OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Quan el Joan entrà a casa seva l’endemà, pràcticament caminava com un autòmat perquè les cames havien perdut la seva facilitat de moviment i semblava que la corda que les lligava a l’esquena s’hagués tibat tant que estigués a punt de trencar-se. El dia a la furgoneta havia estat un martiri i el dolor s’havia anat intensificant de manera que en aquells moments ja no sabia si jaure al llit, quedar-se dret o intentar seure en una altra posició. Es va servir un suc de taronja que va deixar a la tauleta de davant del sofà i intentà estirar-se tot deixat que la seva esquena reposés suaument sobre el gran coixí. El dolor el feia frisar però encara no volia prendre cap calmant. Agafà la tauleta de sobre la taula i l’encengué. L’únic pensament que havia distret per instants el seu cervell enfocat en el mal fou el web de cites. En altres circumstàncies hauria frisat per arribar a casa i donar-hi un cop d’ull. Ara però, més aviat ho feia per engalipar la ment i que deixés d’enviar-li senyals d’emergència. Hi accedí amb el seu nom d’usuari i la contrasenya. Tenia un parell de notificacions. Tres que devien haver estat generades automàticament i que cridaven l’atenció del Joan sobre tres possibles candidates que, segons el web, li podien ser afins. En va mirar els perfils. Les fotos no estaven malament però el Joan havia de reconèixer que no s’hagués fixat en cap d’elles si les hagués vistes pel carrer. Vaja, a no ser que haguessin portat un vestit perillosament cenyit que deixés entreveure unes magnífiques corbes. La primera dona de la que va visitar el perfil es deia Laia. Era rossa tenyida però tenia un somriure bonic que convidava a tornar-li la rialla. Deia de sí mateixa que li agradaven els viatges exòtics. El Joan pensà que allò ja no li aniria gaire bé. Amb el seu sou modest i dues nenes per les que pagava la manutenció, el màxim que es podia permetre eren unes vacances a Segur de Calafell o la costa de Tarragona, que per regla general era més econòmica que la Costa Brava. La segona es deia Marta i tenia cinc anys més que ell encara. Deia que si algú volia contactar amb ella fes el favor de no dir només “ hola què tal?”, que ella mereixia més originalitat. Aquesta manca de modèstia ja va molestar el Joan que no tenia ganes d’haver de fer-se el creatiu només per tenir algú amb qui anar a prendre una cervesa. Va passar. La tercera noia tenia si fa no fa la seva edat i escrivia que era una cinèfila incondicional. El problema estava en que vivia a Reus i no era precisament una ciutat que quedés gaire prop de Barcelona. O sigui que per anar a donar una volta després de la jornada laboral tampoc era la persona adequada. Tenia un missatge d’una usuària. El va llegir. Era de la Marta, la noia que el web li havia dit que podria ser compatible amb ell. Curiosament ella havia escrit “hola, què tal?” exactament amb les mateixes paraules que no volia rebre de ningú. Què volia dir allò? Que pensava que el Joan no mereixia res més que una salutació convencional o que a ella mateixa li faltava originalitat?
Fent un esforç titànic deixà que les seves cames pesades com a columnes llisquessin pel sofà fins arribar al terra. Aixecar-les hagués estat una missió potser possible, però certament dolorosa a jutjar per les punxades mortíferes que sentia a la part baixa de l’esquena. Amb els peus a terra es va ajudar del braç dret per empènyer el seu cos amunt i quedar així mig assegut. Una fiblada potent el colpejà i va haver d’aguantar-se la respiració. La jornada laboral a la furgoneta no li havia anat gens bé. Intentà aixecar-se però les cames no li responien i li agafà una por immensa. Havia tingut mals d’esquena però allò no era cap niciesa, s’havia quedat ben enganxat i fins i tot una incorporació immediata del sofà li semblava un acte de valentia. No obstant, ho havia d’experimentar. Després de respirar fons tres vegades, mirà el calaix de la cuina que li quedava només a tres passes del seu actual seient i pensà que havia de ser possible arribar-hi per obrir-lo i extreure’n la caixa d’ibuprofens. Agafà aire i ordenà al cervell donar la ordre per fer que les cames alcessin el pes del seu cos. Vanament. Una nova fiblada el punxà i les cames van fer figa. Caigué al terra tot llençant amb el suc de taronja. El Joan va reaccionar amb la calma que el caracteritzava per analitzar la situació. Què havia de fer? Trucar el 061? Li enviarien algú i com a molt li posarien una injecció però l’endemà potser no es podria ni moure. Trucar al seu millor amic? Era una opció però no volia interrompre la seva atrafegada vida. Només tenia una possibilitat real i era contactar amb la seva ex! Quina merda! En els dos anys que portava sol encara no havia aconseguit trobar ningú per les ocasions com aquella. Reptà pel terra com una serp i s’apropà al telèfon sense fil que tenia entre la sala d’estar-menjador i el dormitori. Quina sort no haver-lo disposat a la calaixera de l’habitació perquè ara no hi podria arribar. Amb l’auricular miraculós a la mà marcà el telèfon de la seva ex. Ella també era a casa perquè respongué de seguida.
