La caiguda del mur de Berlín després del 9 de novembre del 1989 ha estat l’esdeveniment més emotiu a Alemanya de les darreres dècades. Durant anys famílies senceres van quedar dividides i de cop la barrera arquitectònica va desaparèixer. Però la mental va romandre intacta i encara es farà sentir durant molt de temps.

L’Alemanya occidental havia entrat a la roda de la societat del consum i del capitalisme que deixava als ciutadans poc protegits pel que fa al mercat laboral. La societat del lliure mercat implicava una major competitivitat i molts alemanys de l’est van convertir-se en vulnerables després de la caiguda del mur.

Recordem que el sistema socialista soviètic preferia treballadors de fàbrica i pagesos a investigadors i metges. Bé, de fet la URSS tenia fantàstics cirurgians, però en general el sistema no discriminava, en base al sou, als que estaven en posicions inferiors. Això, juntament amb la necessitat de servir a l’exercit per entrar a la universitat en cas de no tenir unes notes més que excel·lents, va fer que una gran part de la gent es conformés amb una Berufslehre, una formació professional.

Es podia ser ferrer, mecànic, fuster o administratiu per un sou competitiu que li permetia a un formar ràpidament una família.

Com que els infants de la RDA anaven als jardins d’infància des de ben petits i no es quedaven amb la mare a casa com els nens de l’oest, les autoritats per ells eren diferents.

La figura dels pares passava una mica a segon terme perquè els companys i les colles prenien un paper molt important en les vides dels joves. Els nanos tenien amics d’escola, amics als grups dels “Pioniere” i després els companys de la FDJ.

El principal al·licient per als joves eren formar una família pròpia que, a més, els donava la possibilitat d’accedir a un pis més ràpidament.

Els que ho havien tingut millor eren aquells que vivien en grans cases que l’estat no va gosar a socialitzar, ja que per a aquests el problema amb l’habitatge era inexistent.

La mitjana d’edat per casar-se era els 22 i molts tenien dos fills del primer matrimoni. A la RDA al 1980 una de cada tres parelles fracassava i els dos membres buscaven un nou nucli familiar i tornaven a tenir fills.

El lloc de treball també representava quelcom sagrat. L’atorgava el govern i era, per a la majoria, de per vida. Conseqüentment, els vincles personals amb els companys de treball eren molt forts i estaven reforçats pels petits comitès de partit que vetllaven per l’harmonia de la convivència a la feina. Els empleats treballaven plegats, s’entretenien plegats i es controlaven els uns als altres.

Però el dia 9 de novembre del 1989 la rutina dels alemanys de l’est va quedar interrompuda i no tornaria a ser mai, allò al que estaven acostumats. Per començar, amb la reunificació el país es va trobar davant del fet que tenia una indústria doblada innecessària i la majoria de les fàbriques i empreses de la RDA no eren prou competitives a l’oest. Algunes es van desmantellar, altres es van vendre a inversors estrangers. Aquells que havien treballat tota la vida al mateix lloc van patir un xoc perquè o cercaven feina a una altra empresa, i els era difícil, poc avesats com estaven a la competitivitat, o havien d’adaptar-se a una nova estructura. Per als joves entre vint i quaranta anys no va ser gaire traumàtic. Per als de quaranta cap amunt sí.

Durant els primers mesos després de la reunificació l’economia d’Alemanya es va reactivar ràpidament. Això va ser degut a que la part occidental va incorporar al seu mercat 13 milions d’habitants amb unes butxaques prou plenes d’estalvis i afamats de bens de consum. El dia 1 de juliol del 1990 va tenir lloc la introducció d’una única moneda. Els alemanys orientals podien canviar fins a 4.000 mil marcs a raó d’1 a 1. Un marc oriental per un d’occidental i a partir de quatre mil es comptava a raó de dos marcs orientals com a equivalents d’un d’occidental. De cop i volta la gent tenia potser menys diners que abans. És a dir que havien entrat al mercat de consum, però sense el mateix poder adquisitiu que els de l’oest.

Pitjor encara va ser que una gran part dels treballadors del a RDA sense qualificacions acadèmiques no va trobar feina després de la reunificació i això comportà una disminució radical del seu nivell de vida. En qüestió d’un any un percentatge no gens menyspreable dels alemanys va veure desaparèixer el país on havia viscut potser gairebé tota la seva vida, va haver d’adaptar-se a una escala de valors diferents i aprendre a sobreviure a la societat capitalista, que suposava realment una competitivitat que no sabien afrontar.

Per sort Alemanya era prou potent econòmicament per poder mantenir, a base de rendes, a tots aquells que no es van poder incorporar a la societat de l’oest. En els darrers 15 anys el país ha invertit una quantitat substancial de diners en concepte d’ajudes de la Unió Europea per reciclar als treballadors de l’antiga RDA i preparar-los per reinserir-se al mercat laboral.

Òbviament la reunificació ha tingut dues cares. La que veuen els guanyadors i la dels perdedors. A la RDA tothom tenia diners però no hi havia productes. A l’actual Alemanya hi ha infinitat de productes a les botigues però l’estat no garanteix un salari suficient per a que tots els Alemanys es puguin permetre el que desitgen.

No seria just, no obstant, acabar la història de la RDA sense potser parlar d’alguns casos personals als que dedicaré part de l’entrada del blog d’avui i de la propera setmana.

El primer gran personatge de la RDA és Robert Havemann. Nasqué el 1910 a Múnic en una família benestant. Estudià química i començà la seva activitat política el 1932, quan ingressà en el moviment Neu beginnen (començar de nou) que endegava la resistència contra el nazisme. El 1933 ingressa al KPD, el partit comunista d’Alemanya. Va fundar un grup anomenat Europäische Union (Unió Europea) que planejava accions per enredar i esbordellar les accions dels nazis.

El règim però, sense saber res de les activitats subversives del científic, li donà la possibilitat de cooperar amb ell per investigar les armes químiques i Havemann acceptà per tal de poder encobrir millor encara la seva tasca a la resistència.

Però la seva doble vida no va romandre durant molt de temps en l’obagor i fou descobert per la Gestapo i posteriorment arrestat el 1943. Se’l va processar i condemnar diversos cops, tanmateix, la seva tasca com a investigador era tan valuosa que no el van executar. Va sobreviure al règim i fou alliberat del camp de concentració per l’exercit roig.

Havemann va accedir a un càrrec de director financer de l’institut científic Max Plank al Berlín occidental. No obstant, degut a la seva afiliació al KPD fou perseguit per les autoritats occidentals i finalment perdé la feina el 1948. Recordem que el món ja estava dividit en dos blocs. El capitalista i el comunista.

Havermann marxà a viure a l’Alemanya oriental que el rebé amb els braços oberts doncs havia lluitat contra el nazisme. Al Berlín oriental obtingué una càtedra a la universitat Humboldt. Però el 1956 començà a criticar el règim socialista de la RDA i el 1964 perdé la feina i també el seu càrrec al SED. L’any 1971 el seu fill fugí, com tots els que podien, a l’Alemanya occidental i ell i tota la seva família passà a estar sota la monitorització de la Stasi. El 1976 Havermann va ser condemnat a arrest domiciliari i morí tot estant-hi el 1982.

Havermann és, com a molts d’altres, una de les figures tristes de la història. Algú que per les seves ideologies va patir tant la repressió d’un cantó com la de l’altre. I també és un exemple de com una persona pot lluitar contra el mal i per la llibertat d’expressió durant tota la seva vida.

Ben segur la RDA estava plena de gent com ell que patí en silenci la violència del sistema i que no són menys valuosos que Havermann. Només són més ignorats perquè d’ells no s’ha escrit res enlloc. A tots ells els dedico l’entrada del blog d’aquesta setmana. Perquè la història també és d’aquells de quin no s’escriu mai res.

El successor de Walter Ulbricht fou un dels seus homes de confiança i també el que va dur a terme la planificació i implementació del mur de Berlín per assegurar l’estabilitat de la RDA. Com Honecker mateix diria en una entrevista després de deixar de ser president del SED, Ulbricht va donar l’ordre, Els russos la seva benedicció i el món va tancar els ulls perquè el mateix president dels Estats Units anà de pesca en rebre la notícia sobre la construcció del mur.

Erich Honecker va ser un dictador impassible i inescrutable fins els seus darrers anys demandat, quan les malalties van començar a enterbolir-li el cervell.

La seva vida va ser turbulenta. Dels tres grans personatges de la RDA, Wilhem Pieck, Walter Ulbricht i Erich Honecker, aquest últim fou l’únic que no va passar per cap fase social-demòcrata en la seva joventut. Venia d’una família de miners que simpatitzava amb els comunistes i ell es va afiliar al KPD el 1929, any en que fou enviat a l’escola Lenin de Moscou. En va tornar el 1931 i el 1935 no va tenir temps de fugir a l’exili quan el NSAPD va pujar al poder, per això va ser empresonat pels nazis. Mai va parlar de que hagués estat torturat i sovint es diu que va aconseguir aquest tracte de privilegi delatant a companys del seu partit. Durant l’època de presidi aconseguí fugir i va començar una relació amorosa amb una de les seves guardianes de garjola, una dona vuit anys més gran que ell. Gràcies a aquesta, Honecker tornà a la presó sense cap mena de represàlia i s’hi està fins el 1945. El jove impulsiu es va casar amb la seva carcellera temps després, en l’època de la planificació de la implantació del sistema socialista a l’Alemanya oriental.

