Categoria: Curiositats lingüístiques

Embolica que fa fort: Sinonímia, antonímia, polisèmia, falsos amics en anglès.

Deixa un comentari

Un dels primers lingüistes en definir el signe lingüístic va ser el suís Ferdinand de Saussure. Segons ell, el signe lingüístic era una unitat de significat que estava formada per dues parts. Ell les va anomenar el signifiant (el que significa) i el signifié (el significat) al que ens referim. Així per això en la paraula “taula” el “signifiant” seria o bé el conjunt de fonemes i sons que produeixo en dir taula o bé la paraula escrita i el “signifié” seria l’objecte al que em refereixo quan ho dic. Segons Ferdinand de Saussure la relació entre significant i significat és arbitrària i això es demostra fàcilment perquè en català anomenem al mateix concepte taula, en castellà “mesa” en anglès “table” que s’escriu igual que en francès però es pronuncia diferent, en alemany “Tisch” etc. Que nosaltres per exemple a Catalunya haguem preferit la paraula “taula” a la “mensa” que prové igualment del llatí té només a veure amb el fet que la comunitat de parlants va usar aquesta variant del llatí clàssic. Els nostres veïns ibèrics en canvi van preferir utilitzar la paraula del llatí vulgar amb que els soldats romans designaven el moble que feien servir.
Ferdinand de Saussure va causar furor però més endavant Odgen i Richards van formular una millora a la definició de Saussure perquè van dir que un signe lingüístic constava de tres parts. Una era el significant que ells van anomenar “referent”, l’altre el significat “reference” i la darrera el símbol. La principal diferència entre la interpretació d’Odgen i Richards i la de Saussure és que Odgen i Richards distingeixen entre un objecte real al que ens referim en el moment de l’acte comunicatiu i una idea mental que tenim d’aquest objecte.
En gairebé totes les llengües sovint el signe lingüístic no correspon només a una realitat. Aquest és el cas en que una mateixa paraula pot tenir molts significats i ser polisèmica. Aquest és el cas de la paraula anglesa “mouse” que designa l’animal i l’estri informàtic. Aquí però la relació entre les dues paraules ve donada per una similitud. La polisèmia sovint esdevé perquè la llengua, seguint el principi de l’economia lingüística “recicla” paraules que ja coneix per tal d’anomenar noves realitats. Un exemple clar de polisèmia en anglès és el verb “get” que pot voler dir “procurar quelcom” com en la frase “I’ll get you an aspirine”, o bé esdevenir com en “she got scared” o inclús “entendre” com en “ I get it”. Un altre exemple de sinònim és la paraula “sound” que pot designar un so audible, o bé un estat de salut com en l’expressió “save and sound” o un estret, l’accident geogràfic com el “Kalmar sound”. Una altra paraula altament polisèmica és “round” que té dotze usos com a adjectiu, dinou com a substantiu i nou com a verb. Per destacar-ne uns quants “round” podria ser rodó, o bé número parell però també designa una sola llesca de pa, una ronda de quelcom com per exemple de begudes en un bar, o com a verb vol dir anar al voltant de quelcom o algú. Però els verbs més polisèmics amb diferència són en anglès són “run”, “put” and “set”.
La polisèmia s’ha de distingir de l’homonímia que és quan dues paraules que provenien alhora d’altres paraules diferents convergeixen en un mateix referent per evolució fonètica. En anglès un exemple d’homonímia podria ser “bear” com a verb en el sentit d’acceptar o tolerar, portar amb sí ect i “bear” de l’animal. Un altre cas d’homonímia seria el verb “boil” que vol dir fer arribar l’aigua al punt d’ebullició i “boil” com a erupció de la pell. La segona ha evolucionat fonèticament igual que el verb bullir però prové de l’alemany “Beule” que és una protuberància.
Tanmateix, de vegades per acabar de crear més confusió una paraula pot acabar amb sentits contradictoris com per exemple el verb “cleave” que pot voler dir o tallar en dues parts o enganxar o enganxar-se com en la frase “ the toffee was sticky and cleaved to the roof of my mouth”. En aquest cas aquests els “contronyms” han aparegut perquè el segon significat de “cleave” prové també probablement del germànic “kleben” en el sentit d’enganxar. Un altre “contranym” és “fast” que en anglès pot designar alguna cosa o persona que es mou ràpidament o una cosa que s’ha quedat encallada com el cremallera, o també “wind up” que pot significar acabar o bé si diem que “wind up a watch” el posem en marxa.
Pel que fa a l’anglès ja vaig comentar en un post anterior que era una llengua enormement rica en sinònims. Prenem per exemple el significat “gran” en sentit de gran capacitat. En anglès podríem dir que quelcom és “big”, “spacious”, “large”, “immense”, “vast”, “capacious”, “bulky”, “massive”, “whopping”. I per designar de manera eufemística a la gent amb uns quilograms de més tindríem també “stocky”perquè literalment és que té “reserves”.
És obvi que no sempre els sinònims són intercanviables al 100% perquè cada sinònim tindrà potser una àmbit d’utilització diferent segons sigui una paraula més o menys emprada. Per exemple es pot tenir por que seria “fear”, la paraula més comú o bé “terror” o sentir “trepidation”. També podem pensar “think”, “ponder” si reflexionem més seriosament o “cogitate”.
En general els lingüistes accepten que no hi ha paraules sinònimes al cent per cent perquè això contradiu els principis de l’economia lingüística. És per això que on en altres èpoques havien coexisitit dues paraules, una d’arrel anglesa o vikinga i una altra d’arrel germànica, una de les dues es va especialitzar. Aquest és el cas de la paraula “hound” provinent del germànic i que encara té el seu equivalent en alemany actual “Hund” que va passar a ser un hipònim de “dog” és a dir una subdivisió de la categoria gos. En aquest cas “hound” és el gos de cacera. De la mateixa manera l’anglès va adoptar el verb “die” dels vikings i va deixar el germànic “sterben” que va passar a ser “starve” i designa la mort per inanició.
Altres paraules que històricament van conviure com a sinònims com el “shirt” anglès i el “skirt” provinent de l’escandinau van passar a designar diferents peces de roba amb el temps.
L’antonímia pel contrari és quan dues paraules són el que es considera contrària a l’altra com en els parells de paraules negre i blanc, dia i nit. Aquí també s’ha d’anar en compte perquè allò que per a nosaltres és un antònim en una altra llengua no ho és: per exemple per a nosaltres el contrari de dolç és salat però per als anglesos és “sour” acid o “bitter” que és amarg. Típics antònims podrien ser “absent i present”, “achieve i fail”, “after i before”, “add i subtract” o “easy i difficult”. Molts antònims en anglès es formen a partir de prefixes com “il”, “dis”, “un” o “im” aquests son els casos de “legal” i “ilegal”, “like i dislike” “satisfied i unsatisfied i dissatisfied” i “polite i impolite”. Pel que fa a “unsatisified” i “dissatisfied” cal dir que “dissatisfied” s’aplica més per com se senten les persones. Jo per exemple “I am dissatisfied with my job situation right now” mentre que “unsatisfied” s’aplica més a situacions “I have unsatisfied needs”. Altre cop apareix el que havia comentat abans: les paraules tendeixen a especialitzar-se per sobreviure.
Amb el temps també hi ha hagut antònims que han desaparegut. Per exemple en anglès tenim un “commit” però antigament va existir un “demit” i tenim ara un “impede” però “expede” va caure en desús i va desaparèixer. Òbviament això demostra que és la comunitat de parlants que accepta o no una paraula i que la manté viva o no. I de la mateixa manera que els parlants reciclen també poden innovar. Aquest és el cas per exemple de les paraules de moda. En anglès quelcom que està de moda és “fashionable” o “trendy” però fa uns anys es va començar a dir “that it was in”. Quan aquest “in” va passar a ser d’ús comú els joves van crear “hip” per designar el que es portava. Fins que “hip” va passar de moda.
Ara mateix per exemple està molt de moda entre els joves – els meus alumnes tots parlen així –anomenar “bro” als collegues com a diminutiu de “brother” i quan no fan servir la variant anglesa doncs diuen “ tete” que és la corresponent castellana típica del llenguatge infantil.

Avui dia i per molt que ens pesi, sovint el llenguatge i les expressions les adoptem dels medis de comunicació i del llenguatge publicitari però per tal que arreli una expressió ha d’agradar a la comunitat de parlants.
Aquest post no estaria complet però sense parlar dels “false friends” o amics falsos. Aquests amics falsos són dues paraules en dues llengües diferents que són tan similars i potser provenen del mateix mot però que en els dos idiomes tenen significats diferents. Un exemple de “false friend” en anglès i català o castellà seria “ constipated” que no vol dir refredat sinó “restret”. Un altre seria potser l’”advise” que sona a “avisar” però en realitat és aconsellar. Un dels “false friends” més ben establert al cap dels meus alumnes és “actually”. Tots el fan servir com a sinònim d’actualment però “actually” en anglès voldria dir “en realitat”. Una altre parell de paraules que els meus alumnes confonen és “target” que es pensen que pot ser la targeta de crèdit quan en realitat “target” en anglès és objectiu. Aquest potser aconseguiré que l’aprenguin perquè ara en el món del màrqueting ja hem deixat de parlar del nostre públic desitjat i parlem sempre del “target”.
Per acabar un false friend que a mi em sembla simpàtic. “Jubilation” en anglès no és la jubilació com a període temps per descansar després d’haver treballat durant anys sinó que vol dir alegria. Bé, aquí si més no crec que la nostre “jubilació” sí que prové etimològicament del sentiment d’alegria que s’experimenta si ja no s’ha de treballar més.
Vull concloure avui amb una anècdota que m’ha explicat una amiga sobre un “false friend”. La meva amiga és russa però va viure durant molts anys a Polònia. En arribar-hi sovint havia de demanar com anar a cert lloc. Quan ho preguntava els polonesos li responien que era “просто” pronunciat (prosta) que ella entenia en el seu significat rus de fàcil però que en polonès vol dir “tot recte”. I quan a ella li responien “просто” ella deia, “sí però com?” perquè entenia que li deien que era fàcil però no li explicaven com havia de seguir el camí. Així que ja veieu que de vegades l’aparent similitud entre les llengües pot arribar a dificultar la comprensió.

