Ara que ja ha arribat l’estiu amb les seves xardoroses nits en les que costa agafar el son proposo una escapada a una ciutats preciosa d’Europa que em va deixar un excel·lent record: Edimburg.

 Aquesta perla de la geologia està ubicada a la costa est d’Escòcia, a la vora del fiord del riu Forth i en un terreny rocallós ocupat per volcans extingits que li confereixen un aspecte màgic, encimbellat i èpic alhora.

No és gaire gran perquè en el recompte de l’any 2009 es va establir la xifra d’habitants en 477.660 que es reparteixen en un territori de 259 kilòmetres quadrats en dos districtes clarament diferenciats: la Old Town i la New town. La Old Town, la ciutat medieval, es va erigir al voltat d’un castell col·locat dalt una roca que també era un antic volcà. En un principi Edimburg s’anomenà en britònic Din d’Eidyn, la fortificació d’Eidyn però va ser batejada pels anglosaxons amb el Edimburh, afegint el típic –burg d’origen germànic que designa una fortificació. La paraula burg i berg, també germànica, estan relacionades semànticament. La primera és una fortificació que majoritàriament s’emplaçava en un lloc elevat com un Berg, és a dir una muntanya. El més singular de la designació Burg que trobem repartida en toponímics arreu d’Europa- Hamburg, Sant Petersburg, Salzburg, Burgos etc. és que té un equivalent semític برج               que potser és la arrel original de la posterior burg però que ara ha passat a designar en àrab una torra.

En tot cas la fortificació deixà d’estar sola ben aviat perquè el 1124 es reconeix ja com a nucli habitat separat de la fortificació quan David d’Escòcia atorga a l’assentament terreny suficient per edificar l’església de Holy Rood d’Edimburg.

La ciutat tal i com la coneixem ara està dividida en dues parts molt fàcilment distingibles. La part nova New town visualment separada de la vella Old town per la Princess street. A un costat d’aquesta darrera hi trobem una gran zona de jardins que transcorren acompanyant l’avinguda i que es construí en el lloc d’un llac dessecat. El resultat és tan romàntic com espectacular perquè permet veure la ciutat vella enlairada mentre es gaudeix del verd intens de la gespa del jardí allargat. Els dos colors predominants del passeig són els que es detecten per tota la ciutat: el de la vegetació exuberant i el gris fosc de la pedra antiga que s’agermana sovint amb el gris del cel, tapat per deixar anar ruixats inoportuns que aquí ens farien pensar en una tardor avançada o un hivern incipient.

Si hi ha una cosa que no hauríem d’oblidar mai quan hi viatgem és el paraigües. Recordo que jo vaig oblidar el que portava de Barcelona al taxi el dia de la meva arribada i en la setmana que vaig ser a la capital escocesa en vaig haver de comprar quatre de diferents perquè el vent els trencava en un tres i no res. Indubtablement en un clima tan poc acollidor i humit no estaria malament que haguessin desenvolupat una indústria productora de paraigües que els turistes ens poguéssim endur a més de les típiques bufandes de tartan o l’ampolla de Whisky. No obstant, tots els dispositius anti-pluja que vaig comprar venien de la Xina i no resistien les inclemències meteorològiques gaire, per això una immensa part de visitants anaven equipats amb impermeables suposo…

Sortosament a la part antiga d’Edimburg hi ha nombrosos museus que val la pena visitar quan els xàfecs ens aigualeixen un parell llarg d’hores del dia. I per les estones de sol cal deixar-se la visita de Calton Hill amb les seves vistes màgiques a la ciutat de bellesa sòbria i la del castell, que embadaleix petits i grans. Prepareu-vos per matinar de valent per veure’l o a fer una cua d’ensurt per entrar al recinte. I sobre tot cal no oblidar que el temps a Edimburg canvia per minuts i cal doncs fer la cua equipats amb paraigües, barret i crema solar. Quan l’astre rei pica a aquestes latituds ho fa amb més ràbia que a les nostres!

I pels qui tenen por d’avorrir-se a la que esdevingué capital d’ Escòcia el 1437 els recomano viatjar-hi durant el festival d’estiu del Fringe, el festival internacional d’actuacions en viu més gran de tot el món durant el que la ciutat acaramulla dues vegades més gent que habitualment. El cenrtre del casc antic és comparable a les Rambles un dissabte o diumenge! Les actuacions porten a Edimburg turistes i també artistes d’arreu del món que donen el millor de si mateixos per entretenir el públic i fer caixa. Alguns d’ells no demanen explícitament diners, d’altres requereixen dels espectadors la voluntat i els més agosarats reclamen uns vint euros per espectador. Aquests ben segur que ja fan un negoci rodó!

De tot el que vaig experimentar a Edimburg només tinc una queixa: el menjar. I és que els escocesos tenen el mateix paladar que els britànics però amb un plat típic que és l’orgull nacional i que, si s’analitza, ja fa passar la gana: els Haggis, un puré de colinaps i patates espès amb moques, cor i fetge de cérvol, xai o vedella barrejats amb farina de civada, herbes i altres espècies. Tan poc apetitós com sona! Per això prefereixo deixar-vos amb la impressió òptica de la vista des de Calton hill, l’olor intensa de la gespa humida per la pluja, el sabor de fusta d’un bon Whisky i el so inconfusible de la gaita escocesa. Fins la propera setmana!