Honecker tenia molt bona intuïció per saber on residia el poder i es va convertir aviat en una de les persones de confiança d’Ulbricht, podent així entrar a formar part del Politburó. Era un jove ambiciós amb les idees molt clares en el terreny polític però no gaire en l’amorós. Quan ja formava part del cercle d’Ulbricht, s’embolicà sentimentalment amb una altra companya de partit amb qui s’hagué de casar perquè havia quedat embarassada.

Durant els anys en que estigué a l’ombra d’Ulbricht, aquest darrer imposà una política d’austeritat que féu tirar l’economia del país endavant tot i que els ciutadans només sentien la manca de llibertat i d’al·licients a la seva Alemanya socialista. No obstant, els alemanys de la República Federal parlaven d’un miracle econòmic roig en referir-se a la RDA. Amb un país mancat de la millor maquinària industrial perquè se l’havien endut els russos i aquests explotant les riques fonts d’urani de la serralada Herzgebirge, els alemanys orientals continuaven pagant les reparacions de guerra i per tant, tot el que s’aconseguia a la “Alemanya sense Marshall” era una proesa. Ulbricht n’era conscient i no va perdre mai l’ocasió de recordar als russos que a pesar de les adversitats, a la RDA les coses anaven moltíssim millor que a qualsevol dels altres satèl·lits soviètics. Òbviament allò no abellia gaire als comunistes.

Just l’any en què Ulbricht havia de batallar amb els ciutadans i en el moment en què els ciutadans de la RDA es van revoltar contra la política socialista, Erich Honecker es casava amb Margot Feist, una líder de l’agrupació política FDJ. Ella serà, segons els historiadors i biògrafs, el gran amor d’Erich i la dona que el va fer anar de corcoll. L’única de les seves relacions de fins aquell moment que era més jove que ell.

Honecker va ser capaç de mantenir-se fins el 1970 a l’ombra d’Ulbricht quan aquest va cometre un altre error fatal a més de l’entrevista amb Brejnev: En un discurs públic l’ancià polític anticipà una reforma per aconseguir entrar en l’etapa del socialisme d’afluència pel que tant havia lluitat. El Maig del 1971 la Unió soviètica forçà a Ulbricht a retirar-se de la vida política i finalment Honecker esdevingué primer secretari del SED.

Ell va recollir des d’un bon principi la collita que Ulbricht havia sembrat, un creixement econòmic modest però estable i una industria que podia funcionar progressar perquè a la RDA s’havien construït una gran quantitat de central elèctriques, que funcionaven amb carbó.

Per això quan Honecker succeí a Ulbricht, el primer va apujar els sous i disminuir les hores de feina dels treballadors i l’edat de jubilació. Va subvencionar les vacances en hotels de luxe a la costa alemanya als treballadors escollits per sorteig, va obrir botigues amb productes de l’oest, les anomenades “intershops” on els ciutadans podien comprar capricis no produïts a al RDA amb els sous competitius que l’estat pagava. I va fer aparèixer tota una sèrie de botigues de productes gourmet per apaivagar la gana i set de luxe dels ciutadans més estalviadors i afortunats.

Amb Honecker va començar l’etapa del socialisme d’afluència perquè, segons volia donar a entendre al món, els habitants del país havien de ser capaços d’aprofitar els fruits del seu esforç sense esperar massa. Però tot i així a les prestatgeries dels supermercats continuaven faltant-hi productes perquè molt d’allò que es produïa, i que no era poc, anava a parar a l’oest, i el 40 % del que es fabricava a la RDA i s’hi venia era manufacturat a les encara 11.000 empreses privades que hi quedaven. I aquestes van passar a mans de l’estat el 1971, un any després de l’arribada del Volkswagen Golf d’importació a l’est. Era tres vegades més car que el Trabant, el cotxe de la RDA per excel·lència, el que costava 20.000 euros de produir i es venia per 10.000. No obstant, els diners no eren un problema pels alemanys de l’est. Mancats de productes per gastar els sous, una gran part de la població es va poder permetre comprar el Golf que tenia l’avantatge que es podia adquirir sense llistes d’espera.

La dècada dels 70 va fer palesos els dos problemes bàsics de la petita república. Un era la manca d’una industria plenament socialista capaç d’activar l’economia i proporcionar als ciutadans tots els bens de consum necessaris. L’altre era la precarietat de l’habitatge. Des de la segona guerra mundial la RDA havia fet un gran esforç per anar pagant les reparacions de guerra i endegar una economia que començava de zero. L’estat no havia tingut diners per ocupar-se del manteniment dels edificis i per això els barris antics de les ciutats queien literalment a trossos. Reconstruir el que havien estat cases magnífiques hagués suposat una inversió que la RDA no es podia permetre. Però la població anava creixent i calien habitatges. Honecker va començar a planificar i construir enormes complexes de blocs d’edificis. Durant la vuitena convenció del partit del SED, Honecker va anunciar el seu ambiciós pla d’edificació de 3 milions d’habitatges fins l’any 1990.

La majoria dels pisos del a RDA no disposava de calefacció central sinó que s’escalfava amb forns de carbó que produïen calor ràpidament però de manera contaminant. A més, sovint l’inodor era fora dels habitatges i alguns d’aquests pisos no teníen una cambra de bany. Les famílies preferien anar a viure a llocs més petits però amb les comoditats de la calefacció central, el bany i el balcó encara que aquests estiguessin en enormes blocs soviètics sense cap caliu. Un pis de tres habitacions podia costar uns 61 marcs al mes. Un regal pràcticament. Es prioritzà a les famílies de classes treballadores amb més fills.

I és que a la RDA els nens portaven un pa sota el braç literalment, perquè a les famílies se’ls concedia un crèdit de 7.000 euros pel primer fill. Això explica que la mitjana d’edat dels matrimonis de la república fos de 22 anys.

El més que necessari programa d’edificació d’habitatges endeutà la RDA definitivament. El 1982 aquesta acumulava uns números vermells de 25 milions de marcs i Joseph Strauss hagué de concedir, des de la Bundesrepublik, un crèdit d’un bilió de marcs a la RDA. D’això evidentment els habitants de l’Alemanya oriental no en van saber res. Van romandre en la ignorància.

Erich Honecker s’esforçà per renovar la imatge del seu país fent-hi fabricar alguns productes que eren una imitació dels que es venien a l’oest. Els texans per exemple, popularitazats als EEUU als anys 50, començaren a produir-se a la RDA el 1975 però en color marró. Un mal succedani. Els blaus no es comercialitzaren fins el 1978 i ni amb el color adequat s’assemblaven als que venien “a l’altra banda”.

També a la Coca-Cola li va sortir una germana comunista que s’anomenava “Vita cola” o “Club cola” i el hotdog de l’Alemanya oriental era la “Ketwurst” –una paraula formada per Ketchup i Wurst- que vol dir salsitxa. Òbviament l’hamburguesa tenia la parenta pobra “Triletta”.

Però el polític que es volia posar als alemanys a la butxaca continuava semblant distant. I a la seva vida privada feia temps que tenia greus problemes. Se li coneixien afers sentimentals amb dones més joves i la seva muller Margot Honecker, que ja era Ministra d’educació, també tenia les seves escapades. El matrimoni vivia plegat de portes cap enfora però de portes endins es distanciava. Molt a pesar de la voluntat de Honecker que, segons els historiadors i biògrafs, continuava enamorat de Margot.

Als anys vuitanta els ciutadans de la RDA estaven tan cansats com el mateix dictador de la república. Molts continuaven intentant fugir cap a l’oest i entre els que no ho aconseguien, alguns cercaven refugi en l’església. Aquesta esdevingué la llavor de l’oposició al règim. El mateix Honecker ho reconeixeria amb certa tristesa anys després de la reunificació. Tots els ciutadans esperaven un canvi en la seva política perquè Gorbatxov va ser escollit cap d’estat el 10 de març del 1985 i no va trigar en anunciar la seva intenció de reconstruir l’estat i de fer-lo més transparent i permeable a l’oest. Honecker no afluixà.

A finals dels anys vuitanta, més concretament el 1988, Honecker patí un revés del destí que li clavaria un punyal al cor. La seva neta favorita de dos anys, la Marianne, morí d’una infecció respiratòria agreujada per la pol·lució. L’home de ferro es trencà poc a poc. La seva esclerosi no li deixava el cap clar per veure la realitat del que estava passant als països aliats de Rússia. El 1989 Hongria obrí les fronteres i molts Alemanys fugiren a l’oest a través d’aquest país i de Txèquia.

El 6 de febrer del 1989 caigué la darrera víctima del mur de Berlin, un noi de 20 anys que es deia Chris Gueffroy i que no va aconseguir veure la revolució pacífica del 9 d’octubre d’aquell any. La gent sortí als carrers a reclamar més llibertats i fronteres obertes. Només a Leipzig 7.000 persones van eixir per demanar la renovació del país.

Un Honecker malalt que feia poc havia celebrat els 40 anys de la seva RDA s’assabentà del seu estat de salut i de que la seva república estava a les acaballes a través de la televisió. El Politburó l’obligà a dimitir pocs dies després de la darrera gran celebració.

Ja afeblit, el polític va ser acusat de totes les morts ocasionades pel mur de Berlin i de diversos casos de corrupció. Va cercar asil a Xile on l’esperava la seva dona Margot, fervent comunista fins el darrer moment i que donaria suport i consol al seu marit malalt fins a la seva mort el maig del 1994. La parella semblà reconciliada en el seus últims anys plegats.

