OLYMPUS DIGITAL CAMERA

— Ni parlar-ne! — Féu la Carol. — Avui convido jo que tinc ganes de celebrar quelcom!
— I què és? — Digué la Silvia encuriosida. Generalment no li agradava haver de fer preguntes directes i esperava sempre satisfer la seva set de coneixement tot esperant el dia que la gent li donava, voluntàriament, la informació que desitjava. No obstant havia notat la seva amiga molt contenta i volia compartir amb ella aquella alegria.
— No és res especial, de debò. Senzillament em sento altre cop més animada i la veritat, ja em tocava perquè feia temps que no aixecava cap.
— I això Carol? Per què no m’ho havies comentat?
— No ho havies notat tu?
— Sí. T’havia vist ensopida. Tanmateix, sempre he pensat que passaves una mala època a la feina. Per això no gosava dir res.
— La feina probablement hi ajuda. Això de les assegurances no és un bon tema i si ets a l’atenció telefònica menys. Suposo que el problema és que sovint surto tan ensorrada que no tinc energia per fer gran cosa, i llavors la sensació d’estar perdent el temps creix.
— És un dels aspectes que m’agrada a mi del que faig. De tant en tant vaig amunt i avall, tracto pacients que m’acaben explicant coses molt interessants que no sabia i a més no tinc la sensació que la meva vida sigui sempre igual. D’autònoma treballo més que un rellotge i estic sempre amb l’ai al cor. — Hi hagué una pausa.— Recordes la nostra darrera conversa sobre allò del web per conèixer gent?
— Sí.— Féu la Carol expectant.
— Ni tan sols se m’ha passat pel cap fer-hi el nas. No tinc tindria temps ni per fer-me un perfil…
— Ah! Doncs jo sí que ho he fet.
— I?
— Realment et canses de mirar les fotos de les persones que et suggereix el web. Però finalment he vist algú que m’ha fet gràcia.
— Com és?
— És un home de mitjana edat que reconeix que no és en Bruce Willis. — Hi hagué una pausa.— Però de fet el que em va agradar va ser la seva foto.
— Per què? És guapo?
— No està gens malament. Devia ser morè però ara té el cabell força blanc, és d’ulls foscos i segons la descripció és alt. Però el que m’ha cridat l’atenció és que és un dels pocs que no ha posat una foto seva com ens ho demana el web, passant-s’ho bé. N’ha adjuntat una on se’l veu a un sofà, relaxa’t però sense fer comèdia. La resta dels homes dels que he visitat la pàgina han publicat fots seves de “mega guais” i m’han passat totes les ganes de conèixer-los. No m’agraden les coses artificioses a mi…
— A mi tampoc. Potser és un bon paio no?
— Si em diu per anar a fer un cafè li diré que sí.
— Doncs ja m’aniràs explicant com va la cosa oi?
— No en dubtis! — Va fer la Coral tota animada.
Quan van acomiadar-se a la mateixa Terrassa del local xinès on eren, la Silvia abraçà la Carol ben fort. Pensà que potser li havia fallat com a amiga no havent-se adonat que se sentia tan malament. Seguiren en direccions oposades i intuïtivament es va girar altre cop per veure com s’allunyava la que havia estat companya en l’equip de natació sincronitzada. La Carol avançava ni més ràpida ni més lenta que normalment. I tampoc calia esperar uns grans canvis d’un dia per l’altre ben mirat. Va decidir que havia de fer un forat a la seva agenda per quedar amb ella més sovint. No havia estat bé deixar-la tan abandonada. La Carol sempre havia estat un pèl fràgil.
I mentre la Silvia pensava que li hauria de dedicar més temps a la seva amiga, la Carol avançava cap a la boca de metro perquè tenia unes ganes boges d’arribar a casa per enviar-li un missatge al Joan. Les estacions de metro se li van fer eternes i quan s’obriren les portes i ja era al seu destí, sentí que tenia ganes de córrer i d’esbravar la seva il·lusió continguda. Però no ho féu per por d’entrar al web i descobrir que no tenia cap missatge de ningú. Així és que va passar pel la xarcuteria del barri i es va comprar el sopar, va pujar les escales de casa seva amb calma i quan ja era al minúscul rebedor va treure’s la jaqueta i les sabates, anà al bany a rentar-se les mans i disposà el seu tiberi sobre la taula. No trigà ni dos minuts en agafar l’ordinador i engegar-lo. Tenia cinc missatges nous de gent que no li havia suggerit el web i un del Joan. Li demanava què feia una noia amb un somriure tan diàfan en un web com aquell. La Carol hagués pogut saltar d’alegria perquè, per algun motiu que no albirava, aquell estrany li havia entrat pels ulls. I la seva pregunta mereixia una resposta elaborada. Menjà amb gana el seu conill amb samfaina i de postres va assaborir una nectarina. I amb l’estomac ple i tot escoltant la música de Ben Harper es va posar a redactar la seva resposta…

