Vista des de la River Terrace
«No s’ho pensi dues vegades. Si no vol patir per la seva salut, truqui’ns. Una bona assegurança mèdica és la base de la tranquil·litat». Aquest anunci el treia de polleguera. Els Estats Units d’Amèrica pretenia ser un país democràtic i civilitzat sense proporcionar assistència mèdica a tothom. Canvià el dial i ensopegà la cançó Mr. Jones dels counting crows. Just el que necessitava per embotir-se en roba còmoda i cordar-se les sabates esportives. Es va beure el suc de taronja que s’acabava d’esprémer i mirà per les finestres que recorrien de cantó a cantó la paret del loft. L’edifici del davant continuava encès amb llums de neó vint-i-quatre hores al dia per recordar-li que aquella ciutat no descansava. Ni ella ni els seus habitants. Se’ls trobaria en sortir de l’apartament de Chambers Street carretejant pots de litre de cafè de l’Starbucks sense els quals seria impossible aguantar el ritme que exigia la metròpoli.
Premé el botó de l’ascensor i s’obrí la gran porta; en un tres i no res va ser al carrer. Tirà Chambers Street avall assaborint el color vermellós dels primers rajos de sol que proporcionaven un toc romàntic als edificis com el seu, competidors fervents dels mastodòntics gratacels de Manhattan, no en dimensions, sinó en coqueteria. Amb les seves escales exteriors recorrent les grans finestres, aquells menuts edificis novaiorquesos eren entranyables, molt més que no pas les torres colossals que s’alçaven arrogants desafiant tots els vianants a descobrir el cel.
Les bosses d’escombraries s’apilaven al carrer. A Nova York les recollien sovint, però a primera hora encara formaven muntanyes de plàstic metropolità i impedien fruir del romanticisme que podia despertar la gran ciutat. Els carretons de fruita ja estaven disposats al seu lloc per tal d’oferir als ciutadans un repertori saludable de vitamines a preus més competitius que els dels supermercats.
Passà pel costat d’una de les parades. Potser a la tornada s’hi compraria unes nectarines. El matí era fresc i volia gaudir-ne en soledat . Amb sort no es trobaria amb el Daniel.
A l’inici del Nelson Rockefeller Park hi veié les seves gracioses diminutes estàtues metàl·liques, i just quan volia accelerar sentí:
—Hi! Estranger! No tan de pressa. O és que em vols perdre de vista?
–Bon dia, Daniel! —Seguí corrent sense parar esperant que el seu company l’encalcés . Potser si hagués sortit abans no se l’hauria trobat.
–Fa un matí maco trobo, massa per tancar-se altre cop a la redacció. Últimament només em toca cobrir notícies locals sense cap mena d’importància. No estic gaire motivat per anar a la feina.
—Apa, no et queixis, que vas escriure tot el seguiment quan va haver-hi les inundacions…Totes les entrevistes als treballadors del Battery Park les vas fer tu. El teu nom apareixia a la pàgina principal cada dia.
—De fet, ha estat el més espectacular que m’han deixat escriure en més d’un any.
—Vols un altre Sandy? Has de tenir paciència. Ets novell i et cal agafar rodatge. Hauries d’entendre que és tot un èxit que deixessin l’esdeveniment més important dels darrers tres anys a Nova York a les teves mans.
—Has de ser sempre tan racional?
—Sóc molt més gran que tu. Com més gran et fas més pacient et tornes.
—Potser sí. Però començo a cansar-me de la secció d’esports i dels Nicks i dels Nets. Ni tan sols m’agrada el bàsquet! –Una rosseta amb cua de cavall i leggings ajustats corria en direcció contrària a ells i el Daniel es girà per inspeccionar les seves parts posteriors.
—Vinga, home! Deixa de rondinar que us ho passeu pipa! Seieu tots els periodistes plegats i feu petar la xerrada tot menjant una hamburguesa quan hi ha partit! Sou l’enveja de molts aficionats.
—Què vols que et digui…
—T’has cansat ja de la feina? –L’Igor anava repassant el paisatge de l’altra banda del riu Hudson mentre conversava amb el seu company. A aquella hora del matí i al capvespre el cel es tenyia d’un color entre rogenc i rosat que suavitzava la freda imatge de revestiments d’acer que dominava la ciutat.
