La Laura s’assegué a la saleta amb els peus inflats dins la palangana. Quan es desembotornessin ja aniria a fregar els plats. Reclinada al sofà blau marí, notà que el seu lumbago finalment es relaxava. Deu minuts. Era el seu temps de descans abans de vèncer la mandra i dirigir-se a la cuina a preparar quelcom . La cuina no era el seu punt fort, però l’Ahmed no tenia cap intenció   de posar-se a fer menjars a casa després d’hores de feina entre fogons. A ella se li feia encara més difícil cuinar en aquell país, la gastronomia autòctona no la motivava gens ni mica. Allà tot tenia un altre gust i les hortalisses fresques eren cares. Era terra seca. Els pebrots, les albergínies i l’enciam ja li sortien per les orelles i la carn de xai també.

Va treure el peu lentament de la palangana i començà a moure’l descrivint moviments circulars mentre es fixava en la lluminària que entrava per la finestra de darrere seu. Tot i la persiana, el sol inquisitiu la perseguia i els racons ombrívols li semblaven un refugi. Va aixecar l’altre peu pensant quins plats típics li resultarien més senzills per aprendre a elaborar-los abans no vingués la família de l’Ahmed. Seria una prova de foc.

De moment, les classes de la Bushra no havien aconseguit que els menús de la Laura tinguessin   gust àrab. Va concloure que, molt probablement, acabaria servint-los pollastre al cus cus en lloc de la macluba.Era infinitament més fàcil i no hauria de passar tantes hores a la cuina en va. Tancà els ulls i es deixà emportar pels sons del carrer. Els clàxons no s’aturaven ni per un instant i li colpejaven les orelles, atentes als sons de les converses de les cases dels veïns. Aquella remor la neguitejava perquè no entenia ni un borrall i tot li semblava una discussió quan, en realitat, molt possiblement tan sols dialogaven. Els àrabs tenien per costum enraonar en veu alta i gesticular, eren més efusius que els hispans.

Les xerrameques de les cases contigües la van fer pensar en sa mare. Ella també s’havia hagut d’acostumar al so del català que, com a andalusa, se li havia fet molt sec al principi. La Laura era afortunada, l’havia après sense gaire esforç. Molts dels seus amics, en canvi, no l’havien ni practicat i encara tenien problemes per parlar-lo . El Moisés havia crescut amb ella a dos carrers i no era capaç d’articular ni una frase en català. Si no espavilava, l’àrab la tancaria a casa seva i la deixaria aïllada del món. Només podria limitar-se a fer les tasques de la llar i tan sols es relacionaria amb aquelles persones que sabien dir quatre coses en francès. I no n’eren gaires, perquè a Egipte, en general, la llengua estrangera dominant era l’anglès. Una situació ben ògica després de tants anys de dominació gens subtil.

El benestar dels seus peus es va anar estenent per tot el cos i s’acabà endormiscant, però el so de les claus al pany la despertà.

—Laura!

S’incorporà ràpidament oblidant els peus en remull. El resultat va ser un escampall d’aigua.

Ell encara no era a la sala i va poder mig eixugar l’aigua del terra amb la tovallola. Però no va tenir temps de cordar-se els darrers botons de la camisa. Des de la sala va percebre dues veus. Un veí potser?

—Laura?

Mig ajupida encara arreglant els desperfectes, la Laura aixecà la mirada per trobar la del seu marit i la d’un home d’una edat similar però alt, ros i força corpulent.

—Hola! –—féu ella desprevinguda —, no m’havies dit que portaries visita.

—No t’amoïnis. No ho sabia. El senyor Nikolaiev i jo ens hem trobat per les escales. Ens buscava a nosaltres, o més aviat, de fet, a tu.

–A mi?

El noi va obrir la seva motxilla de pell i en va treure quelcom. Era la cartera que la Laura havia oblidat a la taula del cafè de Khan-al-Khalili. Els colors li van pujar a la cara sense cap mirament.

—No m’havies comentat que haguessis perdut la cartera, Laura… el senyor NIkolaiev ha hagut de fer recerca per poder-te-la tornar.

—Sergei. Em dic Sergei. No cal que em digueu pel cognom. I tampoc ha estat tan difícil trobar-vos. L’ambaixada m’ha donat de seguida l’adreça. En el cas de les persones amb papers és qüestió de com a màxim una hora.

—Voleu prendre quelcom? Us puc oferir suc de llimona casolà, un te a la menta, te Jordà amb sàlvia o un cafè.

—Per a mi un te –va fer l’Ahmed tot assenyalant el sofà al convidat per tal que si assegués.

—A mi també m’anirà bé –s’hi afegí el ros.

–Jordà amb sàlvia o la variant egípcia de l’estiu amb menta? a la meva dona li encanta amb menta.

—Doncs un amb menta.

La Laura, com s’esperava d’ella, va anar a la cuina a preparar el te. Havia tingut sort de poder fregar-ho tot en un moment sense que ni l’Ahmed ni la visita vegessin aquell mullader. Col·locà la infusió dins la tetera platejada que havia comprat a Khan-al-Khalili amb la Bushra i sobre la safata platejada hi diposità també tres gots de vidre. L’únic no oriental d’aquell te era ella mateixa. Vestida amb texans i camisa de quadres no semblava adequat servir-lo. Però no tenia temps d’anar a canviar-se i portà la safata a la sala. L’Ahmed i la visita s’havien assegut de costat al sofà. Va servir el te a la taula de centre i va seure a la butaca.

—Si hagués sabut que vindria visita m’hauria arreglat una mica.

—Per què? A mi em sembla refrescant veure una dona vestida a l’occidental de cap a peus.

—Fa molt temps que ets aquí?-—va preguntar l’Ahmed.

—Uns sis mesos. Vaig venir a fer un reportatge de la ciutat i el Caire em va semblar tan fascinant que vaig demanar al diari on treballo de quedar-me a Egipte de corresponsal.

