Parlo avui d’una cosa que sembla molt banal a primera vista perquè tindreu la sensació que us hagi de donar una lliçó de gramàtica elemental: el substantiu anglès. I sé que amb aquestes primeres línies tots pensareu que no es pot fer un post sobre això perquè és massa simple però permeteu que us avanci que quan es tracta de l’anglès res no és tan fàcil com podíem pensar en un principi i sempre trobo coses curioses per comentar.

Comencem per la definició, un nom és una paraula que designa un objecte, persona, realitat, un lloc, una qualitat o un esdeveniment. Fins aquí bé oi. Podem dividir els substantius en diferents categories segons siguin propis, és a dir que designen una persona en concret, comuns, si designen un determinat grup de coses que agrupem sota el mateix concepte com per exemple “taula” o “noia”, tenim els noms concrets per a designar coses tangibles, els abstractes per les que només existeixen com a concepte en el nostre cervell però no podem palpar, els comptables i els incomptables.

Comencem pels propis que en anglès ja porten cua per molts motius. Els anglesos tenen una afició immensa a ser molt recargolats amb els noms propis i trobem un seguit immens de personatges amb noms desvergonyidament llargs. Ja podem riure tots del Felipe Juan Froilán de todos los Santos de Marichalar y Borbón. Un nom ridículament llarg per la carrera que farà que no serà gaire lluïda a jutjar pel que el nano ha aconseguit fins ara. Doncs Anglaterra ens ha portat personatges històrics amb noms que han estat llargs però acompanyats de carreres si més no interessants. Un exemple en seria Sir Reginald Aylmer Ranfurly Plunkett-Ernl-Erle Drax. Aquest bon home va ser un baró i director de la “Royal Naval Staff College” entre d’altres. Tenia un nom llarg i títol nobiliari però si més no va treballar. Tampoc queda curt en Sir Humphrey Dodington Benedict Sherston Sherston-Baker o el que va ser capità de la “British Army” durant la Primera Guerra Mundial. Es deia Leone Sextus Denys Oswolf Fraduati Tollemache-Tollemache-de Orellana-Plantagenet-Tollemache-Tollemache. Visca la repetició i el poc esperit pràctic!

Però encara no us he explicat el pitjor dels noms propis en anglès i és que n’hi ha un fotimer que es pronuncien d’una manera que no té en absolut res a veure amb la manera com s’escriuen. Poso uns exemples Levenson- Gower es pronunciaria “looson gore”, Marjoriebanks esdevé “Marchbanks” i els noms normands es poleixen i llimen fins que no es reconeixen com a tals. “Beaulieu” es torna “Bewley” i “Beauchamp” “beechamp”. Ja sabem que els anglesos són molt creatius i ho demostren a tot arreu. I si no aneu a Londres perquè en una àrea d’una milla podreu trobar ubicacions amb noms tan originals com “Pope’s Head Alley”, que seria l’avinguda del cap del Papa, “Garlick Hill”, el pujol de l’all o “Bleeding Heart yard” el pati del cor ensangonat.

I els cognoms, que són un tipus de nom propi no van esdevenir realment populars fins després de la conquesta dels normands. En general podríem dir que els cognoms anglesos provenen de toponímics com “Lincoln” o sobrenoms com “Whitehead” cap blanc o bé “Armstrong” que seria una cosa així com “el del braç fort” o també de patronímics com Johnson que és el fill del John. L’origen d’alguns cognoms ja no ens sembla tan fàcil de desxifrar com per exemple “Russel”, que prové de “roussel” que era el pèl-roig o “Kennedy”, que “volia dir “cap lleig” en gaèlic.

Pel que fa als noms concrets n’hi ha els que s’aprenen i tenen una traducció directa com “table”, “book”, “house” i els que haurem d’entendre i aprendre a fer servir en un context determinat com  per exemple el jack-of-all-trades que designa un tipus de persona que pot fer mil feines diferents. Un paio multi-usos vaja. La llengua anglesa és suficientment creativa i efectiva per inventar un substantiu com “gerrymandering” que denota la situació en què algun polític canvia l’extensió i delimitació d’una zona per tal d’aconseguir un major nombre de vots en una determinada demarcació. Us adoneu del nivell de complexitat de l’anglès?

