La setmana que se li féu llarga al Joan, poc avesat a la ociositat, i el seu únic al·licient foren les xerrades amb la Sílvia acompanyades d’aquelles mans màgiques recorrent-li tot el cos, i les dues visites de les seves filles, que li enllepoliren les inacabables tardes en què les hores de lectura l’havien arribat a avorrir. En les gairebé dues setmanes de baixa que portava havia llegit més que en els darrers set anys de la seva vida. El dijous a la tarda el Joan es preparà per la seva cita amb la Carol com no ho havia fet mai. Anà al barber a tallar-se el cabell i es comprà una camisa nova. Res espectacular però faria el seu efecte. Els polos li donaven un aspecte massa descuidat. Arribà a casa i es posà a mirar una pel·lícula que havia tret de la biblioteca. Encara veia la televisió estirat per por a forçar massa l’esquena abans d’incorporar-se a la feina de nou.
La Carol en canvi tingué una setmana trepidant. Amb tres reunions a mig matí que li deixaren poc temps per avorrir-se o meditar durant les hores de feina. El dijous havia quedat amb el Sergi a la sortida de l’oficina. No sabia si havia estat ben bé una bona idea allò de veure’l sense tenir temps d’esbargir-se ni un pèl, perquè probablement ell la notaria força menys relaxada que en la primera cita. Havien quedat en el mateix bar en què sovint veia a la Silvia. A l’interior. Quan hi va arribar, ell ja l’estava esperant en una taula del racó. Per què hauria triat aquell lloc tan fosc?
— Hola Silvia! — Digué ell tot aixecant-se de la cadira com ho feien els homes que volien donar la impressió de ser especialment atents amb les dones.
— Hola Sergi. — Digué ella en un to sec. Potser allò de no deixar-se temps de desconnexió després la feina no havia estat la millor idea. Notà de seguida que li mancava un temps per relaxar-se i tornar a ser ella mateixa i no un agent d’assegurances.
— Estàs bé? — Féu ell tot dolç.
— Sí, ho estic. He tingut una jornada dura, això és tot.
— Doncs seu que jo ja faré que et relaxis! — Digué ell tot posant-li les mans a la zona de les cervicals com per fer-li un massatge.
— Què fas? — Preguntà la Carol visiblement molesta per aquell gest agosarat del noi pel que ella no havia donat cap mena de permís.
— Perdona! Et molesta? — digué enretirant de manera brusca les mans de les seves espatlles i obrint els ulls. — Sé fer massatges. Si t’has passat molta estona davant de l’ordinador tindràs les cervicals carregades…
— La meva millor amiga és massatgista. I si em fa molt mal vaig a fer natació i se’m passa!
El Sergi s’adonà de seguida que la Carol no era apta per flirtejos ràpids.
— D’acord! No sabia que et molestava que et toquessin!
— No em fa el pes que em posin les mans a sobre sense el meu consentiment.
— Vaja! O sigui que si vull apropar-me a tu, t’ho hauré de demanar?
— Seria força adequat sí. I si no et sap greu podem parlar de qualsevol altra cosa. Economia, temps, cinema… el que vulguis. Ens hem quedat en un mal moment de la conversa.
— Tens raó! — Digué el Sergi que començava a albirar que la Carol no cauria fàcilment rendida als seus braços.
La sensació agradable de companyia que havia tingut ella en la seva primera cita havia desaparegut. Potser tornaria, però de moment la boira de la incomoditat havia de dissipar-se. Per sortir de l’atzucac la Carol li preguntà al Sergi com podia viure de la fotografia i el noi li confessà que havia començat com a fotògraf a bodes i batejos i que no trigà gaire en entrar en el món de la fotografia artística per encàrrec. Es tractava de fer retrats originals i sovint transgressors que la gent penjava a les seves cases.
— I pots arribar a tenir uns ingressos fixes?
— No els necessito. — Digué ell assertiu. — Vaig heretar el pis dels meus avis i sense la càrrega del lloguer visc balderament. Tampoc tinc aficions cares.