Embolica que fa fort: L’expansió de l’anglès.

Deixa un comentari

És natural que la llengua anglesa, que ha esdevingut la llengua franca arreu del món i que està tan estesa, hagi desenvolupat d’una manera extremadament ràpida tantes variants. Hem de pensar que Shakespeare escrivia per a una comunitat de pocs milions de persones i ell va viure a la segona meitat del segle XVI i començament del XVII. En temps de la invasió dels Normands, la població a la gran illa era només de mig milió. Durant l’edat mitja va passar a ser de quatre a cinc milions però no va créixer gaire més degut a l’alta mortaldat per plagues, mala alimentació i estat pèssim de salut dels habitants d’Anglaterra i Europa en general.
En l’època en què va viure Shakespeare l’anglès només es parlava a Anglaterra i a la part sud d’Escòcia. Cap al 1600 la població encara era d’uns cinc milions però a 1900 ja havien passat a ser 9 milions. L’expansió de l’anglès es degué a diversos fets. El primer va ser el creixement demogràfic d’Anglaterra i l’expansió territorial dels britànics. Primer van penetrar Irlanda a costa de fer desaparèixer les llengües celtes i durant els segles XIX i XX l’anglès va esdevenir la llengua principal a Gales i les terres altes escoceses (les Highlands).
Com és d’imaginar l’expansió de l’anglès va ser instigada per la política del govern anglès. Després de la revolució jacobita, el 1745 es van es van establir moltes escoles a les terres altes d’Escòcia però la llengua d’instrucció era l’anglès i el gaèlic es va prohibir. I evidentment l’augment vertiginós dels parlants de l’anglès es degué a la colonització i conquesta d’altres països arreu del món i al comerç intensiu. Els assentaments anglesos a Amèrica del nord van començar al segle XVII competint amb espanyols, francesos i holandesos durant més de dos-cents anys pel domini de la zona del Carib. Però al segle XIX Anglaterra tenia ja el control sobre el Carib i un gran nombre d’illes que inclouen Antigua, Barbados, Jamaica, Trinidad, etc.
El domini sobre l’Índia va començar al 1750 i al 1770 Anglaterra va passar també a governar Austràlia després de la guerra d’Independència americana. Durant el segle XIX l’expansió continua i Anglaterra desplaça a Holanda a Sud Àfrica. Durant la primera meitat del segle XIX Singapur, la Guaiana Britànica, Nova Zelanda i Hong Kong passen a estar sota domini anglès i durant la segona meitat del segle XIX l’hegemonia anglesa s’estén a l’est i l’oest d’Àfrica. En totes aquestes zones l’anglès britànic ha estat una gran influència mentre que les Filipines i Puerto Rico han estat influïdes per l’anglès americà. Tanmateix el factor decisiu per convertir l’anglès en llengua mundial va ser el creixement dels Estats Units amb la seva enorme arribada d’immigrants durant els segles XIX i XX. El 1788 quan es va fer el primer cens als EEUU només hi havia quatre milions de persones al país i la majoria era d’origen britànic, el 1850 eren 23 milions i l’any 1950 cinquanta milions. Tanmateix, és el poder econòmic i polític d’Amèrica que indubtablement ha fet que l’anglès adquirís la rellevància que té ara. L’anglès té actualment uns quatre-cents milions de parlants nadius i potser el doble de parlants que l’empren com a segona llengua.
A països com Austràlia, Nord Amèrica i Nova Zelanda la influència de les llengües indígenes sobre l’anglès és del tot negligible. A sud Àfrica però la situació ja canvia perquè els que parlen anglès com a primera llengua són pocs. A sud Àfrica es parlen idiomes com el Bantu, el Zulu o l’Afrikaans que és una llengua creada a partir de l’holandès i les llengües indígenes han influït també en l’anglès que es parla allà.
A Austràlia alguns parlants empren una pronunciació que s’allunya més de la RP, la “received pronunciation” que és la que es considera estàndard i a més fan servir més paraules locals en el seu vocabulari. Es consiren molt típiques de l’anglès australià les paraules que s’escurcen com ara “brekky” per esmorzar, “ciggie” per cigarreta, “arvo” per tarda, “brolly” per paraigües, “postie” per carter. I també és molt típic escurçar i acabar algunes paraules amb -o com “smoko” que és la pausa per fumar, “garbó” que és l’escombriaire o “bottlo” per una botiga on es venen ampolles.
Pel que fa a l’anglès d’Amèrica hi ha tres grans variants: La del nord, la del territori central (Midland) i la del sud. La principal diferència de l’anglès americà és una que escoltem fàcilment perquè és una variant que s’anomena “rothic” és a dir que fa sonar la “r” en posició final i abans de consonant. De tota manera a la zona costera del sur, a la ciutat de Nova York i a la part est de Nova Anglaterra la “r” deixa de pronunciar-se en aquestes posicions com a la RP.
A causa de la pronunciació de la “r” els diftongs en paraules com “here”, “scarce” i “poor” també es pronuncien d’una manera diferent que a la variant anglesa.
També cal mencionar que el sistema vocàlic anglès és més complex que l’americà i que en l’anglès americà no es posa tanta atenció a la llargada de les vocals.
Entre les diferències que salten a l’oïda entre l’anglès i l’americà caldria destacar la pronunciació de la “t” i la “d” intervocàliques. En americà la “t” intervocàlica es pronuncia tan ràpidament que als anglesos i a nosaltres ens sona a “d”. També sona com una “d” la “t” quan van precedides d’una consonant sonora en paraules com “dirty” el mateix passa si el que ve a continuació de la “t” és una vocal encara que sigui d’una altra paraula com en “get it”.
També hi ha paraules que es fan servir a l’anglès americà però no al d’Anglaterra. Entre aquestes estan “eggplant” per albergínia en comptes de “aubergine”, “faucet” del francès en comptes de “tap” que és l’aixeta, “restroom” en comptes de “public toilette”, “cookie” en comptes de “biscuit” que és galeta, “schedule” i no “timetable”, “cap” en comptes de “taxi” etc. Però en general els mitjans de comunicació i les pel·lícules americanes han fet que les paraules típiques d’allí siguin enteses també a altres indrets del món on es parla una variant més propera a l’anglès d’Anglaterra.
I si parlem de diferències gramaticals cal només recordar que l’anglès britànic prefereix el “do have” per tenir i l’americà el “have got”, que alguns verbs irregulars que tenen el passat i el participi acabats en -t com “learnt” o “burnt” s’han tornat verbs regulars en americà. També hi ha preposicions que es fan servir de manera diferent. Un anglès viu a “in Princess Avenue” però un americà dirà “on”.
Pel que fa a la variant canadenca de l’anglès s’ha de dir que és molt similar a l’americà amb una parell de diferències fonètiques com per exemple el fet que la “l” és pronuncia com a “dark l” sempre. El fonema de la “dark l” és el que escoltem en una paraula com “ball” a diferència de “lip”.
I en les variants angleses a Austràlia, Nova Zelanda i Sud Àfrica s’ha de dir que la principal diferència està en la pronunciació de les vocals. El fonema “a” es pronuncia tan tancat que la “pan” la paella anglesa sona com a “pen” que és el boli i per contra el “pen” nova zelandès pot arribar a sonar com a “pin”. Però no sempre la pronunciació a l’hemisferi sud provoca confusió. Les paraules “taxis” and “taxes”, taxis i impostos es pronucien igual en RP però es distingeix clarament entre la “i” i la “e” a Austràlia.
A les índies occidentals el sistema fonològic estàndard varia d’illa a illa però per posar un exemple a Trinidad les paraules “beer” i “bare” es pronunciarien igual.
Pel que fa a l’anglès d’Àfrica per posar una exemple de diferència fonètica cal ressaltar que la vocal neutra no existeix i en paraules com “singer” on pronunciem el grup “er” com la nostra vocal neutra a casa, ells pronuncien clarament una “a”. En general el sistema vocàlic africà és molt més reduït que l’anglès.
Els països on la variant s’allunya més de l’anglès de Gran Bretanya són aquells que van ser colonitzats posteriorment i que en un moment determinat van esdevenir independents. A les Índies occidentals, que són el grup d’illes banyades tan per l’Atlàntic com pel mar del Carib, s’hi va desenvolupar una variant de l’anglès influenciada per les llengües dels indígenes i que ha esdevingut la llengua majoritària de la població.
A l’Índia l’anglès és llengua oficial junt amb l’Hindi i 14 llengües reconegudes més.
Pel que fa a les variants d’aquest gran país i Nigèria, des del punt de vista gramatical s’ha de destacar que s’utilitza el present continu en ocasions en que en anglès seria necessari fer servir el simple com en la frase “he is going to work every morning” que en anglès estàndard hauria de ser “he goes to work every morning”. I ambdues variants han produït a més paraules plural que en anglès són singular incomptable com “furnitures”.
No obstant l’anglès és sovint una opció sociocultural en aquells indrets on existeixen diverses llengües amb un estatus similar.
A l’Àfrica subsahariana l’anglès té caràcter oficial i és la llengua de comunicació entre els grups socioeconòmics alts per exemple.
Casos interessants són la situació a Singapur on hi ha 4 llengües, el xinès, el malai, el tamil i l’anglès i aquest darrer és l’idioma d’instrucció que s’ha imposat fins i tot sobre el xinès. També curiós és el cas de Hong Kong on tant l’anglès com el xinès són llengües oficials però en situacions quotidianes i familiars es parla el cantonès però ha sorgit una variant barrejada que s’empra quan el xinès i l’anglès semblen massa formals però el cantonès massa informal.
A més de totes les variants estàndard que han esdevingut després d’implantar l’anglès en altres territoris també tenim nombroses llengües pidgin i criolles basades en l’anglès. Una llengua pidgin és la que sorgeix en una comunitat amb individus de diverses procedències i parles i en la que hi ha una llengua dominant que sol ser la de les classes altes o governants. Una llengua pidgin es fa servir com a llengua franca però no és la llengua materna de ningú. Ara bé, a vegades una llengua pidgin arriba a convertir-se en la llengua materna d’una comunitat i llavors parlem d’una llengua criolla.
Es diu que la variant de l’anglès que parla la població de color dels EEUU és probablement una derivació d’una criolla. A Jamaica per altra banda la llengua criolla basada en l’anglès conviu amb la variant jamaicana de l’anglès i els parlants escullen una variant o una altra segons el context.
És important recordar que sent l’anglès una llengua de comunicació per tanta gent, aquesta està en canvi contínuament i unes variants poden anar influint a les altres i això lluny de ser dolent és el que fa que l’anglès segueixi viu i en expansió. Les llengües que intentem enfeixar i mantenir intactes fora de la influència dels parlants són les que poden acabar-se perdent.