Els alemanys occidentals encara anomenen la RDA “die Honecker Diktatur” –la dictadura Honecker- quan volen fer broma d’aquella època. Tant Walter Ulbricht com Erich Honecker van ser dictadors implacables que van aixecar un país del no res a través d’un dispositiu de força que mantenien amb la violència silenciosa de la por infosa als ciutadans. I en cadascun d’aquests dos grans dictadors, com potser de tots els dictadors del món, ens caldria buscar les persones insegures, inestables i vulnerables que van ser realment per poder entendre, si és possible fer-ho, el motiu del mal que van fer repercutir en aquells que tenien per sota seu.

Recapitulem una mica i retornem a l’article de la setmana passada. El 1950 Walter Ulbricht va passar a ser el primer secretari del SED, el partit format per la fusió del social-demòcrata SPD i el comunista KPD. De fet, tot i que el primer i únic president de la RDA fou Wilhem Pieck, Walter Ulbricht va ser l’home que més poder tenia a la RDA des de la seva fundació i potser fins i tot abans d’aquesta. El Juny de 1945 el grup Ulbricht s’havia reunit per programar la implantació del sistema socialista soviètic, és a dir, un sistema totalitari disfressat de socialisme a la Alemanya soviètica. Els historiadors parlen de la cúpula artífex de la RDA com a “grup Ulbricht” senzillament perquè ell portava la veu cantant. I d’ell són les famosíssimes paraules “ Es muss demokratisch aussehen aber wir müssen alles in der Hand haben”, és a dir “ha de semblar democràtic però ho hem de tenir tot a les mans”.

Doncs d’això que s’havia proposat Ulbricht només en va aconseguir la meitat: ho tenia tot ben controlat. No obstant la RDA no va semblar mai, ni als seus ciutadans ni a ulls del món, una democràcia.

Els principis fonamentals del socialisme es van fer oficials durant la segona Conferència del partit del SED el juny del 1952. Es va procedir a la col·lectivització dels mitjans productors del capital: la terra i les indústries i empreses. El sòl agrícola va passar a mans de cooperatives controlades per l’estat. Si algun pagès o terratinent gosava oposar-se a la expropiació forçosa de les seves terres era afusellat. La reforma agrària es va completar el 1960.

Pel que fa a les empreses privades i fàbriques la majoria també va ser col·lectivitzada segons principis soviètics i van passar a anomenar-se “Volkseigene Betriebe” és a dir, empresa propietat del poble.

Però així com el sòl va passar a mans de control estatal i a ser completament “del poble” de manera ràpida, les fàbriques i empreses i indústries no van ser totes col·lectivitzades accelaradament. Les darreres 11.000 van ser “socialitzades” el 1971, més o menys amb la pujada al poder d’Erich Honeker.

Com que l’economia era completament planificada per l’estat i no es podia produir excedents que es venguessin en el mercat negre l’Estat decidia quina quantitat s’havia de fabricar.

Però la producció a la RDA era pobra. Els russos s’havien emportat la millor maquinària industrial com a part dels 9 milions de marcs que l’Alemanya de l’Esta havia de pagar en reparacions de guerra. Els treballadors produïen amb escassos mitjans i els resultats eren insuficients. El 1953 Walter Ulbricht decidí augmentar la producció mentre els salaris dels treballadors es mantingueren intactes. El resultat d’aquesta decisió va ser una manifestació massiva que va ser reprimida durament amb ajut dels tancs russos.

I el govern d’Ulbricht també tenia una altra gran arma per imposar la seva voluntat sobre els ciutadans: La Stasi, la Staatssicherheit, el mal anomenat Ministeri de Seguretat, un òrgan que es fundà el 8 de febrer del 1950 i s’emmirallava en el model del KGB. El 1989 el gran dispositiu comptava amb 91.000 treballadors, 2000 espies al territori i 2000 més a l’estranger i uns 190.000 col·laboradors no oficials. Dels gairebé 17 milions de persones de la RDA, la Stasi va arribar a tenir arxius de gairebé 5 milions. Una de cada 5 persones estava involucrada amb aquesta entitat de control, seguiment i repressió i denunciar a un possible “enemic del sistema” podia suposar un ascens a la feina o una millor opció per ser acceptat a la universitat. La RDA estava dividida en partidaris del sistema, en enemics del sistema repressiu, i en aquells que intentaven sobreviure sense voler ser ni d’un bàndol ni de l’altre.

Es punxaven telèfons, es feien filmacions secretes i qualsevol afirmació que pogués haver sonat “anti-socialista” suposava un expedient que la Stasi guardava curosament per fer un seguiment exhaustiu de l’individu en concret que podia semblar “anti-sistema”.Cada gran nucli de població a la RDA comptava amb una presó on hi anaven a parar els sospitosos de la Stasi, els presoners polítics que no existien oficialment. En total unes 220 que van privar de la seva llibertat a unes 200.000 persones durant la època de la RDA.

A més la Stasi també controlava que cap ciutadà de la intentés fugir cap a l’oest.

Però la insubmissió al sistema es controlava des de les arrels a través de la FDJ. L’organització tenia petits comitès i grups en totes les escoles de la RDA i vetllava per l’adoctrinament sever del tots els futurs ciutadans.

I pels que es negaven a seguir els consells dels òrgans de control o que no volien fer la formació professional que els recomanava l’estat segons les seves necessitats, o simplement no estaven d’acord amb els llocs de treballs que els assignaven eren tancats en els “Jugenwerkhöfe”, que podria traduir com a “camp de treball juvenil” i equivalien a presons de menors. En total n’hi van haver 75 en tota la RDA. Es privava als joves de descans, se’ls feia produir en equips i si algun equip no arribava a acomplir el que es demanava es castigava severament a tots els membres. Quan els joves en sortien trigaven anys en ser els mateixos.

I de tota manera no tot estava sota control. El nombre de persones que fugien de la zona est a la oest augmentava cada any. És lògic perquè mentre a Berlin no hi va haver cap mur, hi havia ciutadans de l’est que treballaven a l’oest i veien que el pla Marshall havia donat una injecció econòmica a la ciutat i al país que feia que a les botigues hi hagués de tot i que als carrers hi circulessin cotxes moderns. A l’est la gent tenia els productes bàsics com el pa finançats parcialment per l’estat però no disposava de cap extra. Això feia que molts ciutadans volguessin anar a parar a “l’altre cantó”.

Només l’any 1950 cent vuitanta mil persones van fugir a l’oest.

El primer cop dur per als ciutadans de la RDA, com he mencionat abans, va ser el 1953 quan van decidir manifestar-se en contra del govern que els imposava un augment de la producció mentre que els salaris es mantenien intactes. Els ciutadans patien gana i s’exigia de nou als treballadors un esforç per mantenir l’estat socialista i finalment aquests van sortit al carrer a manifestar-se. El 17 de juny del 1953 el SED es va veure forçat a demanar ajut als militars russos per reprimir la manifestació que s’havia convertit en revolta. Es demanava llibertat, la reunificació de les dues Alemanyes i l’alliberament dels presos polítiques. 150 persones van morir i més d’un centenar van ser ferides i empresonades. El sistema s’aguantava només a través de la força.

Si alguns ciutadans havien tingut mai la il·lusió que la RDA seria en algun moment una democràcia la van perdre en aquells moments.

Quedava només, per subsistir en l’engany sense ofegar-se, estintolar-se en allò que aquell estat dictatorial sí els podia oferir. Un treball garantit de per vida encara que no fos el que els agradés. Places de guarderia i escola pels fills també garantides i gratuïtes. Fins i tot les colònies dels més petits estaven subvencionades.

Però la vida dels més menuts no deixava gaire espai als somnis. Es portaven els nens a les guarderies a les 7:00 del matí. Allí se’ls feia anar al bany i rentar-se les dents i se’ls ensenyava el que les mestres bonament podien tenint en compte que hi havia massa criatures per atendre-les a totes degudament.

Durant anys s’ha dit que la RDA era un estat ideal per la dona. No es pot discutir. Es rebia subvencions per tenir fills i formar una família augmentava les possibilitats d’aconseguir un pis assequible. El més positiu pel que fa a política familiar de la RDA va ser, sens dubte, el fet que milers d’empreses van ser capaces de tenir les seves pròpies llars d’infants i fins i tot escoles de formació pels treballadors. Algunes dones podien deixar els menuts a la feina, anar a treballar i recollir-los tranquil·lament en acabar. I alguns petits van créixer tan en contacte amb l’empresa que van acabar treballant-hi com els seus pares.

Però no totes les empreses eren així i no totes les guarderies aconseguien tenir cura dels infants com era degut. Ningú parla de com de sovint els menuts estaven malalts ni de les mancances emocionals que podien tenir. A més el sistema tampoc afavoria empreses fortes que prosperessin perquè un cop una empresa superava els 20.000 marcs en guanys l’estat la gravava amb uns impostos que només li permetia subsistir.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies no ens hauria d’estranyar que el desig d’una vida millor impulsés a la gent a fugir cap a l’oest, on l’economia creixia i les fronteres estaven obertes a bona part del món. El socialisme stalinista no convencia a tothom i per això el 1960 el nombre de persones que fugien cap a l’altre cantó era d’unes dues mil diàries.

Per aturar aquest flux negatiu per a la RDA i per a la imatge que el bloc soviètic volia donar de si mateix, Walter Ulbricht va proposar a Rússia isolar Berlin oriental per evitar la pèrdua massiva de treballadors. Els russos hi van estar d’acord.

