![20171124_173536[1627]](https://marionamar.com/wp-content/uploads/2017/11/20171124_1735361627.jpg?w=620)
Donant un cop d’ull a la darrera entrada del blog que vaig dedicar a les paraules catalanes, m’he adonat que des de meitat d’agost no us he tornat a escriure res dels nostres petits tresors lingüístics mig oblidats. I això que el català i el seu ús ha estat en la meva ment més que mai, per motius obvis, des del mes d’octubre. No he deixat de cantó la nostra llengua ni molt menys. Per això aquesta setmana us vull apropar tres mots interessants que fan palès com de ric és el català. El primer és un d’aquells verbs que vaig haver de cercar al diccionari la primera vegada que el vaig llegir perquè no l’havia sentit mai. Es tracta de “xarbotar” o també “xarbotejar” i que es refereix a l’acció d’agitar-se un líquid de la superfície d’un recipient quan se l’ha sacsejat. Ni tan sols m’havia passat pel cap que hi pogués haver un verb per això en el nostre idioma i en castellà només equival a “agitarse”, és a dir, la nostra variant més coneguda. El que més m’abelleix d’aquest verb és la seva fonètica perquè és potser una onomatopeia. Es podria fer servir en sentit metafòric referit als sentiments i, així doncs, una vida “xarbotant” d’emocions seria una existència en què qui ha força il·lusió, alegria, desconsol, aflicció i en general, tot allò que ens fa sentir éssers humans vius. De fet, probablement no és gaire bo que les emocions restin quietes sempre, perquè podem arribar a pensar que no hi són o que no les sentim. Certament en altres idiomes apareix la comparació entre l’estat de les emocions i el comportament de l’aigua. En alemany se sol dir que “stilles Wasser sind tief”, és a dir, que les aigües quietes són profundes. Els germànics doncs creuen que l’exteriorització dels sentiments és més aviat senyal de poca profunditat. Els russos opinen de manera similar i així ho expressà A. Marlinski amb la seva frase “ глубокие чувства редко проявляются имено потому, что они глубоки” Els sentiments profunds rarament surten a la superfície perquè són això mateix, profunds. Bé, jo em quedo amb la idea que de tant en tant cal sacsejar-los i fer-los sortir a passejar una mica. Amagar-los sempre no és del tot saludable però això ja ho deixo pels psicòlegs.
La segona paraula d’avui també és un verb en què penso sovint quan em llevo. Es tracta de “llostrejar” i significa fer una claror fluixa durant la matinada quan s’aixeca el sol, i per la nit, quan ja va desapareixent. Com que quan vaig a la feina em llevo a dos quarts de set i a l’hivern és encara fosc, els dies que tinc la gran sort d’obrir els ulls i comprovar que ja llostreja em sento doblement contenta. Per una banda perquè no m’ha calgut interrompre el son amb l’alarma del despertador arrencant-me del meu món de ficció, i per altra perquè vol dir que em llevo suficientment d’hora per aprofitar tot el dia. A més, quan llostreja en el moment en què em sona el despertador, és quan ja definitivament puc dir que s’acaba l’hivern i s’apropa la primavera. I que consti que no em desagrada la època de fred, però és que llevar-se quan és de nit fa molta, molta mandra!
El darrer petit tresor lingüístic d’aquesta entrada de blog és un substantiu que desgraciadament m’ha vingut molt sovint al cap des de principis d’octubre cada cop que he engegat la televisió i he vist les notícies. La paraula és “atzagaida”. En el seu sentit més primitiu designa un cop que es dona amb una llança curta i lleugera. Evidentment si “atzagaiada” no tingués també un sentit metafòric molt probablement hagués caigut en complet desús. No obstant, també significa acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna, i és un sinònim de bajanada o disbarat. I bé, tot i que tots anem sempre amb peus de plom, de vegades no podem evitar fer alguna atzagaiada. En definitiva som humans i no sempre posem la lògica i la raó per davant de les emocions i els impulsos oi? En fi. Jo us desitjo una setmana en què pugueu veure llostrejar el cel al capvespre i no al matí, tingueu prou temps per entretenir-vos contemplant com xarbota el líquid dels vostres gots o de la banyera si en teniu i podeu omplir-la per relaxar-vos-hi una estona, i sobre tot, una setmana en què no hagueu d’aguantar atzagaiades de ningú…
Amor virtual (IX)
![20171019_184954[1577]](https://marionamar.com/wp-content/uploads/2017/11/20171019_1849541577.jpg?w=620)
El Joan no s’havia esperat pas gaire d’aquella cita amb la Carol i per tant va fer un esforç mental per tal d’imaginar-se el pitjor dels escenaris i no emportar-se una gran desil·lusió. Pensà en la Carol posant cara de circumstàncies en veure’l, també li vingué al cap que potser no tindria cap tema de conversa i ella voldria marxar cap a casa amb qualsevol excusa. Se li va acudir fins i tot que ella podria ser molt diferent a la noia de la foto. Potser s’hauria engreixat engolint llepolies tot el dia per calmar l’ansietat que deia que patia per la feina, o potser semblaria molt més gran que a la foto. De fet, segons la imatge, la Carol aparentava menys edat de la que tenia. Al Joan no li hagués estranyat que ella escollís la fotografia més afavoridora de si mateixa per atreure l’atenció del personal. Però realment era algú que tanta necessitat tenia de companyia?
Aquell divendres fresc de tardor primerenca se li havia fet d’allò més curt. I això que les darreres dues setmanes havia après què volia dir avorrir-se se debò. Però entre el massatge del matí, netejar el pis, fer la bogada i acabar de llegir la novel.la que s’havia emportat de la biblioteca, no va tenir gaire oportunitat de preparar-se les frases d’emergència en cas que la companyia de la Carol se li fes per algun motiu ingrata. Era una possibilitat remota però existia. I si ella era similar a la Marta aquella del xat i li semblava antipàtica de seguida? Bé havia de pensar en sortides de fugida, no? A les sis en punt va sortir de casa i va agafar la bicicleta fins al parc de la Ciutadella. Era l’indret que havia triat la Carol i a ell li va semblar bé perquè el vehicle de dues rodes encara no era del tot apte per una zona lumbar a mig recuperar. Per tant no volia haver de fer grans recorreguts encara. Havien quedat a tres quarts i entre deslligar la bicicleta, pedalejar fins al parc i trobar un aparcament on lligar-la, poc li va faltar per arribar tard a l’entrada del parc que quedava just davant de l’arc del triomf. Va deixar la seva fidel companya al lloc reglamentari i va donar unes passes fins a la porta. El que primer albirà el Joan fou la mitja melena negra de la Carol brillant al sol. Estava convençut que era ella però no li va semblar digne apropar-s’hi per darrere. Per això va caminar fins estar davant d’ella i llavors li somrigué. Els enormes ulls foscos d’ella van guspirejar però amb timidesa, no pas amb la irreverència de les noies que se senten massa segures de si mateixes. Aquell rostre clar i emmarcat per la cabellera fosca recordà al Joan el conte de la Blancaneus.
— Carol? — Digué ell tot intentant imitar el seu somriure.
— Hola Joan! — Féu ella tot allargant-li la mà.
Es va quedar una mica sobtat perquè estava acostumat als dos petons. Tanmateix li va agradar que ella escollís aquella salutació més reservada.
— Com va l’esquena?
— Molt bé gràcies! Dilluns aniré al metge a buscar l’alta. Ja tinc ganes de tornar a la normalitat!
— I no preferiries uns dies més de descans?
— No! Ni parlar-ne, ja n’he tingut ben bé prou de fer el manta…
Tot i que en Joan no considerava que fos cap persona ni interessant ni especial, la Carol va aconseguir fer-li suficients preguntes per sentir-se una estrella del pop. Mentre responia, l’anava observant. No tenia un caminar enèrgic sinó més aviat suau, com si no gosés trepitjar el terra amb massa força per no fer soroll. Conversava també en un to de veu baix que al Joan li resultà d’allò més agradable. La seva ex tenia la capacitat de fer rebentar el timpà de qualsevol ésser humà sense estar enfadada. I havia quedat de les explosions d’energia incontinguda força saturat. La delicadesa de la Carol el relaxava. Al cap d’una estona va aconseguir girar la truita per poder preguntar ell el que li interessava. El sorprengué el grau de modèstia de la Carol perquè no era gens fingit. Es considerava una noia senzilla i allò li va cridar l’atenció al Joan de seguida.
I li seguia cridant l’atenció dos mesos després d’aquella trobada de la que, segons es van confessar uns dies després, ni l’un ni l’altre havien pensat que en pogués sortir res de bo. La Carol perquè esperava que en qualsevol moment el Joan resultés ser un Don Joan com el Sergi, i el Joan perquè assumia que algú del web de cites no li faria el pes.
No obstant, no va ser així. El Joan i la Carol van trobar l’un en l’altre la companyia desitjada que omplia els espais buits. Ella va aprendre a gaudir de les tardes i estones que tenia per si mateixa. Va continuar fent esport, reinventant la seva rutina diària, veient la Silvia més regularment que mesos enrere i quan quedava amb el Joan, retrobava l’escalfor de tenir un company. Ell tornava a tenir algú de qui ocupar-se cada dia una mica. A qui explicar-li la rutina diària encara que fos tan ensopida com la seva. I algú que sabia que esperaria la seva trucada. La Carol era un llac pacífic on un podia nedar relaxadament. No era un mar o oceà amb dies d’onades ferotges que fessin venir basarda als nadadors més temeraris. La Carol no donaria cap sorpresa. O si més no aquella era la impressió que en tenia el Joan. Tanmateix, encara de tant en tant es demanava si potser la Silvia, aquella noia híbrida d’equilibri exquisit entre l’extraversió i la introversió, entre l’energia i la calma, la serenitat i el dinamisme, si potser ella no hagués estat un complement més actiu per la seva vida. Però aquella tarda amb la Carol al parc el va fer canviar d’idea. La Silvia no hagués estat una dona adequada per ell. Una pastilla efervescent s’avorriria completament amb un anti Bruce Willis. I en tot cas la Carol havia entrat en la seva vida sigil·losament però de manera efectiva, perquè ja l’havia presentada a les seves dues filles i a elles la serenitat de la noia les havia encisat. La Carol preguntava molt i les feia sentir importants. I el Joan va desaparèixer del web de cites discretament. Dues setmanes després de la primera trobada amb la Carol es va donar de baixa. Ella, i això no li digué mai, ho féu tan sols dos dies després. Tenia molt clar que aquell món virtual era molt decebedor i no tenia ganes de perdre el temps. I això tot i que havia arribat a pensar que en tenia massa de temps! Però la relació amb el Joan li donava les estones de “família” que ella desitjava sense haver de renunciar també a estones lliures. Era la relació perfecta amb una persona al cent per cent compatible. I de fet, ell havia entrat de manera tant contundent a la seva vida que ella va pensar que ja era hora de presentar-li les seves amistats. Havia de començar per la Silvia, òbviament, que era qui la coneixia des de la seva època d’adolescent i l’havia vista passar per nombroses etapes: La de l’adolescent amb problemes familiars; la de la desorientada universitària que anà a viure amb la seva parella convertint-se en la primera de la promoció en haver de pagar lloguer cada mes; la de la jove amb problemes en la seva relació; la titulada universitària acabada de separar i buscant parella la de la Carol a la recerca i captura d’un noi per tornar a viure amb ell, i des de feia uns anys, la Carol independent que havia aconseguit una certa estabilitat econòmica però no emocional. Amb el Joan al seu costat inaugurava una nova etapa de la seva vida en què no hi podia faltar al seva millor amiga. Convèncer al Joan d’un sopar de divendres nit tots tres no va ser gens difícil. A ell li abellia conèixer gent nova i si era de l’entorn de la Carol, hi posava encara més interès. Aquell divendres havia plogut tot el dia i quan el Joan va arribar a casa d’ella, la va trobar a punt d’entrar a la dutxa per treure’s el fred de sobre. Es va arreglar mentre ell posava música d’ambient i se servia una cervesa. La Carol sempre comprava la marca que li agradava a ell per a les ocasions en què tenien un temps per passar plegats escoltant música, xerrant de temes d’actualitat o de foteses sense importància. Per relaxar-se i disminuir el grau de preocupació i tensió que s’anava acumulant durant tota la setmana.
