Pintor de Boira (IX)

Deixa un comentari

Pujà les escales de la biblioteca i va a anar a la sala del primer pis a cercar el manual de conducció que li havia recomanat l’Albert. Potser aquest li serviria més per entendre quatre coses que no li havien quedat clares tot i haver aprovat la teòrica amb només una errada. Va cercar el llibre a l’ordinador i el va localitzar. Seguidament va anar al taulell i va mostrar el carnet per poder endur-se’l. En treure el moneder de la bossa va veure sentir que li arribava un missatge al mòbil. Mentre mostrava el carnet va llegir-lo: Hola Sara soy Raúl ¿Te apetece salir esta noche a tomar algo o a cenar? Siento no haber escrito antes…

Ja no li interessava, no calia doncs respondré. Tanmateix tampoc va esborrar aquell missatge de text.

No es va entretenir per res i va arribar a les Glòries puntual. Sense pràcticament ni saludar va entrar a la gran botiga per anar al magatzem a posar-se l’uniforme de feina. S’havia d’organitzar la roba que acabava d’arribar i la Sara li va demanar a l’encarregada anar a magatzem a etiquetar i fer inventari. Necessitava silenci i ningú volia fer aquella feina feixuga.

A un quart d’onze la va trucar l’Albert que l’esperava fora per anar a sopar. Va trigar cinc minuts en embotir-se dins els pantalons texans i el jersei i va sortir amb gana de llop de la botiga.

Ell tenia la intenció d’anar a un restaurant de la Rambla del Poblenou però la Sara va triar el turc per ser més econòmic. El restaurant era modest però acollidor i el servei anava rapidíssim amb les comandes. No van trigar ni cinc minuts en servir.

– Quina gana que tenia! No he pogut ni sortir a fer un cafè amb llet avui!

-I això?

– Ens ha entrat gènere. Al Migdia el dinar també ha estat just perquè he fet un plat únic a la facultat i quan he començat la feina ja estava altre cop mig defallida.

– Què tal la universitat?

– Bé, tenim molts textos per traduir que és el que m’agrada. No obstant hi ha un curs obligatori de comunicació i ara estem veient els principis de la semiòtica. No els acabo d’entendre.

– I si estudies amb la Júlia? Potser si us ho mireu plegades ho entendreu millor.

– Va tan perduda com jo. A més tampoc no parlem gaire últimament.- La seva veu sonà agra.

– Ha passat quelcom?

– Res en especial. Senzillament la Júlia tampoc és el tipus d’amistat que em convé.

No va voler esmentar la sortida nocturna de la seva amiga amb la rossa del Martini i el Raül ni el xuclet al coll que li va veure l’endemà. Va sonar el seu mòbil i el va treure de la butxaca mentre s’apressava a mastegar i engolir el darrer tros de Schawarma. En mirar la pantalla i va reconèixer el número. Començava per sis, set, sis i només en sabia un amb aquella combinació.

– No l’agafes?

– Estic sopant amb tu. No és ningú important.

Estava tensa i va decidir no demanar-li d’anar a fer una cervesa després.

– Què fas diumenge? Si vols podem quedar, vinc en cotxe i anem a un indret on puguis fer pràctica d’aparcament.

– Quan vulguis.

– Doncs quedem a les cinc a Llull amb Roc Boronat. El carrer és ample i si pares un moment en doble fila no faràs nosa a ningú.

El sopar no va durar gaire més i la conversa tampoc. L’Albert va saber reconèixer el cansament i la tensió de la Sara. Aquell vespre s’havia posat nerviosa dues vegades. En parlar de la Júlia i amb aquella trucada. Les faccions de la noia s’endurien quan estava empipada i ho estava. Es van acomiadar, com de costum, amb dos petons a la galta.

*************

Era un quart de dues però el seu estómac reclamava menjar sense demores. Va entrar al Whole Foods, que per a ell representava l’esperit americà de l’ordre. Els articles, tots ells de preu elevat, estaven col·locats en prestatgeries fetes amb materials naturals i estaven il·luminats per potents làmpades de llum càlida. A la sortida cada client tenia assignat un color i una caixa de manera que no hi haguessin mai aglomeracions.

L’Igor es va comprar un pot d’olives i una bossa d’anacards i en va pagar uns onze dollars. Era però absolutament necessari per aguantar el discurs de l’editor abans del piscolabis amb l’equip de la redacció.

Va sortir esperitat del supermercat per agafar la línia blava en direcció al carrer quaranta-dos. Des d’allí no li va costar gaire, amb les seves cames llargues, arribar al titànic edifici on s’hi manegaven totes les noticies del món en forma de titular i totes les xafarderies de Nova York disfressades de converses a la sortida de la feina.

Quan l’ascensor es va obrir i va entrar a la sala es va trobar un dels editors responsables d’afers internacionals en ple discurs.

“Tenim l’atenció dels Novaiorquesos dirigida als països àrabs. Qualsevol noticia que vingui del països musulmans ven i ven molt. Però no és per les vendes principalment que ens hem d’orientar i hem de lluitar, és per satisfer la necessitat de saber i diria jo d’entendre el que passa al pròxim orient pel que hem de treballar dia a dia. La primavera àrab que va començar tot just fa dos any,s pot arrencar de la seva letargia aquests països que els Estats Units i Europa han vist sempre com a germans petits necessitats de tutela. No obstant, el seu impuls revolucionari ens està demostrant que potser ja són madurs per assumir democràcies plenes. Els Estats Units segueixen amb passió els esdeveniments i nosaltres no els hi donem tota la cobertura que necessiten. És per això que us he citat abans del nostre piscolabis. Vull equips que volin a països com Tunísia, Egipte, Síria, Algèria i que ens informin constantment del que passa. Les despeses estaran totes cobertes i ens calen un reporter i dos càmeres a cada país. Si les coses surten com hem planejat podríeu ser rellevats un cop al mes, tornar a casa durant quatre setmanes i volar de nou. Qualsevol despesa extra la pagarem gustosos. Penseu-vos-ho. Us donem dos dies per considerar l’oportunitat de ser part dels equips. Si us interessa veniu a parlar amb mi. I ara, amb el vostre permís dono pas a l’aperitiu d’aquesta tarda”.

L’Igor es va quedar de peu dret com si volgués fer ressonar les paraules de l’Arthur als seu cap. Podia ser una oportunitat única per compaginar la seva tasca de reporter amb els seus assumptes personals. No sabia encara exactament com es prendria la seva família aquella urgència de tornar a l’orient amb la seva mare tan delicada i malgrat tot sentia que ho havia de fer.

Va dirigir-se cap a la taula del centre i va agafar un plat per servir-se un parell de canapès i una croqueta de salmó provinent del mercat de l’estació central. Assaboria l’excel·lent vianda quan va sentir una veu darrere seu:

– T’hi apuntaràs oi?

– Hola Daniel! Doncs m’ho estic pensant.

– Escolta. Creus que tinc possibilitats de que m’hi enviïn com a fotògraf.

– Normalment no és el que fas oi? Tu escrius reportatges no fas fotografies.

– Recorda que quan vaig entrar aquí va ser en qualitat de fotògraf. Va ser xamba que comencés a escriure.

– És veritat. Escrius tan bé que sovint m’oblido que ets fotògraf… podries demanar que t’hi enviessin. T’interessa?

– Que si m’interessa? Una experiència així és el que estic cercant precisament. Ei! I si anéssim junts a algun d’aquests països? Tu ja tens experiència i em podries ajudar.

