El dia de la Carol fou d’allò més gris. Es llevà a dos quarts de vuit i se sentí decebuda en no veure cap missatge del Joan al web de cites. Havia continuat xatejant amb un paio que es deia Sergi i que volia quedar de manera imminent amb ella, però la Carol no sentia cap curiositat cap a ell. No obstant, no tenia cap pla pel diumenge i el gimnàs amb la corresponent sessió de piscina no l’ompliria suficientment. No volia tampoc molestar a la Silvia que anava sempre de corcoll i, si el Joan no li proposava sortir, bé s’hauria de conformar amb una companyia esporàdica. Es va posar els leggins i va fer la bossa per anar al gimnàs. Va esmorzar frugalment i va respondre al missatge del Sergi de la nit anterior. «Sí. Si vols quedem aquesta tarda a les sis al parc de Diagonal Mar». Va acabar el missatge i va fer el darrer glop del seu suc de taronja de bric. Volia anar a donar una volta abans de tancar-se al gimnàs. Això li faria passar les cabòries i el mal humor en veure que no havia rebut cap missatge del Joan. A dos quarts d’onze tornava a casa per agafar la bossa i anar al centre esportiu municipal. Allà s’hi va passar dues hores i tornà a l’apartament, força cansada, amb el temps just per fer-se un dinar lleuger, entrar un segon al web de cites i estirar-se per una becaina ràpida. Seguia sense notícies del Joan.
El Sergi havia dit que l’esperaria puntual a l’entrada del parc i que tenia moltíssimes ganes de veure-la. No el volia fer esperar, la Carol era al parc a dos quarts de cinc al parc i per no deambular mitja hora esmaperduda, va entrar al centre comercial. Allí va tornar-se a connectar a internet per veure si el Joan li havia respost el missatge. Res de res. Va donar un cop d’ull a les botigues de roba amb poques ganes. Li passava amb els productes que trobava a les botigues el mateix que amb els homes del web de cites. Cap li cridava l’atenció i sabia del cert que tots ells eren models similars a algun dels paios amb qui havia anat sortint els darrers cinc anys, després de deixar-ho amb el que havia estat la seva parella des de l’època de l’institut. La Carol no estava feta per estar sola i ho sabia. Enyorava tenir algú amb qui compartir pensaments quan arribava a casa al vespre i albirava que amb una persona especial al seu costat ella no hauria caigut en el pou en què estava. Però no trobava cap noi amb qui saltés l’espurna. El Sergi tampoc l’encendria i n’estava convençuda. Havia quedat per despit, perquè l’entristia que el Joan no mostrés prou interès per voler quedar amb ella.
A tres quarts i cinc minuts va començar a caminar en direcció a l’entrada del parc. No s’hi veia encara ningú però a mida que avançava van anar apareixent i desapareixent homes i dones a qui la porta de ferro engolia i, quan va arribar al lloc de la cita el Sergi no hi era. Per uns moments una estranya alegria la va envair. Potser ell l’havia “ghostejada” i no es deixaria veure per aquella zona en absolut. Llavors ja podria tenir la consciència tranquil.la perquè hauria fet el possible per conèixer algú. I és que el web de cites li demanava si ja havia quedat amb algun dels candidats que li enviaven missatges. Un cop a casa respondria que no i esperaria que el Joan digués quelcom i mentre, passejaria pel parc i gaudiria d’aquella tarda magnífica amb el sol groguenc il·luminant el cel amb tons enrojolats. Aquella “manca d’interès” per part del Joan en aquell moment tenia un regust de salvació. Sense ser-ne conscient començar a somriure. Mirà el rellotge i veié que només passaven cinc minuts de l’hora prevista de trobava. Va decidir entretenir-se fotografiant els gegantins testos de l’entrada del parc. Eren molt pintorescos amb els gratacels imponents darrera desafiant la gravetat i sobresortint com modernes torres de vigilància. La Carol estava entretinguda amb la seva creació fotogràfica quan sentí que algú li posava la mà a l’espatlla suaument. Es girà sorpresa.
— Hola Carol! Sóc el Sergi! Em sap greu arribar tard. M’he distret llegint i he baixat una parada massa tard i llavors he hagut de tirar enrere. Espero no haver-te fet esperar gaire!
La Carol el fità amb els seus enormes ulls foscos. No havia esperat un somriure tan cordial ni tampoc s’havia imaginat que el Sergi fes aquella tossa considerable, tot i tenir la informació sobre la seva alçada disponible al web. Aquella mena de detalls no li interessaven. L’espontaneïtat del noi la va agafar tan per sorpresa que li va costar reaccionar i quan ho féu va ser quequejant.