Aquell vespre la Carol es va posar un vestit negre amb un estampat de colors que jugava perfectament amb ella. El seu cabell color carbó i brillant, tenyit només un parell de cabells grisos per donar un to més personal a la melena, encaixaven de manera fantàstica amb el seu rostre més aviat pàl·lid però amb galtes naturalment enrojolades. Amb el seu cutis blanc i aquells ulls negres emmarcats per llargues pestanyes, la Carol no necessitava maquillatge. El vermell de l’estampat del vestit li donava et toc de color que li calia. Quan va sortir de la cambra el Joan quedà enfavat. La Carol era exquisidament elegant sense ser ni ostentosa ni excessivament vistosa. En aquell vestit se la veia més fràgil que de costum.
Per celebrar la trobada de la parella amb la seva millor amiga, ella havia triat un restaurant elegant però de mitjà preu situat a ciutat vella, prop de la Via Laietana. No li quedava ni gaire lluny a la Carol, ni tampoc a la Silvia. La parella arribà puntual i s’assegué a la taula reservada. Ella se sentia com una princesa perquè durant molt de temps no havia anat a un restaurant d’aquella categoria. Sense la companyia adequada no calia esmerçar ni temps ni diners. Ara però la situació havia canviat finalment.
Estaven xerrant un davant de l’altre amb el Joan situat a la cadira des de la qual es veia la porta de l’entrada. De cop es va obrir i una imatge fresca i dinàmica aparegué il·luminant amb la seva espontaneïtat i frescor aquell indret elegant però també un pèl massa tocat i posat. El Joan es quedà, per segona vegada aquell vespre, sense paraules. La noia de la porta era la Silvia i un pressentiment el travessà com una fletxa esmolada. La Silvia donà un cop d’ull a la gran sala amb els seus ulls vius i de cop veié que la Carol girava el cap. L’expressió de la seva cara era incert. Què passava? Mentre es dirigia a la taula amb un somriure que volia amagar aquella sensació de preocupació que havia tingut feia un segon en veure la seva amiga, s’adona que coneixia l’acompanyant de taula. El Joan! El que havia estat client seu durant dues setmanes i fins no feia tant! Quina casualitat!
Quan arribà a la taula, donà dos petons a la Carol i l’abraçà abrandadament. Com per confortar-la per la incomoditat que li havia llegit als ulls feia uns segons. I si li havia llegit volia dir que era ben clara ja que els ulls negres de la Carol eren transparents com el plom. S’adonà de seguida que havia estat la cara de sorpresa del Joan que l’havia amoïnada. Potser seria millor aclarir aquella casualitat…
— Joan! Quina casualitat! — Féu ella de la manera més natural del món.
— Us coneixeu? — Demanà la Carol amb la seva inseguretat innata.
— Sí, i tant! — s’afanyà a dir el Joan. — La Silvia i els seus massatges m’han accelerat la recuperació!
— Home! No n’hi ha per tant! La inflamació hagués baixat per si sola!
Finalment la Carol somrigué. És el que volien tant la Silvia com el Joan.
— No m’ho puc creure! Ja us coneixíeu! I jo sense saber que les dues persones que més properes em són en aquests moments ja s’havien que l’altre existia! Increïble!
L’alegria de la Carol va quedar esvaïda en el núvol de dubtes del Joan. I com més estona passaven plegats més enterbolida era la seva percepció de la realitat. La Carol va quedar dissipada en la conversa animada de la Silvia, que amb la seva exuberant energia explicava els seus progressos musicals i que havia començat a fer un curs per ser guia turística. No li corria pressa però tenia ganes de tenir una altra titulació. La Carol quedà en segon terme mentre la Silvia portava la veu cantant i el Joan la interrogava. Aquella combinació prometia! No sempre li havia passat que a les millors amigues li caiguessin bé les seves parelles, o que les seves parelles no s’avorrissin amb les seves amistats. Però aquell no era el cas. La vetllada fou agradable i distesa. O això pensà la Carol.
Quan s’acomiadaren, la Silvia donà abraçades i petons als dos i agafà un taxi per marxar. Estava contenta de que la Carol finalment hagués trobat algú amb cara i ulls. La Carol s’acomiadà de la seva amiga dient-li que aviat havien de quedar per fer una cervesa “al local de sempre” per xerrar de les seves coses. Es delia per demanar-li quina impressió havia tingut d’ell quan el va veure per primera vegada a la consulta i ara que sabia que estava amb ella.
Dels tres el Joan va ser, decididament, el que menys eufòric estava. Finalment havia tingut l’oportunitat de conèixer la Silvia i de sopar amb ella. I no l’havia decebut el més mínim. Era la injecció d’energia renovada que el podia transformar. Que l’arrancaria de la seva monotonia per transportar-lo a un món de possibilitats noves i engrescadores en què ell no hagués pensat mai.
— Ei! — Digué la Carol veient que el Joan estava emboirat en els seus pensaments. — Dormiràs a casa avui?
— I tant! — Féu el Joan amb menys entusiasme de l’habitual.
Aquell divendres nit, amb la Carol entortolligada amb el seu cos i la seva escalfor al costat, el Joan sentí una fiblada de dubte. Era completament adorable. Una persona amb qui no tindria mai una discussió, a qui tot el que ell feia li semblava bé, que no li exigiria mai que fos Bruce Willis per estimar-lo. I estava content d’haver-la trobada en una ciutat tan gran i amb una vida tan entaforada de moments buits i sorolls, que no permet conèixer gent fora de l’entorn quotidià. La Carol era la calma i la serenitat. I era compatible amb ell. Això havia dit l’ordinador del web de cites. Però i si no hi hagués entrat mai? I si, senzillament amb aquell atac de ciàtica hagués conegut la Silvia sense que hi hagués hagut cap Carol a l’abast? I si no hagués tingut una pantalla d’ordinador per protegir-se? I si hagués gosat convidar la Silvia a passejar amb ell?
El Joan es començava a abaltir amb les imatges confuses de la pantalla de seu ordinador, dels missatges de whatsapp que intercanviava diàriament per no sentir-se sol i perdut. Tan sol i perdut com ho estava en aquell moment, en la foscor de la cambra sense la fressa de les notícies de les ràdios enceses properes a ell, sense els missatges fugissers en pantalles de gran o petit format , sense el núvol d’informació arribada per canals retransmesos que controlava la seva vida. Tant, que havia estat capaç d’escollir una persona per ell. I les pampallugues lumíniques de les pantalles protectores dels éssers vulnerables i fràgils com el Joan i la Carol desaparegueren només per unes hores de descans nocturn. L’endemà la seva realitat quedaria emboirada per la tempesta de pseudo-coneixement retransmès per mitjans electrònics. I el seu amor virtual, seguiria encès gràcies a la tecnologia que havia permès la seva relació i que, potser, havia impedit altres camins menys matemàticament correctes. I és que, de vegades, la tècnica ens pot fer arribar a la lluna però no ens deixa contemplar els núvols…
Amor virtual (VIII)
La setmana que se li féu llarga al Joan, poc avesat a la ociositat, i el seu únic al·licient foren les xerrades amb la Sílvia acompanyades d’aquelles mans màgiques recorrent-li tot el cos, i les dues visites de les seves filles, que li enllepoliren les inacabables tardes en què les hores de lectura l’havien arribat a avorrir. En les gairebé dues setmanes de baixa que portava havia llegit més que en els darrers set anys de la seva vida. El dijous a la tarda el Joan es preparà per la seva cita amb la Carol com no ho havia fet mai. Anà al barber a tallar-se el cabell i es comprà una camisa nova. Res espectacular però faria el seu efecte. Els polos li donaven un aspecte massa descuidat. Arribà a casa i es posà a mirar una pel·lícula que havia tret de la biblioteca. Encara veia la televisió estirat per por a forçar massa l’esquena abans d’incorporar-se a la feina de nou.
La Carol en canvi tingué una setmana trepidant. Amb tres reunions a mig matí que li deixaren poc temps per avorrir-se o meditar durant les hores de feina. El dijous havia quedat amb el Sergi a la sortida de l’oficina. No sabia si havia estat ben bé una bona idea allò de veure’l sense tenir temps d’esbargir-se ni un pèl, perquè probablement ell la notaria força menys relaxada que en la primera cita. Havien quedat en el mateix bar en què sovint veia a la Silvia. A l’interior. Quan hi va arribar, ell ja l’estava esperant en una taula del racó. Per què hauria triat aquell lloc tan fosc?
— Hola Silvia! — Digué ell tot aixecant-se de la cadira com ho feien els homes que volien donar la impressió de ser especialment atents amb les dones.
— Hola Sergi. — Digué ella en un to sec. Potser allò de no deixar-se temps de desconnexió després la feina no havia estat la millor idea. Notà de seguida que li mancava un temps per relaxar-se i tornar a ser ella mateixa i no un agent d’assegurances.
— Estàs bé? — Féu ell tot dolç.
— Sí, ho estic. He tingut una jornada dura, això és tot.
— Doncs seu que jo ja faré que et relaxis! — Digué ell tot posant-li les mans a la zona de les cervicals com per fer-li un massatge.
— Què fas? — Preguntà la Carol visiblement molesta per aquell gest agosarat del noi pel que ella no havia donat cap mena de permís.
— Perdona! Et molesta? — digué enretirant de manera brusca les mans de les seves espatlles i obrint els ulls. — Sé fer massatges. Si t’has passat molta estona davant de l’ordinador tindràs les cervicals carregades…
— La meva millor amiga és massatgista. I si em fa molt mal vaig a fer natació i se’m passa!
El Sergi s’adonà de seguida que la Carol no era apta per flirtejos ràpids.
— D’acord! No sabia que et molestava que et toquessin!
— No em fa el pes que em posin les mans a sobre sense el meu consentiment.
— Vaja! O sigui que si vull apropar-me a tu, t’ho hauré de demanar?
— Seria força adequat sí. I si no et sap greu podem parlar de qualsevol altra cosa. Economia, temps, cinema… el que vulguis. Ens hem quedat en un mal moment de la conversa.
— Tens raó! — Digué el Sergi que començava a albirar que la Carol no cauria fàcilment rendida als seus braços.
La sensació agradable de companyia que havia tingut ella en la seva primera cita havia desaparegut. Potser tornaria, però de moment la boira de la incomoditat havia de dissipar-se. Per sortir de l’atzucac la Carol li preguntà al Sergi com podia viure de la fotografia i el noi li confessà que havia començat com a fotògraf a bodes i batejos i que no trigà gaire en entrar en el món de la fotografia artística per encàrrec. Es tractava de fer retrats originals i sovint transgressors que la gent penjava a les seves cases.
— I pots arribar a tenir uns ingressos fixes?
— No els necessito. — Digué ell assertiu. — Vaig heretar el pis dels meus avis i sense la càrrega del lloguer visc balderament. Tampoc tinc aficions cares.
La Carol es va interessar per saber a quin barri era el pis del Sergi. Estava situat a Sant Andreu i, de fet, la meitat de la família del Sergi vivia al mateix edifici que ell. A la Carol ja li va començar a desagradar el tema. No creia que es pogués madurar gaire en la proximitat absoluta de la família. El Sergi seguí explicant a la Carol com d’afortunat era per haver tingut la vida que li havia tocat. No s’havia de preocupar gaire per la feina, no pagava lloguer, la seva tieta li deixava la furgoneta per tal que la conduís quan volgués i a més, sa mare fins i tot li portava algun plat cuinat a casa per tal que ell tingués més temps per entretenir-se. Arribat aquell punt, la Carol ja veia el Sergi com un home a mig fer. No estava ni emancipat, ni havia vist el món per un forat. De cop i volta li vingueren ganes d’anar cap a casa, omplir-se la banyera amb unes sals de bany perfumades i llegir una estona. Sortosament l’endemà li portaria una cita amb el Joan. De ganes no en tenia ja perquè en aquells moments estava veient amb claredat diàfana que les descripcions dels individus al web de cites donaven una impressió ensibornada de la realitat. Per cortesia continuà conversant amb el Sergi una estona, tot mirant de cua d’ull el seu rellotge de tant en tant. Es delia per arribar a casa! Estar amb algú amb qui existia tan poc en comú era una pèrdua de temps… I el Joan potser també ho seria. Quan ja havien passat cinquanta cinc minuts la Carol mirà el rellotge per desena vegada i digué:
— Mare meva què tard se’ns ha fet un altre cop!