Aquell noi que es podia fer pesat tenia quelcom que li agradava. Era Impulsiu, entusiasta, apassionat i extravertit. Si hagués tingut un fill li hagués agradat que fos com ell.

– A mi m’agradaria anar a Egipte.- Féu l’Igor amb el seu característic to sec.

– Fantàstic! Se’n podria escriure uns articles molt colpidors? Saps el que està passant allà amb les dones?, saps que de cop i volta no poden sortir al carrer ni amb texans perquè les agredeixen? No et pots ni imaginar com d’interessant podria ser escriure una història des de la perspectiva d’una dona.

Hi havia quelcom molt cert en les seves paraules, pensà. Una cosa eren els conflictes bèl·lics i les revolucions però el món estava donant l’esquena a una lluita diària que no per ser menys sagnant deixava de ser menys cruenta. La batalla de les dones per ser considerades com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. I precisament Egipte era un focus d’interès perquè el moviment d’alliberament de la dona era molt actiu en aquell país.

-Escolta. Si vols demà al matí a primera hora anem a córrer. – Digué l’Igor pausat.- Quan acabem vens a casa ens dutxem i venim a la redacció a parlar amb l’Arthur i presentar la nostra candidatura. Què te’n sembla?

Els ulls del Daniel es van eixamplar i els seus llavis van dibuixar un enorme somriure. Per aquell noi la invitació de l’Igor era un acte de reconeixement de mèrits. Va passar la resta de la vetllada la va passar entre núvols mentre l’Igor dubtava si anar a veure els seus pares o la seva germana.

A dos quarts de nou, quan ja portava una bona estona parlant amb companys de redacció que amb prou feina havien intercanviat amb ell mai més que dues frases, va decidir anar a veure la Masha. Es va treure el mòbil de la butxaca i la va trucar. Va sonar molta més estona del que era habitual i quan finalment va sentir la veu de la seva germana, aquesta li va sonar distorsionada.

-Masha, sóc l’Igor. Tot bé?

Un silenci llarg el va posar sobre alarma.

-Sí. Estic bé. Que li passa res a la mare?

– No. De cap manera. És que mira. Sóc a la redacció i he pensat que potser podríem            veure’ns una estona.

– Ui. No ho sé, estic cansada.

Sonava estranya i distant.

– Estàs esperant el teu marit. O potser ha acabat d’arribar i no és oportú?

Si la Masha estava ovulant certament tindria plans per la resta de la vetllada. Però això no li ho podia preguntar directament.

– No. No hi és. És que no em trobo gaire bé.

– Masha, què tens?

– No em facis cas. Tinc la regla i no estic d’humor.

La regla. La Masha s’estava posant sota massa pressió i allò segur que era contraproduent.

– Nina, escolta, i si vinc una estona?

A l’altra banda del telèfon l’Igor va sentir el so inconfusible d’una respiració pertorbada pel plor.

– No. No per favor! No vinguis que no cal. Estic bé, una mica cansada només.

– D’acord doncs. Ens veiem demà? Podem dinar plegats si vens al Bryiant Park. M’ho faré venir bé per sortir una estona.

– Sí. No. No ho sé. Et truco demà cap a les dotze i decidim llavors si no et fa res.

– No, és clar que no. Fins demà princesa.

– Fins demà.

Va tallar ella la comunicació i l’Igor romangué uns segons observant la pantalla del mòbil com si hi hagués d’aparèixer la resposta al malestar de la seva germana. Quan baixava altre cop per l’ascensor va decidir anar de tota manera a casa de la Masha. Tampoc era tan lluny. Caminà fins el carrer trenta-tres. Ella vivia amb el seu marit a prop de la Pennsylvania Station en un modestíssim bloc no gaire alt de totxo vermell. No obstant, tota la simplicitat d’aquella casa s’oblidava ràpidament quan s’entrava als amplis i moderns pisos del seu interior.

Algú sortia del bloc i l’Igor va aprofitar l’oportunitat per entrar-hi de manera que quan va arribar al cinquè segona va fer sonar el timbre sense haver-se anunciat abans. No va haver-hi resposta ni tampoc sentia cap soroll. Ho intentà novament. Altra volta es va trobar en la companyia del silenci. Agafà el mòbil de la butxaca i va trucar la Masha. Al cap d’uns instants va saltar el contestador.

L’Igor va tornar a tocar el timbre tres vegades i tot colpejant la porta amb el puny cridà:

– Masha! Sóc l’Igor. Estàs bé? Obre fes el favor!

Va repetir l’operació fins que finalment va creure sentir remor dins de l’apartament. S’apropaven a l’entrada. Ella va obrir tímidament amb els ulls plorosos i les galtes vermelles. De la cua amb que s’havia recollit el cabell se n’havien desprès vàries grenyes.

– Igor! Què fas aquí? Ja t’he dit que no calia que vinguessis….

Encara dret a l’entrada amb la Masha també dreta a l’altre banda de la porta entreoberta l’Igor va sentir l’olor de l’alcohol. Sense repensar-s’ho va obrir-la del tot mentre deia:

– Em deixes passar oi?

L’entrada donava a una àmplia sala d’estar on hi havia un gran sofà blanc davant d’una pantalla de televisió de dimensions desorbitades. A un cantó del sofà hi va divisar una ampolla buida de vi negre ajaguda al terra.

L’Igor va abraçar fort la seva germana.

– És per la regla? Per no estar embarassada? Ja hi quedaràs, nina no t’amoïnis…

La Masha va començar a sanglotar.

– No és això.

– I doncs?

– Està sempre de viatge i quan arriba tampoc para mai per casa. Senzillament em truca i anem a sopar a algun lloc.- La seva veu era difícilment intel·ligible a causa del plor i de l’efecte atordidor del vi. – No vol ser aquí. És com si intentés fugir de casa seva, de mi, de la nostra incapacitat per tenir un fill. I jo em passo els dies i les nits sola. I quan ens veiem està distant, no sap ni com tractar-me…

– Masha, Masha- féu amb veu conciliadora- no serà que us esteu posant massa pressió amb això de l’embaràs? Ha de ser també frustrant per a ell no poder-te donar el que tant vols…

– No es tracta del fill Igor! Es tracta de que em demostri una mica d’afecció, una mica d’interès! Quan es a Nova York va a entrenar amb els amics, a córrer pel Central Park, a jugar a tenis, fa de tot menys estar amb mi!

L’Igor va sospirar. L’Alfred l’estava deixant de banda.

– Nina, escolta. No està bé que estiguis tan sola, t’estàs obsessionant amb el teu embaràs i et sents desanimada. La solitud en aquests moments no et va bé.

– No puc atabalar sempre les amigues amb els meus problemes! I tampoc els ho vull explicar. No porto tant de temps casada per haver entrat ja en una crisi. És patètic!

– No és una crisi. És un mal moment…

– En té una altra…

Ell trigà uns segons en reaccionar. La mirà als ulls.

– Masha què dius? No ho pensis això que et fas mal!

– Que sí. Està amb una altra! Per això no té ni ganes d’estar amb mi. Com s’entén altrament el seu comportament? Estem setmanes sense veure’ns i quan torna tampoc fem res plegats!

– Ei, ei, és raonable se t’hagi passat pel cap. Però hi haurà una explicació més lògica. No cal pensar el pitjor…

La noia es va anar calmant a mida que el seu estat d’embriaguesa desapareixia. Els seus ulls verd-blaus mostraven encara les ramificacions vermelles del plor però la seva dicció reflectia la pèrdua de l’efecte de l’alcohol. L’Igor preparà un te i tot prenent-lo va convèncer la seva germana de que fes la seva bossa amb quatre coses i que passés uns dies a casa amb ell.

