Passaren els dies fins a l’arribada de les vacances més lentament del que havia esperat l’Elisenda. Una part d’ella s’havia quedat arrelada als racons on havia estat amb el Jérôme i sentia com si una força que l’empenyia cap al passat li hagués fet tornar el cos més tardaner i hagués apaivagat un xic el seu impuls habitual. Fins i tot el Frank s’adonà del canvi i li demanà si no es trobava bé.
— Sí. Estic amb el cap una mica a un altre lloc… a les vacances potser.
Ell se la mirà de reüll i els seus llavis dibuixaren una mena de somriure que volia ser interpretat correctament. La coneixia suficientment bé per saber que no podia ser allò. Però no volia esbrinar què era per si de cas es tractava de la influència d’un mascle que podia convertir en la seva funció en la vida de l’Elisenda en totalment irrellevant.
Un dia abans de plegar de la feina volgué veure el Toni i quedaren al mateix bar on s’havien trobat amb la Clara la darrera vegada. L’Elisenda li explicà al seu amic aquella sensació d’esgotament que portava sobre.
— Potser hi ha quelcom que et tomba pel cap i et pren l’espai mental que necessites per posar l’energia en les teves activitats de sempre.
Ella es quedà pensant i demanà si ell l’havia notada toixa a la classe de ball.
— No, res d’això, ans al contrari! Crec que durant la última classe ens vam superar els dos.
— Sí, jo també ho vaig pensar!
— Només estic intentant donar resposta a aquest esgotament que et sembla que tens.
— Doncs podria molt bé ser el que dius. No hagués pas pogut imaginar que el Jérôme deixaria un solc tan profund en una estada tan curta…
— Ara t’adones del que vol dir tenir companyia! Portaves molt temps sola Elisenda i en certa manera ni t’havies plantejat com deu ser estar amb algú. I això que no el vas tenir a casa de convidat, altrament ara potser encara estaries més confosa.
— És que ja ni pensava estar amb algú, saps? Aquesta idea seva de venir aquí en certa manera m’està obligant a pensar com seria estar en parella un altre cop.
— Veus! Tu mateixa t’estàs responent la pregunta. Estàs intentant esbrinar si podries o no estar en parella. I aquest esforç mental et cansa.
— Tens raó!
— I què, com ho veus?
— Que vingui aquí ell o tenir parella?
— Les dues coses.
— No ho sé. No he tingut pas gaire temps de veure com és en realitat. — Hi hagué un silenci i continuà.— I la veritat és que m’envia molts missatges, insisteix en el nostre Skype setmanal però de tornar a venir a veure’m no en diu res… I em sembla estrany.
El Toni se la quedà mirant. A ell tampoc li feia il·lusió allò. O bé tenia interès en l’Elisenda o no. I si no venia no en demostrava gaire. Bé podria passar com quan era jove, que ella en va trobar un altre que sí va saber venir-la a veure abans. La mirada de l’Elisenda denotava un cert desencís.
— Si tant interès té per què no torna a baixar? No és pas tan lluny! No creus?
— Cert. Però també pots anar-hi tu no? No sempre hem de ser nosaltres que donem el primer pas, no?— Digué ell resolutiu.
Ella aixecà la mirada per fitar-lo directament. Els seus ulls càlids de cop mostraven un tel de por que el Toni no hagués esperat. La coneixia com a una dona valenta, però potser era més fràgil del que imaginava ell.
— Escolta, que no hi has d’anar si no vols. Però és que potser així el coneixeries a ell en el seu habitat natural i el clissaries millor.
— No ho sé. — Quedà pensívola i en uns segons afegí— Però ara que ho dius, podria fer una escapada a França per vacances. Em planejo una ruta i passo per Arle. A veure si puc quedar amb ell…
— O així també. La qüestió és que no et trenquis massa la closca pensant si tu podries tenir o no parella abans de saber si ell et fa o no el pes.
«Sabies paraules» — pensà l’Elisenda. I amb la perspectiva del seu viatge, aparcà per unes hores el tema de tenir parella o no i gaudí d’un segon cafè amb el Toni, d’una passejada per la platja amb ell i d’un sopar improvisat a un restaurant libanès de Poblenou. Un dia perfecte per a començar unes vacances perfectes.
A mida que van anar passant els dies l’Elisenda es va anar il·lusionant amb el projecte d’anar a França. Per una banda, perquè volia fer una sortida no gaire llarga, i per una altra perquè no acabava d’entendre el comportament del Jérôme i volia presentar-se a la seva ciutat sense gaires preàmbuls. Així el podria enganxar durant la seva rutina sense que ell pogués programar-se.
Va fruir d’uns dies de platja i lectura i va tenir els seus nebots durant dos dies seguits abans de fer les maletes. No hi va posar gran cosa perquè no seria un viatge llarg. Faria una nit a Agde, una nit a Montpellier i la següent ja seria a Arle. On havia reservat un càmping però no li havien respost. En realitat el que esperava era que el Jérôme li pogués fer un lloc a casa seva, ja que tan es vantava de tenir una mansió esplèndida i construïda amb les últimes modernitats disponibles al mercat.
Els dos dies amb els seus nebots van ser deliciosos. A més, el Toni demanà a l’Elisenda poder estar una estona amb ells a la platja i els quatre van passar-ho d’allò més bé fent competicions de tenis-platja i intent aguantar la torre feta de sorra més alta de totes. Per a l’Elisenda aquelles hores foren com un regal diví que hagués volgut posar en una ampolla per recordar-les vivament en moments més melancòlics. Tots quatre foren tan feliços que s’hagué de demanar si potser no havia estat un gran error no haver-se esforçat per trobar algú amb qui tenir una família. Estirada a la sorra al costat del Toni amb els menuts discutint prop d’ells, ella hagué de demanar-li:
— Toni. I si m’he equivocat no volent ser mare?
Ell se la mirà molt seriosament. Estava molt bonica quan era feliç com en aquell instant. Esclafí a riure i digué.
— Ser mare no és això que veus ara. Tu t’estàs enduent el millor de la maternitat per dir-ho d’alguna manera, creu-me. Jo tinc una filla i sé el que és tenir moments molt baixos… per no parlar-te del fet de que sovint no dormo pensant en com aconseguirem jo i sa mare pagar-li la carrera! És un patiment constant.
— Cert. Això també ho veig jo perquè hi ha un sacrifici enorme darrere de tenir un fill. I sempre estaràs amb l’ai al cor. Com a tieta, gaudeixo del millor dels meus nebots i si és cert que si ma germana i el seu marit necessiten un cop de mà, ajudo, però no sé què és haver de fer números contínuament per tirar la família endavant…
— Mira. Tu ara passa-t’ho bé amb nosaltres. Demà descanses i demà passat fas un viatge per França per veure coses noves i esbrinar potser si el Jérôme és l’home que et pot donar la sensació de família…
L’Elisenda li donà altre cop mentalment la raó i acabà de passar un dia fantàstic amb els tres, perquè el Toni es quedà amb ells fins que els pares van passar a buscar els nens. I com que els dos adults havien quedat baldats de tan jugar, van anar a sopar a un italià. Quan s’acomiadaren l’Elisenda sentí un impuls que l’empenyia cap a al Toni però es va reprimir. Ell l’abraçà i li donà un petó al front tot demanant-li que anés informant de com li anava el viatge. Hagués desitjat deixar-ho córrer tot per repetir un altre dia com el que acabava de passar amb ell. Però no. Potser el seu destí era a França i l’havia esperat durant vint anys. Potser l’error havia estat no esperar llavors, de jove i potser si ho hagués fet aquell meravellós dia a la platja hagués estat el dia que ella hagués passat amb el Jérôme i els seus fills a la ciutat comtal. Ho havia d’esbrinar. Tanmateix, enfonsà el seu cap al pit ossut del Toni i flairà la seva pell salada i ferrosa. No havia notat mai el seu olor de manera tan clara. Se separaren i ella tornà a casa, on es deixà engolir pels llençols que l’embolcallaren per transportar-la a l’endemà amb la immediatesa provocada pel son. L’únic que tenia per enllestir-ho tot per al seu viatge cap al passat. O potser cap al futur…

El dia i mig que restava fins que ell va marxar van aprofitar per gaudir de la ciutat i de la platja, que agradava als dos. Ell la passava a recollir d’hora i esmorzaven a casa l’Elisenda tot comentant algunes de les notícies de les que s’havien assabentat. Després agafaven les bicicletes— el Jérôme n’havia llogada una per les darreres quaranta-vuit hores del seu viatge— i feien un recorregut d’una hora o bé una hora o hora i mitja per pair el primer àpat del dia i per tenir suficient calor per arribar a la platja i llençar-se a l’aigua sense rumiar-s’ho gaire. Anaven i tornaven de l’aigua a la sorra per seguir conversant sense por a cap cop de calor fins quarts d’una. Amb el Jérôme de boca-terrosa mullat i morè al costat seu, l’Elisenda pogué evocar la sensació que havia tingut feia anys amb ell. Es demanà què havia quedat de la noieta que havia estat als dinou anys. En un moment donat, la conversa girà al voltant de si havien canviat o no. Ell li digué que encara veia força clarament l’Elisenda de joventut estrenada. Seguia sent inquieta i dinàmica i de tenir unes ganes impressionants de canvis i d’experiments. Inexorablement, el Jérôme va demanar a l’Elisenda que reconeixia del jove de vint-i-tres anys del seu passat. Ella no sabia què dir. Els dos primers dies havia vist una evolució en ell que l’entristia. La gent es feia gran i es tornava sedentària i conservadora. El seu esperit d’aventura s’esvaïa i ella mateixa també havia esdevingut una persona certament inflexible. Tenia una agenda plena d’activitats però un canvi radical de vida l’hagués espantada. No volia perdre el que ja tenia. Per això, tot i saber que ell s’havia tornat molt amant del confort, el fet que li hagués repetit diverses vegades que li agradaria traslladar-se a Barcelona la sorprengué gratament. Expressar aquells sentiments contradictoris era complex i per tant va optar per dir-li que encara albirava en ell un esperit d’aventura que ella potser ja havia perdut. Aquells dos darrers dies amb ell la van fer reflexionar moltíssim. El noi s’havia convertit en un pont entre el seu passat i les seves ambicions de jove i el present. L’havia ajudada a veure’s a si mateixa amb uns altres ulls. Havia aconseguit un equilibri personal però estava també certament estancada en la seva vida. Un xic si més no. I per tant, que hagués aparegut ell per redimir-la del tedi d’una existència plena d’activitats però amb poques sorpreses, era sens dubte positiu.