— Tard? — Digué el Sergi confós. — Si tan sols són les set…
— Sí però és que jo he tingut un dia molt llarg, encara he d’anar a fer les compres, preparar-me el sopar i demà tindré altre cop una jornada laboral intensa…
— Doncs xerrem una estona més i anem a sopar a algun lloc si et sembla?
— No em va bé Sergi. He tingut diverses despeses aquest mes i jo sí que pago lloguer saps?
Allò últim havia sortit sense filtre i, tot i ser el que pensava, no li va semblar correcte haver-ho mencionat.
— Doncs comprem quelcom fet i em convides a casa teva a sopar. També estaria bé oi?
— Sergi, no et conec de res. Si no et sap greu no vull anar tan ràpida.
— D’acord, d’acord! — Digué ell un pèl irritat. — Però jo opino que si hi ha afinitat entre dues persones tampoc no cal esperar gaire per anar un pèl més lluny, no?
La Carol hagués pogut dir que no veia l’afinitat amb el Sergi enlloc però va preferir la tàctica més subtil de marxar cap a casa i rumiar després com desfer-se del noi.
— Tu ho has dit. És una opinió.
— O sigui, que sopem a casa teva? — Féu ell sense haver-la deixat acabar la frase.
— Un altre dia potser Sergi. Estic cansada i realment voldria anar a casa sola.
Aquelles paraules van ressonar com un tro dins el seu cap. Era possible que ella tingués ganes d’estar sola? O és que senzillament la companyia no li era prou grata?
— Eps. Ho he entès. — Digué el Sergi.— No insistiré més. Em deixes però que et doni un petó de comiat a la galta de comiat?
La Carol accedí. Quan ella va acostar-li la galta, ell li furtà un petó als llavis. Li hagués pogut ventar una bufetada però preferí una mirada freda.
— Ei quina reacció és aquesta Carol? Generalment agrada molt a les dones això!
— A les dones Sergi. Jo no sóc “les dones” sóc la Carol. I si em disculpes marxo a casa. Ja pago jo. No m’estalvio cap lloguer però puc permetre’m dos cafès amb llet. No el volia tornar a veure i per tant no li volia deure absolutament res
D’una revolada agafà la jaqueta que estava penjada a la cadira, la bossa i anà de manera accelerada cap al taulell. Allà pagà les consumicions i sortí per la porta sense mirar cap enrere. En arribar a casa es tragué la jaqueta i les sabates i anà al lavabo a omplir la banyera. Amb el so de l’aigua caient al gran recipient i l’aroma de les sals perfumades emanant del bany, encengué l’ordinador i entrà al web de cites per comprovar l’encert de la seva intuïció. Efectivament el Sergi tornava a estar connectat xatejant…
Amor virtual (VII)
El dia de la Carol fou d’allò més gris. Es llevà a dos quarts de vuit i se sentí decebuda en no veure cap missatge del Joan al web de cites. Havia continuat xatejant amb un paio que es deia Sergi i que volia quedar de manera imminent amb ella, però la Carol no sentia cap curiositat cap a ell. No obstant, no tenia cap pla pel diumenge i el gimnàs amb la corresponent sessió de piscina no l’ompliria suficientment. No volia tampoc molestar a la Silvia que anava sempre de corcoll i, si el Joan no li proposava sortir, bé s’hauria de conformar amb una companyia esporàdica. Es va posar els leggins i va fer la bossa per anar al gimnàs. Va esmorzar frugalment i va respondre al missatge del Sergi de la nit anterior. «Sí. Si vols quedem aquesta tarda a les sis al parc de Diagonal Mar». Va acabar el missatge i va fer el darrer glop del seu suc de taronja de bric. Volia anar a donar una volta abans de tancar-se al gimnàs. Això li faria passar les cabòries i el mal humor en veure que no havia rebut cap missatge del Joan. A dos quarts d’onze tornava a casa per agafar la bossa i anar al centre esportiu municipal. Allà s’hi va passar dues hores i tornà a l’apartament, força cansada, amb el temps just per fer-se un dinar lleuger, entrar un segon al web de cites i estirar-se per una becaina ràpida. Seguia sense notícies del Joan.
El Sergi havia dit que l’esperaria puntual a l’entrada del parc i que tenia moltíssimes ganes de veure-la. No el volia fer esperar, la Carol era al parc a dos quarts de cinc al parc i per no deambular mitja hora esmaperduda, va entrar al centre comercial. Allí va tornar-se a connectar a internet per veure si el Joan li havia respost el missatge. Res de res. Va donar un cop d’ull a les botigues de roba amb poques ganes. Li passava amb els productes que trobava a les botigues el mateix que amb els homes del web de cites. Cap li cridava l’atenció i sabia del cert que tots ells eren models similars a algun dels paios amb qui havia anat sortint els darrers cinc anys, després de deixar-ho amb el que havia estat la seva parella des de l’època de l’institut. La Carol no estava feta per estar sola i ho sabia. Enyorava tenir algú amb qui compartir pensaments quan arribava a casa al vespre i albirava que amb una persona especial al seu costat ella no hauria caigut en el pou en què estava. Però no trobava cap noi amb qui saltés l’espurna. El Sergi tampoc l’encendria i n’estava convençuda. Havia quedat per despit, perquè l’entristia que el Joan no mostrés prou interès per voler quedar amb ella.
A tres quarts i cinc minuts va començar a caminar en direcció a l’entrada del parc. No s’hi veia encara ningú però a mida que avançava van anar apareixent i desapareixent homes i dones a qui la porta de ferro engolia i, quan va arribar al lloc de la cita el Sergi no hi era. Per uns moments una estranya alegria la va envair. Potser ell l’havia “ghostejada” i no es deixaria veure per aquella zona en absolut. Llavors ja podria tenir la consciència tranquil.la perquè hauria fet el possible per conèixer algú. I és que el web de cites li demanava si ja havia quedat amb algun dels candidats que li enviaven missatges. Un cop a casa respondria que no i esperaria que el Joan digués quelcom i mentre, passejaria pel parc i gaudiria d’aquella tarda magnífica amb el sol groguenc il·luminant el cel amb tons enrojolats. Aquella “manca d’interès” per part del Joan en aquell moment tenia un regust de salvació. Sense ser-ne conscient començar a somriure. Mirà el rellotge i veié que només passaven cinc minuts de l’hora prevista de trobava. Va decidir entretenir-se fotografiant els gegantins testos de l’entrada del parc. Eren molt pintorescos amb els gratacels imponents darrera desafiant la gravetat i sobresortint com modernes torres de vigilància. La Carol estava entretinguda amb la seva creació fotogràfica quan sentí que algú li posava la mà a l’espatlla suaument. Es girà sorpresa.
— Hola Carol! Sóc el Sergi! Em sap greu arribar tard. M’he distret llegint i he baixat una parada massa tard i llavors he hagut de tirar enrere. Espero no haver-te fet esperar gaire!
La Carol el fità amb els seus enormes ulls foscos. No havia esperat un somriure tan cordial ni tampoc s’havia imaginat que el Sergi fes aquella tossa considerable, tot i tenir la informació sobre la seva alçada disponible al web. Aquella mena de detalls no li interessaven. L’espontaneïtat del noi la va agafar tan per sorpresa que li va costar reaccionar i quan ho féu va ser quequejant.
— Ah sí, no, no t’amoïnis, estava entretinguda. De fet pensava marxar, però no. Ja has arribat. No passa res. Volia venir igualment per aquí…
El Sergi seguia somrient. Definitivament el noi havia triat la pitjor foto que tenia perquè la imatge que havia vist al web no li feia cap mena de justícia.
— Bé, doncs, si vols marxar… no obstant, proposo anar a passejar per aquí i xerrar una estona per aprofitar aquest sol d’última hora. És el millor per fer fotos, que és el que estaves fent quan he arribat oi?
— Sí…
— Doncs per mi pots continuar. M’agrada moltíssim la fotografia. Tant que de fet m’hi dedico.
— Però no poses al web que ets comptable?
— També ho sóc. A temps parcial. Però encara que et sorprengui la meva font d’ingressos principals és la fotografia. M’hi dedico des de que tenia vint anys…
El sol groguenc de la tarda va il·luminar el rostre encuriosit de la Carol, a la que se li van acudir de cop una desena de preguntes que no hagués pensat mai que li faria al Sergi. La foscor del vespre quedava encara un xic lluny i el parc era prou gran per recorre’l mentre parlaven i es coneixien abans de que se’ls fes tard. I finalment aquell espai recreatiu se’ls va quedar petit i el temps, com sempre escàpol, els va deixar amb ganes per a una propera cita. L’excusa perfecta era que el Sergi no havia tingut temps d’explicar-li a la Carol quatre trucs de fotografia necessaris per immortalitzar moments d’una manera digna amb el mòbil. El parc se’ls va quedar petit i el temps se’ls va escapar de les mans. Quan van agafar el metro per tornar a casa la Carol va tenir una estranya sensació de conèixer el Sergi des de feia molt temps. I de cop va deixar de sentir-se sola…
El Joan s’havia adormit aquell matí. No ho entenia. Amb la baixa no portava un ritme ni molt menys tan estressant com de costum i en canvi dormia més que mai. O bé tenia un cansament acumulat dels darrers tres anys o bé la piscina s’hi notava. S’havia de plantejar fer més esport regularment. Com que no podia fer tard a la seva cita amb la Silvia, va fer un cafè ràpidament per poder-se dutxar amb els ulls mitjanament oberts. Sense cap obligació més, sortí de casa per anar fins a la consulta. No li calgué ni anunciar la seva arribada amb el seu nom. Just acabava de prémer el timbre que ella accionà el botó que obria la porta. Pujà en ascensor i trobà la consulta oberta. La Silvia estava escrivint a l’ordinador de l’entrada.
— Com et trobes Joan? Vas notant millora?
— Doncs sí. Ara ja no apareixen les punxades i puc estar assegut a estones sense tornar-me a quedar clavat.
— Excel·lent! Quan vagis a fer-te la radiografia poca cosa et veuran. Suposo, és clar. Per cert, potser et prescriuran rehabilitació. Agafa-la. El fisioterapeuta podrà ensenyar-te exercicis que hauràs de fer regularment per no tornar a quedar-te clavat. Pensa que amb la teva feina això et tornarà a passar si no fas un bon manteniment de l’esquena.
— Completament d’acord. Però tot i així espero que la setmana vinent em donin l’alta.
La Silvia va esclafir a riure.
— Ets dels que no es pot estar quiet oi? — Digué tot donant-li un cop amistós a la cama.
La reacció del Joan va ser inesperada perquè va sentir que la sang se li anava dipositant a la part més baixa del ventre. Bé, ara, sí més no, ja sabia que li agradava la Silvia. En aquells moments però havia de fer durar el massatge a l’esquena el que calgués. O inventar-se quelcom per tal que ella no notés el “problema”.
— No dius res? — continuà ella incisiva.
— No sóc la persona més moguda del món francament. La veritat és que no em considero ni dinàmic. Però d’aquí a passar-se el dia a la piscina, passejant i llegint hi ha molta diferència.
— Què fas normalment?
Era just la pregunta que necessitava per destrempar.
