El Joan no s’havia esperat pas gaire d’aquella cita amb la Carol i per tant va fer un esforç mental per tal d’imaginar-se el pitjor dels escenaris i no emportar-se una gran desil·lusió. Pensà en la Carol posant cara de circumstàncies en veure’l, també li vingué al cap que potser no tindria cap tema de conversa i ella voldria marxar cap a casa amb qualsevol excusa. Se li va acudir fins i tot que ella podria ser molt diferent a la noia de la foto. Potser s’hauria engreixat engolint llepolies tot el dia per calmar l’ansietat que deia que patia per la feina, o potser semblaria molt més gran que a la foto. De fet, segons la imatge, la Carol aparentava menys edat de la que tenia. Al Joan no li hagués estranyat que ella escollís la fotografia més afavoridora de si mateixa per atreure l’atenció del personal. Però realment era algú que tanta necessitat tenia de companyia?
Aquell divendres fresc de tardor primerenca se li havia fet d’allò més curt. I això que les darreres dues setmanes havia après què volia dir avorrir-se se debò. Però entre el massatge del matí, netejar el pis, fer la bogada i acabar de llegir la novel.la que s’havia emportat de la biblioteca, no va tenir gaire oportunitat de preparar-se les frases d’emergència en cas que la companyia de la Carol se li fes per algun motiu ingrata. Era una possibilitat remota però existia. I si ella era similar a la Marta aquella del xat i li semblava antipàtica de seguida? Bé havia de pensar en sortides de fugida, no? A les sis en punt va sortir de casa i va agafar la bicicleta fins al parc de la Ciutadella. Era l’indret que havia triat la Carol i a ell li va semblar bé perquè el vehicle de dues rodes encara no era del tot apte per una zona lumbar a mig recuperar. Per tant no volia haver de fer grans recorreguts encara. Havien quedat a tres quarts i entre deslligar la bicicleta, pedalejar fins al parc i trobar un aparcament on lligar-la, poc li va faltar per arribar tard a l’entrada del parc que quedava just davant de l’arc del triomf. Va deixar la seva fidel companya al lloc reglamentari i va donar unes passes fins a la porta. El que primer albirà el Joan fou la mitja melena negra de la Carol brillant al sol. Estava convençut que era ella però no li va semblar digne apropar-s’hi per darrere. Per això va caminar fins estar davant d’ella i llavors li somrigué. Els enormes ulls foscos d’ella van guspirejar però amb timidesa, no pas amb la irreverència de les noies que se senten massa segures de si mateixes. Aquell rostre clar i emmarcat per la cabellera fosca recordà al Joan el conte de la Blancaneus.
— Carol? — Digué ell tot intentant imitar el seu somriure.
— Hola Joan! — Féu ella tot allargant-li la mà.
Es va quedar una mica sobtat perquè estava acostumat als dos petons. Tanmateix li va agradar que ella escollís aquella salutació més reservada.
— Com va l’esquena?
— Molt bé gràcies! Dilluns aniré al metge a buscar l’alta. Ja tinc ganes de tornar a la normalitat!
— I no preferiries uns dies més de descans?
— No! Ni parlar-ne, ja n’he tingut ben bé prou de fer el manta…
Tot i que en Joan no considerava que fos cap persona ni interessant ni especial, la Carol va aconseguir fer-li suficients preguntes per sentir-se una estrella del pop. Mentre responia, l’anava observant. No tenia un caminar enèrgic sinó més aviat suau, com si no gosés trepitjar el terra amb massa força per no fer soroll. Conversava també en un to de veu baix que al Joan li resultà d’allò més agradable. La seva ex tenia la capacitat de fer rebentar el timpà de qualsevol ésser humà sense estar enfadada. I havia quedat de les explosions d’energia incontinguda força saturat. La delicadesa de la Carol el relaxava. Al cap d’una estona va aconseguir girar la truita per poder preguntar ell el que li interessava. El sorprengué el grau de modèstia de la Carol perquè no era gens fingit. Es considerava una noia senzilla i allò li va cridar l’atenció al Joan de seguida.
I li seguia cridant l’atenció dos mesos després d’aquella trobada de la que, segons es van confessar uns dies després, ni l’un ni l’altre havien pensat que en pogués sortir res de bo. La Carol perquè esperava que en qualsevol moment el Joan resultés ser un Don Joan com el Sergi, i el Joan perquè assumia que algú del web de cites no li faria el pes.