L’últim matí plegats l’Elisenda tingué la mateixa impressió que tenia els diumenges amb els seus nebots a casa. Havia de fruir-ne les darreres hores i desitjava enregistrar a la seva memòria cadascun dels moviments dels nanos perquè era conscient que creixerien ràpidament i la propera vegada els trobaria canviats. No sabia si trigaria o no en veure el Jérôme però havia nascut un sentiment de familiaritat molt fort i a més, ell era un passaport a una vida amb un parell d’emocions més. Sabia que estaria trista quan marxés.
La platja d’aquell matí tingué regust a final d’estiu, amb un sol esblanqueït i uns núvols enterbolint l’escalfor. El cel ple de taques blanques li sembla a l’Elisenda un dàlmata enjogassat però al cantó de muntanya unes grans clapes fosques feien entreveure que plouria en un moment o altre. Aquella sensació de que el període estiuenc de descans i d’esperança s’acabava enconguí el cor de l’Elisenda, que buscà aixopluc al costat del Jérôme. Tenint-lo tan prop li sentia el cor bategar feroçment i ell li passà el braç per l’esquena fins trobar el seu clatell mullat, cobert pels cabells llargs xops. Apropà el seu cap als seus llavis i besà el seu front i tot seguit l’Elisenda apujà el cap i ell la besà als llavis. No va ser un petó escàpol de tanteig. Va ser un petó cert i atrevit de dues persones que es coneixen i sabien el que volen. Ambdós sentiren el cor a les orelles però l’Elisenda no volia interrompre la màgia d’aquell instant. Amb els núvols augurant el final de l’època de l’any amb més llum i fent-la sentir diminuta sota el cel amb aspecte de capa que aviat els cauria sobre, ella volia romandre encara una estona als braços del Jérôme per sentir-se segura. Tot i que allò pogués ser una percepció completament enganyosa. Apartà aquell pensament del seu cap i ell l’agafà amb més força com si hagués llegit els seus pensaments.
Un aire fred per un principi de juliol la els va fer decidir anar a l’apartament de l’Elisenda. Necessitaven un xic d’intimitat per recomençar allò que havien deixat a mitges feia més de vint anys.
Amb tota la tendresa del món el Jérôme va agafar l’Elisenda per la cintura i la besà als llavis tan bon punt ella va tancar la porta de casa seva. Li posà la mà al pit i notà que el cor del noi estava accelerat però ella no acabava de sentir-se còmoda. O bé estava pensant en el Frank, o potser en el Toni o en els dos i no tenia el cap on l’havia de tenir. Deixà que el Jérôme s’embalés però el frenà un cop ell l’havia portada al sofà. Ell notà que ella es refredava i tot acaronant-la la mirà als ulls.
— Estàs pensant en algú? — Digué ell de cop i volta.
L’Elisenda quequejà perquè no sabia què dir i a més l’havia sorprès com de transparent era per aquell home que, en realitat, continuava sent un mig estrany. Aquells casos requerien una resposta ràpida perquè qualsevol altra cosa podria ser interpretada com una afirmació. Un tel de dubte cobrí els pensaments d’ella i decidí deixar que el silenci digués més que qualsevol paraula. I tingué l’efecte que calia esperar perquè el Jérôme s’ incorporà i s’assegué al sofà on ella encara estava estirada. Li passà la mà pel braç per acaronar-la i se la quedà mirant.
— No estàs preparada crec. — Digué amb una seguretat que no deixava cap lloc per a matisos. El seu to no havia estat el d’algú que espera que li rebatin un argument sinó el d’una persona que vol alleujar l’altra dient una veritat incòmoda.
L’Elisenda també s’aixecà per acabar asseguda al sofà i amb el cap enrere agafà la mà del Jérôme. La mirada del noi havia canviat. Aquell silenci descarregà la tensió que ella havia anat acumulant durant aquells dies. Estava confosa i esgotada i a més drenada. Drenada perquè ja havia perdut el costum de dedicar tantíssim temps a una persona que no fos ni el Joel ni la Paula i perquè inconscientment necessitava agafar distància per veure si allò que sentia era veritable o si només era la il·lusió escàpola de qui té una companyia que feia molt de temps que li mancava. Volia tornar a la realitat i al seu espai per assegurar-se que no enganyava ningú.
Com si ell entengués els pensaments de l’Elisenda, la mirà amb comprensió i li donà un petó al front. Van romandre entortolligats una bona estona, gaudint de la presència sense demandes de l’altre i van perdre la noció del temps fins que la panxa dels dos els va començar a fer massa soroll. Llavors l’Elisenda va oferir al Jérôme una dutxa mentre ella feia la comanda d’una pizza per telèfon. Ell li havia demanat passar aquelles darreres hores en intimitat i li va semblar una idea molt reconfortant. Una pizza, una amanida i una mica de tendresa sense presses era just el que necessitaven aquelles darreres hores. Quan ell va sortir de la dutxa hi va entrar ella. L’aigua dolça i l’olor de sabó la van relaxar encara més que aquelles moixaines amb el Jérôme. Les carícies l’havien tornada a transportar al passat, a l’època en què moments com aquell la feien poder esperar un noi durant mesos… I de fet ella havia confiat veure’l a Barcelona després dels últims petons robats de l’estiu de feia tantíssims anys. Però el Jérôme, a diferència d’altres nois que havia conegut, no va viatjar per a visitar-la i li escrigué que estava frisós de retrobar-la però ella no havia cregut mai en paraules sinó en fets. I per això l’estiu següent ella havia marxat a estudiar fora i van perdre el contacte.
Després de l’àpat jovenívol ell li va confessar que s’havia sentit decebut de no veure-la altre cop al seu lloc de vacances estivals. Hi havia anat durant tres anys seguits sempre pensant que ella apareixeria en qualsevol moment. L’Elisenda no sabia què dir. De jove volia viure intensament i devorar la vida, veure món, començar a treballar per ser independent i no pas esperar el príncep blau a casa dels seus pares.
— No em vas esperar! — repetí ell en un cert to de queixa.
— M’ofegava a Barcelona i tenia ganes de viatjar. Anar a estudiar a l’estranger em va donar la llibertat que necessitava per respirar.
Ell la fità als ulls.
— I ara?
— Ara què? — xiuxiuejar ella que tenia una idea nítida de cap a on volia dirigir la conversa el Jérôme.
— M’esperaràs ara?
— Cinc dies no són suficients per a conèixer algú. Cal temps i nosaltres seguim separats per una distància considerable.
— Però ho podem intentar, no?
— Podem intentar conèixer-nos millor sí. I llavors ja decidirem quin lloc ha d’ocupar l’altre a la nostra vida.
Els ulls blaus del Jérôme s’enterboliren i ell abaixà la mirada fins el terra. Aquella resposta no era la d’una persona romàntica o il·lusionada sinó la d’algú molt pragmàtic.
— És hora de començar a pensar en marxar. M’acompanyaràs a l’aeroport o vols que hi vagi sol?
— T’hi acompanyo, és clar!
Van dirigir-se a l’hotel per recollir les quatre coses que ell havia portat pel seu viatge. El Jérôme estava més silenciós del que l’havia conegut ella els darrers dies.
Anaren en cotxe fins a la terminal i ella baixà un moment del vehicle per abraçar-lo de nou. Tenia els ulls lleugerament rosats i semblava emocionat.
