El Joan es despertà amb una reconfortant sensació de lleugeresa i flexibilitat. Podia moure’s altre cop sense témer aquelles punxades traïdores que li havien fet veure les estrelles just feia una setmana i, a més, les seves cames obeïen altre cop les ordres que els hi donava. No obstant, encara no podia estar assegut durant gaire estona i per això mateix cregué convenient no anar a agafar l’alta abans del que estava programada. La Silvia li havia advertit que si estirava massa la corda, tot el que havia guanyat en una setmana de bondat podria anar-se’n en orris en una jornada laboral. No és que li sàpigues gaire greu. En quinze anys de feina només havia estat de baixa un cop per una grip diabòlica que l’havia deixat fora de joc amb unes febres altíssimes. Tret d’aquell episodi, el seu organisme s’havia portat d’allò més bé, laboralment parlant és clar, perquè l’altre gran ensurt havia estat una pedra al ronyó que havia aconseguit eliminar durant les vacances, de manera que no li calgué cap baixa però el descans estiuenc van anar a fer punyetes. Per tant ara es mereixia aquelles dues setmanes sabàtiques. La Silvia li feia el massatge i li ensenyava uns exercicis de rehabilitació i després anava a la piscina. La tarda la dedicava a llegir i escriure. Va descobrir la seva vena més poètica intentant bolcar part d la seva ànima endormiscada en els seus missatges a la Carol.
Però era diumenge la seva terapeuta li havia dit que se’l volia agafar lliure. Així que s’aixecà del llit lentament per anar a fer-se el cafè doble. El necessitava per posar els seus pensaments en ordre. Portava ja una setmana escrivint missatges profunds per aquell rostre bonic i misteriós del web de cites, missatges que es perdrien potser en un mar d’insòlites informacions rebudes en un oceà d’usuaris desconeguts, missatges que la Carol potser contestava per cortesia, o qui sap? Que responia a tots amb les mateixes paraules. I la veritat és que potser ni tan sols conversava amb la Carol de la foto. Potser havia establert un diàleg interior que li permetia conèixer al seu propi jo oblidat durant temps, perdut en una muntanya de brogits de la ciutat, de notícies de la tele projectades en la pantalla de casa seva, de senyals de Whatsapp amb converses mig acabades amb gent que li era propera. Un diàleg que no tenia mai amb ell mateix perquè havia quedat esborrat al bell mig d’una amalgama de moviment i d’intercanvi d’informació que no portava a cap conversa profunda. I potser li deia a la Carol allò que podria o voldria haver pogut dir a la Silvia.
S’assegué com de costum al tamboret del taulell de la cuina i begué un glop del seu cafè. S’havia proposat un dia sense mòbil, un dia sense missatges whatsapp i un dia sense televisió. Prou soroll sentiria ja a la piscina mentre intentava relaxar la seva musculatura. Necessitava pau sense haver d’anar al Montseny. Tampoc podia agafar el cotxe i per tant li caldria desintoxicar-se d’una altra manera. Intentà pensar quan va ser la darrera vegada que s’havia agafat un temps per reflexionar però no hi va caure. Era curiós que el ritme ivarsós de la ciutat i la seva vida de pare l’haguessin deixat sense temps per escoltar els seus pensaments i, just en aquells moments, l’atac de ciàtica li havia donat l’oportunitat d’aturar-se durant uns dies. S’omplia de llums, es perdia en activitats envoltat de gent quan estava amb les nenes, vivia en un pis on se sentia respirar els veïns i escoltava la radio per entaforar converses en l’espai de la seva existència en què hi havia un buit massa gran. I la darrera setmana, allunyat dels intercanvis superficials però reconfortants amb els clients de l’empresa per la que distribuïa espècies als voltants de Barcelona, s’havia adonat que ja no podia ni expressar amb claredat qui era ni cap a on anava. Per això havia entrat al web de cites. Per escriure un missatge sobre ell mateix i llençar-lo després al mar dins una ampolla. Era una possibilitat de conèixer algú sense creure-hi gaire, perquè en els tres anys que portava de solter després de la separació amb la Raquel no havia encertat trobar ningú amb qui connectés. I d’un mitjà tan fred encara n’esperava menys.
Respirà fons. Aquell dia no escriuria a la Carol tot i que sabia que ella probablement estaria pendent del seu missatge. Ja ho faria al dia següent i li proposaria finalment anar a donar una volta en algun indret de la ciutat. S’arriscaria a decebre-la amb la seva presencia poc vistosa i la manca de magnetisme de la seva personalitat. Però era millor seguir una relació virtual que patir un desengany? No ho creia.
Aquell matí anà a la piscina tot pensant que li hagués agradat veure la Silvia. Era una noia dinàmica i alhora serena, juvenil però madura, oberta però discreta. Podia descriure-la amb adjectius que li semblaven antagònics i que li produïen una estranya sensació d’equilibri, com si la Silvia fos una persona híbrida amb dues natures contraries a la vegada que la feien mantenir un terme mig perfecte. No la coneixia però li retransmetia pau. O només era l’efecte dels massatges que li feia? O el fet que per relaxar-li la musculatura perfumava l’ambient amb una barreja subtil d’aromes i posava una música que li deixava la ment en blanc?
El Joan passà la resta del dia intentant evitar el soroll. Anà a caminar i llegí una bona estona i sobre tot pensà, pensà molt en com li demanaria a la Carol d’anar a passejar amb ell. I en si potser no hauria de demanar-li també a la Silvia el mateix quan deixés de ser el seu pacient.