Amor virtual I

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

Arribà a casa completament destrossat. Els ossos li feien mal, les cames se li feien pesades com a gegantines columnes que havien d’aguantar un pes titànic i, a més, havia aixecat una de les caixes malament i l’esquena ja se n’havia ressentit. Tenia la sensació d’haver de quedar immòbil per sempre en qualsevol moment. Definitivament havia de fer més esport però no sabia d’on treure el temps. Passava nou hores i mitja a la furgoneta fent les comandes cada dia i quan entrava a casa només tenia ganes d’asseure’s una estona al sofà, navegar per internet per assabentar-se de les notícies, cuinar quelcom i, amb una mica de sort, veure la tele. Dos caps de setmana als mes tenia les nenes i llavors escopia les darreres espurnes d’energia i de diners per tal de fer totes les activitats amb elles que les petites desitjaven. Els dos dissabtes i diumenges que tenia per ell es dedicava a organitzar-se una mica la casa i fer un xic d’activitat física. També convidava de tant en tant alguna amiga a sopar. La conversa amb elles no portava enlloc i les companyes que li quedaven i que, com ell, no tenien cap compromís, sovint estaven totalment endinsades en la feina i la platxèria girava al voltant de les anècdotes laborals. A ell l’avorria el tema profundament però aquelles estones de companyonia prometien una proximitat física després dels sopar que el Joan trobava a faltar des de feia temps. I de tant en tant s’havia de desfogar. D’ençà del seu divorci ell desitjava tornar a trobar alguna dona amb qui poder tenir una relació de parella, però cap de les que havia conegut encaixaven amb ell. O eren massa ambicioses, o no tenien ganes d’aparellar-se o d’estar amb algú que ja tenia càrregues familiars. N’havia parlat amb el seu millor amic el Pere i aquest li havia insinuat que contactés una agència matrimonial.
— Però això encara es porta?
— Home. No funciona com fa uns anys. Ara tot es fa a través d’un web per internet o d’una aplicació de mòbil. N’hi ha cinquanta mil…
— I me’n pots recomanar alguna?
El Pere va posar cara de circumstàncies i el Joan en va entendre el motiu. Anomenar-ne una voldria dir en certa manera reconèixer que s’havia intentat. I el Pere ja feia sis anys que estava amb una dona. Sense ajut de cap aplicació de mòbil que sabés el Joan.
— L’Ester té una amiga que ha conegut la parella a través d’una d’aquestes apps. Si vols li demano quina és i t’ho faig saber.
— Sí. No és que ho hagi de provar demà mateix però és una opció…
— I el típic bar de copes de tota la vida?
— No estic gaire per copes quan acabo la feina. A més tampoc crec que hi pugui trobar el tipus de dona que m’agradaria.
— I què t’agradaria?
— No ho sé. Però en un bar de copes segur que no la trobo…
— Doncs ja cal que vagis rumiant què vols exactament perquè crec que ho has d’especificar al perfil.
— Al perfil?
— Sí home! Hi hauràs de posar una foto i una explicació sobre tu mateix. Hi haurà preguntes bàsiques com l’edat o si tens fills o no. Però també hi hauràs de posar quelcom més personal.
— Si que estàs posat en el tema…
— Que ja et dic que l’amiga de l’Ester va trobar la parella així. I un dia que vam anar a prendre una cervesa amb ella ens ho va explicar.
— Però el nom del web no el recordes oi?
— Noi, em sap greu però és que vaig posar-me a mirar el futbol i vaig desconnectar totalment del que estaven dient…
— T’entenc. On hi hagi un bon partit no calen converses…
I aquell vespre el Joan havia posat la clau al pany de casa desitjant poder entrar a la banyera per veure si la lumbàlgia desapareixia amb l’escalfor de l’aigua. Just penjava el jersei darrera la porta quan li va sonar el mòbil i llegí el missatge. Era el Pere que li deia el nom de la pàgina web de “cites”. Sonava estrany allò de les “cites”. Potser no hi coneixeria ningú amb qui volgués anar a fer una cervesa. Era obligatori quedar amb algú? Li va agrair al Pere la informació i va anar a la banyera. Quan en va sortir es va posar el pijama i va dubtar si encendre la gran caixa màgica o seure al sofà a navegar per internet. Eren només tres quarts de vuit però el cap de setmana amb les seves filles l’havia deixat extenuat. Amb una darrera embranzida d’energia va encendre la tauleta i va cercar al google el web de trobades. Tenia un nom curiós i graciós i si més no, no era cap invenció mig anglesa. El concepte quedava clar. I tot i així per a ell era un experiment. La pàgina li demanava registrar-se i havia d’introduir un nom d’usuari. Joan no semblava original. Johny cridaria més l’atenció però no volia caure en el parany d’intentar ser el que no era en absolut. S’esforçà per pensar en quelcom que l’identifiqués. La furgoneta potser? O la seva passió d’adolescent per les maratons? Començava bé el tema. No era ni suficientment creatiu ni original per cercar un nom que les possibles visitants de la pàgina recordessin. Grups favorits de música? No. Això estava molt vist. O potser un adjectiu que el caracteritzés. Com era ell? Aventurer? No gens. Romàntic? Tampoc s’esqueia gaire, i tanmateix de pragmàtic no se’n considerava ni gota. Dinàmic? No es volia passar. A veure si encara acabaria interessant-se per ell una d’aquelles noies que s’aixequen fent ioga, fan a córrer al migdia, circulen en bici per la ciutat i encara volen anar a patinar al cap vespre. No. A saber què entenien les dones per dinàmic! Ell senzillament ho relacionava amb no passar-se la tarda davant la televisió. Somniador. Sí. Potser sí que s’esqueia. Havia passat mitja vida, o més de mitja vida perquè ja tenia cinquanta anys, somiant. Primer que seria representant comercial i viatjaria per tot el món. Després que coneixeria una estrangera i aniria a viure al seu país. Quan ja s’havia casat amb la Marta i havia abandonat el somni de la rossa nòrdica, començà a somniar que algun dia posaria el seu propi negoci i faria la primera pela. Però això també va quedar en un núvol d’idees evaporades en les tardes atrafegades de trànsit per la ciutat. Somiatruites. Això sí que li esqueia però no tenia clar si cridaria gaire l’atenció. Tampoc tenia res a perdre. Per tant va teclejar el futur nom d’usuari, va triar una de les seves fotos de cap de setmana amb les nenes i la va retallar per tal que només sortís ell de mig cos i va omplir la seva informació personal. Hi va posar l’edat, la professió, que era ben poc interessant, el seu nivell d’estudis i el d’ingressos. Estava cansat i va decidir escriure quatre línies bàsiques explicant les seves aficions: anar a córrer, les passejades per la muntanya i el cinema. L’endemà ja s’hi miraria més…

