És natural que la llengua anglesa, que ha esdevingut la llengua franca arreu del món i que està tan estesa, hagi desenvolupat d’una manera extremadament ràpida tantes variants. Hem de pensar que Shakespeare escrivia per a una comunitat de pocs milions de persones i ell va viure a la segona meitat del segle XVI i començament del XVII. En temps de la invasió dels Normands, la població a la gran illa era només de mig milió. Durant l’edat mitja va passar a ser de quatre a cinc milions però no va créixer gaire més degut a l’alta mortaldat per plagues, mala alimentació i estat pèssim de salut dels habitants d’Anglaterra i Europa en general.
En l’època en què va viure Shakespeare l’anglès només es parlava a Anglaterra i a la part sud d’Escòcia. Cap al 1600 la població encara era d’uns cinc milions però a 1900 ja havien passat a ser 9 milions. L’expansió de l’anglès es degué a diversos fets. El primer va ser el creixement demogràfic d’Anglaterra i l’expansió territorial dels britànics. Primer van penetrar Irlanda a costa de fer desaparèixer les llengües celtes i durant els segles XIX i XX l’anglès va esdevenir la llengua principal a Gales i les terres altes escoceses (les Highlands).
Com és d’imaginar l’expansió de l’anglès va ser instigada per la política del govern anglès. Després de la revolució jacobita, el 1745 es van es van establir moltes escoles a les terres altes d’Escòcia però la llengua d’instrucció era l’anglès i el gaèlic es va prohibir. I evidentment l’augment vertiginós dels parlants de l’anglès es degué a la colonització i conquesta d’altres països arreu del món i al comerç intensiu. Els assentaments anglesos a Amèrica del nord van començar al segle XVII competint amb espanyols, francesos i holandesos durant més de dos-cents anys pel domini de la zona del Carib. Però al segle XIX Anglaterra tenia ja el control sobre el Carib i un gran nombre d’illes que inclouen Antigua, Barbados, Jamaica, Trinidad, etc.
El domini sobre l’Índia va començar al 1750 i al 1770 Anglaterra va passar també a governar Austràlia després de la guerra d’Independència americana. Durant el segle XIX l’expansió continua i Anglaterra desplaça a Holanda a Sud Àfrica. Durant la primera meitat del segle XIX Singapur, la Guaiana Britànica, Nova Zelanda i Hong Kong passen a estar sota domini anglès i durant la segona meitat del segle XIX l’hegemonia anglesa s’estén a l’est i l’oest d’Àfrica. En totes aquestes zones l’anglès britànic ha estat una gran influència mentre que les Filipines i Puerto Rico han estat influïdes per l’anglès americà. Tanmateix el factor decisiu per convertir l’anglès en llengua mundial va ser el creixement dels Estats Units amb la seva enorme arribada d’immigrants durant els segles XIX i XX. El 1788 quan es va fer el primer cens als EEUU només hi havia quatre milions de persones al país i la majoria era d’origen britànic, el 1850 eren 23 milions i l’any 1950 cinquanta milions. Tanmateix, és el poder econòmic i polític d’Amèrica que indubtablement ha fet que l’anglès adquirís la rellevància que té ara. L’anglès té actualment uns quatre-cents milions de parlants nadius i potser el doble de parlants que l’empren com a segona llengua.
A països com Austràlia, Nord Amèrica i Nova Zelanda la influència de les llengües indígenes sobre l’anglès és del tot negligible. A sud Àfrica però la situació ja canvia perquè els que parlen anglès com a primera llengua són pocs. A sud Àfrica es parlen idiomes com el Bantu, el Zulu o l’Afrikaans que és una llengua creada a partir de l’holandès i les llengües indígenes han influït també en l’anglès que es parla allà.
A Austràlia alguns parlants empren una pronunciació que s’allunya més de la RP, la “received pronunciation” que és la que es considera estàndard i a més fan servir més paraules locals en el seu vocabulari. Es consiren molt típiques de l’anglès australià les paraules que s’escurcen com ara “brekky” per esmorzar, “ciggie” per cigarreta, “arvo” per tarda, “brolly” per paraigües, “postie” per carter. I també és molt típic escurçar i acabar algunes paraules amb -o com “smoko” que és la pausa per fumar, “garbó” que és l’escombriaire o “bottlo” per una botiga on es venen ampolles.
Pel que fa a l’anglès d’Amèrica hi ha tres grans variants: La del nord, la del territori central (Midland) i la del sud. La principal diferència de l’anglès americà és una que escoltem fàcilment perquè és una variant que s’anomena “rothic” és a dir que fa sonar la “r” en posició final i abans de consonant. De tota manera a la zona costera del sur, a la ciutat de Nova York i a la part est de Nova Anglaterra la “r” deixa de pronunciar-se en aquestes posicions com a la RP.
A causa de la pronunciació de la “r” els diftongs en paraules com “here”, “scarce” i “poor” també es pronuncien d’una manera diferent que a la variant anglesa.
També cal mencionar que el sistema vocàlic anglès és més complex que l’americà i que en l’anglès americà no es posa tanta atenció a la llargada de les vocals.
Entre les diferències que salten a l’oïda entre l’anglès i l’americà caldria destacar la pronunciació de la “t” i la “d” intervocàliques. En americà la “t” intervocàlica es pronuncia tan ràpidament que als anglesos i a nosaltres ens sona a “d”. També sona com una “d” la “t” quan van precedides d’una consonant sonora en paraules com “dirty” el mateix passa si el que ve a continuació de la “t” és una vocal encara que sigui d’una altra paraula com en “get it”.