No li va dir res dels seus plans d’anar a Egipte. En el seu estat no era convenient.

*********

El casc i la DGT: una història inversemblant.

Deixa un comentari

20170215_145515

 

Just abans de Nadal vaig tenir el gran plaer d’assistir a un excel·lentíssim curs de primers auxilis a l’escola on treballo. L’impartia un ex-bomber, membre ara de la Creu Roja, i que porta una ambulància. A més  es dedica a posar al dia a les persones interessades sobre una cosa tan útil i a la que es dona tan poca importància en aquest país com l’ajut immediat no professional en casos delicats. I és que en això, com en tantes d’altres coses, anem a la cua d’Europa. A  Alemanya, per exemple, és completament obligatori per treure’s el carnet assistir a un curs d’unes tres tardes. I un s’ha de reciclar al cap d’uns anys. De la mateixa manera, els professors estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis perquè en una aula es considera que el docent és responsable dels alumnes, tinguin l’edat que tinguin.

Una de les primeres coses de les que ens va mentalitzar aquest gran professional a qui li agrada que l’anomenin Monti, és que sempre serà millor prestar ajut que no fer res. Això sí, assegurant-nos primer de que nosaltres mateixos no correm cap ris que protegim adequadament la zona i la persona en perill abans de qualsevol acció. Uns primers auxilis van des d’ajudar de desinfectar una ferida fins a qüestions més complicades com és la maniobra de Heimlich, que porta per nom el metge Heinrich Heimlich que la va inventar el 1974 i que va morir fa relativament poc. Des d’aquest blog li vull donar les gràcies per haver pensat en aquest pas que ha salvat les vides de tanta gent.

El curs ens va permetre aprendre que avui dia s’incrementa espectacularment la possibilitat de supervivència d’una persona amb un atac de cor només fent una reanimació sense insuflacions. En cas de reanimació cardíaca s’ha demostrat que aquestes darreres no són absolutament necessàries i resulten massa difícils de fer quan un no és un professional. No obstant, la reanimació sola ja és el que pot salvar una vida mentre s’espera l’ajut mèdic.

Una sessió de primers auxilis d’unes quatre hores serveix per mentalitzar a la gent de la importància d’actuar per ajudar i perdre la por que ens provoca fer, sense voler, encara més mal a algú que ja està en una situació delicada.

I d’entre les desenes de coses que ens va transmetre el Monti n’hi va haver una que em va arribar al cor com un punyal roent.  Sembla ser que en territori de la Península ibèrica continuem creient en la llegenda urbana que diu que si un motorista està estirat al terra inconscient no li hem de treure el casc. La majoria d’assistents al curs pensava que en cas de fer-ho es podia provocar una lesió irreversible al motorista. Segons es va comentar, segueix escrit als manuals de la DGT, aquells que ens hem d’empassar per aprovar el teòric.

Doncs bé, si un motorista està estirat al terra, un cop ens hem assegurat que ens hi podem acostar sense posar la nostra vida en perill, i si hem comprovat que no és conscient, és absolutament necessari treure-li el casc per fer la maniobra front-barbeta. Aquest pas imprescindible té una explicació molt fàcil. Si un motorista accidentat està inconscient, la mandíbula d’aquest es pot relaxar de tal manera que la llengua cau cap enrere i pot impedir a l’accidentat la respiració. Traient el  casc i fent la maniobra front-barbeta mantenim la respiració de la persona en qüestió i això li pot salvar la vida.

Ara ve la pregunta que ens fem tots: I si traient el casc li provoquem una lesió? La resposta del Monti va ser contundent: La lesió ja la té. Ara es tracta de que aconseguim mantenir-lo en vida fins a portar-lo a l’hospital on ja li tractaran. I té raó. La majoria dels meus estudiants li va demanar que si estava tan clar que li havíem de retirar el casc perquè és un d’un assumpte de vida o mort,  per quin motiu els manual de la DGT continuaven insistint en que no se li retirés el casc al motorista. El Monti ens va assegurar que des de la Creu Roja havien demanat en diverses ocasions a les autoritats de la DGT que es canviessin els manuals. Tanmateix a la DGT li resultava massa car.

Crec que la majoria dels assistents ens vam quedar sense paraules. D’una banda la DGT ens consciencia dels perills dels mals hàbits de conducció per evitar morts, però per altra banda no retiren els manuals anacrònics per qüestions econòmiques. Quina paradoxa! Això mateix ens demostra quin tipus de país som. Una Bananenrepublik com diuen els alemanys, una república bananera i probablement un dels pocs països en què encara circula la llegenda urbana de que traure el casc a un motorista li pot causar una lesió.

Menys d’un 10 per cent de la població espanyola té coneixement de primers auxilis. A Finlàndia el percentatge és d’un 85 per cent.

De cursos de primers auxilis n’hi ha de molts tipus i la Creu Roja en fa regularment. No es tracta d’un caprici sinó quelcom de vital importància i que ens pot fer sentir millor com a persones. És responsabilitat de tots vèncer i superar la nostra por per intentar ajudar als altres. A més nosaltres també podem necessitar ajut en qualsevol moment i per tant és el que hem de pensar quan assistim a aquests cursos “a mi m’agradaria que m’ajudessin, així doncs jo he de poder ajudar als altres”.

Rumieu-ho bé i programeu un parell d’hores per un curset d’aquest tipus. Es pot anar a sopar, ens ho passem bé al cinema amb una pel·lícula, ens permetem entrar a museus i exposicions i pagar entrada, per què no hauríem de voler assistir a  un curset d’aquests que ens fa sentir més segurs per ajudar en cas de necessitat? Jo us puc recomanar anar-hi. I si pot ser amb el Monti millor. El seu sentit de l’humor i la seva didàctica va fer que les quatre hores del curset- que vaig repetir en un dia dues vegades per ganes de tornar-lo a fer- em passessin volant. La ciutadania responsable implica també saber actuar i no només deixar que ho facin les autoritats i per tant cal que ens hi posem tots!!!

 

 

 

 

El verb escriure en rus i els seus cosins amb preposició: tot un repte!

Deixa un comentari

20170209_211108.jpg

Ja fa uns mesos vaig voler il·lustrar la complexitat de la llengua alemanya tot explicant-vos quants verbs diferents utilitzen per expressar el sentit de canviar. Bé,– avui vull mostrar-vos, amb un únic exemple també, el grau de complexitat de la llengua russa.

Com vaig comentar en l’entrada del blog sobre el verb alemany, sovint les llengües tenen un verb base al que hi uneixen prefixes o sufixes per canviar-ne el significat. Doncs bé, la llengua russa és una de les campiones afegint preposicions als verbs base.

Fixem-nos avui en el verb d’us diari “писать” –pisat- que vol dir escriure. Apuntar-se quelcom per no oblidar-ho és “записать»-sapisat- i apuntar-se a un curs “записаться”-sapissatsa-. Fins aquí bé perquè no hi ha res nou. Nosaltres també tenim apuntar i apuntar-se i els estrangers també deuen tenir els seus problemes al principi per aprendre quan han de fer servir un verb o un altre. Descriure, que també té el verb “escriure” és “описать” –opisat. No obstant, quan jo m’equivoco escrivint, en rus utilitzo el mateix verb que per descriure però en reflexiu, “описаться”- opisatsa-. Fixeu-vos que pràctic! No cal gastar gaire paraules per dir que s’ha comès un error en l’escriptura perquè amb un verb ja transmeten la idea sencera.