— Ens mantindrem en contacte oi? — Digué ell en to de suplica.
— I tant! Home, ara que ens hem tornat a veure, no et deixaré marxar de la meva vida tan fàcilment!
Un petó llarg va segellar allò que semblava una promesa aquella tarda d’estiu. Quan l’Elisenda pujà al cotxe es posà la música ben forta per espolsar els seus sentiments convulsos. No tenia clar si li agradava ell o els records de la seva jovenesa. I això que mai no s’aferrava al passat per a res!

Dos dies després de l’arribada del Jérôme, la primera impressió de l’Elisenda no s’havia evaporat com el seu perfum penetrant i incisiu que sentí amb el primer apropament físic, sinó que anava guanyant terreny poc a poc, per cobrir d’un vel de blanquinós tot el que l’envoltava a ella. El Jérôme era un home apuntalat al terra, de costums fixes, metòdic, poc amant de l’espontaneïtat i de la manca de confort. Havia de saber amb exactitud què farien l’endemà quan s’acomiadaven a la porta de l’hotel perquè així ell podia preparar-se la roba adequada per la nit. Ell havia passat una tarda intentant convèncer l’Elisenda de que la manca de planificació podia acabar portant al més estrepitós dels desastres. Per això estava convençut de necessitat de la noia de preparar la seva jubilació i planejar-la detalladament per tal que no es trobés sola, desemparada i sense recursos. Ell, sense anar més lluny ,ja estava pensant on podria passar els seus anys de pensionista de manera més còmoda i li semblava que Barcelona era una bona opció. I aprofità per dir-li que ella podria ser un factor decisiu a l’hora de triar el seu emplaçament.
La companyia del Jérôme era agradable perquè la feia anar a càmera lenta i la transportava a un món que ella no coneixia: el de la previsió i el càlcul absoluts. Van passar un dia passejant i gaudint del sol a Sitges i un dia visitant els racons més bonics de Barcelona entre els que estaven els Búnkers. Ell era un fotògraf amateur força bo i portava sempre la seva càmara per enregistrar les imatges més boniques. No obstant, l’Elisenda es demanà per quin motiu, després d’haver insistit tantíssim en que ella li anés enviant selfies, ara no li feia cap foto. Uns anys enrere, un dels seus millor amics havia visitat Barcelona amb un aparell fotogràfic professional i l’Elisenda s’havia endut un parell d’imatges d’ella mateixa de les que estava enormement contenta. El Jérôme no li va demanar ni una sola vegada. Era obvi que no la trobava bonica i de fet, ella tampoc necessitava cap foto d’ell perquè li anava veient les xacres de l’edat: la pell flàccida, les taques a la cara i les mans i les dents desgastades. La lentitud dels moviments del Jérôme i la seva actitud conservadora l’estava fent pensar un pèl massa en el pas del temps. I en la vellesa i en la soledat en què potser es trobaria. A mida que passaven les hores i els dies la companyia del Jérôme semblava més natural i necessària, com si ell hagués aparegut del passat per rescatar-la d’un abisme en el que havia estat a punt de caure: l’abisme de la despreocupació pel demà, del no afany per acumular coses materials i del viure dia a dia.
El quart dia el Jérôme va proposar l’Elisenda anar a sopar a un restaurant que li havien recomanat i que estava ubicat a l’Eixample, a tocar amb el barri de Gràcia. Era un local d’aquells on només hi podia entrar gent ben vestida per sentir-se còmoda i on pocs joves hi podrien posar els peus. Ella no s’hi trobava del tot a gust en llocs com aquells, perquè no volia desdinerar-se per un àpat ni li abellien els indrets encarcarats, per molt exquisit que fos el menjar. Com que no tenia res adequat per posar-se, el Jérôme va suggerir anar de compres amb l’Elisenda perquè de tota manera volia emportar-se a França un parell de camises i pantalons nous. A l’Elisenda, poc acostumada al consumisme, cercar una brusa i un jersei nous que pogués portar en ocasions com aquelles li va semblar refrescant. Així és que van passar la tarda mirant i triant roba a la Illa i a dos quarts de nou anaven en metro cap a Diagonal. A a les nou entraven al restaurant. Va haver de reconèixer que era embriagador poder formar part d’aquell ambient tan selecte ni que fos per una nit. No volia fer-ho sovint però una experiència com aquella de tant en tant valia la pena. Les làmpades color bronze desprenien una llum groguenca i càlida que inferia un aire encara més elegant a l’escàs però exclusiu mobiliari. L’elecció del menú fou ràpida i va resultar que tots dos van coincidir en la tria. El menjar era deliciós, l’ambient immillorable i el vi li anava enterbolint els pensaments a l’Elisenda, que se submergí en aquell món de luxe innecessari que no hagués assaborit si ell no hagués insistit en aquell sopar. Era l’atmosfera perfecta per a confidències i el Jérôme ho sabia perquè li preguntà per quin motiu no havia tingut fills. Una pregunta que, en altres circumstàncies, podria haver trencat l’encís de la nit. L’Elisenda respongué amb tota sinceritat que no havia sentit mai la necessitat de ser-ho i que, per tant, havia preferit no complicar-se la vida. Que els seus nebots ho eren tot per a ella i ser tieta tenia l’avantatge que et permetia molt de temps lliure.
Quan van arribar a les postres tots dos van coincidir en l’elecció: gelat casolà de crema catalana amb encenalls de xocolate negre sense sucre. Estaven assaborint el menjar quan el Jérôme va posar la seva mà sobre la de l’Elisenda, no gaire subtilment. A ella li vingué un calfred.
— Saps? Abans de venir aquí no tenia gaire clar què em trobaria… ara ja ho començo a veure!
— Començar a veure què? — Digué ella a qui ni tan sols el vi li podia emboirar el cap.
— Que quan dues persones s’han sentit unides, encara que passin molts anys, s’hi continuaran sentint…
L’Elisenda no ho acabava de tenir clar. El Jérôme li havia agradat de jove, vestit en samarreta i texans, despentinat, amb les llibres a la mà i la seva càmera fotogràfica amb la que volia retratar el món per donar-lo a conèixer a tothom. Ara era un home de negocis, amant de la bona vida, aburgesat, més aviat sedentari i molt exigent de cara als altres. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò de que els dos se sentien units. Tanmateix no va tenir temps de respondre perquè el Jérôme va continuar en mode monòleg. Parlant de la gran responsabilitat que tenia a la feina, de que tots els seus amics comptaven sempre amb ell, de que estava content d’haver arribat on havia arribat i que volia gaudir de tot allò fantàstic i meravellós que li oferia la vida. I de cop afegí:
— Com tu! Tu ets una de les coses meravelloses que m’ha donat la vida!
L’Elisenda estava mastegant una cullerada d’encenalls de xocolata i va estar a punt d’escanyar-se. Tan meravellosa era ella per a algú que havia desaparegut durant més de vint anys de la seva trajectòria vital? I tan ràpidament anava ell tirant floretes? I tampoc és que es pogués dir que ella formés part de la vida d’ell de cap manera… Però el Jérôme continuà evocant el comiat entre ells dos aquell estiu, i digué que quan la veié marxar, feia més de vint anys, se sentí trist. Fitant-lo directament als ulls s’adonà que aquells dos cercles blau clar no deixaven albirar cap mena de sentiment. L’Elisenda començà a notar que l’aire li resultava espès. I de sobte el vestit l’oprimia com una faixa cenyida. Decidí anar al bany i deixà el Jérôme a la taula, que no trigà gens en treure el seu mòbil de disseny per donar-hi un cop d’ull en la seva absència. Un cop al bany l’Elisenda es mirà al mirall. Potser un sopar de Schawarma en pantalons texans i jersei desenfadat se li hagués posat millor. I a més, tant amb el Frank com amb el Toni tenia la impressió de no haver d’interpretar cap paper. De ser justament ella el que ells triaven i no un miratge. El grau de sofisticació del Jérôme no encaixava gens amb el seu estil i per tant no podia ser que ell pensés que eren afins. Aprofità l’escapada al bany per enviar un WhatsApp al Toni. Normalment no era tan directa però en aquella ocasió ho necessitava. Li va escriure que hi havia quelcom que l’estava incomodant profundament. Que li explicaria amb la propera cervesa. Desitjà que la resposta fos automàtica però no fou així. S’empipà amb si mateixa perquè s’havia acostumat a la immediatesa amb el Jérôme. Ella no era així de mena perquè tenia la seva vida i esperava que la resta de gent fes la seva sense seguir pendent d’ella. Tanmateix com que el Jérôme responia sempre tan bon punt rebia el missatge, ara ella havia canviat la seva actitud. I aquell canvi no li agradava però si n’era conscient el podia canviar. I ho faria.