A pesar de les seves paraules gravades per la televisió, el dotze d’agost del 1961, exactament a la una de la matinada, quan la majoria dormia, es començà construir el mur de Berlín. Allò que separaria el futur i la mentalitat dels alemanys molt més que dues generacions…

 

 

 

 

 

Recordo que de menuda tenia una visió poc nítida del que era Alemanya. N’hi havia dues, cosa que ja em semblava prou estranya. Una era europea i l’altra pertanyia a la URSS i n’era un satèl·lit. L’associació que em venia al cap quan algú mencionava la RDA era la d’un país fosc, fred, hostil i pobre, on es tractava als ciutadans amb mà de ferro. La prova n’eren els atletes i les atletes que competien als Jocs Olímpics. Tots estaven programats per guanyar i aguantar una disciplina inflexible.

Anys després, per una casualitat de la vida, vaig decidir anar a viure a Berlín i allí em vaig emmarar del passat recent d’un país que havia ocasionat un solc profund en l’ànima de la gent. Els berlinesos de l’oest i de l’est, tot i pertànyer a la mateixa ciutat, tenien uns etils de vida i una filosofia molt diferents i que feia la convivència a l’Alemanya unificada prou difícil. Però com va néixer aquell país mig soviètic al cor mateix d’Europa? La història de l’Alemanya oriental encara no està resolta.

Avui vull dedicar l’entrada del blog a recalcar aquells fets que van representar la llavor d’un país que va néixer, créixer i desaparèixer en poc més de quaranta anys. La meva edat com qui diu.

Tots sabem que el futur i la repartició d’Alemanya havia quedat esbossat molt abans de la capitulació de Hitler el 8 de maig del 1945. A la Conferència de Yalta més concretament, que tingué lloc del 4 al 11 de febrer del 1945 i en què Churchill, Stalin i Roosevelt van decidir qüestions bàsiques sobre el futur del país causant de dues Guerres Mundials. A petició dels britànics es va acordar que França havia d’adquirir una part d’Alemanya. Els interessava un bloc prou potent a Europa per contrarestar el soviètic, que ja aleshores feia por al vell continent. Stalin accedí a la petició a canvi de demanar que els EEUU es retiressin d’Alemanya als dos anys d’ocupació. Hi van accedir i van fer el que van voler després.

En tot cas després del rendiment de Hitler, i gràcies a la Conferència de Postdam del 17 de juliol al 2 d’agost del 1945, Alemanya va ser dividida en 4 zones i la ciutat de Berlín també. Els EEUU i Rússia van aconseguir una part del territori pràcticament equitativa amb una superfície d’uns 107.000 km quadrats i uns 17 milions d’habitants. Estava claríssim que les dues potències havien de tenir una part del pastís similar, altrament els conflictes haguessin esclatat molt abans i la guerra freda hagués començat abans d’hora. Es creà un comitè aliat per controlar la vida a les zones d’ocupació i Rússia decidí implantar a Berlin el SMAD –sovietische Militäradministration- que era una espècie de govern en funcions controlat per militars.

A més, el juny del 1945 la cúpula del KPD – el partit comunista alemany fundat per Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Wilhem Pieck el 1918, s’havia reunit a l’exili per organitzar la implantació del sistema socialista a la zona alemanya d’ocupació soviètica.

La SMAD va ser la que va propulsar el març del 1946 la creació i implantació de la FDJ (Freie Deutsche Jugend) que traduït seria la joventut alemanya lliure, un òrgan encarregat d’inculcar l’ideari comunista als joves alemanys de la zona russa en horari extra escolar. Així doncs el temps de lleure dels nois i noies de la part soviètica d’Alemanya quedava a les mans de grups de que de caràcter polític que organitzaven activitats com les dels boy scouts americans però a la soviètica.

A l’abril del 1946 i per acció de l’anomenat “grup Ulbricht” es va fusionar el SPD- partit socialista alemany i el KPD, el partit comunista alemany. El partit únic s’anomenà SED i es va escollir com a primer secretari del partit a Wilhem Pieck conjuntament amb Otto Grottewohl. Ocuparien el càrrec fins el 1950, any en que passà a mans de Walter Ulbricht, l’autèntic dirigent i artífex de tot el procés de socialització d’alemanya i implantació del sistema leninista i stalinista.

Durant els primers tres anys d’ocupació la vida a qualsevol cantó d’Alemanya era prou dura. El país havia de pagar 200 milions de marcs en reparacions de guerra i la gent passava fam arreu. Els russos van començar a cobrar els 9 milions que els hi corresponien tot enduent-se del país la millor maquinària industrial i arrancant també les vies fèrries del tren. L’Alemanya de la zona soviètica va quedar industrialment molt castigada però era precisament el que volien els russos. El seu objectiu era convertir Alemanya en una inofensiva regió de camperols.

Tot i la duresa de les condicions de vida al bloc de la URSS, a França i Itàlia cada cop hi havia més adeptes al sistema comunista i amb una Rússia que havia estat capaç d’integrar com a satèl·lits Ucraïna, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Tadjikistan, Kirguiztan, Uzbekistan i Moldàvia els EEUU tenien por de que Europa es tornés roja. De fet el 6 de març del 1946, en un viatge als EEUU, Churchill es va pronunciar clarament en contra del la URSS per ser un sistema totalitari. La guerra freda havia començat.

La vida a la totes les zones d’ocupació Alemanya era prou severa però el 1948, el general George Marshall va iniciar un pla que duia el seu nom per tal de guanyar adeptes i desprestigiar la imatge del bloc soviètic. Amèrica donà una injecció de 13 bilions de dòlars a Europa i Alemanya en va rebre un 11%. USA va oferir també el seu ajut econòmic a Rússia com a compensació pels morts de la Segona Guerra Mundial però aquesta s’hi va negar.

Mentre el bloc soviètic implantava un sistema comunista sense pietat en què l’estat ho controlava tot i hi havia escassetat de bens de consum, la resta de països aliats conjuntament amb la Benelux celebraven la conferència de Londres, del febrer al juny de 1948 per decidir el futur de la nova Alemanya.

Per gestionar millor la zona d’ocupació es decideix convertir les 3 zones aliades, la britànica, la francesa i l’americana en una de sola i implantar un marc alemany que circulés per tot el país. A més decideixen constituir una Alemanya Federal.

El març de 1948 el general Sokolowski demanà informació sobre les decisions preses a la conferència però els aliats li negaren. Era obvi que es veia a Rússia i el bloc soviètic com a un enemic.

La reacció d’Stalin no es va deixar esperar i es va iniciar la Berliner Blockade. Rússia va barrar el pas a tots els subministraments que arribaven dels països aliats cap a Berlín. La població patia fam, malalties i fred a causa de la manca de combustible.

El destí va voler que l’aeroport més gran del món d’aquella època, el de Berlin Tempelhof, quedés a la zona occidental. D’aquesta manera durant els 343 dies que va durar la Berliner Blockade els aliats van demostrar un enorme poder d’organització i van fer volar avions per sobre la ciutat per llençar menjar, medicaments, roba i llepolies pels nens que patien l’aïllament de la Blockade. 300 avions diaris van sobrevolar la ciutat per ajudar els seus habitants en el que es coneix com “Luftbrücke”, literalment “pont aeri” de la salvació.

Més que el pla Marshall va ser l’actuació dels avions americans abastint la població el que definitivament va canviar l’opinió que els alemanys tenien dels americans. De ser els enemics van passar a ser els amics. Els d’una banda és clar. Perquè a l’Alemània oriental es feia el possible per inculcar a la gent por i angúnia cap a l’enemic capitalista que feien equivaldre al feixista.

La Conferència de Londres va donar els seus fruits ben aviat. I el Setembre del 1949 té lloc el consell parlamentari de la constitució de la República Federal Alemanya.

Va ser un cop per als Russos que volien una Alemanya unida per aconseguir-ne el control total. Però com que el president de la RFA va ser escollit el 15 de setembre del 1949 els russos van reaccionar pensant que tampoc podien ser menys.

El 7 d’octubre del 1949 es constitueix la cambra provisional dels Länder. Aquesta data es considera el naixement oficial de la RDA. El dia 11 d’octubre de 1949 Wilhem Pieck és aprovat president de la RDA. En seria l’únic i no en caldrien més perquè, de fet, el poder total estava en mans del secretari general del SED que a partir del 1950 va ser Walter Ulbricht. Aquest va decidir el futur del que seria la RDA en el seus temps més obscurs…

 

 

 

 

El matí del primer d’agost del 2016 va fer trontollar la tranquil·litat del que podria haver estat un esperat començament del període de vacances per alguns barcelonins. I és que, sense previ avís amb el corresponent rètol, de cop i volta, els terres i les parets dels edificis del tram del carrer Llull comprés entre Llacuna i Roc Boronat van començar a vibrar de tal manera que els veïns que érem a casa vam sortir al carrer espaordits. Confusos i atabalats ens demanàvem els uns als altres si aquell soroll i tremolor infernals eren normals. Alguns havien pensat durant uns instants que es tractava d’un moviment sísmic. No era res tan espectacular. Finalment s’havia posat en marxa la construcció d’un gegantí hotel davant de les nostres cases, un dels molts que s’alcen encimbellats i poc gràcils imposant la seva preeminència sobre els humils ciutadans que, poc a poc, són testimonis com la seva ciutat desapareix per fer lloc als turistes. I és que només a uns pocs metres d’on s’endegà la construcció del nostre hotel en qüestió ja s’havia alçat feia pocs anys el Travelodge. I just al carrer de sota del carrer Llull, a Ramon Turró, que ja disposa d’un hotel Ilunion a tocar de la Rambla del Poblenou, coneixíem el projecte per alçar un mastodòntic hotel d’una estrella, que de ben segur no portarà un turista de qualitat a la zona, I tot això quan ja tenim prop d’aquesta artèria vital del barri l’Hotel 4 Barcelona, L’Hesperia del Mar i el Holiday Inn Express.