—Un periodista! Què interessant! Deus viatjar molt per feina –continuà interrogant l’Ahmed.

–No em puc queixar. Els viatges curts no m’apassionen perquè no et donen temps de conèixer res en profunditat, però fer de corresponsal ja és una altra cosa…

—I d’on ets, si es pot saber? El teu nom i cognoms semblen russos, però potser ets ucraïnès, o serbi, o d’algun país eslau…–La Laura se’l mirava amb deteniment. Parlava un francès impecable. No s’imaginava que un rus el pogués dominar d’aquella manera.

—Sóc rus de naixement però els meus pares es van traslladar als Estats Units quan jo era un adolescent. El meu pare havia treballat a la base militar de Kronstadt prop de Sant Peterburg i va començar a tenir problemes amb alguns caps. Vam haver de fugir a Finlàndia. , Però allí no ens hi vam sentir de gust i després d’un any absolutament necessari per recollir uns estalvis vàrem marxar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrere, com qui diu. I aquesta és la meva història de manera molt resumida. I vosaltres? —el Sergei va mirar la Laura als ulls—. Com heu vingut a parar aquí?

—Jo treballo al sector hoteler i en aquest moment sóc cap de personal de la cuina.

—I a quin hotel?

—Al Sofitel.

—Tot un hotelàs! Com és tenir gent a càrrec teu?

—M’agrada la responsabilitat i el treball en equip. Que el personal et faci cas depèn del seu grau de motivació, però això forma part de la meva feina. Estressant ho és, això sí. M’ocupo que el rebost estigui ple per a preparar els àpats, que tothom compleixi la seva funció a la cuina, i que els menjars se serveixin a l’hora que toca. No obstant, no és una feina apassionant.

—Jo no estic gaire acostumat a treballar en equip. Prefereixo respondre només de la meva activitat. Per això sóc periodista, pràcticament em puc moure tot sol sense haver de necessitar ningú més. I tu, Laura, què fas?

—Jo no tinc cap feina important ni de responsabilitat, ni l’he tinguda mai. El negoci familiar a casa era un bar d’allò més modest en una ciutat petita del nord d’Espanya. Vaig créixer preparant cafès i entrepans i no he tingut l’oportunitat de fer res més. A casa no van sobrar mai els diners, i quan el meu pare va marxar deixant la mare sola, a ella li va costar molt tirar-nos a mi i als meus germans endavant. A les ciutats petites la vida no té al·licients.

—I on vas aprendre el francès? —preguntà el Sergei, sorprès del nivell que mostrava la noia.

—Doncs a l’escola una mica, una altra mica amb mon pare…, Però principalment pel meu compte en les poques hores lliures que tenia. I d’amagat de la mevamare, és clar.

—I sempre has treballat de cambrera?

–No, quan vaig fer els disset vaig començar a treballar a l’hivern d’auxiliar administrativa a temps parcial. Res d’interessant. Vivia en un món tancat i remenut. Conèixer l’Ahmed i venir a viure amb ell a Egipte ha estat el millor que m’ha passat.

—Doncs quin canvi, oi?

–Sí, espectacular! –La Laura va oferir al Sergei una gran rialla pensant que, possiblement, era l’únic que podia aportar a una persona com ell.

—Escolta, per què no et quedes a sopar? —se li va acudir a l’Ahmed—. Fa setmanes, per no dir mesos, que no tenim ningú a casa, i tu ben segur que ens podràs posar al dia de moltes coses…

—Seria un plaer sopar amb vosaltres! Només tracto amb la gent que entrevisto aquí, i la veritat és que quan no treballo deambulo completament sol. Però avui no puc. He d’escriure a la redacció i aprofitaré les primeres hores de la nit perquè així a Nova York és de dia i ells reben les noticies fresques.

—Doncs en una altra ocasió ! I així tindré una motivació per intentar preparar quelcom comestible! -—va fer la Laura entusiasmada.

—I per si de cas no se’n surt, ja l’ajudaré jo… A la meva dona no li agrada gaire la cuina…

—Doncs fet. Quedem un altre dia.

Van intercanviar-se els números de telèfon i el Sergei va marxar que ja eren dos quarts de set de la tarda. Quan l’Ahmed va tancar la porta del pis la Laura va recollir el servei de te i va anar a la cuina a fregar-lo. Ell es va quedar observant-la des de l’entrada i li va dir:

—Com és que no me n’havies dit res, que havies perdut el moneder? Era prou important, no creus?

Sense dir ni paraula ella va continuar endreçant.

—Ei! Mira’m, si et plau, i respon! —el seu to era aspre .

Es va girar lentament per mirar-lo als ulls

–No ho vaig trobar necessari. Pràcticament no hi duia diners . I pel que fa als papers, els hauria arreglat jo mateixa sense atabalar-te. Tinc molt de temps…

Amb el braç alçat i repenjat al marc de la porta, l’Ahmed la va mirar severament als ulls durant uns segons sense dir res. Ella va continuar eixugant les tasses i no va donar més explicacions. L’Ahmed va marxar de la cuina. Al cap d’uns minuts, la Laura va tornar a sentir la porta. Aquesta vegada amb un cop fort i sec.

*****************

The sudden brightness lightened up her furious nightmare and from the dreamed images she sensed that it was time to return to the world of consciousness. Without opening her eyes she enjoyed the tender caress of the slow morning wakening. She snuggled in one side of the bed to wrap herself with the warmth of the bedsheets and dozed again till she felt a weight close to her. With a cheek sunk in the pillow she was only able to see through one eye and it struggled to open. Sergi was gazing at her silently. His smiling eyes seemed to want to see through her thoughts but she already knew the meaning quite well. It wasn’t the tender expression of a beloved man nor the lewd one of a lover that wanted her with passion. It was the look of a naughty boy about to do something forbidden. Caressing her through the sheets he said with trembling voice:

– Remember that this weekend I am going rollerblading with my pals!

