Quan vaig començar els meus posts “embolica que fa fort” sobre la llengua anglesa, vaig comentar en el primer o potser segon article que una de les majors dificultats d’aquest idioma és una pronunciació que fa tornar boig a tot estudiant.

Recordem que la gramàtica va quedar llimada, flexibilitzada i simplificada durant els anys d’invasió normanda a Anglaterra i per tant és cert que la gramàtica anglesa és més fàcil que la de l’alemany o el rus per exemple que tenen unes declinacions que fan ballar el cap al més pacient. Però algun repte havia de tenir la llengua predilecta del món oi? Doncs sí. I aquest és sens dubte la pronunciació. No és d’estranyar que els meus pobres estudiants es tornin ximples si el verb “study” es pronuncia amb una vocal neutra després de la t però a “student” la “u” es converteix en “iu”. D’igual forma l’anglès no és coherent quan pronuncia amb “u” el verb “put” però amb la neutra el verb “cut”. Sembla que sent ambdós monosíl·labs escrits amb la mateixa grafia el so hauria de ser el mateix però no és així. I si seguim amb el malson cal esmentar el verb “read” que s’escriu igual per l’infinitiu, el passat i el participi però es pronuncia de diferent manera. Amb això el que vull dir és que encertar-la no és fàcil i cal recordar la pronunciació de les paraules.

I si parlem de vocals, quin so creieu que és el més comú a la llengua anglesa? Doncs el més comú és la vocal neutra molt propera a la nostra segona “a” de la paraula casa.

Ni tan sols els entesos coincideixen en la quantitat de fonemes que existeixen en la llengua anglesa. Una de les autoritats en matèria llengua anglesa és Simeon Potter i ell va afirmar que hi havia 44 sons a la llengua anglesa, 12 vocàlics, 9 diftongs i 23 sons consonàntics. Però en canvi l’alfabet fonètic internacional reconeix 52 sons per la llengua anglesa. Tant si són quaranta-quatre com cinquanta-dos, en són moltíssims més que els de l’italià per exemple, que només en té la meitat. I hem de pensar que aquest recompte no considera algunes variacions fins i tot perceptibles pels oïdes menys entrenats. És per exemple més que obvi que el grup “ng” no sona igual en una paraula com “singer”,cantant, que en la de “finger” que és dit. En la primera el grup ”ng” és pronuncia d’una manera més dura que en la paraula dit en anglès. I el mateix grup es pronuncia amb més llargada o duració en una paraula com “bong” que no pas en una com “something”. Tampoc hem de considerar que la “th” d’una paraula com “those”, aquells o aquelles, és molt més dura que la de la paraula “thought” que vol dir pensament.

Això per no posar-nos a reflexionar sobre la multitud de paraules que pensem que pronunciem d’una manera però acabem pronunciant d’una altra. Un exemple clar d’això és la paraula “handbag”, bossa de mà, que en realitat pronunciem com “hambag”. Aquest fenomen succeeix en totes les llengües. El número cinc en alemany és “fünf” però si escoltem bé els alemanys tots diuen “fümf”. I parlant de la paraula “something” que he esmentat abans si pareu l’orella escoltareu que diem “somepthing”. De vegades aquests sons protètics i intrusius que introduïm a les paraules amb el pas del temps arriben a entrar en l’ortografia. Aquest és el cas de la paraula “glimpse” que de manera simple i ràpida traduiré com a “ullada” tot  que la paraula anglesa té una connotació més romàntica que no em posaré a analitzar aquí ni ara. Però és que aquesta paraula prové de “glimsen” que no tenia cap “p” enlloc. Més curiós em sembla encara la paraula “thunder” que és el tro i que ve de l’alemany “Donner” que com veieu no conté cap “d” a meitat de paraula en absolut.

Us heu parat a pensar perquè del verb “stand” i “understand” tenim un passat “stood” i “understood” sense “n”? doncs perquè aquestes “n” són intruses.

No obstant la tendència general de la llengua no és a afegir sinó a comprimir i treure. Així doncs la paraula “daisy” que és la nostra margarita, era en un principi “day’s eye” i “fortnight”, els catorze dies era “forteen nights”.

Però divago. El que volia era mostrar la complexitat de la pronunciació anglesa i seguiré amb un exemple. Hi ha mots que són un verb i un substantiu alhora però la síl·laba tònica és diferent pel verb i pel nom. Paradigmes d’aquest meravellós fenomen són el “rebel” que pronunciat amb la síl·laba tònica “re” designa la persona contrària al sistema i en canvi pronunciat amb la segona síl·laba com a tònica seria el verb “rebel·lar-se”. El mateix passa amb “reject” rebutjar i rebuig i “object” que pot ser objecte o bé objectar.

Per anar agafant idea de la variabilitat de la pronunciació anglesa només cal que ens fixem en els mots provinents del francès. Els que va ser adoptats abans del segle XVII s’han adaptat a la fonètica anglesa de manera que el so -ch és dur com en les paraules “change”, canviar, “charge” carregar i “chimney” xemeneia. El so s’assembla al castellà de la paraula “chocolate”. En canvi les que es van adoptar després del segle XVII tenen el so “-ch” francès que és molt més suau. El mateix passa amb les paraules acabades en -age que s’han adaptat a la pronunciació anglesa com “cabbage”que és la col que es pronunciaria més o menys com “cabbige” mentre que la més recent “camouflage” té el so -age tal i com el pronuncien els francesos avui dia.

Moltes paraules del francès tenen la seva síl·laba tònica a la primera perquè les han adaptades a la fonètica germànica. Entre aquestes hi ha per exemple “mutton” i “button” carn de xai i botó. I potser per la que ha estat durant uns segles una autèntica mania dels anglesos pels francesos, algunes paraules no tan antigues són pronunciades amb una primera síl·laba tònica. Aquest és el cas de “cafè”, “buffet” o “ballet”.

El grau d’inconsistència de l’anglès és colossal. Altrament no es pot explicar per quin motiu es diu “often” i es pronuncia la “t” però en “fasten” que vol dir cordar-se no la fem sonar.

El món de les paraules amb lletres que s’escriuen però no es pronuncien és inacabable. No tenim b a “doubt”,dubte, ni a “debt” deute, ni “s” a “island”.

I per seguir amb el nivell d’incoherència de l’anglès mireu els següents mots que haurien de seguir la mateixa pronunciació però que no ho fan: “low” baix i “how” com, “five” cinc i “give” donar, “paid” pagat i “said” dit, “break” trencar i “speak” parlar. No us estireu dels cabells que encara hi ha coses pitjors com la pronunciació del grup “-ough” en les següents paraules: “thought”, “through”,”tough”  que vindrien a ser “zoot” amb una o i t llargues per “thought” pensament, “zru” amb u llarga per “through” a través, i “taff” per “tough” que significa dur.

La manera com es pronuncien les paraules en anglès no és fruit d’una lògica inherent sinó sovint de les preferències dels parlants i de les modes. Les paraules “dance”, ballar, “bath” banyar-se i “castle”, castell, es pronuncien amb una “a” llarga perquè entre les classes altes al segle XVIII es va posar de moda pronunciar-les així i com que tothom volia pertànyer a les classes altes, les classes baixes també van adoptar aquesta manera de pronunciar aquests mots.

Tot és qüestió de pràctica i de veure les llengües com un repte que volem superar. Així doncs aprendre-les no se’ns farà feixuc sinó que esdevindrà un joc.

Per avui ja us deixo que potser us surt fum del cap. Bona setmana!