Seguim doncs amb el verb escriure en rus. Si faig una anotació en un llibre o escric l’adreça en un sobre, o a un paquet que vull enviar, llavors el verb és “ надписать”- nadpisat- i el mateix lexema amb preposició però en verb reflexiu és el que s’ultilitza quan volem dir que posem el nostre nom, per exemple, a un llibre o una llibreta per identificar aquests objectes com a nostres.

No s’acaba aquí. Per signar una cosa oficial s’empra “подписать”- pronunciat com a podpisat- i també designa el fet de signar una cosa conforme en som l’autor o bé subscriure, de manera regular com un diari o periòdic. En reflexiu s’utilitza per signar una cosa per tal de demostrar la nostra conformitat amb quelcom.

I la llengua russa encara va més lluny. Amb el prefixe “раз” el verb pot voler dir dibuixar, esbossar o posar per escrit i de manera sistemàtica l’ordre de quelcom. I en reflexiu “разписаться” és el verb que utilitzem quan signem un document conforme hem rebut quelcom, per exemple una carta certificada. També es fa servir en el sentit de signar el document matrimonial, potser per allò que quan signes la conformitat del contracte matrimonial reps “un marit” o “una muller” a canvi. En fi, algun truc s’ha d’inventar una per recordar totes les accepcions dels verbs amb els seus corresponents prefixes…

Desgraciadament encara no s’acaba aquí. Per manifestar que s’han escrit i fet malbé molts papers abans de considerar un text acabat, els russos fan servir el verb “писать” amb el prefix “ис”, així doncs “исписать” pronunciat – ispisat-. I ara sí que sí que ben segur us quedareu bocabadats quan us digui que aquest mateix verb en reflexiu- que certament ja us imaginàveu que existia en aquesta variant- s’utilitza per expressar el fet que a una persona se li ha acabat la inspiració per escriure. Vaja, allò que a tots els autors de novel·les i personal docent de la universitat, obligat a anar publicant sovint, ens fa tantíssim pànic. Ara que el conec em costa creure que la nostra llengua no tingui un verb propi per expressar aquest terrible fenomen!

Si algú s’oblida quelcom quan escriu i ho afegeix al text, evidentment els russos no ho diuen amb moltes paraules sinó afegint la preposició “при” –pri-al nostre versàtil verb escriure.

Empadronar a algú seria amb el prefixe “про” –pro- i amb el prefix “пре”-pre- el verb voldrà dir prescriure un règim o una medicina a un malalt per exemple.

Copiar a un examen és “списать” – spisat, aquest esport que tan agrada practicar als estudiants de totes les èpoques i que sovint fa que cometin errades fenomenals perquè no es pot copiar amb garanties intentant que no et vegin i pensar en el que s’està escrivint alhora…

I per últim, per acabar d’escriure aquesta entrada, tenim el verb “дописать” –dopisat-, que vol dir acabar d’escriure quelcom.

Suposo que a hores d’ara ja us surt fum del cap i això que no he apuntat totes i cadascuna de les accepcions dels verbs i tampoc he comentat que per a tots ells hi ha una variant en aspecte imperfectiu. Un altre dia ja us en parlaré d’això. Per avui jo crec que potser ja hauré aconseguit fer-vos entendre per quin motiu aquesta llengua tan immensament bonica i complexa, fa ballar el cap a tots aquells que no volem deixar d’aprendre-la.

Alguns d’aquests verbs tenen el seu equivalent en alemany, que també és una llengua campiona en reciclar verbs i ampliar el seu significat tot afegint prefixes. Del verb “schreiben” tenim “beschreiben”, descriure, “abschreiben”, copiar, “verschreiben” ,prescriure, i pensant una mica en trobaré algun més. No obstant, mai fins fa poc hagués pensat que una llengua tindria un verb que expressés el fet de fer malbé fulls tot escrivint esborranys, o escriure fins a esgotar la inspiració.

Suposo que precisament aquesta immensa complexitat és la que fa de la llengua russa una de les més belles que es poden estudiar. Això sí. Us heu d’enamorar d’ella perquè com tot el que val la pena en aquesta vida, de fàcil no n’és gaire. Però a qui li agraden les coses massa fàcils al cap i a la fi? I què seria de la nostra existència sense els reptes?

Us desitjo una bona setmana i espero que bon aprenentatge del que sigui. Que no som vells fins que no tenim ganes de continuar descobrint coses noves…

 

 

Tres paraules aprofitables: bursada, estintolar i empegueït.

Deixa un comentari

 

Ja fa temps que vaig incloure al meu repertori de paraules catalanes boniques i poc usades tres adquisicions d’aquelles que vull posar de moda de pràctiques que són.

La primera és el substantiu “bursada” que descriu una revolada, una estirada, una empenta o qualsevol acció violenta i momentània. Es pot emprar en l’expressió “de bursada” per designar quelcom que es fa ràpidament, d’un cop, sense pensar-s’hi gaire. Generalment fem “de bursada” les coses que no ens venen gaire de gust com les compres setmanals, corregir exàmens- que és una tasca de vegades feixuga si no fos per les pífies simpàtiques dels alumnes- o netejar i endreçar la casa. Bé, jo no sé vosaltres però jo totes aquestes coses procuro fer-les de bursada perquè no són el que més m’abelleix. I quan utilitzo aquesta expressió, sovint penso que encara no he trobat una paraula catalana que expressi amb l’exactitud de l’anglesa “procastinate”, el fet d’anar aplaçant tot allò que ens fa mandra fer. De fet la millor tàctica per totes aquelles activitats que ens avorreixen, és fer-les de bursada. Així tenim més temps lliure per pensar i fer les coses que sí ens complauen.

La segona paraula és estintolar que és un sinònim d’apuntalar i que es pot fer servir de manera reflexiva en sentit figuratiu. Estintolar-se en algú és apuntalar-se o repenjar-se en algú que ens fa de guia, quelcom que solem necessitar vàries vegades a la vida.

Per últim m’agradaria convidar-vos a utilitzar l’adjectiu empegueït o empegueïda que és un sinònim de tímid o tímida, entès com a qualitat de la persona que a més de no sentir-se còmode destacant o fent-se notar, és algú que sent molta vergonya. Algú empegueït és una persona que desitjaria que se l’empassés la terra si se l’anomena públicament i les mirades es dirigeixen cap a ella. Té una mica la connotació de tímid fins a un extrem no saludable. Jo fa ja potser anys que no em trobo cap persona empegueïda. Més aviat tot el contrari, crec que la societat actual més aviat ha generat gent molt desinhibida. És clar però, que una immensa majoria porta una doble vida. Al món real són tímids i al virtual, que és on sembla que existeix la gent realment segons ens volen fer creure, és totalment desinhibida. Bé. Un altre dia ja parlaré sobre el personal branding, el vendre’s a un mateix com a producte i el que comporta. I ja us ben dic que avui dia per triomfar cal ser el contrari a empegueït. O si més no és la imatge que s’ha de donar en una societat on pràcticament tot allò virtual sembla més real que el que podem tocar…

La publicitat, una companya ancestral…

Deixa un comentari

20170125_210021-1

A l’entrada d’aquest dijous vull escriure sobre un aspecte de la nostra societat i de totes les societats actuals que ha esdevingut una companya inseparable d’aquestes, però que no tenim gaire ben vista: la publicitat. Estic plenament convençuda que la vostra definició de publicitat inclouria les paraules “vendes” i “manipulació” i ho dic perquè tots els meus alumnes de màrqueting les contenen quan parlem del tema. I no van gens desencaminats. El que ja els costa més és establir un marc històric pel naixement de la publicitat. I és que la pregunta “quan va aparèixer la publicitat?” és força enganyosa perquè depèn de què considerem publicitat. Si hi pensem com a una activitat per promocionar un producte, un servei o una regió o persona, llavors la publicitat va començar amb les antigues visites que es feien uns reis a uns altres reis i on els visitants desfilaven amb regals per impressionar l’amfitrió. Òbviament sempre hi havia un intenció política darrere d’aquelles mostres de luxe. Si pensem en l’arrel de la paraula “publicitat” i considerem que aquesta ha d’anar vinculada a quelcom imprès, llavors la història es remunta a fa uns 4000 anys a l’antic Egipte, on s’han trobat llistats esculpits en pedra dels productes oferts pels comerciants.