De substantius també en tenim de compostos i que a més són d’arrel estrangera com “kakorrhaphiophobia” que és la por a equivocar-se i fracassar. Em pregunto si no és més fàcil dir “fear of failure” però si volen una paraula més d’arrel grega al seu vocabulari, per què no?

Una persona gran que sempre està de mala gaita és un “curmudgeon” i els sorolls que emeten les persones quan estan enfadades es designa amb el substantiu “hullaballoo”. “gerrymandering”, “kakorrhaphiophobia” i “hullaballoo” serien noms abstractes. Recordeu que els substantius abstractes no porten l’article “the” anglès sinó cap. Així per exemple diríem “kakorrhaphiophobia means fear of failure in English”. Nosaltres en català fem servir l’article determinat fins i tot pels substantius abstractes “l’amor és més important que els diners” diem.

“Curmudgeon” ja seria un substantiu concret que designa un tipus de persona d’edat avançada que està sempre de mal humor. M’abelleix molt aquesta paraula però encara trobo més útil “whippersnapper” que és la persona jove que no respecta els altres i en especial la gent gran. Aquesta paraula també originàriament era composta de “whipper” que ara ja no se sap el que era en el passat i “snapper” que és un tipus de peix: el pagre. Quan reconeixem una paraula com a composta però un dels dos elements ja no el trobem en altres paraules en lingüística parlem de “pseudomorfema”. El “whip” és el fuet, allò que utilitzem per donar fuetejades no els que ens mengem per esmorzar i “whipper” podria ser el que fueteja però com ja he comentat “whipper” no té cap entrada al diccionari anglès.

Els noms col·lectius també tenen el seu aspecte interessant en anglès. Un nom col·lectiu com indica la designació defineix un grup de persones que s’inclouen en un grup. Exemples en poden ser “family”, “band” entesa com a grup musical, “Barça”, “team”, “company” entès com a empresa etc. Una particularitat és que amb aquest tipus de substantius en anglès britànic el verb que els acompanya pot estar en singular o en plural. Així per exemple gramaticalment és tan correcte dir “The team is working on a new project” o bé “the team are working on a new project”. Però cal recalcar que això només és correcte en anglès britànic perquè en l’anglès dels EEUU el verb s’hauria de posar en singular tal i com solem fer-ho també nosaltres en català. Una excepció sempre hi ha a la regla i és el nom col·lectiu “police” que tant en britànic com en americà es conjuga com a plural. També és important recordar que hi ha noms col·lectius que designen grups d’animals com “a flock of birds”, “a herd” un ramat, a “swarm of insects” i “a pack of” que per exemple podria ser de llops.

També seria possible fer una subdivisió dels substantius segons tinguin un plural regular o irregular. Recordeu que en un principi en anglès hi havia molts més plurals irregulars que avui dia i els que queden són pocs. Per una banda tenim els que tenen un singular acabat en -f i que en plural tenen el suffixe -ves. Exemples d’aquests són “knife and knives”, “life and lives”. També els que acaben en -o perquè se’ls afegeix no només una “s” sinó una “-es” com a “potato” “potatoes”. Però els que més interessants em semblen ja són aquells en els que es produeix un canvi de vocal del singular a l plural com en “foot and feet”, “tooth and teeth”, “goose and geese”(oc o oca), i els famosíssims “man and men” i “woman and women”. Pugem un nivell i ens trobem els plurals més complexos com el de “child and children” que prové de l’alemany, “mouse and mice”, el “die and dice” és a dir “dau i daus”, “ox and oxen”, que vol dir bou, el “person and people”, “penny and pence”. I ara arriben els plurals sonats, aquells en què singular i plural són idèntics: “fish”, “sheep” que són els ovelles, “moose” qué és l’ant, “swine” qué és una paraula d’origen germànic que vol dir porc i que té el seu equivalent amen l’alemany  “Schwein”,”buffalo”, “shrimp”  que és gamba o llagostí i per últim “trout” que és la truita de riu. També estrambòtics resulten els plurals dels noms d’arrel llatina com “focus and foci”, “cactus and cacti”, “octopus and octopuses/octopi”, “nucleus and nuclei”, “fungus and fungi” etc.