— Ah sí, no, no t’amoïnis, estava entretinguda. De fet pensava marxar, però no. Ja has arribat. No passa res. Volia venir igualment per aquí…
El Sergi seguia somrient. Definitivament el noi havia triat la pitjor foto que tenia perquè la imatge que havia vist al web no li feia cap mena de justícia.
— Bé, doncs, si vols marxar… no obstant, proposo anar a passejar per aquí i xerrar una estona per aprofitar aquest sol d’última hora. És el millor per fer fotos, que és el que estaves fent quan he arribat oi?
— Sí…
— Doncs per mi pots continuar. M’agrada moltíssim la fotografia. Tant que de fet m’hi dedico.
— Però no poses al web que ets comptable?
— També ho sóc. A temps parcial. Però encara que et sorprengui la meva font d’ingressos principals és la fotografia. M’hi dedico des de que tenia vint anys…
El sol groguenc de la tarda va il·luminar el rostre encuriosit de la Carol, a la que se li van acudir de cop una desena de preguntes que no hagués pensat mai que li faria al Sergi. La foscor del vespre quedava encara un xic lluny i el parc era prou gran per recorre’l mentre parlaven i es coneixien abans de que se’ls fes tard. I finalment aquell espai recreatiu se’ls va quedar petit i el temps, com sempre escàpol, els va deixar amb ganes per a una propera cita. L’excusa perfecta era que el Sergi no havia tingut temps d’explicar-li a la Carol quatre trucs de fotografia necessaris per immortalitzar moments d’una manera digna amb el mòbil. El parc se’ls va quedar petit i el temps se’ls va escapar de les mans. Quan van agafar el metro per tornar a casa la Carol va tenir una estranya sensació de conèixer el Sergi des de feia molt temps. I de cop va deixar de sentir-se sola…

El Joan s’havia adormit aquell matí. No ho entenia. Amb la baixa no portava un ritme ni molt menys tan estressant com de costum i en canvi dormia més que mai. O bé tenia un cansament acumulat dels darrers tres anys o bé la piscina s’hi notava. S’havia de plantejar fer més esport regularment. Com que no podia fer tard a la seva cita amb la Silvia, va fer un cafè ràpidament per poder-se dutxar amb els ulls mitjanament oberts. Sense cap obligació més, sortí de casa per anar fins a la consulta. No li calgué ni anunciar la seva arribada amb el seu nom. Just acabava de prémer el timbre que ella accionà el botó que obria la porta. Pujà en ascensor i trobà la consulta oberta. La Silvia estava escrivint a l’ordinador de l’entrada.
— Com et trobes Joan? Vas notant millora?
— Doncs sí. Ara ja no apareixen les punxades i puc estar assegut a estones sense tornar-me a quedar clavat.
— Excel·lent! Quan vagis a fer-te la radiografia poca cosa et veuran. Suposo, és clar. Per cert, potser et prescriuran rehabilitació. Agafa-la. El fisioterapeuta podrà ensenyar-te exercicis que hauràs de fer regularment per no tornar a quedar-te clavat. Pensa que amb la teva feina això et tornarà a passar si no fas un bon manteniment de l’esquena.
— Completament d’acord. Però tot i així espero que la setmana vinent em donin l’alta.
La Silvia va esclafir a riure.
— Ets dels que no es pot estar quiet oi? — Digué tot donant-li un cop amistós a la cama.
La reacció del Joan va ser inesperada perquè va sentir que la sang se li anava dipositant a la part més baixa del ventre. Bé, ara, sí més no, ja sabia que li agradava la Silvia. En aquells moments però havia de fer durar el massatge a l’esquena el que calgués. O inventar-se quelcom per tal que ella no notés el “problema”.
— No dius res? — continuà ella incisiva.
— No sóc la persona més moguda del món francament. La veritat és que no em considero ni dinàmic. Però d’aquí a passar-se el dia a la piscina, passejant i llegint hi ha molta diferència.
— Què fas normalment?
Era just la pregunta que necessitava per destrempar.
— Agafo la furgoneta a les vuit i treballo fins les sis de la tarda repartint. Amb una parada per dinar d’una hora. Em porto el tàper i menjo a qualsevol lloc. Quan arribo a casa em poso les sabatilles esportives i vaig a córrer vora el mar. O bé faig una volta en bicicleta. Faig les compres i em preparo el sopar. Si aquella setmana en concret sé que venen les nenes el dissabte i diumenge, llavors cuino quelcom especial per tenir-ho llest quan vinguin. I així quan hi som fem quelcom que ens agrada. Platja, anar al zoo o a algun parc, al circ o al cinema de tant en tant. O senzillament fem una sortida amb algun dels meus amics. I sovint anem al Montseny que hi tinc un amic que té una casa i ens hi podem quedar.
— Caram si no pares! I a això ho anomenes poc dinàmic? I quan no tens les nenes?
