La llei de la dependència: un altre instrument per cobrir l’expedient o un ajut real?

Qui té gent gran a la família segur que ha sentit parlar de la llei de la dependència. Us sona oi? En sí la llei de la dependència és un instrument molt útil per a ajudar als ancians a desenvolupar les tasques del dia a dia segons el seu grau d’autonomia. La idea és bona i la implementació també. El problema és que els tràmits i el temps d’espera de les resolucions és tan llarg que sovint la ajuda no arriba.
En el cas de tenir ancians a la família o familiars que no són autònoms cal anar a serveis socials i omplir els formularis per sol·licitar els ajuts disponibles. En fer-ho és necessari adjuntar els informes mèdics pertinents, perquè òbviament d’ancians n’hi ha molts i si es valen per si mateixos no els cal ajut. O si més no això és el que pensa l’estat, ja sabem que el fons no són il·limitats.
Ara us explicaré una mica com funciona el procés i quines són les pegues. En el meu cas vaig sol·licitar l’ajut pels meus pares el juliol del 2018. Un cop fet el tràmit fan passar més de deu mesos fins que ens van trucar per fer la visita de protocol. I què és això? És una visita a la llar per part d’una treballadora social que fa als ancians sol·licitants preguntes per tal d’establir el seu grau de dependència. Una de les preguntes pot ser si la persona es pot calçar sola, o si frega el pis sol o si necessita ajuda per vestir-se.
En el moment en què es va fer l’entrevista als meus pares, la meva mare encara es movia i portava la casa gairebé sola. El meu pare ja no caminava bé pel carrer però per casa no necessitava bastó ni caminador.
Al meu pare, a qui amb els informes mèdics li van reconèixer un 75% de discapacitat, li van donar un grau 1 de dependència que es traduiria en 3,5 hores setmanals d’ajut en algun moment.
A la meva mare, que en el moment de l’entrevista era més móvil, no li van donar cap grau de dependència.
Doncs bé, per tal que us en feu una idea, des de que arriba la resolució del grau de dependència fins que hi ha un ajut al domicili poden passar uns deu mesos més si un no insisteix.
I quin és el principal problema de tot això? Doncs que quan parlem de gent gran, un període de 6 mesos pot ser absolutament significatiu en la pèrdua de les capacitats físiques i mentals de les persones. Des de que naixem fins que ens morim anem patint canvis i, desgraciadament, quan ens fem grans el cos es va espatllant per etapes i durant certes malalties ja no es recupera. Dit en altres paraules: en mig any la situació d’un ancià pot haver canviat moltíssim.
Aquest va ser el cas dels meus pares. Quan vaig sol.licitar l’ajut per ells, la avaluadora va considerar que ma mare no tenia cap grau de dependència i mon pare sí. Però amb un 1 de dependència, mon pare tenia dret a 3,5 hores setmanals d’ajut al domicili.
I si no hagués canviat res en els darrers sis mesos, aquest ajuda hagués estat un miracle molt benvingut.
No obstant això no és així. Pels meus pares, com per moltíssims d’altres ancians, la situació ha canviat de manera dramàtica en poc temps. El pare s’ha debilitat fins al punt que ja no pot caminar sense una persona que l’acompanyi. Ni en distàncies curtes podria. I no obstant, segons les autoritats mon pare té un grau 1 de dependència.
En aquests moments ell és a un sociosanitari. D’altres ancians poden no haver tingut tanta sort i poden haver perdut facultats ràpidament sense rebre l’ajut pertinent.
No obstant, si la situació empitjora cal demanar una revisió del grau de dependència. I ara ja us podeu posar a tremolar perquè encara que porteu la documentació a la central, que a Barcelona és el carrer Bruch 90-92, es triga encara uns quatre mesos en enviar una persona per valorar el grau de dependència de l’ancià que sol·licita l’ajut.
Us explico ara el que ha passat a la meva família. En 6 mesos des de la resolució del grau de dependència la salut de la mare, el seu estat ha empitjorat tant que no li permet portar la casa degudament.
Se l’ha d’assistir en la compra, en la neteja i en l’elaboració del menjar. Però com que té un grau zero i la revisió del grau trigarà, tot l’ajut recau en la família directa. En aquest cas soc jo i no compto amb ningú més.
El meu pare va emmalaltir en cosa de dos mesos com a màxim, la seva involució va ser esfereïdora.
