Inevitablement havia d’arribar el dia en què havia d’escriure un post sobre els dialectes de la parla anglesa. Podríem definir un dialecte com una manera de parlar que defineix a la gent com a grup que pertany a un determinat àmbit geogràfic. I és més que clar que si volguéssim dibuixar un mapa amb els dialectes a Catalunya per exemple, les isoglosses que són les línies que separen una zona d’una altra, mai serien d’una exactitud matemàtica. Hi ha paraules que en un dialecte es diuen d’una manera i en un altre d’una altra, tanmateix, que el cent per cent de les paraules que considerem dialectals es donin en una sola regió o zona és pràcticament impossible. Paraules dialectals catalanes podrien ser “trumfos” per patates a Girona i “bajoques” per mongetes a Lleida. Però els dialectes també els distingim per la pronunciació de determinats sons d’una manera o altra. Si seguiu els meus posts sobre la llengua anglesa ja us vaig escriure al del 16 de febrer, que cap al 1490 un grup de mariners va equivocar-se navegant i va anar a parar 50 milles més al nord d’on havien salpat i quan els mariners afamats van demanar ous i carn a una grangera de la zona, aquesta es va pensar que intentaven parlar-li en francès. Així de diferent era la llengua que parlaven.
És curiosíssim que en un territori d’uns dos-cents nou mil kilòmetres que no es pot considerar gaire extensa, hagin sorgit tantíssims dialectes. No s’explica perquè Anglaterra ha estat sempre suficientment ben comunicada per tal que hi hagués un cert factor homogeneïtzant. L’expert Robert Clairborne va afirmar que hi havia tretze dialectes a l’anglès europeu però un altre estudiós, Mario Pei en va comptar ni més ni menys que quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i tretze a Anglaterra. Sembla exagerat però en realitat no ho és gens ni mica. I si no només cal veure que als sis comptats més al nord d’Anglaterra hi ha disset maneres diferents i distintives de pronunciar “house”. Al comtat de Yorkshire els habitants saben distingir si algú prové de Bradford o de Leeds tot i que són ciutats contigües perquè la diferència en la parla entre les dues poblacions és significativa.
Una de les primeres persones en voler capturar i enregistrar les diferències dialectals en anglès va ser J.R.R. Tolkien, que tothom coneix més per la seva obra “El senyor dels Anells” que no pas per la seva feina com a lingüista. A ell li hem de donar les gràcies per endegar la tasca de voler enregistrar paraules dialectals abans que es perdessin per sempre. No obstant la seva feina com a professor universitari li va impedir acabar la seva empresa titànica que va haver de prosseguir Harold Orton i que va culminar amb el gran treball “The Lingüistic Atlas of England”.
No hi ha cap dubte que a Anglaterra hi ha infinitat de dialectes. A Londres per exemple el número vint-i-u es “twenty-one” tal i com ens l’han ensenyat a les escoles i acadèmies. Però a 64 km de Londres el número 21 passa a ser “one-and-twenty”. Per tal que us feu una idea la distància entre el centre de Barcelona i Arenys és més o menys de seixanta kilòmetres.
En tot cas gràcies a l’atles lingüístic es va poder veure amb claredat com de diversa podia ser la llengua anglesa que es parlava a Europa. Les ciutats de Kintsbury, Boxford i Cold Ash que estan a poc més de 13 kilòmetres de distància designen la paraula que equivaldria al nostre abric amb “greatcoat”, “topcoat” o “overcoat”. No us vull marejar concretant massa però la realitat és que al mateix Yorkshire els habitants poden discernir si un prové de Bradford o Leeds pel dialecte.
Alguns d’aquests dialectalismes anglesos van arribar al nou món. Aquest és el cas del verb “peek” que vol dir mirar de reüll i intentant que no ens vegin. Una altra paraula que és un dialectalisme anglès és el conegudíssim “yeah”. Es veu que el “no worries” que es fa servir a Austràlia també prové de l’anglès dialectal.
I seria lògic pensar que si un país relativament petit és tan profús en dialectes, l’anglès d’Amèrica n’hauria d’estar farcit però la veritat és que no és així. Sembla que un 80% de la població dels Estats Units de parla anglesa, es comunica amb un anglès relativament homogeni si el comparem amb el dels anglesos. No obstant això també pot ser degut a que l’interès pels dialectes dels Estatus Units és un tema més recent. El lingüista d’origen austríac Hans Kurath i professor de la Universitat de Michigan va entusiasmar la “Modern Language Association” per tal d’investigar la dialectologia dels Estats Units i el resultat en va ser un primer atles dels dialectes dels EEUU. Kurath va dividir les regions del país segons la seva parla i en va distingir els següents grups: la zona del nord (Northern), la central (Midland), la del sud (Southern) i New England.
Algunes diferències dialectals serien per exemple que a l’est dels EEUU les compres es posen en una bossa “bag” i al sud en un “sack” mentre que una petita part d’Oregó anomena al mateix objecte “poke”.
La tasca de Kurath va ser colossal però encara incompleta i amb més temps i dedicació van anar sorgint altres zones dialectals a Amèrica i per això potser fins que no hi hagi un estudi complert seria molt arriscat afirmar que la parla dels EEUU és més homogènia que la d’Anglaterra.
De fet el que sabem és que l’anglès que es parla a Nova York és molt més similar del que es parla a Anglaterra que el que podem trobar a l’altra banda del país perquè els primers pobladors de Nova York tenien més connexió amb els anglesos europeus que els d’una regió com Califòrnia.
També cal destacar que els dialectes sovint són un reflex d’un sociolecte, una parla que separa les classes socials. Això es pot apreciar molt bé si s’estudia la pronunciació del fonema “r” a paraules com “car”, “more” o “store”. Aquestes “r” no es pronunciaven pas a Nova York fins els anys trenta del segle passat. Un estudi va posar en evidència que les classes mitjanes-altes pronunciaven el fonema un vint per cent de les vegades en què apareixia en llenguatge col·loquial i quotidià però un trenta per cent de les vegades en situacions lingüístiques més formals i un seixanta per cent de les vegades quan es requeria llenguatge acurat. Les classes més baixes pronunciaven la “r” un trenta per cent de les vegades en situacions que requerien un llenguatge adequat i acurat. També es va posar en evidència que els venedors dels centres comercials pronunciaven aquest fonema quan tractaven amb gent de classe mitja però no quan es comunicaven amb gent de classe baixa. Així doncs podem arribar a la conclusió que de vegades els dialectes són també sociolectes i per tant encara és més difícil encertat i delimitar les zones geogràfiques en que es parlen.
Per aquest dijous ja en tenim prou. Us espero el vinent.