En sortit del bany el Jérôme va proposar anar a fer una ultima copa a algun lloc però l’Elisenda només volia tornar a casa i li digué així mateix. Ell ho entengué i un cop al carrer li agafà la mà. Toixa com de costum quan es veia en una situació delicada, ella no va saber desentortolligar els seus dits enllaçats amb els d’ell. La mà del Jérôme no era com l’havia recordada. La tenia com a robusta i aspra en ment però ara li semblava suau i poc consistent. Els anys s’havien empassat els ossos del noi o ella els comparava, sense voler, als del Frank, molt més prominents i forts.
Quan el taxi va aturar-se davant de casa de l’Elisenda, el Jérôme va fer-li un petó fugisser als llavis. Hagués estat massa cruel apartar la cara però ni el tacte ni l’aroma del noi li cridaven gaire l’atenció.
Aquella nit, embolcallada pels llençols suaus, es va adormir pensant en el noi fort i jove que havia conegut. En aquella promesa d’esdevenir un home lliure, fort i valent. I ràpidament li vingué la imatge del Jérôme actual. Un home dolç i atent amb qui segurament es podien passar vetllades molt agradables però totalment mancat de passió, si més no cap a ella…

Pocs dies després de Sant Joan, just durant l’skype setmanal que l’Elisenda mantenia amb el Jérôme, aquest li va demanar si podria visitar-la a Barcelona. Ella ni tan sols s’havia plantejat que ell vingués i per tant es va quedar sense saber què respondre. Ell ho va notar i li va dir que tenia ganes de veure-la, de parlar amb ella sense tenir prop de set-cents kilòmetres que els separaven i, sobre tot, sense una pantalla freda entre ells. També li demanà sense embuts si podria dormir a casa seva en el cas que decidís viatjar a la ciutat comtal. L’Elisenda reaccionà ràpidament a aquella pregunta dient-li que casa seva era massa petita i que no tenia cap cambra pels convidats. La qual cosa no era cap mentida. El seu mini-pis, en el que era completament feliç sense necessitar res més, no tenia res a veure amb la gegantina casa del Jérôme amb dues habitacions per possibles visitants. Les converses per Skype eren una cosa, però la proximitat d’un home al que no es coneixia suficientment bé i que se’t posava a casa, una altra. Ell digué que ho entenia i que miraria de trobar algun hotel econòmic prop d’on vivia ella. L’Elisenda li recomanà vila Olímpica perquè era la zona on ell tindria bars, restaurants, platja i vida nocturna en cas que ella hagués d’acabar quelcom per la feina i no pogués d’estar per ell.
Quan el Jérôme va penjar, i sempre era ell que acabava la conversa, l’Elisenda tingué una sensació molt estranya. Per una banda aquella amistat recuperada havia començat d’una manera abrupta amb una pregunta que a ella ja l’havia incomodada. Portaven ja mesos conversant intensament i ara aquell rampell de visitar-la a Barcelona era massa poc espontani per ser fruit d’una curiositat intensa. Tingué la impressió que el Jérôme s’havia estat “treballant el terreny” els darrers mesos amb atencions desmesurades i un afany poc natural de pintar-se a si mateix de color de rosa. Aquella setmana, amb els braços al voltant de la seva cintura després d’un contacte físic intens amb el Frank, l’Elisenda pensà que en aquells moments de la seva vida no li faltava ni li sobrava res. I que si realment el Jérôme la visitava no volia deixar-se prendre aquell espai vital del que disposava. Tot i que el Frank i ella no es veien gaire sovint, aquells moments de tendresa li proporcionaven un equilibri que no volia perdre per res. Ni tan sols per una setmana si ho podia evitar.
El curs acadèmic s’acabava i l’Elisenda feia horari intensiu. Aprofitava les tardes per anar a la platja, anava a ballar dos cops per setmana amb el Toni i, a més, havia començat a sortir amb ell amb regularitat per prendre una cervesa i discutir de tot i de res. Hi havia guanyat prou confiança per explicar-li la estranya relació amb el Jérôme. El Toni se la mirà amb comprensió i li anà fent preguntes sobre allò que la incomodava. L’Elisenda, a qui coneixia com a noia inquieta però equilibrada, havia anat canviant però no gosava dir-li-ho. I tanmateix ho intuïa sense una confessió directa. Aquesta arribà una càlida nit d’estiu amb la segona cervesa.
— El Jérôme diu que vol venir en dues setmanes!
— I no és una visita desitjada?
— Les visites són desitjades fins que arriben. Estic alterada.
El Toni no s’atreví dir-li que ja se n’havia adonat per no fer-se el setciències. No li abellia la gent que pensava que tenia la veritat absoluta i intentava no pecar de manca de modèstia.
— I això?
— No ho sé. Estic molt còmoda com estic ara i no sé què he d’esperar d’aquesta visita. Hem reprès l’amistat després de molts anys d’una manera molt curiosa i no acabo de veure per on anirà tot plegat…
— Tindrà ganes d’estar amb tu després de conversar tant<1 Fixa’t amb nosaltres. Ballem plegats des de fa molt temps. Jo també tenia ganes i curiositat d’estar amb tu una estona més. Però tu i jo vivim a la mateixa ciutat i podem anar a prendre quelcom o a donar una volta quan vulguem. A ell no li queda cap més remei que venir fins a Barcelona. I és clar, no vindrà només per un cap de setmana! Això costa calés. Quants dies vol venir?
— En principi s’ha agafat cinc dies lliures. I li he recomanat un hotel perquè això de tenir algú a casa contínuament podria ser molt traumàtic. Sobre tot perquè jo no hi estic acostumada.
— Tinc entès que a Europa és d’allò més normal…
— Cert. Els veïns europeus tenen més costum d’anar a casa dels amics i coneguts quan viatgen que no pas nosaltres. Aquí som més reservats.
El Toni va estar a punt de dir que després de tant de temps encara no s’havien convidat l’un a casa de l’altre. I a ell li semblava interessant perquè, com a psicòleg, pensava que la decoració dels espais que habitaven les persones deia moltíssim d’aquestes. Li hagués agradat saber quins objectes decoratius tenia l’Elisenda a casa seva. Portava temps analitzant-la…
— Bé. Ara tindràs l’oportunitat de veure’l i de parlar-hi. Cinc dies intensos et diran molt més d’ell que mesos i mesos de WhatsApps i skypes.
Restà pensívola observant la corona blanca de la cervesa. Ben mirat es moria de ganes d’intentar esbrinar per quin motiu el Jérôme li resultava sospitós. Feia molts anys que treballava amb tota mena de gent i la seva intuïció no solia fallar massa…
— Toni, si hi ha alguna cosa que em sembla estranya d’ell, et sabrà greu que t’escrigui un missatge per demanar-te el parer? Ja sé que els psicòlegs no teniu la solució de tot però potser sí que podries reconèixer alguna cosa anormal.
— Mare meva Elisenda! Pobre Jérôme! Ja li estàs buscant patologies abans que vingui! Dóna-li una oportunitat.
— Ho faré, ho faré…
Aquell vespre es van acomiadar amb una abraçada més llarga del que era normal. El Toni es girà per veure-la desaparèixer engolida per les escales del metro. Quelcom li deia que el Jérôme no ho tindria fàcil amb l’Elisenda per molt bones que fossin les seves intencions. Ella ja era feliç amb la seva vida i no necessitava complements. Per això estava inquieta i no se sentia tan còmoda com habitualment. Sospirà. Molta llicenciatura en psicologia i dos màsters però no aconseguia esbrinar quina era la clau de l’equilibri. Potser l’Elisenda se sentiria encara més plena en parella i allò era el que potser en el fons desitjava ell secretament. D’altra banda la seva independència la feia molt forta. Quantes dones havia hagut d’ajudar perquè s’havien deixat capgirar la vida per un home que havia intentat fer-les canviar per moderar-les al seu gust? A l’Elisenda allò no li passaria pas.
En tot cas ell estaria pendent del mòbil en dues setmanes. Potser ella el necessitaria i no li volia fallar. Era la millor companya de ball que havia tingut mai i una dona excepcional.
El Toni va anar tenint notícies de la visita del Jérôme en les trobades que feien, ara ja, a les terrasses de la Ciutadella. Dos dies abans de l’arribada del noi l’Elisenda semblava intranquil·la i el Toni va voler saber per què.
— Hauria pogut tenir els meus nebots durant quatre dies seguits si no hagués dit que sí a la visita del meu amic francès.
— Però sorgiran altres ocasions per tenir-los tots per a tu i cansar-te’n, no?
— No crec que n’hi hagin gaire d’ocasions. Han convidat ma germana i el seu marit a un cap de setmana en un veler. Ells no fan mai aquestes activitats i els ha fet il·lusió. A més, un dels meus amics hagués vingut a passar mig dia amb nosaltres i m’hagués interessat veure com és amb la canalla.
L’Elisenda va eludir explicar que el noi que li hagués donat un cop de mà era també el seu company de relacions íntimes, el Frank, i que aquella activitat hagués representat la primera que els faria estar en un estat similar al d’una família. A l’Elisenda la idea de tenir l’oportunitat de tenir totes aquells persones que li importaven tantíssim prop li va semblar tan fantàstica que ara es penedia d’haver dit que sí a la visita d’aquell amic d’una època tan remota que ja havia oblidat.