— Agafo la furgoneta a les vuit i treballo fins les sis de la tarda repartint. Amb una parada per dinar d’una hora. Em porto el tàper i menjo a qualsevol lloc. Quan arribo a casa em poso les sabatilles esportives i vaig a córrer vora el mar. O bé faig una volta en bicicleta. Faig les compres i em preparo el sopar. Si aquella setmana en concret sé que venen les nenes el dissabte i diumenge, llavors cuino quelcom especial per tenir-ho llest quan vinguin. I així quan hi som fem quelcom que ens agrada. Platja, anar al zoo o a algun parc, al circ o al cinema de tant en tant. O senzillament fem una sortida amb algun dels meus amics. I sovint anem al Montseny que hi tinc un amic que té una casa i ens hi podem quedar.
— Caram si no pares! I a això ho anomenes poc dinàmic? I quan no tens les nenes?
— Doncs llavors estic mig moix. Si tinc sort convido a amics a dinar o sopar a casa o faig una cervesa amb algú dissabte o diumenge. I prou content estic de tenir dos dies per baixar el ritme…
El Joan va reflexionar un moment. Si la Silvia havia fet una pregunta personal, ara ell també podria fer-ne una.
— I tu?
— Jo treballo de dilluns a dissabte en horaris irregulars perquè convenen als clients. No tinc una rutina fixa i per això tinc poques ocasions d’organitzar quelcom amb els amics. Els meus amics s’adapten als forats que tinc per anar a dinar o sopar o senzillament la típica cervesa. Vaig a patinar sovint per fer-me passar el mal humor però prefereixo no anar-hi en grup. I com a afició extra estic aprenent a tocar la guitarra i això se’m menja moltes estones. No tinc gaire temps per avorrir-me.
— No tens fills?
— No he tingut temps. Sé que sona estrany però és la veritat. No hi ha hagut prou temps per conèixer l’home adequat per formar una família. I ara tampoc tinc temps per frustrar-me per no haver-ho fet.
El Joan somrigué. Com que estava de boca terrosa no se li havia notat. La Silvia estava lliure. Potser sí que li havia de demanar per anar a fer un cafè. Però aquell matí no s’atreví. I marxà frustrat cap a la piscina pensant que, si més no, sí que escriuria a la Carol. Allò sí que tindria pebrots de fer-ho perquè estava, encara, protegit per una pantalla. Ja ho havia descrit bé ja. Era tot un anti-heroi ell.
La Carol encengué el portàtil i el posà a la taula de la cuina. Aquell vespre es faria un sopar diferent a l’alçada del seu esforç per canviar les petites coses. Ja n’hi havia prou de menjar sempre el mateix. Potser el seu estat anímic estava ocasionat, en part, per una falta de nutrients que la deixaven sense força. I amb el cos a mig gas, l’humor empitjorava. Aquella nit es faria endívies saltejades. Era un plat senzill de fer però gustós. Quan havia tallat i netejat les endívies entra al web de cites. Sorpresa! El Joan l’hi havia enviat un missatge explicant-li que havia estat de baixa però no havia volgut de seguida per no donar la impressió que era un avi. Li proposava d’anar a fer un volta o qualsevol activitat que no suposés estar assegut gaire estona. A la Carol li va picar la curiositat de seguida. Què tenia el Joan? Seguia de baixa? Es donà el temps de preparar l’àpat per pensar com respondria i quan ja el tingué llest i ella s’havia assegut a la taula amb el seu plat i el seu got d’aigua de Vichy, va redactar la resposta. “Amb gust aniré a passejar amb tu una estona. No sé com tens els horaris però jo a partir de les sis estic lliure. Tinc moltes ganes de que ens coneguem”. Just havia enviat el missatge que li arribà un WhatsApp del Sergi. Volia tornar a quedar amb ella i a la Carol allò la va animar encara més que el missatge del Joan. Al cap i a la fi al Sergi ja l’havia vist i en canvi al Joan no. I el Sergi havia insistit en veure’s i el Joan l’havia feta esperar. Bé. Hi havia allò de la malaltia… Va teclejar la resposta al Sergi mentre menjava la fruita. Podien quedar o l’endemà o l’altre. Ella necessitava un dia per ella sola. Què estrany era allò. Fins feia ben poc precisament el problema havia estat que l’excés de temps sense companyia i ara de cop volia una tarda sola. No podia pas ser que s’hagués acostumat a no tenir ningú i que la interacció la cansés. O és que li feia por tornar-se addicta a algú per no saber estar sola altre cop? No ho tenia clar però en tot cas li digué al Sergi que podien quedar o bé el dijous o el divendres. Ell respongué ràpidament que dijous. Que no podia esperar tant de temps. Fità la pantalla del mòbil com si aquest hagués d’estar capaç de donar-li una resposta sobre el seu passat o el seu futur. Temps enrere li hagués abellit molt una impulsivitat com aquella perquè semblava demostrar una necessitat imperant d’estar amb una altra persona. Tanmateix, amb el temps s’adonà que aquella gent que tenia tanta necessitat d’escapar de la solitud no estaven bé amb si mateixos. I eren sovint a més dependents dels altres. Com ho havia estat ella. Tot i així escrigué al Sergi que el veuria el dijous i tornà a enviar un missatge al Joan a través del web, per dir-li que li aniria bé quedar divendres. En entrar a la pàgina i sense tenir-ne la intenció, es fixà que el Sergi estava en línia. No tenia cap dret a malpensar d’ell però no li acabà de fer gràcia que l’estigués escrivint a ella i alhora aparegués al xat. Decidí anar a dormir per reorganitzar les seves idees. Potser l’endemà li portaria més claredat.
Amor virtual (VI)
El Joan es despertà amb una reconfortant sensació de lleugeresa i flexibilitat. Podia moure’s altre cop sense témer aquelles punxades traïdores que li havien fet veure les estrelles just feia una setmana i, a més, les seves cames obeïen altre cop les ordres que els hi donava. No obstant, encara no podia estar assegut durant gaire estona i per això mateix cregué convenient no anar a agafar l’alta abans del que estava programada. La Silvia li havia advertit que si estirava massa la corda, tot el que havia guanyat en una setmana de bondat podria anar-se’n en orris en una jornada laboral. No és que li sàpigues gaire greu. En quinze anys de feina només havia estat de baixa un cop per una grip diabòlica que l’havia deixat fora de joc amb unes febres altíssimes. Tret d’aquell episodi, el seu organisme s’havia portat d’allò més bé, laboralment parlant és clar, perquè l’altre gran ensurt havia estat una pedra al ronyó que havia aconseguit eliminar durant les vacances, de manera que no li calgué cap baixa però el descans estiuenc van anar a fer punyetes. Per tant ara es mereixia aquelles dues setmanes sabàtiques. La Silvia li feia el massatge i li ensenyava uns exercicis de rehabilitació i després anava a la piscina. La tarda la dedicava a llegir i escriure. Va descobrir la seva vena més poètica intentant bolcar part d la seva ànima endormiscada en els seus missatges a la Carol.
Però era diumenge la seva terapeuta li havia dit que se’l volia agafar lliure. Així que s’aixecà del llit lentament per anar a fer-se el cafè doble. El necessitava per posar els seus pensaments en ordre. Portava ja una setmana escrivint missatges profunds per aquell rostre bonic i misteriós del web de cites, missatges que es perdrien potser en un mar d’insòlites informacions rebudes en un oceà d’usuaris desconeguts, missatges que la Carol potser contestava per cortesia, o qui sap? Que responia a tots amb les mateixes paraules. I la veritat és que potser ni tan sols conversava amb la Carol de la foto. Potser havia establert un diàleg interior que li permetia conèixer al seu propi jo oblidat durant temps, perdut en una muntanya de brogits de la ciutat, de notícies de la tele projectades en la pantalla de casa seva, de senyals de Whatsapp amb converses mig acabades amb gent que li era propera. Un diàleg que no tenia mai amb ell mateix perquè havia quedat esborrat al bell mig d’una amalgama de moviment i d’intercanvi d’informació que no portava a cap conversa profunda. I potser li deia a la Carol allò que podria o voldria haver pogut dir a la Silvia.
S’assegué com de costum al tamboret del taulell de la cuina i begué un glop del seu cafè. S’havia proposat un dia sense mòbil, un dia sense missatges whatsapp i un dia sense televisió. Prou soroll sentiria ja a la piscina mentre intentava relaxar la seva musculatura. Necessitava pau sense haver d’anar al Montseny. Tampoc podia agafar el cotxe i per tant li caldria desintoxicar-se d’una altra manera. Intentà pensar quan va ser la darrera vegada que s’havia agafat un temps per reflexionar però no hi va caure. Era curiós que el ritme ivarsós de la ciutat i la seva vida de pare l’haguessin deixat sense temps per escoltar els seus pensaments i, just en aquells moments, l’atac de ciàtica li havia donat l’oportunitat d’aturar-se durant uns dies. S’omplia de llums, es perdia en activitats envoltat de gent quan estava amb les nenes, vivia en un pis on se sentia respirar els veïns i escoltava la radio per entaforar converses en l’espai de la seva existència en què hi havia un buit massa gran. I la darrera setmana, allunyat dels intercanvis superficials però reconfortants amb els clients de l’empresa per la que distribuïa espècies als voltants de Barcelona, s’havia adonat que ja no podia ni expressar amb claredat qui era ni cap a on anava. Per això havia entrat al web de cites. Per escriure un missatge sobre ell mateix i llençar-lo després al mar dins una ampolla. Era una possibilitat de conèixer algú sense creure-hi gaire, perquè en els tres anys que portava de solter després de la separació amb la Raquel no havia encertat trobar ningú amb qui connectés. I d’un mitjà tan fred encara n’esperava menys.
Respirà fons. Aquell dia no escriuria a la Carol tot i que sabia que ella probablement estaria pendent del seu missatge. Ja ho faria al dia següent i li proposaria finalment anar a donar una volta en algun indret de la ciutat. S’arriscaria a decebre-la amb la seva presencia poc vistosa i la manca de magnetisme de la seva personalitat. Però era millor seguir una relació virtual que patir un desengany? No ho creia.
Aquell matí anà a la piscina tot pensant que li hagués agradat veure la Silvia. Era una noia dinàmica i alhora serena, juvenil però madura, oberta però discreta. Podia descriure-la amb adjectius que li semblaven antagònics i que li produïen una estranya sensació d’equilibri, com si la Silvia fos una persona híbrida amb dues natures contraries a la vegada que la feien mantenir un terme mig perfecte. No la coneixia però li retransmetia pau. O només era l’efecte dels massatges que li feia? O el fet que per relaxar-li la musculatura perfumava l’ambient amb una barreja subtil d’aromes i posava una música que li deixava la ment en blanc?
El Joan passà la resta del dia intentant evitar el soroll. Anà a caminar i llegí una bona estona i sobre tot pensà, pensà molt en com li demanaria a la Carol d’anar a passejar amb ell. I en si potser no hauria de demanar-li també a la Silvia el mateix quan deixés de ser el seu pacient.
Amor virtual (V)
No acabava d’encertar la darrera frase del missatge. Estava prou contenta de tot el que havia arribat a sintetitzar sobre ella mateixa en unes poques línies i no volia concloure el redactat de qualsevol manera. Però els ulls se li tancaven i per tant va haver de deixar-ho i anar a dormir. De vegades el cos podia més que les ganes de fer quelcom. Apagà el llum tot pensant que potser, en algun cantó de la ciutat comtal, hi havia algú que l’ajudaria a sortir del món tancat i fosc en què vivia feia temps. Aquell pensament era, de bon tros, el més positiu que havia tingut durant feia prop de mig any. I l’endemà es llevà amb energia renovada mitja hora abans del que tenia per costum i va aprofitar aquell temps extra per arreglar-se ràpidament i posar-se a redactar el final del seu missatge. L’havia desat en un document word per tal de poder copiar-lo i enganxar-lo al web després. “M’agradaria pensar que hi ha molta gent a Barcelona que té ganes de trobar algú amb qui compartir una estona agradable sense presses. Tanmateix, tinc la impressió que vivim tots de manera tan accelerada que ens passa desapercebuda gent que potser podria esdevenir amiga. A mi no em calen grans activitats per ser feliç, per mi la companyia és més important que no pas l’indret o el moment”. Era exactament el que sentia, una mica despullat del dramatisme i la intensitat amb que ho havia viscut darrerament, però completament cert. Sovint tornava a casa en autobús i es dedicava a examinar les cares dels altres passatgers del transport metropolità. Els seus rostres li semblaven els d’autòmats sense sentiments. Tots ells vivien en mons petits i es relacionaven amb la gent del seu cercle, abstrets en el seu univers, ignoraven els que tenien al seu voltant, però amb qui probablement es creuaven cada dia. O és que ella era completament invisible i la seva presència a la ciutat comtal només es feia notar darrera del fil telefònic amb el seu tracte amb els clients enfurismats? Envià el missatge mentre es prenia un suc de taronja. Potser baixaria una parada de metro abans del que li calia i aniria el darrer tram fins a la feina caminant. Si no es canvia quelcom a la vida, ella, per si mateixa, de vegades no canvia durant anys, i la Carol volia trobar una manera d’acabar amb la sensació que no hi hauria ni un dia amb un mínim d’emoció a la seva vida.