Embolica que fa fort: L’expansió de l’anglès.

Deixa un comentari

És natural que la llengua anglesa, que ha esdevingut la llengua franca arreu del món i que està tan estesa, hagi desenvolupat d’una manera extremadament ràpida tantes variants. Hem de pensar que Shakespeare escrivia per a una comunitat de pocs milions de persones i ell va viure a la segona meitat del segle XVI i començament del XVII. En temps de la invasió dels Normands, la població a la gran illa era només de mig milió. Durant l’edat mitja va passar a ser de quatre a cinc milions però no va créixer gaire més degut a l’alta mortaldat per plagues, mala alimentació i estat pèssim de salut dels habitants d’Anglaterra i Europa en general.
En l’època en què va viure Shakespeare l’anglès només es parlava a Anglaterra i a la part sud d’Escòcia. Cap al 1600 la població encara era d’uns cinc milions però a 1900 ja havien passat a ser 9 milions. L’expansió de l’anglès es degué a diversos fets. El primer va ser el creixement demogràfic d’Anglaterra i l’expansió territorial dels britànics. Primer van penetrar Irlanda a costa de fer desaparèixer les llengües celtes i durant els segles XIX i XX l’anglès va esdevenir la llengua principal a Gales i les terres altes escoceses (les Highlands).
Com és d’imaginar l’expansió de l’anglès va ser instigada per la política del govern anglès. Després de la revolució jacobita, el 1745 es van es van establir moltes escoles a les terres altes d’Escòcia però la llengua d’instrucció era l’anglès i el gaèlic es va prohibir. I evidentment l’augment vertiginós dels parlants de l’anglès es degué a la colonització i conquesta d’altres països arreu del món i al comerç intensiu. Els assentaments anglesos a Amèrica del nord van començar al segle XVII competint amb espanyols, francesos i holandesos durant més de dos-cents anys pel domini de la zona del Carib. Però al segle XIX Anglaterra tenia ja el control sobre el Carib i un gran nombre d’illes que inclouen Antigua, Barbados, Jamaica, Trinidad, etc.
El domini sobre l’Índia va començar al 1750 i al 1770 Anglaterra va passar també a governar Austràlia després de la guerra d’Independència americana. Durant el segle XIX l’expansió continua i Anglaterra desplaça a Holanda a Sud Àfrica. Durant la primera meitat del segle XIX Singapur, la Guaiana Britànica, Nova Zelanda i Hong Kong passen a estar sota domini anglès i durant la segona meitat del segle XIX l’hegemonia anglesa s’estén a l’est i l’oest d’Àfrica. En totes aquestes zones l’anglès britànic ha estat una gran influència mentre que les Filipines i Puerto Rico han estat influïdes per l’anglès americà. Tanmateix el factor decisiu per convertir l’anglès en llengua mundial va ser el creixement dels Estats Units amb la seva enorme arribada d’immigrants durant els segles XIX i XX. El 1788 quan es va fer el primer cens als EEUU només hi havia quatre milions de persones al país i la majoria era d’origen britànic, el 1850 eren 23 milions i l’any 1950 cinquanta milions. Tanmateix, és el poder econòmic i polític d’Amèrica que indubtablement ha fet que l’anglès adquirís la rellevància que té ara. L’anglès té actualment uns quatre-cents milions de parlants nadius i potser el doble de parlants que l’empren com a segona llengua.
A països com Austràlia, Nord Amèrica i Nova Zelanda la influència de les llengües indígenes sobre l’anglès és del tot negligible. A sud Àfrica però la situació ja canvia perquè els que parlen anglès com a primera llengua són pocs. A sud Àfrica es parlen idiomes com el Bantu, el Zulu o l’Afrikaans que és una llengua creada a partir de l’holandès i les llengües indígenes han influït també en l’anglès que es parla allà.
A Austràlia alguns parlants empren una pronunciació que s’allunya més de la RP, la “received pronunciation” que és la que es considera estàndard i a més fan servir més paraules locals en el seu vocabulari. Es consiren molt típiques de l’anglès australià les paraules que s’escurcen com ara “brekky” per esmorzar, “ciggie” per cigarreta, “arvo” per tarda, “brolly” per paraigües, “postie” per carter. I també és molt típic escurçar i acabar algunes paraules amb -o com “smoko” que és la pausa per fumar, “garbó” que és l’escombriaire o “bottlo” per una botiga on es venen ampolles.
Pel que fa a l’anglès d’Amèrica hi ha tres grans variants: La del nord, la del territori central (Midland) i la del sud. La principal diferència de l’anglès americà és una que escoltem fàcilment perquè és una variant que s’anomena “rothic” és a dir que fa sonar la “r” en posició final i abans de consonant. De tota manera a la zona costera del sur, a la ciutat de Nova York i a la part est de Nova Anglaterra la “r” deixa de pronunciar-se en aquestes posicions com a la RP.
A causa de la pronunciació de la “r” els diftongs en paraules com “here”, “scarce” i “poor” també es pronuncien d’una manera diferent que a la variant anglesa.
També cal mencionar que el sistema vocàlic anglès és més complex que l’americà i que en l’anglès americà no es posa tanta atenció a la llargada de les vocals.
Entre les diferències que salten a l’oïda entre l’anglès i l’americà caldria destacar la pronunciació de la “t” i la “d” intervocàliques. En americà la “t” intervocàlica es pronuncia tan ràpidament que als anglesos i a nosaltres ens sona a “d”. També sona com una “d” la “t” quan van precedides d’una consonant sonora en paraules com “dirty” el mateix passa si el que ve a continuació de la “t” és una vocal encara que sigui d’una altra paraula com en “get it”.
També hi ha paraules que es fan servir a l’anglès americà però no al d’Anglaterra. Entre aquestes estan “eggplant” per albergínia en comptes de “aubergine”, “faucet” del francès en comptes de “tap” que és l’aixeta, “restroom” en comptes de “public toilette”, “cookie” en comptes de “biscuit” que és galeta, “schedule” i no “timetable”, “cap” en comptes de “taxi” etc. Però en general els mitjans de comunicació i les pel·lícules americanes han fet que les paraules típiques d’allí siguin enteses també a altres indrets del món on es parla una variant més propera a l’anglès d’Anglaterra.
I si parlem de diferències gramaticals cal només recordar que l’anglès britànic prefereix el “do have” per tenir i l’americà el “have got”, que alguns verbs irregulars que tenen el passat i el participi acabats en -t com “learnt” o “burnt” s’han tornat verbs regulars en americà. També hi ha preposicions que es fan servir de manera diferent. Un anglès viu a “in Princess Avenue” però un americà dirà “on”.
Pel que fa a la variant canadenca de l’anglès s’ha de dir que és molt similar a l’americà amb una parell de diferències fonètiques com per exemple el fet que la “l” és pronuncia com a “dark l” sempre. El fonema de la “dark l” és el que escoltem en una paraula com “ball” a diferència de “lip”.
I en les variants angleses a Austràlia, Nova Zelanda i Sud Àfrica s’ha de dir que la principal diferència està en la pronunciació de les vocals. El fonema “a” es pronuncia tan tancat que la “pan” la paella anglesa sona com a “pen” que és el boli i per contra el “pen” nova zelandès pot arribar a sonar com a “pin”. Però no sempre la pronunciació a l’hemisferi sud provoca confusió. Les paraules “taxis” and “taxes”, taxis i impostos es pronucien igual en RP però es distingeix clarament entre la “i” i la “e” a Austràlia.
A les índies occidentals el sistema fonològic estàndard varia d’illa a illa però per posar un exemple a Trinidad les paraules “beer” i “bare” es pronunciarien igual.
Pel que fa a l’anglès d’Àfrica per posar una exemple de diferència fonètica cal ressaltar que la vocal neutra no existeix i en paraules com “singer” on pronunciem el grup “er” com la nostra vocal neutra a casa, ells pronuncien clarament una “a”. En general el sistema vocàlic africà és molt més reduït que l’anglès.
Els països on la variant s’allunya més de l’anglès de Gran Bretanya són aquells que van ser colonitzats posteriorment i que en un moment determinat van esdevenir independents. A les Índies occidentals, que són el grup d’illes banyades tan per l’Atlàntic com pel mar del Carib, s’hi va desenvolupar una variant de l’anglès influenciada per les llengües dels indígenes i que ha esdevingut la llengua majoritària de la població.
A l’Índia l’anglès és llengua oficial junt amb l’Hindi i 14 llengües reconegudes més.
Pel que fa a les variants d’aquest gran país i Nigèria, des del punt de vista gramatical s’ha de destacar que s’utilitza el present continu en ocasions en que en anglès seria necessari fer servir el simple com en la frase “he is going to work every morning” que en anglès estàndard hauria de ser “he goes to work every morning”. I ambdues variants han produït a més paraules plural que en anglès són singular incomptable com “furnitures”.
No obstant l’anglès és sovint una opció sociocultural en aquells indrets on existeixen diverses llengües amb un estatus similar.
A l’Àfrica subsahariana l’anglès té caràcter oficial i és la llengua de comunicació entre els grups socioeconòmics alts per exemple.
Casos interessants són la situació a Singapur on hi ha 4 llengües, el xinès, el malai, el tamil i l’anglès i aquest darrer és l’idioma d’instrucció que s’ha imposat fins i tot sobre el xinès. També curiós és el cas de Hong Kong on tant l’anglès com el xinès són llengües oficials però en situacions quotidianes i familiars es parla el cantonès però ha sorgit una variant barrejada que s’empra quan el xinès i l’anglès semblen massa formals però el cantonès massa informal.
A més de totes les variants estàndard que han esdevingut després d’implantar l’anglès en altres territoris també tenim nombroses llengües pidgin i criolles basades en l’anglès. Una llengua pidgin és la que sorgeix en una comunitat amb individus de diverses procedències i parles i en la que hi ha una llengua dominant que sol ser la de les classes altes o governants. Una llengua pidgin es fa servir com a llengua franca però no és la llengua materna de ningú. Ara bé, a vegades una llengua pidgin arriba a convertir-se en la llengua materna d’una comunitat i llavors parlem d’una llengua criolla.
Es diu que la variant de l’anglès que parla la població de color dels EEUU és probablement una derivació d’una criolla. A Jamaica per altra banda la llengua criolla basada en l’anglès conviu amb la variant jamaicana de l’anglès i els parlants escullen una variant o una altra segons el context.
És important recordar que sent l’anglès una llengua de comunicació per tanta gent, aquesta està en canvi contínuament i unes variants poden anar influint a les altres i això lluny de ser dolent és el que fa que l’anglès segueixi viu i en expansió. Les llengües que intentem enfeixar i mantenir intactes fora de la influència dels parlants són les que poden acabar-se perdent.