Un dels temes que més “encalla” als meus alumnes és el dels comptables i incomptables i l’única dificultat que presenten és amb els incomptables el verb es posa en singular “com en coffee is good for you” i amb els comptables en plural. En general els substantius comptables i els incomptables no varien tantíssim de l’anglès al català però sí que hi ha un parell d’excepcions. Els mobles per exemple són comptables per nosaltres i incomptables en anglès “furniture” igual que equipatge “luggage” tot i que puguem comptar les maletes or el problemàtic “news” notícies. Per això si volem dir “una notícia” en anglès hem de recórrer a l’expressió poc elegant “a piece of news”. També ens sembla estrany que tractant-se d’un singular haguem de dir “This news is important” però així és.

Un altre gran grup de substantius són els que provenen d’adjectius substantivats. En anglès es pot substantivar un adjectiu fàcilment posant-li un article determinat davant “the sick” són els malalts i “the rich”, els rics. Aquesta manera de substantivar adjectius ha despertat polèmica entre la comunitat anglesa de parlants perquè fa poc es va dir que resultava pejoratiu. Encara però es considera una forma de substantivació correcta.

Els substantius es modifiquen a través dels articles i els adjectius que els hi posem davant. D’articles tenim els determinats “the” i l’indeterminat “a” o bé “an”. A més també podem modificar el substantiu afegint un “this” o bé “these” pel plural que equival al nostre aquest o aquests i el “that” i el “those” per aquell o aquells. Si volem quantificar llavors utilitzarem el “much” pels incomptables i el “many” pels comptables per designar el molt o molts i moltes. L’absència de quantitat en anglès s’expressa amb el “little” que és el poc pels incomptables i el “few” pocs per coses que es poden quantificar. Així diríem per exemple “I have little patience” tinc poca paciència i “I have few friends in Barcelona” tinc pocs amics a Barcelona. Però ull viu! Si al “little” i “few” li afegim una a davant “a little” llavors el que estem dient és una mica i no poc. Per exemple “I have little money but I’ll always have a little money for a lovely meal with you”. Això ho podríem traduir com: Tinc pocs diners però sempre en tindré uns quants per fer un àpat deliciós amb tu”. O potser més clar “I have little time, but if you visit Barcelona I’ll have a little time for you”  que seria “tinc poc temps però si vens a Barcelona tindré una mica de temps per a tu. El mateix passa amb “few and a few”. Un exemple podria ser “I have few friends (absència de quantitat) but a few friends I can always count on” que seria “tinc pocs amics però amb un quants d’ells sempre hi puc comptar”.

I per acabar-vos de fer ballar el cap us diré que si per exemple el que volem dir és que tenim pocs problemes en aquest cas hauríem de dir “I have few problems” que en el context seria positiu. En canvi si dic “I have a few problems at the moment” el que estic dient és que tinc uns quants problemes. En general sempre podem recordar que “little and few” expressen manca de quantitat i són modificants que modifiquen de manera negativa el substantiu i “a little and a few” modifiquen el caràcter negatiu de la quantificació del substantiu convertint-la en positiva com heu vist a l’exemple anterior.

Quan parlem de modificar un substantiu amb adjectius la qüestió tampoc és fàcil perquè si volem col·locar diversos adjectius davant del substantiu en anglès ho hem de fer en un ordre determinat. Però això ja ho tractaré en un altre post sobre els substantius en anglès perquè per aquest dijous ja us deu sortir fum del cap.