La publicitat més antiga i que encara es considera una de les més efectives era, i és, el boca-orella, que no ha necessitat mai de cap mitjà imprès.

No obstant, la batalla publicitària com la concebem avui dia va començar ni més ni menys que el segle XVII, uns dos-cents anys després de la invenció de la impremta. Cal pensar que en un inici la impressió de llibres era molt costosa i per tant, la publicació d’anuncis en paper no va arrencar del tot fins que va néixer la premsa. I és que la publicitat primerenca va aparèixer en diaris i periòdics i els dos primers exemplars van sortir a la llum a l’actual Alemanya. El primer periòdic es va anomenar “Relation aller Fürnemmen und gedenkenwürdige Historien” del 1605 que es podria traduir com a “Relació de totes les històries curioses i que val la pena recordar”. Vindria a ser un “full de successos” i va ser de publicació setmanal. La primera publicació diària mundial també va veure la llum a Alemanya, més concretament a Leipzig el 1650 i va encendre el motor de la publicitat tal i com la coneixem avui dia. Aquí s’hi publicaren anuncis de productes i el mètode es va fer tan popular i efectiva que no van trigar gaire en inventar diaris que només contenien publicitat.

Però com que des d’un bon principi el negoci va resultar d’allò més lucratiu, el rei Friedrich Wilhem I va prohibir la publicació d’anuncis als diaris, desplaçant-los a les publicacions destinades només a la propaganda. El monopoli havia de ser de l’estat. Durant unes dues centúries a la publicitat li van tallar les ales fins que el 1850 es va tornar a permetre als diaris. I llavors va ressorgir i va guanyar ràpidament en creativitat. Cap al 1870 la publicitat impresa ja havia començat a ser sensacionalista. Amb el canvi de segle, grans empreses com Magi, Nivea i Odol van intentar posicionar els seus productes al mercat de tal manera que s’associessin a la marca. I ho van aconseguir. El fet que molts de nosaltres designem els mocadors d’un sol ús amb el nom de la marca kleenex n’és un exemple. A partir d’ara la publicitat ja intentarà convèncer el consumidor que aquest necessita el seu producte per força.

La nova explosió dintre del món de la publicitat va arribar amb el miracle econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial, més concretament als anys cinquanta i seixanta. La publicitat d’aquella època però ens resultaria avui dia ofensiva del tot perquè estava basada en estereotips i clixés i vol vendre productes a mestresses de casa perfectes que esperen, empolainades, els seus marits panxuts a casa. El món estava dividit en rols i la publicitat ho reflectia. La nova estrella de la comunicació va ser la radio, que amb les seves cunyes arribava a tot arreu. I de fet, els primers anuncis televisius no van tenir gaire impacte perquè poca gent tenia aquells aparells tan costosos.

El primer anunci televisiu va ser retransmès als EEUU un 1 de juliol del 1941, just abans d’un partit de baseball, evidentment, i mostrava la imatge d’un rellotge de marca Bulova que marcava una hora determinada mentre una veu masculina de fons la deia. Molt senzill i curt.

I a Anglaterra va ser el 22 de setembre del 1955 i anunciava la pasta de dents Gibbs SR. A Espanya la primera estrella va ser el refrigerador super 57.

Els anuncis televisius han estat durant dècades les els capdavanters indiscutibles de la publicitat però la seva superioritat es va veure greument amenaçada per un avanç tècnic de grau superior: el comandament a distància. Aquest, juntament amb alguns dispositius com els gravadors digitals Divo i Sky + que permetien saltar-se els anuncis per continuar veient la programació, van impulsar els publicistes a trobar noves maneres de “captar” l’atenció dels consumidors.

També en aquella època els missatges subliminals a la televisió van passar a ser il·legals i els patrocinis i els concursos per guanyar premis van anar perdent efectivitat.

Es va reactivar llavors un truc publicitari que ja es feia servir a començaments del segle XIX: el “Publicity stunt”. El cop publicitari és l’organització d’un esdeveniment que pot o no ésser retransmès pels mitjans per tal que la gent es fixi en un producte determinat. Un “ publicity stunt” a la ciutat de Barcelona dels darrers anys seria l’entrepà gegant fet amb una pasta de cacao, la marca de la qual no mencionaré, i que era tan llarg que anava de la Barceloneta fins al gran Peix de la Vila Olímpica. Els trossos d’entrepà es van vendre per 1 euro i els fons que es van recaptar van anar a parar a una ONG.

Un altre original exemple de “publicity stunt” és el del vídeo, del qual us en vull incloure l’enllaç per ser graciós i efectiu, gravat a una tranquil·la plaça de Bèlgica i que es va convertir en viral posteriorment. No us el perdeu a  https://youtu.be/316AzLYfAzw

Però de cops publicitaris malaurats n’hi ha hagut molts a la història i és que els publicistes de vegades no pensen en els efectes col·laterals. Una coneguda marca d’aparells de música americana va anunciar que venia els equips per 299 plàtans –bananas- pensant que el públic entendria “banana” en el seu sentit no literal sinó metafòric equivalent a dòlar. El resultat va ser que milers de persones van aparèixer a les botigues amb caixes de 299 plàtans i la companyia va fer, durant dies, unes pèrdues de milers de dòlars diaris fins que va aclarir públicament el sentit de la seva campanya.

També força trista va ser la història d’una americana mare de dos fills que va morir per intoxicació d’aigua participant a un concurs per guanyar una Wii. I és que la casa de videojocs va organitzar una competició anomenada “hold your wee for a wii”, “aguanta’t el pipí per una wii”. Els participants havien de beure tanta aigua com els fos possible sense anar a orinar per tal de guanyar l’aparell. La mare dels dos fills va morir hospitalitzada i l’empresa va ser demandada.

També va ser molt tràgica una campanya publicitària del 1986 a Cleveland, Ohio, que havia de servir per recaptar fons tot batent un rècord. Es van enlairar més d’un milió i mig de globus com els que inflem a les festes infantils que havien d’omplir el cel de la ciutat de color. El fort vent però els va retornar a tots a la ciutat Lake Eire ocasionant problemes de tràfic i impedint l’enlairament de vols a l’aeroport local. A més, el rescat marítim tampoc va poder sortir a salvar un grup de persones en problemes i aquestes van morir en l’incident.