El Toni pensà que no era el millor començament. L’Elisenda estaria condicionada pensant en l’oportunitat perduda i no seria capaç potser de valorar l’entusiasme del noi. No li va semblar del tot just i hi va voler dir alguna cosa.
— Elisenda. Tampoc passa cada dia que algú del nostre passat vulgui fer un viatge per veure’ns oi? Procura gaudir del moment.
L’Elisenda li va prometre fer-ho i també escriure-li algun missatge de tant en tant per fer-li saber com anava tot plegat. El Toni seria un observador pacient i també seria un bon amic que li faria costat si passava quelcom. N’estava convençuda.
Es van acomiadar i al Toni li va quedar una sensació de falta d’assossec. Realment l’Elisenda estava molt arrelada i prou contenta amb la seva vida actual com per fer concessions esperant una millora del present. Va ser el seu diagnòstic. Tot el que representés un canvi brusc seria poc benvingut.
Dos dies després l’Elisenda es llevà a toc de despertador tot i que tenia sis dies de vacances davant seu. Com que havia de recollir el Jérôme a l’aeroport i sabia que probablement ja no tindria gaire temps lliure per ella mateix durant quatre dies, va decidir anar a córrer per la platja i fer un parell de piscines en acabar. Va agafar el cotxe a les dotze i calculava arribar a l’aeroport mitja hora més tard. El vol del noi havia d’aterrar a dos quarts d’una. No obstant, mentre ella donava més voltes que una rentadora al pàrquing de l’aeroport, li arribà un whatsApp. El vol havia aterrat abans del previst i la maleta del Jérôme havia estat una de les primeres en aparèixer a la cinta. Realment aquella visita era “oportuna” en tota regla.
Li va respondre que estava intentant aparcar el cotxe i que s’afanyaria cap a la terminal tan bon punt li hagués trobat un forat.
Finalment va trobar un lloc i encaixonà el seu petit automòbil entre dos altres cotxes tot desitjant que si havien de sortir abans que ella, tinguessin cura de fer cap cop ni cap rallada. Va tancar la porta i va sortir ràpidament. Per no perdre temps, un cop a la terminal demanà pel vol del Jérôme. Les hostesses li indicaren la sortida i ella hi anà corrents. Va arribar pràcticament panteixant i mirant amb ulls àvids l’altra banda de la barra de ferro que separava els que esperaven dels que arribaven. No obstant, abans de tenir temps d’adonar-se de la gentada que hi havia, sentí el seu nom. Un home de cabells grisos i aspecte de jove envellit prematurament la cridà. La molestà que ell l’hagués enxampada tan estressada i el seu somriure no fou del tot d’alegria sinó més aviat d’incomoditat. Però el Jérôme sí tenia un somriure d’orella a orella i s’apropà a ella per saludar-la amb dos petons. Una bafarada de perfum pujà al nas de l’Elisenda que reaccionà amb ganes d’esternudar. A la primera impressió òptica se li sumà l’olfactiva. Un home de l’edat del Jérôme no hauria de portar el perfum que portava ell. Què s’havia posat mitja ampolla de massatge potser?
L’Elisenda el saluda, li demanà com havia anat el vol i li explicà que havia tingut dificultats per trobar aparcament. Ell li parlava com qui parla a un nen, en un to que no va acabar de satisfer l’Elisenda perquè la feia sentir com si ell la veiés com a una persona inferior. O com si li estigués prenent el pèl. O potser estava molt susceptible per la proximitat de la regla o perquè pensava en el seus nebodets i en com de bé podria haver estat amb ells i el Frank. En tot cas anaren a l’hotel i ell insistí en què ella l’acompanyes a l’habitació només fins que hagués posat ordre a les seves coses. La maleta del noi estava pràcticament buida i ella va agrair que, si més no, el Jérôme no fos una d’aquelles persones que necessiten endur-se la casa a coll per a sentir-se segurs.
S’adonà sense voler que ja s’havia posat en el seu mode “microscopi” i que aniria analitzant cadascun dels seus moviments per extraure’n conclusions. No li agradava ser així. Feia anys que havia aconseguit desconnectar el seu cantó més summament racional. Només l’activava quan estava en estat d’alerta i era obvi que quelcom l’estava fent dubtar. Molt probablement des del moment en què ell havia interromput la comunicació sospitosament i sense previ avís. Quelcom hi havia que a l’Elisenda no li acabava de fer el pes i això que ell només havia arribat…

La Paula i el Joel s’havien passat la pel·lícula menjant crispetes mentre quedaven tan endinsats en la història fantàstica d’aquells Pirates que s’oblidaven d’empassar-se el blat de moro torrat de color blanc a mig mastegar. L’Elisenda gaudia de la pel·lícula tan o més que els seus nebots i s’adelitava mirant a dreta i esquerra els rostres dels dos nanos adesiara. Això sí, en sortir del cinema un gran dubte li queia a sobre sobtadament: després de tanta crispeta, serien capaços el Joel i la Paula de menjar quelcom nutritiu? No es podia permetre inflar-los amb coses poc saludables i que després no els entrés el que els seus cossos necessitaven per créixer. Per assegurar-se que fessin gana van anar a passejar una estona al Parc de la Ciutadella després del cine.
— Anem al zoo tieta! — xisclà la Paula en sentir el bram d’alguna de les bèsties engabiades. — Fa temps que no hi anem!
— La propera vegada us hi porto. Avui només hi donarem una volta. Potser aconseguim veure l’home que fa les bombolles de sabó gegants.
—Sí, sí! — Digué la nena entusiasmada. Havia oblidat que la darrera vegada havia jugat a empaitar les bombolles fins que esclataven.
— Creus que li podrem demanar al senyor la barreja de sabó amb què fa les bombolles? Així podrem fabricar-les nosaltres…— Digué el Joel amb el seu esperit tècnic heretat del seu pare.
— Diria que no ens la donarà. Altrament tots sabríem fer-les i el seu espectacle perdria l’encant.
El Joel emmudí com sempre quan estava rumiant. La Paula era massa menuda encara per cavil·lacions de lògica.
— Doncs llavors si vull jugar amb les bombolles he de venir a aquest parc oi?—Conclogué el Joel.
— Fins que no trobis cap altre home de les bombolles sí. A veure si avui hi és. Potser fa festa…
Però quan van arribar al parc, prop de l’entrada principal de davant el Passeig Lluis companys el Joel i la Paula van albirar, ja de lluny, el senyor enlairant el bastó amb les cordes sucades que produïen les bombolles. Estava envoltat de nens i adults fent fotografies als infants amb cara d’il·lusió. L’Elisenda els va deixar córrer. Després d’una hora i mitja de cinema i de vint minuts de cua necessitaven esbargir-se. Recordà que encara no havia connectat el mòbil i aprofità per fer-ho asseguda a un banc al costat del encantador de butllofes. Havia rebut diversos whatsApps. Quatre de la seva germana i cinc del Jérôme. Finalment havia tornat a escriure. Aquell silenci inoportú havia refredat el seu entusiasme. Per això primer mirà amb calma els missatges de la Teresa. Demanava com estaven els nens i donava instruccions a la seva germana. L’Elisenda no va evitar un somriure quan llegí que no calia que s’amoïnés si els dos no tenien prou gana per sopar després de les crispetes. Allò l’alleujà un xic. Escrigué breument un informe sobre el dissabte dels nanos i aprofità per quedar en l’hora en què la Teresa passaria a buscar els seus fills. Després mirà els missatges del Jérôme. Li preguntava com estava i es disculpava pel llarg silenci. Li deia que havia estat molt enfeinat i li havia sabut greu no respondre els seus missatges. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò. Era obvi que no calia respondre sempre els missatges immediatament però després d’un contacte tan intensiu li sorprengué que ell no hagués estat capaç ni de dir “hola, estic molt enfeinat i per això no puc respondre de seguida”. No costava gens, pensà l’Elisenda, sobre tot quan la persona que havia iniciat aquell intercanvi de missatges havia estat ell. Decidí respondre més tard. Un cop el Joel i la Paula estiguessin dormint al sofà.
S’entretingueren tots una estona abans de tornar a casa i un cop allí tots tenien gana. L’Elisenda va fer una amanida de tomàquet i escalfà unes ales de pollastre que sabia que agradaven als dos. Mirà com els dos devoraven el sopar amb fam i després ajudà a la Paula a posar-se el pijama. El Joel ja era més autosuficient. Amb un llibre a la mà, anà al dormitori i s’estirà al llit. Abans d’endinsar-se en la lectura respongué al Jérôme. Tot i estar un pèl emprenyada per aquell silenci tan abrupte, no li ho digué. Redactà un missatge dient que estava contenta de tenir notícies seves i que comprenia que pogués haver estat ocupat. Callà tota la veritat. Estava decebuda. S’havien estat enviant missatges diàriament i ara de cop ell interrompé el contacte de manera només mitjanament justificada. Li caldria anar amb peus de plom perquè no li agradava la gent de qui no sabia què esperar. Era obvi que a ell encara no el coneixia prou. En sabia els detalls més irrellevants però res en absolut de la seva personalitat.
