Qui té gent gran a la família segur que ha sentit parlar de la llei de la dependència. Us sona oi? En sí la llei de la dependència és un instrument molt útil per a ajudar als ancians a desenvolupar les tasques del dia a dia segons el seu grau d’autonomia. La idea és bona i la implementació també. El problema és que els tràmits i el temps d’espera de les resolucions és tan llarg que sovint la ajuda no arriba.
En el cas de tenir ancians a la família o familiars que no són autònoms cal anar a serveis socials i omplir els formularis per sol·licitar els ajuts disponibles. En fer-ho és necessari adjuntar els informes mèdics pertinents, perquè òbviament d’ancians n’hi ha molts i si es valen per si mateixos no els cal ajut. O si més no això és el que pensa l’estat, ja sabem que el fons no són il·limitats.
Ara us explicaré una mica com funciona el procés i quines són les pegues. En el meu cas vaig sol·licitar l’ajut pels meus pares el juliol del 2018. Un cop fet el tràmit fan passar més de deu mesos fins que ens van trucar per fer la visita de protocol. I què és això? És una visita a la llar per part d’una treballadora social que fa als ancians sol·licitants preguntes per tal d’establir el seu grau de dependència. Una de les preguntes pot ser si la persona es pot calçar sola, o si frega el pis sol o si necessita ajuda per vestir-se.
En el moment en què es va fer l’entrevista als meus pares, la meva mare encara es movia i portava la casa gairebé sola. El meu pare ja no caminava bé pel carrer però per casa no necessitava bastó ni caminador.
Al meu pare, a qui amb els informes mèdics li van reconèixer un 75% de discapacitat, li van donar un grau 1 de dependència que es traduiria en 3,5 hores setmanals d’ajut en algun moment.
A la meva mare, que en el moment de l’entrevista era més móvil, no li van donar cap grau de dependència.
Doncs bé, per tal que us en feu una idea, des de que arriba la resolució del grau de dependència fins que hi ha un ajut al domicili poden passar uns deu mesos més si un no insisteix.
I quin és el principal problema de tot això? Doncs que quan parlem de gent gran, un període de 6 mesos pot ser absolutament significatiu en la pèrdua de les capacitats físiques i mentals de les persones. Des de que naixem fins que ens morim anem patint canvis i, desgraciadament, quan ens fem grans el cos es va espatllant per etapes i durant certes malalties ja no es recupera. Dit en altres paraules: en mig any la situació d’un ancià pot haver canviat moltíssim.
Aquest va ser el cas dels meus pares. Quan vaig sol.licitar l’ajut per ells, la avaluadora va considerar que ma mare no tenia cap grau de dependència i mon pare sí. Però amb un 1 de dependència, mon pare tenia dret a 3,5 hores setmanals d’ajut al domicili.
I si no hagués canviat res en els darrers sis mesos, aquest ajuda hagués estat un miracle molt benvingut.
No obstant això no és així. Pels meus pares, com per moltíssims d’altres ancians, la situació ha canviat de manera dramàtica en poc temps. El pare s’ha debilitat fins al punt que ja no pot caminar sense una persona que l’acompanyi. Ni en distàncies curtes podria. I no obstant, segons les autoritats mon pare té un grau 1 de dependència.
En aquests moments ell és a un sociosanitari. D’altres ancians poden no haver tingut tanta sort i poden haver perdut facultats ràpidament sense rebre l’ajut pertinent.
No obstant, si la situació empitjora cal demanar una revisió del grau de dependència. I ara ja us podeu posar a tremolar perquè encara que porteu la documentació a la central, que a Barcelona és el carrer Bruch 90-92, es triga encara uns quatre mesos en enviar una persona per valorar el grau de dependència de l’ancià que sol·licita l’ajut.
Us explico ara el que ha passat a la meva família. En 6 mesos des de la resolució del grau de dependència la salut de la mare, el seu estat ha empitjorat tant que no li permet portar la casa degudament.
Se l’ha d’assistir en la compra, en la neteja i en l’elaboració del menjar. Però com que té un grau zero i la revisió del grau trigarà, tot l’ajut recau en la família directa. En aquest cas soc jo i no compto amb ningú més.
El meu pare va emmalaltir en cosa de dos mesos com a màxim, la seva involució va ser esfereïdora.
