OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tot i no estar d’humor, la Carol li va escriure un missatge concís en què deia que trobava la seva descripció interessant i modesta i que si tenia ganes de conèixer gent per xerrar una estona, ella tindria un forat a l’agenda. Va anar a dormir d’hora pensant que el dia següent seria una repetició innecessària del que estava acabant. Que necessitava un canvi de rutina, una petita revolució que afegís un xic de salsa a la seva vida, un problema que l’arranqués de l’estat d’endormiscament en què havia caigut feia temps. Va llegir una estona per fer fugir els mals pensaments i quedà adormida profundament poc després d’apagar el llum.
Al matí següent el Joan es llevà amb una pressió immensa a la bufeta. Havia d’anar a tota velocitat al bany però la rapidesa quedava totalment descartada. Lentament aconseguí posar els peus al terra i, desplaçant-se com un autòmat amb passes molt curtes per no tibar massa l’esquena, va anar fins al lavabo on pogué descarregar el líquid . A jutjar per la llum que entrava per la finestra encara no devien ser ni les sis. Posà un missatge a la seva ex «Bon dia Raquel. Em trobo millor i aconseguiré anar al metge sol. Moltíssimes gràcies per venir ahir i que tinguis una bona jornada laboral». Com que sabia que aniria a pas de tortuga, decidí dutxar-se ja i esmorzar quelcom per enllestir la feina. Ho féu pensant-ho tot molt bé per estalviar-se fer uns camins innecessaris dintre casa seva. Allò era ridícul perquè realment el pis era una caixa de sardines per la que, a més, pagava sis-cents cinquanta euros al mes. Un autèntic robatori legal. A dos quarts de vuit ja ho havia fet tot i per tant encara podia seure una estona i reposar. El recorregut fins al seu centre d’atenció primària seria un autèntic calvari. Calia doncs agafar forces. Rumià què podia fer per entretenir-se una estona sense fer soroll i molestar els veïns i se li va acudir que a aquelles hores només podia xafardejar per internet. Engegà la tauleta i recordà el web de cites. Probablement no li hauria respost ningú però li va picar la curiositat. I en accedir-hi veié un missatge de la Marta que no li va fer gaire il·lusió «Pensava que l’avia era jo però ja veig que tu estàs força espatllat per la teva edat…». Si s’havia volgut fer la graciosa no ho havia aconseguit i si del que tenia ganes era de demostrar-li que tot i tenir més anys que ell, estava en millor forma, definitivament aquella no era la manera. Hi havia un altre missatge. Era d’una noia que es deia Carol. A la foto del perfil semblava bonica. Era morena d’ulls foscos i una pell molt blanca que contrastava amb la melena negra. El missatge era simple i sense pretensions i deixava la porta oberta per una conversa. Això li agradà al Joan. No venia amb exigències ni tampoc era creguda. Decidí que li respondria amablement. Però no de seguida, perquè els calmants li havien emboirat el cervell i no sabria pensar correctament. Apagà la tauleta i anà al metge. Féu la cua pertinent per demanar hora d’urgències amb qualsevol doctor. L’administrativa que l’atengué s’adonà de seguida que el Joan estava fent esforços per aguantar i per això li va fer un forat a l’agenda d’una metgessa. Algú havia anul·lat una visita i ell podria passar un moment. Seria qüestió només de donar-li la baixa i de fer-li la petició per anar al traumatòleg. Als vint minuts ja el cridaven. La doctora el fità i s’adonà de seguida del problema del pacient.
— Bon dia. Vol seure o prefereix estar dret?
— Em quedaré dret si no li fa res.
— Ha vingut per problemes de mobilitat pel que veig.
— Sí. — Digué en to sec.
— I quan van començar?

— Feia potser unes dues setmanes que notava l’esquena encarcarada però els tres darrers dies ha anat empitjorant la cosa. I ahir ja vaig aguantar a la furgoneta a base d’ibuprofè. Quan vaig acabar i vaig arribar a casa ja em recargolava i després de seure una estona em van fallar les cames.