Li costà entrar dins el món de la ficció tot i que la història “Eagles and angels” de la Julie Zeh l’havia transportada a l’entorn sòrdid de tres addictes a les drogues. El seu cap però estava més ocupat encara amb el seu enuig personal. No volia que ningú trenqués el seu equilibri personal i enfadar-se per la manca de missatges de WhatsApp que li arribaven d’algú a qui ni tan sols coneixia de debò la pertorbà. Finalment decidí tancar el llibre i apagar el llum. El Joel i la Paula l’havien deixada sense energia perquè no trigà gens en quedar totalment adormida.
El llevar-se de l’endemà fou encisador però trist alhora. Mentre el dissabte matí els havia portat la certesa de poder estar plegats tot el dia, el diumenge volia dir un retorn a allò que era usual. Els nanos anirien cap a casa on la tieta no els mimaria tant i ella quedaria sola amb una pila d’espai per ocupar amb les seves activitats habituals. Les que sempre l’animaven però que semblaven foteses després de vint-i-quatre hores amb els seus nebots.
Un cop la Teresa es va endur els nanos en cotxe, l’Elisenda tingué una idea. I si escrivia un missatge al seu company de ball i li demanava si tenia temps aquella tarda? Dubtà uns segons però finalment ho féu. La resposta no trigà en arribar. El Toni li proposà anar a dinar plegats a un local nou que havia descobert a ciutat vella. A ella la idea de gastar diners a la babalà no li abellia i el cap de setmana amb els menuts havia fet desaparèixer uns calés que potser trobaria a faltar a final de mes. Li proposà trobar-se per a fer un cafè però ell insistí en convidar-la. Continuà l’estirà i arronsa. Allò que la convidessin no li feia il·lusió tampoc però estava tan arrelat a la cultura ibèrica que no es podia canviar fàcilment. Acabà dient que es deixava convidar al cafè de la tarda i el Toni acceptà una carabassa a mitges. L’Elisenda tenia ganes de xerrar amb el seu company de ball amb qui no havia fet una cervesa feia poc, però també necessitava un matí i un migdia tranquils per recuperar-se de les gairebé quaranta hores que havia passat amb els seus nebots. Els estimava amb bogeria però volia fer-ho tot tan bé que s’esgotava.
Aquella tarda mentre esperava al Toni davant d’un dels seus cafès preferits al Passeig de Sant Joan mirà el mòbil per entretenir-se una mica. El Jérôme li havia enviat un missatge amb una fotografia seva. Era un selfie fet des del jardí de casa seva. Les arrugues del contorn dels ulls havien quedat marcades com solcs profunds en un terra àrid. Els llavis, que l’Elisenda recordava molsuts, havien quedat lleugerament desinflats i els cabells eren més grisos que no pas rossos cendra. No obstant tenia la mirada del noi de vint-i-quatre anys que havia conegut aquell estiu llunyà. Repassà la fotografia detingudament fins que el Toni la tornà a la realitat.
Aquella tarda l’Elisenda es divertí i rigué amb el seu company de ball com no ho havia fet en els darrers ben bé dos anys de la seva vida. I en tornar a casa una sensació vigoritzant l’ajudava a caminar ràpidament. Dos elements nous podien donar-li un impuls inesperat: el Toni, i el Jérôme. Potser podria fins i tot planificar un viatge per anar a veure’l i sortir una mica del seu món per fer el nas en un altre?

Continuà amb la seva vida plàcida però amb un component nou: el Jerôme, amb qui compartia detalls d’una rutina que a ella li semblaven monòtons però l’abellien i pels que ell s’interessava. A més de totes les seves activitats que la tenien entretinguda, aquell francès d’ulls blaus ocupava un espai mental que ella ni sabia que tenia per a algú. Passava estones pensant en com seria el despatx on treballava ell i el centre comercial d’Arle on ell estava de sis a vuit hores al dia. I també l’encuriosia imaginar-se la seva casa amb jardí propi, tan diferent al pis estiuenc que habitava l’Elisenda. Poc a poc anava arrelant una familiaritat entre els dos. Ella sabia què bevia ell pel matí i què li agradava esmorzar. I ell havia entès de seguida que l’Elisenda era de les que no paraven quietes ni un sol instant i no li abellia res de tot allò que eren aficions passives com restaurants o cinema. Li calia estar en moviment per estar bé. Eren força diferents en aquell sentit perquè al Jerôme li encantava anar a menjar fora i coneixia totes les novetats cinematogràfiques. Fins i tot s’havia proposat fer-li entrar a ella les ganes de provar d’anar al cinema explicant-li els arguments més interessants de les pel·lícules que havia vist darrerament. I finalment ella va decidir que hi aniria de tant en tant quan es trobés massa cansada per qualsevol altra cosa. Un experiment més.
Només havien passat unes setmanes des d’aquell primer missatge però l’Elisenda tenia la impressió d’entendre prou bé aquell conegut desconegut. Si més no els detalls més bàsics de la seva vida i dels seus gustos. Un bon matí, en mirar el mòbil per comprovar si ell li havia escrit res es trobà un missatge tot demanant-li si li podia enviar una foto seva. L’Elisenda quedà un pèl sorpresa. Potser perquè ella en tenia prou amb la foto de perfil d’ell i amb el record mig enterbolit per la memòria imperfecta dels anys. Es va passar tota la tarda pensant en quina imatge li podia enviar i finalment, quan era amb una de les seves amigues prenent un cafè, li demanà que li fes un foto. Allò dels selfies encara no era el seu fort. No se n’havia fet mai cap i li feia vergonya fer-ho. La Clara la féu somriure mentre enregistrava aquell instant en forma de milers de píxels que es podien enviar còmodament a l’altre banda del món en dècimes de segon. Això era quelcom que el Jérôme i ella no havien tingut durant la joventut i que potser els hagués permès seguir aquella relació que va quedar troncada a finals d’un estiu de mitjans dels noranta. La Clara observà la seva amiga amb alegria.
— T’agrada o te’n faig una altra?
— Potser ric massa, se’m veuen les arrugues del contorn d’ulls!
— Per a qui és aquesta foto? — Esclafí a riure la Clara. — Necessito saber qui és l’afortunat!
— És un amic. —Digué ella a qui el somriure la delatava.
— Un amic que et demana una foto? Te la pot fer ell, no?
— Viu lluny. És una història molt llarga…
— Tinc temps Elisenda! I ja saps que sóc molt xafardera!
L’Elisenda féu cinc cèntims ràpids d’aquella amistat estrambòtica a la seva amiga, però deixar d’esmentar, de manera deliberada, que s’havia enamorat del Jérôme feia més de vint anys. No volia que la seva amiga deixés anar la seva imaginació ferotge i li inflés el cap. A la Clara aquell retrobament li semblà molt enriquidor i li preguntà a la seva amiga si ella també li demanaria una foto al Jérôme.
— No t’adones que potser encara el veus com quan era jove i el més probable és que s’hagi engreixat deu quilos que és el que fan tots?
A l’Elisenda li passà pel cap la imatge d’un Jerôme amb panxa d’embaràs, com la que feien la majoria de les seves ex parelles, i li vingué un calfred. Decidí ràpidament demanar-li a ell també una foto seva. I amb aquell pensament burxinant-li el cervell va acabar de fer tot el que tenia programat per aquell dia fins que arribà el vespre. S’assegué a la taula del menjador i li envià al seu amic en la distància la seva foto i un missatge breu. Li demanava una foto actualitzada d’ell. Aquell dia sopà i anà a dormir sense cap notícia més del Jérôme.
Durant tot el dia següent l’Elisenda tampoc no en rebé cap notícia. Sabia que ocupava un càrrec important i que potser li havia sorgit algun imprevist i per això no reprengué el contacte. Però a mitja tarda del dia posterior al primer en què no havia sentit res d’ell es començà a inquietar. I si ell havia quedat decebut de l’Elisenda feta dona de la foto enviada aquell vespre? Tan important era el físic per reprendre una amistat? O és que ell havia esperat veure-la a ella encara amb la mateix a pell lluenta i immaculada dels encara no vint anys? Potser ell s’havia mantingut envejablement invariable durant aquelles dues dècades de la seva vida i li havia sobtat que la vida l’hagués tractada a ella amb tan poca benevolència? La pertorbà el fet que una persona que havia desaparegut durant tant temps de la seva vida ara li ocupés un espai mental tan valuós. A aquelles hores ella s’havia d’estar preparant la bossa per anar a classe de ball sense cap altre preocupació que no fos intentar millorar el moviment dels seus malucs per donar més agilitat a la dansa.