Embolica que fa fort: les funcions lingüístiques.

Deixa un comentari

Per començar a entendre com funciona el llenguatge, potser seria convenient donar-ne una definició. El llenguatge és un sistema de comunicació que consisteix en sons i paraules articulades a través d’un altre sistema d’organització que podríem anomenar gramàtica. Qualsevol persona que sàpiga paraules en una altra llengua però no tingui una idea mínima de com organitzar aquestes paraules en l’altra llengua no serà un comunicador competent.

I ja havent definit llenguatge ens trobem amb una primera dificultat quan comparem la nostra llengua amb la de l’anglès per exemple. Nosaltres en català distingim entre llengua i llenguatge i entenem llenguatge com a la capacitat de l’ésser humà d’expressar les seves idees a través de paraules i la llengua cadascuna de les diferents manifestacions de la capacitat del llenguatge que s’han desenvolupat en diferents cultures amb el pas del temps.

Reprenem el concepte de llenguatge com a sistema de comunicació i primer caldrà definir què és exactament la comunicació. Sobre això ja han escrit suficients filòlegs i filòsofs però podríem definir comunicació com una transmissió d’un missatge d’un emissor a un receptor a través d’un canal. Per tal de que s’estableixi una comunicació emissor i receptor han de tenir en comú el codi o llengua i  tenir coneixement de la situació o context lingüístic en què apareix la comunicació.

Aquests primers models de comunicació i sistema de comunicació no van tenir un element d’importància vital en consideració:  la voluntat. I és que quan van aparèixer les primeres teories de la comunicació, va ser el moment en què es veia la llengua com un ésser viu i independent amb un cicle vital de naixement, desenvolupament i mort que tenia una vida pròpia. D’acord amb aquests elements de la comunicació enumerats abans, Roman Jakobson va postular que la llengua tenia diverses funcions depenent de quin era el focus de comunicació important en l’acte comunicatiu concret. Si el missatge requeia sobre l’emissor la funció comunicativa era expressiva. Si requeia en el receptor era directiva o apel·lativa, si requeia en el context, era referencial, si pel contrari requeia en el canal era fàtica perquè el que es busca quan es comunica d’aquesta manera és mantenir la conversa i el fluix comunicatiu. Si jo demano a algú com està al telèfon no necessàriament és perquè vulgui saber com està l’altra persona sinó perquè vull que el meu interlocutor em presti atenció.  i si requeia en el codi llavors parlarem d’una funció metalingüística. Jo per exemple ara mateix estic utilitzant la funció metalingüística per explicar el que em cal explicar avui. Tanmateix si em centro més en el missatge que en el contingut d’aquest, llavors la funció del llenguatge és poètica.

Molt bé fins aquí però el model que tan furor va ser en el seu moment (i el moment van ser els anys seixanta del segle passat) oblida un factor imprescindible de la situació comunicativa. Jo als meus alumnes de l’assignatura de comunicació sempre els he dit que aquest model fa aigües perquè els meus gats que no comparteixen amb mi el mateix codi, saben fer-se entendre i fer entendre les seves necessitats. O dit d’altra manera: el detonant de la llengua és la voluntat suprema d’expressar i molt probablement d’expressar primer de tot necessitats. Ara hauríem de recular als primers homínids i l’ús del seu llenguatge i això no és possible. Però el que sí està clar és que el llenguatge neix de la capacitat d’expressió juntament amb la voluntat d’expressar-se i aquí és on entra un gran lingüista australià d’origen britànic que va saber veure que el llenguatge era una semiòtica social que neix de la necessitat de construir conjuntament. Halliday no pot ni vol separar llenguatge de societat i el seu plantejament és en el meu modest punt de vista el més encertat perquè explica un gran nombre de fenòmens estranys dels que he anat parlant en els meus posts. Ell és el que va postular la gran importància del llenguatge com a forma d’expressió i el seu reflex en la nostra elecció del registre dins el sistema.

I si no recordeu l’exemple de com es pronuncien o no les “r” finals a la ciutat de Nova York. Com a més alt l’estatus social, més es pronunciava el so de la “r” final. Aquesta diferència en pronunciació no deixa de ser una diferència en registre que William Labov va estudiar a la no gaire coneguda universitat de Pennsilvanià.

Per a Halliday la llengua té tres macrofuncions. La primera és ideativa (en anglès ideational), la segona interpersonal i la tercera és textual. La primera macrofunció ens permet expressar la nostra experiència del fenòmens del món i ordenar el missatge que volem transmetre. La segona funció, la que anomenem interpersonal se centra en l’emissor i el receptor i en la manera en què es transmet el llenguatge per exemple tenint en compte el grau de familiaritat o la jerarquia entre les dues persones i la darrera funció, la textual es refereix a si la comunicació es fa de manera oral o escrita. Halliday va triomfar en demostrar el valor intercultural del llenguatge per entendre’l.

En relació a aquestes macrofuncions, Halliday va assumir que hi havia set funcions de la llengua. La primera és la funció instrumental que fa que utilitzem la llengua per aconseguir allò que ens cal.

La reguladora que serveix per dirigir i redirigir la conducta d’altres, està formada per regles, instruccions, ordres i suggeriments.

La funció d’interacció que serveix per establir i mantenir vincles socials, la funció personal que proporciona informació sobre les persones i les relacions entre elles. Aquí entrarien l’ús dels pronoms per exemple. La funció heurística és la que ens permet fer preguntes i utilitzar la llengua per resoldre problemes i prendre decisions.

La funció imaginativa de la llengua és la que ens fa possible crear imatges mentals o escenes que no són reals i per últim la funció representativa de la llengua serveix per presentar i descriure el món i la realitat del voltant.

La cinquena funció és la personal que és la que entra en joc quan expressem opinions, emocions i identitat. La funció heurística que és la del descobriment i l’explicació i la que activem quan fem preguntes.

La setena i darrera funció segons Halliday és molt fàcil d’entendre i és la referencial, la que activem quan demanem i donem informació factual o sobre la nostra pròpia experiència.

Per a Halliday la llengua és una eina social i simbòlica.

I tot que una comunitat lingüística comparteixi una llengua com a codi,  dintre del sistema de la llengua, com ja va dir Ferdinand de Saussure, cada parlant fa una elecció personal i el que comunica ho fa amb el seu propi llenguatge. Però per anar més lluny, aquest llenguatge que emprem s’acomodarà al context i també al receptor si som parlants competents.

La competència lingüística d’una persona depèn de la seva capacitat de comunicar efectivament allò que vol comunicar i adaptar-ho al context i al receptor i en certa manera també a la societat en la que es troba. I no només em refereixo a una variant dialectal o un sociolecte sinó també a l’adopció d’una manera de parlar que es desenvolupa dintre d’una comunitat d’individus que interactuen entre si repetidament durant un temps més o menys llarg. Ells estableixen unes convencions i també per imitació acabaran utilitzant paraules, locucions i frases fetes que són habituals dintre de la comunitat per petita que sigui.

Recordem el que vaig dir fa unes setmanes sobre les diverses paraules que hi ha en japonès per adreçar-se a una persona i com la podem saludar segons si aquesta té la mateixa posició que nosaltres o no.

I resulta que el que fan els japonesos també ho fan els anglesos i ho fem nosaltres d’una altra manera. En qualsevol comunitat per petita que sigui s’estableixen vincles de filiació i afinitat i marquem o no distàncies a través de la llengua. El que parlem i com ho diem i les expressions que hem inventat i adoptat tots a la sala de professors de l’escola on treballo, no s’entendrien fàcilment fora del seu context. Utilitzar un llenguatge similar ens apropa a un grup de persones i per això neixen, creixen i es reprodueixen els sociolectes. I també per això existeix l’argot que permet que un determinat grup de persones es comuniqui sense que un altre aliè els entengui. Al centre on treballo es va posar molt de moda fa uns anys traduir locucions modernes a l’anglès i fer-les servir en aquest idioma. Així doncs el nostre “per la cara” es va convertir en “per la face” i quan expressem sorpresa els professors que no són d’idiomes diuen “mother of the good love!” que s’apropa a l’expressió castellana de “madre mía del amor hermoso”. Són maneres de parlar i locucions que compartim perquè coneixem i que ens fan sentir membres d’una mateixa comunitat.

El que vull dir amb això és que la llengua es construeix en societat i es modifica en societat i per tant és lògic entendre que hi hagi unes variants tan enormes.

Torno ara a un punt al que m’he referit al principi. Per tal que existeixi una comunicació efectiva cal que hi hagi un desig de comunicació i una voluntat per tal que aquesta persisteixi. I cal també dominar quelcom més que la gramàtica i el vocabulari per entendre la intencionalitat de l’acte comunicatiu. Si jo entro dimarts a la sala de profes i dic “quin fred fa!” potser sembla que estic expressant de manera neutra la temperatura ambient que percebo i que la funció lingüística que estic fent servir sigui la referencial però potser el que vull és que els meus companys s’adonin que tinc fred i ofereixin posar la bomba de calor sense que jo ho hagi de demanar directament. De vegades la funció lingüística sembla una cosa i la intencionalitat comunicativa n’és una altra. Si jo vaig pel carrer a Anglaterra i demano “can you tell me what time it is?” a algú que passa pel meu costat, consideraré que aquest vianant és socialment incompetent si em respon “Yes I can” però no em diu quina hora és. Però de fet ell estarà simplement responent a la pregunta que he fet.