No obstant, no va ser així. El Joan i la Carol van trobar l’un en l’altre la companyia desitjada que omplia els espais buits. Ella va aprendre a gaudir de les tardes i estones que tenia per si mateixa. Va continuar fent esport, reinventant la seva rutina diària, veient la Silvia més regularment que mesos enrere i quan quedava amb el Joan, retrobava l’escalfor de tenir un company. Ell tornava a tenir algú de qui ocupar-se cada dia una mica. A qui explicar-li la rutina diària encara que fos tan ensopida com la seva. I algú que sabia que esperaria la seva trucada. La Carol era un llac pacífic on un podia nedar relaxadament. No era un mar o oceà amb dies d’onades ferotges que fessin venir basarda als nadadors més temeraris. La Carol no donaria cap sorpresa. O si més no aquella era la impressió que en tenia el Joan. Tanmateix, encara de tant en tant es demanava si potser la Silvia, aquella noia híbrida d’equilibri exquisit entre l’extraversió i la introversió, entre l’energia i la calma, la serenitat i el dinamisme, si potser ella no hagués estat un complement més actiu per la seva vida. Però aquella tarda amb la Carol al parc el va fer canviar d’idea. La Silvia no hagués estat una dona adequada per ell. Una pastilla efervescent s’avorriria completament amb un anti Bruce Willis. I en tot cas la Carol havia entrat en la seva vida sigil·losament però de manera efectiva, perquè ja l’havia presentada a les seves dues filles i a elles la serenitat de la noia les havia encisat. La Carol preguntava molt i les feia sentir importants. I el Joan va desaparèixer del web de cites discretament. Dues setmanes després de la primera trobada amb la Carol es va donar de baixa. Ella, i això no li digué mai, ho féu tan sols dos dies després. Tenia molt clar que aquell món virtual era molt decebedor i no tenia ganes de perdre el temps. I això tot i que havia arribat a pensar que en tenia massa de temps! Però la relació amb el Joan li donava les estones de “família” que ella desitjava sense haver de renunciar també a estones lliures. Era la relació perfecta amb una persona al cent per cent compatible. I de fet, ell havia entrat de manera tant contundent a la seva vida que ella va pensar que ja era hora de presentar-li les seves amistats. Havia de començar per la Silvia, òbviament, que era qui la coneixia des de la seva època d’adolescent i l’havia vista passar per nombroses etapes: La de l’adolescent amb problemes familiars; la de la desorientada universitària que anà a viure amb la seva parella convertint-se en la primera de la promoció en haver de pagar lloguer cada mes; la de la jove amb problemes en la seva relació; la titulada universitària acabada de separar i buscant parella la de la Carol a la recerca i captura d’un noi per tornar a viure amb ell, i des de feia uns anys, la Carol independent que havia aconseguit una certa estabilitat econòmica però no emocional. Amb el Joan al seu costat inaugurava una nova etapa de la seva vida en què no hi podia faltar al seva millor amiga. Convèncer al Joan d’un sopar de divendres nit tots tres no va ser gens difícil. A ell li abellia conèixer gent nova i si era de l’entorn de la Carol, hi posava encara més interès. Aquell divendres havia plogut tot el dia i quan el Joan va arribar a casa d’ella, la va trobar a punt d’entrar a la dutxa per treure’s el fred de sobre. Es va arreglar mentre ell posava música d’ambient i se servia una cervesa. La Carol sempre comprava la marca que li agradava a ell per a les ocasions en què tenien un temps per passar plegats escoltant música, xerrant de temes d’actualitat o de foteses sense importància. Per relaxar-se i disminuir el grau de preocupació i tensió que s’anava acumulant durant tota la setmana.
Aquell vespre la Carol es va posar un vestit negre amb un estampat de colors que jugava perfectament amb ella. El seu cabell color carbó i brillant, tenyit només un parell de cabells grisos per donar un to més personal a la melena, encaixaven de manera fantàstica amb el seu rostre més aviat pàl·lid però amb galtes naturalment enrojolades. Amb el seu cutis blanc i aquells ulls negres emmarcats per llargues pestanyes, la Carol no necessitava maquillatge. El vermell de l’estampat del vestit li donava et toc de color que li calia. Quan va sortir de la cambra el Joan quedà enfavat. La Carol era exquisidament elegant sense ser ni ostentosa ni excessivament vistosa. En aquell vestit se la veia més fràgil que de costum.
Per celebrar la trobada de la parella amb la seva millor amiga, ella havia triat un restaurant elegant però de mitjà preu situat a ciutat vella, prop de la Via Laietana. No li quedava ni gaire lluny a la Carol, ni tampoc a la Silvia. La parella arribà puntual i s’assegué a la taula reservada. Ella se sentia com una princesa perquè durant molt de temps no havia anat a un restaurant d’aquella categoria. Sense la companyia adequada no calia esmerçar ni temps ni diners. Ara però la situació havia canviat finalment.
Estaven xerrant un davant de l’altre amb el Joan situat a la cadira des de la qual es veia la porta de l’entrada. De cop es va obrir i una imatge fresca i dinàmica aparegué il·luminant amb la seva espontaneïtat i frescor aquell indret elegant però també un pèl massa tocat i posat. El Joan es quedà, per segona vegada aquell vespre, sense paraules. La noia de la porta era la Silvia i un pressentiment el travessà com una fletxa esmolada. La Silvia donà un cop d’ull a la gran sala amb els seus ulls vius i de cop veié que la Carol girava el cap. L’expressió de la seva cara era incert. Què passava? Mentre es dirigia a la taula amb un somriure que volia amagar aquella sensació de preocupació que havia tingut feia un segon en veure la seva amiga, s’adona que coneixia l’acompanyant de taula. El Joan! El que havia estat client seu durant dues setmanes i fins no feia tant! Quina casualitat!