I mentre ella emprenia la recta final per arribar a l’oficina, el Joan es despertava amb la sensació que la seva esquena era un cabdell entortolligat i absolutament rígid. El dolor s’havia estès des de la zona dels ronyons fins als genolls però les punxades no eren tan intenses. El problema era principalment que no podia estar gaire estona assegut i caminar també era un repte. Però el massatge del dia anterior havia tingut el seu efecte i el Joan tindria prou forces per esmorzar, anar a fer una altra sessió de teràpia al carrer Independència i apuntar-se a la piscina municipal. Amb una mica de sort encara podria fer la seva primera hora de natació. Es va preparar un cafè i agafà la tauleta més animat que mai. La visita de la Raquel amb les nenes l’havia fet adonar-se de com trobava a faltar la vida familiar. Ja no tenia edat per anar sol per la vida i les idees per passar el poc temps que tenia lliure de manera decent se li anaven acabant. S’assegué al tamboret llarg de la cuina per donar un cop d’ull al web de cites. Quedà sorprès en veure que el cervell artificial que gestionava el web havia trobat una pila de dones que li eren compatibles. Allò li féu gràcia. En què es devia basar la màquina per afirmar-ho? En les aficions i els ingressos? En tot cas revisà els perfils de les candidates amb interès. S’acabà la primera tassa i se’n preparà una altra per seguir amb la tasca que s’havia proposat. Per molt que el web li suggerís aquelles dones, a ell cap li feia el pes. Fins que va arribar al perfil de la Carol. La mateixa que li havia enviat aquell missatge simpàtic i que a ell també li havia cridat l’atenció. Potser sí que s’hauria de posar en contacte aviat amb aquella noia. Altrament segur que algun altre usuari aclapararia la seva atenció i la convidaria abans que ell. Mirà els missatges que havia rebut i que eren uns quants. No s’ho havia pas esperat. Entre ells n’hi havia un de la Carol. Li començava a agradar aquell nom. Se’l llegí amb molta cura i el repassà una i altra vegada per trobar entre línies alguna informació addicional i secreta que li pogués donar una clau al Joan del que podia oferir-li a una dona com ella. La resposta no calia trobar-la amagada en cap clau difícil de desxifrar, la Carol se sentia sola en una ciutat gran en què tothom vivia només envoltat del clan que un havia triat com a propi. I el Joan sabia per experiència que quan un perdia el contacte amb la seva tribu, llavors es podia quedar aïllat. Aquell podia ben bé ser un punt en comú entre tots dos.
Li respondria aquell mateix dia i ho faria amb la mateixa sinceritat amb que l’havia tracta ella. Però de moment el matí l’havia de dedicar al seu procés de cura i la seva terapeuta tenia un lloc més important a la seva agenda que no pas la Carol. I de fet, el Joan veié a la Silvia cada dia d’aquella setmana entre les onze i dos quarts d’una. I al vespre dedicà sens falta una estona a redactar un bonic missatge per incrementar el grau de curiositat de la Carol. Aquestes dues activitats esdevingueren una rutina que havien trencat amb la monotonia dels darrers tres anys.
El dijous al vespre la Silvia, que s’havia posat un missatge al mòbil per tal de trucar a la seva amiga, va decidir donar-li una sorpresa i passar a buscar-la a la feina. Li va enviar un whatsapp just cinc minuts abans d’arribar a la porta de l’oficina. La Carol el veié de seguida i respongué que sortiria en deu minuts. Les dues amigues es van saludar amb dos petons i van decidir gastar un pèl més que de costum en la cervesa però cercar un indret amb una mica més de màgia que els típics restaurants xinesos que triaven. La Silvia notà de seguida un canvi en la Carol i li ho va dir sense embuts.
— Et veig més animada Carol! Com t’ha anat la setmana?
— Bé. Diguem que he fet un esforç per anar canviant algunes de les meves rutines i portar una mica de color a la vida. Així ja no la veig tan grisa.
— I quins canvis has fet? — Féu la Silvia interessada.
— Em llevo un xic més d’hora i faig un tram o dos a peu fins a la feina. Per anar-me creuant cada dia persones diferents. He fet el cafè de la pausa cada matí en un bar diferent i, a més, he anat dos cops després de la feina a nedar… a més, he continuat xatejant amb algú del web de cites.
— Què dius! I ja teniu un dia i una hora concreta per trobar-vos?
— No. Encara no. Diu que està un pèl indisposat però no em vol comentar què li passa. Això em preocupa una mica perquè potser ho fa per veure si perdo l’interès en ell…
— Per què hauria de voler que el perdessis?
— Perquè potser no sóc el seu tipus i no m’ho sap dir per educació?
La Silvia es quedà pensant una bona estona. La tàctica seria bona. En comptes de donar carabassa directament, que no agrada a ningú, pots anar donant excuses fins que l’altra persona es cansa. Va desitjar que no fos el cas d’aquell home del web de cites. La Carol bé es mereixia l’atenció masculina d’algú amb cara i ulls i no una altre decepció amorosa.
— Hmm. — Exclamà pensarosa. — Bé, per si de cas jo xatejaria amb algú altre també. Per ampliar el ventall de possibilitats…
— Sí cert. Aquest home no és l’únic amb qui xatejo. Però sí és el que més m’atreu tot i que els altres dos ja m’han demanat per quedar. Un vol venir de Reus fins i tot per tal que ens coneguem..
— Pinta bé no?
— No. La veritat és que jo vull algú aquí per poder fer quelcom espontàniament. Reus queda lluny i no tinc ganes d’haver de planificar excursions només per tenir un amic nou.
— També tens raó… — digué la Silvia convençuda per aquell argument tan pràctic.— De totes maneres Carol, he de dir que fas molt més bona cara que la setmana passada. Per tant benvinguts siguin aquests petits canvis que estàs fent.
Van passar una bona estona plegades i aquest cop, en acomiadar-se, la Silvia va pensar que potser allò del web de cites no havia estat una mala idea. Havia donat un impuls a la seva amiga a qui veia, de nou, il·lusionada amb alguna cosa. El desconegut del xat estava guanyant un lloc important en l’espai mental de la Carol però aquell tipus de relació podia ser molt addictiva i perillosa. Qui comprovava la informació que es posava al web? I si s’ensopegava amb un home casat amb ganes de gresca extra-matrimonial? No va voler comentar cap dels dubtes que la sotjaven. Va preferir observar la Carol darrere les portes del metro que es tancaven. Amb el nas pràcticament enganxat al vidre com un infant davant una pastisseria, li somrigué amb ulls fetillers. Definitivament aquell home havia produït un canvi en ella. Pensà durant uns segons fins adonar-se que ella feia temps que no coneixia cap home que la fes vibrar ni una mica. Potser hauria d’obrir-se un compte al web aquell de cites també?
Amor virtual (IV)
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
— Ni parlar-ne! — Féu la Carol. — Avui convido jo que tinc ganes de celebrar quelcom!
— I què és? — Digué la Silvia encuriosida. Generalment no li agradava haver de fer preguntes directes i esperava sempre satisfer la seva set de coneixement tot esperant el dia que la gent li donava, voluntàriament, la informació que desitjava. No obstant havia notat la seva amiga molt contenta i volia compartir amb ella aquella alegria.
— No és res especial, de debò. Senzillament em sento altre cop més animada i la veritat, ja em tocava perquè feia temps que no aixecava cap.
— I això Carol? Per què no m’ho havies comentat?
— No ho havies notat tu?
— Sí. T’havia vist ensopida. Tanmateix, sempre he pensat que passaves una mala època a la feina. Per això no gosava dir res.
— La feina probablement hi ajuda. Això de les assegurances no és un bon tema i si ets a l’atenció telefònica menys. Suposo que el problema és que sovint surto tan ensorrada que no tinc energia per fer gran cosa, i llavors la sensació d’estar perdent el temps creix.
— És un dels aspectes que m’agrada a mi del que faig. De tant en tant vaig amunt i avall, tracto pacients que m’acaben explicant coses molt interessants que no sabia i a més no tinc la sensació que la meva vida sigui sempre igual. D’autònoma treballo més que un rellotge i estic sempre amb l’ai al cor. — Hi hagué una pausa.— Recordes la nostra darrera conversa sobre allò del web per conèixer gent?
— Sí.— Féu la Carol expectant.
— Ni tan sols se m’ha passat pel cap fer-hi el nas. No tinc tindria temps ni per fer-me un perfil…
— Ah! Doncs jo sí que ho he fet.
— I?
— Realment et canses de mirar les fotos de les persones que et suggereix el web. Però finalment he vist algú que m’ha fet gràcia.
— Com és?
— És un home de mitjana edat que reconeix que no és en Bruce Willis. — Hi hagué una pausa.— Però de fet el que em va agradar va ser la seva foto.
— Per què? És guapo?
— No està gens malament. Devia ser morè però ara té el cabell força blanc, és d’ulls foscos i segons la descripció és alt. Però el que m’ha cridat l’atenció és que és un dels pocs que no ha posat una foto seva com ens ho demana el web, passant-s’ho bé. N’ha adjuntat una on se’l veu a un sofà, relaxa’t però sense fer comèdia. La resta dels homes dels que he visitat la pàgina han publicat fots seves de “mega guais” i m’han passat totes les ganes de conèixer-los. No m’agraden les coses artificioses a mi…
— A mi tampoc. Potser és un bon paio no?
— Si em diu per anar a fer un cafè li diré que sí.
— Doncs ja m’aniràs explicant com va la cosa oi?
— No en dubtis! — Va fer la Coral tota animada.
Quan van acomiadar-se a la mateixa Terrassa del local xinès on eren, la Silvia abraçà la Carol ben fort. Pensà que potser li havia fallat com a amiga no havent-se adonat que se sentia tan malament. Seguiren en direccions oposades i intuïtivament es va girar altre cop per veure com s’allunyava la que havia estat companya en l’equip de natació sincronitzada. La Carol avançava ni més ràpida ni més lenta que normalment. I tampoc calia esperar uns grans canvis d’un dia per l’altre ben mirat. Va decidir que havia de fer un forat a la seva agenda per quedar amb ella més sovint. No havia estat bé deixar-la tan abandonada. La Carol sempre havia estat un pèl fràgil.