En general el grau en què els humans som o no som directes en una llengua també depèn molt de la nostra cultura. Si entrem a algun lloc que fa pudor, el més segur és que un anglès en un context formal digui “it smells funny here” que traduït seria “ fa una olor curiosa aquí”. Potser un alemany seria més directe i diria que “es stinkt hier”, aquí fa pudor. Però la manera com diem les coses depèn molt també de la cultura. I per ser un parlant competent hem de conèixer en cada moment no només el codi sinó també la situació per no equivocar-nos, donar la nota i interrompre el procés comunicatiu.

Embolica que fa fort: l’anglès d’Austràlia.

Deixa un comentari

Per fer una mica de memòria del que havia estat el meu darrer post sobre l’anglès, el dia dos de març vaig escriure sobre els dialectes de la llengua anglesa. Tot i que a Anglaterra sembla on més dialectes hi ha tenint en compte l’extensió reduïda del territori, l’anglès té altres variants com les que es parlen als EEUU i a Austràlia per exemple.
Sembla que una generació després d’arribar els primers colonitzadors d’origen europeu a Austràlia, l’anglès que es parlava al país ja tenia un accent propi i diferenciador. Un dels aspectes més obvis dels colons d’aquella terra és que es van trobar amb una infinitat de fauna, flora i objectes pels que no tenien cap designació en anglès i pels que van adoptar majoritàriament els noms que els indígenes els havien donat. Les paraules “koala”, “boomerang” o “didgeridoo” són relativament noves en el vocabulari. I no només es van adoptar paraules nous sinó que els habitants d’Austràlia van canviar algunes de les que tenien per fer-les més curtes i familiars. “Afternoon” va passar a ser “arvo”, “cigarette” “ciggie”, el mosquit “mozzie”, l’esmorzar que en anglès és “breakfast” va passar a ser “brekky” i el que és més sorprenent, el paraigües que en anglès és “umbrella” es “brolly” en australià. De la mateixa manera el carter no és “postman” sinó “postie”.
De fet es considera típicament australià escurçar paraules i acabar-les en “o”. Així com “arvo” és tarda, “botllo” és una botiga on es venen ampolles, a “smoko” és la pausa per “smoke”, fer el cigarret o el que els meus alumnes anomenen “pitipause” i un “garbó” és el “garbage man”, l’escombriaire.
Però els australians no només van demostrar la seva originalitat escurçant paraules sinó que van inventar expressions i locucions noves que creen imatges mentals molt clares. Els dos exemples que més originals em semblen són el “technicolor yawn” que traduït és el badall multicolor i és un eufemisme per designar el vòmit i l’expressió “about as welcome as a turd in a swimmingpool” que literalment voldria dir “tan benvingut com un cagalló en una piscina”, és a dir gens benvingut.
Els australians tenen un món sencer de locucions curioses. Una d’elles l’hauré feta servir centenars de vegades pensant que era anglesa sense ser-ho. És la de “to be a few sandwiches short of a pícnic” que vindria a ser que a un li falten uns quants entrepans per ser un pícnic o dit en català que és curt. Un sinònim d’aquesta locució és la de “a few stubbies short of a six-pack”, és a dir que li falten a un o una unes quantes ampolles per fer el paquet de sis. “Stubby” és una paraula típicament australiana que designa una ampolla de cervesa que conté 375 cl.
I si una dona està en estat allà diuen que “she has a bun in the oven”, que té un pastisset o panet al forn. “Bun” tan pot ser una espècie de brioix o el tipus de pa que es fa servir per menjar-se una hamburguesa o salsitxa de Frankfurt. I com heu pogut potser percebre amb la locució “about as welcome as a tur din a swimmingpool” els australians poden fer servir un llenguatge força escatològic. I si no fixeu-vos en la locució que diu “not pissing on someone when they are on fire” que vol dir que no et pixaries sobre algú quan s’està cremant. És una manera molt desagradable de dir que una persona t’importa tan poc que no faries ni el favor de fer un pipí per intentar apagar el foc amb el que s’estan cremant. I si no vols parlar amb algú li dius “onya bike” que seria quelcom així com “a la teva bici”, és a dir que demanem a la persona que agafi la bici i marxi.
I si us pregunteu ara que si Austràlia és més anglesa que americana pel que fa al vocabulari, he de dir que el vocabulari australià està molt barrejat. Tot i que la ex-colònia va estar estretament lligada a Gran Bretanya, sempre ha estat oberta a influències americanes i utilitza una pila de paraules que es fan servir a Amèrica i no pas a Gran Bretanya. Així doncs els australians mengen “cookies” i no “biscuits” galetes, diuen que un president “runs for office” com a Amèrica i no “stands for office” com a Anglaterra, donen els diners a un “bank teller” empleat de banc en comptes de donar-los a un “bank cashier”, a més reben “mail” correu i no “post” i si es fan mal fan servir “band aid” com en americà en comptes d’utilitzar la paraula anglesa per tireta que és “plaster” que prové del germànic.
Austràlia és una gran desconeguda per a mi. El gran país em recorda a mon pare que sempre deia que el volia visitar. No sé quina imatge mental en devia tenir. Per a la majoria de gent Austràlia és el país dels animals perillosos com les taràntules. Un no es pot banyar tranquil amb els taurons i a més hi ha una immensa part del territori que és inhòspit. Però els australians tenen fama de ser força afables i si es té la bossa ben plena de diners segur que val la pena visitar aquell país. La gran avantatge és que s’hi parla l’anglès i és l’idioma que qui més qui menys, tothom parla mitjanament.

Embolica que fa fort: els dialectes anglesos.

Deixa un comentari

Inevitablement havia d’arribar el dia en què havia d’escriure un post sobre els dialectes de la parla anglesa. Podríem definir un dialecte com una manera de parlar que defineix a la gent com a grup que pertany a un determinat àmbit geogràfic. I és més que clar que si volguéssim dibuixar un mapa amb els dialectes a Catalunya per exemple, les isoglosses que són les línies que separen una zona d’una altra, mai serien d’una exactitud matemàtica. Hi ha paraules que en un dialecte es diuen d’una manera i en un altre d’una altra, tanmateix, que el cent per cent de les paraules que considerem dialectals es donin en una sola regió o zona és pràcticament impossible. Paraules dialectals catalanes podrien ser “trumfos” per patates a Girona i “bajoques” per mongetes a Lleida. Però els dialectes també els distingim per la pronunciació de determinats sons d’una manera o altra. Si seguiu els meus posts sobre la llengua anglesa ja us vaig escriure al del 16 de febrer, que cap al 1490 un grup de mariners va equivocar-se navegant i va anar a parar 50 milles més al nord d’on havien salpat i quan els mariners afamats van demanar ous i carn a una grangera de la zona, aquesta es va pensar que intentaven parlar-li en francès. Així de diferent era la llengua que parlaven.
És curiosíssim que en un territori d’uns dos-cents nou mil kilòmetres que no es pot considerar gaire extensa, hagin sorgit tantíssims dialectes. No s’explica perquè Anglaterra ha estat sempre suficientment ben comunicada per tal que hi hagués un cert factor homogeneïtzant. L’expert Robert Clairborne va afirmar que hi havia tretze dialectes a l’anglès europeu però un altre estudiós, Mario Pei en va comptar ni més ni menys que quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i tretze a Anglaterra. Sembla exagerat però en realitat no ho és gens ni mica. I si no només cal veure que als sis comptats més al nord d’Anglaterra hi ha disset maneres diferents i distintives de pronunciar “house”. Al comtat de Yorkshire els habitants saben distingir si algú prové de Bradford o de Leeds tot i que són ciutats contigües perquè la diferència en la parla entre les dues poblacions és significativa.
Una de les primeres persones en voler capturar i enregistrar les diferències dialectals en anglès va ser J.R.R. Tolkien, que tothom coneix més per la seva obra “El senyor dels Anells” que no pas per la seva feina com a lingüista. A ell li hem de donar les gràcies per endegar la tasca de voler enregistrar paraules dialectals abans que es perdessin per sempre. No obstant la seva feina com a professor universitari li va impedir acabar la seva empresa titànica que va haver de prosseguir Harold Orton i que va culminar amb el gran treball “The Lingüistic Atlas of England”.
No hi ha cap dubte que a Anglaterra hi ha infinitat de dialectes. A Londres per exemple el número vint-i-u es “twenty-one” tal i com ens l’han ensenyat a les escoles i acadèmies. Però a 64 km de Londres el número 21 passa a ser “one-and-twenty”. Per tal que us feu una idea la distància entre el centre de Barcelona i Arenys és més o menys de seixanta kilòmetres.
En tot cas gràcies a l’atles lingüístic es va poder veure amb claredat com de diversa podia ser la llengua anglesa que es parlava a Europa. Les ciutats de Kintsbury, Boxford i Cold Ash que estan a poc més de 13 kilòmetres de distància designen la paraula que equivaldria al nostre abric amb “greatcoat”, “topcoat” o “overcoat”. No us vull marejar concretant massa però la realitat és que al mateix Yorkshire els habitants poden discernir si un prové de Bradford o Leeds pel dialecte.
Alguns d’aquests dialectalismes anglesos van arribar al nou món. Aquest és el cas del verb “peek” que vol dir mirar de reüll i intentant que no ens vegin. Una altra paraula que és un dialectalisme anglès és el conegudíssim “yeah”. Es veu que el “no worries” que es fa servir a Austràlia també prové de l’anglès dialectal.
I seria lògic pensar que si un país relativament petit és tan profús en dialectes, l’anglès d’Amèrica n’hauria d’estar farcit però la veritat és que no és així. Sembla que un 80% de la població dels Estats Units de parla anglesa, es comunica amb un anglès relativament homogeni si el comparem amb el dels anglesos. No obstant això també pot ser degut a que l’interès pels dialectes dels Estatus Units és un tema més recent. El lingüista d’origen austríac Hans Kurath i professor de la Universitat de Michigan va entusiasmar la “Modern Language Association” per tal d’investigar la dialectologia dels Estats Units i el resultat en va ser un primer atles dels dialectes dels EEUU. Kurath va dividir les regions del país segons la seva parla i en va distingir els següents grups: la zona del nord (Northern), la central (Midland), la del sud (Southern) i New England.
Algunes diferències dialectals serien per exemple que a l’est dels EEUU les compres es posen en una bossa “bag” i al sud en un “sack” mentre que una petita part d’Oregó anomena al mateix objecte “poke”.
La tasca de Kurath va ser colossal però encara incompleta i amb més temps i dedicació van anar sorgint altres zones dialectals a Amèrica i per això potser fins que no hi hagi un estudi complert seria molt arriscat afirmar que la parla dels EEUU és més homogènia que la d’Anglaterra.
De fet el que sabem és que l’anglès que es parla a Nova York és molt més similar del que es parla a Anglaterra que el que podem trobar a l’altra banda del país perquè els primers pobladors de Nova York tenien més connexió amb els anglesos europeus que els d’una regió com Califòrnia.
També cal destacar que els dialectes sovint són un reflex d’un sociolecte, una parla que separa les classes socials. Això es pot apreciar molt bé si s’estudia la pronunciació del fonema “r” a paraules com “car”, “more” o “store”. Aquestes “r” no es pronunciaven pas a Nova York fins els anys trenta del segle passat. Un estudi va posar en evidència que les classes mitjanes-altes pronunciaven el fonema un vint per cent de les vegades en què apareixia en llenguatge col·loquial i quotidià però un trenta per cent de les vegades en situacions lingüístiques més formals i un seixanta per cent de les vegades quan es requeria llenguatge acurat. Les classes més baixes pronunciaven la “r” un trenta per cent de les vegades en situacions que requerien un llenguatge adequat i acurat. També es va posar en evidència que els venedors dels centres comercials pronunciaven aquest fonema quan tractaven amb gent de classe mitja però no quan es comunicaven amb gent de classe baixa. Així doncs podem arribar a la conclusió que de vegades els dialectes són també sociolectes i per tant encara és més difícil encertat i delimitar les zones geogràfiques en que es parlen.
Per aquest dijous ja en tenim prou. Us espero el vinent.