La Carol es va interessar per saber a quin barri era el pis del Sergi. Estava situat a Sant Andreu i, de fet, la meitat de la família del Sergi vivia al mateix edifici que ell. A la Carol ja li va començar a desagradar el tema. No creia que es pogués madurar gaire en la proximitat absoluta de la família. El Sergi seguí explicant a la Carol com d’afortunat era per haver tingut la vida que li havia tocat. No s’havia de preocupar gaire per la feina, no pagava lloguer, la seva tieta li deixava la furgoneta per tal que la conduís quan volgués i a més, sa mare fins i tot li portava algun plat cuinat a casa per tal que ell tingués més temps per entretenir-se. Arribat aquell punt, la Carol ja veia el Sergi com un home a mig fer. No estava ni emancipat, ni havia vist el món per un forat. De cop i volta li vingueren ganes d’anar cap a casa, omplir-se la banyera amb unes sals de bany perfumades i llegir una estona. Sortosament l’endemà li portaria una cita amb el Joan. De ganes no en tenia ja perquè en aquells moments estava veient amb claredat diàfana que les descripcions dels individus al web de cites donaven una impressió ensibornada de la realitat. Per cortesia continuà conversant amb el Sergi una estona, tot mirant de cua d’ull el seu rellotge de tant en tant. Es delia per arribar a casa! Estar amb algú amb qui existia tan poc en comú era una pèrdua de temps… I el Joan potser també ho seria. Quan ja havien passat cinquanta cinc minuts la Carol mirà el rellotge per desena vegada i digué:
— Mare meva què tard se’ns ha fet un altre cop!
— Tard? — Digué el Sergi confós. — Si tan sols són les set…
— Sí però és que jo he tingut un dia molt llarg, encara he d’anar a fer les compres, preparar-me el sopar i demà tindré altre cop una jornada laboral intensa…
— Doncs xerrem una estona més i anem a sopar a algun lloc si et sembla?
— No em va bé Sergi. He tingut diverses despeses aquest mes i jo sí que pago lloguer saps?
Allò últim havia sortit sense filtre i, tot i ser el que pensava, no li va semblar correcte haver-ho mencionat.
— Doncs comprem quelcom fet i em convides a casa teva a sopar. També estaria bé oi?
— Sergi, no et conec de res. Si no et sap greu no vull anar tan ràpida.
— D’acord, d’acord! — Digué ell un pèl irritat. — Però jo opino que si hi ha afinitat entre dues persones tampoc no cal esperar gaire per anar un pèl més lluny, no?
La Carol hagués pogut dir que no veia l’afinitat amb el Sergi enlloc però va preferir la tàctica més subtil de marxar cap a casa i rumiar després com desfer-se del noi.
— Tu ho has dit. És una opinió.
— O sigui, que sopem a casa teva? — Féu ell sense haver-la deixat acabar la frase.

— Un altre dia potser Sergi. Estic cansada i realment voldria anar a casa sola.
Aquelles paraules van ressonar com un tro dins el seu cap. Era possible que ella tingués ganes d’estar sola? O és que senzillament la companyia no li era prou grata?
— Eps. Ho he entès. — Digué el Sergi.— No insistiré més. Em deixes però que et doni un petó de comiat a la galta de comiat?
La Carol accedí. Quan ella va acostar-li la galta, ell li furtà un petó als llavis. Li hagués pogut ventar una bufetada però preferí una mirada freda.
— Ei quina reacció és aquesta Carol? Generalment agrada molt a les dones això!
— A les dones Sergi. Jo no sóc “les dones” sóc la Carol. I si em disculpes marxo a casa. Ja pago jo. No m’estalvio cap lloguer però puc permetre’m dos cafès amb llet. No el volia tornar a veure i per tant no li volia deure absolutament res
D’una revolada agafà la jaqueta que estava penjada a la cadira, la bossa i anà de manera accelerada cap al taulell. Allà pagà les consumicions i sortí per la porta sense mirar cap enrere. En arribar a casa es tragué la jaqueta i les sabates i anà al lavabo a omplir la banyera. Amb el so de l’aigua caient al gran recipient i l’aroma de les sals perfumades emanant del bany, encengué l’ordinador i entrà al web de cites per comprovar l’encert de la seva intuïció. Efectivament el Sergi tornava a estar connectat xatejant…