Un dels primers lingüistes en definir el signe lingüístic va ser el suís Ferdinand de Saussure. Segons ell, el signe lingüístic era una unitat de significat que estava formada per dues parts. Ell les va anomenar el signifiant (el que significa) i el signifié (el significat) al que ens referim. Així per això en la paraula “taula” el “signifiant” seria o bé el conjunt de fonemes i sons que produeixo en dir taula o bé la paraula escrita i el “signifié” seria l’objecte al que em refereixo quan ho dic. Segons Ferdinand de Saussure la relació entre significant i significat és arbitrària i això es demostra fàcilment perquè en català anomenem al mateix concepte taula, en castellà “mesa” en anglès “table” que s’escriu igual que en francès però es pronuncia diferent, en alemany “Tisch” etc. Que nosaltres per exemple a Catalunya haguem preferit la paraula “taula” a la “mensa” que prové igualment del llatí té només a veure amb el fet que la comunitat de parlants va usar aquesta variant del llatí clàssic. Els nostres veïns ibèrics en canvi van preferir utilitzar la paraula del llatí vulgar amb que els soldats romans designaven el moble que feien servir.
Ferdinand de Saussure va causar furor però més endavant Odgen i Richards van formular una millora a la definició de Saussure perquè van dir que un signe lingüístic constava de tres parts. Una era el significant que ells van anomenar “referent”, l’altre el significat “reference” i la darrera el símbol. La principal diferència entre la interpretació d’Odgen i Richards i la de Saussure és que Odgen i Richards distingeixen entre un objecte real al que ens referim en el moment de l’acte comunicatiu i una idea mental que tenim d’aquest objecte.
En gairebé totes les llengües sovint el signe lingüístic no correspon només a una realitat. Aquest és el cas en que una mateixa paraula pot tenir molts significats i ser polisèmica. Aquest és el cas de la paraula anglesa “mouse” que designa l’animal i l’estri informàtic. Aquí però la relació entre les dues paraules ve donada per una similitud. La polisèmia sovint esdevé perquè la llengua, seguint el principi de l’economia lingüística “recicla” paraules que ja coneix per tal d’anomenar noves realitats. Un exemple clar de polisèmia en anglès és el verb “get” que pot voler dir “procurar quelcom” com en la frase “I’ll get you an aspirine”, o bé esdevenir com en “she got scared” o inclús “entendre” com en “ I get it”. Un altre exemple de sinònim és la paraula “sound” que pot designar un so audible, o bé un estat de salut com en l’expressió “save and sound” o un estret, l’accident geogràfic com el “Kalmar sound”. Una altra paraula altament polisèmica és “round” que té dotze usos com a adjectiu, dinou com a substantiu i nou com a verb. Per destacar-ne uns quants “round” podria ser rodó, o bé número parell però també designa una sola llesca de pa, una ronda de quelcom com per exemple de begudes en un bar, o com a verb vol dir anar al voltant de quelcom o algú. Però els verbs més polisèmics amb diferència són en anglès són “run”, “put” and “set”.
La polisèmia s’ha de distingir de l’homonímia que és quan dues paraules que provenien alhora d’altres paraules diferents convergeixen en un mateix referent per evolució fonètica. En anglès un exemple d’homonímia podria ser “bear” com a verb en el sentit d’acceptar o tolerar, portar amb sí ect i “bear” de l’animal. Un altre cas d’homonímia seria el verb “boil” que vol dir fer arribar l’aigua al punt d’ebullició i “boil” com a erupció de la pell. La segona ha evolucionat fonèticament igual que el verb bullir però prové de l’alemany “Beule” que és una protuberància.
Tanmateix, de vegades per acabar de crear més confusió una paraula pot acabar amb sentits contradictoris com per exemple el verb “cleave” que pot voler dir o tallar en dues parts o enganxar o enganxar-se com en la frase “ the toffee was sticky and cleaved to the roof of my mouth”. En aquest cas aquests els “contronyms” han aparegut perquè el segon significat de “cleave” prové també probablement del germànic “kleben” en el sentit d’enganxar. Un altre “contranym” és “fast” que en anglès pot designar alguna cosa o persona que es mou ràpidament o una cosa que s’ha quedat encallada com el cremallera, o també “wind up” que pot significar acabar o bé si diem que “wind up a watch” el posem en marxa.