Júlia couldn’t be bothered telling him anything. She moved her head slightly to signal that she remembered and she decided to disappear swallowed between mattress and quilt. Sergi would come back late on Sunday because his rollerblade friends were so important that she did not have the right to ask for any more attention from him than the one she was already receiving. And what kind of attention was that? Was it sliding his arms round her waist and kissing her neck when he found her in the kitchen making dinner for him? Or was it the previous cuddling when he needed more? Did she have to consider all that attention from him? Apart from those few moments, she could have lived alone and it would have made no difference at all.

She got up in a bad mood and put on her gown. She made herself some coffee to tidy up her mind. She was mad about the fact that he did not take her into account at any time and her feeling of being abandoned grew stronger and stronger every day. She had made the wrong choice but at her age there was nothing she could do about it.

She showered and got dressed very quickly. At least she would be busy that morning because she had to take her translation to the publishing house and clarify what she was not hundred per cent sure of about her work. She looked through the kitchen window. The irreverent spring sun dazzled the blue cloudless sky that highlighted the skyline of Poblenou and all its irregular rooftops. She took a jeans jacket and a bag and left the house considering whether she would finally have the guts to confront Sergi and tell him what he made her feel like. She crossed the Rambla and continued along Lull Street. On the corner with Llacuna she saw a man by the street containers. At first he did not catch her attention. She often saw people looking for things in the rubbish bins due to the crisis. They used to appear at any time of the day pushing a supermarket trolley to put the things they could sell again. When Júlia found herself nearly opposite the containers her attention was drawn to the stranger. He had carefully placed two big paper bags and had tied up the handles with a lace. They looked like a paper bundle. The man, who she thought could be about eighty years old, changed the position of the bags until he seemed happy with it. He walked off when she was already nearly in front of the huge containers. With her avid curiosity she approached the bundles to have a look at them and found a little paper attached to it saying: “Where I am going I am not going to need it any more”.

A strange feeling made her heart go mad. Júlia thought for a second and then, with amazingly quick steps, followed the stranger that kept on walking up Llull Street. The old man wasn’t very fast so she reached him easily.

– Excuse me! – She said without knowing exactly how to go on with the conversation.

The man’s eyes, round and loving, became wider. As Júlia had gone silent the man asked:

– Do you want anything?

– Excuse me. I might stick my nose where I probably shouldn’t but… I’ve seen you leave that bundle next to the container and I have read what was written. I wonder if…- she stuttered- if you lack something…

The old man looked at her with an expression that could be of surprise or anger.- You’ve read it already. Where I am going I won’t need anything. Therefore I want to give the content of the bundle to someone who might require it.

Júlia started feeling uncomfortable. It might have been a stupidity to stop that man. Other people’s lives were definitely none of her business.

– Excuse me! When I read your message I thought you might…

She couldn’t finish the sentence. She felt ridiculous and looking down, she started walking towards the underground where she would find a shelter to hide her shame. All of a sudden she realised she preferred rainy days above sunny ones. When it was rainy, people hurried up to reach their destinations and didn’t pay attention to others and she could cry until her heart calmed down without anybody telling her anything or even noticing her. Exactly as it had happened some weeks ago, one of those afternoons in which Júlia stayed home to finish a translation. Sergi had travelled with his rollerblade friends and she, buried in the four walls of her flat, felt that her life was passing by and happiness had abandoned her completely. Late in the afternoon it had started to rain and she had burst into tears. The sound of the raindrops colliding against the windows didn’t let her concentrate. Or maybe it was her anger? She suddenly felt the urge to soak in the rain and clean her face and the tears in the street. Nobody would notice because they all snuggled underneath the umbrella and hurried up for shelter. Júlia went down the street and tried to cross it without noticing the red traffic light.

– Girl! Are you tired from life!

She stood still with the huge lorry stopped in the middle of the street waiting for her to react.

But there wasn’t any downpour that day and the sunlight would show her wet eyes clearly.

In the underground platform there was almost nobody and she headed for the last bench to sit for a while. She would let a train or two go by. The publishing house was open till late and she could pop in any minute. She decided to wait to get hold of herself.

She lost track of time but somebody sat next to her and pulled her back to reality from her daydreaming.

– Do you like sitting in underground stations and looking at the floor or you don’t feel fine?

Júlia moved her head towards the speaker. It was the old man of the bundle and for the second time that day she didn’t know what to say. They kept silent till the man told her:

– There’s something special about underground stations, don’t you think? You can find familiar faces or new people every time you come down.

Julia didn’t say a single word.

– Some years ago I used to like taking the underground every day at the same time to observe people. Some were going the same way every day but most of them were new to me. I have always thought that young people might nail a lot here…

Júlia’s heart started beating faster. She had met Kevin in the underground. In fact, both saw each other on the platform until one day he asked if she wanted to go for a coffee with him. “Maybe” she said shyly.

– Excuse me. Maybe I am being nosy but are you Ok?

Júlia stared at him and her lips draw a smile.

– This is exactly what I asked you before. Remember?

– Yes and I have replied harshly. I am sorry. I am generally not like that.

– And I am not so curious… – she said to smooth the conversation.

The old man stretched his arm to shake her hand and said:

– Enric Ruíz. Nice to meet you Miss or Mrs…?

– I am married.

– I have already imagined… such a beautiful woman!

– Don’t laugh at me please! I have already felt embarrassed once today…

-How come?

– Before, in the street when I asked you if you were Ok…

– What came to your mind then?

Júlia thought for a couple of seconds before telling anything.

– Something rather silly, forget it!

– Ok then. I won’t insist.

Two trains had already stopped and departed and the third one was about to arrive.

– Are you in a hurry?

– A little… -Júlia lied deliberately.

– What a pity! I wanted to invite you to a coffee. But we could also drink one tomorrow, or the day after tomorrow… and you make sure what you had in mind before was wrong…

Júlia blushed. He was able to see through her.

– I don’t know. I have some things to do…

– It’s alright. Look that’s how we’ll do it: I will wait for you in the platform of this underground every day this week at this time. If you come and you feel like it, we’ll drink a coffee. Otherwise I’ll just jump in and observe the other passengers. Is it ok?