Veient el ràpid declivi de la salut del meu pare, jo vaig anar al Centre de serveis socials de Gràcia per demanar una acceleració de l’ajut que ens pertocava pel grau. La visita llavors ja no va trigar gaire però l’ajut encara havia d’arribar dos mesos després.
I com ja sabeu l’estat de salut de la gent pot canviar molt ràpidament com li va passar a mon pare. El van ingressar just una setmana i mitja després de la visita de la treballadora social i de l’hospital va passar a un sociosanitari, on estan intentant recuperar-lo al màxim.
No obstant, mon pare, com tants altres ancians ha perdut la seva mobilitat i autonomia totalment. Això vol dir que necessita assistència 24 hores al dia per tal d’estar ben atès.
Doncs bé, l’assistenta social del sociosanitari va donar una mica de presses al metge del sociosanitari per fer un informe de salut del meu pare per tal que jo pogués presentar la sol·licitud de revisió del grau de dependència. Però és curiós que ella no es mogui d’oficines i no conegui personalment l’estat de mon pare.
Sigui com sigui, la revisió del grau de dependència trigarà uns quatre mesos i l’estada al sociosanitari s’acaba.
Desafortunadament sé de molts casos en què l’ajut arriba quan el sol·licitant és mort. Si s’han demanat diners i no assistència a domicili la família tindrà un ingrés de diners corresponent a l’ajut des del moment en què s’hagi concedit. Si es demana com jo assistència al domicili, llavors la família perd en certa manera la prestació.
L’atenció domiciliaria està bé per a persones autònomes o semi-autònomes. Però quan els ancians perden les facultats d’un dia per un altre, serveix de poc.
La tramitació dels ajuts és lenta i esgotadora i el barem per ser considerat persona depenent molt qüestionable. Una persona pot poder posar-se la jaqueta sola però no poder recordar si ha anat a comprar o no aquell mateix matí. O a l’inrevés. Pot no poder vestir-se sola però tenir un cap claríssim per gestionar les compres per internet.
Les treballadores socials de l’hospital van donar la impressió que esperaven de mi que deixés la feina per cuidar els meus dos pares. Això ja seria impossible perquè cuidar ancians és feina de 24 hores al dia i no només vuit hores diàries. Recordo que una de les assistentes de l’hospital em va demanar per la meva situació familiar. Pel que va dir dedueixo que si una dona en actiu té un marit amb ingressos suficients, la treballadora considera que la dona pot deixar la feina per cuidar els pares.
La meva situació personal o la meva relació de parella no han de poder influir en el fet que els meus pares rebin un ajut que sobradament han pagat amb els seu impostos o els meus.
Si les dones hem d’abandonar la feina o fer reducció horària per fer-nos càrrec dels grans de la família, llavors nosaltres perdem cotització i quedem més endavant en situació de vulnerabilitat.
En si la llei de la dependència és un avenç significatiu. El problema és la lentitud de la xarxa de serveis socials que triguen mesos en tancar tràmits. El sistema seria adequat amb una acceleració dels tràmits i també una major mobilització de les assistentes.
És obvi que avui dia amb els ordinadors la informació està a l’abast de qui està autoritzat per rebre-la en poc temps. Quan al sistema apareixen informes mèdics desfavorables i un empitjorament de la salut de l’ancià/anciana, no s’hi val que les assistentes s’enviïn correus les unes a les altres per informar de la situació. El que calen són protocols d’acció ràpids i substitucions de les absències laborals de les assistentes perquè els ancians o les famílies no desconnecten ni tenen descans.
Però a dia d’avui això no és així i per això més de vuitanta persones depenents han mort cada dia el 2019 sense rebre els ajuts que els pertoquen. A Catalunya la tramitació de l’expedient de dependència triga uns 576 dies en ser resolta. Un temps massa llarg. Sembla doncs que aquesta llei és només una mica per “rentar la cara” als governs més que no pas un instrument útil per al contribuent que ha pagat tota la vida impostos per estar mal atès.
No endebades sempre m’ha semblat que aquest país tot es fa només per “cobrir l’expedient”.
Pels que encara no ho sabeu. Si no esteu conforme amb la valoració de grau de dependència, és millor no recórrer. Perquè resulta que triguen més en fer una revisió del cas si es presenta una queixa que si es presenta una revisió als 6 mesos. Tot plegat ridícul com moltes d’altres coses d’aquet país tan mal gestionat.
