I dijous passat vaig escriure un post sobre els “temps inquiets a Rússia” i ja vaig explicar que la celebració és recent perquè substitueix una antiga celebració soviètica: La revolució d’octubre que se celebrava el 7 de novembre perquè va ser quan va tenir lloc. Doncs per seguir amb el fil de la moguda història Russa avui vull dedicar uns paràgrafs a la revolució d’octubre.
Reculem una mica en el temps per situar-nos. El 20 de març de l’any 1917 el darrer emperador rus, Nicolau II de Rússia, va abdicar. La política no era el seu fort i ha passat a la història com un home de cultura, pacífic i molt romàntic a qui ni el seu pare veia capaç de governar els 23.000 kilòmetres quadrats d’un país ple de conflictes. Parlava anglès i alemany perfectament i estava emparentat amb la casa reial britànica. L’evidència la trobareu en com s’assemblaven Nicolau II i Jordi V d’Anglaterra. Es va enamorar perdudament d’una cosina seva alemanya amb qui es va casar a pesar dels interessos internacionals. En poques paraules: Nicolau II era un home de món i de pau i no un amant de les trifulgues i envitricolls que comporten el govern d’un país.
Es va treure un pes de sobre renunciant a portar una càrrega tan gran i deixant-la en mans dels soviets que havien de formar un govern per a una nova Rússia. En aquell mateix moment comença a sembrar-se una llavor del que havia de ser una República Democràtica a Rússia. Es formen grups i partits que han de ser escollits pel poble de manera Democràtica. També es treballa en la redacció d’una constitució per part dels soviets. Un dels líders de la futura República democràtica era Kérenski, un advocat a qui Lenin coneixia prou bé.
El fet és que tan bon punt Lenin va assabentar-se des del seu exili a Suïssa de que Nicolau II havia abdicat, va decidir tornar a Rússia. Des d’allí va organitzar un moviment contrari al govern temporal que havia d’assolir implantar una República democràtica a Rússia. Lenin, conjuntament amb Trotski, liderà els bolxevics per portar a terme la revolució d’octubre per enderrocar el govern provisional.
Els bolxevics tenien solucions pràctiques als problemes russos. Afirmaven voler retornar la pau a Rússia, donar terra als pagesos per tal que poguessin viure, i posar a l’abast les fàbriques pels treballadors. I amb aquest “simple però efectiu” programa electoral van aconseguir suficient gent per assaltar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu provisional del govern temporal i prendre’l per la força.
De tots els líders del govern provisional Kerenski fou el personatge més notable que aconseguí fugir en un vehicle oficial. Després de la fugida, s’exilià als Estats Units on treballà de catedràtic.
El més curiós és que Kerenski aconseguís fugir. Tot i ser partidaris d’idees diferents, el pare de Kerenski va ser professor de Lenin i el pare de Lenin era inspector d’escoles a la mateixa localitat on treballava el pare de Kerenski. Sens dubte es coneixien. Mai no sabrem com Kerenski un va poder fugir del palau d’hivern. En tot cas el curiós és que la revolució d’octubre tingués lloc en realitat el 7 de novembre. No cal ni dir que el que va venir amb la revolució d’octubre no va ser gaire bo perquè els pagesos no van aconseguir terres, els treballadors tenien fàbriques però no decidien sobre cap aspecte de la seva vida laboral i el que havia de ser l’òrgan de govern del poble “els soviets”, que en rus vol dir “els consells”, van acabar per desaparèixer en detriment d’un únic partit, el socialista, que tenia el poder absolut sobre tot.
No és doncs d’estranyar que el 2005 Rússia decidís posar fi a al commemoració d’una revolució que acabà en dictadura i vagi escollir una altra data per celebrar una altra fita de la història d’aquest gegantí país. La celebració del 4 de novembre no deixa de ser part de la campanya per netejar la imatge d’un país que encara no és una democràcia plena. Però cal recordar allò de que «qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra». I el nostre país tampoc és encara un país democràtic.
A tots vosaltres una bona setmana!