Per si no estiguéssim facilitant prou l’arribada dels visitants, també els posem a disposició una part considerable dels pisos del barri que es lloguen temporalment per uns preus que els barcelonins no podem pagar. Per aquest motiu els habitatges de la zona s’han encarit d’una manera tan desmesurada que els que hi volem continuar vivint ho tenim ben magre si no ens toca la grossa de Nadal, és clar.

Però tornant al nostre hotel Paxton, aquell mateix matí de l’1 d’agost els veïns de les diverses finques van anar informant als administradors i propietaris de les cases del tram de carrer que quedava davant de l’hotel d’aquells moviments i vibracions exagerades que sentíem sota els peus. El propietari de l’edifici on visc ens va trucar per venir a fer fotos de les parets del bloc. Aquell rebombori ens havia alarmat i feia, a més, pudor de socarrim perquè precisament les obres s’havien posat en marxa en plenes vacances. Es van fer fotografies de les cases. Era qüestió de curar-se en salut.

Desgraciadament, el malson tan sols havia començat perquè el soroll i els tremolors van continuar a pesar de les protestes del veïnat, que havia aconseguit que canviessin la maquinaria emprada a l’obra. Però aquesta va continuar. I semblava estrany quan justament el darrer estiu va sortir un article a La Vanguardia que posava de manifest que més de la meitat dels turistes considerava que la ciutat estava massa massificada. En altres paraules: morirem d’èxit. Un cop tinguem tants allotjaments disponibles que els visitants ensopeguin els uns amb els altres i la nostra ciutat hagi perdut la seva fisonomia original, llavors ja no serem genuïns i els turistes cercaran un nou petit paradís. I podria ben bé ser a Bulgària, o Romania o el Kazakhstan o Kosovo perquè qualsevol d’aquests indrets conserva racons no massificats i resulta infinitament més econòmic. Però nosaltres ja haurem malmès la nostra ciutat i l’haurem feta inhabitable pels d’aquí.

Fa vuit anys que vaig venir a Poblenou i n’he viscut la transformació. Era una barri de gent treballadora que reviscolà a partir de les obres dels jocs Olímpics que el van obrir al mar. Els meus amics, fills d’aquí, encara recorden que, de menuts, era tota una temeritat banyar-se al mar amb les vies del tren rovellades tan a la vora i una platja esdernegada. Amb l’esdeveniment del 92 Barcelona va canviar i el barri guanyà en popularitat. No obstant, va restar al marge de la massificació que patien indrets com Passeig de Gràcia o la Sagrada Família. Fins fa uns anys. La proximitat a la platja ha convertit la barriada en un lloc de moda on, a més a més, encara hi ha grans solars per edificar hotels. Es fa difícil de vegades escoltar algú a la Rambla que parli algun idioma de la Península Ibèrica i encara podem donar gràcies que no ha aguantat, si més no durant gaire temps, cap botiga de samarretes del Barça o plats amb disseny “Gaudí” com a altres indrets de la ciutat comtal.

I tot i així l’edificació d’hotels continua. La llicència dels hotels Paxton i el colós de Ramon Turró es va atorgar poc abans del canvi d’alcalde. Ens ha anat d’un pèl poder-nos estalviar un nou ensurt. De fet, des de l’1 d’agost els veïns hem aguantat estoicament diversos inconvenients pels que encara no tenim cap explicació clara. Al número 149 del carrer Llull, per exemple, el nou de setembre del 2016 els veïns vam patir pujades i baixades de tensió des de les tres de la tarda fins les vuit del vespre, hora en què van començar a petar-nos els electrodomèstics i vam avisar els bombers. Endesa va aparèixer, com ja vaig esmentar en una entrada de blog anterior, unes cinc hores després de la primera notificació de les incidències per part nostra. Aquell dia el neutre de l’edifici es va veure afectat per una avaria a la xarxa subterrània de baixa tensió. Això és el que diu l’informe que hem rebut aquesta setmana. Òbviament el gran sospitós va ser l’hotel en construcció de davant de casa nostra. Però de proves no en teníem i no en tenim. Potser no ens el mirem amb prou bons ulls el futur veí.

Les obres han continuat sotjades per les mirades crítiques d’una part del que habitem a la zona. Però també amb la benedicció d’alguns negocis propers que veuen en els turistes una font d’ingressos potser més regular o substanciosa que la que representem els ciutadans, prou ofegats entre els impostos, lloguers abusius i l’encariment general dels productes bàsics.

El gran ensurt final succeí el passat dijous quan els residents al número 155 van veure com les columnes d’una part del seu edifici s’havien ensorrat. L’avís va ser urgent i un cop els entesos van haver inspeccionat el soterrani de la casa i van observar que aquesta patia greus danys estructurals, es va procedir a avisar els veïns per tal que desallotgessin l’edifici. Per precaució també es va fer marxar la gent dels edificis 153 i 157. Qualsevol pot imaginar com d’espantós deu ser disposar d’uns minuts per decidir què posa a una bossa on només s’hi pot portar el necessari per tres dies. El sentiment de vulnerabilitat i de tristor esbordella completament la il·lusió de què vivim en una societat del benestar que ens protegeix.

Alguns veïns dels tres edificis van haver de demanar a amics i familiars que els acollissin a casa, altres van optar per anar al Centre d’Emergències Socials a passar el mal tràngol i els més afortunats van anar a parar a l’hotel.

De fet el dilluns dia 20 l’Ajuntament va poder, finalment, fer reserva en diversos hotels de la ciutat per allotjar-hi els afectats de l’edifici que encara no es podia tornar a ocupar, el 155. Quina ironia, amb el barri curull d’hotels com tenim!

L’Ajuntament ha anat mantenint reunions amb els veïns per informar-los de les investigacions. Malauradament potser es trigarà un pèl més del que es volia en esbrinar les causes de l’ensorrament de l’edifici a Llull 155. El divendres passat dia 17 els bombers van haver d’actuar amb caràcter urgent per injectar formigó al soterrani i evitar el perill d’enfonsament. S’havia detectat una fuita d’aigua però no hi havia temps per analitzar-ho. O caixa o faixa.

A la reunió de dilluns al Centre d’Emergències Socials els informadors dels veïns, dos especialistes en construcció, van voler deixar clar davant els representants de l’Ajuntament que no els havien arribat informes ni plànols, ni fotografies ni res que els permetés fer d’observadors correctament.

I mentre els veïns del 153 i 157 ja han pogut tornar a casa seva, els del Llull 155 s’han d’acostumar a una vida nòmada perquè ni tan sols se’ls pot garantir l’estada al mateix hotel durant el procés de treball al seu edifici, a casa seva.

M’agradaria escriure aquesta entrada amb un missatge de tranquil·litat però no puc. Avui mateix m’ha arribat la noticia que un edifici del carrer Pallars ha estat desallotjat. Ha calgut el patiment del ciutadà per tal que les autoritats es mirin el cas de Poblenou detingudament. Fins a quin punt s’ha malmès el sòl al nostre barri? I què n’hem tret? Tan fetillers són els diners que porten els turistes que val la pena convertir Barcelona en una nova Benidorm? No deixem que venguin la nostra ciutat per quatre xavos i menys quan som els ciutadans els que hi vivim tot l’any!

Cal dir sí a un turisme sostenible, a un habitatge digne, assequible i segur i a unes autoritats que ens escolten i que volen esbrinar la veritat. Altrament els fonaments de la nostra societat trontollen com els de l’edifici del 155 i l’essència del barri quedarà diluïda entre els complexes hotelers. I ara es tracta de Poblenou però demà es tractarà de qualsevol altre barri de Barcelona si no ho aturem entre tots.

 

 

 

Ahir es va celebrar el vuit de març, dia internacional de la dona treballadora, una data que ressona, gràcies en part a l’esforç d’aquelles que dies abans ja reclamen posar atenció a aquells temes que encara són difícils per les del nostre gènere. I d’aquesta manera aconseguim que aquest dia internacional no passi inadvertit entre tots els dies internacionals declarats oficials i mundials i que s’han multiplicat com boets. I és que de “dia mundial de” n’hi ha un fotimer, tants que fins i tot tenim el dia de la tonyina, que és aquest 2017 el 2 de maig, o el dia mundial de la vida silvestre, que va ser el 3 de març. Oi que no en vàreu a sentir dir res? El 19 de novembre va ser el dia internacional de l’inodor- un invent genial però qui havia de dir que li havíem de dedicar un dia al calendari? O el curiosíssim 30 de juny, dia internacional dels asteroides. Bé. I com que l’entrada de la setmana passada anava dedicada a l’àrab he d’esmentar que el dia de la llengua àrab serà el 18 de desembre.