Júlia nodded and took the train that had just arrived. She stood behind the sliding doors that where closing staring at Enric and smiled at him.

Next day Júlia woke up on her on and could delight in the morning laziness with a coffee in the balcony. Meeting that old man had made her think of her mother and she decided to write her a mail. She had not seen her for a long time and maybe she could visit her. Both had grown apart because Júlia didn’t want to accept her mother’s opposition to her marriage with Sergi. “He is not what you need Júlia” “You don’t have anything in common and he’ll make you unhappy the same way you father did with me!”. But she wouldn’t listen. In her late thirties she was afraid of being left on the shelf and signed up the damned contract that, as she eventually understood, did not help keep the flame alive. She sat in front of the computer and wrote a loving message. She received a reply while she was getting dressed. Her mother invited her to spend some days in her flat in Margate. A tender image of an elderly woman with a chignon and a wrinkled face came to her mind and made her answer the mail immediately to accept the invitation. On second thoughts, she really needed to switch off and reflect. Sergi would not even notice she wasn’t there.

She worked for a while and at twelve she felt anxious. She put on her shoes and walked towards the underground station in Llacuna. She went down the stairs slowly as if she was afraid of not finding there who she was looking for. What a familiar feeling! She had sensed the same for months as she expected to see Kevin and he had become the only colourful touch in her absolutely grey life. Drinking a beer with him and meeting him in the park made her feel full of energy and alive again.

At the end of the platform she saw Enric sitting. She approached him with a smile and when she was next to him she asked:

– Coffee?

– Coffee!- He said stretching his arm towards her so that she could help him stand up. They picked up a bar and they started talking about the crisis and politics about the weather and Barça and about her hobbies. After a while, when they both had a feeling they had known each other for years Enric asked:

– Júlia. What did you think when you read the message I left next to the bundle in the container?

She remained silent for a while and being incapable of telling a lie she replied:

– Quite honestly?

– Yes, honestly.

– Well I thought you have considered committing suicide.

He frowned.

– How did it cross your mind?

– I don’t know. It is said that people who want to commit suicide tidy everything up before doing it. You seemed so accurate when placing the bundle next to the container… and then there was the message: “where I am going, I won’t need it”.

There was a silent break whose meaning Júlia did not grasp.

– What if I told you now that was exactly what I intended to do?

She sighed deeply and looked at him and then at her cup.

– I suppose I would be surprised. You don’t seem the kind of person who commits suicide.

– You neither. – He replied in a dry way.

– Me! I have never thought of that!

– Really?

– Only sometimes, when I am very sad I wonder if my life makes any sense at all, if I feel empty after all…

– You see… exactly the way I felt when I left the bundle.

– But I am not considering suicide…

– You are young. You can change your life if you don’t like the one you have. You can try to find a sense for it… I have already lived it up and I am tired.

– You mean you still intend to commit suicide?

– No. Not any longer.

– Why?

– Very simple: even if I have lost my wife and my business and my life is meaningless, I can still change something around me. Something I don’t like, no matter how small it is.

That afternoon they said goodbye to each other and promised one another that they would meet again soon and on her way home Júlia thought Enric was right. She could live to change something and to start with she would change the loneliness of two elderly people.

 

 

 

 

«No s’ho pensi dues vegades. Si no vol patir per la seva salut, truqui’ns. Una bona assegurança mèdica és la base de la tranquil·litat». Aquest anunci el treia de polleguera. Els Estats Units d’Amèrica   pretenia ser un país democràtic i civilitzat sense proporcionar assistència mèdica a tothom. Canvià el dial i ensopegà la cançó Mr. Jones dels counting crows. Just el que necessitava per embotir-se en  roba còmoda i cordar-se les sabates esportives. Es va beure el suc de taronja que s’acabava d’esprémer i mirà per les finestres que recorrien  de cantó a cantó la  paret del loft. L’edifici del davant continuava encès amb  llums de neó vint-i-quatre hores al dia per recordar-li que aquella ciutat no descansava. Ni ella ni els seus habitants. Se’ls trobaria en  sortir de l’apartament de Chambers Street carretejant pots de litre de cafè de l’Starbucks sense els quals seria impossible aguantar el ritme que exigia la metròpoli.

Premé el botó de l’ascensor i s’obrí la gran porta;  en un tres i no res va ser al carrer. Tirà Chambers Street avall assaborint el color vermellós dels primers rajos de sol que proporcionaven un toc romàntic als edificis com el seu, competidors fervents dels mastodòntics gratacels de Manhattan, no en dimensions, sinó en coqueteria. Amb les seves escales exteriors recorrent les grans finestres, aquells menuts edificis novaiorquesos eren entranyables, molt més que no pas  les  torres colossals  que s’alçaven arrogants  desafiant tots els vianants a descobrir el cel.

Les bosses d’escombraries s’apilaven al carrer. A Nova York les recollien sovint, però a primera hora encara formaven muntanyes de plàstic metropolità i impedien fruir del romanticisme que podia despertar la gran ciutat. Els carretons de fruita ja estaven disposats al seu lloc per tal d’oferir als ciutadans un repertori saludable de vitamines a preus més competitius que els dels supermercats.

Passà pel costat d’una de les parades. Potser a la tornada s’hi compraria unes nectarines. El matí era fresc i volia gaudir-ne en soledat . Amb sort no es trobaria amb el Daniel.

A l’inici del Nelson Rockefeller Park hi veié les seves gracioses diminutes estàtues metàl·liques, i just quan volia accelerar sentí:

—Hi! Estranger! No tan de pressa.  O és que em vols perdre de vista?

–Bon dia, Daniel! —Seguí corrent sense parar  esperant que el seu company l’encalcés . Potser si hagués sortit abans no se l’hauria  trobat.

–Fa un matí maco trobo, massa per tancar-se altre cop a la redacció. Últimament només em toca cobrir notícies locals sense cap mena d’importància. No estic gaire motivat per anar a la feina.