Potser algun dia algú idearà un sistema per agilitzar els tràmits.

Fa dies que em moc pels entorns de la Sagrada Família que ara està més animada que mai gràcies al mercat de Nadal. No és que jo tingui darrerament gaire temps per deixar-me enlluernar per cap parada però sí que hi he anat a fer el tafaner. I no he pogut evitar pensar en la màgia escàpola dels mercats de Nadal a Alemanya. De “Weihnachtsmarkt” n’hi ha a totes les localitats alemanyes per aquestes èpoques i són un autèntic perill. Cal dir que la gama de productes d’allí no difereix gaire del que podem trobar aquí. S’hi va a comprar principalment decoració per l’arbre de Nadal i en algunes parades artesanals potser s’hi pot adquirir algun regal.
A L’est d’Alemanya és molt típic veure-hi parades de “Räuchermännchen”. Els homenets de fum són petites figures fetes de fusta que representen un home que porta una pipa o no però treu fum d’una espelma per la boca. S’utilitzen per fer-hi sortir fum de les espelmes de fum. Aquests objectes nadalencs són originaris de la regió del Erzgebirge de l’est d’Alemanya i ara es troben a totes les fires de Nadal de l’Est.
Tanmeteix, com als nostres mercats, als alemanys també s’hi troben parades de llaminadures i des productes típics de les festivitats hivernals com per exemple el Lebkuchen. El Lebkuchen és una galeta feta amb farina de sègol, ous, sucre, mel, ametlles i espècies molt aromàtiques com el cardamom, l’anís, el clau, el gingebre, la canyella i un parell més d’herbes potents. És dolça però com us podeu imagina no en excés.
I per descomptat, a tots els “Weihnachtsmärkte” hi ha les típiques parades de salsitxes alemanyes que amb el fred d’aquelles contrades entren molt fàcilment. Però la innocent Bratwurst o la Bockwurst no són l’autèntic perill dels mercats nadalencs germànics sinó la beguda de l’hivern per excel·lència: el Glühwein.
Comencem però amb el més inofensiu. Les “Bratwürste”, són unes botifarres molt semblants a les que ens mengem nosaltres amb mongetes. Allí es condimenten amb mostassa o quetxup i se serveixen amb un panet blanc força petit. També es molt típic demanar-les amb patates fregides.
Les “Bockwürste” són el que nosaltres coneixem com a frankfurts. El problema està en què les mengem de diferent manera. Aquí les passem per la graella i agafen gust a oli. Allà les bullen en aigua i les serveixen amb pa blanc. Si us agraden els frankfurts com a mi, les “Bockwürste” us semblaran insípides. Els berlinesos han sabut donar-li un toc especial condimentant la Bockwurst amb curri i acompanyant-la de quetxup. Aquestes són les “Currywürste”.
I ara anem al que a mi em sembla perillós del mercat de nadal: El Glühwein. Aquest vei, és un vi negre calent al que s’hi afegeix pell de taronja o llimona en escalfar-lo, una mica de clau, canyella, sucre, mel i cardamom. És una bomba que puja molt ràpidament al cap, ja us ho dic ara.
És part de la tradició nadalenca anar a fer un volta pel mercat de Nadal, menjar-se un salsitxa i remullar-ho tot amb el vi calent per entrar en calor. El Glühwein és una de les atraccions dels Weihnachtsmärkte i un dels pocs motius pel qual els homes hi van a passejar probablement.
No obstant és un perill. Penseu que generalment sempre hi ha al voltant de les parades de menjar i del Glühwein unes taules per poder-hi gaudir d’un àpat ràpidament mentre es fan les compres pertinents. Com en tantes d’altres fires, si vols beguda, has de pagar un dipòsit per la tassa en què es serveix. El vi calent té un inconvenient i és que només ve de gust calent. Per això molts en demanen un i amb el fred se’ls refreda, en deixen un parell de dits i en demanen un altre. I les tasses s’acumulen al terra al voltant de les taules.
I si el beuen els adults rai! Ara us explicaré el que em va passar a mi fa exactament 24 anys durant la meva primera visita al mercat de Nadal de Berlín.