Però no és la meva intenció posar en dubte la importància d’alguns d’aquests recordatoris internacionals. Ans el contrari. Sobre tot si parlem del dia internacional de la dona treballadora i de la pau mundial. I és que encara hi ha massa temes que mutilen el gènere femení i el rebaixen, no tan sols a països africans o asiàtics, sinó al cor mateix de les societats que es consideren civilitzades i progressives com la nostra. Més enllà de la violència de gènere que ens dol a tots, hi ha aspectes del tractament de les dones que encara poden fer-nos sentir menystingudes i que estan tan arrelats en la nostra societat, que ni ens adonem que representen un tipus d’assetjament. Per quin motiu s’espera d’una dona que hagi d’utilitzar productes cosmètics altament tòxics que actuen com a disruptors hormonals provocant a la llarga malalties que poden esdevenir greus? Per què se’ns educa per estar contínuament pendents del físic com si la fita més important de la nostra vida hagués de ser estar bonica? Bé. Realment em podríeu argumentar que avui dia allò de que “per presumir s’ha de patir” també es pot aplicar als homes perquè des de fa uns anys es torturen amb dietes i depilacions làser. Cert. No obstant, em demano quantes dones gosarien dir a un home que ha posat uns quilos de més després de les vacances. I és que el comentari és molt típic a la tornada a la feina i va sempre acompanyat de mirades punyents que se situen a certes parts del cos femení i que no hauríem de considerar correctes. Hi estem acostumades però no per això són menys repulsius els comentaris o malintencionades les mirades.

Però tornem al dia vuit de març. Els russos celebren aquesta data amb un afecte especial. Els marits porten flors a les seves dones treballadores i les feliciten per la seva tasca per la societat. De fet estic convençuda que els russos creuen que la data la van marcar ells al calendari. I en part tenen raó. En part només. Com ja vaig escriure en una entrada de blog anterior, la primera convenció de la dona se celebrà a Seneca Falls, Nova York el 1848. Molt abans que ningú parlés del 8 de març. El febrer del 1913 les dones russes van celebrar el seu primer dia internacional de la dona, i el febrer del 1917 va esdevenir un mes importantíssim pels russos perquè el dia 23 del calendari julià, que resulta ser el 8 de març en el calendari gregorià, va deixar una empremta revolucionaria que no s’esborra de la memòria de la classe treballadora fàcilment. Els bolxevics de Petrograd van utilitzar el dia internacional de la dona per organitzar trobades i reunions de protesta contra la guerra, els preus alts i la situació precària dels de les capes més baixes de la societat. Aquest dia més de 128 mil treballadors es van declarar en vaga i la massa de manifestants desfilà per l’avinguda Nevski Prospekt cap a la Duma, tot demanant la igualtat per la dona i suficient pa per menjar. Com a conseqüència d’això, el 15 de març de 1917 l’emperador Nikolai I va deixar el seu càrrec.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, és a dir, del 1914 al 1918, i per iniciativa de les organitzacions socialistes, la diada de la dona va esdevenir una data marcada en la lluita per la igualtat i la emancipació de les dones treballadores. Havia estat iniciativa la Clara Zetkin al 1910, va demanar oficialment a Copenhaguen durant la segona conferència internacional de la dona, la introducció de la celebració del dia Internacional de la dona. No va assenyalar però cap data per fer-ho.

El mateix 1910 a Amèrica del Nord les dones es manifestaven per aconseguir el dret a vot i el primer dia de la dona va ser celebrat el 19 de març del 1911 a Dinamarca, Alemanya, Àustria, Hongria i Suïssa- quina ironia perquè aquest país va concedir el dret a vot a la dona el 1971!

El març semblava un mes adequat per la data commemorativa. Aquest més ja se celebrava el dia dels caiguts en la guerra, la revolució de març i la comuna de París. El dia de la dona es va convertir entre el 1911 i el 1916 en un instrument de propaganda socialista prou importat però la Primera Guerra Mundial va desviar l’atenció sobre la qüestió femenina per concentrar-la en el tema de la pau.

El 1921, la Conferència Comunista de les Dones va decidir celebrar el dia internacional de la dona el 8 de març, en commemoració a la participació de les dones a la manifestació del 23 de febrer del 1917. En aquella època i segons l’entès L.B. Danilenko, que ha llegit les fonts de la època, la celebració pretenia ser un homenatge a totes les dones que treballaven en professions típicament masculines.

Del 1933 fins el 1945 a Alemanya per exemple es va prohibir la celebració del dia de la dona i només es va restablir com a data festiva del 1945 fins al 1990 en la zona d’ocupació soviètica. Rússia i els seus satèl·lits van mantenir la celebració viva i la van fer seva fins que el 1975, l’any internacional de la dona, les Nacions Unides van assenyalar oficialment el 8 de març al calendari per tal d’internacionalitzar la commemoració.

I durant els darrers cinc anys els mitjans han posat un gran èmfasis en aquesta celebració i no ens hauria d’estranyar. Encara moren massa dones assassinades en mans de les seves parelles al nostre país i per tant no costa imaginar com és la vida de les del nostre gènere en d’altres.

Ara bé, com vull recalcar a “Pintor de boira”, és absolutament prioritari que la dona sigui conscient de la seva necessitat d’educació per tal de poder valdre’s per ella mateixa i no esperar ser mantinguda. Això la fa menys vulnerable. I tal com la meva gran heroïna Nawal as Sa’dawi afirma, una dona només es pot considerar emancipada si es pot mantenir per si sola. Cal encara fer una gran tasca de conscienciació, també a la nostra societat, per tal que les dones aprenguin a ser lliures del tot per poder construir una societat nova al costat d’homes que les respectin.

 

 

 

Just abans de Nadal vaig tenir el gran plaer d’assistir a un excel·lentíssim curs de primers auxilis a l’escola on treballo. L’impartia un ex-bomber, membre ara de la Creu Roja, i que porta una ambulància. A més  es dedica a posar al dia a les persones interessades sobre una cosa tan útil i a la que es dona tan poca importància en aquest país com l’ajut immediat no professional en casos delicats. I és que en això, com en tantes d’altres coses, anem a la cua d’Europa. A  Alemanya, per exemple, és completament obligatori per treure’s el carnet assistir a un curs d’unes tres tardes. I un s’ha de reciclar al cap d’uns anys. De la mateixa manera, els professors estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis perquè en una aula es considera que el docent és responsable dels alumnes, tinguin l’edat que tinguin.

Una de les primeres coses de les que ens va mentalitzar aquest gran professional a qui li agrada que l’anomenin Monti, és que sempre serà millor prestar ajut que no fer res. Això sí, assegurant-nos primer de que nosaltres mateixos no correm cap ris que protegim adequadament la zona i la persona en perill abans de qualsevol acció. Uns primers auxilis van des d’ajudar de desinfectar una ferida fins a qüestions més complicades com és la maniobra de Heimlich, que porta per nom el metge Heinrich Heimlich que la va inventar el 1974 i que va morir fa relativament poc. Des d’aquest blog li vull donar les gràcies per haver pensat en aquest pas que ha salvat les vides de tanta gent.

El curs ens va permetre aprendre que avui dia s’incrementa espectacularment la possibilitat de supervivència d’una persona amb un atac de cor només fent una reanimació sense insuflacions. En cas de reanimació cardíaca s’ha demostrat que aquestes darreres no són absolutament necessàries i resulten massa difícils de fer quan un no és un professional. No obstant, la reanimació sola ja és el que pot salvar una vida mentre s’espera l’ajut mèdic.

Una sessió de primers auxilis d’unes quatre hores serveix per mentalitzar a la gent de la importància d’actuar per ajudar i perdre la por que ens provoca fer, sense voler, encara més mal a algú que ja està en una situació delicada.

I d’entre les desenes de coses que ens va transmetre el Monti n’hi va haver una que em va arribar al cor com un punyal roent.  Sembla ser que en territori de la Península ibèrica continuem creient en la llegenda urbana que diu que si un motorista està estirat al terra inconscient no li hem de treure el casc. La majoria d’assistents al curs pensava que en cas de fer-ho es podia provocar una lesió irreversible al motorista. Segons es va comentar, segueix escrit als manuals de la DGT, aquells que ens hem d’empassar per aprovar el teòric.

Doncs bé, si un motorista està estirat al terra, un cop ens hem assegurat que ens hi podem acostar sense posar la nostra vida en perill, i si hem comprovat que no és conscient, és absolutament necessari treure-li el casc per fer la maniobra front-barbeta. Aquest pas imprescindible té una explicació molt fàcil. Si un motorista accidentat està inconscient, la mandíbula d’aquest es pot relaxar de tal manera que la llengua cau cap enrere i pot impedir a l’accidentat la respiració. Traient el  casc i fent la maniobra front-barbeta mantenim la respiració de la persona en qüestió i això li pot salvar la vida.

Ara ve la pregunta que ens fem tots: I si traient el casc li provoquem una lesió? La resposta del Monti va ser contundent: La lesió ja la té. Ara es tracta de que aconseguim mantenir-lo en vida fins a portar-lo a l’hospital on ja li tractaran. I té raó. La majoria dels meus estudiants li va demanar que si estava tan clar que li havíem de retirar el casc perquè és un d’un assumpte de vida o mort,  per quin motiu els manual de la DGT continuaven insistint en que no se li retirés el casc al motorista. El Monti ens va assegurar que des de la Creu Roja havien demanat en diverses ocasions a les autoritats de la DGT que es canviessin els manuals. Tanmateix a la DGT li resultava massa car.

Crec que la majoria dels assistents ens vam quedar sense paraules. D’una banda la DGT ens consciencia dels perills dels mals hàbits de conducció per evitar morts, però per altra banda no retiren els manuals anacrònics per qüestions econòmiques. Quina paradoxa! Això mateix ens demostra quin tipus de país som. Una Bananenrepublik com diuen els alemanys, una república bananera i probablement un dels pocs països en què encara circula la llegenda urbana de que traure el casc a un motorista li pot causar una lesió.

Menys d’un 10 per cent de la població espanyola té coneixement de primers auxilis. A Finlàndia el percentatge és d’un 85 per cent.