També hi ha paraules que es fan servir a l’anglès americà però no al d’Anglaterra. Entre aquestes estan “eggplant” per albergínia en comptes de “aubergine”, “faucet” del francès en comptes de “tap” que és l’aixeta, “restroom” en comptes de “public toilette”, “cookie” en comptes de “biscuit” que és galeta, “schedule” i no “timetable”, “cap” en comptes de “taxi” etc. Però en general els mitjans de comunicació i les pel·lícules americanes han fet que les paraules típiques d’allí siguin enteses també a altres indrets del món on es parla una variant més propera a l’anglès d’Anglaterra.
I si parlem de diferències gramaticals cal només recordar que l’anglès britànic prefereix el “do have” per tenir i l’americà el “have got”, que alguns verbs irregulars que tenen el passat i el participi acabats en -t com “learnt” o “burnt” s’han tornat verbs regulars en americà. També hi ha preposicions que es fan servir de manera diferent. Un anglès viu a “in Princess Avenue” però un americà dirà “on”.
Pel que fa a la variant canadenca de l’anglès s’ha de dir que és molt similar a l’americà amb una parell de diferències fonètiques com per exemple el fet que la “l” és pronuncia com a “dark l” sempre. El fonema de la “dark l” és el que escoltem en una paraula com “ball” a diferència de “lip”.
I en les variants angleses a Austràlia, Nova Zelanda i Sud Àfrica s’ha de dir que la principal diferència està en la pronunciació de les vocals. El fonema “a” es pronuncia tan tancat que la “pan” la paella anglesa sona com a “pen” que és el boli i per contra el “pen” nova zelandès pot arribar a sonar com a “pin”. Però no sempre la pronunciació a l’hemisferi sud provoca confusió. Les paraules “taxis” and “taxes”, taxis i impostos es pronucien igual en RP però es distingeix clarament entre la “i” i la “e” a Austràlia.
A les índies occidentals el sistema fonològic estàndard varia d’illa a illa però per posar un exemple a Trinidad les paraules “beer” i “bare” es pronunciarien igual.
Pel que fa a l’anglès d’Àfrica per posar una exemple de diferència fonètica cal ressaltar que la vocal neutra no existeix i en paraules com “singer” on pronunciem el grup “er” com la nostra vocal neutra a casa, ells pronuncien clarament una “a”. En general el sistema vocàlic africà és molt més reduït que l’anglès.
Els països on la variant s’allunya més de l’anglès de Gran Bretanya són aquells que van ser colonitzats posteriorment i que en un moment determinat van esdevenir independents. A les Índies occidentals, que són el grup d’illes banyades tan per l’Atlàntic com pel mar del Carib, s’hi va desenvolupar una variant de l’anglès influenciada per les llengües dels indígenes i que ha esdevingut la llengua majoritària de la població.
A l’Índia l’anglès és llengua oficial junt amb l’Hindi i 14 llengües reconegudes més.
Pel que fa a les variants d’aquest gran país i Nigèria, des del punt de vista gramatical s’ha de destacar que s’utilitza el present continu en ocasions en que en anglès seria necessari fer servir el simple com en la frase “he is going to work every morning” que en anglès estàndard hauria de ser “he goes to work every morning”. I ambdues variants han produït a més paraules plural que en anglès són singular incomptable com “furnitures”.
No obstant l’anglès és sovint una opció sociocultural en aquells indrets on existeixen diverses llengües amb un estatus similar.
A l’Àfrica subsahariana l’anglès té caràcter oficial i és la llengua de comunicació entre els grups socioeconòmics alts per exemple.
Casos interessants són la situació a Singapur on hi ha 4 llengües, el xinès, el malai, el tamil i l’anglès i aquest darrer és l’idioma d’instrucció que s’ha imposat fins i tot sobre el xinès. També curiós és el cas de Hong Kong on tant l’anglès com el xinès són llengües oficials però en situacions quotidianes i familiars es parla el cantonès però ha sorgit una variant barrejada que s’empra quan el xinès i l’anglès semblen massa formals però el cantonès massa informal.
A més de totes les variants estàndard que han esdevingut després d’implantar l’anglès en altres territoris també tenim nombroses llengües pidgin i criolles basades en l’anglès. Una llengua pidgin és la que sorgeix en una comunitat amb individus de diverses procedències i parles i en la que hi ha una llengua dominant que sol ser la de les classes altes o governants. Una llengua pidgin es fa servir com a llengua franca però no és la llengua materna de ningú. Ara bé, a vegades una llengua pidgin arriba a convertir-se en la llengua materna d’una comunitat i llavors parlem d’una llengua criolla.
Es diu que la variant de l’anglès que parla la població de color dels EEUU és probablement una derivació d’una criolla. A Jamaica per altra banda la llengua criolla basada en l’anglès conviu amb la variant jamaicana de l’anglès i els parlants escullen una variant o una altra segons el context.
És important recordar que sent l’anglès una llengua de comunicació per tanta gent, aquesta està en canvi contínuament i unes variants poden anar influint a les altres i això lluny de ser dolent és el que fa que l’anglès segueixi viu i en expansió. Les llengües que intentem enfeixar i mantenir intactes fora de la influència dels parlants són les que poden acabar-se perdent.