Embolica que fa fort: El malson de la pronunciació anglesa.

Deixa un comentari

Quan vaig començar els meus posts “embolica que fa fort” sobre la llengua anglesa, vaig comentar en el primer o potser segon article que una de les majors dificultats d’aquest idioma és una pronunciació que fa tornar boig a tot estudiant.

Recordem que la gramàtica va quedar llimada, flexibilitzada i simplificada durant els anys d’invasió normanda a Anglaterra i per tant és cert que la gramàtica anglesa és més fàcil que la de l’alemany o el rus per exemple que tenen unes declinacions que fan ballar el cap al més pacient. Però algun repte havia de tenir la llengua predilecta del món oi? Doncs sí. I aquest és sens dubte la pronunciació. No és d’estranyar que els meus pobres estudiants es tornin ximples si el verb “study” es pronuncia amb una vocal neutra després de la t però a “student” la “u” es converteix en “iu”. D’igual forma l’anglès no és coherent quan pronuncia amb “u” el verb “put” però amb la neutra el verb “cut”. Sembla que sent ambdós monosíl·labs escrits amb la mateixa grafia el so hauria de ser el mateix però no és així. I si seguim amb el malson cal esmentar el verb “read” que s’escriu igual per l’infinitiu, el passat i el participi però es pronuncia de diferent manera. Amb això el que vull dir és que encertar-la no és fàcil i cal recordar la pronunciació de les paraules.

I si parlem de vocals, quin so creieu que és el més comú a la llengua anglesa? Doncs el més comú és la vocal neutra molt propera a la nostra segona “a” de la paraula casa.

Ni tan sols els entesos coincideixen en la quantitat de fonemes que existeixen en la llengua anglesa. Una de les autoritats en matèria llengua anglesa és Simeon Potter i ell va afirmar que hi havia 44 sons a la llengua anglesa, 12 vocàlics, 9 diftongs i 23 sons consonàntics. Però en canvi l’alfabet fonètic internacional reconeix 52 sons per la llengua anglesa. Tant si són quaranta-quatre com cinquanta-dos, en són moltíssims més que els de l’italià per exemple, que només en té la meitat. I hem de pensar que aquest recompte no considera algunes variacions fins i tot perceptibles pels oïdes menys entrenats. És per exemple més que obvi que el grup “ng” no sona igual en una paraula com “singer”,cantant, que en la de “finger” que és dit. En la primera el grup ”ng” és pronuncia d’una manera més dura que en la paraula dit en anglès. I el mateix grup es pronuncia amb més llargada o duració en una paraula com “bong” que no pas en una com “something”. Tampoc hem de considerar que la “th” d’una paraula com “those”, aquells o aquelles, és molt més dura que la de la paraula “thought” que vol dir pensament.

Això per no posar-nos a reflexionar sobre la multitud de paraules que pensem que pronunciem d’una manera però acabem pronunciant d’una altra. Un exemple clar d’això és la paraula “handbag”, bossa de mà, que en realitat pronunciem com “hambag”. Aquest fenomen succeeix en totes les llengües. El número cinc en alemany és “fünf” però si escoltem bé els alemanys tots diuen “fümf”. I parlant de la paraula “something” que he esmentat abans si pareu l’orella escoltareu que diem “somepthing”. De vegades aquests sons protètics i intrusius que introduïm a les paraules amb el pas del temps arriben a entrar en l’ortografia. Aquest és el cas de la paraula “glimpse” que de manera simple i ràpida traduiré com a “ullada” tot  que la paraula anglesa té una connotació més romàntica que no em posaré a analitzar aquí ni ara. Però és que aquesta paraula prové de “glimsen” que no tenia cap “p” enlloc. Més curiós em sembla encara la paraula “thunder” que és el tro i que ve de l’alemany “Donner” que com veieu no conté cap “d” a meitat de paraula en absolut.

Us heu parat a pensar perquè del verb “stand” i “understand” tenim un passat “stood” i “understood” sense “n”? doncs perquè aquestes “n” són intruses.

No obstant la tendència general de la llengua no és a afegir sinó a comprimir i treure. Així doncs la paraula “daisy” que és la nostra margarita, era en un principi “day’s eye” i “fortnight”, els catorze dies era “forteen nights”.

Però divago. El que volia era mostrar la complexitat de la pronunciació anglesa i seguiré amb un exemple. Hi ha mots que són un verb i un substantiu alhora però la síl·laba tònica és diferent pel verb i pel nom. Paradigmes d’aquest meravellós fenomen són el “rebel” que pronunciat amb la síl·laba tònica “re” designa la persona contrària al sistema i en canvi pronunciat amb la segona síl·laba com a tònica seria el verb “rebel·lar-se”. El mateix passa amb “reject” rebutjar i rebuig i “object” que pot ser objecte o bé objectar.

Per anar agafant idea de la variabilitat de la pronunciació anglesa només cal que ens fixem en els mots provinents del francès. Els que va ser adoptats abans del segle XVII s’han adaptat a la fonètica anglesa de manera que el so -ch és dur com en les paraules “change”, canviar, “charge” carregar i “chimney” xemeneia. El so s’assembla al castellà de la paraula “chocolate”. En canvi les que es van adoptar després del segle XVII tenen el so “-ch” francès que és molt més suau. El mateix passa amb les paraules acabades en -age que s’han adaptat a la pronunciació anglesa com “cabbage”que és la col que es pronunciaria més o menys com “cabbige” mentre que la més recent “camouflage” té el so -age tal i com el pronuncien els francesos avui dia.

Moltes paraules del francès tenen la seva síl·laba tònica a la primera perquè les han adaptades a la fonètica germànica. Entre aquestes hi ha per exemple “mutton” i “button” carn de xai i botó. I potser per la que ha estat durant uns segles una autèntica mania dels anglesos pels francesos, algunes paraules no tan antigues són pronunciades amb una primera síl·laba tònica. Aquest és el cas de “cafè”, “buffet” o “ballet”.

El grau d’inconsistència de l’anglès és colossal. Altrament no es pot explicar per quin motiu es diu “often” i es pronuncia la “t” però en “fasten” que vol dir cordar-se no la fem sonar.

El món de les paraules amb lletres que s’escriuen però no es pronuncien és inacabable. No tenim b a “doubt”,dubte, ni a “debt” deute, ni “s” a “island”.

I per seguir amb el nivell d’incoherència de l’anglès mireu els següents mots que haurien de seguir la mateixa pronunciació però que no ho fan: “low” baix i “how” com, “five” cinc i “give” donar, “paid” pagat i “said” dit, “break” trencar i “speak” parlar. No us estireu dels cabells que encara hi ha coses pitjors com la pronunciació del grup “-ough” en les següents paraules: “thought”, “through”,”tough”  que vindrien a ser “zoot” amb una o i t llargues per “thought” pensament, “zru” amb u llarga per “through” a través, i “taff” per “tough” que significa dur.

La manera com es pronuncien les paraules en anglès no és fruit d’una lògica inherent sinó sovint de les preferències dels parlants i de les modes. Les paraules “dance”, ballar, “bath” banyar-se i “castle”, castell, es pronuncien amb una “a” llarga perquè entre les classes altes al segle XVIII es va posar de moda pronunciar-les així i com que tothom volia pertànyer a les classes altes, les classes baixes també van adoptar aquesta manera de pronunciar aquests mots.

Tot és qüestió de pràctica i de veure les llengües com un repte que volem superar. Així doncs aprendre-les no se’ns farà feixuc sinó que esdevindrà un joc.

Per avui ja us deixo que potser us surt fum del cap. Bona setmana!

Embolica que fa fort: Cap a l’anglès modern.