Aquell vespre, la parella artística de l’Elisenda, el Toni, li hagué de cridar l’atenció un parell de vegades.
— Estàs bé? Et noto tensa?
— Sí, cert. Tinc el cap a un altre lloc Toni.
— Quelcom greu?
— No. Una fotesa si em demanes però m’està distraient un pèl massa i no paro massa atenció. Disculpa’m.
El parell d’errors van costar un avís per part de la professora de ball a la parella. Aquella nit no els deixarien ballar amb els ulls tancats perquè amb els ulls oberts ja eren prou maldestres. A la sortida de la sessió el Toni va demanar-li si volia anar a fer una cervesa. L’Elisenda sabia que no podia perquè era el dia de la seva cita setmanal amb el Frank, l’home amb qui tenia, des de feia anys, una relació de companyia esporàdica que beneficiava als dos però no lligava a ningú. Hagué de fer un esforç per dir que no perquè el Toni ja feia temps que li cridava l’atenció. No obstant, no volia perdre la seva oportunitat de veure el Frank. Era un petit oasis en una vida plena d’activitats però un pèl mancada d’adrenalina. En acomiadar-se el veié marxar amb passes cansades. La sessió de ball l’havia deixat esgotat perquè havia hagut de fer un esforç per fer-la seguir a ella. Li va saber greu. Tragué el mòbil de la bossa per mirar si ell ja havia enviat un missatge demanant si podia passar a veure-la o si li venia de gust sopar a algun lloc. No obstant no hi havia missatge. Més alterada encara del que havia entrat a la classe, envià un missatge al Frank. Respongué que estava molt ocupat aquella setmana i que se li havia girat feina. Allò li passava adesiara.
Arribà a casa amb els peus cansats i decidí omplir la banyera per relaxar-se. Coberta d’aigua i envoltada d’escuma aromàtica l’Elisenda tingué un moment de dubte. Fins feia poc havia pensat que la seva vida era equilibrada i suficientment harmoniosa i que no li mancava res més del que en realitat pot arribar a mancar a tothom. Tanmateix, aquells darrers dos dies s’havia adonat que potser hi havia un element que no acabava d’encaixar en tota aquella aparent balança perfecta. Altrament no podia entendre que la manca de missatges per part del Jérôme haguessin alterat tant el seu assossec habitual. Potser necessitava sentir-se vinculada a algú i no s’havia adonat de la seva necessitat abans?
Sortí de la banyera, s’eixugà i es posà una camisa per estar còmoda per casa. Sopà quelcom lleuger i es posà a llegir una estona fins que li arribà un missatge. Agafà el mòbil de sobre la taula del menjador de bursada. Era la seva germana que li enviava una foto dels menuts en què se’ls veia assaborint un pastís de nata i xocolata i amb la cara mig bruta. Estaven per menjar-se’ls! Potser voldrien tornar a passar el cap de setmana a casa de la seva tieta?
Aquell vespre anà a dormir pensant en les veuetes del Joel i la Paula i van ser elles les que van calmar la seva sensació d’intranquil·litat. L’endemà trucaria a sa germana i demanaria permís per fer de tieta tot el cap de setmana!

Es quedava sovint fent hores extres per revisar els correus dels estudiants estrangers que amb dubtes sobre com aniria la convalidació de crèdits després de l’estada Erasmus. I ho feia a gust. L’abellia poder respondre totes les preguntes que li arribaven per tal de fer que aquells joves fràgils, sovint enfrontats per primera vegada amb un món relativament real, se sentissin una mica més segurs d’aquell pas que estaven a punt de fer. La seva feina l’apassionava perquè li permetia estar en contacte amb gent de tota Europa i també viatjar adesiara per assabentar-se des darrers canvis en la llei comunitària. Tenia uns horaris de fantàstics, unes vacances excepcionals i treballava en un indret de la ciutat que ella sempre havia trobat encisador. Als seus quaranta-dos anys havia aconseguit l’equilibri total prescindint d’una sèrie de mal de caps que enterbolien l’existència de la majoria de les seves amistats. Ni havia necessitat lligar-se mai definitivament a un home, ni tenir fills, ni embrancar-se amb una hipoteca que l’hagués deixat sense uns estalvis al banc que, tot i ser escarransits, la podien treure d’una situació complicada en el cas que es quedés sense feina. Tenia unes aficions que l’entretenien i uns nebots deliciosos per abocar-hi tota la seva tendresa. En cas que li haguessin demanat si li calia quelcom, no hagués sabut què respondre. Viva una existència plàcida i n’era conscient. Com també ho era del fet que havia sabut descomplicar-se la vida per a concentrar-se en allò que li proporcionava equilibri. No aspirava a un sentiment fort de felicitat ni a grans esdeveniments com els de les pel·lícules de Hollywood. Es conformava en què no hi haguessin daltabaixos i en assaborir una cervesa el divendres al vespre amb el seus amics, a la companyia fugissera però intensa del seu amant a temps parcial, a les seves sessions de ball que la deixaven sense esme i li elevaven la producció d’endorfines i als diumenges per la tarda amb un bon llibre i un cafè a algun local dels de la seva ciutat que no coneixia i que s’esforçava per descobrir.
L’Elisenda trobava racons de repòs i felicitat en la seva quotidianitat sense ensurts ni emocions fortes. No li calien per sentir-se bé perquè en tenia prou assaborint el seu dia a dia ple d’activitats i gent i en què, de tant en tant, introduïa un element que donava encara més color a la seva vida. Una nova amistat, una afició que estrenava i que encara la mantindria més ocupada i lluny de cabòries innecessàries, o un petit repte personal per superar-se sense estridències.
Així havien estat els darrers vuit anys de la seva vida després d’aprendre la gran lliçó de que no tot el que ens volen vendre com a felicitat ho pot ésser per a nosaltres. Havia après que no calia un gran cotxe, ni una parella per celebrar els aniversaris, ni un pla de pensions que la fes pensar en les darreres primaveres de la vida, que encara li quedaven lluny. Ni tan sols la publicitat penetrant havia aconseguit atemorir-la amb la idea que després dels trenta només resta un espai gris i ple d’avorriment que condueix inexorablement fins a la decrepitud. Per a l’Elisenda la joventut acabava només després dels setanta, quan alguns començaven a sentir els primers estralls de les trifulgues de la vida. Vivia, per tant, fruint de tot el que podia, emprenyant-se amb les injustícies del món, implicant-se en activitats socials i capficada en el ball.
Però una tarda de primavera que ja feia pensar en l’estiu càlid i vigorós, aquell assossec es va alterar. S’havia passat dues fent un bon repàs a allò que necessitava i el que no per acabar donant o venent el que no utilitzava. Estava esgotada i va decidir fer una capcinada per reprendre la tasca amb força i s’estirà al llit. Un so conegut l’arrencà del seu son reparador. Era el seu mòbil. Trigà uns segons en tornar del món de la realitat. La mandra la vencia i per això, tot i estar desperta, no tenia pressa en aixecar-se per mirar el missatge del mòbil. Aquell dispositiu electrònic era per a ella una eina útil per comunicar-se amb el món però no estava tot el dia enganxada enviant i rebent missatges per sentir-se part de la vida de ningú. Senzillament gaudia de restar a soles amb els pensaments propis. Mandrejà uns minuts encara estirada. Li quedava encara un regust de son trencada per espolsar però decidí aixecar-se per acabar tot el que tenia previst fer aquella tarda. Per curiositat agafà el mòbil. No era l’hora en què solia rebre els missatges i volia saber qui podria haver-li dedicat unes línies en un moment tant dissonant. Obrí el WhatsApp i veié una pregunta escrita en francès. La foto del perfil no li deia absolutament res. El desconegut li demanava si tenia res en contra de que la contactés ocasionalment. A l’Elisenda li pujà una sensació de gelor per l’esquena. Qui podia ser aquell home que no estava entre els seus contactes ni tampoc s’identificava? Potser pensava que ella el reconeixeria de seguida?
Escrigué una pregunta senzilla demanant qui era. La resposta no trigà. Era obvi que l’altra persona estava pendent dels missatges en aquell moment. Amb un to exquisidament educat, el rostre de la fotografia borrosa es disculpà i s’identificà. Era el Jerôme, un noi que havia conegut feia molts anys al seu poble d’estiueig i que l’havia retrobada a través de Facebook. L’Elisenda somrigué instintivament. Aquell jove francès d’ulls blaus li havia fet bategar el cor durant dos mesos feia aproximadament vint anys. Li féu tanta gràcia que ni tan sols li demanà com havia trobat el seu número de telèfon. El Jerôme no era cap desconegut ni, com havia temut en un primer moment, cap ximple amb ganes de molestar.