Veient el ràpid declivi de la salut del meu pare, jo vaig anar al Centre de serveis socials de Gràcia per demanar una acceleració de l’ajut que ens pertocava pel grau. La visita llavors ja no va trigar gaire però l’ajut encara havia d’arribar dos mesos després.
I com ja sabeu l’estat de salut de la gent pot canviar molt ràpidament com li va passar a mon pare. El van ingressar just una setmana i mitja després de la visita de la treballadora social i de l’hospital va passar a un sociosanitari, on estan intentant recuperar-lo al màxim.
No obstant, mon pare, com tants altres ancians ha perdut la seva mobilitat i autonomia totalment. Això vol dir que necessita assistència 24 hores al dia per tal d’estar ben atès.
Doncs bé, l’assistenta social del sociosanitari va donar una mica de presses al metge del sociosanitari per fer un informe de salut del meu pare per tal que jo pogués presentar la sol·licitud de revisió del grau de dependència. Però és curiós que ella no es mogui d’oficines i no conegui personalment l’estat de mon pare.
Sigui com sigui, la revisió del grau de dependència trigarà uns quatre mesos i l’estada al sociosanitari s’acaba.
Desafortunadament sé de molts casos en què l’ajut arriba quan el sol·licitant és mort. Si s’han demanat diners i no assistència a domicili la família tindrà un ingrés de diners corresponent a l’ajut des del moment en què s’hagi concedit. Si es demana com jo assistència al domicili, llavors la família perd en certa manera la prestació.
L’atenció domiciliaria està bé per a persones autònomes o semi-autònomes. Però quan els ancians perden les facultats d’un dia per un altre, serveix de poc.
La tramitació dels ajuts és lenta i esgotadora i el barem per ser considerat persona depenent molt qüestionable. Una persona pot poder posar-se la jaqueta sola però no poder recordar si ha anat a comprar o no aquell mateix matí. O a l’inrevés. Pot no poder vestir-se sola però tenir un cap claríssim per gestionar les compres per internet.
Les treballadores socials de l’hospital van donar la impressió que esperaven de mi que deixés la feina per cuidar els meus dos pares. Això ja seria impossible perquè cuidar ancians és feina de 24 hores al dia i no només vuit hores diàries. Recordo que una de les assistentes de l’hospital em va demanar per la meva situació familiar. Pel que va dir dedueixo que si una dona en actiu té un marit amb ingressos suficients, la treballadora considera que la dona pot deixar la feina per cuidar els pares.
La meva situació personal o la meva relació de parella no han de poder influir en el fet que els meus pares rebin un ajut que sobradament han pagat amb els seu impostos o els meus.
Si les dones hem d’abandonar la feina o fer reducció horària per fer-nos càrrec dels grans de la família, llavors nosaltres perdem cotització i quedem més endavant en situació de vulnerabilitat.
En si la llei de la dependència és un avenç significatiu. El problema és la lentitud de la xarxa de serveis socials que triguen mesos en tancar tràmits. El sistema seria adequat amb una acceleració dels tràmits i també una major mobilització de les assistentes.
És obvi que avui dia amb els ordinadors la informació està a l’abast de qui està autoritzat per rebre-la en poc temps. Quan al sistema apareixen informes mèdics desfavorables i un empitjorament de la salut de l’ancià/anciana, no s’hi val que les assistentes s’enviïn correus les unes a les altres per informar de la situació. El que calen són protocols d’acció ràpids i substitucions de les absències laborals de les assistentes perquè els ancians o les famílies no desconnecten ni tenen descans.
Però a dia d’avui això no és així i per això més de vuitanta persones depenents han mort cada dia el 2019 sense rebre els ajuts que els pertoquen. A Catalunya la tramitació de l’expedient de dependència triga uns 576 dies en ser resolta. Un temps massa llarg. Sembla doncs que aquesta llei és només una mica per “rentar la cara” als governs més que no pas un instrument útil per al contribuent que ha pagat tota la vida impostos per estar mal atès.
No endebades sempre m’ha semblat que aquest país tot es fa només per “cobrir l’expedient”.
Pels que encara no ho sabeu. Si no esteu conforme amb la valoració de grau de dependència, és millor no recórrer. Perquè resulta que triguen més en fer una revisió del cas si es presenta una queixa que si es presenta una revisió als 6 mesos. Tot plegat ridícul com moltes d’altres coses d’aquet país tan mal gestionat.
Potser algun dia algú idearà un sistema per agilitzar els tràmits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s