Deixa un comentari

Em vaig quedar la setmana passada comentant que hem de donar les gràcies als normands que van assentar-se a Anglaterra i que pertanyien a les classes altes perquè degut a ells i el seu poc interès vers la llengua dels súbdits, l’anglès va poder evolucionar i llimar aspectes gramaticalment complexes típics de la llengua germànica de la que prové. S’estima que un vuitanta-cinc per cent de les trenta mil paraules del vocabulari anglosaxó van desaparèixer durant l’època d’influència dels vikings i normands però unes quatre mil cinc-centes paraules anglosaxones són d’ús quotidià i de gran importància. Entre elles tenim “man”, “wife”, “child”, “brother”, “live”, “love”, “drink” i “fight”. Com que ningú monitoritzava la llengua, aquesta va anar adoptant paraules del viking i després dels normands i el poble va anar transformant la llengua que parlava en una de força més fàcil.

Però aquesta manca d’uniformització de la llengua també va tenir aspectes no tan positius perquè al segle XV la gent d’una part d’Anglaterra no entenia la de l’altra i de fet potser tenien més dificultats per comunicar-se de les que havien tingut segles enrere els anglosaxons i els vikings. Tenim una anècdota del 1490 que ho exemplifica i que va recollir William Caxton. Pel que sembla, un grup de mariners que volien navegar de Londres a Holanda, van equivocar-se en el recorregut i van anar a parar a unes cinquanta milles més al nord de Londres. En arribar a terra els mariners van demanar a una grangera si els podia donar carn i ous i la bona dona els va respondre que no parlava francès. O sigui que no va reconèixer la llengua dels compatriotes com a quelcom similar al que parlava ella. A l’època de Geoffrey Chaucer, l’anglès ja havia perdut gairebé totes les seves flexions i només utilitzava pels adjectius una desinència diferent pel singular i pel plural però la de plural ja tenia tendència a desaparèixer. Recordem que els adjectius havien arribat a tenir 11 desinències. En Anglès antic hi havia sis desinències diferents pels plurals però a l’època de Shakespeare només en quedaven dues: la “-s” i la “-en”. I de vegades s’escollia una o altra perquè en textos d’aquell període tant es pot llegir “shoes” com “shoen” que seria la desinència germànica, o “houses” o “housen”.

Avui dia de plurals dèbils en anglès només en queden els de “children”, “brethern” que és la paraula germans que només es fa servir per designar els que pertanyen a una congregació religiosa, i “oxen” que són els bous.

Però per influència de l’anglès antic encara tenim un “men” que es un plural irregular de “man”, un “women” i “feet” peus, “teeth” dents i “geese” oques.

També molts dels verbs irregulars van passar a ser regulars i dels del primer grup només en queden uns dos-cents cinquanta que no són tants.

Un fenomen molt curiós va ser el que va passar amb algunes paraules que van perdre la seva “n” inicial i la van ajuntar a l’article indefinit. Així per exemple “napron” va passar a ser “apron” perquè la “n” va ser adherida a l’article “a” així ara tenim “an apron” un davantal. El mateix va succeir amb el mot “ekename” que va passar a ser “nekename” i va evolucionar a “nickname” un sobrenom.

Però sens dubte la llengua anglesa no seria tan rica ni tan expressiva si no hagués existit Shakespeare que tenia una facilitat impressionant per encunyar paraules i locucions noves. Entre les meves favorites estan les de “in my mind’s eyes” que vol dir en la meva imaginació o memòria, “more in sorrow than in anger” més en tristesa que en còlera, “to vanish into thin air” desaparèixer en aire prim o sense deixar rastre, “play fast and loose” que es fa servir quan estem actuant de manera irresponsable i gens fiable amb la gent. Quan es diu que algú està “playing fast and loose” amb nosaltres vol dir que ens tracten sense cap mena de respecte i que ni tan sols hi pensen.

Quan les empreses per exemple no són transparents amb els empleats i no els diuen si el seu contracte tindrà o no continuïtat però se’ls segueix obligant a fer hores extres, llavors podem utilitzar aquesta expressió per exemple.

I ara en venen unes quantes de les que més m’agraden. La primera és la de “salad days”, els dies d’amanida per a Shakespeare són els dies de joventud. La segona la de “naked truth” que és la veritat despullada o crua, “heart of gold” cor d’or que designa una persona bona i amable i la de “green-eyed monster” el mostre dels ulls verds que es refereix a l’enveja o la gelosia.

Shakespeare va crear uns dos mil mots i locucions a més d’escriure una muntanya de poesies i obres de teatre que agradaven fins i tot a la reina. Però pel que sembla ell mateix no va conservar mai ni una sola còpia del que escrivia perquè devia tocar molt de peus a terra i només li interessava la seva fama mentre li donés diners per viure bé. Potser mai no va ensumar que passaria a ser l’escriptor més conegut d’Anglaterra durant generacions.

En fi. Per aquest dijous això és tot. Bona setmana!

Embolica que fa fort: l’anglès i el seu context històric VI.

Deixa un comentari

Segueixo

Segueixo avui amb aquest fascinant tema de la llengua anglesa i la seva història. Recordeu que la setmana passada ens vàrem quedar amb els vikings que van arribar amb la primera onada de conquestes a Anglaterra i que parlaven un idioma que devia ser força proper al dels anglosaxons perquè de fet les dues eren llengües germàniques. L’idioma que parlaven els vikings va deixar una forta petjada a l’anglès i ha contribuït al vocabulari amb paraules d’ús comú com “sky” or “skin”. Ja vaig comentar dijous passat que la llengua dels vikings tenia una predilecció pel so de la “k”.

Entre les paraules d’ús comú que provenen de l’escandinau hi tenim “sister”, “bag”, “cake”, “dirt”, “knife”, “skill”, i “window”. El que vol dir això és que els habitants d’Anglaterra van abandonar les paraules germàniques que utilitzaven per designar aquests objectes o persones i van adoptar les escandinaves. Entre els adjectius d’ús comú tenim “flat”, “loose”, “low”, “odd”, “ugly”, “wrong” i ara bé el millor: dos dels grans verbs comodí en anglès són en realitat escandinaus “take” i el famosíssim “get”. “Give” i “want”, que no van gaire enrere en importància també ens ha arribat a l’anglès gràcies al viking. No es fàcil imaginar per quin motiu la comunitat de parlants va abandonar el verb germànic “nim”, prendre i va adoptar el “take”. Altres verbs escandinaus van substituir els d’arrel germànica i van prendre el seu significat. Així doncs el anglès antic el verb per morir era molt proper a l’actual alemany “sterben” però van acabar adoptant el “die” escandinau i el verb de l’antic alemany va patir canvis fonètics i va esdevenir “starve” que ha passat a designar només la mort per inanició.

També és curiós que algunes paraules s’han pres d’una llengua però el significat de l’altra. I quan em refereixo a una llengua o una altra vull dir, l’anglès antic provinent de l’anglosaxó i l’escandinau que parlaven els vikings. Un exemple d’això seria que la paraula de l’anglès antic per designar el pa era una cosa similar a “hlaf” amb una “a” llarga. Aquesta paraula s’ha convertit en “loaf” que avui dia designa una llesca. Per contra, el mot “bread” en anglès antic volia dir un fragment però la llengua dels vikings tenia una paraula molt similar que volia dir pa. Així doncs es va agafar la paraula de l’anglès antic però amb el significat que tenia en escandinau.

En general els préstecs lingüístics de l’escandinau eren mots d’ús comú i van deixar molt poc rastre lingüístic en esferes com les governamentals o d’organització d’estat i societat. Amb una excepció prou important que és la paraula “law”, llei. Els escandinaus tenien un sistema de lleis complex i pel que sembla els hi eren importants. Pel que fa a la seva cultura eren un poble molt afí als anglosaxons i per tant la convivència entre les dues comunitats no devia ser tan dramàtica com ens volen fer veure de vegades. També hi ajudava que segurament anglosaxons i vikings s’entenien parlant perquè les llengües no eren tan diferents.

No podria acabar de parlar dels vikings sense esmentar altres préstecs molt importants a la llengua anglesa. Un és el de la conjunció “though”, i les preposicions “till” i “untill”. Els verbs que acaben amb “sk” també són d’origen escandinau ja que en aquestes llengües el sufixe  -sk vol dir “a un mateix” i és reflexiu.

La darrera gran contribució dels escandinaus a la llengua britànica van ser “they”, “them” i “their”.

I l’últim gran terratrèmol social i lingüístic a Anglaterra el van provocar els normands que no eren més que vikings que havien emigrat a la zona de França i s’havien barrejat amb la població autòctona. De fet no només s’hi van barrejar sinó que van adoptar la seva cultura i la seva llengua abandonant ràpidament la seva. La data oficial del començament de la invasió és el 1066 però la presència normanda a Anglaterra va començar molt abans. El rei Eduard el Confessor ja era mig normand. A partir de la conquesta dels normands, les capes més altes de la societat parlaran el francès i durant 300 anys els reis anglesos no seran capaços de construir cap mena de discurs en anglès. L’anglès va esdevenir la llengua dels camperols i les classes baixes i potser per això, com que no hi havia cap mena de control sobre la llengua, l’anglès va poder evolucionar per convertir-se en una llengua ràpida i lliure de càrregues gramaticals excessives com les declinacions. El primer rei en tornar a parlar anglès va ser Enric IV.

Val a dir que el francès que es parlava a la cort no tenia gran cosa a veure amb el francès estàndard perquè la variant que s’havia exportat a Anglaterra era una que es parlava a les zones rurals. Les diferències fonètiques eren clares i han deixat una distinció en la pronunciació dels mots que provenen del francès en anglès i el en seu idioma originari. Per exemple, el francès de París evita el so “w” per això en francès tenim mots escrits amb “u” semiconsonàntica que no es pronuncien. Aquest és el cas de “question”, “quarter”, “quit” que perden la seva “u”. En canvi en anglès s’ha conservat el so. Un fenomen similar passa amb el so “ca-“ o “-cha”. El francès de París té un “charrier” i un “chattel” mentre que l’anglès va adoptar la variant “carrier” i “cattle” del francès rural dels normands. També tenim el cas de la -s que es va perdre en francès estàndard en “Août”, “forêt”, “bête”, mentre que en anglès tenim “August”, “forest” i “beast”.