I desgraciadament de trucs publicitaris nefastos n’hi ha hagut diversos a la història. I és que inventar-ne un de simpàtic, inofensiu i efectiu no és una tasca gens fàcil. A més, aquests esdeveniments són molt costosos, motiu pel que a la majoria de les empreses els surt més a compte tenir “banner ads”, anuncis a la barra lateral de les xarxes socials, o programar els pesadíssims “pop-ups”, que sembla que no vulguin tancar-se mai. Això és clar mentre s’esforcen en treure un anunci per internet que sigui prou original o impactant per tal que la gent el comparteixi i es converteixi en viral. També es pot contractar bloggers que facin “pseudo-tutorials” en què apareguin els noms de determinats productes, és a dir “advertorials” o es pot pagar a Youtubers per mencionar determinades marques als seus vídeos. Sigui com sigui la publicitat ens la mengem diàriament per molt que intentem no fer-ho. Potser seria un experiment interessant deixar-nos a tots una setmana sense cap mena d’anunci al nostre voltant. El que passa és que de cop el món que ens envolta perdria molt en colors perquè les façanes de la ciutat, les parades d’autobús, els mateixos autobusos, alguns vehicles que circulen pel carrer, els cartells del carrer i una infinitat de coses no tindrien cap imatge i el cervell ho notaria. Potser de la mateixa manera que hi ha el dia sense cotxes, el dia internacional de la violència de gènere, el dia de la dona, etc. també necessitaríem el dia sense publicitat. Ben segur que retirar tota la propaganda, ni que fos per unes hores, generaria una pila de feina extra que, de la manera com van les coses, no aniria gens malament i alhora ens adonaríem tots de l’impacte que té en el nostre subconscient però potser de cop també trobaríem a faltar imatges simpàtiques com la inclosa a l’entrada d’avui i que és el rètol que anuncia el museu del Comunisme a la ciutat de Praga. Qui sap? Potser senzillament no és possible una societat actual sense publicitat…

 

 

 

Lluna esquinçada

2 comentaris

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…

 

Coffee and the new profession “barista”

Deixa un comentari

 

According to the most popular legend, coffee was invented in Ethiopia, more concretely in the region of Kaffa, in the province of Abissinia and it was the product of the curiosity and empirical spirit of a monk: Naironus Banesius. Apparently, the shepherds of the region were complaining because their herds did not let them sleep quietly till late at night, so the Maronite monk decided to investigate what was happening. He realised that the animals were eating some dark-green fruit that looked like little cherries. We don’t know how many infusions he might have drunk before finding out which plant exactly was the cause of the hyperactivity of the goats but what we do know is that when he did it with the coffee he was finally able to devote more nighty hours to his prayers.

I reckon they might not have got anything drinkable out of the first beverages until somebody came across the idea of roasting the grains to produce one of the most exquisite ways to provide our bodies with some liquid and a good deal of caffeine, very often necessary to get started in the morning or to simply to keep active when we are already tired.

Many hundreds of years have passed since Naironus Banesius did us the favour of experimenting with the plant and we can already thank God that he didn’t poison himself with any other vegetal that the herds were surely eating, because had it been the case, our civilisation would be quite a different one!

Coffee is drunk all over the world and in several ways and nowadays it has turned into something so sophisticated that there is even a modern profession linked to coffee right now: The barista. Do you know what it is? I didn’t know myself until recently, when an acquaintance from the neighbourhood, with whom I was drinking a beer at the time, explained to me that he only and exclusively drank coffee from one of his friends, who was a real expert.

As real a coffee lover but also ignorant of its secrets, I asked him if I could possibly talk to the barista to clarify some doubts I had about the beverage that lightened up my tedious mornings.

The young man allowed himself some time off for me and so I went to his workshop in Poblenou a Wednesday evening. Kim Ossenblock, that is the name of the coffee expert and renowned barista, received us with a smile and the will to record my curious questions to prepare one of his numerous videos.

I had a couple of questions ready for him. The first one was obvious. How did he get into the world of coffee?

He explained to me that he worked in the field of gastronomy here in Spain and he observed carefully how to prepare a good coffee for his guests. It did not take him very long to have fans that explicitly asked for Kim to be the only one to make the coffee for them. The good reputation of his coffee spread quickly and one day, a company devoted to roasting coffee offered him to conduct courses about this drink. He’s been doing that for 3 years now and he has become a barista. So started a big adventure that took him to win the championship of coffee tasting in 2012. And in fact he was third in the international championship, which is not a trifle!

His coffee passion has led to the publishing of his first book. I was skimming through it soaked with curiosity while I was listening to him.

The following question was one I was most interested in. I asked him what the secret of a good coffee was. Kim replied that it is of pivotal importance how the coffee has been processed and where it is grown. With the processing he refers to the roasting of the grains. If the coffee is not duly roasted the taste will not be the desired one. And a coffee that has been roasted for too long will be too bitter…

I tell him that some years ago I read an article in Germany about someone who was trying to make a machine to make the coffee sweet. Kim reminded me that coffee comes from a fruit and that the fruit is sweet. We make coffee bitter by toasting it. The barista went on with his explanation telling me what the other factors to make a good coffee are: the coffee grinder and the technique you use to prepare the drink. According to him preparing a good coffee takes time because it is like cooking.

During the talk the Belgian expert brought us a coffee for us to try it. I was surprised that he offered us filter coffee and not the Italian one but my surprise disappeared with the following question. I asked him which coffee machine he would choose in case he could only have one: an Oroley, the filter coffee machine and an Italian one as those we find in the cafés. He replied that the filter one. I then enquired whether he did not think that the paper of the filter spoilt the taste of the coffee and he clarified that one can always use a metallic filter, a textile one and that there is even one made of stone. The truth is that I was about to check if there was no hidden camera in the place. The thing about the stone filter seemed to me quite curious at best.

As for the Oroley he did not praise it very high either because he said one has to control the time it is on the fire too closely if you don’t want it to burn too quickly.

Kim justified his predilection for the filter coffee by saying that if the coffee is not as intense, the tastes and the flavours are easier to perceive. The expert reminded me of the fact that 90 per cent of the world drinks this sort of coffee and when I asked him if he didn’t miss the cream on top of his cup he explained that he did not need it. Our Spanish or Italian coffee is a bomb for the palate and you can’t fully enjoy it.

The reply to the following question surprised me only partly. I asked the Belgian to tell me which country in Europe produces the best coffees in general. He told me that people in Scandinavia usually drink good coffee because Scandinavians were willing to pay three euros for a good coffee and this allows you to buy quality. Would you have said that? Apparently there people buy the Arabica variety of coffee and not the Robusta we mainly drink here. The following question was compulsory. Which country in Europe drinks the worst coffee? He couldn’t decide whether it was Spain or Italy. Gosh! And we take pride in our coffee! I suppose its poor taste comes from the fact that we buy the variety Robusta, bitterer and with a lot more caffeine but which is less expensive. This and the fact that we want to drink a really strong coffee and, as we had mentioned previously in the discussion, some bars make it with tap water and they don’t clean the coffee machines often enough.

I then asked his opinion about high roast coffee, the one you roast together with sugar and he claimed, in a very assertive way, that one should consider studying whether this sort of coffee is harmful for one’s health. It was clear to me that he didn’t like it either.

He did not have to think much at all before answering the last question. I required him to tell me the best proportions to prepare a good coffee and he said without blinking: 50% Brazil, 30% coffee from El Salvador and 20% from Ethiopia. I wrote down this proportions in a note in my cell phone to experiment just as soon as I had the time to find the different sorts of coffee.

Before going he gave my acquaintance and me a bag of coffee that I took home overjoyed. I walked out of the door very happy but also a bit worried. It seemed that I would never have a palate delicate enough to become coffee taster. To tell you the truth a bit more than a year ago my coffee machine started making funny things so I had to get used to the Oroley. But from time to time, when I have the time, I still run the risk of using the expresso one even though it sometimes propels the filter part due to the pressure and I find myself having to clean up the mess. But I can’t help it. Every now and then I do feel the need to savour the intensity of an expresso coffee with a good cream topping. Maybe, as the German slogan for the candies Fishermans Friend said “sind sie zu stark, bist du zu schwach”. If they are too strong, then you are too weak…

The thing is that I am saving to get my expresso machine repaired or to buy another one. I drink enough filter coffee when I am on holiday! Apart from that, offering your guests a good cup of this deliciously bitter and galvanising beverage it means you want your guest to come back. Maybe therefore Turkish people turned the engagement ceremony into an official visit in which coffee was drunk. And the exact words to describe the drink were a code that entailed the message as to if there would be a marriage or not.