La doctora insistí en donar un cop d’ull a l’esquena del Joan. Aixecar les extremitats inferiors el feia patir molt perquè la zona del lumbago estava pinçada. Li va donar la baixa per dues setmanes i va demanar unes radiografies urgents.
— Fins que no el vegi el traumatòleg potser hauria de consultar un quiropràctic o un osteòpata. I la veritat és que amb dos o tres massatges l’esquena li pot millorar força.
— No en conec cap. Vostè no me’n pot recomanar un?
— És que no són de la seguretat social. Són privats…
— Sí, sí, ho entenc. Però potser algun pacient li ha donat referències d’algú de qui ha quedat content o contenta.
— Tinc un nom i un telèfon d’una persona. Me’l vaig apuntar perquè fa tres mesos vaig tenir un accident patinant i l’esquena se’n va ressentir. Els massatges em van fer miracles.
— I no em vol donar el número?
La doctora se’l mirà amb cara de pena. Aquell home li estava implorant una informació que ella no volia amagar. Per molt que s’afanyessin a donar-li hora pel traumatòleg, la cura trigaria i els calmants que li havia receptat baixarien la inflamació però no se’n podia abusar. Per tant va agafar un full, li va anotar un nom i un telèfon i li allargà. L’expressió del Joan va ser d’agraïment. I quan sortí de la consulta trucà ràpidament.
— Digui’m! — Respongué algú amb una veu molt fresca.
— Bon dia. Em dic Joan. La metgessa que m’ha atès tot just m’ha donat el seu número de telèfon. Estic totalment enganxat i pràcticament no puc seure. Ciàtica.
— Podrà desplaçar-se per venir a la consulta o prefereix que vingui jo a casa seva?
— Aquest matí em puc moure però no sé com estaré dintre d’unes hores.
— Podria desplaçar-se ara?
— On té la consulta? Prop de Glòries.
— I quan podria venir?
— Fins les onze tinc temps.
— D’acord. Doncs si em passa l’adreça per SMS ara mateix m’hi arribo…
— Entesos però no em tractis de vostè d’acord?
— Molt bé! — Digué el Joan tot animat a pesar de les punxades a l’esquena.
Trucà a la feina per avisar de la seva baixa laboral. La persona que agafà la trucada es va limitar a desitjar-li una bona recuperació sense gaire convenciment i informà que el Joan podia presentar la baixa a través d’un familiar o bé enviar-la per missatger. Just havia penjat,li va arribar un missatge SMS amb l’adreça de la consulta. Avançà adolorit fins a plaça de les Glòries. En ataüllar el centre comercial les llàgrimes estaven a punt de brollar-li dels ulls. Les punxades s’havien intensificat i encara havia de caminar una estona fins al carrer Independència.
Sort que la Silvia estava tocant de la plaça i la tortura estava a punt d’acabar-se.
Arribà a l’edifici i s’assegurà que fos el número correcte. Picà la porta i la mateixa veu jovenívola que havia respost la trucada el tornà a saludar.
— Puja Joan! — Digué afablement.
Ho féu en ascensor. No li hagués estat possible altrament elevar el seu pes les tres plantes que el separaven del possible alleujament. Un cop al replà veié el rètol inequívoc anunciant la massatgista terapèutica i quiropràctica. Volia fer sonar el timbre però es va trobar inútilment amb el dit al dispositiu. La porta s’obrí i una noia d’una edat difícil d’encertar, de cabell castany i ulls color avellana li digué bon dia i insistí que entrés a la consulta. El Joan s’havia quedat palplantat i immòbil. El seu matí havia començat estranyament tort, potser per això se sentí toix i confús. No havia esperat una quiropràctica que li omplís la panxa de papallones de manera instantània.