I mentre la Silvia pensava que li hauria de dedicar més temps a la seva amiga, la Carol avançava cap a la boca de metro perquè tenia unes ganes boges d’arribar a casa per enviar-li un missatge al Joan. Les estacions de metro se li van fer eternes i quan s’obriren les portes i ja era al seu destí, sentí que tenia ganes de córrer i d’esbravar la seva il·lusió continguda. Però no ho féu per por d’entrar al web i descobrir que no tenia cap missatge de ningú. Així és que va passar pel la xarcuteria del barri i es va comprar el sopar, va pujar les escales de casa seva amb calma i quan ja era al minúscul rebedor va treure’s la jaqueta i les sabates, anà al bany a rentar-se les mans i disposà el seu tiberi sobre la taula. No trigà ni dos minuts en agafar l’ordinador i engegar-lo. Tenia cinc missatges nous de gent que no li havia suggerit el web i un del Joan. Li demanava què feia una noia amb un somriure tan diàfan en un web com aquell. La Carol hagués pogut saltar d’alegria perquè, per algun motiu que no albirava, aquell estrany li havia entrat pels ulls. I la seva pregunta mereixia una resposta elaborada. Menjà amb gana el seu conill amb samfaina i de postres va assaborir una nectarina. I amb l’estomac ple i tot escoltant la música de Ben Harper es va posar a redactar la seva resposta…
El Joan anava del sofà al llit i del llit al sofà i se sentia com un vell inútil. Després de l’excursió del matí fins al CAP i després al carrer Independència havia pogut tornar a casa un pèl alleujat pel massatge terapèutic de la Silvia. S’havia dedicat a llegir un llibre que la Raquel li havia regalat quan encara eren parella- la lectura no era el seu fort- i després havia passat l’estona xafardejant pel web de cites. L’única noia que li resultava interessant era la Carol. En altres circumstàncies li hagués proposat quedar de seguida però no tenia ganes d’esmentar el seu estat perquè el faria semblar xaruc. Amb la Marta no li havia pas importat perquè no li feia cap il·lusió , però a la Carol se la veia bona noia. I era, a més bonica. Es mereixia l’atenció d’algú ple d’energia i no d’una persona amb la mena d’impediment físic que tenia ell en aquells moments.
La Silvia li havia dit que amb dues sessions més de massatges notaria un gran alleujament però que de moment encara havia de tenir paciència. I mentre en tenia només podia conversar amb aquella noia i deixar que la seva terapeuta el tractés. Quina edat devia tenir? Tindria parella? De ben segur que sí perquè una dona com la Silvia per força havia de tenir pretendents… Potser ho esbrinaria aviat… La programació de la tele va acabar per posar-lo malalt i en Joan va decidir que l’endemà, després del massatge terapèutic de la Silvia, aniria a apuntar-se a la piscina. Ella li havia dit que el moviment no forçat a l’aigua li aniria tan bé com els seus massatges o més. I de fet aquell remei manual no se’l podria permetre durant molt de temps i en canvi la piscina sí. Però veritablement de temps per l’esport no en tenia gaire.
A les set del vespre estava ja absolutament fastiguejat i anà a donar una volta pel barri que no fou gaire llarga perquè li començà a fer mal d’esquena. Estava a punt d’albirar la porta de casa seva quan sonà el mòbil. Era la Raquel. De vegades no li agafava la trucada però aquella era una situació especial.
— Ei Joan. Com estàs?
— Millor que ahir però no tant com desitjaria estar.
— Pots caminar?
— A la que ho faig em tornen les punxades. La millor posició és ajagut però ja m’he cansat de lectura i televisió… — Hi hagué un silenci no gaire llarg.
— Escolta. He pensat que potser podria venir amb les nenes a sopar a casa teva. Així ho preparo tot i et fem una mica de companyia…. — La seva veu era tremolosa.
La proposta el va agafar per sorpresa però l’alegrà enormement i no ho dissimular. S’havia fotut de fàstic tot el sant dia.
— És una idea genail Raquel! I no ho dic perquè així no m’hagi de preocupar de fer el sopar sinó perquè tinc ganes de que vingueu i que passem una estona plegats.
La Raquel anuncià que passaria cap a dos quarts de nou i el Joan, vencent altre cop les punxades, anà a la biblioteca per treure’n un DVD. Potser podrien sopar tots i començar a veure una pel·lícula. Seria com quan encara vivien tots junts i les nenes eren menudes…
Un cop a casa mirà al seu voltant. El diminut pis estava prou net per rebre aquella imperial visita que, per una vegada, va ser realment puntual. La Raquel entrà carregada amb dues bosses de plàstic plenes de vianda i la Laia allargà a son pare un dibuix que li havia fet expressament aquell dia. La Raquel va ordenar al seu ex que fes bondat i s’estirés al sofà mentre ella ho preparava tot i el Joan li allargà la mà amb el DVD.
— És per si se’ns acaba la conversa…
— Quina pel·lícula és? — Féu la Raquel enjogassada.
— “Overboard” — Respongué ell amb un anglès que sonava molt català. — La podem posar en anglès amb subtítols i així les nenes practiquen…
— M’encanta aquesta pel·lícula! És genial! — Digué la Raquel entusiasmada.
— La coneixes?
— La vaig veure fa molts anys amb els meus companys de pis quan estava d’Erasmus. És molt bona i molt divertida, el problema és que no l’acabarem pas de veure avui…
— Així tindrem excusa per a que vingueu un altre dia, sense trigar gaire, és clar, perquè altrament perdrem el fil.
La Raquel somrigué amb els llavis i també amb els ulls. Les seves filles van ajudar a fer el sopar i la idea de veure plegats una pel·lícula les va posar molt contentes. Ben mirat aquell pinçament potser no era tan desastrós perquè el Joan ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sopat amb la seva ex i les seves filles…
Amor virtual (III)
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Tot i no estar d’humor, la Carol li va escriure un missatge concís en què deia que trobava la seva descripció interessant i modesta i que si tenia ganes de conèixer gent per xerrar una estona, ella tindria un forat a l’agenda. Va anar a dormir d’hora pensant que el dia següent seria una repetició innecessària del que estava acabant. Que necessitava un canvi de rutina, una petita revolució que afegís un xic de salsa a la seva vida, un problema que l’arranqués de l’estat d’endormiscament en què havia caigut feia temps. Va llegir una estona per fer fugir els mals pensaments i quedà adormida profundament poc després d’apagar el llum.
Al matí següent el Joan es llevà amb una pressió immensa a la bufeta. Havia d’anar a tota velocitat al bany però la rapidesa quedava totalment descartada. Lentament aconseguí posar els peus al terra i, desplaçant-se com un autòmat amb passes molt curtes per no tibar massa l’esquena, va anar fins al lavabo on pogué descarregar el líquid . A jutjar per la llum que entrava per la finestra encara no devien ser ni les sis. Posà un missatge a la seva ex «Bon dia Raquel. Em trobo millor i aconseguiré anar al metge sol. Moltíssimes gràcies per venir ahir i que tinguis una bona jornada laboral». Com que sabia que aniria a pas de tortuga, decidí dutxar-se ja i esmorzar quelcom per enllestir la feina. Ho féu pensant-ho tot molt bé per estalviar-se fer uns camins innecessaris dintre casa seva. Allò era ridícul perquè realment el pis era una caixa de sardines per la que, a més, pagava sis-cents cinquanta euros al mes. Un autèntic robatori legal. A dos quarts de vuit ja ho havia fet tot i per tant encara podia seure una estona i reposar. El recorregut fins al seu centre d’atenció primària seria un autèntic calvari. Calia doncs agafar forces. Rumià què podia fer per entretenir-se una estona sense fer soroll i molestar els veïns i se li va acudir que a aquelles hores només podia xafardejar per internet. Engegà la tauleta i recordà el web de cites. Probablement no li hauria respost ningú però li va picar la curiositat. I en accedir-hi veié un missatge de la Marta que no li va fer gaire il·lusió «Pensava que l’avia era jo però ja veig que tu estàs força espatllat per la teva edat…». Si s’havia volgut fer la graciosa no ho havia aconseguit i si del que tenia ganes era de demostrar-li que tot i tenir més anys que ell, estava en millor forma, definitivament aquella no era la manera. Hi havia un altre missatge. Era d’una noia que es deia Carol. A la foto del perfil semblava bonica. Era morena d’ulls foscos i una pell molt blanca que contrastava amb la melena negra. El missatge era simple i sense pretensions i deixava la porta oberta per una conversa. Això li agradà al Joan. No venia amb exigències ni tampoc era creguda. Decidí que li respondria amablement. Però no de seguida, perquè els calmants li havien emboirat el cervell i no sabria pensar correctament. Apagà la tauleta i anà al metge. Féu la cua pertinent per demanar hora d’urgències amb qualsevol doctor. L’administrativa que l’atengué s’adonà de seguida que el Joan estava fent esforços per aguantar i per això li va fer un forat a l’agenda d’una metgessa. Algú havia anul·lat una visita i ell podria passar un moment. Seria qüestió només de donar-li la baixa i de fer-li la petició per anar al traumatòleg. Als vint minuts ja el cridaven. La doctora el fità i s’adonà de seguida del problema del pacient.
— Bon dia. Vol seure o prefereix estar dret?
— Em quedaré dret si no li fa res.
— Ha vingut per problemes de mobilitat pel que veig.
— Sí. — Digué en to sec.
— I quan van començar?
— Feia potser unes dues setmanes que notava l’esquena encarcarada però els tres darrers dies ha anat empitjorant la cosa. I ahir ja vaig aguantar a la furgoneta a base d’ibuprofè. Quan vaig acabar i vaig arribar a casa ja em recargolava i després de seure una estona em van fallar les cames.
La doctora insistí en donar un cop d’ull a l’esquena del Joan. Aixecar les extremitats inferiors el feia patir molt perquè la zona del lumbago estava pinçada. Li va donar la baixa per dues setmanes i va demanar unes radiografies urgents.
— Fins que no el vegi el traumatòleg potser hauria de consultar un quiropràctic o un osteòpata. I la veritat és que amb dos o tres massatges l’esquena li pot millorar força.
— No en conec cap. Vostè no me’n pot recomanar un?
— És que no són de la seguretat social. Són privats…
— Sí, sí, ho entenc. Però potser algun pacient li ha donat referències d’algú de qui ha quedat content o contenta.
— Tinc un nom i un telèfon d’una persona. Me’l vaig apuntar perquè fa tres mesos vaig tenir un accident patinant i l’esquena se’n va ressentir. Els massatges em van fer miracles.
— I no em vol donar el número?
La doctora se’l mirà amb cara de pena. Aquell home li estava implorant una informació que ella no volia amagar. Per molt que s’afanyessin a donar-li hora pel traumatòleg, la cura trigaria i els calmants que li havia receptat baixarien la inflamació però no se’n podia abusar. Per tant va agafar un full, li va anotar un nom i un telèfon i li allargà. L’expressió del Joan va ser d’agraïment. I quan sortí de la consulta trucà ràpidament.
— Digui’m! — Respongué algú amb una veu molt fresca.
— Bon dia. Em dic Joan. La metgessa que m’ha atès tot just m’ha donat el seu número de telèfon. Estic totalment enganxat i pràcticament no puc seure. Ciàtica.
— Podrà desplaçar-se per venir a la consulta o prefereix que vingui jo a casa seva?
— Aquest matí em puc moure però no sé com estaré dintre d’unes hores.
— Podria desplaçar-se ara?
— On té la consulta? Prop de Glòries.
— I quan podria venir?
— Fins les onze tinc temps.
— D’acord. Doncs si em passa l’adreça per SMS ara mateix m’hi arribo…
— Entesos però no em tractis de vostè d’acord?
— Molt bé! — Digué el Joan tot animat a pesar de les punxades a l’esquena.
Trucà a la feina per avisar de la seva baixa laboral. La persona que agafà la trucada es va limitar a desitjar-li una bona recuperació sense gaire convenciment i informà que el Joan podia presentar la baixa a través d’un familiar o bé enviar-la per missatger. Just havia penjat,li va arribar un missatge SMS amb l’adreça de la consulta. Avançà adolorit fins a plaça de les Glòries. En ataüllar el centre comercial les llàgrimes estaven a punt de brollar-li dels ulls. Les punxades s’havien intensificat i encara havia de caminar una estona fins al carrer Independència.
Sort que la Silvia estava tocant de la plaça i la tortura estava a punt d’acabar-se.
Arribà a l’edifici i s’assegurà que fos el número correcte. Picà la porta i la mateixa veu jovenívola que havia respost la trucada el tornà a saludar.
— Puja Joan! — Digué afablement.
