No acabava d’encertar la darrera frase del missatge. Estava prou contenta de tot el que havia arribat a sintetitzar sobre ella mateixa en unes poques línies i no volia concloure el redactat de qualsevol manera. Però els ulls se li tancaven i per tant va haver de deixar-ho i anar a dormir. De vegades el cos podia més que les ganes de fer quelcom. Apagà el llum tot pensant que potser, en algun cantó de la ciutat comtal, hi havia algú que l’ajudaria a sortir del món tancat i fosc en què vivia feia temps. Aquell pensament era, de bon tros, el més positiu que havia tingut durant feia prop de mig any. I l’endemà es llevà amb energia renovada mitja hora abans del que tenia per costum i va aprofitar aquell temps extra per arreglar-se ràpidament i posar-se a redactar el final del seu missatge. L’havia desat en un document word per tal de poder copiar-lo i enganxar-lo al web després. “M’agradaria pensar que hi ha molta gent a Barcelona que té ganes de trobar algú amb qui compartir una estona agradable sense presses. Tanmateix, tinc la impressió que vivim tots de manera tan accelerada que ens passa desapercebuda gent que potser podria esdevenir amiga. A mi no em calen grans activitats per ser feliç, per mi la companyia és més important que no pas l’indret o el moment”. Era exactament el que sentia, una mica despullat del dramatisme i la intensitat amb que ho havia viscut darrerament, però completament cert. Sovint tornava a casa en autobús i es dedicava a examinar les cares dels altres passatgers del transport metropolità. Els seus rostres li semblaven els d’autòmats sense sentiments. Tots ells vivien en mons petits i es relacionaven amb la gent del seu cercle, abstrets en el seu univers, ignoraven els que tenien al seu voltant, però amb qui probablement es creuaven cada dia. O és que ella era completament invisible i la seva presència a la ciutat comtal només es feia notar darrera del fil telefònic amb el seu tracte amb els clients enfurismats? Envià el missatge mentre es prenia un suc de taronja. Potser baixaria una parada de metro abans del que li calia i aniria el darrer tram fins a la feina caminant. Si no es canvia quelcom a la vida, ella, per si mateixa, de vegades no canvia durant anys, i la Carol volia trobar una manera d’acabar amb la sensació que no hi hauria ni un dia amb un mínim d’emoció a la seva vida.
I mentre ella emprenia la recta final per arribar a l’oficina, el Joan es despertava amb la sensació que la seva esquena era un cabdell entortolligat i absolutament rígid. El dolor s’havia estès des de la zona dels ronyons fins als genolls però les punxades no eren tan intenses. El problema era principalment que no podia estar gaire estona assegut i caminar també era un repte. Però el massatge del dia anterior havia tingut el seu efecte i el Joan tindria prou forces per esmorzar, anar a fer una altra sessió de teràpia al carrer Independència i apuntar-se a la piscina municipal. Amb una mica de sort encara podria fer la seva primera hora de natació. Es va preparar un cafè i agafà la tauleta més animat que mai. La visita de la Raquel amb les nenes l’havia fet adonar-se de com trobava a faltar la vida familiar. Ja no tenia edat per anar sol per la vida i les idees per passar el poc temps que tenia lliure de manera decent se li anaven acabant. S’assegué al tamboret llarg de la cuina per donar un cop d’ull al web de cites. Quedà sorprès en veure que el cervell artificial que gestionava el web havia trobat una pila de dones que li eren compatibles. Allò li féu gràcia. En què es devia basar la màquina per afirmar-ho? En les aficions i els ingressos? En tot cas revisà els perfils de les candidates amb interès. S’acabà la primera tassa i se’n preparà una altra per seguir amb la tasca que s’havia proposat. Per molt que el web li suggerís aquelles dones, a ell cap li feia el pes. Fins que va arribar al perfil de la Carol. La mateixa que li havia enviat aquell missatge simpàtic i que a ell també li havia cridat l’atenció. Potser sí que s’hauria de posar en contacte aviat amb aquella noia. Altrament segur que algun altre usuari aclapararia la seva atenció i la convidaria abans que ell. Mirà els missatges que havia rebut i que eren uns quants. No s’ho havia pas esperat. Entre ells n’hi havia un de la Carol. Li començava a agradar aquell nom. Se’l llegí amb molta cura i el repassà una i altra vegada per trobar entre línies alguna informació addicional i secreta que li pogués donar una clau al Joan del que podia oferir-li a una dona com ella. La resposta no calia trobar-la amagada en cap clau difícil de desxifrar, la Carol se sentia sola en una ciutat gran en què tothom vivia només envoltat del clan que un havia triat com a propi. I el Joan sabia per experiència que quan un perdia el contacte amb la seva tribu, llavors es podia quedar aïllat. Aquell podia ben bé ser un punt en comú entre tots dos.