Llavors jo acaba d’aterrar a Alemanya com qui diu. Tenia 21 anys i per guanyar-me la vida a l’estranger treballava de mainadera d’un infant a la capital d’Alemanya El recollia al parvulari, li feia el dinar, el posava a fer la becaina i estava amb ell tota la tarda. Els pares venien tard i cansats, feien quatre magarrufes al nen, en Ferdinand, i es retiraven a dormir rendits. Com que era el meu primer any i jo veia que el Ferdinand només anava de casa al parvulari i del parvulari a casa, vaig demanar als pares si no el podia portar a veure el mercat de Nadal. El Ferdinand estava contentíssim perquè els seus pares no anaven enlloc amb ell entre setmana.
Així doncs per la tarda me’l vaig endur al mercat de Nadal del Kurfürserdamm de Berlin. El Ferndinand, que no era precisament un infant fàcil, és va portar com tot un homenet i va fer cas tota l’estona. Jo no estava acostumada a un comportament així perquè quan estava amb els seus pares més aviat semblava un petit dèspota.
Doncs vàrem anar al mercat i vam fer una volta. El vaig aixecar per tal que veiés el que li agradava de les parades i vaig evitar passar pel costat del Santa Claus gegant que li feia por. Recordo que el fred em feia tremolar i de cop vaig veure la parada de les Bratwürste i em va venir gana. Li vaig demanar al Ferdinand si li venia de gust uns salsitxa i em va dir que sí. Em va estranyar i alegrar alhora. No era un nen que mengés gaire bé. Per això que volgués un salsitxa em va semblar millor que no pas que mengés un tros de pa amb formatge i xocolata per postres que era el que li donava sa mare per sopar. Vaig comprar dues Bratwürste pels dos. Li vaig donar a ella la seva i jo em vaig recolzar a la taula per menjar la meva i agafar forces.
Al Ferdinand li va encantar la salsitxa perquè se la va menjar abans que jo. Tanta dieta macrobiòtica per a un nen de quatre anys no pot pas ser bona. I jo vaig engolir-me la meva en una velocitat supersònica. Quan vaig acabar vaig deixar els cartrons bruts que servien de plat als seu lloc i vaig demanar al Ferdinand si volia veure res més al mercat. La resposta del nen em va semblar menys intel·ligible que de costum però no li vaig fer cas. Vaig decidir tornar a casa i per tant vam anar cap al metro. El comportament del Ferdi — així l’anomenàvem tots carinyosament— era més alegre del normal. Tot li feia gràcia i reia contínuament. Em vaig ajupir per parlar amb ell i de cop vaig notar un alè un pèl estrany!
— Ferdi! No hauràs pas begut res a la fira de Nadal!
Hi vaig caure de seguida. La gent deixa les tasses amb Glühwein mig buides al terra, ben a l’abast d’algun homenet amb ganes d’experimentar com el Ferdi.
Va riure amb una rialla molt dolça però a mi la sang se’m va glaçar a les venes. Quan vam arribar a casa els seus pares encara no havien arribat. Vaig aconseguir que el Ferdinand es begués un got de llet amb xocolata i el vaig posar a dormir. Mai m’havia costat tan poc adormir-lo. No vaig arribar ni a llegir tres línies del seu conte favorit.
Aquella nit vaig anar a la seva habitació diversos cops per veure si estava bé.
No sé quants gaires culs de tassa devia beure en Ferdi aquell vespre però no podien ser gaires perquè jo l’havia estat vigilant tota l’estona. Però l’efecte del Glühwein és ben clar.
Per això els mercats de Nadal són perillosos. Perquè amb el fred la beguda ve de gust però els graus es van acumulant i llavors més d’un i més de dos van de tort a cap a casa.
Aquí no tenim cap beguda nadalenca similar al Glühwein. Els angelesos tenen el seu Christmas punch que també pot fer venir mal de cap i més d’un mal de panxa també.
I malgrat els perills dels mercats de Nadal, he de reconèixer que els d’Alemanya són molt especials. I si no us ho creieu, mireu de les fotos del de Leipizig, amb pista de patinatge sobre gel al mig per acabar de garantir una bona estona. Cada terra fa sa guerra. Aquí tenim les figues del pessebre, els arbres, la molsa, el vesc, el caga tió i els torrons. No ens podem queixar! I tot i així no em faria res practicar un mestissatge de tradicions i agafar el que més m’agrada de cada país. I d’allà em quedo amb les salsitxes i el Lebkuchen per agafar forces per les festes.