—Apa, no et queixis, que vas escriure tot el seguiment quan va haver-hi les inundacions…Totes les entrevistes als treballadors del Battery Park les vas fer tu. El teu nom apareixia a la pàgina principal cada dia.

—De fet, ha estat el més espectacular que m’han deixat escriure en  més d’un any.

—Vols un altre Sandy? Has de tenir paciència. Ets novell i et cal agafar rodatge. Hauries d’entendre que és tot un èxit que deixessin l’esdeveniment més important dels darrers tres anys a Nova York a les teves mans.

—Has de ser sempre tan racional?

—Sóc molt més gran que tu. Com més gran et fas més pacient et tornes.

—Potser sí. Però començo a cansar-me de la secció d’esports i dels Nicks i dels Nets. Ni tan sols m’agrada el  bàsquet! –Una rosseta amb cua de cavall i leggings ajustats corria en direcció contrària a ells i el Daniel es girà per inspeccionar les seves parts posteriors.

—Vinga, home! Deixa de rondinar que us ho passeu pipa! Seieu tots els periodistes plegats i feu petar la xerrada tot menjant una hamburguesa quan hi ha partit! Sou l’enveja de molts aficionats.

—Què vols que et digui…

—T’has cansat ja de la feina? –L’Igor anava repassant el paisatge de l’altra banda del riu Hudson mentre conversava amb el seu company. A aquella hora del matí i al  capvespre el cel es tenyia d’un color entre rogenc i rosat que suavitzava la freda imatge de revestiments d’acer que dominava la ciutat.

—No, això no. M’agrada l’ambient de la redacció i estic molt bé amb els companys. Són com una segona família i s’agraeix, perquè se’m fa difícil fer amics aquí… El que passa és que acabo sempre sortint amb la gent del treball i no desconnecto en absolut. No tinc vida fora del diari.

—Benvingut a Nova York, la ciutat dels atrafegats!

—La veritat és que podríem anar tots a fer una copa al Blue Note en acabar la jornada. Les festes a casa de l’un o de l’altre estan molt bé, però no sortim del cercle de la redacció. Potser m’animo i intento mobilitzar la gent per a la setmana vinent. Tu t’hi apuntaries?

—No t’ho podria confirmar. Estic pendent de si em tornen a enviar fora de corresponsal.

El Daniel se’l va mirar amb incredulitat, però la seva parella esportiva mantingué  els ulls clavats al final del recorregut. La River Terrace per la qual corrien, un passeig amb el  terra de  quadres, la barana  vorejant el riu a la  dreta i una filera de  fanals a l’esquerra, era com un túnel que menava a l’esplanada del Battery Park, més ampla i verda. Era la part de Nova York que més li agradava a l’Igor, molt més que el Central Park i la Cinquena Avinguda, i no se’n volia perdre ni un segon.

—Un altre cop fora? On vols anar ara?

—A Síria o Egipte. És on s’està fent història en aquests moments…

—Et va la marxa o és que necessites emocions fortes? Crec que el director volia enviar-te una temporada a Rússia a cobrir tot l’enrenou polític que hi ha…

—Quin enrenou polític? A Rússia tot continua manipulat pel mateix dictador. I l’Alexei Navalni encara no té prou potència per desestabilitzar el govern de Putin. No aniré a cobrir cap fotesa!

Recoi! I després diu que tingui paciència a la secció d’esports! No entenc la teva  gran afició pels països àrabs… Sempre demanes d’anar-hi. I això que amb els teus coneixements de rus ens faries més servei a Rússia… i per a tu seria menys arriscat.

—Algú haurà d’informar del que passa allà, no? Fins ara a la redacció no s’hi ha presentat ningú de voluntari. Que potser hi vols anar tu? —amb aquella pregunta el Daniel potser deixaria d’interrogar-lo.

El Daniel interpretà la indirecta de l’Igor correctament i continuà callantívol al seu costat fins que van arribar al monument del naufragi amb els soldats desesperats demanant ajut. Estava esgotat perquè encara no havia agafat fons.

—Ei Igor! Jo em quedo aquí. Estan a punt d’obrir la guingueta i vull un entrepà ben carregat de formatge per esmorzar.

L’Igor va somriure. Semblava que l’últim tram  fins al pont de Brooklyn el podria fer sol. Li estava bé perquè volia preparar-se per una altra resposta negativa.

Tot corrent, arribà fins  al pont que el sol groguenc de l’albada il·luminava, cobrint la construcció grisa d’un color sèpia  capaç de conferir a la ciutat  el màgic contrast de metròpoli urbana i romàntica a la vegada. Si no hagués estat pels cotxes, Nova York en aquell moment semblava l’escenari d’una pel·lícula dels anys cinquanta i es podia esperar que els homes sortissin dels edificis amb americana i algun barret a l’estil Humphrey Bogart.

Es detingué per contemplar el gran pont i  observar els artistes que tot just començaven a col·locar les seves modestes parades per vendre fotos i pintures d’aquest indret tan famós. Per tal de no espatllar l’únic moment en  què la ciutat li semblava encisadora,  va decidir marxar. Calia assaborir la pau que li oferia aquell paisatge, encara mancat de les desenes de treballadors aqueferats entrant i sortint dels gratacels amb gots gegants de cafè del Starbucks i els eterns turistes embadalits immortalitzant l’instant amb les seves càmeres digitals.

Enfilà amunt fins a trobar el parc City Hall. Hi entrà per seure un instant en un dels bancs per desemboirar-se de cara a la font. Envoltada de gegantins blocs d’edificis de finestres uniformes, aquella font semblava una dama anacrònica i fràgil vetllada per cavallers fornits i valents.

Potser aquell seria un gran dia i hauria rebut un mail de l’ambaixada espanyola a Egipte amb la resposta que esperava des de feia tant de temps.