Quan arribà a la taula, donà dos petons a la Carol i l’abraçà abrandadament. Com per confortar-la per la incomoditat que li havia llegit als ulls feia uns segons. I si li havia llegit volia dir que era ben clara ja que els ulls negres de la Carol eren transparents com el plom. S’adonà de seguida que havia estat la cara de sorpresa del Joan que l’havia amoïnada. Potser seria millor aclarir aquella casualitat…
— Joan! Quina casualitat! — Féu ella de la manera més natural del món.
— Us coneixeu? — Demanà la Carol amb la seva inseguretat innata.
— Sí, i tant! — s’afanyà a dir el Joan. — La Silvia i els seus massatges m’han accelerat la recuperació!
— Home! No n’hi ha per tant! La inflamació hagués baixat per si sola!
Finalment la Carol somrigué. És el que volien tant la Silvia com el Joan.
— No m’ho puc creure! Ja us coneixíeu! I jo sense saber que les dues persones que més properes em són en aquests moments ja s’havien que l’altre existia! Increïble!
L’alegria de la Carol va quedar esvaïda en el núvol de dubtes del Joan. I com més estona passaven plegats més enterbolida era la seva percepció de la realitat. La Carol va quedar dissipada en la conversa animada de la Silvia, que amb la seva exuberant energia explicava els seus progressos musicals i que havia començat a fer un curs per ser guia turística. No li corria pressa però tenia ganes de tenir una altra titulació. La Carol quedà en segon terme mentre la Silvia portava la veu cantant i el Joan la interrogava. Aquella combinació prometia! No sempre li havia passat que a les millors amigues li caiguessin bé les seves parelles, o que les seves parelles no s’avorrissin amb les seves amistats. Però aquell no era el cas. La vetllada fou agradable i distesa. O això pensà la Carol.
Quan s’acomiadaren, la Silvia donà abraçades i petons als dos i agafà un taxi per marxar. Estava contenta de que la Carol finalment hagués trobat algú amb cara i ulls. La Carol s’acomiadà de la seva amiga dient-li que aviat havien de quedar per fer una cervesa “al local de sempre” per xerrar de les seves coses. Es delia per demanar-li quina impressió havia tingut d’ell quan el va veure per primera vegada a la consulta i ara que sabia que estava amb ella.
Dels tres el Joan va ser, decididament, el que menys eufòric estava. Finalment havia tingut l’oportunitat de conèixer la Silvia i de sopar amb ella. I no l’havia decebut el més mínim. Era la injecció d’energia renovada que el podia transformar. Que l’arrancaria de la seva monotonia per transportar-lo a un món de possibilitats noves i engrescadores en què ell no hagués pensat mai.
— Ei! — Digué la Carol veient que el Joan estava emboirat en els seus pensaments. — Dormiràs a casa avui?
— I tant! — Féu el Joan amb menys entusiasme de l’habitual.
Aquell divendres nit, amb la Carol entortolligada amb el seu cos i la seva escalfor al costat, el Joan sentí una fiblada de dubte. Era completament adorable. Una persona amb qui no tindria mai una discussió, a qui tot el que ell feia li semblava bé, que no li exigiria mai que fos Bruce Willis per estimar-lo. I estava content d’haver-la trobada en una ciutat tan gran i amb una vida tan entaforada de moments buits i sorolls, que no permet conèixer gent fora de l’entorn quotidià. La Carol era la calma i la serenitat. I era compatible amb ell. Això havia dit l’ordinador del web de cites. Però i si no hi hagués entrat mai? I si, senzillament amb aquell atac de ciàtica hagués conegut la Silvia sense que hi hagués hagut cap Carol a l’abast? I si no hagués tingut una pantalla d’ordinador per protegir-se? I si hagués gosat convidar la Silvia a passejar amb ell?
El Joan es començava a abaltir amb les imatges confuses de la pantalla de seu ordinador, dels missatges de whatsapp que intercanviava diàriament per no sentir-se sol i perdut. Tan sol i perdut com ho estava en aquell moment, en la foscor de la cambra sense la fressa de les notícies de les ràdios enceses properes a ell, sense els missatges fugissers en pantalles de gran o petit format , sense el núvol d’informació arribada per canals retransmesos que controlava la seva vida. Tant, que havia estat capaç d’escollir una persona per ell. I les pampallugues lumíniques de les pantalles protectores dels éssers vulnerables i fràgils com el Joan i la Carol desaparegueren només per unes hores de descans nocturn. L’endemà la seva realitat quedaria emboirada per la tempesta de pseudo-coneixement retransmès per mitjans electrònics. I el seu amor virtual, seguiria encès gràcies a la tecnologia que havia permès la seva relació i que, potser, havia impedit altres camins menys matemàticament correctes. I és que, de vegades, la tècnica ens pot fer arribar a la lluna però no ens deixa contemplar els núvols…