Us desitjo un bon Nadal fins llavors!!!!!!

Demà dia 6 de desembre és un dia especial a Alemanya perquè se celebra el Nikolaus. Els nens i alguns adults també, deixen a l’entrada de casa les seves sabates i l’endemà al matí les troben plenes de llepolies o petits regals. Però per què se celebra el Nikolaus i d’on prové?
Sant Nicolau era un religiós de casa rica que es va dedicar a fer moltes obres bones i a qui segons sembla li agradaven molt els nens. El historiadors no saben del segur si el Nikolaus que coneixem ara va sorgir del bisbe Nikolaus de Myra o del Abat Nikolau de Sion. El primer va morir el 343 i el segon al segle VI. No obstant, ambdós van viure a la costa de l’actual Turquia i el que sí està clar és que la entranyable figura històrica va morir un sis de desembre.
Sant Nicolau era un home proper al poble. Entre d’altres coses se li atribueixen salvar una noia de la prostitució i també de regalar a tres noies verges suficients diners per pagar-se la dot. De fet d’aquí ve la tradició de les sabates. Segons sembla, el pare de les noies era un home sense recursos i no tenia cap bona intenció amb elles. Per salvar-les d’un futur nefast, sant Nicolau va deixar una bossa amb diners davant la porta de la casa durant tres nits seguides fins que el pare va tenir prou diners per pagar la dot de les noies i casar-les.
En alguns països la tradició diu que sant Nicolau pregunta al seu llibre daurat si els nens s’han portat bé o malament per deixar-los o no llaminadures i no treballa sol sinó que té un acompanyant malcarat que es diu o bé el vassall Hans Muff o un a qui anomenen Krampus. El cas és que sant Nicolau representa el bé i l’acompanyant el mal al servei del bé.
Aquest sant és el patró dels vaixells i per això als segle XV es fabricaven petites embarcacions de fusta que servien per a posar-hi els regals que portava el sant.
I ara vindrà un detall que us agradarà. A Sarland, regió alemanya propera a França, hi ha una localitat anomenada Sant Nikolaus on es troba una oficina postal dedicada només al correu de les cartes que escriuen els nens al sant. És com si aquí tinguéssim una oficina dedicada única i exclusivament al correu que s’envia als reis.
El sant Nikolaus ha donat lloc al Santa Claus americà que tots associem amb una barba llarga i blanca i roba vermella. Però és que la figura tradicional portava vestimenta verda però segons sembla l’empresa Coca-cola va influir en el canvi de color del sant.
I ja ho sabeu. Aquesta nit toca deixar les sabates a la porta d’entrada de casa vostra. A veure si Sant Nikolaus us porta algun regal.
Bona setmana a tots.

I dijous passat vaig escriure un post sobre els “temps inquiets a Rússia” i ja vaig explicar que la celebració és recent perquè substitueix una antiga celebració soviètica: La revolució d’octubre que se celebrava el 7 de novembre perquè va ser quan va tenir lloc. Doncs per seguir amb el fil de la moguda història Russa avui vull dedicar uns paràgrafs a la revolució d’octubre.
Reculem una mica en el temps per situar-nos. El 20 de març de l’any 1917 el darrer emperador rus, Nicolau II de Rússia, va abdicar. La política no era el seu fort i ha passat a la història com un home de cultura, pacífic i molt romàntic a qui ni el seu pare veia capaç de governar els 23.000 kilòmetres quadrats d’un país ple de conflictes. Parlava anglès i alemany perfectament i estava emparentat amb la casa reial britànica. L’evidència la trobareu en com s’assemblaven Nicolau II i Jordi V d’Anglaterra. Es va enamorar perdudament d’una cosina seva alemanya amb qui es va casar a pesar dels interessos internacionals. En poques paraules: Nicolau II era un home de món i de pau i no un amant de les trifulgues i envitricolls que comporten el govern d’un país.