De cursos de primers auxilis n’hi ha de molts tipus i la Creu Roja en fa regularment. No es tracta d’un caprici sinó quelcom de vital importància i que ens pot fer sentir millor com a persones. És responsabilitat de tots vèncer i superar la nostra por per intentar ajudar als altres. A més nosaltres també podem necessitar ajut en qualsevol moment i per tant és el que hem de pensar quan assistim a aquests cursos “a mi m’agradaria que m’ajudessin, així doncs jo he de poder ajudar als altres”.

Rumieu-ho bé i programeu un parell d’hores per un curset d’aquest tipus. Es pot anar a sopar, ens ho passem bé al cinema amb una pel·lícula, ens permetem entrar a museus i exposicions i pagar entrada, per què no hauríem de voler assistir a  un curset d’aquests que ens fa sentir més segurs per ajudar en cas de necessitat? Jo us puc recomanar anar-hi. I si pot ser amb el Monti millor. El seu sentit de l’humor i la seva didàctica va fer que les quatre hores del curset- que vaig repetir en un dia dues vegades per ganes de tornar-lo a fer- em passessin volant. La ciutadania responsable implica també saber actuar i no només deixar que ho facin les autoritats i per tant cal que ens hi posem tots!!!

 

 

 

 

A l’entrada d’aquest dijous vull escriure sobre un aspecte de la nostra societat i de totes les societats actuals que ha esdevingut una companya inseparable d’aquestes, però que no tenim gaire ben vista: la publicitat. Estic plenament convençuda que la vostra definició de publicitat inclouria les paraules “vendes” i “manipulació” i ho dic perquè tots els meus alumnes de màrqueting les contenen quan parlem del tema. I no van gens desencaminats. El que ja els costa més és establir un marc històric pel naixement de la publicitat. I és que la pregunta “quan va aparèixer la publicitat?” és força enganyosa perquè depèn de què considerem publicitat. Si hi pensem com a una activitat per promocionar un producte, un servei o una regió o persona, llavors la publicitat va començar amb les antigues visites que es feien uns reis a uns altres reis i on els visitants desfilaven amb regals per impressionar l’amfitrió. Òbviament sempre hi havia un intenció política darrere d’aquelles mostres de luxe. Si pensem en l’arrel de la paraula “publicitat” i considerem que aquesta ha d’anar vinculada a quelcom imprès, llavors la història es remunta a fa uns 4000 anys a l’antic Egipte, on s’han trobat llistats esculpits en pedra dels productes oferts pels comerciants.

La publicitat més antiga i que encara es considera una de les més efectives era, i és, el boca-orella, que no ha necessitat mai de cap mitjà imprès.

No obstant, la batalla publicitària com la concebem avui dia va començar ni més ni menys que el segle XVII, uns dos-cents anys després de la invenció de la impremta. Cal pensar que en un inici la impressió de llibres era molt costosa i per tant, la publicació d’anuncis en paper no va arrencar del tot fins que va néixer la premsa. I és que la publicitat primerenca va aparèixer en diaris i periòdics i els dos primers exemplars van sortir a la llum a l’actual Alemanya. El primer periòdic es va anomenar “Relation aller Fürnemmen und gedenkenwürdige Historien” del 1605 que es podria traduir com a “Relació de totes les històries curioses i que val la pena recordar”. Vindria a ser un “full de successos” i va ser de publicació setmanal. La primera publicació diària mundial també va veure la llum a Alemanya, més concretament a Leipzig el 1650 i va encendre el motor de la publicitat tal i com la coneixem avui dia. Aquí s’hi publicaren anuncis de productes i el mètode es va fer tan popular i efectiva que no van trigar gaire en inventar diaris que només contenien publicitat.

Però com que des d’un bon principi el negoci va resultar d’allò més lucratiu, el rei Friedrich Wilhem I va prohibir la publicació d’anuncis als diaris, desplaçant-los a les publicacions destinades només a la propaganda. El monopoli havia de ser de l’estat. Durant unes dues centúries a la publicitat li van tallar les ales fins que el 1850 es va tornar a permetre als diaris. I llavors va ressorgir i va guanyar ràpidament en creativitat. Cap al 1870 la publicitat impresa ja havia començat a ser sensacionalista. Amb el canvi de segle, grans empreses com Magi, Nivea i Odol van intentar posicionar els seus productes al mercat de tal manera que s’associessin a la marca. I ho van aconseguir. El fet que molts de nosaltres designem els mocadors d’un sol ús amb el nom de la marca kleenex n’és un exemple. A partir d’ara la publicitat ja intentarà convèncer el consumidor que aquest necessita el seu producte per força.

La nova explosió dintre del món de la publicitat va arribar amb el miracle econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial, més concretament als anys cinquanta i seixanta. La publicitat d’aquella època però ens resultaria avui dia ofensiva del tot perquè estava basada en estereotips i clixés i vol vendre productes a mestresses de casa perfectes que esperen, empolainades, els seus marits panxuts a casa. El món estava dividit en rols i la publicitat ho reflectia. La nova estrella de la comunicació va ser la radio, que amb les seves cunyes arribava a tot arreu. I de fet, els primers anuncis televisius no van tenir gaire impacte perquè poca gent tenia aquells aparells tan costosos.

El primer anunci televisiu va ser retransmès als EEUU un 1 de juliol del 1941, just abans d’un partit de baseball, evidentment, i mostrava la imatge d’un rellotge de marca Bulova que marcava una hora determinada mentre una veu masculina de fons la deia. Molt senzill i curt.

I a Anglaterra va ser el 22 de setembre del 1955 i anunciava la pasta de dents Gibbs SR. A Espanya la primera estrella va ser el refrigerador super 57.

Els anuncis televisius han estat durant dècades les els capdavanters indiscutibles de la publicitat però la seva superioritat es va veure greument amenaçada per un avanç tècnic de grau superior: el comandament a distància. Aquest, juntament amb alguns dispositius com els gravadors digitals Divo i Sky + que permetien saltar-se els anuncis per continuar veient la programació, van impulsar els publicistes a trobar noves maneres de “captar” l’atenció dels consumidors.

També en aquella època els missatges subliminals a la televisió van passar a ser il·legals i els patrocinis i els concursos per guanyar premis van anar perdent efectivitat.

Es va reactivar llavors un truc publicitari que ja es feia servir a començaments del segle XIX: el “Publicity stunt”. El cop publicitari és l’organització d’un esdeveniment que pot o no ésser retransmès pels mitjans per tal que la gent es fixi en un producte determinat. Un “ publicity stunt” a la ciutat de Barcelona dels darrers anys seria l’entrepà gegant fet amb una pasta de cacao, la marca de la qual no mencionaré, i que era tan llarg que anava de la Barceloneta fins al gran Peix de la Vila Olímpica. Els trossos d’entrepà es van vendre per 1 euro i els fons que es van recaptar van anar a parar a una ONG.

Un altre original exemple de “publicity stunt” és el del vídeo, del qual us en vull incloure l’enllaç per ser graciós i efectiu, gravat a una tranquil·la plaça de Bèlgica i que es va convertir en viral posteriorment. No us el perdeu a  https://youtu.be/316AzLYfAzw

Però de cops publicitaris malaurats n’hi ha hagut molts a la història i és que els publicistes de vegades no pensen en els efectes col·laterals. Una coneguda marca d’aparells de música americana va anunciar que venia els equips per 299 plàtans –bananas- pensant que el públic entendria “banana” en el seu sentit no literal sinó metafòric equivalent a dòlar. El resultat va ser que milers de persones van aparèixer a les botigues amb caixes de 299 plàtans i la companyia va fer, durant dies, unes pèrdues de milers de dòlars diaris fins que va aclarir públicament el sentit de la seva campanya.

També força trista va ser la història d’una americana mare de dos fills que va morir per intoxicació d’aigua participant a un concurs per guanyar una Wii. I és que la casa de videojocs va organitzar una competició anomenada “hold your wee for a wii”, “aguanta’t el pipí per una wii”. Els participants havien de beure tanta aigua com els fos possible sense anar a orinar per tal de guanyar l’aparell. La mare dels dos fills va morir hospitalitzada i l’empresa va ser demandada.

També va ser molt tràgica una campanya publicitària del 1986 a Cleveland, Ohio, que havia de servir per recaptar fons tot batent un rècord. Es van enlairar més d’un milió i mig de globus com els que inflem a les festes infantils que havien d’omplir el cel de la ciutat de color. El fort vent però els va retornar a tots a la ciutat Lake Eire ocasionant problemes de tràfic i impedint l’enlairament de vols a l’aeroport local. A més, el rescat marítim tampoc va poder sortir a salvar un grup de persones en problemes i aquestes van morir en l’incident.