— Digui!
— Raquel? Sóc el Joan. Em sap greu trucar-te a aquestes hores però tinc un bon problema.
— Joan! Què passa? — Digué ella que sabia perfectíssimament que el Joan només trucaria en cas de necessitat…
— M’he quedat clavat. L’esquena no em respon!
— Què dius!
— El que sents. Porto un parell de dies amb dolors i avui he aguantat a la feina com he pogut. Però quan m’he volgut incorporar del sofà les cames no m’han respost.
— Has caigut? —Digué ella amoïnada.
— Sí però no de gaire amunt, no pateixis…
— Vols que vingui?
— Em faries un favor. I hauries de passar per la farmàcia. No sé si et deixaran comprar un calmant més potent que l’ibuprofè sense recepta. Demà al matí ja veurem com vaig a la feina…
— Joan home, no podràs! De moment et caldrà de fer bondat uns dies. Això si no és res greu… Escolta. Vaig a la farmàcia i vinc cap aquí. Agafo les claus de casa teva per si no pots obrir.
— Fas bé no crec pas que me’n surti.
El Joan s’ho prengué amb calma. Es desplaçà lentament fins prop del sofà i estirant el braç va agafar la tauleta. La tornà a activar i, per fer alguna cosa, respongué el missatge de la Marta amb un “En aquests moments no gaire bé. Tinc una lumbàlgia que no em puc ni moure”. Total aquesta dona que volia originalitat i regalava convencionalitat no li interessava el més mínim i per tant no calia fer-se l’heroi. La Raquel en tindria per una bona estona així és que per esbargir-se escrigué un parell de línies més sobre ell mateix. Com que no se sentia l’home més fort de l’univers va fer-ho palès explicitant que no era apte per a dones a qui els agradava en Bruce Willis a la pel·lícula “jungla de cristall”, però que sempre es podria comptar amb ell si se’l necessitava. Estava prou content de la informació minimalista afegida i hagués fins i tot somrigut si el moviment dels llavis no li hagués fet fer una ganyota de dolor. Just volia rumiar com ocupar el seu temps quan sentí el pany. Per fi havia arribat! La porta s’obrí amb virulència i la Raquel aparegué enfundada en uns texans molt ajustats i amb una brusa vermella d’un teixit molt vaporós i afavoridor, pensà el Joan. Estava just en la posició adequada. Als peus de la seva ex-dona. Segur que a ella allò li feia gràcia.
— Joan! — Digué alarmada fent quatre passes fins on estava assegut el seu ex. El pis era tan diminut que tot estava a pocs metres. Pràctic per no haver de fregar. — Espera que t’ajudo a incorporar-te.
— No sé si ho vull provar…
— Hauries d’anar al llit i no moure-te’n. Estàs ben enganxat!
La Raquel s’ajupí, posà el cap sota el braç del seu marit i entre els dos van aconseguir aixecar-se. Es notava però que les cames d’ells podien cedir.
— Em fa un mal horrorós!
— T’estires al llit i et porto el Nolotil.
La Raquel va ajudar-lo a trobar una posició un xic menys dolorosa i va anar a la cuina a agafar un got d’aigua.
— Quin escampall… Ara ho recullo!
Li portà la beguda per empassar-se la càpsula i després tornà a la sala d’estar a arreglar els desperfectes.
— Joan! No em diguis que estàs mirant una pàgina de cites!
«Merda! M’he deixat la tauleta encesa» — es retragué.
— Què n’has de fer res tu? O és que potser t’hi trobaria?
— Jo no tinc temps per aquestes coses. Tinc dues filles a les que estic intentant educar per si no ho sabies…
— M’ho recordes prou sovint. Jo et vaig oferir de seguida la custòdia compartida.
— I com van a l’escola les nenes llavors. Mitja setmana des d’aquí i mitja des de casa meva? Aquí no tenen espai…
Sospirà perquè sabia que era una batalla perduda. Quan la Raquel retornà a l’habitació li féu saber.
— Em quedo mitja horeta més fins que et faci efecte el calmant. T’hauria d’ajudar a desvestir-te i anar al llit. Si vols et preparo un entrepà. —Després d’una breu pausa conciliadora demanà.— Com ho fem demà?