S’assegué a la taula del menjador per respondre que agraïa el seu missatge i per demanar com li anaven a ell les coses. Ell li escrigué que la vida l’havia tractat prou bé. Que treballava al departament de vendes de la cadena de supermercats Leclerc i que vivia a Arle des de feia uns vuit anys. Seguidament li demanà a l’Elisenda si estava casada. Es quedà mirant la pantalla del mòbil com si es tractés d’un animal en extinció. No sabia ben bé com tractar aquella pregunta. Com és que aquell noi que es comunicava amb ella per una via que no era la habitual no volia saber primer la ciutat de residència, o la professió? Tan important era l’estat civil? Decidí anar a fer les compres i posposar el moment de la resposta fins a analitzar per quin motiu no li havia acabat d’agradar. Amb un sentiment de sorpresa grata barrejat amb una certa precaució sortí de casa per seguir amb les seves activitats diàries com sempre. I tanmateix la curiositat que la martellejava aconseguí distreure el seu esperit seré aquella tarda…

La setmana que se li féu llarga al Joan, poc avesat a la ociositat, i el seu únic al·licient foren les xerrades amb la Sílvia acompanyades d’aquelles mans màgiques recorrent-li tot el cos, i les dues visites de les seves filles, que li enllepoliren les inacabables tardes en què les hores de lectura l’havien arribat a avorrir. En les gairebé dues setmanes de baixa que portava havia llegit més que en els darrers set anys de la seva vida. El dijous a la tarda el Joan es preparà per la seva cita amb la Carol com no ho havia fet mai. Anà al barber a tallar-se el cabell i es comprà una camisa nova. Res espectacular però faria el seu efecte. Els polos li donaven un aspecte massa descuidat. Arribà a casa i es posà a mirar una pel·lícula que havia tret de la biblioteca. Encara veia la televisió estirat per por a forçar massa l’esquena abans d’incorporar-se a la feina de nou.
La Carol en canvi tingué una setmana trepidant. Amb tres reunions a mig matí que li deixaren poc temps per avorrir-se o meditar durant les hores de feina. El dijous havia quedat amb el Sergi a la sortida de l’oficina. No sabia si havia estat ben bé una bona idea allò de veure’l sense tenir temps d’esbargir-se ni un pèl, perquè probablement ell la notaria força menys relaxada que en la primera cita. Havien quedat en el mateix bar en què sovint veia a la Silvia. A l’interior. Quan hi va arribar, ell ja l’estava esperant en una taula del racó. Per què hauria triat aquell lloc tan fosc?
— Hola Silvia! — Digué ell tot aixecant-se de la cadira com ho feien els homes que volien donar la impressió de ser especialment atents amb les dones.
— Hola Sergi. — Digué ella en un to sec. Potser allò de no deixar-se temps de desconnexió després la feina no havia estat la millor idea. Notà de seguida que li mancava un temps per relaxar-se i tornar a ser ella mateixa i no un agent d’assegurances.
— Estàs bé? — Féu ell tot dolç.
— Sí, ho estic. He tingut una jornada dura, això és tot.
— Doncs seu que jo ja faré que et relaxis! — Digué ell tot posant-li les mans a la zona de les cervicals com per fer-li un massatge.
— Què fas? — Preguntà la Carol visiblement molesta per aquell gest agosarat del noi pel que ella no havia donat cap mena de permís.
— Perdona! Et molesta? — digué enretirant de manera brusca les mans de les seves espatlles i obrint els ulls. — Sé fer massatges. Si t’has passat molta estona davant de l’ordinador tindràs les cervicals carregades…
— La meva millor amiga és massatgista. I si em fa molt mal vaig a fer natació i se’m passa!
El Sergi s’adonà de seguida que la Carol no era apta per flirtejos ràpids.
— D’acord! No sabia que et molestava que et toquessin!
— No em fa el pes que em posin les mans a sobre sense el meu consentiment.
— Vaja! O sigui que si vull apropar-me a tu, t’ho hauré de demanar?
— Seria força adequat sí. I si no et sap greu podem parlar de qualsevol altra cosa. Economia, temps, cinema… el que vulguis. Ens hem quedat en un mal moment de la conversa.
— Tens raó! — Digué el Sergi que començava a albirar que la Carol no cauria fàcilment rendida als seus braços.
La sensació agradable de companyia que havia tingut ella en la seva primera cita havia desaparegut. Potser tornaria, però de moment la boira de la incomoditat havia de dissipar-se. Per sortir de l’atzucac la Carol li preguntà al Sergi com podia viure de la fotografia i el noi li confessà que havia començat com a fotògraf a bodes i batejos i que no trigà gaire en entrar en el món de la fotografia artística per encàrrec. Es tractava de fer retrats originals i sovint transgressors que la gent penjava a les seves cases.
— I pots arribar a tenir uns ingressos fixes?
— No els necessito. — Digué ell assertiu. — Vaig heretar el pis dels meus avis i sense la càrrega del lloguer visc balderament. Tampoc tinc aficions cares.
La Carol es va interessar per saber a quin barri era el pis del Sergi. Estava situat a Sant Andreu i, de fet, la meitat de la família del Sergi vivia al mateix edifici que ell. A la Carol ja li va començar a desagradar el tema. No creia que es pogués madurar gaire en la proximitat absoluta de la família. El Sergi seguí explicant a la Carol com d’afortunat era per haver tingut la vida que li havia tocat. No s’havia de preocupar gaire per la feina, no pagava lloguer, la seva tieta li deixava la furgoneta per tal que la conduís quan volgués i a més, sa mare fins i tot li portava algun plat cuinat a casa per tal que ell tingués més temps per entretenir-se. Arribat aquell punt, la Carol ja veia el Sergi com un home a mig fer. No estava ni emancipat, ni havia vist el món per un forat. De cop i volta li vingueren ganes d’anar cap a casa, omplir-se la banyera amb unes sals de bany perfumades i llegir una estona. Sortosament l’endemà li portaria una cita amb el Joan. De ganes no en tenia ja perquè en aquells moments estava veient amb claredat diàfana que les descripcions dels individus al web de cites donaven una impressió ensibornada de la realitat. Per cortesia continuà conversant amb el Sergi una estona, tot mirant de cua d’ull el seu rellotge de tant en tant. Es delia per arribar a casa! Estar amb algú amb qui existia tan poc en comú era una pèrdua de temps… I el Joan potser també ho seria. Quan ja havien passat cinquanta cinc minuts la Carol mirà el rellotge per desena vegada i digué:
— Mare meva què tard se’ns ha fet un altre cop!
— Tard? — Digué el Sergi confós. — Si tan sols són les set…
— Sí però és que jo he tingut un dia molt llarg, encara he d’anar a fer les compres, preparar-me el sopar i demà tindré altre cop una jornada laboral intensa…
— Doncs xerrem una estona més i anem a sopar a algun lloc si et sembla?
— No em va bé Sergi. He tingut diverses despeses aquest mes i jo sí que pago lloguer saps?
Allò últim havia sortit sense filtre i, tot i ser el que pensava, no li va semblar correcte haver-ho mencionat.
— Doncs comprem quelcom fet i em convides a casa teva a sopar. També estaria bé oi?
— Sergi, no et conec de res. Si no et sap greu no vull anar tan ràpida.
— D’acord, d’acord! — Digué ell un pèl irritat. — Però jo opino que si hi ha afinitat entre dues persones tampoc no cal esperar gaire per anar un pèl més lluny, no?
La Carol hagués pogut dir que no veia l’afinitat amb el Sergi enlloc però va preferir la tàctica més subtil de marxar cap a casa i rumiar després com desfer-se del noi.
— Tu ho has dit. És una opinió.
— O sigui, que sopem a casa teva? — Féu ell sense haver-la deixat acabar la frase.

— Un altre dia potser Sergi. Estic cansada i realment voldria anar a casa sola.
Aquelles paraules van ressonar com un tro dins el seu cap. Era possible que ella tingués ganes d’estar sola? O és que senzillament la companyia no li era prou grata?
— Eps. Ho he entès. — Digué el Sergi.— No insistiré més. Em deixes però que et doni un petó de comiat a la galta de comiat?
La Carol accedí. Quan ella va acostar-li la galta, ell li furtà un petó als llavis. Li hagués pogut ventar una bufetada però preferí una mirada freda.
— Ei quina reacció és aquesta Carol? Generalment agrada molt a les dones això!
— A les dones Sergi. Jo no sóc “les dones” sóc la Carol. I si em disculpes marxo a casa. Ja pago jo. No m’estalvio cap lloguer però puc permetre’m dos cafès amb llet. No el volia tornar a veure i per tant no li volia deure absolutament res
D’una revolada agafà la jaqueta que estava penjada a la cadira, la bossa i anà de manera accelerada cap al taulell. Allà pagà les consumicions i sortí per la porta sense mirar cap enrere. En arribar a casa es tragué la jaqueta i les sabates i anà al lavabo a omplir la banyera. Amb el so de l’aigua caient al gran recipient i l’aroma de les sals perfumades emanant del bany, encengué l’ordinador i entrà al web de cites per comprovar l’encert de la seva intuïció. Efectivament el Sergi tornava a estar connectat xatejant…