Li respondria aquell mateix dia i ho faria amb la mateixa sinceritat amb que l’havia tracta ella. Però de moment el matí l’havia de dedicar al seu procés de cura i la seva terapeuta tenia un lloc més important a la seva agenda que no pas la Carol. I de fet, el Joan veié a la Silvia cada dia d’aquella setmana entre les onze i dos quarts d’una. I al vespre dedicà sens falta una estona a redactar un bonic missatge per incrementar el grau de curiositat de la Carol. Aquestes dues activitats esdevingueren una rutina que havien trencat amb la monotonia dels darrers tres anys.
El dijous al vespre la Silvia, que s’havia posat un missatge al mòbil per tal de trucar a la seva amiga, va decidir donar-li una sorpresa i passar a buscar-la a la feina. Li va enviar un whatsapp just cinc minuts abans d’arribar a la porta de l’oficina. La Carol el veié de seguida i respongué que sortiria en deu minuts. Les dues amigues es van saludar amb dos petons i van decidir gastar un pèl més que de costum en la cervesa però cercar un indret amb una mica més de màgia que els típics restaurants xinesos que triaven. La Silvia notà de seguida un canvi en la Carol i li ho va dir sense embuts.
— Et veig més animada Carol! Com t’ha anat la setmana?
— Bé. Diguem que he fet un esforç per anar canviant algunes de les meves rutines i portar una mica de color a la vida. Així ja no la veig tan grisa.
— I quins canvis has fet? — Féu la Silvia interessada.
— Em llevo un xic més d’hora i faig un tram o dos a peu fins a la feina. Per anar-me creuant cada dia persones diferents. He fet el cafè de la pausa cada matí en un bar diferent i, a més, he anat dos cops després de la feina a nedar… a més, he continuat xatejant amb algú del web de cites.
— Què dius! I ja teniu un dia i una hora concreta per trobar-vos?
— No. Encara no. Diu que està un pèl indisposat però no em vol comentar què li passa. Això em preocupa una mica perquè potser ho fa per veure si perdo l’interès en ell…
— Per què hauria de voler que el perdessis?
— Perquè potser no sóc el seu tipus i no m’ho sap dir per educació?
La Silvia es quedà pensant una bona estona. La tàctica seria bona. En comptes de donar carabassa directament, que no agrada a ningú, pots anar donant excuses fins que l’altra persona es cansa. Va desitjar que no fos el cas d’aquell home del web de cites. La Carol bé es mereixia l’atenció masculina d’algú amb cara i ulls i no una altre decepció amorosa.
— Hmm. — Exclamà pensarosa. — Bé, per si de cas jo xatejaria amb algú altre també. Per ampliar el ventall de possibilitats…
— Sí cert. Aquest home no és l’únic amb qui xatejo. Però sí és el que més m’atreu tot i que els altres dos ja m’han demanat per quedar. Un vol venir de Reus fins i tot per tal que ens coneguem..
— Pinta bé no?
— No. La veritat és que jo vull algú aquí per poder fer quelcom espontàniament. Reus queda lluny i no tinc ganes d’haver de planificar excursions només per tenir un amic nou.
— També tens raó… — digué la Silvia convençuda per aquell argument tan pràctic.— De totes maneres Carol, he de dir que fas molt més bona cara que la setmana passada. Per tant benvinguts siguin aquests petits canvis que estàs fent.
Van passar una bona estona plegades i aquest cop, en acomiadar-se, la Silvia va pensar que potser allò del web de cites no havia estat una mala idea. Havia donat un impuls a la seva amiga a qui veia, de nou, il·lusionada amb alguna cosa. El desconegut del xat estava guanyant un lloc important en l’espai mental de la Carol però aquell tipus de relació podia ser molt addictiva i perillosa. Qui comprovava la informació que es posava al web? I si s’ensopegava amb un home casat amb ganes de gresca extra-matrimonial? No va voler comentar cap dels dubtes que la sotjaven. Va preferir observar la Carol darrere les portes del metro que es tancaven. Amb el nas pràcticament enganxat al vidre com un infant davant una pastisseria, li somrigué amb ulls fetillers. Definitivament aquell home havia produït un canvi en ella. Pensà durant uns segons fins adonar-se que ella feia temps que no coneixia cap home que la fes vibrar ni una mica. Potser hauria d’obrir-se un compte al web aquell de cites també?