— Doncs llavors estic mig moix. Si tinc sort convido a amics a dinar o sopar a casa o faig una cervesa amb algú dissabte o diumenge. I prou content estic de tenir dos dies per baixar el ritme…
El Joan va reflexionar un moment. Si la Silvia havia fet una pregunta personal, ara ell també podria fer-ne una.
— I tu?
— Jo treballo de dilluns a dissabte en horaris irregulars perquè convenen als clients. No tinc una rutina fixa i per això tinc poques ocasions d’organitzar quelcom amb els amics. Els meus amics s’adapten als forats que tinc per anar a dinar o sopar o senzillament la típica cervesa. Vaig a patinar sovint per fer-me passar el mal humor però prefereixo no anar-hi en grup. I com a afició extra estic aprenent a tocar la guitarra i això se’m menja moltes estones. No tinc gaire temps per avorrir-me.
— No tens fills?
— No he tingut temps. Sé que sona estrany però és la veritat. No hi ha hagut prou temps per conèixer l’home adequat per formar una família. I ara tampoc tinc temps per frustrar-me per no haver-ho fet.
El Joan somrigué. Com que estava de boca terrosa no se li havia notat. La Silvia estava lliure. Potser sí que li havia de demanar per anar a fer un cafè. Però aquell matí no s’atreví. I marxà frustrat cap a la piscina pensant que, si més no, sí que escriuria a la Carol. Allò sí que tindria pebrots de fer-ho perquè estava, encara, protegit per una pantalla. Ja ho havia descrit bé ja. Era tot un anti-heroi ell.

La Carol encengué el portàtil i el posà a la taula de la cuina. Aquell vespre es faria un sopar diferent a l’alçada del seu esforç per canviar les petites coses. Ja n’hi havia prou de menjar sempre el mateix. Potser el seu estat anímic estava ocasionat, en part, per una falta de nutrients que la deixaven sense força. I amb el cos a mig gas, l’humor empitjorava. Aquella nit es faria endívies saltejades. Era un plat senzill de fer però gustós. Quan havia tallat i netejat les endívies entra al web de cites. Sorpresa! El Joan l’hi havia enviat un missatge explicant-li que havia estat de baixa però no havia volgut de seguida per no donar la impressió que era un avi. Li proposava d’anar a fer un volta o qualsevol activitat que no suposés estar assegut gaire estona. A la Carol li va picar la curiositat de seguida. Què tenia el Joan? Seguia de baixa? Es donà el temps de preparar l’àpat per pensar com respondria i quan ja el tingué llest i ella s’havia assegut a la taula amb el seu plat i el seu got d’aigua de Vichy, va redactar la resposta. “Amb gust aniré a passejar amb tu una estona. No sé com tens els horaris però jo a partir de les sis estic lliure. Tinc moltes ganes de que ens coneguem”. Just havia enviat el missatge que li arribà un WhatsApp del Sergi. Volia tornar a quedar amb ella i a la Carol allò la va animar encara més que el missatge del Joan. Al cap i a la fi al Sergi ja l’havia vist i en canvi al Joan no. I el Sergi havia insistit en veure’s i el Joan l’havia feta esperar. Bé. Hi havia allò de la malaltia… Va teclejar la resposta al Sergi mentre menjava la fruita. Podien quedar o l’endemà o l’altre. Ella necessitava un dia per ella sola. Què estrany era allò. Fins feia ben poc precisament el problema havia estat que l’excés de temps sense companyia i ara de cop volia una tarda sola. No podia pas ser que s’hagués acostumat a no tenir ningú i que la interacció la cansés. O és que li feia por tornar-se addicta a algú per no saber estar sola altre cop? No ho tenia clar però en tot cas li digué al Sergi que podien quedar o bé el dijous o el divendres. Ell respongué ràpidament que dijous. Que no podia esperar tant de temps. Fità la pantalla del mòbil com si aquest hagués d’estar capaç de donar-li una resposta sobre el seu passat o el seu futur. Temps enrere li hagués abellit molt una impulsivitat com aquella perquè semblava demostrar una necessitat imperant d’estar amb una altra persona. Tanmateix, amb el temps s’adonà que aquella gent que tenia tanta necessitat d’escapar de la solitud no estaven bé amb si mateixos. I eren sovint a més dependents dels altres. Com ho havia estat ella. Tot i així escrigué al Sergi que el veuria el dijous i tornà a enviar un missatge al Joan a través del web, per dir-li que li aniria bé quedar divendres. En entrar a la pàgina i sense tenir-ne la intenció, es fixà que el Sergi estava en línia. No tenia cap dret a malpensar d’ell però no li acabà de fer gràcia que l’estigués escrivint a ella i alhora aparegués al xat. Decidí anar a dormir per reorganitzar les seves idees. Potser l’endemà li portaria més claredat.