Els normands d’Anglaterra utilitzaven els sufixes “-air”e i-“oire” mentre que els francesos continentals feien servir “-aire” i “-oire” i per això tenim “victory” en anglès però “victoire” en francés i “salary” en anglès però “salaire” en francès.

Geoffry Chaucer ja va apuntar de manera molt sorneguera que el francès d’Anglaterra no l’entenia cap francès continental. Però sigui com sigui la cort d’Anglaterra plena de conqueridors normands va tenir una gran influència en la llengua sobre tot en el vocabulari que tenia a veure amb la cort i els títols nobiliaris, moda i estil de vida.

Per exemple, molts animals tenen un nom germànic per designar-los vius, aquest és el cas de “sheep”, “cow”, “ox” però tan bon punt estan a punt de servir als humans de menjar, el seu nom passa a ser d’origen francès “beef”, “mutton”, “veal”,”bacon”. I pel que fa a la terminologia jurídica una de les primeres paraules que van introduir els normands va ser “prison”.

Entre les paraules d’ús comú de devem als Normands tenim: “justice”, “jury”, “traitor”, “damage”, “marriage”, “parliament”, “govern”, “Prince”,”duke”, “baron”. Tanmateix “King” and “Queen” són anteriors a la conquesta normanda.

Un dels grans assoliments de la llengua anglesa és que a pesar de totes les conquestes i d’una fase d’invasió Normanda llarguíssima, la comunitat de parlants de l’anglès antic no va abandonar la seva llengua i la va mantenir. Al cap i a la fi ja devien estar acostumats a tenir governants que xerraven en una llengua que no era la seva.

Quan es va tornar a introduir l’anglès a les altes esferes, la llengua havia evolucionat de manera significativa. Com ja he esmentat abans, el fet que fos la que parlaven les capes més baixes de la societat va permetre que patís canvis que ningú controlava. Així doncs potser no només li hem d’agrair als Normands que ens deixessin un vocabulari tan extens en Anglès, sinó també que vagin passar de llarg de l’idioma amb que es comunicaven els súbdits i camperols i que ha evolucionat a la meravellosa, compacta i efectiva llengua que ha colonitzat ara tot el món.

Embolica que fa fort: L’anglès i el seu context històric V.

Deixa un comentari

Avui sí que ja reprenc el tema de l’anglès amb tota la seva complexitat però em vull concentrar aquest cop en la història fascinant d’aquest idioma. Les Illes Britàniques estaven poblades per celtes dels quals en sabem molt poc fins que van arribar els romans en territori de l’actual Anglaterra i van portar la seva cultura als celtes que hi vivien. I durant 4 segles els celtes van barrejar-se amb els romans i es va adaptar al millor de la seva cultura que ja sabem que era prou sofisticada. Tenien aigua corrent i calefacció a les cases i respectaven les lleis que els van ensenyar els romans. Així doncs no cal sempre veure els romans com un poble invasor que va conquerir i aniquilar les cultures que trobava als territoris que envaïa. Òbviament les tropes romanes van sembrar cadàvers, com tots els pobles invasors i colonitzadors, però també van dur avenços culturals sense els quals Europa no hagués estat la que va ser abans de la caiguda de l’imperi. El problema fou aquest declivi de la vella Roma i amb la caiguda de l’imperi romà que actuava sostenint i fent florir les diverses parts de l’imperi, els celtes van quedar sense protecció a la gran illa. El 449 després de Crist  és una data històrica perquè els dos llegendaris guerrers anglosaxons Hengest i Horsa van aparèixer a Anglaterra i van iniciar la seva ocupació. Els noms ja indiquen llegenda ja que Hengest és un substantiu que s’ha mantingut en l’alemany “Hengst” i significa semental i “Horsa” ha derivat en “horse” o cavall.

Qui eren els anglosaxons? Doncs eren tribus germàniques establertes a una àmplia regió que s’estén des de l’actual Saxònia alemanya fins a l’actual Holanda i Dinamarca i per algun motiu van sentir la necessitat d’expandir-se tot arribant a Anglaterra.

Els pobres celtes acostumats a un estil de vida sofisticat van haver d’aguantar la invasió d’un poble molt inferior culturalment i a més pagà. Els que va poder van fugir de l’actual territori d’Anglaterra i van anar a parar a França on van establir-se a la regió de la Bretanya on encara es parla el dialecte Bretó que no és un altre que l’idioma que van portar els celtes. La resta de supervivents celtes van haver d’aguantar una classe dominant que els va suposar fer passes enrere. Des de la  desaparició de la presència de l’imperi romà fins a que els habitants de les illes no tornessin a tenir aigua corrent o calefacció central van passar uns mil cinc-cent anys. Poca broma!

Dels pobres celtes se’n sap ben poc i van deixar un rastre negligible a la toponímia. Entre els noms de llocs celtes hi trobem “Avon” “Thames”. El sufix romà -caster encara es pot trobar en llocs com Lancaster or Manchester. Però poca cosa més.

Els anglosaxons eren un poble pagà que venerava els seus propis deus com Týr, el déu de la guerra, Woden que nosaltres coneixem com Odin que és suposadament el creador del món, Thor i la seva dona Frigg que era la deessa de l’amor equiparable a Venus. I gràcies a aquests déus tenim els noms dels dies de la setmana en anglès “”Tuesday gràcies a Týr, “Wednesday” gràcies a Woden, “Thursday” gràcies a Thor i “Friday” gràcies a la deessa Frigg.

Que la cultura anglosaxona i dels Jutes també que van colonitzar Anglaterra i eren procedents de l’actual Dinamarca era inferior ho sabem per la quantitat de mots que aquests ja havien adoptat del llatí per no tenir-los en la seva llengua germànica. Entre ells podem destacar: “street”, “pillow”,” wine”, “table”, “chest”, etc.

Sortosament per una Anglaterra colonitzada per tribus bàrbares, Sant Agustí va arribar-hi el 597 amb 40 missioners i en un any va aconseguir que el Rei Ethelbert de Kent es convertís al cristianisme. La capital llavors era Canterbury. Per aquest motiu el cap de l’església a Anglaterra és arquebisbe de Canterbury.

L’anglosaxò que van portar els nous invasors era altament complex si es compara amb el seu estil de vida. L’idoma tenia tres gèneres i es podien declinar en cinc casos diferents. I el pitjor de tot és que els gèneres, com els de l’actual alemany o rus, no responien a cap lògica del món natural. Així doncs “wheat”, el blat era masculí però la civada femení i el blat de moro neutre. La mateixa poca lògica que podem aplicar ara si pensem que la policia en alemany és una paraula femenina però noia “Mädchen” és neutra.

Sortosament de tota aquesta declinació només ens han quedat les flexions dels pronoms “I”, “me”, “mine”… i això per no parlar dels verbs. Els adjectius “green” o “big” tenien més d’onze formes segons la declinació, nombre i gènere. Un envitricoll! No és d’estranyar que els mateixos parlants d’aquesta llengua incipient implantada en el nou territori, l’anessin llimant fins a deixar-la més senzilla i flexible. I la veritat és que la conversió d’Ethelbert al cristianisme va portar l’alfabetització de la gran illa i amb ella va sorgir una literatura que va anar florint al mateix ritme que l’anglès anava canviat i els habitants d’Anglaterra l’anaven adoptant i adaptant. Però el període de calma i tranquil·litat va acabar amb la invasió vikinga o dels anomenats “Norsemen” i “Normans” que va tenir lloc des d’aproximadament l’any 750 fins el 1050 i va representar la darrera fase d’expansió dels poblats germànics. No se sap del cert què va impulsar a la gent que habitava tranquil·lament una franja prou extensa d’Europa a marxar del territori per expandir i conquerir altres territoris però els historiadors suposen que hi havia una superpoblació en terres inhòspites i amb pocs recursos naturals per alimentar a tanta gent. A més segons la tradició les terres les heretava només el primogènit i per tant la resta de fills d’una família havia de guanyar-se la vida d’alguna manera.

Tots tenim la imatge errònia d’uns vikings alts, rossos i forts però en realitat els estudis antropològics han demostrat que si van fugir del seu territori era perquè allà d’on venien gairebé no podien subsistir i la guerra i el pillatge era una millor opció que morir de fam.

A més, a finals del segle vuit Carlemany va aniquilar el poder dels Frisons, que havien estat la major força naval del nord-oest d’Europa i va deixar desprotegides les rutes marítimes per tal que els vikings envaïssin altres territoris. Els vikings provenien de regions que avui dia estarien situades a territori suec, noruec i danès. Cap a l’any 838 els atacs dels vikings ja eren prou intensos i exitosos per permetre que aquests s’assentessin a Anglaterra. El rastre escandinau el trobem en toponímics que acaben en -by com Grimsby, o en aquells que acaben en -thorp Grimsthorpe, els que acaben en -topf com Langstoft. Sens dubte però els vikings van deixar un rastre més profund en la llengua perquè la llengua que coneixem actualment és el producte de la barreja de la llengua dels invasors anglo-saxons i jutes que va anar evolucionant i de la parla germànica dels vikings. Moltes paraules es van doblar i encara existeixen avui en anglès actual dos mots que provenen del mateix. Un exemple són “shirt” que ens ha arribat del germànic anglo-saxó i “skirt” que ens ha arribat de l’escandinau. Però com que les llengües no solen tenir sinònims totals, una de les paraules es va especialitzar per designar la peça de roba de la part baixa del cos (skirt) que avui dia és faldilla i l’altra per la part alta del cos (camisa).

Anglaterra va quedar dividida durant molt de temps en la zona anglosaxona del sud i l’escandinava anomenada Danelaw al nord.

Cal recordar que la parla dels vikings va deixar paraules a la llengua anglesa sense les que aquesta no seria la mateixa. Entre elles hi ha “frekle”,” leg”, “skull”, “crawl”, “scream”, “trust”, “husband” i “sky”. Aquestes són d’ús comú i si les pronuncieu totes us adonareu que la “k” sembla un fonema molt típic de les llengües vikingues perquè és present en moltes paraules.

Fins aquí per avui. Espero haver pogut encomanar la meva curiositat i passió per aquesta època remota i per la història de la llengua més parlada al món. La que sens dubte ha triomfat com a llengua franca i que sembla que serà la capdavantera durant encara molt de temps.