I desgraciadament de trucs publicitaris nefastos n’hi ha hagut diversos a la història. I és que inventar-ne un de simpàtic, inofensiu i efectiu no és una tasca gens fàcil. A més, aquests esdeveniments són molt costosos, motiu pel que a la majoria de les empreses els surt més a compte tenir “banner ads”, anuncis a la barra lateral de les xarxes socials, o programar els pesadíssims “pop-ups”, que sembla que no vulguin tancar-se mai. Això és clar mentre s’esforcen en treure un anunci per internet que sigui prou original o impactant per tal que la gent el comparteixi i es converteixi en viral. També es pot contractar bloggers que facin “pseudo-tutorials” en què apareguin els noms de determinats productes, és a dir “advertorials” o es pot pagar a Youtubers per mencionar determinades marques als seus vídeos. Sigui com sigui la publicitat ens la mengem diàriament per molt que intentem no fer-ho. Potser seria un experiment interessant deixar-nos a tots una setmana sense cap mena d’anunci al nostre voltant. El que passa és que de cop el món que ens envolta perdria molt en colors perquè les façanes de la ciutat, les parades d’autobús, els mateixos autobusos, alguns vehicles que circulen pel carrer, els cartells del carrer i una infinitat de coses no tindrien cap imatge i el cervell ho notaria. Potser de la mateixa manera que hi ha el dia sense cotxes, el dia internacional de la violència de gènere, el dia de la dona, etc. també necessitaríem el dia sense publicitat. Ben segur que retirar tota la propaganda, ni que fos per unes hores, generaria una pila de feina extra que, de la manera com van les coses, no aniria gens malament i alhora ens adonaríem tots de l’impacte que té en el nostre subconscient però potser de cop també trobaríem a faltar imatges simpàtiques com la inclosa a l’entrada d’avui i que és el rètol que anuncia el museu del Comunisme a la ciutat de Praga. Qui sap? Potser senzillament no és possible una societat actual sense publicitat…

 

 

 

 

 

Del 24 de desembre al sis de gener a Espanya, i a una bona part del món occidental, es celebra el Nadal. Bé, a excepció per exemple dels testimonis de Jehovà, que no ho celebren perquè no està escrit als evangelis que s’hagi de fer.

I és que, potser, alguns encara pensen que el Nadal commemora el naixement de Jesús quan en realitat l’església catòlica va adoptar i maquillar una festa completament pagana, tot declarant el 25 de desembre data del naixement de la figura històrica sobre la qual es basa el cristianisme. Fent-ho absorbia i acceptava rituals pagans que s’han perpetrat fins ara sense que en reconeguem l’origen.

Que el 25 de desembre no va haver-hi cap pessebre és un fet fàcilment constatable només llegint les escriptures. Es menciona que Crist va néixer en un moment en què els pastors estaven al camp amb els seus ramats i, en aquelles terres, d’octubre a abril és època de pluja. Els ramats pasturaven posteriorment. La majoria d’historiadors situen el naixement de Jesús cap a la primavera. Finals d’abril o maig. Per què doncs l’església va voler celebrar el naixement el 25 de desembre? La resposta és molt senzilla. S’havia de fer coincidir amb el solstici d’hivern que era celebrat arreu pels pagans i, de fet, molts dels elements que considerem típics del Nadal com l’arbre, per exemple, són elements que hem arrossegat de rituals pagans i que a l’església li va convenir mantenir. Era qüestió de donar als “no creients” allò que adoraven i integrar-ho a la nova religió per guanyar adeptes.

Però tornem al solstici. Pels pobles del nord l’època d’hivern era la més dura de l’any i les possibilitats de sortir-se’n viu escasses. En un escenari blanc i gèlid l’única figura que es manté verda i fresca és l’avet. És lògic doncs que els druides, els celtes i els pobles germànics el consideressin un arbre sagrat. Per això, durant el solstici d’hivern, ells celebraven el retorn de la llum- els dies es comencen a fer llargs- talant un arbre, el tronc del qual feien cremar durant dotze dies ni més ni menys. Dotze. Ara compteu. De Nadal fins a Reis passen 12 dies.

Aquesta és la part més dolça de la història. De fet la celebració de Yule tide no ho era tant perquè al tió gegant se li feien ofrenes vives que podien molt bé haver estar humanes. Es sacrificava l’ésser viu cremant-lo prop del tió i aquest representava la fertilitat. Pels druides i pels celtes l’avet era un símbol fàl·lic es veu.

Ara anem a un altre racó de l’Europa precristiana: Roma. El 25 de desembre els romans celebraven el solstici d’hivern amb un festival que durava dies i que permetia tot tipus de disbauxes. Les festes s’anomenaven Saturalia en nom del déu Saturn dels excessos i fins i tot els més menuts participaven de la ingesta d’alcohol i les activitats sexuals variades que tenien lloc durant aquest període en què tot estava permès. La festa pels menuts va passar a anomenar-se Juvenalia. En definitiva però, els romans havien adoptat també la tradició de celebrar l’equinocci a través del Déu d’origen Persa Mithra o Mitra, l’origen del qual es pot anar a trobar a la Índia. Aquest déu s’identificava amb el sol i feia d’intermediari entre el cel i la terra i era, a més, fill de la verge Anahita. Es va fer popular entre els romans i com que el seu naixement se situava el 25 de desembre però no pertanyia al conjunt de divinitats romanes oficials, les autoritats de l’època es van estalviar al persecució dels adeptes al déu del sol inconquerible tot declarant Saturnalia festa de veneració popular. Si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi.

Els soldats romans van expandir la celebració de Saturalia o del déu sol Mithra per tot l’imperi i així, quan el Cristianisme ja s’havia convertit en religió oficial, els excessos que es cometien en període del solstici d’hivern continuaven sent vigents. Més encara potser un cop el cristianisme s’havia imposat perquè els germànics, els pobles del nord i els celtes van integrar totes les seves tradicions paganes del solstici a la celebració dels voltants del 25 de desembre. Al segle IV després de Crist el govern de Roma va declarar el 25 de desembre celebració oficial. Els pares de l’església eren plenament conscients que la figura de Jesús no havia nascut a l’hivern i que, a més, en cap evangeli es menciona que Crist volgués que el seu naixement fos celebrat. No obstant, la institució de l’església havia de “maquillar” definitivament la pràctica dels costums i rituals pagans fossin d’origen romà, com Saturnalia, o fos la veneració de Yule o l’avet pels germànics i celtes. Al segle VII després de Crist, l’església va enviar un mandat a Agustí de Canterbury dient-li que tots els costums pagans havien de ser incorporats a la doctrina cristiana. Es va deixar entrar l’arbre de Nadal a les cases però, de fet, posar una espelma a les finestres indicava que la família a qui pertanyia l’arbre estava celebrant el Yule tide. Avui dia encara es poden veure espelmes a les finestres de les cases d’Hollanda durant el Nadal.

Els excessos de la celebració dels Nadals van arrossegar-se i van pujar de to de tal manera que el 1652, després de l’execució del rei Charles I a Anglaterra, el govern va prohibir la celebració de la festivitat. L’Alcoholisme, el sexe al carrer i fins i tot els assassinats havien pres el lloc de la veneració de qualsevol déu. Els puritans que van anar a Amèrica també van intentar imposar una no celebració de la festa al nou continent.

No obstant això, altres petits déus que no eren ni Crist ni Mithra ja havien conquerit el període del solstici. El primer d’ells va ser el déu Odin, conegut pels germànics i pels víkings i de veneració estesa en general als països nòrdics. Segons la mitologia nòrdica, aquesta divinitat corpulenta i amb barba es passejava durant l’època del solstici d’hivern en un carruatge pels cels i decidia qui havia de viure o morir aquell any. Era un déu molt temut. La seva figura es va fondre amb la de Thor i també amb la d’un bisbe turc anomenat Nicolau que, segons la llegenda, va ser capaç de convertir el dimoni en el seu servidor.

La tradició del sant Nicolau està documentada als Països Baixos a partir del segle XVII i allà se’l anomenava “Sinter Klass”, que va passar a ser la figura més esperada per tots els nens a Europa i a Amèrica, territori on molts habitants dels Països Baixos van haver d’emigrar.

A Nicolau també se li atribuïen qualitats similars a les del déu cristià. Omnipresent perquè viatjava per totes les cases per deixar regals als nens, i amb coneixement total i absolut dels homes, perquè sap quins nens es porten bé i quins no.

Recordem que molts europeus van fugir a Amèrica per motius religiosos. Els puritans mateixos buscaven una doctrina allunyada dels dictàmens de l’església catòlica. Ells no volien celebrar el Nadal. Per altra banda els immigrants dels Països Baixos van portar la seva tradició del “ Sinter Klass” el 1626, i la van celebrar probablement més o menys en secret fins que la festa del Nadal va ser votada legal el 1890.

Les corones de vesc també venen de la tradició celta però han estat incorporades al Cristianisme. I de fet, pocs elements queden que siguin purament cristians del Nadal. Fins i tot la imatge del nen Jesús a l’estable és, en part, una còpia de la història del déu Mithra. D’ell també es diu que se’l va embolcallar en un farcell i va ser adorat pels pastors…

I què n’hem de dir dels colors del Nadal? El vermell, el verd i el daurat? El vermell representa la sang i probablement recorda els sacrificis que es realitzaven al déu Yule. El verd representa la frescor i el renaixement. I el daurat la prosperitat.

En realitat les boles amb què guarnim l’arbre de Nadal van ser acceptades per l’església quan es va decidir que representaven les pomes del jardí d’Adan i Eva. Quina imaginació oi?

Segur que encara hi ha una pila d’elements nadalencs que ens podrien recordar l’origen pagà d’aquesta festa tan entranyable. I a mi personalment m’és ben igual què celebro durant aquesta època de descans hivernal. Els arbres, els llums del carrer, l’esperit de solidaritat i la grossa de Nadal i de Cap d’any ens reparteixen a tots il·lusió. En especial als més menuts. Potser les que més pateixen la celebració són les mestresses de casa que han de cuinar per tota la família i els pares que han de comprar els regals a l’últim moment. Sempre he trobat el Nadal màgic. I potser des de que conec quina connexió hi ha entre aquesta festa i les antigues religions més properes a la natura encara m’agrada més. I si esborro la imatge dels sacrificis a Yule, la figura de l’avet em transmet pau i tranquil·litat i la idea de que cap religió pot esborrar del tot la condició humana i que, ens agradi o no, aquesta està supeditada a la natura que és més poderosa que nosaltres…