—No, això no. M’agrada l’ambient de la redacció i estic molt bé amb els companys. Són com una segona família i s’agraeix, perquè se’m fa difícil fer amics aquí… El que passa és que acabo sempre sortint amb la gent del treball i no desconnecto en absolut. No tinc vida fora del diari.
—Benvingut a Nova York, la ciutat dels atrafegats!
—La veritat és que podríem anar tots a fer una copa al Blue Note en acabar la jornada. Les festes a casa de l’un o de l’altre estan molt bé, però no sortim del cercle de la redacció. Potser m’animo i intento mobilitzar la gent per a la setmana vinent. Tu t’hi apuntaries?
—No t’ho podria confirmar. Estic pendent de si em tornen a enviar fora de corresponsal.
El Daniel se’l va mirar amb incredulitat, però la seva parella esportiva mantingué els ulls clavats al final del recorregut. La River Terrace per la qual corrien, un passeig amb el terra de quadres, la barana vorejant el riu a la dreta i una filera de fanals a l’esquerra, era com un túnel que menava a l’esplanada del Battery Park, més ampla i verda. Era la part de Nova York que més li agradava a l’Igor, molt més que el Central Park i la Cinquena Avinguda, i no se’n volia perdre ni un segon.
—Un altre cop fora? On vols anar ara?
—A Síria o Egipte. És on s’està fent història en aquests moments…
—Et va la marxa o és que necessites emocions fortes? Crec que el director volia enviar-te una temporada a Rússia a cobrir tot l’enrenou polític que hi ha…
—Quin enrenou polític? A Rússia tot continua manipulat pel mateix dictador. I l’Alexei Navalni encara no té prou potència per desestabilitzar el govern de Putin. No aniré a cobrir cap fotesa!
Recoi! I després diu que tingui paciència a la secció d’esports! No entenc la teva gran afició pels països àrabs… Sempre demanes d’anar-hi. I això que amb els teus coneixements de rus ens faries més servei a Rússia… i per a tu seria menys arriscat.
—Algú haurà d’informar del que passa allà, no? Fins ara a la redacció no s’hi ha presentat ningú de voluntari. Que potser hi vols anar tu? —amb aquella pregunta el Daniel potser deixaria d’interrogar-lo.
El Daniel interpretà la indirecta de l’Igor correctament i continuà callantívol al seu costat fins que van arribar al monument del naufragi amb els soldats desesperats demanant ajut. Estava esgotat perquè encara no havia agafat fons.
—Ei Igor! Jo em quedo aquí. Estan a punt d’obrir la guingueta i vull un entrepà ben carregat de formatge per esmorzar.
L’Igor va somriure. Semblava que l’últim tram fins al pont de Brooklyn el podria fer sol. Li estava bé perquè volia preparar-se per una altra resposta negativa.
Tot corrent, arribà fins al pont que el sol groguenc de l’albada il·luminava, cobrint la construcció grisa d’un color sèpia capaç de conferir a la ciutat el màgic contrast de metròpoli urbana i romàntica a la vegada. Si no hagués estat pels cotxes, Nova York en aquell moment semblava l’escenari d’una pel·lícula dels anys cinquanta i es podia esperar que els homes sortissin dels edificis amb americana i algun barret a l’estil Humphrey Bogart.
Es detingué per contemplar el gran pont i observar els artistes que tot just començaven a col·locar les seves modestes parades per vendre fotos i pintures d’aquest indret tan famós. Per tal de no espatllar l’únic moment en què la ciutat li semblava encisadora, va decidir marxar. Calia assaborir la pau que li oferia aquell paisatge, encara mancat de les desenes de treballadors aqueferats entrant i sortint dels gratacels amb gots gegants de cafè del Starbucks i els eterns turistes embadalits immortalitzant l’instant amb les seves càmeres digitals.
Enfilà amunt fins a trobar el parc City Hall. Hi entrà per seure un instant en un dels bancs per desemboirar-se de cara a la font. Envoltada de gegantins blocs d’edificis de finestres uniformes, aquella font semblava una dama anacrònica i fràgil vetllada per cavallers fornits i valents.
Potser aquell seria un gran dia i hauria rebut un mail de l’ambaixada espanyola a Egipte amb la resposta que esperava des de feia tant de temps.
***************
marionamar 