Segueixo

Segueixo avui amb aquest fascinant tema de la llengua anglesa i la seva història. Recordeu que la setmana passada ens vàrem quedar amb els vikings que van arribar amb la primera onada de conquestes a Anglaterra i que parlaven un idioma que devia ser força proper al dels anglosaxons perquè de fet les dues eren llengües germàniques. L’idioma que parlaven els vikings va deixar una forta petjada a l’anglès i ha contribuït al vocabulari amb paraules d’ús comú com “sky” or “skin”. Ja vaig comentar dijous passat que la llengua dels vikings tenia una predilecció pel so de la “k”.

Entre les paraules d’ús comú que provenen de l’escandinau hi tenim “sister”, “bag”, “cake”, “dirt”, “knife”, “skill, i “window. El que vol dir això és que els habitants d’Anglaterra van abandonar les paraules germàniques que utilitzaven per designar aquests objectes o persones i van adoptar les escandinaves. Entre els adjectius d’ús comú tenim “flat”, “loose”, “low”, “odd”, “ugly”, “wrong” i ara bé el millor: dos dels grans verbs comodí en anglès són en realitat escandinaus “take” i el famosíssim “get”. “Give” i “want”, que no van gaire enrere en importància també ens ha arribat a l’anglès gràcies al viking. No es fàcil imaginar per quin motiu la comunitat de parlants va abandonar el verb germànic “nim”, prendre i va adoptar el “take”. Altres verbs escandinaus van substituir els d’arrel germànica i van prendre el seu significat. Així doncs el anglès antic el verb per morir era molt proper a l’actual alemany “sterben” però van acabar adoptant el “die” escandinau i el verb de l’antic alemany va patir canvis fonètics i va esdevenir “starve” que ha passat a designar només la mort per inanició.

També és curiós que algunes paraules s’han pres d’una llengua però el significat de l’altra. I quan em refereixo a una llengua o una altra vull dir, l’anglès antic provinent de l’anglosaxó i l’escandinau que parlaven els vikings. Un exemple d’això seria que la paraula de l’anglès antic per designar el pa era una cosa similar a “hlaf” amb una “a” llarga. Aquesta paraula s’ha convertit en “loaf” que avui dia designa una llesca. Per contra, el mot “bread” en anglès antic volia dir un fragment però la llengua dels vikings tenia una paraula molt similar que volia dir pa. Així doncs es va agafar la paraula de l’anglès antic però amb el significat que tenia en escandinau.

En general els préstecs lingüístics de l’escandinau eren mots d’ús comú i van deixar molt poc rastre lingüístic en esferes com les governamentals o d’organització d’estat i societat. Amb una excepció prou important que és la paraula “low”, llei. Els escandinaus tenien un sistema de lleis complex i pel que sembla els hi eren importants. Pel que fa a la seva cultura eren un poble molt afí als anglosaxons i per tant la convivència entre les dues comunitats no devia ser tan dramàtica com ens volen fer veure de vegades. També hi ajudava que segurament anglosaxons i vikings s’entenien parlant perquè les llengües no eren tan diferents.

No podria acabar de parlar dels vikings sense esmentar altres préstecs molt importants a la llengua anglesa. Un és el de la conjunció “though”, i les preposicions “till” i “untill”. Els verbs que acaben amb “sk” també són d’origen escandinau ja que en aquestes llengües el sufixe  -sk vol dir “a un mateix” i és reflexiu.

La darrera gran contribució dels escandinaus a la llengua britànica van ser “they”, “them” i “their”.

I l’últim gran terratrèmol social i lingüístic a Anglaterra el van provocar els normands que no eren més que vikings que havien emigrat a la zona de França i s’havien barrejat amb la població autòctona. De fet no només s’hi van barrejar sinó que van adoptar la seva cultura i la seva llengua abandonant ràpidament la seva. La data oficial del començament de la invasió és el 1066 però la presència normanda a Anglaterra va començar molt abans. El rei Eduard el Confessor ja era mig normand. A partir de la conquesta dels normands, les capes més altes de la societat parlaran el francès i durant 300 anys els reis anglesos no seran capaços de construir cap mena de discurs en anglès. L’anglès va esdevenir la llengua dels camperols i les classes baixes i potser per això, com que no hi havia cap mena de control sobre la llengua, l’anglès va poder evolucionar per convertir-se en una llengua ràpida i lliure de càrregues gramaticals excessives com les declinacions. El primer rei en tornar a parlar anglès va ser Enric IV.

Val a dir que el francès que es parlava a la cort no tenia gran cosa a veure amb el francès estàndard perquè la variant que s’havia exportat a Anglaterra era una que es parlava a les zones rurals. Les diferències fonètiques eren clares i han deixat una distinció en la pronunciació dels mots que provenen del francès en anglès i el en seu idioma originari. Per exemple, el francès de París evita el so “w” per això en francès tenim mots escrits amb “u” semiconsonàntica que no es pronuncien. Aquest és el cas de “question”, “quarter”, “quit” que perden la seva “u”. En canvi en anglès s’ha conservat el so. Un fenomen similar passa amb el so “ca-“ o “-cha”. El francès de París té un “charrier” i un “chattel” mentre que l’anglès va adoptar la variant “carrier” i “cattle” del francès rural dels normands. També tenim el cas de la -s que es va perdre en francès estàndard en “Août”, “forêt”, “bête”, mentre que en anglès tenim “August”, “forest” i “beast”.

Els normands d’Anglaterra utilitzaven els sufixes “-air”e i-“oire” mentre que els francesos continentals feien servir “-aire” i “-oire” i per això tenim “victory” en anglès però “victoire” en francés i “salary” en anglès però “salaire” en francès.

Geoffry Chaucer ja va apuntar de manera molt sorneguera que el francès d’Anglaterra no l’entenia cap francès continental. Però sigui com sigui la cort d’Anglaterra plena de conqueridors normands va tenir una gran influència en la llengua sobre tot en el vocabulari que tenia a veure amb la cort i els títols nobiliaris, moda i estil de vida.

Per exemple, molts animals tenen un nom germànic per designar-los vius, aquest és el cas de “sheep”, “cow”, “ox” però tan bon punt estan a punt de servir als humans de menjar, el seu nom passa a ser d’origen francès “beef”, “mutton”, “veal”,”bacon”. I pel que fa a la terminologia jurídica una de les primeres paraules que van introduir els normands va ser “prison”.

Entre les paraules d’ús comú de devem als Normands tenim: “justice”, “jury”, “traitor”, “damage”, “marriage”, “parliament”, “govern”, “Prince”,”duke”, “baron”. Tanmateix “King” and “Queen” són anteriors a la conquesta normanda.

Un dels grans assoliments de la llengua anglesa és que a pesar de totes les conquestes i d’una fase d’invasió Normanda llarguíssima, la comunitat de parlants de l’anglès antic no va abandonar la seva llengua i la va mantenir. Al cap i a la fi ja devien estar acostumats a tenir governants que xerraven en una llengua que no era la seva.

Quan es va tornar a introduir l’anglès a les altes esferes, la llengua havia evolucionat de manera significativa. Com ja he esmentat abans, el fet que fos la que parlaven les capes més baixes de la societat va permetre que patís canvis que ningú controlava. Així doncs potser no només li hem d’agrair als Normands que ens deixessin un vocabulari tan extens en Anglès, sinó també que vagin passar de llarg de l’idioma amb que es comunicaven els súbdits i camperols i que ha evolucionat a la meravellosa, compacta i efectiva llengua que ha colonitzat ara tot el món.