Pel que fa a l’anglès ja vaig comentar en un post anterior que era una llengua enormement rica en sinònims. Prenem per exemple el significat “gran” en sentit de gran capacitat. En anglès podríem dir que quelcom és “big”, “spacious”, “large”, “immense”, “vast”, “capacious”, “bulky”, “massive”, “whopping”. I per designar de manera eufemística a la gent amb uns quilograms de més tindríem també “stocky”perquè literalment és que té “reserves”.
És obvi que no sempre els sinònims són intercanviables al 100% perquè cada sinònim tindrà potser una àmbit d’utilització diferent segons sigui una paraula més o menys emprada. Per exemple es pot tenir por que seria “fear”, la paraula més comú o bé “terror” o sentir “trepidation”. També podem pensar “think”, “ponder” si reflexionem més seriosament o “cogitate”.
En general els lingüistes accepten que no hi ha paraules sinònimes al cent per cent perquè això contradiu els principis de l’economia lingüística. És per això que on en altres èpoques havien coexisitit dues paraules, una d’arrel anglesa o vikinga i una altra d’arrel germànica, una de les dues es va especialitzar. Aquest és el cas de la paraula “hound” provinent del germànic i que encara té el seu equivalent en alemany actual “Hund” que va passar a ser un hipònim de “dog” és a dir una subdivisió de la categoria gos. En aquest cas “hound” és el gos de cacera. De la mateixa manera l’anglès va adoptar el verb “die” dels vikings i va deixar el germànic “sterben” que va passar a ser “starve” i designa la mort per inanició.
Altres paraules que històricament van conviure com a sinònims com el “shirt” anglès i el “skirt” provinent de l’escandinau van passar a designar diferents peces de roba amb el temps.
L’antonímia pel contrari és quan dues paraules són el que es considera contrària a l’altra com en els parells de paraules negre i blanc, dia i nit. Aquí també s’ha d’anar en compte perquè allò que per a nosaltres és un antònim en una altra llengua no ho és: per exemple per a nosaltres el contrari de dolç és salat però per als anglesos és “sour” acid o “bitter” que és amarg. Típics antònims podrien ser “absent i present”, “achieve i fail”, “after i before”, “add i subtract” o “easy i difficult”. Molts antònims en anglès es formen a partir de prefixes com “il”, “dis”, “un” o “im” aquests son els casos de “legal” i “ilegal”, “like i dislike” “satisfied i unsatisfied i dissatisfied” i “polite i impolite”. Pel que fa a “unsatisified” i “dissatisfied” cal dir que “dissatisfied” s’aplica més per com se senten les persones. Jo per exemple “I am dissatisfied with my job situation right now” mentre que “unsatisfied” s’aplica més a situacions “I have unsatisfied needs”. Altre cop apareix el que havia comentat abans: les paraules tendeixen a especialitzar-se per sobreviure.
Amb el temps també hi ha hagut antònims que han desaparegut. Per exemple en anglès tenim un “commit” però antigament va existir un “demit” i tenim ara un “impede” però “expede” va caure en desús i va desaparèixer. Òbviament això demostra que és la comunitat de parlants que accepta o no una paraula i que la manté viva o no. I de la mateixa manera que els parlants reciclen també poden innovar. Aquest és el cas per exemple de les paraules de moda. En anglès quelcom que està de moda és “fashionable” o “trendy” però fa uns anys es va començar a dir “that it was in”. Quan aquest “in” va passar a ser d’ús comú els joves van crear “hip” per designar el que es portava. Fins que “hip” va passar de moda.
Ara mateix per exemple està molt de moda entre els joves – els meus alumnes tots parlen així –anomenar “bro” als collegues com a diminutiu de “brother” i quan no fan servir la variant anglesa doncs diuen “ tete” que és la corresponent castellana típica del llenguatge infantil.

