trobar el monument megalític. Ens va dir que s’havia de caminar una mica però que caldria trobar primer la depuradora i a partir d’allí tot seria més fàcil. Una depurada! Què poc romàtic! Amagant una mica el nostre desencís vam acabar-nos el cafè i vam agafar el camí no asfaltat que la dona ens havia assenyalat. Després d’enfilar un tram de terra durant vint minuts sense percebre cap senyal de la instal·lació ni visual ni olfactiva, vaig demanar a un grup de gent que semblava d’allí on podríem trobar el dolmen o, en el seu defecte, la depuradora. Es van mirar tots amb cara d’incredulitat i després d’un intercanvi d’informació entre ells van coincidir que era encertat cercar primer la instal·lació higiènica que ja ens havien mencionat amb anterioritat. No obstant érem al lloc incorrecte i ens calia recular. Així ho vam fer i retornàrem on havíem deixat el cotxe, vam agafar-lo i vaig conduir-lo, tal com indicava la senyal del començament del poble, cap a la “depuradora”. El problema va ser que passats uns vuit-cents metres el camí de terra es bifurcava i no hi havia manera humana de poder imaginar per on havíem de seguir. Vam decidir democràticament la direcció que agafaríem a peu i quan ja portàvem uns deu minuts caminant ens vam adonar que érem just al mateix lloc on havíem preguntat al grup feia una estona. El sistema de GPS tampoc ens va funcionar. Desorientats com estàvem una parella en moto se’ns va apropar per demanar-nos el camí cap al famosíssim dolmen. Els vaig dir que nosaltres també el cercàvem i que teòricament havíem de seguir en direcció a la depuradora. Ja era ben estrany tot plegat. Per una banda Vallgorguina s’anunciava al cercador de google com a indret d’interès turístic pel dolmen però d’altra banda ningú sabia on parava…

Vam girar cua i retornàrem al punt on havíem perdut el rastre de la depuradora, on el camí es partia en dos. Vam continaur a peu per una senda que havia de portar a una casa de colònies tot i que dubtàvem seriosament que a ningú se li acudís tenir un allotjament per infants prop d’una amoïnosa depuradora. La pendent era cada cop més pronunciada i després dels dos kilòmetres i mig de piscina que ja havia fet em quedaven poques ganes de seguir pujant sense cap garantia d’èxit. Afortunadament al cap d’una estona no gaire llarga vam veure un home d’uns quaranta i escaig que descendia amb el seu gos i jo vaig aprofitar per assaltar-lo amb un “bona tarda! Per casualitat no sap vostè si anem bé per trobar el dolmen de Vallgorguina?” “El dolmen! -Va dir- Ah sí! Heu de seguir el camí de la depuradora però n’hi ha un bon tros!”- Jo, que ja portava una bona estona aguantant-me un riure sorneguer que m’ataca quan em surten les coses del revés vaig esclafir a riure sota la mirada inquisitiva del meu amic. Ell, és clar, ja se n’havia fet un fart quan anàvem en cotxe buscant la depuradora. Per això podia aguantar-se’n les ganes en aquell moment. Mig disculpant-me vaig explicar que ja portàvem una estona darrere la “depuradora” i que ningú a Vallgorguina semblava saber-nos dir on coi raïa. Amb un somriure comprensiu el noi també es va disculpar en nom de Vallgorguina i ens va confessar que des de que ell s’havia mudat a la vila fins el moment en que va trobar finalment el dolmen van passar sis mesos. Desesperant! –Vaig pensar- Per escriure una carta a l’Ajuntament i demanar explicacions!- Però no va caler perquè ell mateix ens va informar que per accedir al rústic monument, que per cert no era al lloc original on el va trobar, calia sortir de Vallgorguina i anar al Corredor de Montnegre per enfilar després muntanya amunt. Li hagués pogut fer una abraçada! Amb el meu company martellejat per la curiositat i jo amb l’orgull esmolat vam pujar al cotxe i vam anar fins al corredor. Tenia la seva lògica catalana suposo. Si la famosíssima “Roca Village” no estava ubicada a la població “La Roca del Vallès” per quin motiu havia de trobar-se el dolmen de Vallgorguina a Vallgorguina? I per què hauríem de ser els catalans diferents dels xinesos i dir directament que no sabíem el camí en lloc de donar unes indicacions tan vagues? Eren misteris de la vida que potser resoldríem contemplant el dolmen. Si més no una manifestació artística tan antiga bé pagava la pena un darrer esforç..

Just a l’entrada del corredor vam observar el mapa però del nostre tresor ni senyal. No hi feia res ja! Havíem anat a Vallgorguina a oxigenar els pulmons i caminar per muntanya i finalment ho aconseguiríem. Començàrem l’ascens amb l’impuls dels que no volen fracassar de cap manera i quan vam ensopegar amb la primera família que baixava de la muntanya vam demanar si era cert que per “allà” hi havia un dolmen. Sí!- van respondre- I tant!- calia continuar amunt i a cinc-cents metres del monument aquest estava molt ben indicat! Òbviament em vaig estalviar el comentari cínic que em va passar pel cap en aquells moments… Efectivament ja no vam trigar gaire més en albirar-lo enfilat dalt d’un turó. Amb el sol de la vesprada semblava una taula preparada per celebrar el darrer somriure d’aquell dia tan càlid del començament de la primavera. No sé si va ser perquè em va emocionar veure una petita mostra d’un Stonehenge més gran, o perquè trobar el dolmen em va semblar una modesta victòria però va ser un d’aquells instants fugissers que hagués volgut guardar en una ampolla. Aquella senzilla excursió de dissabte va fer adonar-me que de vegades els costums estrambòtics d’altres països no són tan diferents als nostres al cap i a la fi. I qui sap? Potser si un altre dia cerco els tòtems encara descobriré una relació secreta entre nosaltres i alguna altra cultura llunyana…