***************

 

El despertador sonà irreversible amb una de les melodies convencionals del mòbil. Era massa pràctic per perdre el temps canviant-les. Sonà dues vegades i girà el cap.

– Òndia. Ja és hora?

La pregunta se la va fer a si mateix. La noia del costat ni li respongué. Amagà el cap dins els llençols completament arrugats després de les maniobres de la nit anterior i procurà no mostrar-se.

El Raül s’aixecà. No recordava ben bé on havien caigut totes les peces de roba i les va anar buscant pel terra. Per sort l’habitació era prou clara per trobar-ho tot però no prou per ensenyar la seva cara contrariada. S’embotí dintre els calçotets, els pantalons, els jersei i buscà la seva motxilla. Posà el seu mòbil dins i sortí de l’habitació per cercar el bany. El passadís era a les fosques.

La primera a mà dreta o a mà esquerra? A mà esquerra. Obrí la porta. No. Allò era la cuina. A mà dreta. Correcte. Primer de tot va comprovar el seu estat al mirall. Estava ullerós. –Collons! Allò de viure en un pis compartit era una mala història perquè les úniques nits que aconseguia dormir mínimament bé eren aquelles que trobava algú i últimament ja el començava a cansar. Com es deia la noia amb la que havia dormit? Sara potser? Ja havia fet prou deixant-lo quedar-se. No totes ho feien. Va sortir del bany i se la va trobar a la porta.

– Vols un cafè o has de marxar volant?

– Un cafè? No gràcies. Ja marxo que faig tard.

– Vols el meu telèfon? Ja saps, per si algun dia vols tornar a prendre una cervesa al mateix lloc i necessites companyia…

Se la mirà i pensà que allò havia estat una història d’una nit però no vol ferir-la i aniria més ràpid si agafava el telèfon.

– Sí és clar. Espera que l’apunto al mòbil.- Mentí resolut.

El Raül agafà la seva motxilla, posà la mà dins i en tragué el mòbil atrotinat. Va anar a contactes i afegir. L’aparell li va demanar un nom.

-A veure, el nom…

– Sara.

– Sí, si és clar. Ja ho sé això!- no era del tot cert..

La noia li donà el número i li va repetir.

– Em dones tu el teu? –va fer ella amb un gran somriure.

El Raül trigà tres segons en reaccionar. No sabia si inventar-se el número o exposar-se a que la noia li enviés missatges cada dos per tres. Potser no havia estat una bona idea la nit anterior. Se la veia tan innocent a aquesta! No era el seu estil per a res.

– Te’l passo després per sms que ara he de marxar!

S’hi apropà i li féu un petó furtiu als llavis. Ella se’l quedà mirant amb cara de voler-ne més.

– He de marxar ara. Torna al llit que encara és d’hora.

– Ja estic desperta del tot. Aprofitaré per estudiar una mica.

La noia continuà palplantada davant seu esperant potser que li donés el mòbil. La seva mirada nítida d’ulls blaus el desarmà i finalment va cantar el seu número. El passaport per tal que pogués envair el seu espai.

No se l’havia apuntat i amb el temps que ell trigaria en sortir del pis, amb una mica de sort ella l’oblidaria. No tenia cap ganes que se li enganxés aquesta que, amb la llum diürna semblava molt jove. Tot plegat potser s’ho hauria d’haver pensat abans però la cervesa de la nit anterior no l’havia deixat reflexionar massa. A més no es desaprofitava una oportunitat així.

– No cal que m’acompanyis a la porta. Fa fred.

– He tancat amb clau. Sempre ho faig.

La Sara agafà les claus de la bossa i obrí la porta. Just quan ell era a punt de marxar l’agafà per la màniga i li dóna un petó.

El Raül va fer un esforç per no fer escarafalls. Quan finalment sortí fora es va sentir alleujat.

Estava una mica despistat i no sabia com anar a la parada. Era a Ramon Turró amb Marià Aguiló. Anava tard i encara bo que no li calia fer transbord.

Tot just s’havia orientat quan li sonà el mòbil. Mirà la pantalla i va veure que era la Sara que el trucava. Emprenyat deixà anar un renec. Definitivament havia d’haver marxat amb la noia rosseta la nit anterior. Se la veia més avesada a tenir històries sense transcendència però li havia fet gràcia la candidesa de la Sara, els seus cabells negres i els seus ulls blaus. Si li enviava massa missatges hauria de deixar-li les coses clares. No es podia permetre que la Cristina descobrís res de les seves escapades.

Saltà els esglaons del metro de dos en dos i pràcticament clavà una empenta a una dona que baixava les escales. Les persones sense pressa pel matí haurien de circular sempre per la dreta i deixar per a les altres més espai. Arribà a l’entrada i recorda que el dia anterior li havia caducat la T-10.

Com que anava just de temps i ja s’esperava la bronca del cap de residents superà amb un salt àgil la barrera d’accés a les andanes i tornà a baixar les escales també de dues en dues.

Va tenir sort i va trobar un seient lliure. L’ocupà i s’adonà de com de cansat estava. El dia se li faria llarg i pesat i a més hauria d’aguantar el seu superior que s’acaba de divorciar i no estava de bon humor. Esperà i desitjà que no hi hagués urgències greus perquè no tindria prou reflexes per portar bé la llitera i potser donaria algun cop indegut al malalt.

A la motxilla hi duia un dels textos que s’havia de llegir, els va mirar de cua d’ull i va tancar el cremallera. Definitivament necessitava un cafè i dels dobles. Potser encara podria prendre-se’n un abans d’entrar a la feina si no l’enxampaven amb aquells ben bé vint minuts d’endarreriment.

Al seu costat un home llegia el diari. El Raül es fixà en les noticies. Vaga de controladors aeris. Quina novetat! Aquells cabrons que cobraven un dineral deixaven de treballar perquè es consideren mal pagats i fotien les vacances en l’aire dels que havien estalviat tot l’any per fer la sortida.. Pensà que a tots ells els convindria una setmana de servei a un hospital.