Avui dia i per molt que ens pesi, sovint el llenguatge i les expressions les adoptem dels medis de comunicació i del llenguatge publicitari però per tal que arreli una expressió ha d’agradar a la comunitat de parlants.
Aquest post no estaria complet però sense parlar dels “false friends” o amics falsos. Aquests amics falsos són dues paraules en dues llengües diferents que són tan similars i potser provenen del mateix mot però que en els dos idiomes tenen significats diferents. Un exemple de “false friend” en anglès i català o castellà seria “ constipated” que no vol dir refredat sinó “restret”. Un altre seria potser l’”advise” que sona a “avisar” però en realitat és aconsellar. Un dels “false friends” més ben establert al cap dels meus alumnes és “actually”. Tots el fan servir com a sinònim d’actualment però “actually” en anglès voldria dir “en realitat”. Una altre parell de paraules que els meus alumnes confonen és “target” que es pensen que pot ser la targeta de crèdit quan en realitat “target” en anglès és objectiu. Aquest potser aconseguiré que l’aprenguin perquè ara en el món del màrqueting ja hem deixat de parlar del nostre públic desitjat i parlem sempre del “target”.
Per acabar un false friend que a mi em sembla simpàtic. “Jubilation” en anglès no és la jubilació com a període temps per descansar després d’haver treballat durant anys sinó que vol dir alegria. Bé, aquí si més no crec que la nostre “jubilació” sí que prové etimològicament del sentiment d’alegria que s’experimenta si ja no s’ha de treballar més.
Vull concloure avui amb una anècdota que m’ha explicat una amiga sobre un “false friend”. La meva amiga és russa però va viure durant molts anys a Polònia. En arribar-hi sovint havia de demanar com anar a cert lloc. Quan ho preguntava els polonesos li responien que era “просто” pronunciat (prosta) que ella entenia en el seu significat rus de fàcil però que en polonès vol dir “tot recte”. I quan a ella li responien “просто” ella deia, “sí però com?” perquè entenia que li deien que era fàcil però no li explicaven com havia de seguir el camí. Així que ja veieu que de vegades l’aparent similitud entre les llengües pot arribar a dificultar la comprensió.