La Carol i la Sílvia havien quedat després de la feina a una de les guinguetes de la Barceloneta per fer una cerveseta ràpida d’entre setmana. No ho feien gaire tot i que sempre deien que ho volien repetir més sovint mentre encara fes bo. Era una oportunitat de petar la xerrada mig a l’aire lliure i espantar les cabòries que les martellejaven en aquells dies que tot semblava estar en contra d’un. La Silvia havia fet una pila d’hores extra perquè mig Barcelona s’havia desllorigat l’esquena i li tocava fer massatges terapèutics i desplaçar-se a les cases dels pacients més afectats pels dolors. El compte bancari lluiria dintre de poc però en aquells moments a ella mateixa li feien mal els braços de la força que havia hagut de fer per arreglar els altres. La Carol estava fins als nassos de les trucades dels clients emprenyadors. La seva feina cada dia li semblava més monòtona i deshumanitzada i l’entristia no tenir contacte real amb gent de carn i ossos. Ossos. Precisament l’especialitat de la Sílvia.
— Doncs mira, jo t’ho canviaria durant unes setmanes perquè estic rendida. Em fa mal tot i estic tipa d’anar d’una banda a l’altra.
— Sí però tu si més no tens l’oportunitat de conèixer gent interessant a la teva feina…
— Gent interessant? Doncs mira, tret de l’empresari aquell danès que va estar dos mesos fent-se massatges no ha tornat a passar ningú per les meves mans que em resulti mínimament engrescador.
— Doncs què t’hauria de dir jo! Quan surto de l’agència tinc el cap com un timbal i necessito tancar-me al gimnàs una hora o dues per rebaixar la tensió. I després de les màquines només tinc energia per comprar quatre coses, fer-me el sopar i anar a dormir. Així no coneixeré mai ningú!
— Jo tampoc tinc gaire temps ni energia Carol. Però em consola que la meva besàvia només tenia una oportunitat a l’any de conèixer algú i era per la festa major. Llavors el poble s’omplia de forasters d’altres indrets i ella podia ballar amb algun xicot que no fos els quatre babaus de torn de la seva vila.
— I què vols dir amb això? Que un cop a l’any ha de ser suficient per conèixer algú? Que hem d’aprofitar els balls de les festes majors de Barcelona?
— No. El que vull dir és que, en general, la gent no ha tingut mai gaire temps de conèixer altra gent. Només en el període universitari i quan estem de vacances és quan tenim veritablement possibilitats…
— A mi no em ve de gust sortir. Quina probabilitat hi haurà que conegui algú que m’interessi? Una entre cent! Saps que he pensat? M’ha dit la dona de la neteja que hi ha una aplicació de mòbil que busca persones que puguin tenir alguna afinitat amb tu…
— Estàs de broma? No voldràs buscar amics o parella a través d’una aplicació? Ves a un speed dating si vols conèixer gent. O apunta’t a un Meetup de quelcom que t’interessi…
— Passo! No vull perdre més energia parlant amb gent que no m’interessa. Tinc ganes de seleccionar amb qui tinc una conversa i m’han dit que amb aquesta aplicació es pot.
La Silvia es perdé en cavil·lacions mentre assaboria els darrers glops de la cervesa. Aquell món de les cites virtuals li feia por i un calfred li va córrer per l’esquena aquella nit xardorosa de principis de setembre…

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s