Ja fa temps que vaig incloure al meu repertori de paraules catalanes boniques i poc usades tres adquisicions d’aquelles que vull posar de moda de pràctiques que són.

La primera és el substantiu “bursada” que descriu una revolada, una estirada, una empenta o qualsevol acció violenta i momentània. Es pot emprar en l’expressió “de bursada” per designar quelcom que es fa ràpidament, d’un cop, sense pensar-s’hi gaire. Generalment fem “de bursada” les coses que no ens venen gaire de gust com les compres setmanals, corregir exàmens- que és una tasca de vegades feixuga si no fos per les pífies simpàtiques dels alumnes- o netejar i endreçar la casa. Bé, jo no sé vosaltres però jo totes aquestes coses procuro fer-les de bursada perquè no són el que més m’abelleix. I quan utilitzo aquesta expressió, sovint penso que encara no he trobat una paraula catalana que expressi amb l’exactitud de l’anglesa “procastinate”, el fet d’anar aplaçant tot allò que ens fa mandra fer. De fet la millor tàctica per totes aquelles activitats que ens avorreixen, és fer-les de bursada. Així tenim més temps lliure per pensar i fer les coses que sí ens complauen.

La segona paraula és estintolar que és un sinònim d’apuntalar i que es pot fer servir de manera reflexiva en sentit figuratiu. Estintolar-se en algú és apuntalar-se o repenjar-se en algú que ens fa de guia, quelcom que solem necessitar vàries vegades a la vida.

Per últim m’agradaria convidar-vos a utilitzar l’adjectiu empegueït o empegueïda que és un sinònim de tímid o tímida, entès com a qualitat de la persona que a més de no sentir-se còmode destacant o fent-se notar, és algú que sent molta vergonya. Algú empegueït és una persona que desitjaria que se l’empassés la terra si se l’anomena públicament i les mirades es dirigeixen cap a ella. Té una mica la connotació de tímid fins a un extrem no saludable. Jo fa ja potser anys que no em trobo cap persona empegueïda. Més aviat tot el contrari, crec que la societat actual més aviat ha generat gent molt desinhibida. És clar però, que una immensa majoria porta una doble vida. Al món real són tímids i al virtual, que és on sembla que existeix la gent realment segons ens volen fer creure, és totalment desinhibida. Bé. Un altre dia ja parlaré sobre el personal branding, el vendre’s a un mateix com a producte i el que comporta. I ja us ben dic que avui dia per triomfar cal ser el contrari a empegueït. O si més no és la imatge que s’ha de donar en una societat on pràcticament tot allò virtual sembla més real que el que podem tocar…