Es va treure un pes de sobre renunciant a portar una càrrega tan gran i deixant-la en mans dels soviets que havien de formar un govern per a una nova Rússia. En aquell mateix moment comença a sembrar-se una llavor del que havia de ser una República Democràtica a Rússia. Es formen grups i partits que han de ser escollits pel poble de manera Democràtica. També es treballa en la redacció d’una constitució per part dels soviets. Un dels líders de la futura República democràtica era Kérenski, un advocat a qui Lenin coneixia prou bé.
El fet és que tan bon punt Lenin va assabentar-se des del seu exili a Suïssa de que Nicolau II havia abdicat, va decidir tornar a Rússia. Des d’allí va organitzar un moviment contrari al govern temporal que havia d’assolir implantar una República democràtica a Rússia. Lenin, conjuntament amb Trotski, liderà els bolxevics per portar a terme la revolució d’octubre per enderrocar el govern provisional.
Els bolxevics tenien solucions pràctiques als problemes russos. Afirmaven voler retornar la pau a Rússia, donar terra als pagesos per tal que poguessin viure, i posar a l’abast les fàbriques pels treballadors. I amb aquest “simple però efectiu” programa electoral van aconseguir suficient gent per assaltar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu provisional del govern temporal i prendre’l per la força.
De tots els líders del govern provisional Kerenski fou el personatge més notable que aconseguí fugir en un vehicle oficial. Després de la fugida, s’exilià als Estats Units on treballà de catedràtic.
El més curiós és que Kerenski aconseguís fugir. Tot i ser partidaris d’idees diferents, el pare de Kerenski va ser professor de Lenin i el pare de Lenin era inspector d’escoles a la mateixa localitat on treballava el pare de Kerenski. Sens dubte es coneixien. Mai no sabrem com Kerenski un va poder fugir del palau d’hivern. En tot cas el curiós és que la revolució d’octubre tingués lloc en realitat el 7 de novembre. No cal ni dir que el que va venir amb la revolució d’octubre no va ser gaire bo perquè els pagesos no van aconseguir terres, els treballadors tenien fàbriques però no decidien sobre cap aspecte de la seva vida laboral i el que havia de ser l’òrgan de govern del poble “els soviets”, que en rus vol dir “els consells”, van acabar per desaparèixer en detriment d’un únic partit, el socialista, que tenia el poder absolut sobre tot.
No és doncs d’estranyar que el 2005 Rússia decidís posar fi a al commemoració d’una revolució que acabà en dictadura i vagi escollir una altra data per celebrar una altra fita de la història d’aquest gegantí país. La celebració del 4 de novembre no deixa de ser part de la campanya per netejar la imatge d’un país que encara no és una democràcia plena. Però cal recordar allò de que «qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra». I el nostre país tampoc és encara un país democràtic.
A tots vosaltres una bona setmana!

Avui he decidit dedicar el post al 4 de novembre perquè té un significat especial per un veí nostre d’unes dimensions descomunals i que continua fent por a la majoria dels països d’Europa encara que no ho vulguin reconèixer: Rússia. El 4 de novembre és el dia de laUnitat Nacional i ha substituït el 7 de novembre, la celebració soviètica que commemorava la revolució d’octubre.
Doncs bé. El quatre de novembre se celebra a Rússia des del 2005 i vol recordar la fi del que els russos anomenen “els temps inquiets”. De fet em pregunto si Rússia ha tingut mai un període de tranquil·litat perquè la història del país és plena de revoltes i èpoques extremadament dures pel poble. I tot i així el final del segle XVI i el començament del XVII és vist pels historiadors com una època especialment desastrosa en la història d’aquest país.
El període “d’inquietud” va començar quan el tsar Ivan el Terrible va morir el 1584 deixant una Rússia en la que havia implantat una monarquia absoluta però sense deixeble possible per conduir-la. Durant set-cents anys, havia governat al país la dinastia dels Riurik que segons la llegenda era d’origen viking.