— Demà?
— Sí perquè hauràs d’anar al metge a agafar la baixa. Així no pots conduir.
— Suposo que demà em podré moure…
— Escolta. Si vols passo per aquí abans d’anar a la feina. Segons com ho vegi t’hi acompanyo o truquem el 061.
— No vull ser cap molèstia Raquel!
— Ho ets però què vols que hi faci! Això és fotut i necessites ajut. Però si la noia aquesta del xat de cites s’ofereix, has de saber que seré la dona més feliç del món de poder anar directament a la feina. Ja prou m’atabalen darrerament…
— Ens veiem demà Raquel. No em respondrà ningú.

Ella li preparà un entrepà que devorà àvidament. El va acompanyar fins al bany i l’ajudà a tornar al llit. El Joan es recargolava de dolor i per això li deixà un got d’aigua i un altre calmant sobre la taula. Ell li ho va agrair i la va acomiadar amb un somriure forçat. Abans de sentir la porta ella digué:
— Per cert. Veig que tens un missatge nou de la noia aquesta. Vols que et porti la tauleta o l’apago.
— Apaga-la. — Digué ell resolutiu. No estava gens d’humor per afegir més frustració a la seva vida. I potser aquell web de cites no havia estat la millor idea…

La Carol esperava l’autobús a la parada tot repassant les cares dels vianants de la vorera del davant. Tots li semblaven unes màquines programades per moure’s instintivament en una direcció determinada i complir una tasca concreta. Ningú es fixava en l’altre, cap persona saludava la que es creuava, no hi havia mirades curioses ni somriures escàpols. Tot era ràpid i fred. La única cosa que no ho havia estat aquell dia havia esdevingut un autèntic malson. Un client li havia aixecat la veu i l’havia insultada perquè l’asseguradora no li volia retornar els diners del mòbil suposadament “robat”. Ella havia perdut trenta-cinc minuts de rellotge per explicar a aquell home cabut que descuidar el mòbil a un bar i no trobar-lo quan se l’havia anat a buscar no era exactament un “robatori” i que per tant, l’assegurança no li pagaria un dispositiu nou. La veu penetrant, aguda i desafinada d’aquell individu ressonava amb força dintre el seu cap. De vegades pensava que hagués preferit ser pagesa. Els tomàquets o els préssecs no serien mai uns mal educats!
No baixà a la parada que portava a casa seva. Ho féu dues parades abans per donar una volta pel parc i llegir una estona en un banc sota un arbre. Tancar-se a casa seva després d’un dia tan nefast la faria sentir malament i havia d’evitar com fos donar-se per vençuda tan ràpidament. Quan va arribar al parc respirà fons per flairar l’aroma dels arbres i de la gespa escampada pel terreny. A ella li agradaven els parcs com aquells, amb terra de debò i no asfalt. Es mullaven i enfangaven el calçat després de la pluja sí, però la sensació d’aquell sòl sota els peus l’assossegava. El sol groguenc però pàl·lid de setembre l’ajudà a enfonsar-se en la lectura de la novel.la i quan se n’adonà ja eren pràcticament les vuit. Hora de començar a caminar amb celeritat per entrar al supermercat a comprar quatre coses pel sopar abans no es fes massa tard.
La compra fou una rutina que enllestí en set minuts i quan finalment obrí la porta de casa seva estava tan cansada que no li quedava gaire temps per frustracions. Va desempaquetar l’amanida preparada i li posà oli i sal i hi afegí unes quantes nous i formatge fresc. No tenia ganes de televisió. No obstant li restava un bri d’energia per a contactar amb el món exterior. Engegà el seu portàtil, el disposà sobre la taula de la cuina on menjava i va introduir la direcció del web de cites. Triar un nom, una foto i una descripció no li va costar. I un cop fet començà l’aventura: fer una ullada als individus que el web volia mostrar-li. Estigué una bona estona clicant sobre la creu que volia dir clarament “no”. Realment començava a pensar que el dit havia automatitzat el seu moviment i premeria la creueta de sobre la pantalla fins i tot quan veiés algú interessant. Tanmateix, una fotografia li cridà l’atenció i el dit s’aturà. L’home en qüestió ja havia passat la quarantena però el seu somriure refrescava la seva mirada enjogassada i el feia semblar un adolescent. Es quedà contemplant la foto una estona i finalment va accedir al seu perfil. Es deia Joan i no es considerava cap Bruce Willis, de cara hi tenia una retirada i a més el fet que es descrivís com un antiheroi l’abellia…