Ho féu en ascensor. No li hagués estat possible altrament elevar el seu pes les tres plantes que el separaven del possible alleujament. Un cop al replà veié el rètol inequívoc anunciant la massatgista terapèutica i quiropràctica. Volia fer sonar el timbre però es va trobar inútilment amb el dit al dispositiu. La porta s’obrí i una noia d’una edat difícil d’encertar, de cabell castany i ulls color avellana li digué bon dia i insistí que entrés a la consulta. El Joan s’havia quedat palplantat i immòbil. El seu matí havia començat estranyament tort, potser per això se sentí toix i confús. No havia esperat una quiropràctica que li omplís la panxa de papallones de manera instantània.
Amor virtual (II)
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Quan el Joan entrà a casa seva l’endemà, pràcticament caminava com un autòmat perquè les cames havien perdut la seva facilitat de moviment i semblava que la corda que les lligava a l’esquena s’hagués tibat tant que estigués a punt de trencar-se. El dia a la furgoneta havia estat un martiri i el dolor s’havia anat intensificant de manera que en aquells moments ja no sabia si jaure al llit, quedar-se dret o intentar seure en una altra posició. Es va servir un suc de taronja que va deixar a la tauleta de davant del sofà i intentà estirar-se tot deixat que la seva esquena reposés suaument sobre el gran coixí. El dolor el feia frisar però encara no volia prendre cap calmant. Agafà la tauleta de sobre la taula i l’encengué. L’únic pensament que havia distret per instants el seu cervell enfocat en el mal fou el web de cites. En altres circumstàncies hauria frisat per arribar a casa i donar-hi un cop d’ull. Ara però, més aviat ho feia per engalipar la ment i que deixés d’enviar-li senyals d’emergència. Hi accedí amb el seu nom d’usuari i la contrasenya. Tenia un parell de notificacions. Tres que devien haver estat generades automàticament i que cridaven l’atenció del Joan sobre tres possibles candidates que, segons el web, li podien ser afins. En va mirar els perfils. Les fotos no estaven malament però el Joan havia de reconèixer que no s’hagués fixat en cap d’elles si les hagués vistes pel carrer. Vaja, a no ser que haguessin portat un vestit perillosament cenyit que deixés entreveure unes magnífiques corbes. La primera dona de la que va visitar el perfil es deia Laia. Era rossa tenyida però tenia un somriure bonic que convidava a tornar-li la rialla. Deia de sí mateixa que li agradaven els viatges exòtics. El Joan pensà que allò ja no li aniria gaire bé. Amb el seu sou modest i dues nenes per les que pagava la manutenció, el màxim que es podia permetre eren unes vacances a Segur de Calafell o la costa de Tarragona, que per regla general era més econòmica que la Costa Brava. La segona es deia Marta i tenia cinc anys més que ell encara. Deia que si algú volia contactar amb ella fes el favor de no dir només “ hola què tal?”, que ella mereixia més originalitat. Aquesta manca de modèstia ja va molestar el Joan que no tenia ganes d’haver de fer-se el creatiu només per tenir algú amb qui anar a prendre una cervesa. Va passar. La tercera noia tenia si fa no fa la seva edat i escrivia que era una cinèfila incondicional. El problema estava en que vivia a Reus i no era precisament una ciutat que quedés gaire prop de Barcelona. O sigui que per anar a donar una volta després de la jornada laboral tampoc era la persona adequada. Tenia un missatge d’una usuària. El va llegir. Era de la Marta, la noia que el web li havia dit que podria ser compatible amb ell. Curiosament ella havia escrit “hola, què tal?” exactament amb les mateixes paraules que no volia rebre de ningú. Què volia dir allò? Que pensava que el Joan no mereixia res més que una salutació convencional o que a ella mateixa li faltava originalitat?
Fent un esforç titànic deixà que les seves cames pesades com a columnes llisquessin pel sofà fins arribar al terra. Aixecar-les hagués estat una missió potser possible, però certament dolorosa a jutjar per les punxades mortíferes que sentia a la part baixa de l’esquena. Amb els peus a terra es va ajudar del braç dret per empènyer el seu cos amunt i quedar així mig assegut. Una fiblada potent el colpejà i va haver d’aguantar-se la respiració. La jornada laboral a la furgoneta no li havia anat gens bé. Intentà aixecar-se però les cames no li responien i li agafà una por immensa. Havia tingut mals d’esquena però allò no era cap niciesa, s’havia quedat ben enganxat i fins i tot una incorporació immediata del sofà li semblava un acte de valentia. No obstant, ho havia d’experimentar. Després de respirar fons tres vegades, mirà el calaix de la cuina que li quedava només a tres passes del seu actual seient i pensà que havia de ser possible arribar-hi per obrir-lo i extreure’n la caixa d’ibuprofens. Agafà aire i ordenà al cervell donar la ordre per fer que les cames alcessin el pes del seu cos. Vanament. Una nova fiblada el punxà i les cames van fer figa. Caigué al terra tot llençant amb el suc de taronja. El Joan va reaccionar amb la calma que el caracteritzava per analitzar la situació. Què havia de fer? Trucar el 061? Li enviarien algú i com a molt li posarien una injecció però l’endemà potser no es podria ni moure. Trucar al seu millor amic? Era una opció però no volia interrompre la seva atrafegada vida. Només tenia una possibilitat real i era contactar amb la seva ex! Quina merda! En els dos anys que portava sol encara no havia aconseguit trobar ningú per les ocasions com aquella. Reptà pel terra com una serp i s’apropà al telèfon sense fil que tenia entre la sala d’estar-menjador i el dormitori. Quina sort no haver-lo disposat a la calaixera de l’habitació perquè ara no hi podria arribar. Amb l’auricular miraculós a la mà marcà el telèfon de la seva ex. Ella també era a casa perquè respongué de seguida.
— Digui!
— Raquel? Sóc el Joan. Em sap greu trucar-te a aquestes hores però tinc un bon problema.
— Joan! Què passa? — Digué ella que sabia perfectíssimament que el Joan només trucaria en cas de necessitat…
— M’he quedat clavat. L’esquena no em respon!
— Què dius!
— El que sents. Porto un parell de dies amb dolors i avui he aguantat a la feina com he pogut. Però quan m’he volgut incorporar del sofà les cames no m’han respost.
— Has caigut? —Digué ella amoïnada.
— Sí però no de gaire amunt, no pateixis…
— Vols que vingui?
— Em faries un favor. I hauries de passar per la farmàcia. No sé si et deixaran comprar un calmant més potent que l’ibuprofè sense recepta. Demà al matí ja veurem com vaig a la feina…
— Joan home, no podràs! De moment et caldrà de fer bondat uns dies. Això si no és res greu… Escolta. Vaig a la farmàcia i vinc cap aquí. Agafo les claus de casa teva per si no pots obrir.
— Fas bé no crec pas que me’n surti.
El Joan s’ho prengué amb calma. Es desplaçà lentament fins prop del sofà i estirant el braç va agafar la tauleta. La tornà a activar i, per fer alguna cosa, respongué el missatge de la Marta amb un “En aquests moments no gaire bé. Tinc una lumbàlgia que no em puc ni moure”. Total aquesta dona que volia originalitat i regalava convencionalitat no li interessava el més mínim i per tant no calia fer-se l’heroi. La Raquel en tindria per una bona estona així és que per esbargir-se escrigué un parell de línies més sobre ell mateix. Com que no se sentia l’home més fort de l’univers va fer-ho palès explicitant que no era apte per a dones a qui els agradava en Bruce Willis a la pel·lícula “jungla de cristall”, però que sempre es podria comptar amb ell si se’l necessitava. Estava prou content de la informació minimalista afegida i hagués fins i tot somrigut si el moviment dels llavis no li hagués fet fer una ganyota de dolor. Just volia rumiar com ocupar el seu temps quan sentí el pany. Per fi havia arribat! La porta s’obrí amb virulència i la Raquel aparegué enfundada en uns texans molt ajustats i amb una brusa vermella d’un teixit molt vaporós i afavoridor, pensà el Joan. Estava just en la posició adequada. Als peus de la seva ex-dona. Segur que a ella allò li feia gràcia.
— Joan! — Digué alarmada fent quatre passes fins on estava assegut el seu ex. El pis era tan diminut que tot estava a pocs metres. Pràctic per no haver de fregar. — Espera que t’ajudo a incorporar-te.
— No sé si ho vull provar…
— Hauries d’anar al llit i no moure-te’n. Estàs ben enganxat!
La Raquel s’ajupí, posà el cap sota el braç del seu marit i entre els dos van aconseguir aixecar-se. Es notava però que les cames d’ells podien cedir.
— Em fa un mal horrorós!
— T’estires al llit i et porto el Nolotil.
La Raquel va ajudar-lo a trobar una posició un xic menys dolorosa i va anar a la cuina a agafar un got d’aigua.
— Quin escampall… Ara ho recullo!
Li portà la beguda per empassar-se la càpsula i després tornà a la sala d’estar a arreglar els desperfectes.
— Joan! No em diguis que estàs mirant una pàgina de cites!
«Merda! M’he deixat la tauleta encesa» — es retragué.
— Què n’has de fer res tu? O és que potser t’hi trobaria?
— Jo no tinc temps per aquestes coses. Tinc dues filles a les que estic intentant educar per si no ho sabies…
— M’ho recordes prou sovint. Jo et vaig oferir de seguida la custòdia compartida.
— I com van a l’escola les nenes llavors. Mitja setmana des d’aquí i mitja des de casa meva? Aquí no tenen espai…
Sospirà perquè sabia que era una batalla perduda. Quan la Raquel retornà a l’habitació li féu saber.
— Em quedo mitja horeta més fins que et faci efecte el calmant. T’hauria d’ajudar a desvestir-te i anar al llit. Si vols et preparo un entrepà. —Després d’una breu pausa conciliadora demanà.— Com ho fem demà?
— Demà?
— Sí perquè hauràs d’anar al metge a agafar la baixa. Així no pots conduir.
— Suposo que demà em podré moure…
— Escolta. Si vols passo per aquí abans d’anar a la feina. Segons com ho vegi t’hi acompanyo o truquem el 061.
— No vull ser cap molèstia Raquel!
— Ho ets però què vols que hi faci! Això és fotut i necessites ajut. Però si la noia aquesta del xat de cites s’ofereix, has de saber que seré la dona més feliç del món de poder anar directament a la feina. Ja prou m’atabalen darrerament…
— Ens veiem demà Raquel. No em respondrà ningú.
Ella li preparà un entrepà que devorà àvidament. El va acompanyar fins al bany i l’ajudà a tornar al llit. El Joan es recargolava de dolor i per això li deixà un got d’aigua i un altre calmant sobre la taula. Ell li ho va agrair i la va acomiadar amb un somriure forçat. Abans de sentir la porta ella digué:
— Per cert. Veig que tens un missatge nou de la noia aquesta. Vols que et porti la tauleta o l’apago.
— Apaga-la. — Digué ell resolutiu. No estava gens d’humor per afegir més frustració a la seva vida. I potser aquell web de cites no havia estat la millor idea…
La Carol esperava l’autobús a la parada tot repassant les cares dels vianants de la vorera del davant. Tots li semblaven unes màquines programades per moure’s instintivament en una direcció determinada i complir una tasca concreta. Ningú es fixava en l’altre, cap persona saludava la que es creuava, no hi havia mirades curioses ni somriures escàpols. Tot era ràpid i fred. La única cosa que no ho havia estat aquell dia havia esdevingut un autèntic malson. Un client li havia aixecat la veu i l’havia insultada perquè l’asseguradora no li volia retornar els diners del mòbil suposadament “robat”. Ella havia perdut trenta-cinc minuts de rellotge per explicar a aquell home cabut que descuidar el mòbil a un bar i no trobar-lo quan se l’havia anat a buscar no era exactament un “robatori” i que per tant, l’assegurança no li pagaria un dispositiu nou. La veu penetrant, aguda i desafinada d’aquell individu ressonava amb força dintre el seu cap. De vegades pensava que hagués preferit ser pagesa. Els tomàquets o els préssecs no serien mai uns mal educats!