During my travel to Istanbul, the tour guide that an Egyptian couple and I hired, explained to us the following tradition. In ancient times when a man wanted to married a woman, the mother of the future bride-groom visited the family of the girl together with some of her friends.

The future bride would then prepare coffee and after the chatting, when the family of the man was alone again, the man’s mother could say something as: “the girl was very polite and of a very good family. But the coffee wasn’t that good”. That meant: “Son, you won’t marry this woman”. The making of the coffee and the adjectives given to it were a message to communicate the bride-groom to be if his election was or not what the mother considered suitable.

There are indeed many anecdotes about the coffee around the world because this drink is part of our lives. Moreover, has anybody ever thought what would those long nights at the desk be for those who study for exams if that Ethiopian monk had not been the personification of the empirical spirit itself?

 

Acaramullar, gernació i gallòfol. Paraules d’allò més adients per aquestes dates.

2 comentaris

En primer lloc avui vull felicitat l’any nou a tothom! Espero que hagueu començat el 2017 amb bon peu i tota l’energia positiva del món.

Després de l’article sobre el Nadal de la setmana passada avui em venia de gust escriure la primera entrada dels propers 365 dies amb tres paraules que poden ser adients per descriure aquestes festes. Els mots en qüestió són acaramullar, gernació i gallòfol.

El verb acaramullar és un sinònim d’acumular, amuntegar o curullar. Al voltant d’aquestes dates, per exemple, hem vist que s’acaramullaven dues coses probablement. Una eren els plats i gots i copes a les taules de les cases on es feien dinars familiars, i l’altra una pila de regals que, per a les famílies adeptes a les tradicions anglo-saxones, devien estar curosament disposats sota l’arbre de Nadal.

A la nostra societat de consum és molt típic acaramullar coses, sovint innecessàries, però que ens provoquen una sensació fugissera de felicitat. Els que més acaramullen són els col·leccionistes que ho tenen per costum. I què fem avui dia de totes aquelles possessions que ens fan nosa per casa? Tenim tres opcions. O les portem al punt verd, o les venem al Wallapop o les regalem mitjançant Freecycle.

Per si de cas no ho sabeu, hi ha una iniciativa pels usuaris de Yahoo que es diu Freecycle, paraula que s’ha format amb els mots “free” i “recycle”, i que permet desprendre’s de coses que no considerem útils i oferir-les al grup donat d’alta al Freecycle. Cada ciutat gran en té el seu propi grup.

La gent ofereix de tot. Des d’objectes decoratius fins a mobles dels que s’han cansat. Dues vegades hi he vist ofertes de cotxes i força sovint d’electrodomèstics. I per a aquells que no van gaire bé de diners, Freecycle, ofereix la possibilitat de “cercar” quelcom que necessitem.

Jo per exemple no sóc gens amant d’acaramullar objectes que no utilitzo i per això considero que Freecycle és una manera sostenible i ecològica de donar una altra vida a les coses tot i fent un favor a algú. Una alternativa molt pràctica perquè la gent et ve a buscar els objectes a casa i econòmicament interessant perquè estalvia calés.

La segona paraula de la que vull parlar avui és gernació. Es servir en el sentit de munió de gent. Dic que és una paraula que podríem haver fet servir aquests dies perquè pels carrers del centre hi havia una gernació de gent fent les darreres compres nadalenques o, com avui, esperant la cavalcada dels reis mags.

El darrer mot d’aquesta entrada és gallòfol. M’agrada per com sona i perquè afegeix un aspecte afectuós a un adjectiu força negatiu. És un sinònim de gandul. Una persona que s’entrega a la galvana i acaba fent sempre molt menys del que havia de fer o s’havia proposat, és un gallòfol.

I no sé si vosaltres sou treballadors o no però de ben segur que aquestes festes les heu aprofitades per fer ser una mica gallòfols i fer una mica el manta, que de tant en tant ja ens convé a tots! Sobre tot si tenim en compte que avui dia anem cronometrats des de que ens llevem fins que anem a dormir. Aprofitem doncs el descans que ens porten els reis i el cap de setmana que dilluns serà Sant tornem-hi!

El Nadal: Una tradició molt poc cristiana.

Deixa un comentari

 

 

Del 24 de desembre al sis de gener a Espanya, i a una bona part del món occidental, es celebra el Nadal. Bé, a excepció per exemple dels testimonis de Jehovà, que no ho celebren perquè no està escrit als evangelis que s’hagi de fer.

I és que, potser, alguns encara pensen que el Nadal commemora el naixement de Jesús quan en realitat l’església catòlica va adoptar i maquillar una festa completament pagana, tot declarant el 25 de desembre data del naixement de la figura històrica sobre la qual es basa el cristianisme. Fent-ho absorbia i acceptava rituals pagans que s’han perpetrat fins ara sense que en reconeguem l’origen.

Que el 25 de desembre no va haver-hi cap pessebre és un fet fàcilment constatable només llegint les escriptures. Es menciona que Crist va néixer en un moment en què els pastors estaven al camp amb els seus ramats i, en aquelles terres, d’octubre a abril és època de pluja. Els ramats pasturaven posteriorment. La majoria d’historiadors situen el naixement de Jesús cap a la primavera. Finals d’abril o maig. Per què doncs l’església va voler celebrar el naixement el 25 de desembre? La resposta és molt senzilla. S’havia de fer coincidir amb el solstici d’hivern que era celebrat arreu pels pagans i, de fet, molts dels elements que considerem típics del Nadal com l’arbre, per exemple, són elements que hem arrossegat de rituals pagans i que a l’església li va convenir mantenir. Era qüestió de donar als “no creients” allò que adoraven i integrar-ho a la nova religió per guanyar adeptes.

Però tornem al solstici. Pels pobles del nord l’època d’hivern era la més dura de l’any i les possibilitats de sortir-se’n viu escasses. En un escenari blanc i gèlid l’única figura que es manté verda i fresca és l’avet. És lògic doncs que els druides, els celtes i els pobles germànics el consideressin un arbre sagrat. Per això, durant el solstici d’hivern, ells celebraven el retorn de la llum- els dies es comencen a fer llargs- talant un arbre, el tronc del qual feien cremar durant dotze dies ni més ni menys. Dotze. Ara compteu. De Nadal fins a Reis passen 12 dies.

Aquesta és la part més dolça de la història. De fet la celebració de Yule tide no ho era tant perquè al tió gegant se li feien ofrenes vives que podien molt bé haver estar humanes. Es sacrificava l’ésser viu cremant-lo prop del tió i aquest representava la fertilitat. Pels druides i pels celtes l’avet era un símbol fàl·lic es veu.