A la mort d’Ivan el Terrible el tron va quedar per ocupar. El fill més gran del tsar va morir a mans del seu pare. Teòricament el tsar no volia matar el seu fill sinó només pegar-lo i castigar-lo, tanmateix la força va poder més que ell i el va assassinar. El segon fill del tsar, Fiodor, era totalment inepte per regnar Rússia perquè era curt de gambals. I el tercer fill d’Ivan el Terrible va morir als vuit anys mentre jugava amb un ganivet. Alguns diuen que el van matar però no hi ha evidències i la història ha escrit que el nen va patir un accident i va morir. Sense cap hereu possible va pujar al tron una persona molt propera a Ivan el Terrible, en Borís Godunov, que intentà endegar una sèrie de reformes progressistes per millorar la vida de la gent del poble. Va convidar especialistes internacionals a anar a Rússia per modernitzar-la, va fundar diverses ciutats importants com Tomsk, Arcàngel, Samara i etc. Però els seus esforços van ser endebades, perquè el seu govern va coincidir en un moment de catàstrofe climàtica que va deixar a Rússia més freda del que era habitual. Es parla de que durant un any no va arribar l’estiu al país i això va suposar una pèrdua de collites que va acabar amb una fam generalitzada. Un agost gèlid va fer que el riu de Moscou no aconseguís desglaçar-se! A més també hi hagué una epidèmia que va delmar la població. Godunov va intentar repartir pa gratis però en un país tan gran no va donar a l’abast. El poble va començar a estar descontent i finalment la gent va arribar a la conclusió que el que els passava era un càstig diví perquè al tron no hi seia un autèntic tsar.
L’explicació lògica d’aquell fred històric és que durant aquella època hi va haver un vulcà en erupció al Perú i aquest provocà un refredament del planeta que afectà també a Rússia. Però això la gent no ho sabia i van agafar com a cap de turc al pobre Borís Godunov que desaparegué del mapa desbancat per un impostor. Sorgeix a Polònia un personatge que afirma ser Dimitri Ivanovich, el fill legítim d’Ivan el Terrible que no ha mort ni ha estat assassinat. Des de Polònia organitza un exercit i va a Moscou i es presenta al Kremlin. I el poble té tantes ganes de tenir un tsar autèntic que s’empassa la història del fill d’Ivan el Terrible. Al mateix temps Borís Godunov, vell i malalt morí, o el van ajudar a morir, no se sap del cert. Ja res impedia al nou tsar fruir del seu regnat i, de fet, al principi tot va anar sobre rodes durant un temps. No obstant, la gent va començar a sospitar del fals Dimitri perquè no coneixia ni es comportava segons les convencions russes. I és clar! L’impostor era un monjo polonès escapat d’un monestir i no s’havia pas impregnat dels costums russes. Caminava massa acuitadament per un tsar, es vestia de manera estrafolària i el que encara era pitjor, no respectava el període d’austeritat adient a l’època de Pasqua. Aviat corregué la veu que era un catòlic i no pas el fill autèntic d’Ivan el Terrible i finalment el poble es van revoltar contra ell i el van matar i cremar. Es veu que van tenir la delicadesa d’escampar les seves cendres en direcció a Polònia cridant: “Marxa per on has vingut!”. La jugada no li va sortir bé ni a aquest ni als altres impostors que vindrien darrere ell fins que diversos països van posar els nassos en l’assumpte rus i van presentar candidats al tron del seu gust. Polònia i Suècia van oferir els seus i com que a Rússia no hi havia acord, esclatà una guerra civil en què es va perdre tant gent com territori.
No obstant, a pesar de no tenir cap cap tsar, la gent es va organitzar “des de baix” per tal de formar un exercit del poble i defensar el país. Els promotors d’aquest van ser l’aristòcrata Posharsky i el comerciant Minin que van posar els recursos i van endegar el projecte. I quan ja tot estava preparat van anar al Kremlin, ple llavors de fraccions d’estrangers que controlaven el país, i el van assetjar fins que van aconseguir ocupar-lo. I el període inquiet de Rússia s’acabà en aquell mateix moment: el 4 de novembre del 1612, amb una victòria del poble rus sobre els oportunistes internacionals. Un any després els russos van escollir un nou tsar: Mijhail Romanov, el primer d’una dinastia que governà durant 300 anys.
El 4 de novembre doncs, és un dia en què es commemoren els temps convulsos que ha patit el país, però potser més, el fet que el país hagi seguit endavant en tot moment.
S’ha de dir que la història d’aquest gegant veí nostre sempre m’ha admirat i alhora m’ha atemorit. Els russos, amb la seva ànima poètica i la seva passió nòrdica, són un poble capaç d’esforços titànics i amb un govern digne del seu poble, sens dubte passarien la mà per la cara a altes potències mundials.
Bona setmana a tots!