El Joan anava del sofà al llit i del llit al sofà i se sentia com un vell inútil. Després de l’excursió del matí fins al CAP i després al carrer Independència havia pogut tornar a casa un pèl alleujat pel massatge terapèutic de la Silvia. S’havia dedicat a llegir un llibre que la Raquel li havia regalat quan encara eren parella- la lectura no era el seu fort- i després havia passat l’estona xafardejant pel web de cites. L’única noia que li resultava interessant era la Carol. En altres circumstàncies li hagués proposat quedar de seguida però no tenia ganes d’esmentar el seu estat perquè el faria semblar xaruc. Amb la Marta no li havia pas importat perquè no li feia cap il·lusió , però a la Carol se la veia bona noia. I era, a més bonica. Es mereixia l’atenció d’algú ple d’energia i no d’una persona amb la mena d’impediment físic que tenia ell en aquells moments.
La Silvia li havia dit que amb dues sessions més de massatges notaria un gran alleujament però que de moment encara havia de tenir paciència. I mentre en tenia només podia conversar amb aquella noia i deixar que la seva terapeuta el tractés. Quina edat devia tenir? Tindria parella? De ben segur que sí perquè una dona com la Silvia per força havia de tenir pretendents… Potser ho esbrinaria aviat… La programació de la tele va acabar per posar-lo malalt i en Joan va decidir que l’endemà, després del massatge terapèutic de la Silvia, aniria a apuntar-se a la piscina. Ella li havia dit que el moviment no forçat a l’aigua li aniria tan bé com els seus massatges o més. I de fet aquell remei manual no se’l podria permetre durant molt de temps i en canvi la piscina sí. Però veritablement de temps per l’esport no en tenia gaire.
A les set del vespre estava ja absolutament fastiguejat i anà a donar una volta pel barri que no fou gaire llarga perquè li començà a fer mal d’esquena. Estava a punt d’albirar la porta de casa seva quan sonà el mòbil. Era la Raquel. De vegades no li agafava la trucada però aquella era una situació especial.
— Ei Joan. Com estàs?
— Millor que ahir però no tant com desitjaria estar.
— Pots caminar?
— A la que ho faig em tornen les punxades. La millor posició és ajagut però ja m’he cansat de lectura i televisió… — Hi hagué un silenci no gaire llarg.
— Escolta. He pensat que potser podria venir amb les nenes a sopar a casa teva. Així ho preparo tot i et fem una mica de companyia…. — La seva veu era tremolosa.
La proposta el va agafar per sorpresa però l’alegrà enormement i no ho dissimular. S’havia fotut de fàstic tot el sant dia.
— És una idea genail Raquel! I no ho dic perquè així no m’hagi de preocupar de fer el sopar sinó perquè tinc ganes de que vingueu i que passem una estona plegats.
La Raquel anuncià que passaria cap a dos quarts de nou i el Joan, vencent altre cop les punxades, anà a la biblioteca per treure’n un DVD. Potser podrien sopar tots i començar a veure una pel·lícula. Seria com quan encara vivien tots junts i les nenes eren menudes…
Un cop a casa mirà al seu voltant. El diminut pis estava prou net per rebre aquella imperial visita que, per una vegada, va ser realment puntual. La Raquel entrà carregada amb dues bosses de plàstic plenes de vianda i la Laia allargà a son pare un dibuix que li havia fet expressament aquell dia. La Raquel va ordenar al seu ex que fes bondat i s’estirés al sofà mentre ella ho preparava tot i el Joan li allargà la mà amb el DVD.
— És per si se’ns acaba la conversa…
— Quina pel·lícula és? — Féu la Raquel enjogassada.

— “Overboard” — Respongué ell amb un anglès que sonava molt català. — La podem posar en anglès amb subtítols i així les nenes practiquen…
— M’encanta aquesta pel·lícula! És genial! — Digué la Raquel entusiasmada.
— La coneixes?
— La vaig veure fa molts anys amb els meus companys de pis quan estava d’Erasmus. És molt bona i molt divertida, el problema és que no l’acabarem pas de veure avui…
— Així tindrem excusa per a que vingueu un altre dia, sense trigar gaire, és clar, perquè altrament perdrem el fil.
La Raquel somrigué amb els llavis i també amb els ulls. Les seves filles van ajudar a fer el sopar i la idea de veure plegats una pel·lícula les va posar molt contentes. Ben mirat aquell pinçament potser no era tan desastrós perquè el Joan ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sopat amb la seva ex i les seves filles…