Ara anem a un altre racó de l’Europa precristiana: Roma. El 25 de desembre els romans celebraven el solstici d’hivern amb un festival que durava dies i que permetia tot tipus de disbauxes. Les festes s’anomenaven Saturalia en nom del déu Saturn dels excessos i fins i tot els més menuts participaven de la ingesta d’alcohol i les activitats sexuals variades que tenien lloc durant aquest període en què tot estava permès. La festa pels menuts va passar a anomenar-se Juvenalia. En definitiva però, els romans havien adoptat també la tradició de celebrar l’equinocci a través del Déu d’origen Persa Mithra o Mitra, l’origen del qual es pot anar a trobar a la Índia. Aquest déu s’identificava amb el sol i feia d’intermediari entre el cel i la terra i era, a més, fill de la verge Anahita. Es va fer popular entre els romans i com que el seu naixement se situava el 25 de desembre però no pertanyia al conjunt de divinitats romanes oficials, les autoritats de l’època es van estalviar al persecució dels adeptes al déu del sol inconquerible tot declarant Saturnalia festa de veneració popular. Si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi.

Els soldats romans van expandir la celebració de Saturalia o del déu sol Mithra per tot l’imperi i així, quan el Cristianisme ja s’havia convertit en religió oficial, els excessos que es cometien en període del solstici d’hivern continuaven sent vigents. Més encara potser un cop el cristianisme s’havia imposat perquè els germànics, els pobles del nord i els celtes van integrar totes les seves tradicions paganes del solstici a la celebració dels voltants del 25 de desembre. Al segle IV després de Crist el govern de Roma va declarar el 25 de desembre celebració oficial. Els pares de l’església eren plenament conscients que la figura de Jesús no havia nascut a l’hivern i que, a més, en cap evangeli es menciona que Crist volgués que el seu naixement fos celebrat. No obstant, la institució de l’església havia de “maquillar” definitivament la pràctica dels costums i rituals pagans fossin d’origen romà, com Saturnalia, o fos la veneració de Yule o l’avet pels germànics i celtes. Al segle VII després de Crist, l’església va enviar un mandat a Agustí de Canterbury dient-li que tots els costums pagans havien de ser incorporats a la doctrina cristiana. Es va deixar entrar l’arbre de Nadal a les cases però, de fet, posar una espelma a les finestres indicava que la família a qui pertanyia l’arbre estava celebrant el Yule tide. Avui dia encara es poden veure espelmes a les finestres de les cases d’Hollanda durant el Nadal.

Els excessos de la celebració dels Nadals van arrossegar-se i van pujar de to de tal manera que el 1652, després de l’execució del rei Charles I a Anglaterra, el govern va prohibir la celebració de la festivitat. L’Alcoholisme, el sexe al carrer i fins i tot els assassinats havien pres el lloc de la veneració de qualsevol déu. Els puritans que van anar a Amèrica també van intentar imposar una no celebració de la festa al nou continent.

No obstant això, altres petits déus que no eren ni Crist ni Mithra ja havien conquerit el període del solstici. El primer d’ells va ser el déu Odin, conegut pels germànics i pels víkings i de veneració estesa en general als països nòrdics. Segons la mitologia nòrdica, aquesta divinitat corpulenta i amb barba es passejava durant l’època del solstici d’hivern en un carruatge pels cels i decidia qui havia de viure o morir aquell any. Era un déu molt temut. La seva figura es va fondre amb la de Thor i també amb la d’un bisbe turc anomenat Nicolau que, segons la llegenda, va ser capaç de convertir el dimoni en el seu servidor.

La tradició del sant Nicolau està documentada als Països Baixos a partir del segle XVII i allà se’l anomenava “Sinter Klass”, que va passar a ser la figura més esperada per tots els nens a Europa i a Amèrica, territori on molts habitants dels Països Baixos van haver d’emigrar.

A Nicolau també se li atribuïen qualitats similars a les del déu cristià. Omnipresent perquè viatjava per totes les cases per deixar regals als nens, i amb coneixement total i absolut dels homes, perquè sap quins nens es porten bé i quins no.

Recordem que molts europeus van fugir a Amèrica per motius religiosos. Els puritans mateixos buscaven una doctrina allunyada dels dictàmens de l’església catòlica. Ells no volien celebrar el Nadal. Per altra banda els immigrants dels Països Baixos van portar la seva tradició del “ Sinter Klass” el 1626, i la van celebrar probablement més o menys en secret fins que la festa del Nadal va ser votada legal el 1890.

Les corones de vesc també venen de la tradició celta però han estat incorporades al Cristianisme. I de fet, pocs elements queden que siguin purament cristians del Nadal. Fins i tot la imatge del nen Jesús a l’estable és, en part, una còpia de la història del déu Mithra. D’ell també es diu que se’l va embolcallar en un farcell i va ser adorat pels pastors…

I què n’hem de dir dels colors del Nadal? El vermell, el verd i el daurat? El vermell representa la sang i probablement recorda els sacrificis que es realitzaven al déu Yule. El verd representa la frescor i el renaixement. I el daurat la prosperitat.

En realitat les boles amb què guarnim l’arbre de Nadal van ser acceptades per l’església quan es va decidir que representaven les pomes del jardí d’Adan i Eva. Quina imaginació oi?

Segur que encara hi ha una pila d’elements nadalencs que ens podrien recordar l’origen pagà d’aquesta festa tan entranyable. I a mi personalment m’és ben igual què celebro durant aquesta època de descans hivernal. Els arbres, els llums del carrer, l’esperit de solidaritat i la grossa de Nadal i de Cap d’any ens reparteixen a tots il·lusió. En especial als més menuts. Potser les que més pateixen la celebració són les mestresses de casa que han de cuinar per tota la família i els pares que han de comprar els regals a l’últim moment. Sempre he trobat el Nadal màgic. I potser des de que conec quina connexió hi ha entre aquesta festa i les antigues religions més properes a la natura encara m’agrada més. I si esborro la imatge dels sacrificis a Yule, la figura de l’avet em transmet pau i tranquil·litat i la idea de que cap religió pot esborrar del tot la condició humana i que, ens agradi o no, aquesta està supeditada a la natura que és més poderosa que nosaltres…

 

Les “bull-conills”i les paraules compostes.

Deixa un comentari

Una de les maneres més originals i productives de crear paraules noves quan una llengua les necessita és el mètode de composició. Pica-plets, poca-solta, cara-xuclat o panxa-content en són exemples. No sempre, però, les escrivim amb guionet. Picabaralla l’ha perdut fa temps i en invencions més modernes combinem el mètode de la composició amb el de la derivació i així vam formar el “mileurista” que tan sovint utilitzem.

Les llengües anglesa i l’alemanya són extremadament propenses a crear noves paraules mitjançant la composició. Paraules curioses que es fan servir de manera habitual en l’anglès i que estan formades amb composició i derivació alhora són penny-pincher, bad-tempered o open-mided és a dir garrepa, malhumorat i obert de caràcter respectivament. D’aquestes la més original i metafòrica potser és penny-pincher, el pessiga pennys, perquè ens podem imaginar algú agafant la moneda tan fort que no la vol deixar anar.

Fa poc vaig sentir una d’aquestes paraules, una que encara no coneixia, de boca d’un anglès. El mot era bunny-boiler, literalment “bull-conills”. La vaig entendre pel context perquè s’utilitza per designar al tipus de dona, o noia, que es converteix en una assetjadora de la ex parella quan l’home la deixa.

Es veu que la paraula es va començar a estendre a partir de la pel·lícula “atracció fatal”, perquè el personatge representat per la Glenn Close bull, literalment, el conill que era la mascota del seu ex. La crueltat va quedar gravada en la ment dels espectadors de les illes britàniques de tal manera que van començar a emprar “bull-conills” per designar el tipus de dona que no accepta que la relació s’ha acabat i vol venjança.

Jo de fet espero no conèixer mai cap dona que es comporti així i tampoc, evidentment, cap home. Triar per triar prefereixo els penny-pinchers als que ja estic ben acostumada i que són inofensius.