Inevitablement havia d’arribar el dia en què havia d’escriure un post sobre els dialectes de la parla anglesa. Podríem definir un dialecte com una manera de parlar que defineix a la gent com a grup que pertany a un determinat àmbit geogràfic. I és més que clar que si volguéssim dibuixar un mapa amb els dialectes a Catalunya per exemple, les isoglosses que són les línies que separen una zona d’una altra, mai serien d’una exactitud matemàtica. Hi ha paraules que en un dialecte es diuen d’una manera i en un altre d’una altra, tanmateix, que el cent per cent de les paraules que considerem dialectals es donin en una sola regió o zona és pràcticament impossible. Paraules dialectals catalanes podrien ser “trumfos” per patates a Girona i “bajoques” per mongetes a Lleida. Però els dialectes també els distingim per la pronunciació de determinats sons d’una manera o altra. Si seguiu els meus posts sobre la llengua anglesa ja us vaig escriure al del 16 de febrer, que cap al 1490 un grup de mariners va equivocar-se navegant i va anar a parar 50 milles més al nord d’on havien salpat i quan els mariners afamats van demanar ous i carn a una grangera de la zona, aquesta es va pensar que intentaven parlar-li en francès. Així de diferent era la llengua que parlaven.
És curiosíssim que en un territori d’uns dos-cents nou mil kilòmetres que no es pot considerar gaire extensa, hagin sorgit tantíssims dialectes. No s’explica perquè Anglaterra ha estat sempre suficientment ben comunicada per tal que hi hagués un cert factor homogeneïtzant. L’expert Robert Clairborne va afirmar que hi havia tretze dialectes a l’anglès europeu però un altre estudiós, Mario Pei en va comptar ni més ni menys que quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i tretze a Anglaterra. Sembla exagerat però en realitat no ho és gens ni mica. I si no només cal veure que als sis comptats més al nord d’Anglaterra hi ha disset maneres diferents i distintives de pronunciar “house”. Al comtat de Yorkshire els habitants saben distingir si algú prové de Bradford o de Leeds tot i que són ciutats contigües perquè la diferència en la parla entre les dues poblacions és significativa.
Una de les primeres persones en voler capturar i enregistrar les diferències dialectals en anglès va ser J.R.R. Tolkien, que tothom coneix més per la seva obra “El senyor dels Anells” que no pas per la seva feina com a lingüista. A ell li hem de donar les gràcies per endegar la tasca de voler enregistrar paraules dialectals abans que es perdessin per sempre. No obstant la seva feina com a professor universitari li va impedir acabar la seva empresa titànica que va haver de prosseguir Harold Orton i que va culminar amb el gran treball “The Lingüistic Atlas of England”.
No hi ha cap dubte que a Anglaterra hi ha infinitat de dialectes. A Londres per exemple el número vint-i-u es “twenty-one” tal i com ens l’han ensenyat a les escoles i acadèmies. Però a 64 km de Londres el número 21 passa a ser “one-and-twenty”. Per tal que us feu una idea la distància entre el centre de Barcelona i Arenys és més o menys de seixanta kilòmetres.
En tot cas gràcies a l’atles lingüístic es va poder veure amb claredat com de diversa podia ser la llengua anglesa que es parlava a Europa. Les ciutats de Kintsbury, Boxford i Cold Ash que estan a poc més de 13 kilòmetres de distància designen la paraula que equivaldria al nostre abric amb “greatcoat”, “topcoat” o “overcoat”. No us vull marejar concretant massa però la realitat és que al mateix Yorkshire els habitants poden discernir si un prové de Bradford o Leeds pel dialecte.
Alguns d’aquests dialectalismes anglesos van arribar al nou món. Aquest és el cas del verb “peek” que vol dir mirar de reüll i intentant que no ens vegin. Una altra paraula que és un dialectalisme anglès és el conegudíssim “yeah”. Es veu que el “no worries” que es fa servir a Austràlia també prové de l’anglès dialectal.
I seria lògic pensar que si un país relativament petit és tan profús en dialectes, l’anglès d’Amèrica n’hauria d’estar farcit però la veritat és que no és així. Sembla que un 80% de la població dels Estats Units de parla anglesa, es comunica amb un anglès relativament homogeni si el comparem amb el dels anglesos. No obstant això també pot ser degut a que l’interès pels dialectes dels Estatus Units és un tema més recent. El lingüista d’origen austríac Hans Kurath i professor de la Universitat de Michigan va entusiasmar la “Modern Language Association” per tal d’investigar la dialectologia dels Estats Units i el resultat en va ser un primer atles dels dialectes dels EEUU. Kurath va dividir les regions del país segons la seva parla i en va distingir els següents grups: la zona del nord (Northern), la central (Midland), la del sud (Southern) i New England.
Algunes diferències dialectals serien per exemple que a l’est dels EEUU les compres es posen en una bossa “bag” i al sud en un “sack” mentre que una petita part d’Oregó anomena al mateix objecte “poke”.
La tasca de Kurath va ser colossal però encara incompleta i amb més temps i dedicació van anar sorgint altres zones dialectals a Amèrica i per això potser fins que no hi hagi un estudi complert seria molt arriscat afirmar que la parla dels EEUU és més homogènia que la d’Anglaterra.
De fet el que sabem és que l’anglès que es parla a Nova York és molt més similar del que es parla a Anglaterra que el que podem trobar a l’altra banda del país perquè els primers pobladors de Nova York tenien més connexió amb els anglesos europeus que els d’una regió com Califòrnia.
També cal destacar que els dialectes sovint són un reflex d’un sociolecte, una parla que separa les classes socials. Això es pot apreciar molt bé si s’estudia la pronunciació del fonema “r” a paraules com “car”, “more” o “store”. Aquestes “r” no es pronunciaven pas a Nova York fins els anys trenta del segle passat. Un estudi va posar en evidència que les classes mitjanes-altes pronunciaven el fonema un vint per cent de les vegades en què apareixia en llenguatge col·loquial i quotidià però un trenta per cent de les vegades en situacions lingüístiques més formals i un seixanta per cent de les vegades quan es requeria llenguatge acurat. Les classes més baixes pronunciaven la “r” un trenta per cent de les vegades en situacions que requerien un llenguatge adequat i acurat. També es va posar en evidència que els venedors dels centres comercials pronunciaven aquest fonema quan tractaven amb gent de classe mitja però no quan es comunicaven amb gent de classe baixa. Així doncs podem arribar a la conclusió que de vegades els dialectes són també sociolectes i per tant encara és més difícil encertat i delimitar les zones geogràfiques en que es parlen.
Per aquest dijous ja en tenim prou. Us espero el vinent.