No baixà a la parada que portava a casa seva. Ho féu dues parades abans per donar una volta pel parc i llegir una estona en un banc sota un arbre. Tancar-se a casa seva després d’un dia tan nefast la faria sentir malament i havia d’evitar com fos donar-se per vençuda tan ràpidament. Quan va arribar al parc respirà fons per flairar l’aroma dels arbres i de la gespa escampada pel terreny. A ella li agradaven els parcs com aquells, amb terra de debò i no asfalt. Es mullaven i enfangaven el calçat després de la pluja sí, però la sensació d’aquell sòl sota els peus l’assossegava. El sol groguenc però pàl·lid de setembre l’ajudà a enfonsar-se en la lectura de la novel.la i quan se n’adonà ja eren pràcticament les vuit. Hora de començar a caminar amb celeritat per entrar al supermercat a comprar quatre coses pel sopar abans no es fes massa tard.
La compra fou una rutina que enllestí en set minuts i quan finalment obrí la porta de casa seva estava tan cansada que no li quedava gaire temps per frustracions. Va desempaquetar l’amanida preparada i li posà oli i sal i hi afegí unes quantes nous i formatge fresc. No tenia ganes de televisió. No obstant li restava un bri d’energia per a contactar amb el món exterior. Engegà el seu portàtil, el disposà sobre la taula de la cuina on menjava i va introduir la direcció del web de cites. Triar un nom, una foto i una descripció no li va costar. I un cop fet començà l’aventura: fer una ullada als individus que el web volia mostrar-li. Estigué una bona estona clicant sobre la creu que volia dir clarament “no”. Realment començava a pensar que el dit havia automatitzat el seu moviment i premeria la creueta de sobre la pantalla fins i tot quan veiés algú interessant. Tanmateix, una fotografia li cridà l’atenció i el dit s’aturà. L’home en qüestió ja havia passat la quarantena però el seu somriure refrescava la seva mirada enjogassada i el feia semblar un adolescent. Es quedà contemplant la foto una estona i finalment va accedir al seu perfil. Es deia Joan i no es considerava cap Bruce Willis, de cara hi tenia una retirada i a més el fet que es descrivís com un antiheroi l’abellia…
Amor virtual I
Arribà a casa completament destrossat. Els ossos li feien mal, les cames se li feien pesades com a gegantines columnes que havien d’aguantar un pes titànic i, a més, havia aixecat una de les caixes malament i l’esquena ja se n’havia ressentit. Tenia la sensació d’haver de quedar immòbil per sempre en qualsevol moment. Definitivament havia de fer més esport però no sabia d’on treure el temps. Passava nou hores i mitja a la furgoneta fent les comandes cada dia i quan entrava a casa només tenia ganes d’asseure’s una estona al sofà, navegar per internet per assabentar-se de les notícies, cuinar quelcom i, amb una mica de sort, veure la tele. Dos caps de setmana als mes tenia les nenes i llavors escopia les darreres espurnes d’energia i de diners per tal de fer totes les activitats amb elles que les petites desitjaven. Els dos dissabtes i diumenges que tenia per ell es dedicava a organitzar-se una mica la casa i fer un xic d’activitat física. També convidava de tant en tant alguna amiga a sopar. La conversa amb elles no portava enlloc i les companyes que li quedaven i que, com ell, no tenien cap compromís, sovint estaven totalment endinsades en la feina i la platxèria girava al voltant de les anècdotes laborals. A ell l’avorria el tema profundament però aquelles estones de companyonia prometien una proximitat física després dels sopar que el Joan trobava a faltar des de feia temps. I de tant en tant s’havia de desfogar. D’ençà del seu divorci ell desitjava tornar a trobar alguna dona amb qui poder tenir una relació de parella, però cap de les que havia conegut encaixaven amb ell. O eren massa ambicioses, o no tenien ganes d’aparellar-se o d’estar amb algú que ja tenia càrregues familiars. N’havia parlat amb el seu millor amic el Pere i aquest li havia insinuat que contactés una agència matrimonial.
— Però això encara es porta?
— Home. No funciona com fa uns anys. Ara tot es fa a través d’un web per internet o d’una aplicació de mòbil. N’hi ha cinquanta mil…
— I me’n pots recomanar alguna?
El Pere va posar cara de circumstàncies i el Joan en va entendre el motiu. Anomenar-ne una voldria dir en certa manera reconèixer que s’havia intentat. I el Pere ja feia sis anys que estava amb una dona. Sense ajut de cap aplicació de mòbil que sabés el Joan.
— L’Ester té una amiga que ha conegut la parella a través d’una d’aquestes apps. Si vols li demano quina és i t’ho faig saber.
— Sí. No és que ho hagi de provar demà mateix però és una opció…
— I el típic bar de copes de tota la vida?
— No estic gaire per copes quan acabo la feina. A més tampoc crec que hi pugui trobar el tipus de dona que m’agradaria.
— I què t’agradaria?
— No ho sé. Però en un bar de copes segur que no la trobo…
— Doncs ja cal que vagis rumiant què vols exactament perquè crec que ho has d’especificar al perfil.
— Al perfil?
— Sí home! Hi hauràs de posar una foto i una explicació sobre tu mateix. Hi haurà preguntes bàsiques com l’edat o si tens fills o no. Però també hi hauràs de posar quelcom més personal.
— Si que estàs posat en el tema…
— Que ja et dic que l’amiga de l’Ester va trobar la parella així. I un dia que vam anar a prendre una cervesa amb ella ens ho va explicar.
— Però el nom del web no el recordes oi?
— Noi, em sap greu però és que vaig posar-me a mirar el futbol i vaig desconnectar totalment del que estaven dient…
— T’entenc. On hi hagi un bon partit no calen converses…
I aquell vespre el Joan havia posat la clau al pany de casa desitjant poder entrar a la banyera per veure si la lumbàlgia desapareixia amb l’escalfor de l’aigua. Just penjava el jersei darrera la porta quan li va sonar el mòbil i llegí el missatge. Era el Pere que li deia el nom de la pàgina web de “cites”. Sonava estrany allò de les “cites”. Potser no hi coneixeria ningú amb qui volgués anar a fer una cervesa. Era obligatori quedar amb algú? Li va agrair al Pere la informació i va anar a la banyera. Quan en va sortir es va posar el pijama i va dubtar si encendre la gran caixa màgica o seure al sofà a navegar per internet. Eren només tres quarts de vuit però el cap de setmana amb les seves filles l’havia deixat extenuat. Amb una darrera embranzida d’energia va encendre la tauleta i va cercar al google el web de trobades. Tenia un nom curiós i graciós i si més no, no era cap invenció mig anglesa. El concepte quedava clar. I tot i així per a ell era un experiment. La pàgina li demanava registrar-se i havia d’introduir un nom d’usuari. Joan no semblava original. Johny cridaria més l’atenció però no volia caure en el parany d’intentar ser el que no era en absolut. S’esforçà per pensar en quelcom que l’identifiqués. La furgoneta potser? O la seva passió d’adolescent per les maratons? Començava bé el tema. No era ni suficientment creatiu ni original per cercar un nom que les possibles visitants de la pàgina recordessin. Grups favorits de música? No. Això estava molt vist. O potser un adjectiu que el caracteritzés. Com era ell? Aventurer? No gens. Romàntic? Tampoc s’esqueia gaire, i tanmateix de pragmàtic no se’n considerava ni gota. Dinàmic? No es volia passar. A veure si encara acabaria interessant-se per ell una d’aquelles noies que s’aixequen fent ioga, fan a córrer al migdia, circulen en bici per la ciutat i encara volen anar a patinar al cap vespre. No. A saber què entenien les dones per dinàmic! Ell senzillament ho relacionava amb no passar-se la tarda davant la televisió. Somniador. Sí. Potser sí que s’esqueia. Havia passat mitja vida, o més de mitja vida perquè ja tenia cinquanta anys, somiant. Primer que seria representant comercial i viatjaria per tot el món. Després que coneixeria una estrangera i aniria a viure al seu país. Quan ja s’havia casat amb la Marta i havia abandonat el somni de la rossa nòrdica, començà a somniar que algun dia posaria el seu propi negoci i faria la primera pela. Però això també va quedar en un núvol d’idees evaporades en les tardes atrafegades de trànsit per la ciutat. Somiatruites. Això sí que li esqueia però no tenia clar si cridaria gaire l’atenció. Tampoc tenia res a perdre. Per tant va teclejar el futur nom d’usuari, va triar una de les seves fotos de cap de setmana amb les nenes i la va retallar per tal que només sortís ell de mig cos i va omplir la seva informació personal. Hi va posar l’edat, la professió, que era ben poc interessant, el seu nivell d’estudis i el d’ingressos. Estava cansat i va decidir escriure quatre línies bàsiques explicant les seves aficions: anar a córrer, les passejades per la muntanya i el cinema. L’endemà ja s’hi miraria més…
La Carol i la Sílvia havien quedat després de la feina a una de les guinguetes de la Barceloneta per fer una cerveseta ràpida d’entre setmana. No ho feien gaire tot i que sempre deien que ho volien repetir més sovint mentre encara fes bo. Era una oportunitat de petar la xerrada mig a l’aire lliure i espantar les cabòries que les martellejaven en aquells dies que tot semblava estar en contra d’un. La Silvia havia fet una pila d’hores extra perquè mig Barcelona s’havia desllorigat l’esquena i li tocava fer massatges terapèutics i desplaçar-se a les cases dels pacients més afectats pels dolors. El compte bancari lluiria dintre de poc però en aquells moments a ella mateixa li feien mal els braços de la força que havia hagut de fer per arreglar els altres. La Carol estava fins als nassos de les trucades dels clients emprenyadors. La seva feina cada dia li semblava més monòtona i deshumanitzada i l’entristia no tenir contacte real amb gent de carn i ossos. Ossos. Precisament l’especialitat de la Sílvia.
— Doncs mira, jo t’ho canviaria durant unes setmanes perquè estic rendida. Em fa mal tot i estic tipa d’anar d’una banda a l’altra.
— Sí però tu si més no tens l’oportunitat de conèixer gent interessant a la teva feina…
— Gent interessant? Doncs mira, tret de l’empresari aquell danès que va estar dos mesos fent-se massatges no ha tornat a passar ningú per les meves mans que em resulti mínimament engrescador.
— Doncs què t’hauria de dir jo! Quan surto de l’agència tinc el cap com un timbal i necessito tancar-me al gimnàs una hora o dues per rebaixar la tensió. I després de les màquines només tinc energia per comprar quatre coses, fer-me el sopar i anar a dormir. Així no coneixeré mai ningú!
— Jo tampoc tinc gaire temps ni energia Carol. Però em consola que la meva besàvia només tenia una oportunitat a l’any de conèixer algú i era per la festa major. Llavors el poble s’omplia de forasters d’altres indrets i ella podia ballar amb algun xicot que no fos els quatre babaus de torn de la seva vila.
— I què vols dir amb això? Que un cop a l’any ha de ser suficient per conèixer algú? Que hem d’aprofitar els balls de les festes majors de Barcelona?
— No. El que vull dir és que, en general, la gent no ha tingut mai gaire temps de conèixer altra gent. Només en el període universitari i quan estem de vacances és quan tenim veritablement possibilitats…
— A mi no em ve de gust sortir. Quina probabilitat hi haurà que conegui algú que m’interessi? Una entre cent! Saps que he pensat? M’ha dit la dona de la neteja que hi ha una aplicació de mòbil que busca persones que puguin tenir alguna afinitat amb tu…
— Estàs de broma? No voldràs buscar amics o parella a través d’una aplicació? Ves a un speed dating si vols conèixer gent. O apunta’t a un Meetup de quelcom que t’interessi…
— Passo! No vull perdre més energia parlant amb gent que no m’interessa. Tinc ganes de seleccionar amb qui tinc una conversa i m’han dit que amb aquesta aplicació es pot.
La Silvia es perdé en cavil·lacions mentre assaboria els darrers glops de la cervesa. Aquell món de les cites virtuals li feia por i un calfred li va córrer per l’esquena aquella nit xardorosa de principis de setembre…
marionamar 