El paio costat vestia una americana i un pantaló blau marí. El seu cabell era ben blanc però la seva cara, pràcticament sense arrugues, semblava la d’una persona jove. Portava unes ulleres metàl·liques molt discretes i feia olor de massatge. Era el tipus d’home que agradava a les dones i que probablement els donava una conversa civilitzada. Ell preferia no parlar. Sobretot quan s’havia fumat un porro que el submergia en un món d’alegria total que no volia compartir més que amb la companya sexual de torn. I no calia conversa tampoc.

Arribà a la parada, sortí esperitat per anar directament a la cafeteria de davant de l’hospital però quan hi entrà s’adona, completament emprenyat amb sí mateix, que havia oblidat el coi de motxilla al metro. El seu disgust quedà compensat pel fet que, havent perdut el mòbil, de moment no rebria cap missatge de la Sara. I si no li responia ella potser no insistiria.

***********

 

 

 

Havia perdut la seva companya en mig del batibull de gent atrafegada i turistes abstrets i assedegats d’un exotisme que esperaven endur-se a casa en forma de fotografia. Les mirades dels venedors locals la sotjaven i se li clavaven com ganivets roents mentre sentia ganyolar alguna bestiola que tombava, com ella, desesmada pel mercat.

-Bushra, Bushra on ets?- es girà espaordida per descobrir darrere seu un home vestit amb túnica i turbants blancs, de somriure desdentegat i que portava a collibè un enorme tros de carn de vedella sobre la que volaven infinitat de mosques. La higiene en aquell país s’escrivia en majúscules, pensà mentre li entrava angúnia i pànic alhora.- Bushra! – tornà a cridar en mig de la multitud.

-On coi t’has posat? -Sentí una mà que li agafava el braç ben fort i l’empenyia cap a un cantó.- No et distreguis que aquí la gent no està per punyetes! Només volia que veiessis la part més autèntica del mercat però de seguida en sortim.

– No puc més, m’ofego! Aquesta fortor m’està matant i crec que m’acabaré marejant… has vist això? Aquest home tragina aquest tros de carn a la intempèrie? Et sembla normal?

– Normalíssim, molt probablement l’acaba de comprar per revendre’l a la seva botiga.

-Però el porta a l’espatlla!

– I què? Com vols que el porti en cotxe? En mig de Khan-al-Khalili? Apa, anem a fer un te que ja veig que el sol t’està adormint les neurones. A la part exterior hi ha uns locals on podem fer-ne un amb menta o si ho prefereixes prens un cafè. Et reconfortarà abans de fer les compres.

– No estic segura de poder aguantar això, és com tornar a l’edat mitja! No sé on mirar per no espantar-me Bushra, el terra és ple de brutícia i només sento olor d’humanitat!

– T’hi has d’anar acostumant Laura, aquí les coses no van com a casa teva!

La Laura seguí la Bushra en silenci tot lluitant per a mantenir els ulls oberts en un dia en que el sol estomacava a tot aquell qui gosava desafiar-lo sortint al carrer i li bleïa els ulls cansats. Homes amb kaftans i còfies desfilaven en processó mentre deien frases inconnexes i li embaldragaven el cervell fatigat de les imatges estranyes. Tingué la sensació de veure un centenar de rostres colrats per l’astre rei i paradetes acaramullades una al costat de l’altra fins que finalment la Bushra assenyalà un confortable refugi amb taules decorades amb motius àrabs i aixoplugades del sol implacable. L’escenari acolorit en el que predominava el daurat semblava extret d’una pel·lícula de les mil i una nits i la Laura es quedà embadalida contemplant el cafè. Les parets eren plenes de miralls.

-Laura! Seu!

-Sí, sí, ja vaig…

– Què vols prendre?

-No ho sé, un cafè per despertar-me. O no, millor no que no em ve de gust res calent ara. Millor un te però que sigui fred i de menta per refrescar-me. I tu què vols?

-Jo també en prendré un que tinc set.

Varen fer la comanda a un cambrer que tenien prop.

A la taula de la seva dreta un grup d’homes en bevia un tot compartint una shisha i la Laura els va mirar de manera directa i atrevida.

-No et sembla poc higiènic?- digué ella.

-Ho dius perquè tots es posen a la boca la mateixa pipa? A mi això no em preocuparia. És més perillosa la química que hi barregen que no pas els bacteris que puguin transmetre’s un a l’altre. – Hi hagué una pausa.-Tu fumes?

– Jo no! Res de res tot i que al bar els clients sempre m’oferien tabac. La veritat és que curiosament no he sentit mai ganes de provar-lo. És estrany oi? No sentir ni la curiositat vull dir…

– No necessàriament, imagines que no és saludable i no t’interessa. I l’Ahmed?

– Fumava un parell de cigarretes al dia quan el vaig conèixer però ho feia més aviat per quedar bé amb els companys de feina i no desentonar que no pas per addicció. Però com que li agrada l’esport es va adonar que no podia córrer tan com abans i ho va deixar. Gràcies a Déu!

Un cambrer vestit a l’estil europeu portà la safata amb la tetera i dos gots blaus petits i llargs amb dibuixos simètrics daurats també. La Laura començava a associar el color d’aquest metall preciós amb Egipte. Observava el got mentre La Bushra feia el primer glop.

-Bufa! Aquest cop n’ha fet un gra massa amb el sucre! Els àrabs en general en posem molt al te però aquí trobo que és especialment escandalós. Així no hi ha manera de fer dieta!

La Laura va repassar les formes mig ocultes de la seva amiga. La seva silueta encaixava amb la mitjana egípcia més aviat abundant en corbes tan sinuoses que ni la púdica moda islàmica fabricada per amagar-les podia acabar de dissimular del tot.

– Voldràs que anem a comprar roba per tu? Em refereixo a quelcom més com el que portem nosaltres…

– La veritat és que de moment no. Ja sé que el que porto és com un rètol de “atenció estrangera” però això de posar-me sempre pantalons i bruses amples que m’arriben fins per sota el cul encara em molesta una mica Bushra. Crec que els homes han de ser capaços de veure’ns amb un altre tipus de roba sense que els vingui cap mal pensament.

