Em vaig quedar la setmana passada comentant que hem de donar les gràcies als normands que van assentar-se a Anglaterra i que pertanyien a les classes altes perquè degut a ells i el seu poc interès vers la llengua dels súbdits, l’anglès va poder evolucionar i llimar aspectes gramaticalment complexes típics de la llengua germànica de la que prové. S’estima que un vuitanta-cinc per cent de les trenta mil paraules del vocabulari anglosaxó van desaparèixer durant l’època d’influència dels vikings i normands però unes quatre mil cinc-centes paraules anglosaxones són d’ús quotidià i de gran importància. Entre elles tenim “man”, “wife”, “child”, “brother”, “live”, “love”, “drink” i “fight”. Com que ningú monitoritzava la llengua, aquesta va anar adoptant paraules del viking i després dels normands i el poble va anar transformant la llengua que parlava en una de força més fàcil.

Però aquesta manca d’uniformització de la llengua també va tenir aspectes no tan positius perquè al segle XV la gent d’una part d’Anglaterra no entenia la de l’altra i de fet potser tenien més dificultats per comunicar-se de les que havien tingut segles enrere els anglosaxons i els vikings. Tenim una anècdota del 1490 que ho exemplifica i que va recollir William Caxton. Pel que sembla, un grup de mariners que volien navegar de Londres a Holanda, van equivocar-se en el recorregut i van anar a parar a unes cinquanta milles més al nord de Londres. En arribar a terra els mariners van demanar a una grangera si els podia donar carn i ous i la bona dona els va respondre que no parlava francès. O sigui que no va reconèixer la llengua dels compatriotes com a quelcom similar al que parlava ella. A l’època de Geoffrey Chaucer, l’anglès ja havia perdut gairebé totes les seves flexions i només utilitzava pels adjectius una desinència diferent pel singular i pel plural però la de plural ja tenia tendència a desaparèixer. Recordem que els adjectius havien arribat a tenir 11 desinències. En Anglès antic hi havia sis desinències diferents pels plurals però a l’època de Shakespeare només en quedaven dues: la “-s” i la “-en”. I de vegades s’escollia una o altra perquè en textos d’aquell període tant es pot llegir “shoes” com “shoen” que seria la desinència germànica, o “houses” o “housen”.

Avui dia de plurals dèbils en anglès només en queden els de “children”, “brethern” que és la paraula germans que només es fa servir per designar els que pertanyen a una congregació religiosa, i “oxen” que són els bous.

Però per influència de l’anglès antic encara tenim un “men” que es un plural irregular de “man”, un “women” i “feet” peus, “teeth” dents i “geese” oques.

També molts dels verbs irregulars van passar a ser regulars i dels del primer grup només en queden uns dos-cents cinquanta que no són tants.

Un fenomen molt curiós va ser el que va passar amb algunes paraules que van perdre la seva “n” inicial i la van ajuntar a l’article indefinit. Així per exemple “napron” va passar a ser “apron” perquè la “n” va ser adherida a l’article “a” així ara tenim “an apron” un davantal. El mateix va succeir amb el mot “ekename” que va passar a ser “nekename” i va evolucionar a “nickname” un sobrenom.

Però sens dubte la llengua anglesa no seria tan rica ni tan expressiva si no hagués existit Shakespeare que tenia una facilitat impressionant per encunyar paraules i locucions noves. Entre les meves favorites estan les de “in my mind’s eyes” que vol dir en la meva imaginació o memòria, “more in sorrow than in anger” més en tristesa que en còlera, “to vanish into thin air” desaparèixer en aire prim o sense deixar rastre, “play fast and loose” que es fa servir quan estem actuant de manera irresponsable i gens fiable amb la gent. Quan es diu que algú està “playing fast and loose” amb nosaltres vol dir que ens tracten sense cap mena de respecte i que ni tan sols hi pensen.

Quan les empreses per exemple no són transparents amb els empleats i no els diuen si el seu contracte tindrà o no continuïtat però se’ls segueix obligant a fer hores extres, llavors podem utilitzar aquesta expressió per exemple.

I ara en venen unes quantes de les que més m’agraden. La primera és la de “salad days”, els dies d’amanida per a Shakespeare són els dies de joventud. La segona la de “naked truth” que és la veritat despullada o crua, “heart of gold” cor d’or que designa una persona bona i amable i la de “green-eyed monster” el mostre dels ulls verds que es refereix a l’enveja o la gelosia.

Shakespeare va crear uns dos mil mots i locucions a més d’escriure una muntanya de poesies i obres de teatre que agradaven fins i tot a la reina. Però pel que sembla ell mateix no va conservar mai ni una sola còpia del que escrivia perquè devia tocar molt de peus a terra i només li interessava la seva fama mentre li donés diners per viure bé. Potser mai no va ensumar que passaria a ser l’escriptor més conegut d’Anglaterra durant generacions.

En fi. Per aquest dijous això és tot. Bona setmana!