– I l’Ahmed que en diu?

– L’Ahmed em va conèixer en pantalons texans ajustats i camiseta de màniga curta! Què ha de dir! De moment no està interessat en cobrir-me de cap a peus ni en que em posi el vel. I jo sóc molt conscient de que se’m reconeix com a ashnabia però intentaré fer-me respectar sense passar per un canvi radical.

– No seria un canvi radical. Només d’indumentària. Potser quan vingui la família de l’Ahmed ell voldrà que semblis un pèl menys occidental.

– Perfecte doncs! Quan vingui ja representarem la comèdia si cal…

La Laura es va servir un segon got de te. El sucre anava fent el seu efecte i la revifava després de tota l’excursió pel Kahl-El-Kalili. La seva companya de taula i edifici preguntava molt i no li donava temps a ella a interrogar-la. Aprofità que la Bushra estava bevent per atacar.

– Bushra. No enyores la teva feina?

– Ves, sí. Una mica potser. Però de moment em dedico a cuidar el meu marit. Sempre he estat força independent però crec que això de quedar-me una temporada a casa m’anirà bé. Amb els meus coneixements d’idiomes potser podré trobar feina de traductora i treballar des de casa per si venen els fills “in sha alà”!- féu un glop més– I tu, enyores la teva?

-La meva feina no era prou interessant. Vaig créixer en el bar dels meus pares i tota la vida he servit cafès i copes als mateixos clients que he vist anar fent-se grans i després vells. En una ciutat petita els dies tots semblen iguals i al bar l’únic entrebanc que pots tenir és que et coincideixin dos clients que no es poden ni veure o que se t’acabi la beguda que demana tothom. Per a mi és més un repte intentar crear una llar en aquesta gran ciutat que el que he fet fins ara. Els hiverns a Gavà eren d’allò més avorrit i els estius portaven un parell de cares noves que veies els caps de setmana només… bé, fins que vaig conèixer l’Ahmed, és clar.

– Jo no sé què és viure en un indret així. Com a molt he anat a estiuejar al sud d’Espanya i hi ha hagut ciutats que m’han semblat diminutes. Granada mateix. Què petit que és!

-Quants habitants té el Caire?

– Uns dotze milions segons el cens. El que vol dir que en seran més perquè als barris més pobres els recomptes no són exactes.

– Caram! La gent de la meva ciutat ja agafa mal de cap només d’anar a Barcelona al metge! Si els digués quanta gent viu aquí em prendrien per ximple per voler-hi viure!

– Per què heu vingut doncs?

-l’Ahmed no hagués trobat mai una feina com la que té aquí ni a Gavà ni en cap poble de la costa ni del nord ni del sud d’Espanya i molt probablement tampoc a les grans ciutats. A més jo no volia que ma mare posés massa el nas en els meus assumptes i venir aquí em va semblar una bona manera de que ens deixés tranquils. Aquí no ens seguirà. I així tampoc estem sota l’observació de tothom. No els va fer gaire il·lusió que em casés amb el que per a ells és un moro i a ma mare li van omplir el cap entre tots.

-Ja m’ho crec. Que hi ha gaires estrangers a la teva ciutat?

– D’estrangers no. La majoria són andalusos vinguts d’Almeria o la regió de Granada i es dediquen a la pagesia. Si tenen sort, com ma mare, amb molt d’esforç acaben posant un bar. Els estrangers som definitivament nosaltres i ens tracten com a tals perquè quan anem a comprar els catalans ens parlen sempre castellà i així no aprendrem mai l’idioma local. Els meus pares per exemple no han aconseguit ni tan sols entendre’l.

– Així doncs ja tens experiència sent estrangera…T’has acabat el te?

– Sí gràcies. No en vull més. Ja em sento plena de glucosa i d’energia també!

-Doncs anem. Hem de comprar les tasses que necessites, les espècies i la roba de casa i ja fem tard.

-Sí, tens raó i no oblidis que de tornada m’has d’acompanyar a regatejar amb els comerciants del barri. Altrament a mi m’ho cobraran el doble de car tot.

-Laura! No pots continuar parlant francès aquí! Has d’espavilar-te a aprendre àrab! No em tindràs sempre a mi! A més al teu marit li agradarà veure com te’n surts suposo…La Laura continuà asseguda pensant com d’afortunada n’era perquè sa mare no la podia veure per un forat i mentrestant, la Bushra aprofità la badoqueria de la seva companya i s’alçà de la cadira tan enèrgica que pràcticament llençà la safata amb la tetera buida. Aquella remor va fer que el noi de la taula del costat se la mirés fugitivament. Volia convidar la seva nova amiga i no es podia permetre que la Laura arribés primer. Ja havia observat com aquesta es treia el moneder de la petita bossa que duia. En el seu intent d’anar rabent a pagar passà per la taula del costat donant-li també un cop. L’estranger que estava assegut llegint el diari abstret i indiferent al seu entorn, com si ja conegués aquell indret de memòria, aixecà la mirada un cop més. La corpulenta amiga pagà el compte i cridà la Laura que amb els seus peus inflats per la calor i les presses no s’adonà que es deixava el moneder sobre la taula del cafè del gran basar.

El groc del sol del Caire es barrejava amb la pols de l’ambient, les parades del mercat començaven a estar decorades amb els fanalets del Ramadà. Faltava poc pel començament del mes i els comerciants havien de tenir-ho tot preparat. A la Laura l’enlluernaven els reflexes del sol que picava contra el daurat del metall de les làmpades festives intensificant el color ambarí de l’ambient. Lluny quedaven les palmeres i el riu rei que refrescaven la ciutat dels faraons amb colors diferents als terrosos dels edificis i lluny també quedava l’atribolament de la Laura, que encara no se sentia preparada per l’arribada de la família de l’Ahmed al Caire…